Godó descobreix ara Manos Limpias

S’anomena Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, estan registrats oficialment com a sindicat i diuen nodrir-se de funcionaris públics i personal laboral de les diferents administracions, tant central, autonòmica com local, així com de treballadors de tot el teixit productiu estatal -ells en diuen nacional- i d’autonòms. El seu objectiu:

(…) la defensa de los legítimos intereses de sus afiliados dentro y fuera del Sector Público (Administración del Estado, Comunidades Autónomas, Corporaciones Locales y los Organimos de ellas dependientes), del Estado de Derecho y de la transparencia y dignidad de los poderes públicos institucionales. Para ello, interpondremos todo tipo de denuncias, ante las corrupciones políticas o económicas que lesionen el interés publico o general.

Si en voleu esbrinar més detalls, de segur que una ràpida ullada al seu dinàmic i modern web us els acabarà de proporcionar.

Com sabem, aquest peculiar sindicat ha adquirit protagonisme mediàtic des de fa força anys per la constant interposició de tota mena de demandes judicials dirigides habitualment contra decisions de les administracions governades bé per partits progressistes bé per per partits nacionalistes bascos i catalans, així com contra tota actitud individual o col·lectiva que al seu parer atempta contra la dignitat de les institucions de l’Estat, perdó, de la nació.

Alguns dels blancs destacats de la fúria del sindicat han estat l’ara ja exjutge Baltasar Garzón, amb diverses querelles, entre les quals la que l’acusa de prevaricació en la investigació dels crims i desapareguts de la dictadura franquista; el magistrat Juan del Olmo, per les investigacions sobre els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid; Juan María Atutxa, per no dissoldre el grup parlamentari Euskal Herritarrok en la seva qualitat de president del Parlament basc; o el rector José Mantero, primer capellà espanyol que va reconèixer oficialment a Espanya la seva homosexualitat.

Han actuat també en el cas Gürtel, contra les seleccions esportives catalanes, la plataforma Nunca Máis, la llei d’educació catalana i, ja més recentment, el moviment 15M o dels ‘indignats‘.

El personatge més públic d’aquest particular sindicat és el seu secretari general, Miguel Bernad. Bernad fou també secretari general del Frente Nacional hereu de Fuerza Nueva, els dos partits fundats pel conegudíssim Blas Piñar. A banda d’això, poc més es coneix d’una organització que es dedica no només a interposar les demandes o querelles que creu necessari sinó a arribar fins a la darrera instància judicial que se li permet (majoritàriament, sense èxit), amb tot el que això suposa de despesa econòmica:

Cada año presenta en los tribunales y la fiscalía una media de cincuenta denuncias por los temas más variopintos (el récord son las 77 en 2006)

Si us hi voleu entretenir una estona o adonar-vos simplement de la magnitud de la seva obra justiciera visiteu l’apartat ‘Denuncias’ del seu web. En algun cas, com en la denúncia presentada el novembre de 2009 contra la Comunidad de Extremadura per uns “talleres de masturbación”, us permetran apuntar un deliciós somriure.

Les fosses, millor tapades

Cert és que en un interval de poques setmanes han coincidit dos casos judicials extremadament mediàtics i en els quals Manos Limpias intervenia en qualitat d’acusació popular: el judici contra Baltasar Garzón per pressumpta prevaricació (càrrec del qual ha estat, finalment, absolt) i el procediment que el jutge Castro està seguint com a peça separada del cas Palma Arena contra Iñaki Urdangarín i, en concret, el llarguíssim interrogatori al qual va ser sotmès el passat cap de setmana el duc de Palma.

Tanmateix, mentre que l’actual imputació d’Urdangarín emana del treball investigador que està seguint des de fa anys la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears en relació a la trama Palma Arena i a la que es va sumar com acusació popular l’organització de Miguel Bernad, el Tribunal Suprem processava Baltasar Garzón per presumpta prevaricació en el cas dels crims del franquisme de manera “insòlita” -com ho qualificava la reportera del Telenotícies Migdia– atesa la no existència d’acusació per part de la fiscalia:

El jutge Garzón ha començat a donar explicacions aquest dimarts al Tribunal Suprem de per què va investigar els crims del franquisme, tot i que l’única acusació que hi ha és la del sindicat d’extrema dreta Manos Limpias. Garzón, per cert, no ha contestat les preguntes d’aquest sindicat perquè considera que no està legitimat. Garzón s’ha defensat equiparant la seva causa a la dels criminals nazis que investiga el jutge Ismael Moreno.

Dit d’altra manera, fent ús de la vàries vegades esmentada acusació popular, una figura de l’ordenament jurídic espanyol gairebé inexistent en d’altres latituds, només una entitat particular, Manos Limpias, estava darrere del procés judicial seguit contra el mediàtic exmagistrat de l’Audiència Nacional. Atesa la circumstància atípica que presentava aquesta causa i donat que, com veiem en el text del Telenotícies, la organització de Bernad és obertament qualificada de “sindicat d’extrema dreta”, era raonable esperar un despertar de la curiositat mediàtica sobre les interioritats d’aquest peculiar sindicat.

Raonable o no, més enllà de destacar el fet poc habitual -però totalment legal en aquests indrets- d’una causa judicial que segueix el seu curs tot i no existir acusació formal de la fiscalia, els principals opinadors dels mitjans no van fer en general, però, massa escarafalls. D’entre les excepcions, destaquem aquest article de Juan Goytisolo a El País, diari que, d’altra banda, ja havia anat seguint amb minuciositat la investigació dels crims del franquisme iniciada per Garzón. Goytisolo no només dirigeix el dard contra els instigadors de la causa sinó sobretot contra aquells que han permès que en continués el seu curs:

Indignación, ante el hecho de que el mayor golpe asestado a la democracia española que a trancas y barrancas se mantiene desde 1978 haya sido obra de una mayoría de jueces del Tribunal Supremo cuya ideología ultraconservadora no difiere gran cosa que de la de los promotores de la jauría desatada en los últimos tres años contra Garzón.

