El rei de la jungla

Ja ho tenim aquí. No ho han pogut evitar ni l’habitual prudència -o apatia- mediàtica ni l’abús en la reclamació de la presumpció d’innocència exercida tant des de la classe política com des de tertúlies o tribunes d’opinió. A dia d’avui, la percepció de la ciutadania és que la corrupció és un mal que afecta ja de manera general la nostra cosa pública, per a sorpresa -qui sap?- d’aquells mexicans que, exorcitant amb humor les seves pròpies misèries, s’enorgullien de ser el segon país més corrupte del món després d’haver subornat el primer per no liderar-ne la llista.

La via judicial va fent -o se suposa que fa- el seu camí particular en cadascun dels casos destapats i els partits polítics reaccionen de manera -essent molt benèvols- contradictòria: amb declaracions que apuntarien a la voluntat de cerca d’una major transparència en la gestió pública i, alhora, amb gestos poc comprensibles d’atribució de més -i més visibles- responsabilitats als subjectes relacionats amb les respectives trames.

La percepció ciutadana ha anat fent també camí. I, com dèiem, ja hores d’ara, la idea d’una corrupció de caràcter estructural s’ha escampat amb tota la cruesa entre els homes i les dones d’aquest país, independentment d’edat, ideologia, situació laboral o classe social. Transversalitat, doncs, en una ciutadania que percebria que l’edifici de la gestió pública descansa sobre un formigó afeblit per ciment aluminós.

Cap a l’extermini de la democràcia representativa?

Dos articles publicats la darrera setmana per El País alertaven sobre el risc que la potent desafecció que regna en la nostra societat respecte dels nostres representants no comporti cap procés de reflexió sobre el grau de corresponsabilització ciutadana ni sobre la crisi que afecta la societat en el seu conjunt i que, en conseqüència, acabi derivant en una simple i perillosa voluntat d’extermini de la política i de les eines de representació.

Per paradoxal que ens pugui semblar, Daniel Innerarity insistia a “Elogio y desprecio de la clase política” en la necessitat de comptar, ara més que mai, amb robustos instruments de mediació. Paradoxal perquè aquest missatge -del tot coherent amb la línia de pensament de l’autor- arriba en el moment en què conflueixen dues exteses percepcions: la del dany estructural en l’edifici de l’administració del bé comú que esmentàvem a l’inici amb la de la creixent potestat individual per emetre escrutini de gestió i vot sobre cadascuna de les qüestions que ens afecten de manera pública, continuada, directa:

Una cosa es introducir procedimientos para contrastar la voluntad popular o para impedir que los representantes se eternicen —participación, rotación en los cargos, prohibir la reelección— y otra pretender una superación de la democracia representativa.

En una entrevista que va fer-li fa dos anys el diari Ara i que vaig analitzar aleshores en aquest post, Innerarity ja advertia dels efectes perniciosos de la convergència entre profunda crisi dels instruments de mediació entre individuu i col·lectivitat i la popularització d’una “certa utopia de la desintermediació”:

(…) [a partits polítics i periodistes] els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Fixem-nos amb la idea central d’Innerarity. Es tracta d’una alerta que carrega una doble amenaça per a l’edifici del bé col·lectiu: d’una banda, la pròpia naturalesa del subjecte amenaçador (la lluita per un interès comú basat en quelcom tan individual i emocional com el desig); i de l’altra, l’acció “sense quarter” de l’espècie intimidadora (no es parla de millora a partir de la combinació d’elements positius d’ambdós models sinó directament de relleu o de superació de la democràcia representativa).

Al neguit del pensador basc s’hi sumava Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, en una altra peça del principal rotatiu de PRISA. Sense mitigar la gravetat de les accions fraudulentes comeses pels nostres representants en l’exercici de la gestió del bé públic, a “¿Nos merecemos estos políticos?”, Cruz perseverava no només en la idea de corresponsabilització social ja apuntada per Innerarity, sinó també en la necessitat que la ciutadania superi la fiscalització de l’acció política i la queixa passiva i prengui les regnes del procés de regeneració democràtica exigit, amb les conseqüències, és clar, que això comporta:

(…) postular el abandono de la condición de meros espectadores de la política y reivindicar como propias determinadas iniciativas surgidas de manera espontánea desde la misma sociedad (llámese 15-M, movimiento antidesahucio o como se quiera) es vinculante. De obrar en consecuencia, estaríamos abandonando la antigua condición de meros reclamantes de los comportamientos de nuestros representantes para pasar a convertirnos en protagonistas, en la cuota que nos correspondiera, a los que también por tanto se les podría exigir responsabilidad.

D’una o altra manera, els dos pensadors reivindiquen que l’inequívoc signe de maduresa democràtica que duu implícita tota crítica política es tradueixi, u, en una reflexió sobre la part del pastís de mediocritat i laxitud que ens correspon, i dos, en actitud decidida i compromesa en la renovació -no demolició- de l’edifici de la democràcia representativa.

Deficiències del joc político-mediàtic

La comprensible demanda d’Innerarity i Cruz topa, però, amb un primer gran escull. La pròpia idiosincràsia del sistema democràtic espanyol -per inexistència ni previsió d’existència de mecanismes d’autoregeneració- és el que en primera instància estaria possibilitant l’arrelament de tentacions “populistes” exterminadores.

Abans d’espatllar-se llastimosament el ‘Singulars’ dedicat a les elits extractives, l’economista César Molinas va apuntar els dèficits que arrossega el sistema de representació implementat en aquest país des del pacte constitucional del 78:

–manca de drenatge en el propi sistema polític. En conseqüència: (1) corrupció sempre a l’alça, per acumulació de residus tòxics no expulsats, i (2) capacitat de lideratge i preparació dels líders a la baixa gràcies a una selecció de candidats o membres de llistes electorals basada en el criteri de fidelitat, no pas de competència
–partits polítics robustos amb cúpules dirigents fortíssimes, resultat del record de la fatal inestabilitat d’una II República caracteritzada per formacions polítiques febles
–partits polítics no convenientment regulats, tot i ostentar el monopoli de la representació en una democràcia

Però al disseny de les línies mestres del nostre sistema polític cal afegir-li un segon i gens menyspreable escull. I és que l’exclusivitat de la representació de la veu popular en mans de partits polítics compactes i refractaris a la democràcia interna a què es referia Molinas, compta, a més, amb l’ajut impagable d’una altra de les institucions mitjanceres que es troba hores d’ara en crisi galopant: els mitjans de comunicació de masses.

Al nostre país, els mitjans massius no han sabut o volgut entendre que la mediació informativa -imprescindible en tot sistema de democràcia representativa- es basa en el compliment d’una única tasca fonamental: la revelació detallada i rigorosa a la ciutadania de la manera com els seus representants polítics gestionen -no com declaren que gestionen- voluntat delegada i confiança dipositada. Punt i final.

Enlloc d’això, per la pròpia degeneració del seguiment d’una actualitat política monopolitzada pels partits i, en menor mesura, pels agents socials, el periodisme en els mitjans massius ha renunciat a la pràctica escrutadora i ha acabat per consolidar com a model de servei a la ciutadania, la simple i rutinària confrontació de les declaracions i opinions públiques de cadascuna de les formacions polítiques.

I quan sí s’ha donat aquesta necessària tasca escodrinyadora, el criteri seguit per dur-la a terme ha estat sempre el de la llunyania ideològica amb el partit polític analitzat. Com explicava el professor en Ciència Política Lluís Orriols en l’imprescindible article “Corrupción y guerra de trincheras mediática”, una de les lamentables característiques del model comunicatiu que s’ha desenvolupat i consolidat a l’Estat espanyol és l’elevat grau de complicitat entre partits polítics i mitjans de comunicació. Una complicitat que:

(…) tiene importantes consecuencias sobre cómo los españoles acabamos consumiendo los medios de comunicación. Y es que ante tal panorama de sectarismo mediático, es inevitable que nos aproximemos al quiosco con elevadas medidas de seguridad para evitar ser expuestos a mensajes sistemáticamente contradictorios a nuestras preferencias políticas. El resultado es que escogemos los periódicos siguiendo un estricto criterio ideológico.

Renúncia periodística és acceptar que la construcció d’una opinió pública fonamentada -que s’ha de traduir després a les urnes- pot generar-se a partir de la pràctica alienant d’un periodisme de declaracions; o que es pot generar a partir d’un periodisme d’investigació a la carta o partidista; o a partir de la més perversa de les perversions professionals, com la que es va produir el passat dissabte a la seu del PP: la recollida i posterior publicació del missatge emès pel líder polític de torn (aquell a qui confiem la funció gestora de la societat) sense passar per l’imprescindible sedàs de l’interrogatori del periodista (aquell a qui confiem la funció radiografiadora de la gestió pública):

Font: Raquel P. Ejerique

Deia George Orwell que “periodisme és publicar allò que algú no vol que sigui publicat i que tota la resta són relacions públiques”. Si donem per bona la sentència,  ¿a quina de les dues professions creiem que s’aproparia la imatge d’una sala de premsa plena a vessar i atenta a una mena d’holograma, per lògica, sense capacitat interactuadora?

Qui pot regnar sense contracte social?

Parlàvem que la legítima demanda de corresponsabilització social d’Innerarity i Cruz topaven amb dos grans esculls. El primer, els dèficits inherents al sistema polític espanyol, que també inclouria el sistemàtic i no innocent manteniment en l’absoluta precarietat d’òrgans de control com el Tribunal de Comptes o de la pròpia institució judicial. I el segon, la inexistència d’una acció fiscalitzadora de la gestió pública per part del teòric quart poder.

Aquests dos esculls, perniciosos per sí sols, tenen la virtut de retroalimentar-se amb virulència entre ells. I a major grau de viciositat del cercle político-mediàtic, major allunyament de la ciutadania vers els seus instruments de representació. I, en conseqüència, és clar, més adob per al terreny de la crida al desballestament de la democràcia representativa.

Així, amb les referències a la nul·la autoconsciència ciutadana i la injusta demonització de la classe política, semblaria que tant a Daniel Innerarity com a Manuel Cruz els amoïnen més els símptomes que no pas l’enfermetat. Els diversos organismes que intervenen en el procés de representació han educat la ciutadania en una participació en la vida política limitada a les conteses electorals; l’han educat en què el partit polític tancat, jeràrquic i castigador de la dissidència és la mesura de totes les coses; en què l’eternització o cooptació en els càrrecs públics és la norma, i la impunitat i immunitat en els seus delictes, el trist però inevitable pa nostre de cada dia.

Exigir, doncs, responsabilitats i una defensa aferrissada dels mediocres instruments de representació a una ciutadania a qui s’ha mantingut en l’analfabetisme polític just quan comença a despertar, resulta, si més no, poc just.

Afirmava avui mateix el Financial Times en un editorial reproduït per la majoria de mitjans del país que:

(…) gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia fins a la judicatura, mostren signes de putrefacció

En un panorama obert, doncs, de clara erosió dels pilars sobre els quals reposa l’edifici de la nostra democràcia representativa, han de ser en primera instància els protagonistes d’aquest ensorrament els qui han de prendre’n consciència i actuar conjuntament, amb contundència i celeritat per evitar que caiguem en els dominis de la jungla. Deia amb encert el propi Daniel Innerarity fa un parell d’anys que:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats.

L’alerta als ciutadans del risc de deixar-nos seduir pels discursos que animen a la destrucció dels mecanismes de representació és, vist així, molt oportuna. De fet, però, haurà de ser la pertinent regeneració i actualització d’aquests instruments de representació el que de mica en mica propicïi la recuperació de la confiança ciutadana i, amb ella, el progressiu desembruixament respecte de l’encisadora jungla.  

El que és segur és que l’habitual “millor tenir eines imperfectes que no tenir-ne cap ni una” ja no té cap justificació possible. Que en sigui en realitat només una la part d’edifici afectada per l’aluminosi és del tot irrellevant quan la ciutadania percep que és tota l’estructura la que en pateix la malaltia. Toca moure fitxa. I toca fer-ho ja, des de fora, sí, però molt especialment des de dins.

La referència d’Innerarity a la vital funció neutralitzadora d’altres poders -no electes- que desenvolupen poder polític i estat democràtic, dota d’especial gravetat les paraules pronunciades per Joan Rosell, president de la patronal CEOE, ara fa uns dies:

Si todas estas informaciones que están saliendo los últimos días son ciertas, (si) son pruebas contundentes, la verdad es que estamos ante un problema importante y con un problema de desprestigio total de la función pública

I és que, posats a fixar-nos en els símptomes, potser que no ens n’oblidéssim d’altres, tan significatius com poc cridaners: crisi (o estafa) financera venuda quasi exclusivament com a crisi del deute públic; progressiva assumpció general que ineficàcia i propensió a la immoralitat són trets inherents a la gestió pública; i més de dues dècades d’inexistència de cap contrapès a la indiscutible hegemonia del sistema capitalista.

O sistema democràtic profundament renovat on puguin lliurar pacífica batalla els dos clàssics models de societat o llei de la jungla, és a dir, zero contracte social. I sense contracte social, tant se val si els individus viuen en el plaent estat d’harmonia de Rousseau com si ho fan en permament col·lisió com postulava Hobbes. A la jungla, aquell indret on la voluntat general sucumbeix a “la dura expressió dels desitjos” que esmentava Innerarity, sembla indiscutible que de model regnant només n’hi pot haver un de sol.

Dos més dos, cinc

S’ha apuntat diverses vegades en aquest mateix blog: les eines de què disposem per ser conscients del que comporta el crític procés de transformació que patim fomenten paradoxalment la inconsciència. En canvi, il·lustrant-ho amb un exemple ben galdós, un ciutadà mig del nostre país que en aquests instants despertés d’un coma profund de quatre o cinc anys probablement es posaria a promoure com un foll solitari la revolta.