També des de les pàgines d’un altre mitjà interessat en la reparació del dany sofert per les víctimes del franquisme, el recentment desaparegut -en la seva versió impresa- Público, l’escriptor Isaac Rosa li explica a un imaginari astronauta de visita a l’Estat espanyol que:

(…) las víctimas se sientan en el Supremo teniendo a su lado a los abogados de una organización filofranquista que aprovecha cada vez que puede para menear Paracuellos como una forma de minimizar o justificar el sufrimiento de los hijos y nietos de los fusilados por el franquismo.

En fin, esto es España, amigo astronauta, y esta es la forma en que hemos abierto por fin la puerta de la Justicia a las víctimas: por la puerta de atrás, con escarnio, y den gracias si salen como entraron y no acaban también imputadas por Manos Limpias.

Però probablement perquè, com a vedette de la justícia espanyola, el jutge Garzón era apreciat i detestat amb igual contundència per sectors influents de la societat espanyola -i evidentment també en el sí dels diversos grups de comunicació-, un pronunciament contundent i unànime contra les accions empeses per aquest sindicat que diu lluitar per la justícia i contra la corrupció sense seguir cap fília ideològica no era tan fàcilment esperable en aquest cas.

O potser el problema era ben bé un altre. Centrar la crítica enverinada contra Manos Limpias en un tema que, tot i la -diuen- modèlica trancisió espanyola, segueix essent extremadament delicat, podria haver ideologitzat el debat públic en excés i fer aflorar aquelles dues Espanyes que encara bateguen de manera latent a la pell de brau. I, de retruc, fer que mitjans de comunicació de conegut perfil temperat apareguessin a ulls de la ciutadania com sobtadament i excepcional empesos per una rauxa incontrolable.

En unes altres circumstàncies, en canvi, deixar Manos Limpias com un enorme i fètid drap brut pot enfortir precisament aquella imatge de necessària centralitat i recomanable moderació que permet erigir-te com el guia indiscutible d’aquell camí que defuig el radicalisme sigui del color que sigui, d’aquell camí que emplaça la ciutadania a seguir fent passos endavant amb confiança, amb il·lusió i sense insensats qüestionaments. Qüestionaments com ara -què sé jo?- plantejar-se canvis de règim polític.

Què amenaça Manos Limpias?

I és que aquesta ha estat definitivament la setmana en què els mitjans propietat del Grupo Godó han descobert -ho ha semblat, com a mínim- de quin peu calça aquesta peculiaríssima organització sindical anomenada Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias. Mai no es tard, si la dita és bona -diuen-. Doncs això, anem a pams:

Primer va ser el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, qui el passat diumenge 26 de febrer, va dedicar el seu article d’opinió amb exclusivitat a una organització sindical a qui acusava de tenir les Zarpas sucias i a qui qualificava sense complexos de “secta”. En un primer moment, semblava que el subdirector havia estat sobtadament inoculat amb un virus que sovinteja poc en les altes esferes del rotatiu, el de la nul·la ambigüitat:

(…) Desde el Tribunal Supremo al juzgado de instrucción número 3 de Palma, todos conceden valor acusatorio a una secta cuyo máximo sacerdote es un ultraderechista del antiguo régimen.

Per sort, després del punt i seguit, l’esperit se’ns asserena en adonar-nos que tot es tracta d’un miratge. Fins aleshores, Abián havia parlat dels dos grans casos que han patit l’embat de Manos Limpias, el de Garzón i el d’Urdangarin, així com de la incomprensible permeabilitat del sistema judicial cap a organitzacions d’aquesta mena. Però de cop i volta, alehop!:

Curiosamente, sus persecuciones son aplaudidas por el franquismo irredento, en un caso, y por antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje, en otro

Dit i fet. Missatge del segon capitost del centenari rotatiu barceloní llençat a les feres. Potser a l’inici ens trobàvem discutint l’acció fastigosa d’unes grapes brutes sobre les institucions judicials de l’Estat, però ara ja no hi ha dubte sobre quin és el veritable doble objectiu de l’opinador: primer, confirmar que no existeix cap mena de virus i que seguim trobant-nos en les pàgines de la centralitat que abomina de qualsevol radicalisme i, segon, que posant al mateix sac partidaris de l’antic règim i antimonàrquics independentistes o de qualsevol altra casta, el que el diari vol compartir amb els seus lectors és el neguit per la institució veritablement centrada i garant de la nostra democràcia: la monarquia.

Perquè que les persecucions de Manos Limpias contra les investigacions dels crims del franquisme que va engegar l’exjutge Garzón són motiu de joia per “franquistas irredentos” és una obvietat. El que no es pot afirmar tan rotundament és que “antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje” aplaudeixen les persecucions d’aquesta mena de sindicat en el cas Urdangarin; ¿o és que de cop i volta, el senyor Abián ha oblidat que és -aquí sí- la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears, és a dir, un òrgan de l’ordenament jurídic del nostre sistema democràtic, la que està exercint la principal acusació tant en aquesta causa com en la resta de peces del Palma Arena i la que, en tot cas, està posant indirectament contra les cordes la institució monàrquica?

Avancem. Seguint una cadència rítmica molt utilitzada en el rotatiu bandera del Grupo Godó, el dia següent va ser el torn d’un altre dels seus estandards de l’opinió, en Francesc-Marc Álvaro. Al seu article Ser o no ser enemigos del 27 de febrer, Álvaro exposa la seriosa amenaça que significa per a una democràcia el fet que tot aquell que pensa diferent pugui ser qualificat d’enemic. Ho exemplifica amb les declaracions del cap de la policia de València sobre les manifestacions que hi van tenir lloc, amb el vet a la presència d’ERC en la Comissió de Secrets Oficials del Congrés de Diputats per ser independentista i, és clar, amb les actuacions judicials d’un:

(…) supuesto sindicato de funcionarios llamado Manos Limpias que, liderado por un ultraderechista, se dedica sin ningún problema a impulsar numerosas acusaciones particulares contra quien sea, desde el político vasco Juan María Atutxa y otros miembros de la mesa del Parlamento de Euskadi hasta el juez Garzón, pasando por Iñaki Urdangarin o el programa infantil Los Lunnis

Sense ser el d’Álvaro, certament, un article com el que hem vist abans del subdirector Abián, no podem deixar de sorprendre’ns per aquesta sobtada descoberta de les maldats manifestes i en alguns casos -com prova la denúncia contra Los Lunnis– ridícules, d’aquest diable força veterà anomenat Manos Limpias. Però per què va esperar tants dies Francesc-Marc Álvaro a advertir-nos de la seva amenaça? Potser, en un acte de responsabilitat, no va voler intervenir en una causa judicial oberta com la de Garzón tot i saber que el procés només seguia endavant gràcies a l’acusació de Manos Limpias. O potser, com dèiem abans, va considerar com tants d’altres que el destí del jutge estrella -i protagonista també d’afers poc galdosos- era al cap i a la fi una víctima acceptable.

Podríem pensar en qualsevol d’aquestes opcions, i fins i tot en alguna altra, si no fos perquè aquesta perfecta cronologia en la difusió de temes d’interès en els mitjans de Godó ens porten a sospitar de l’existència d’altres i molt concrets objectius.

I és que aquell mateix dia, el dilluns 27 de febrer -recordem, després d’un cap de setmana d’intens interrogatori del jutge Castro a Iñaki Urdangarín– el popular periodista Jordi Basté decidia que era el moment adient per treure l’entrellat en el seu ‘davantal’ del dia de Manos Limpias, sindicat ultra. Com he indicat en d’altres ocasions, Basté ja havia dedicat dos dels seus ‘davantals’ a -diguem-ho subtilment- atenuar la creixent malmesa imatge del duc de Palma arrel de les notícies que s’anaven coneixent a partir de la investigació judicial.

El periodista de RAC1 comença destacant l’encert de l’article publicat el dia anterior per l’esmentat Alfredo Abián. I, com en el cas del subdirector de La Vanguardia, sorprèn també en aquest editorial el to i la rotunditat del seu llenguatge:

(…) Aquest ‘pájaru’ [sic], franquista irredent, denuncia a través de la seva secta de borregos personatges o actituds que escanyen la “unidad de la patria”, els nacionalismes perifèrics, l’esquerra, la monarquia, i tot el que de tot plegat es deriva. Tot evidentment és ovacionat per la baba del franquisme i la ultradreta que enyora el 18 de juliol i el 20 de novembre com a festivitats “brazo en alto” (…)

Espanya té un problema quan aquests perills públics, aquests defensors del feixisme, s’obren pas entre la justícia aparentment democràtica i se’ls permet sortir a la foto. Un fàstic!

Seguint la línia engegada el dia anterior, el mateix Basté rebla una mica més el clau en El Món a RAC1 de dimarts 28. A Qui hi ha rere Manos Limpias?, Jordi Gordón, portaveu de la plataforma Solidarios con Garzón afirma que, a banda de la ideologia ultradretana del seu secretari general, és una incògnita saber de veritat qui hi ha rere la organització i sobretot qui la financia. En l’entrevista telefònica, Gordón acaba sentenciant que Manos Limpias és una:

(…) Organización integrista y fundamentalista de extrema derecha. Usan a Urdangarin para parecer independientes y equidistantes. Siempre son postulados contra la izquierda. Disparan con las armas de las acusación particular contra cualquier postulado que no les guste

En la mateixa edició de l’espai de RAC1 intervé en la tertúlia el jutge Santiago Vidal el qual, a banda dels casos Garzón i Urdangarin, és òbviament preguntat per les accions del peculiar sindicat, del qual afirma que:

(…) El dubte és com es finança Manos Limpias. Costa diners seguir les causes. (…) Hi ha molta reticència a lluitar contra Manos Limpias.”

I en el blog del mateix programa, el periodista Tian Riba signa un article d’opinió, ‘The monarchist’, on sosté que el cas Urdangarin ha permès aixecar una mica el vel d’autocensura amb què els mitjans tractaven la Casa Reial i que, per tant, el príncep Felip de Borbó es veurà obligat a guanyar-se la legitimitat tutelant, potser, una reforma institucional en profunditat. Per al periodista, a més:

(…) El rei no té el suport ni de l’extrema dreta, com és evident amb Manos Limpias, ni de l’esquerra republicana, ni del sobiranisme català, ni dels abertzales bascos. I el context en què es jutja Urdangarin és molt important, perquè la crisi econòmica tensa les posicions i, a més, crea ciutadans gelosos amb el que es fa amb els seus diners.

Un article força agosarat, és cert, perquè emplaça la monarquia espanyola a sotmetre’s a canvis en profunditat o, en certa forma, a morir. Un article que mai no hagués vist la llum pública abans que esclatés el sidral de presumpta corrupció del gendre del Rei Joan Carles i que, ara, com a mínim, ens parla obertament del que molt abans ja era vox populi a peu de carrer:

(…) d’amants, d’amistats perilloses i d’un 23-F no tant bucòlic

Cert. Tot cert. Però no deixa de ser un article en què l’atenció i el neguit informatiu es focalitzen sobre les vicissituds de la Casa Reial espanyola. Superem Garzón amb escreix, a Urdangarin el donem potser per derrotat i parlem d’extrems ideològics radicals i irreconciliables però, això sí, coincidents en la seva absoluta aversió per la institució monàrquica.