La realitat actual no seria objectivament pitjor per al sobtat retornat a la vida que per aquells que n’hem viscut la dolorosa transformació pas a pas i en plenes facultats mentals. És tan sols la percepció de la pèrdua la que provocaria el divergent comportament entre els tothora conscients i l’inconscient de llarga duració. Una actitud oposada que seria el resultat de l’esmentada paradoxa, no essent pas el temporal son perllongat, sinó la permanent consciència de la rabiosa actualitat, el que conduiria a un cert estat de narcosi.

Ho definia fa uns dies al diari Ara la sociòloga Sara Moreno com la Ceguesa d’actualitat, una altra paradoxa, perquè precisament serien els observadors assidus d’aquest rabiós present els qui en patirien l’afecció:

Tal com explica Norbert Elias a Humana conditio, una anàlisi sociològica sobre el període de la Guerra Freda, “aquells que queden absorbits per les qüestions d’actualitat sense mai mirar més enllà, es pot considerar que són pràcticament cecs”

Hi ha qui fins i tot fa extensible aquesta “ceguesa d’actualitat” a aquells que, a través de les noves tecnologies de la informació, acaparen dades i referències amb gran voracitat. De la saturació informativa entesa com a antònim de claredat ens en parlava l’il·lustrador satíric Andrés Rabago, ‘El Roto’, en una entrevista d’elDiario.es:

(…) estamos justamente en el momento de mayor gravedad porque no tenemos una visión clara de las cosas. Para clarificar la visión necesitamos de una mayor austeridad de los medios y de nosotros mismos. Hay una especie como de necesidad de estar continuamente acaparando datos o informaciones que no nos llevan a una mayor comprensión. La comprensión no parte del hecho de que haya una mayor cantidad sino de la calidad de la información.

Dit de manera planera, hi veuríem i estaríem al corrent, però no assimilaríem ni entendríem.

No és que aquesta màxima sigui una característica del període decadent que les societats -dites- occidentals estan patint en el present. Els efectes alienants que el bombardeig informatiu i la cultura de l’entreteniment provoquen en la massa social fa dècades que estan detectats i analitzats.

Però en temps d’eufòria econòmica la ceguesa i la nul·la comprensió no esdevindrien, aparentment, tan nocius. Al cap i a la fi, si el benestar que la majoria experimentem a la llar, al treball i al cafè coincideix amb el que percebem a la tele, tot sembla remar en una mateixa direcció (encara que la barca posi proa al desastre). Són temps -segur que els recordarem- en què treballadors per compte d’altri, autònoms, petits comerciants, mitjans o grans empresaris visualitzen el present i el futur immediat amb la mateixa satisfacció que transmeten govern de torn i líders d’opinió.

En paral·lel a la massiva línia eufòrica, però, se situa una altra línia, minoritària i refractària a l’agenda, ritmes i percepció generals. És la línia formada tant per les alertes raonades sobre l’erroni rumb emprès com per les formes d’organització social, política i econòmica alternatives. Per bé que tan tangible com la ufanosa i predominant, es tracta d’una línia aïllada, marginal, per tant, invisible i sense capacitat de penetració en el sentir majoritari.

Tornant al llenguatge planer, doncs, també en moments de confort general hi veuríem sense veure-hi i sabríem sense entendre, però en coincidir realitat viscuda i realitat comunicada no hi hauria espai per al desconcert.

La cosa canvia en moments de depressió. No significa això que els mitjans de comunicació de masses reportin verd a una societat majoritàriament ofegada pel vermell; al contrari, tan minuciosament difosa va ser l’eufòria consumista com ara el rutinari desesper i els seus presumptes antídots. El que significa és que, tant en temps de vaques grosses com en temps de vaques magres, les receptes pertinents sempre són prescrites pels mateixos facultatius, aquells que en èpoques d’engreix guanyen molt i en les d’aprimament, encara més.

I aquí és on s’esdevé la dissociació.

Desafecció que no minva

Parlaríem d’una mena de dissociació social per referir-nos a la persistent percepció de llunyania entre la realitat que podem viure de manera majoritària a la llar, al treball -si n’hi ha- o al cafè i la que comuniquen els nostres representants polítics, i els experts, analistes i opinadors de capçalera a través dels seus altaveus, els mitjans massius.

L’allunyament social vers l’opac diàleg entre els principals agents polítics i els principals agents de comunicació ve, com sabem, de lluny. No només per la preeminència de discussions, rèpliques i contrarèpliques sovint buides de contingut i explicables únicament en termes d’interès de confrontació partidista, sinó també -i sobretot- per la impossibilitat fàctica per a la ciutadania de participar i incidir en el dia a dia dels debats que els esmentats agents duen a terme -segons diuen- a l’encalç del benestar de tots. El “tot per al poble però sense el poble” il·lustradament despòtic no distaria massa d’un sistema que només ens escolta cada quatre anys.

El periodista Albert Sàez recordava en aquest post que “No ens representen, no diuen la veritat”, el lema del moviment 15M que es va fer famós l’any passat, evidenciava que:

(…) la democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància.

L’actual depressió, sens dubte, n’ha fet més virulents els símptomes. De l’aplicació de solucions que recruen la crisi per part de qui diu treballar per al nostre benestar sense ni un bri de fiscalització per part de qui afirma ser el poder número quatre, en resulta un cada cop més arrelat i extès sentiment de no representativitat entre la ciutadania. Un divorci latent que, tanmateix, en veure’s en contacte amb el conformisme poruc i gairebé místic que la suposada inevitabilitat de les mesures anticrisi propicia, no acaba traduint-se en l’esperable esclat de rebel·lia col·lectiva sinó en general perplexitat; de retruc, per tant, en obediència.

Titubejos que derivarien -i per això se’n lliuraria l’imaginari excomatós de llarga durada- de la no completa consciència per part del constant observador de l’actualitat. Sí, existeix desafecció, esgotament, sensació d’engany, però l’actualitat no ens exposa davant dels nassos de manera tossuda i reiterada on érem i on som, de què disposàvem aleshores i de què no ara mateix i, més important, per què no han estat possibles altres solucions que no conduissin al desastre. I contra la roda de la inconsciència que gira -i ens fa girar- sense pausa, esdevé àrdua l’articulació d’una consciència col·lectiva manifestament opositora.

Aquesta és, però, la línia predominant. En tant que constituïda per una majoria de consciències inconscients guiades per climes no subjectes a escrutini ni interpel·lació pública, la línia predominant fluctua com en el trastorn bipolar entre l’eufòria i la depressió. La mateixa onada emocional que fa uns anys ens privava de rebutjar col·lectivament l’irrestitible “si vols, pots” de les entitats financeres, ara no ens permet de rebel·lar-nos contra unes mesures anticrisi no només inútils sinó palpablement agreujadores de la situació.

Prenem d’exemple aquest article del diari irlandès Independent del passat diumenge on es comparava la situació catastròfica de l’economia de l’obedient Irlanda amb la de la Islàndia non grata que està sortint del pou:

El tresor d’Islàndia va col·locar amb èxit 1.000 milions de dòlars en bons a 10 anys el passat mes de maig. Aquests bons havien estat valorats inicialment per produir un diferencial de 407 punts bàsics (4,07 %) sobre els bons del Tresor dels Estats Units, un marge que posteriorment s’ha reduït a 296 punts bàsics.

No és qüestió d’inexistència d’alternatives polítiques i informatives sinó de constant focalització de l’atenció ciutadana dels països submissos en l’únic camí possible. Si dia rere dia et permeten triar entre meló i meló, acabaràs menjant meló; però més important encara, al final ja no et preguntaràs per quins set sous no t’ofereixen cap altra fruita per postres.

Però havíem deixat arraconada l’altra línia, la paral·lela, aquella tan estable com minoritària i -tradicionalment- invisible.

Dèiem que es tracta de la línia formada tant per aquells que ens proporcionen alternatives a la visió “experta” comunment difosa i acceptada, com per aquells que experimenten en el seu dia a dia formes de participació col·lectiva i d’organització econòmica allunyades de l’oficial. Parlàvem de línia invisible, sí; com haureu vist, ara hi hem afegit l’atenuador “tradicionalment”.

La societat complexa

En un molt interessant article, Catalonia: the case for glocal rethink, el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova pren l’imprevist resultat de les darreres eleccions catalanes com a exemple de la creixent dificultat que troben, a l’hora d’abordar les societats contemporànies, uns sistemes polítics que empren en essència els mateixos instruments formals de dècades passades.

La disparitat entre els “processos econòmics” (…) i els nostres sistemes polítics basats en mecanismes institucionals d’un altre segle, genera un gran nombre de reaccions en les nostres societats. Això és la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política, la difusa cultura de l’abisme entre “nosaltres” (els ciutadans) i “ells” (els polítics), amb additius del tipus “tots són iguals” basats en arguments ben fonamentats que deriven de la proliferació de casos de corrupció, clientelisme, polítiques de porta giratòria entre les elits, etc.

Segons Vilanova, el president Mas va cometre un greu error focalitzant la campanya electoral en un únic tema (el sobiranisme) i, en conseqüència, va rebre com a resposta de la societat catalana un definitiu i contundent bany de realitat:

Com a conclusió: la versió catalana de sistema bipartidista se n’ha anat en orris, i ens hem vist arrossegats cap a una cambra més del tipus “belga” o “israeliana”. Bones o males notícies? El temps ho dirà. En teoria és bo perquè millora la diversitat de la representació social i política en el Parlament. Però és dolent per a la governança, ja que el resultat propicia un executiu molt menys estable

Aquesta anècdota catalana que el professor Vilanova converteix en categoria vindria a ser corroborada pels indicis de progressiva pèrdua de confiança, en especial a Europa, cap als partits polítics predominants tradicionals, vistos com a principals responsables de la perpetuació d’un sistema de representativitat democràtica que no dóna veu a la ciutadania ni aporta veritables solucions a les seves greus problemàtiques.

La desafecció vers la política tradicional i la seva submissió als poders no elegits exercits per les elits financeres no seria l’única línia divisòria -més de tipus vertical- que afectaria les democràcies occidentals europees. A parer de Michael McTiernan, editor i investigador a Policy Network, començaria a visualitzar-se a Europa una altra fractura; aquesta, però, de caire transversal.

A The coming conflict between generations, McTiernan sosté que la joventut europea percep de manera creixent que el cada cop menys esplèndid estat del benestar focalitza la seva acció especialment en la tercera edat (sanitat i pensions) i desatén el propi futur del continent, és a dir, la formació i l’educació dels joves. L’incipient conflicte intergeneracional s’estaria fent palpable amb la gradual pèrdua de suport electoral de la primera franja d’edat amb dret a vot cap als partits històrics i preponderants de la vella Europa; en particular, resultaria:

(…) un malson polític pels partits de centre-esquerra, l’oferta electoral dels quals es fonamenta en promeses de progrés social i en el principi de justícia. També s’alimenta de l'”anti-política” i de la minvant confiança en les capacitats de l’estat del benestar, govern i polítiques democràtiques

Tant el progressiu rebuig social global “de la superficialitat de la narrativa dels partits polítics” (i, de retruc, dels mitjans que ens la retransmeten), com el també creixent conflicte intergeneracional evidenciarien el que el professor Vilanova qualifica de fallida estructural del tradicional contracte social que cohesiona la ciutadania, qüestió que el duu a preguntar-se finalment:

Com combatrem la desaparició d’alguns drets comuns (valors i interessos col·lectius) que la ciutadania tradicionalment ha vist reflectits en les institucions públiques (els poders legislatiu, executiu i judicial)?

Si a la desafecció vers la rigidesa d’unes estructures jeràrquiques i al discurs frívol del nostre sistema polític li afegim la constatació que, com diu Manuel Castells en aquesta entrevista de la BBC, vivim ja hores d’ara en una societat en xarxa:

(…) una societat on les activitats principals en què la gent s’involucra s’organitzen fonamentalment en xarxes, més que no pas en organitzacions verticals

… la derivada final no pot ser altra cosa que una ciutadania en essència menys previsible; una societat, per tant, irreversiblement més complexa.

La suma, fins ara, impossible

Recopilem conceptes.

Tenim, d’una banda, una línia majoritària formada per la ciutadania enganxada a l’actualitat, conscient de totes i cadascuna de les pèrdues de drets socials que s’han anat produint, i alhora prou inconscient de l’abast dramàtic del conjunt de pèrdues com per no desenganxar-se de la roda d’un sistema que, per bé que feixugament, segueix girant sense pausa.

De l’altra, tenim la línia minoritària paral·lela que, com la seva pròpia naturalesa indica, no ha tingut mai cap punt de contacte amb la roda que gira. Allà dins, consciències especialment polititzades experimenten una vida individual i col·lectiva al marge dels instruments de la democràcia representativa i dels dictats de la societat de consum.

El tercer concepte seria la progressiva desafecció del global de la ciutadania vers una concepció de la democràcia que es percep ineficaç perquè ha sublimat un cercle de poder partito-mediàtic autocomplaent que no exerceix el seu únic deure de servei públic. Una desafecció que es traduiria en un creixent càstig a les formacions polítiques clàssiques i en la cerca de nous discursos i mètodes de participació que responguin als mecanismes propis d’una societat connectada en xarxa, per tant, eminentment complexa.

És aquest darrer concepte, el de la complexitat social, el que estaria fent trontollar el marc simple -per previsible- en el que ens hem mogut fins fa ben poc. Un marc que ha estat tant temps simple i previsible perquè en el seu interior -com explicava en el darrer punt d’aquest post– es dibuixaven carpetes i estigmatitzacions absolutament estanques i enfrontades entre sí. Una carpeta central, la de la correcció política, la del marge permès de debat ciutadà, en front d’una altra, la marginal, la del discurs anti-tot, carpeta que només abandonava el seu permanent estat d’invisibilitat per -a través de la condemna de la seva inherent radicalitat- vigoritzar la carpeta central o institucional.