I ja per últim, acabem aquest recorregut per l’aparent descoberta dels mèdia de Godó de la naturalesa i obra del Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, amb el darrer dels dards llençats des dels més emblemàtics opinadors de la casa. Com en d’altres ocasions, el tret de gràcia, obsequi de Pilar Rahola, i també el dimarts 28 de febrer.

Si ho recordem bé, aquest meravellós viatge per les sorprenents entranyes antifeixistes dels mitjans del Grupo Godó l’havíem inciat en el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, el qual centrava el focus del seu article en l’abominable organització sindical i en els òrgans judicials que permetien les seves interposicions davant la Justícia; això sí, al final apuntava, tot i que de manera soterrada, la seva veritable inquietud. I ara l’acabem amb l’article de Pilar Rahola en què, com en el de Tian Riba, se’ns dirigeix l’atenció sense miraments cap al futur de la monarquia espanyola o, millor dit, cap a la suposada República que anhela l’extrema dreta més rància de l’Estat espanyol.

A Manos nada limpias, la veterana i popular articulista de La Vanguardia ens recorda, primer, que sempre ha existit a Espanya una extrema dreta que no ha estat mai monàrquica:

Al fin y al cabo, el falangismo nunca amó a esa institución, y esa derecha, en sus distintos grados de radicalidad, bebe directamente de las fuentes falangistas. ¿Será por eso que ese engendro llamado Manos Limpias pone tanto encono en el tema?

I en segon lloc, però més important, alliçona en certa forma als republicans de bé i de cor -com ella mateixa– a no deixar-nos tentar pels crits antimonàrquics i republicanistes que bramen aquells que no pretenen instaurar la República tal i com nosaltres l’entenem:

Porque es evidente que deseamos un sistema político que no permita los derechos de cuna. Pero también lo es que no queremos a estos impresentables como compañeros de viaje. No lo duden, entre la extrema derecha y un rey, cualquier republicano serio lo tiene claro.

De fet, el subtítol de l’article de Rahola proporciona de per sí tota la informació que necessitem:

Creen [Manos Limpias i l’extrema dreta que representa] que la monarquía no limpió España de izquierdosos, separatistas y otras bestias de mal pelaje

Arribada a destí, doncs. Comprensió absoluta de les causes que han propiciat que els mitjans del Grupo Godó patissin aquesta setmana -precisament aquesta setmana i no abans- un sobtat descobriment de les maldats demoníaques del sindicat Manos Limpias.

No cal dir que ni els mitjans propietat de Godó ni la immensa majoria dels altres grans mèdia no van dir ni han dit ni ‘piu’ de la participació de la malèfica organització Manos Limpias en un altre dels casos judicials recents: en la denúncia interposada davant l’Audiència Nacional contra els ‘indignats’ que el 15 de juny passat van bloquejar el Parlament de Catalunya:

(…) por delitos de sedición, contra las Instituciones y amenazas a los Diputados del Parlamento Catalán.

Com ja assenyalava Media.cat el passat 4 d’octubre, tot i el detallat cobriment de la notícia dels principals mitjans de comunicació:

(…) cap es va preguntar perquè era l’Audiència Nacional espanyola qui instruïa uns fets que no tenen relació ni amb el terrorisme ni el narcotràfic –les dues qüestions per les que, en principi, va ser creat aquest tribunal fora de l’estructura judicial ordinària- i que ja era investigat per la Fiscalia Superior de Catalunya des de feia mesos. La resposta a aquesta pregunta es pot trobar al web del grupuscle ultradretà Manos Limpias, on hi ha penjada una nota de premsa amb l’anunci de l’acceptació a tràmit per part del Jutge Eloy Velasco, de la citada Audiència, d’una querella contra els “responsables del Moviment 15-M”.

Però no insistim més. Bé està el que bé acaba. Aquesta setmana els oïdors de la jove cadena catalana de ràdio privada i els subscriptors del centenari rotatiu -més els seus afortunats lectors dels nombrosos exemplars gratuïts- hauran conegut una miqueta més la tantes vegades esmentada com gens investigada Manos Limpias. I encara més important: hauran sentit referències al passat no tan llunyà del nostre país.

Aquesta setmana, gràcies a la sobtada descoberta de Godó, tots ells hauran sentit a parlar de feixisme, de falangisme, d’ultradreta, d’extrema dreta, de franquisme, en fi, de tota aquesta mena d’explícits substantius i qualificatius sobre els quals ells -i molts mitjans més- van patir una -també sobtada- amnèsia en l’òbit d’aquell irreprotxable demòcrata de nom Manuel Fraga Iribarne.

Anuncis

Els orins del malalt

La pressumpta implicació d’Iñaki Urdangarin en un cas de corrupció a les Illes Balears ha esdevingut notícia principal dels mitjans de comunicació d’unes setmanes ençà. Enrere queda el més que frugal tractament informatiu que les investigacions de la fiscalia anticorrupció van merèixer en un primer moment, tal i com van assenyalar els companys de Media.cat en l’Anuari on es recullen dotze grans silencis mediàtics de l’any 2010.

Segons aquest informe, la investigació sobre l’1.200.000 euros que, sense previ concurs públic, l’administració balear va satisfer a l’Instituto Nóos -presidit aleshores pel duc de Palma- per organitzar el 2005 un congrés de cap de setmana anomenat Illes Balears Fòrum, constitueix l’última de les 25 peces de què consta el cas Palma Arena. Aquesta darrera peça del famós cas de corrupció balear va ser oberta el juliol de 2010 pel mateix jutge que instrueix tota la trama, José Castro, però està essent examinada de manera independent.