En el present article no hem parlat de carpetes estanques i enfrontades, sinó de línies, de línies paral·leles. Perquè el que interessava no era tant subratllar els seus límits rígids i la seva opacitat com el seu caràcter evolucionador, d’elements tangibles que avancen en el temps amb agendes i ritmes diferents, l’un al costat de l’altre i, en principi, sense connexió.

Però la complexitat social s’ha carregat aquest “en principi”. Ara les línies tradicionalment paral·leles comencen a confluir, de la mateixa manera que els sòlids i opacs murs que delimitaven les carpetes mostren evidents signes de porositat. I quan es desdibuixen les fronteres, s’esdevé la interacció. Amb la interacció es coneixen noves realitats. Amb el coneixement de noves realitats, emergeixen dubtes i, amb ells, els grisos. I dubtes i grisos fan possible l’aparició de sorprenents convergències ciutadanes, i les noves convergències possibiliten instantànies no fa pas tant inimaginables:

foto: Albert Bertran El Periódico de Catalunya

Pere Vilanova exposava els resultats de les darreres eleccions catalanes com a experiment de glocalització, és a dir, la barreja d’una concepció global i sense barreres del món amb una acció focalitzada en allò local i particular. Atesa la convivència harmònica d’ideologia internacionalista amb un marc nacional concret desitjat (Països Catalans federats), la CUP sembla, en sí mateix, un bon exemple d’aquesta glocalització.

És, però, la irrupció d’aquesta trencadora formació en la principal institució democràtica del país que tan bé plasma la fotografia la que proporciona elements propis de la glocalització realment significatius i extrapolables. Al cap i a la fi, una formació de caràcter assembleari, amb anys de singulars experiències de gestió exclusivament local, que viu a -i beu de- la xarxa, i que ha aconseguit conjuminar gran part del tradicional polititzat que no votava amb un bon pessic del clàssic votant desencantat, ha “assaltat” el Parlament de Catalunya.

Més enllà de les moltes altres reflexions que d’aquest concret exemple se’n podrien derivar, començaria a dibuixar-se un panorama que sembla exigir la introducció de novedoses eines i regles de joc. Tenim carpetes antigament estanques que es permeabilitzen, límits de grans traços que es difuminen, línies paral·leles que conflueixen, invisibilitats que es visibilitzen, inconsciències que es consciencien… Tenim més complexitat i menys previsibilitat.

De moment també, però, tenim encara la calculadora que, tossuda, segueix retornant-nos quatre quan li sumem un parell a dos.

Excepcionalitat o eines caduques?

Aquell que estigui més o menys avesat a llegir les “petites” reflexions que vaig penjant aquí, sabrà que, en menor o major mesura, són sempre els mitjans de comunicació -en qualitat de principals generadors de l’opinió general- el motiu central d’observació del blog. O, essent més precisos, els mitjans de comunicació massius, aquells que configuren -de moment, com a mínim- l’agenda de la controvèrsia ciutadana.

Faig aquest advertiment perquè arrel del post Ara sí que toca previ a la massiva manifestació de l’11 de setembre, el debat tant virtual com presencial que se’n va generar va centrar-se molt més en el “què” (sí o no al dret a decidir, sí o no al camí sobiranista) que no pas en el “com” -el que en realitat m’interessava-, és a dir, en la manera com un debat essencialment marginal com l’independentisme havia irromput en l’arena del neguit general de la ciutadania.

Argumentava en aquell article que, per bé que el sentiment de trencar lligams amb Espanya anava prenent força en la societat catalana, tal i com demostraven els diversos baròmetres d’opinió des que Mas va arribar el poder, era també cert que l’extrema i sobtada popularització del debat era desproporcionada. I hi afegia, per lògica, que hagués estat impossible la penetració de la discussió sobiranista com a centre de les tertúlies de cafè sense la voluntat expressa -i també sobtada- de la central Convergència i Unió i el seu aparell mediàtic nacional, tan públic com privat.

Des d’aleshores fins al 25N, ja ho hem vist, hi ha hagut només un únic i repetit plat de degustació possible en el menú dels mitjans de comunicació del país, també en els “del costat” (si és que ja els podem anomenar així) i ben salpebrat amb el sorprenent interès de les principals capçaleres i cadenes de tele i ràdio internacionals. I mentrestant, just en el moment de la història recent del país amb major índex de pobresa i agudització de les diferències de classe, just en el moment més àlgid del qüestionament de l’actual sistema de representació de la veu popular, diverses formacions polítiques i col·lectius de ciutadans amb profund neguit social han constatat com se’ls cloïa irremeiablement les portes de l’espai de debat.

És el que tenen els rutinaris plats únics: si no hi ha per triar, menges sense escarafalls el que dia rere dia t’ofereixen. I el que t’ofereixen ha estat, en aquest cas, ben senzill: o estàs en el bloc dels qui creuen en el dret per a l’autodeterminació de Catalunya o estàs en el bloc oposat; o bé pertanys al bàndol sobiranista o bé a l’unionista, una terminologia amb reminiscències de l’Úlster que en qüestió de setmanes s’ha instal·lat amb tota naturalitat en moltes de les anàlisis polítiques del nostre país.

El menú circumscrit amb exclusivitat en un dels dos clàssics eixos de la política catalana -el nacional- ha presentat fins a la jornada electoral, però, una particularitat que no pot ser en cap cas omesa: ha estat el president del Govern de la Generalitat en persona qui n’ha pres el timó en el viratge d’un vaixell tradicionalment censurat per la manca de definició. Tot i les travetes del líder d’Unió Democràtica i de distingits capitosts empresarials, la novedosa i nítida determinació d’Artur Mas en l’aposta sobiranista ha estat àmpliament lloada des de moltes i ben diverses tribunes.

Campanya intel·ligent…

Des de la gran manifestació de la Diada, l’estratègia de la coalició governant ha estat presentar el camí cap la consulta secessionista, primer, i l’estat propi, després, com un procés que, u, esdevenia excepcional, i dos, que descansava sobre les sofertes espatlles d’un líder vigorós i valent que requeria, però, del màxim suport de la ciutadania per poder presentar batalla. L’aposta personalista en la qüestió identitària i el caràcter d’excepcionalitat històrica han esdevingut el lietmotiv de Convergència i Unió -ja força abans de començar la campanya-, aposta amb què estava en disposició d’invertir el previsible i lògic cost electoral després de dos anys de contundent gestió retalladora.

Amb aquest objectiu, els aparells de comunicació de Convergència i Unió i del Govern de la Generalitat -gens fàcil, en alguns casos, de distingir- van posar-se a treballar a tota màquina. Amb un objectiu assolible de manera immediata: sobreexplotació del vaixell sobiranista -especialment, del seu timoner- en els mitjans clarament afins (els públics de la CCMA que controlen amb mà ferma i els privats del Grupo Godó). I un d’altre de no tan senzilla consecució: combatre els lògics dubtes dels mitjans de comunicació més obertament sobiranistes en relació al grau de sinceritat de la proposta i atraure’ls a la causa amb la poc rebutjable cirereta del “tren que probablement només passa una vegada”.