En l’Anuari Media.cat no s’inclou el que s’ha sabut amb posterioritat: que Nóos va rebre 1.100.000 euros més de l’aleshores govern de Jaume Matas per a l’organització del segon -i darrer- congrés l’any 2006. Tampoc no s’hi esmenten els també rendibles i previs negocis del gendre del Rei d’Espanya amb l’administració valenciana del president Camps, que hauria reportat a l’entitat -també amb adjudicació a dit- un total de 5,4 milions de diner públic, segons ja informava el 2 de novembre de l’any passat El Confidencial.

En la informació elaborada per aquest diari digital es detallaven els conceptes de les quantitats satisfetes per la Generalitat Valenciana a l’Instituto Nóos: d’una banda, 3 milions d’euros l’any 2005 per promocionar la candidatura de la ciutat per als I Jocs Europeus l’any 2010 (que mai s’han arribat a celebrar), i de l’altra, conjuntament amb l’Ajuntament de València:

(…) otros 2,4 millones de euros al Instituto Nóos por la organización, en 2004 y 2005, del Valencia Summit, un congreso internacional para analizar el impacto económico que los grandes acontecimientos deportivos tienen en las ciudades que los albergan.

Però des que la Fiscalia Anticorrupció va ordenar el registre de la seu de Nóos a Barcelona, el 7 de novembre d’enguany, el seguiment dels mitjans de comunicació -reticències inicials de La Vanguardia a banda- ha estat de tal magnitud que fins i tot ha comportat que el president del Congrés dels Diputats sortint, José Bono, hagi aparegut en defensa del Rei Joan Carles amb una de les seves peculiars sentències:

Estoy incómodo y me molesta lo que ha ocurrido, levanto la bandera de la presunción de inocencia de Urdangarín pero como decía Leguina: “no me gusta la orina del enfermo”

Micció remota

Però malgrat les recents paraules del -ara ja- expresident del Congrés, el cert és que l'”orina del malalt” va ser expulsada un llunyà febrer del 2006 amb les primeres crítiques del grup socialista en el Parlament illenc a les quantitats desorbitades que s’havien abonat pel congrés de l’any anterior. Com s’indica en l’Anuari Media.cat, aquelles crítiques van ser recollides el 17 de febrer d’aquell any pel diari El Mundo a El PSOE denuncia supuestos pagos irregulares del gobierno balear al instituto que preside Urdangarín.

El majoritàriament residual tractament mediàtic que durant tots aquests anys ha merescut un cas de corrupció que pressumptament esquitxava un membre de la família reial espanyola ha permès que no calgués cap moviment de fitxa -públic, s’entén- de cap de les institucions polítiques de l’Estat espanyol. Fins ara. I és que, a banda de Bono, aquests darrers dies hem estat també testimonis tant de les manifestacions de l’encara president Rodríguez Zapatero sobre la gestió del Rei Joan Carles com de la contundent decisió del propi monarca -recollida pels mitjans internacionals– d’apartar el gendre de totes les activitats públiques de la família reial.

De fet, mitjans de ses Illes a banda, i potser per ser fidels a unes dèries investigadores que de vegades han fregat el ridícul, el diari El Mundo ha estat pràcticament l’únic dels grans mitjans generalistes -amb l’excepció, potser, de Público– que des de l’inici ha dut a terme un seguiment minuciós de la vinculació de l’administració Matas amb la fundació que va presidir Iñaki Urdangarin des del 2003 fins al 2006. Tot i així, després d’aquella primera informació on es recollien les crítiques del portaveu del Partit Socialista de les Illes Balears, Antoni Diéguez, cap a la gestió del Govern balear, l’afer va quedar en l’oblit mediàtic -també en el rotatiu dirigit per Pedro J. Ramírez– durant quatre anys sencers.

No va ser fins el 19 de febrer de 2010 que, a través del mateix diari, se’ns informava de l’interrogatori a l’exconseller de turisme del Govern balear, Joan Flaquer, per part de la Fiscalia Anticorrupció que investigava el cas Palma Arena. En concret, la fiscalia va interessar-se per saber com es va gestar el conveni d’1,2 milions d’euros subscrit el 2005 pel Govern de Jaume Matas i l’institut d’Iñaki Urdangarin. En la declaració de l’exconseller, un nom propi va excel·lir de manera especial:

(…) aclaró que «ignora» quién gestó luego el convenio con Nóos, aunque apuntó al entonces director general de Deportes, José Luis Pepote Ballester, quien «por su conexión con el mundo del deporte pudo haberlo facilitado»

Com és ben sabut, el campió olímpic de vela a Atlanta 96, Pepote Ballester, no era només director general d’esports del Govern Matas, sinó també íntim amic d’Urdangarin i, especialment, de la Infanta Cristina. En el posterior interrogatori Jaume Matas, el març de 2010, l’expresident acabaria de fer recaure la responsabilitat de totes les decisions de caire esportiu -entre elles, la de la construcció del velòdrom Palma Arena- en la figura del seu exdirector general d’esports.

Aquestes i d’altres indagacions dutes a terme per la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears el primer semestre del 2010 són les que portarien finalment el jutge Castro a obrir -com hem dit abans, el juliol de l’any passat- una peça nova del cas Palma Arena, la número 25, per tal d’investigar separadament els pressumptes tractes de favor de l’administració balear a les entitats i empreses dirigides aleshores per Urdangarin.