Així, dos editorials de La Vanguardia amb dues setmanes de diferència evidenciaven que el gir sobiranista de la coalició conservadora i la consegüent naturalesa de procés insòlit en la història de Catalunya començaven a donar els seus fruits.

A partir d’un primer sondeig encarregat pel rotatiu, el 30 de setembre (5 dies després de la convocatòria d’eleccions anticipades) un primer editorial sintetitzava els sorprenentment excel·lents resultats per a CiU amb el poderós titular “Sacudida electoral” i empraven el llenguatge sense matisos propi dels fenòmens irremeiables per destacar la situació novedosa de la política catalana i, sobretot, el ferm pilotatge i la salut de ferro amb què Artur Mas es plantava a les portes electorals. Així, un diari habitualment moderat en els articles editorials:

-qualificava la manifestació de la Diada de “tsunami”

-destacava l’astúcia política del president que “ha sabido interpretar la voluntad de los manifestantes y ha tomado la iniciativa convocando anticipadamente las elecciones, que tendrán, quiérase o no, un carácter plebiscitario”

-per conclure, finalment que: “Artur Mas se erige, sin sombra, en el líder que mejor representa la voluntad de los catalanes“

Quinze dies després, en un segon editorial, La Vanguardia justificava l’encàrrec d’un nou sondeig altre cop en l’excepcionalitat històrica, no només pel procés en sí, sinó també -i sobretot- pel seu inusual caràcter personalista:

La relevancia que ha adquirido esta cita con las urnas después de la manifestación del Onze de Setembre y del proceso soberanista emprendido por el presidente de la Generalitat, que le ha llevado a convocarlas, justifica la frecuencia con la que este diario pretende tomarle el pulso a la sociedad catalana a través de sondeos

En aquella segona enquesta encomanada pel principal rotatiu del principal grup de comunicació del país, CiU ja aconseguia la majoria absoluta. Per si no havia quedat clar, la causa del sorprenent tomb d’una formació que en condicions normals hauria de veure’s desgastada per la gestió política tenia nom i cognom:

Esta nueva encuesta refleja que CiU, pero sobre todo Artur Mas, continúan teniendo un respaldo muy amplio de los electores. De hecho, sus expectativas aumentan y ya dispondría de mayoría absoluta

Dos dies abans de la publicació d’aquell sondeig i de l’editorial corresponent, el festiu 12 d’octubre, La Vanguardia entrevistava al president Mas, interviu que anava a càrrec del periodista Jordi Barbeta, que ja havia fet el seguiment de la seva estada a Massachusetts del passat mes de juny i el qual, en el preàmbul de l’entrevista, qualificava el procés engegat per Mas com a “terrabastall en la política catalana, espanyola i europea“. En el cos de la conversa, ben nítids, s’exposaven els pilars del missatge de la coalició:

-Personalisme justificat en la necessitat de país: “Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument”

-Cap ombra d’ambició personal: “Em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat”

-Valentia inevitable com a sinònim de triomf: “Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut“

Ja entrant en els mitjans audiovisuals, com destacava en aquesta notícia El Punt Avui, la presència televisiva del president de la Generalitat durant la precampanya electoral ha estat, no només freqüent, sinó sobretot molt productiva.

La primera cadena en entrevistar Artur Mas en profunditat va ser TV3. Va produir-se l’1 d’octubre en un especial del programa Àgora que va assolir una quota mitjana de 24,5% i va arribar a superar en algun moment de l’emissió el milió de telespectadors. En aquelles primeres jornades de precampanya (Mas havia convocat eleccions sis dies abans) ja arribava a l’audiència amb claredat meridiana qui agafava les regnes del procés i què necessitava per tal que aquest triomfés:

No la busco explícitament [la majoria absoluta] però vull fer entendre que necessitem una majoria molt rotunda. I per això he fet una cosa: la meva manera de demanar una majoria molt rotunda és dir: “si la tenim per encarar aquest procés, no pot durar sempre”. Per tant, que ningú es pensi que el vot que jo reclamo en aquest moment és per a una carrera política meva o per a una hegemonia de Convergència i Unió per sempre ad calendas graecas, per entendre’ns. Per això, jo vaig dir: “escolteu, jo, una vegada aquest procés estigui endegat, estigui perfilat, estigui plantejat i, si pot ser, obtingut, jo em retiro de la primera línia i no torno a presentar-me a unes eleccions de la Generalitat”.

I hi afegia el perquè d’aquest “què” que necessitava amb rotunditat:

Jo només puc dir una cosa. A Madrid hi ha una majoria absoluta del Partit Popular. Nosaltres ens enfrontem al procés més complicat, més complexe i més apassionant dels últims 300 anys de la nostra histròria. La gent ha de pensar bé com fem front a aquest procés, amb quines cartes juguem, amb quines legitimitats, amb quines majories, amb quin poder, etc. I això jo crec que la gent ho haurà de decidir, precisament el dia 25 de novembre.

El 23 d’octubre, a dues setmanes de l’inici de la campanya electoral, Mas tornava a ser entrevistat, aquest cop per Josep Cuní i a 8tv, la televisió nacional del Grupo Godó. L’emissió va aconseguir una mitjana de gairebé mig milió d’espectadors i va fer que el programa en què anava inclosa (8aldia) aconseguís el seu rècord d’audiència. Algunes de les respostes del president en funcions d’aquell dia mostraven la mateixa línia personalista i de lideratge indiscutible ja exposada poc després de la convocatòria d’eleccions:

M’hi he jugat tota la carrera política en aquest procés

El primer que faré serà seure els partits que estiguin en la línia de la consulta sobiranista per acordar la manera d’actuar en aquell moment

Jo el primer que posaré sobre la taula és acordar amb el govern espanyol fer el mateix que el Regne Unit

Si em demanen parlar jo sempre parlaré; treballaré perquè Rajoy faci de Cameron

Entremig d’aquestes dues entrevistes a mitjans afins i potents de Catalunya, Artur Mas va gosar sotmetre’s a l’interrogatori de Jordi Évole al Salvados d’una cadena com La Sexta, diguem-ne, enemiga. Aquella edició del diumenge 21 d’octubre no només va assolir una audiència de quasi 3 milions d’espectadors a nivell estatal, sinó que va aconseguir captar l’atenció de més de 850.000 catalans (200.000 més que qualsevol de les edicions més populars del programa a casa nostra). Per bé que la majoria de missatges anaven principalment dirigits a l’audiència global espanyola, les nul·les dissonàncies en relació al discurs pronunciat a Catalunya i el seu igualment rotund posicionament van enfortir amb claredat el president, com bé apuntava aquí Vilaweb.

El missatge d’inevitable personalització del procés sobiranista en la figura del president, doncs, anava arrelant a través de  les reiterades aparicions d’Artur Mas en els mitjans nacionals i les continuades referències de la premsa internacional als seus lideratge i ferm desafiament a l’Estat espanyol (prova inequívoca, aquesta darrera, d’exhaustiu treball comunicacional des del Govern català). A la xarxa, mentrestant, es popularitzava el hashtag #totsambelpresident.

És impossible no interpretar les molt favorables dades que desprenien els sondejos previs que hem vist abans com a clara evidència d’un suport explícit al líder d’un procés engrescador. La majoria absoluta que tornava a aparèixer poques hores abans de l’inici de la campanya en el baròmetre electoral del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) encarregat pel Govern encara deixava menys lloc al dubte.

Recordem, però, que el personalisme de la contesa electoral anava de la mà d’un context d’excepcionalitat que semblava que alhora l’explicava i el justificava. Tanmateix, a mesura que ens allunyàvem de la batzegada de l’enorme manifestació de la Diada, l’excepcionalitat del moment corria el risc de desdibuixar-se en excés tot afavorint que l’atenció -fins aleshores monopolitzada pel debat sobiranista- es desviés cap a d’altres possibles controvèrsies amb efectes electorals.

La resposta immediata -hem de suposar, del Govern de la Generalitat– va arribar en forma d’una campanya institucional tan grollera que de seguida va ser reanomenada a la xarxa com a “campanya instituCiUnal”. Com ja sabem, la campanya va ser posteriorment anul·lada per la Junta Electoral Central, això sí, per motius formals.

La fermesa i aparent sinceritat del president Mas en el període que s’inicià amb la manifestació de la Diada -fins i tot abans- i que ha finalitzat amb la celebració de les eleccions del passat diumenge, ha estat tan destacable que no només els mitjans de comunicació més afins li han fet costat. Com dèiem a l’inici, convèncer la premsa sobiranista que la seva no era una actitud partidista sinó de país era condició indispensable per a l’èxit del procés que s’engegava. I el comportament d’aquesta premsa ha estat, finalment, favorable: Mas ha pogut comptar, si no amb un suport actiu, sí amb actituds indiscutiblement facilitadores.

A Vilaweb, per exemple, el seu director, Vicent Partal, rebia l’anunci d’avançament de les eleccions amb la naturalitat de qui creu que l’oportunitat és massa llaminera com per cercar tres peus al gat:

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Sense ocultar els efectes positius per a la coalició que havia governat en la legislatura que finalitzava, tampoc El Punt Avui creia adient posar traves a una convocatòria que estimaven coherent en el camí encetat per la ciutadania catalana. Així, afirmava en aquest editorial que:

(…) en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.

Finalment, el propi Carles Capdevila, director del diari Ara, escrivia el passat 15 d’octubre un emotiu article, I recorda que jo sempre et vaig defensar, on es planyia per les poques veus democràtiques que s’alçaven a l’Estat espanyol en defensa del nostre dret a decidir. Amb evidents referències autobiogràfiques sobre l’inici de l’aventura del jove rotatiu, l’escrit de Capdevila traspuava admiració per l’inusual valor del president de la Generalitat de Catalunya:

Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien “Ja t’ho faràs, a mi no m’hi emboliquis”. A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te “Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar” el dia que fracassis.

… però no suficient

I arriba el 25 de novembre. 50 diputats. Fracàs.

Fracàs suavitzat, però, pels mateixos mitjans obertament sobiranistes que havien exercit de facilitadors de l’empresa personalíssima d’Artur Mas. Seguint la lògica no torpedinadora d’un procés que no pot ser aturat, aquests mitjans presentaven el dia següent una mirada en positiu cap al següent pas a executar. El Punt Avui ens regalava un No ens falleu amb la suma dels diputats pro-dret a decidir i l’Ara un acrític Mas no ho podrà fer sol. Curiosament -o no tant- el mitjà que, tot i haver-se situat en la seva centenària història a les antípodes del sentiment independentista, havia donat un xec en blanc a l’empenta sobiranista del president, no només presentava la portada més severa -d’entre els mitjans afins, s’entén- sinó que regalava a Artur Mas de propina un magnífic -i “traïdor”– semàfor vermell.

La trompada de CiU –però sobretot d’Artur Mas– ha estat tan descomunal i inesperada que, des del dia després, aquells que s’allunyen del treball -intencionat o no- del tipus “qui dia passa any empeny”, semblaria que han començat a reflexionar seriosament.

El blanc de totes les crítiques han estat, com sabem, els responsables de les diverses empreses que realitzen estudis i enquestes d’opinió. Jordi Argelaguet, el director del CEO, el baròmetre del qual va donar majoria absoluta a CiU quinze dies abans de les eleccions, ha arribat fins i tot a posar el seu càrrec a disposició del Govern.

En una cita electoral tan excepcional com la del passat diumenge és evident que hi concorrien variables que, a la fi, han estat insospitadament decisives. El propi Argelaguet atribuïa les errònies prediccions a l’elevat nombre d’indecisos que encara hi havia en el moment de realitzar-se l’enquesta. Mentre que el director de l’Institut Feedback, Jordi Sauret, empresa responsable dels diversos sondejos publicats per La Vanguardia, apuntava en el programa Àgora la conjunció de dos factors que, a parer seu, havien influït en els sorprenents resultats de les dues primeres forces:

Primer, un 6% més de població que les enquestes ens deien que no aniria a votar i al final va anar a votar -i ens ho crèiem que no anés a votar perquè normalment no hi va mai- excepte que, al final, van tenir tanta pressió que van anar a votar per dir “no a la separació entre Catalunya-Espanya”, per exemple. (…) I l’altre punt de l’última setmana, és la campanya d’El Mundo, la presumpta corrupció ha fet que tota la setmana s’hagués estat parlant d’això, i quan miraves les enquestes veies que se’ls anava afeblint [a CiU] la fidelització, és a dir, feia menys atractiu aquell partit i, en paral·lel, ERC anava pujant

Ens queda clar. L’excepcionalitat del procés engegat a Catalunya després de la Diada ha conduït a una excepcional cita amb les urnes en què inevitablement han concorregut excepcionals circumstàncies que han propiciat, a la fi, un excepcional desenllaç.

Però potser seria hora que ens centréssim a analitzar si aquestes excepcionals eleccions al Parlament de Catalunya -les més participatives de tota la democràcia i, presumiblement, les més decisives- no són en realitat res més que un nou exemple -en portaríem uns quants- d’alguna cosa més profunda que s’estaria produint entre bastidors, fora dels focus de l’atenció de l'”ara i aquí” tant de la política com de la comunicació massiva.

Llegint entre línies, en les justificacions dels càlculs erronis per part dels responsables dels estudis d’opinió podríem endevinar on pot raure aquest misteriós dimoniet que, de tant en tant, sembla proporcionar-nos conclusions no detectades. I no crec equivocar-me massa afirmant que no rau gaire lluny aquest dimoniet. Diria que, en essència, el trobem en els instruments que fem servir a diari per explicar el món a la ciutadania, per recollir el parer de la ciutadania i per donar resposta política a les demandes de la ciutadania.