Micció inodora

Dèiem que tot i que Bono ha confessat no detectar fins fa quatre dies el to desagradable dels orins, la micció del malalt es va produir fa gairebé sis anys. I és lògic imaginar que aquell pixum -habitualment abundós en època hivernal- no devia passar desaparcebut a les estances reials. Segons informava El Confidencial el 12 de novembre de 2010, davant els primers efluvis emanats el febrer del 2006 la reacció del Rei Joan Carles va ser silenciosa però immediata:

(…) el monarca, preocupado por el daño que los negocios del Duque de Palma podían causar a la imagen de la Casa Real, presionó entonces a Urdangarín para que renunciase a la presidencia de la entidad, que abandonó en abril de ese mismo año, y ordenó borrar de la biografía oficial de su yerno cualquier referencia a su actividad empresarial.

Com ens destacava aquest mitjà -també l’Anuari Media.cat-, a la pàgina de la Casa del Rei  on figura el currículum acadèmic i professional del Duc de Palma no hi consta ni el fet d’haver estat cofundador de l’empresa Nóos Consultoría Estratégica ni de l’institut que se’n derivaria i que va presidir des del 2003 fins l’abril de 2006. Semblaria corroborar la no voluntària renúncia a la presidència de l’Instituto Nóos el fet que el propi Urdangarin afirmés en la clausura del primer congrés Illes Balears Fòrum -celebrat el novembre de 2005- que hi hauria una segona edició l’any següent.

Els moviments interns i subtils de la Casa del Rei per intentar que la monarquia no sortís esquitxada de la poderosa micció havien d’anar, però, forçosament acompanyats d’uns altres moviments -també subtils- orientats a la cerca de la necessària complicitat d’aquells que podien bé realçar-ne bé dissimular-ne les fortors.

Com hem dit, a banda d’El Mundo i, en menor grau, de Público, la immensa majoria de mitjans de comunicació -també dels catalans- no van fer cap referència a les pressumptes vinculacions del cas Palma Arena amb el Duc de Palma que van anar apareixent en els diversos esglaons de la causa judicial: primer, en l’interrogatori de l’exconseller de turisme Flaquer el febrer de 2010 -posteriorment imputat-; després, en la declaració el mes de març de Dulce Linares, excap del gabinet del expresident Matas, i la del propi expresident del govern balear; i finalment, en el posterior encausament de l’exdirector general d’esports, Pepote Ballester.

Un exemple ben clarificador ens el proporciona El País, diari que ha anat fent-se ressò de les evolucions del cas Palma Arena des que es va iniciar la causa el juliol de 2008, però que en canvi ha anat ometent sistemàticament tota referència als suposats vincles amb l’entitat d’Urdangarin fins que, és clar, aquests han saltat massivament a la llum pública. El 26 de març de 2010, per exemple, El País publicava una extensa crònica de l’interrogatori de l’expresident balear on no s’esmentava l’específic reconeixement de Jaume Matas d’haver recomanat personalment el conveni amb l’Instituto Nóos d’Urdangarin, informació que sí que apareixia en la concisa nota d’El Mundo del mateix dia, provinent de l’agència Europa Press:

“Recomendé el convenio y lo volvería a hacer“, ha recalcado el ex jefe del Ejecutivo durante el interrogatorio de esta tarde, que se prolongó por espacio de más de seis horas

Recalco que la notícia d’El Mundo beu de la font d’una agència d’informació perquè precisament és aquest el fet que més sorprèn del silenci mediàtic que s’ha produït al voltant d’aquest tema fins al seu esclat massiu del passat 7 de novembre. Si us fixeu en la relació que insereixo a continuació de notícies publicades l’any passat o a principis del 2011 pel diari de Pedro J. Ramírez on s’esmenten els acords milionaris de Nóos tant a les Balears com a València, veureu que la gran majoria d’elles provenen de l’agència EFE o d’Europa Press, ambdues subministradores d’informació per a tots els grans mitjans de comunicació de l’estat -i insisteixo, també dels catalans-:

19/02/10 : La Fiscalía investiga el convenio del Gobierno balear con Iñaki Urdangarín CRÒNICA PRÒPIA

16/03/10: Dulce Linares, ex jefa del gabinete del ex presidente Matas: “La decisión del convenio de la entidad vinculada a Urdangarín fue de Matas”  EUROPA PRESS

21/03/10: Matas será interrogado por la presunta financiación irregular del PP balear VÀRIES AGÈNCIES

25/03/10: Matas recomendó el convenio con Urdangarín y “lo volvería a hacer” EUROPA PRESS

03/04/10: El Consell gastó 3 millones en unos Juegos Europeos que “no se van a celebrar” EFE

22/07/10: Castro pide información de los convenios entre el Govern y el instituto que presidía Urdangarín EFE

10/11/10: Camps y Barberá pudieron pagar a Urdangarín 5,5 millones, según Esquerra Unida EFE

11/11/10: Camps habla de los casos ‘Gurtel’ y ‘Brugal’ y de la fundación de Urdangarín EFE

02/06/11: El juez Castro imputa en el caso Palma Arena a un socio de Urdangarín EUROPA PRESS

11/07/11: Desvinculan a Iñaki Urdangarín de un presunto desvío de 2,3 millones EUROPA PRESS

Dit d’una altra manera, tots els mitjans de comunicació del país coneixien l’any passat a bastament les evolucions d’unes investigacions judicials que anaven estrenyent poc a poc el setge a Iñaki Urdangarin fins al punt de veure com anaven essent imputats el seu amic Pepote Ballester o Diego Torres, el soci que va rellevar-lo en la presidència de l’Instituto Nóos després de l’apressada renúncia del Duc de Palma. Amb tot, les informacions potencialment perilloses han aparegut de cop i volta, de manera sobtada, pràcticament com si caiguessin del cel el passat 7 de novembre. Fixem-nos en com es parla d’aquesta investigació en l’extensa crònica d’El País sobre el registre de la seu de l’entitat a Barcelona:

La actuación de Barcelona está amparada en una pieza secreta sobre la supuesta malversación de fondos públicos y falsedad documental en la gestión de 2,3 millones de euros cobrados por la realización de dos foros deportivo-turísticos en Palma, en 2005 y 2006, por encargo del Gobierno balear de Jaume Matas, del PP.

El País qualifica de secreta” una peça del cas Palma Arena -la número 25- per trobar-se aquesta sota secret de sumari. El cert, però, és que la peça ja feia un any i quatre mesos que havia estat oberta pel jutge Castro, període durant el qual havia proporcionat informació d’evident interès públic que el rotatiu no havia volgut difondre.

El nostrat diari El Punt Avui “despertava” el 8 de novembre amb el registre de la seu barcelonina de la fundació, informant-nos de les imputacions -semblaria que sobtades- de tots els implicats en el conveni amb Nóos, és a dir, dels esmentats Diego Torres i Pepote Ballester i de l’exgerent de l’Institut Balear de Turisme (Ibatur), Raimundo Alabern. I al final de la crònica, tan sols al final, una escarida i descontextualitzada menció a la famosa peça 25:

Els 2,3 milions d’euros que ahir van motivar l’escorcoll de la seu de l’institut Nóos formen part de la peça número 25 d’un cas, el Palma Arena, molt extens i de gran complexitat.

En canvi, pel fet de tenir una edició valenciana del diari digital, durant el període de general silenci mediàtic El Punt Avui sí que va publicar vàries notícies de les possibles implicacions de l’entitat d’Urdangarin en la pressumpta trama corrupta del Govern de Francisco Camps. Podent-ne haver estat connectades informativament parlant de manera senzilla, la derivada monàrquica de la trama corrupta balear no va merèixer sorprenentment l’atenció del rotatiu català.

I fins i tot un mitjà poc sospitós de fílies monàrquiques com el diari Ara trenca la sorprenent letàrgia informativa també el dia 7 de novembre amb una crònica on, per força, havia de condensar totes aquelles informacions que les agències li havien proporcionat des de l’aparició del rotatiu -ara fa un any- i que -per prudència?- no havien estat publicades en el seu moment, com per exemple la següent:

El juliol passat va declarar per aquesta peça Diego Torres, qui va defensar que els diners es van destinar en la seva totalitat a l’organització dels esdeveniments, ja que l’institut és una entitat sense ànim de lucre.

La notícia de la declaració de l’exsoci d’Urdangarín a l’Instituto Nóos que arriba a l’Ara amb quatre mesos de retard sí que va ser, en canvi, publicada per El Mundo exactament el mateix dia en què es va produir, l’11 de juliol de 2011. I altre cop, no es tractava d’una investigació pròpia del rotatiu madrileny sinó d’una elaboració de la corresponent nota enviada per l’agència de notícies Europa Press.

Amb aquesta actitud -prudent?- del diari Ara, és més que probable que al lector habitual del rotatiu català, desconeixedor de la magnitud de la trama, li semblessin del tot estrambòtiques les paraules escrites el 16 de juliol d’enguany per en Biel Mesquida en un article d’opinió “poètic” anomenat Soliloqui davant la mar que va publicar el propi diari:

Hi ha molt de marro a l’Instituto Nóos de Estudios Estratégicos de Patrocinio y Mecenazgo, una entitat sense ànim de lucre per impulsar projectes en què l’esport és el motor de creixement econòmic i millora de les relacions socials, creat pel senyor Urdangarín i el senyor Diego Torres, que entre el 2005 i el 2006 va rebre 2,3 milions d’euros del govern de Matas. El jutge Castro investiga si els 2,3 milions d’euros varen ser desviats per altres fins aliens als dos fòrums, perquè en l’administració del Govern no han aparegut documents relatius a les despeses dels dos fòrums.

Que desvetllar els assumptes tèrbols d’un membre de la reialesa espanyola no són en absolut interès de mitjans de clara filiació monàrquica com ABC o La Razón, i d’altres amb no menys afecció per la pompa i l’ordre de la institució, com La Vanguardia, és quelcom indiscutible. Però que en ple segle XXI, en un país que ja quasi compta amb quaranta anys consecutius de règim democràtic, on el debat sobre la utilitat o inutilitat de l’existència de la monarquia no és ja un tabú a peu de carrer, resulta francament incomprensible i encara més decebedor l’excés de zel que de manera majoritària trobem encara en els grans mitjans de comunicació de tot l’estat a l’hora d’exercir el deure de la informació que tenen contret amb tots i cadascun dels súbdits de la dinastia borbònica.

És exactament el que es preguntava José L. Lobo a les planes d’El Confidencial el passat 7 de juny. Afirmava el periodista a Si el Rey no se calla, ¿por qué lo hace la prensa? que durant la transició democràtica va existir una mena de pacte de cavallers entre la monarquia i els principals editors del país -probablement comprensible en un panorama polític inestable- que fins i tot seguia en vigor en el sí del periodisme actual:

Pero quizá sea oportuno preguntarse hoy, más de 35 años después de la entronización de Don Juan Carlos, si aún tiene sentido que los medios de comunicación sirvan de dique de contención frente a los posibles errores y abusos de la institución monárquica.

Micció tractada?

Però si d’alguna cosa ha servit el tardà esclat mediàtic del que -ara sí- pot qualificar-se d’escàndol de corrupció que ha irromput al rebedor de la Zarzuela, és per adonar-nos un cop més de les infinites possibilitats de què disposen els grans mèdia per incidir en l’statuo quo imperant, bé refermant-lo bé modificant-lo.