No serà potser que estem perseguint la natural velocitat del llebrer amb l’esforçat però feixuc caminar de l’elefant? No serà potser que l’agenda informativa dels grans i massius mitjans de comunicació ja no estan en disposició de marcar amb ferro roent els marges estrictes del debat ciutadà? No serà potser que en el moment de compil·lar el dictamen de la ciutadania la interpretació que se’n deriva ja és obsoleta? No serà potser que la majoria de regulacions de la nostra Llei electoral són ja velles andròmines sense utilitat?

Arribats a aquest punt, potser us preguntareu per què m’he allargat tant en el detall -en teoria, introductori- de la personalització en la figura d’Artur Mas d’un procés únic, realment excepcional en la història de Catalunya, com és el de plantejar-se obertament si volem seguir essent o no ciutadans espanyols. Ho he fet a consciència. I ho he fet a consciència perquè el veloç apogeu i declivi del president de la Generalitat en poc més de dos mesos ens serveix d’immillorable exemple per a una reflexió que crec que ja urgeix abordar.

En la meva opinió, no es pot afirmar que la campanya (i precampanya) de Convergència i Unió no hagi estat ben executada. No ha reeixit, ja ho hem vist, però la campanya -i així ho recollien la nit electoral totes les cares de les figures que envoltaven el discurs de Mas al Majestic- ha estat molt rumiada i ben duta a la pràctica. Perquè eren cares de derrota, sí. Però pitjor encara, eren cares desencaixades, d’absolut desconcert.

I per què? Què havien fet malament? Potser, com han dit alguns després -però no durant-, ha estat una campanya massa personalista. Potser sí, però no hi estic d’acord. A parer meu, l’única possibilitat d’aconseguir la majoria “rotunda” passava per una campanya centrada en el captivant caminar de Mas i no en una Convergència i Unió a qui no costaria massa d’afeblir pels seus excessos retalladors.

Què és el que haurien fet malament, doncs? Bàsicament, utilitzar el programari de sempre; amb les actualitzacions preceptives, sí, però a la fi, les mateixes aplicacions i la mateixa lògica de sempre.

Han utilitzat tots els instruments mediàtics al seu abast, els d’una CCMA pública controlada i els de la propietat del grup de comunicació més generosament subvencionat del país. Han sabut comunicar amb precisió el caràcter excepcional del moment històric, de tal manera que no hi ha hagut mitjà ni entitat ni col·lectiu que cregués fermament i des de fa temps en el #tenimpressa que hagi posat traves al lideratge absolut del president. Han dut a terme un intensíssim treball de sensibilització sobre una premsa internacional caracteritzada per una visió de Catalunya sovint massa empeltada de la llunyana mirada de les corresponsalies de Madrid. Fins i tot, han intentat colar una campanya en teoria institucional que, tot presentant les eleccions com a històriques, només buscava afavorir-ne el protagonista. I sí, també, han inundat la xarxa amb suports individuals i col·lectius sota l’etiqueta esmentada abans de #totsambelpresident.

I aleshores?

Recupero una cita sobre participació ciutadana del post que vaig escriure fa any i mig Vies d’aigua en el control de la informació en què Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la UPF, afirmava que:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

I en el paradigma de l’eixam desapareixen les estructures físiques i jeràrquiques. Desapareix el concepte d’emissor-receptor. Desapareix la comunicació vertical. Desapareixen les nocions temporals: què és origen i què, final? Tots som generadors, nous coneixedors, compartidors… Tots som tot i tot és immediat. I si tots som tot i tot és immediat, com podem esperar que el mateix programari de les ciències socials i polítiques que hem utilitzat durant el segle XX ens serveixi en l’actualitat?

El desacreditat fenomen del 15M va aportar-nos l’any passat elements summaments interessants per posar sobre la taula. Molts analistes van menystenir el moviment pel que tenia d’inconcreció política; se’n reien obertament de l’infructuós caràcter assambleari i de la impossibilitat d’incidir en la política real (entenent per real, aquella que s’esdevé en el sí de les institucions).

Se’n reien, però no van ser capaços de detectar la magnitud del problema ni la velocitat gràcies a les quals deu “penjats” podien arribar a convertir-se en milers a les places de tot l’Estat. Se’n reien, però havien estat incapaços d’imaginar que els símptomes evidents -i no atesos- de desafecció ciutadana vers la política institucional podien acabar tenint plasmació física més enllà dels coneguts cercles d’activistes “antisistema”.

Com se’n reien -i se’n riuen encara- algunes grans vedettes de la comunicació massiva mentre les agències de notícies començaven a informar sobre la càrrega dels Mossos a la plaça Catalunya quan els vídeos de la brutal violència excercida ja feia estona que circulaven per la xarxa i mobilitzaven d’altres ciutadans.

I això que, tot i que amb comptagotes, els vells programaris donen de tant en tant senyals de vida intel·ligent. No fa massa dies, l’11 de novembre, un editorial del centenari La Vanguardia es referia de resquitllada a un dels aspectes que presentava el novedós paradigma de l’eixam a les portes d’una clàssica contesa electoral:

(…) vivacidad y plena libertad para la circulación de las ideas, como corresponde a una sociedad del siglo XXI en la que internet y las redes sociales han corregido el viejo carácter vertical de la comunicación de masas. Se habla de todo a todas horas y los medios de comunicación de calidad se hallan ante la responsabilidad de saber interpretar correctamente las corrientes de fondo y el signo de los tiempos

Un paradigma de l’eixam que, a més, i des d’un altre dels seus aspectes, hauria aconseguit visibilitat en la composició del nou Parlament sorgit del 25N, si és que considerem -com ho feia fa unes setmanes el catedràtic de Ciència Política, Joan Subirats, en aquest article– que una formació com la CUP respon a l’aparició d’un tercer eix en la política actual:

En els darrers temps, coincidint amb factors com la creixent desafecció envers els polítics, la manca de respostes a la situació de crisi, i el fort impacte del canvi que suposa Internet en la vida en general i en la política en particular, podríem parlar d’un nou eix en la política catalana. Un eix que podríem caracteritzar com el que oposa la vella o tradicional forma de fer política, i les noves formes d’informació, mobilització i connexió social.

Ens trobem ja en el post-25N. Anirem comprovant -més lentament del que ens pensàvem, em temo- si el procés engegat fa un parell de mesos és o no realment excepcional. En les properes setmanes, el protagonisme recaurà en exclusiva en les manifestes dificultats de crear govern en un Parlament tan fragmentat i, sobretot, en com podran afectar les negociacions i els acords resultants a l’apassionant possibilitat d’exercir el dret a decidir.

Fora dels focus mediàtics, menstrestant, imagino que els spin doctors de la coalició amargament vencedora i del govern es preguntaran inútilment com no han aconseguit tapar les vies d’aigua per on s’esmuny el control informatiu.

La resposta rau també fora de camp, allà on es van acumulant inequívocs signes d’una societat que es mou en xarxa i a ritme vertiginós, d’una societat que, telenotícies rere telenotícies, enquesta rere enquesta, eleccions rere eleccions, ens xiuxiueja a cau d’orella que cada cop són menys vàlides les velles eines de sempre.