El 7 de novembre de 2011 ha estat la data en què els mitjans de comunicació han derribat “els dics de contenció davant dels possibles errors i abusos de la monarquia” de què parlava Lobo. I quan això ha passat, s’han desencadenat de manera instantània tota una sèrie de moviments dins i fora de la institució impensables no fa pas tant: el “càstig” públic imposat pel sogre al gendre que explicàvem abans, la decisió també del monarca de detallar a partir d’ara els comptes anuals de la Casa del Rei, les diverses declaracions de les màximes autoritats de l’Estat respecte de la gestió del cas per part de la monarquia -referència a orins inclosa-, i ahir mateix, les manifestacions del Príncep Felip per les quals admetia la necessitat de modernitzar la institució:

(…) el príncep Felip de Borbó es va comprometre a modernitzar la Corona i a “adequar-la als temps que vivim en cada moment”. No va fer cap referència directa al cas, però el seu discurs estava calculat al mil·límetre per llançar un missatge de renovació i de transparència en plena crisi de la institució i en un moment en què està qüestionada.

En quin grau quedaran malmesos els fonaments de la monarquia espanyola és ara per ara una incògnita. El que és clar és que els seus integrants lluitaran fins a l’extenuació per tal que el cas Urdangarin, no només quedi el més aviat possible oblidat i deslligat del tot de la família reial, sinó sobretot que no comporti el més mínim risc per a la continuïtat de la corona. I això, en principi, no és tasca fàcil. Sempre que, és clar, els grans mitjans de comunicació no tornin a elevar els esmentats i amables dics de contenció amb què han permès la perpetuació d’una intocable institució que fa molt temps que rancieja perquè no és de senzilla compatibilització amb el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot estat democràtic: la sobirania popular.

El Príncep Felip veu, hores d’ara, perillar la Casa del Rei. És més, veu perillar el seu futur com a successor al tron de les Espanyes. El seu desig és que aquest pesat i lent tren que transporta una mercaderia en excés perillosa no trigui a recórrer la distància encomanada. Dependrà en gran part del paper que tornin a jugar els encarregats de convertir en públic el que d’interès públic s’esdevé en un entorn sumptuosament privat. La pilota es troba en el terreny dels responsables dels grans grups de comunicació del país; tot i que a desgrat, el primer pas ja l’han fet.

El problema, però, com ha demostrat el cas Urdangarin, és que les elits socials, econòmiques i polítiques d’una joveníssima -infantil?- democràcia com la nostra es necessiten en un grau tan elevat que tendeixen a teixir una xarxa d’interessos vitals a la qual no tenim accés ni coneixement l’enorme majoria de mortals. I en aquestes elits també hi figuren -com ens demostra dia sí dia també el nostrat Conde de Godó– els caps dels grans grups editorials i de comunicació de l’Estat espanyol. Tots Ells se citen en “almuerzos de trabajo”, tots Ells conflueixen en els principals actes socials i culturals de la refinada societat, tots Ells es troben a la llotja del Camp Nou o a la del Bernabéu…

El duc de Palma va crear el 2003 una entitat sense afany de lucre -esborreu, sisplau, el somriure- i el 2004 ja signava un conveni amb l’aleshores Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que hauria reportat a l’entitat sense afany de lucre entre 5.400.000 i 5.500.000 euros per organitzar dues edicions del congrés Valencia Summit i promoure la candidatura de València als inèdits Jocs Europeus que s’havien de celebrar l’any passat. I l’any següent, a través del seu amic i director general d’esports del Govern balear, Pepote Ballester, aconseguiria que l’administració de Jaume Matas signés un altre acord de col·laboració que hauria aportat a les arques de l’entitat sense afany de lucre uns 2.300.000 euros més per organitzar les dues edicions del Illes Balears Fòrum. Tot sense concurs públic, tot executat com a convenis de col·laboració privats i emparats -diuen- en el secret professional, i bona part d’aquest tot desviat -semblaria- cap a empreses del propi Urdangarin i el seu soci Diego Torres -aquestes sí, amb tot l’afany de lucre possible-.

Haurem d’estar atents al que s’esdevindrà en un futur proper. Voldria pensar que s’ha encetat un camí sense retorn i que, ara sí, els grans mitjans de comunicació actuaran amb el valor suficient per practicar la transparència que, en teoria, estan obligats a escometre com a garants del dret de la ciutadania a ser informats amb rigor i sense topalls. El problema és que, tot sovint, acabes ensopegant amb els missatges llençats pels Déus de la generació d’opinió pública de casa nostra de les quals es desprèn que els que les signen també juguen en una divisió -la que disputen tots Ells sobre la tova i rasurada gespa de Pedralbes- ben llunyana de la miserable competició en què participem la majoria de la ciutadania. I aleshores, què en podem esperar?:

(…) Ara sembla que toca trinxar-la [la monarquia]. D’un extrem a l’altre. I aquí li toca el rebre principalment a Urdangarin. Trinxada la presumpció d’innocència, rebregada la seva vida sigui dins o fora de la monarquia per sempre més, Urdangarin probablement s’haurà de defensar davant d’un jutge d’alguna o algunes de les imputacions. Repeteixo el que deia ahir: conec Urdangarin des de fa molts anys, des que jugava al Barça d’handbol, i el valoro pel que sé d’ell abans de ser membre de la família reial, però també des que ho ha estat. Segur que el que dic ho subscriuria tanta gent que ha jugat amb ell, que ha conviscut amb ell, com gent que no li ha perdut la pista des que es va convertir amb membre de la família reial espanyola. No el defenso, amb majúscules, no el defenso, no estic fent cap rentat d’imatge ni de cara, que per això té advocats, però sí que em sorprèn molt el que està passant, i ho vull compartir com intento fer cada dia a les vuit amb els oients (…)

Reflexió: estic estupefacte, no només jo, també molta gent que conec i que el coneix [Urdangarin] molt més que jo. Estic, estem estupefactes! *

(*) El Davantal de Jordi Basté (“Estupefacte pel cas Urdangarin”), edició del 13/11/11 d’El món a RAC1