Presumpció de democràcia

L’aterratge a la llum pública dels nombrosos casos de corrupció que afectarien partits i institucions de l’Estat espanyol estan permetent que en una agenda mediàtica habitualment dominada per la rabiosa -i veloçment caduca- actualitat, hagi irromput amb força el debat sobre la regeneració democràtica.

Gairebé dos anys després de l’esclat de la primavera indignada, el còctel que formen crisi econòmica sense fre, instruments de representació podrits o obsolets, i potent i exitós activisme ciutadà (com el que representa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) semblaria ser ja massa explosiu com per no parar-li atenció preeminent.

En conseqüència, des de fa uns quants dies en sovintegen les anàlisis de fons. Directors de diari, cèlebres columnistes, experts de diversa índole líders de les ones i la televisió, s’han llençat a casar el substantiu cada cop menys substancial “democràcia” amb tota mena d’accions -ara sí- ineludibles: netejar, repensar, regenerar, recuperar, “resetejar”…

Moderades en uns casos, més eixelebrades en d’altres, totes les reflexions coincideixen en la urgència d’actualitzar una democràcia amb inequívocs signes de precipitada decrepitud. Enric Hernàndez, director d’El Periódico, parla directament d’una segona transició en què la societat espanyola tornaria a trobar-se en la mateixa bifurcació que ara fa quaranta anys, és a dir, en el dubte de si optar per reformar o trencar:

(…) la corrosió dels engranatges de la nostra maquinària política potser no imposa un canvi de règim com el de fa quatre dècades, però la disjuntiva que afronten els dirigents polítics no és de menys transcendència: o impulsen una posada a punt de la democràcia espanyola que restauri la confiança entre els representants i els representats, o el col·lapse del sistema serà només qüestió de temps.

Es plantegi bé una reforma bé una ruptura, sí sembla indiscutible que el debat sobre la posada al dia del sistema democràtic espanyol ha aterrat als mitjans de comunicació per quedar-s’hi. Però a quins mecanismes de la nostra democràcia es refereixen quan parlen de reforma o ruptura? I més important encara, quins d’altres no són -o no ho aparenten, com a mínim- objecte d’estudi?

Presumptes culpables

L’espectacle lamentable que es va viure abans-d’ahir al Congrés dels Diputats ha servit per corroborar el que la gran majoria ja podia intuir: que la realitat virtual no es troba fora sinó ben bé dins de l’estructura física que aixopluga passadissos emmoquetats, reglaments “naftalínics” i debats encotillats.

Abans-d’ahir, més d’una dècada després d’encetat el segle XXI, en plena efervescència d’una societat-xarxa que teixeix lligams amb naturalitat, que opina, argumenta i polemitza amb qualsevol i des de qualsevol indret, l’insigne edifici on a partir de la lliure exposició i confrontació de propostes s’elaboren les normes que han de regular la vida ciutadana, simplement va atemptar contra la seva pròpia essència.

En l’anomenat Superdimarts del Congrés, la cambra baixa espanyola va protagonitzar una doble agressió a la democràcia a la qual diu servir. D’una banda, va provar d’evitar per mitjà d’inhibidors de freqüència que la compareixença -de per sí, censurada- del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, pogués ser seguida en directe pels seus teòrics representats, per uns ciutadans especialment sensibles a les receptes que organismes no elegits els prescriu amb regularitat. I de l’altra, va posar traves a la tramitació -i posterior debat parlamentari- de dues iniciatives legislatives formalment ben fonamentades i que, continguts i grau de suport respectius a banda, sorgien de la voluntat d’aquesta mateixa ciutadania a la qual -repeteixo- diu representar.

Mereix ser remarcat, en la meva opinió, que el Superdimarts del Congrés no queia precisament en sac buit, sinó enmig d’un context històric de colossal deslegitimació de gran part de les institucions democràtiques, des dels opacs i anquilosats partits polítics fins a una monarquia de qui se’n fa constant mofa, passant per uns instruments legislatius que es perceben vassalls d’altres poders no emanats de la veu popular i per una judicatura volgudament conservadora i controlada (us recomano, en aquest sentit, el reportatge sobre l’accés a la carrera judicial elaborat l’any passat per SomAtents).

L’autoatemptat democràtic ha vingut probablement a confirmar la sospita que feia pública Josep Ramoneda dos dies enrere a les planes d’El País:

Constato en las élites un cierto miedo a la democracia. La hipótesis de que la ciudadanía tome la palabra para salir del embrollo da miedo. Los grandes partidos no se sienten suficientemente armados para poder controlar el proceso

Un temor a la democràcia que ha de resultar, d’inici, paradoxal, perquè en serien els seus principals representants els temerosos, però que pot ser comprès amb senzillesa en una mirada més atenta al peculiar escenari polític desenvolupat al país: les variacions a la manera hispànica de la tradicional partitura de desconfiança creuada que representa la separació de poders de Montesquieu, tal i com explicava Joan Subirats tres dies abans de l’atemptat:

(…) la “vía española” alteró esas pautas y puso las bases para una contaminación cruzada de favores —“hoy por ti, mañana por mi”— entre gobernantes, diputados y jueces, mezclando en el juego a la misma institución monárquica, alimentándose todos ellos de los privilegios del poder y de los rendimientos de concesiones, autorizaciones y normas que favorecían a negocios amigos.

Si parlem de partitura versionada a l’espanyola, i seguint la metàfora musical, què en podríem dir dels seus intèrprets? Ens hi hauríem de referir, potser, com a músics que es desentenen de l’orquestra de què formen part, que cerquen únicament el seu propi lluïment i que, per tant, destrossen miserablement el conjunt. O, com els qualificava el veterà periodista Rafael Nadal quatre dies abans de l’atemptat, com a experts projectadors de valors negatius, com a veritables antilíders:

Se trata de líderes que exhiben impúdicamente su partidismo, que mienten sin remordimientos, que condenan más la disidencia que la inmoralidad, que perdonan los pecados gravísimos de los afines y que atacan el más mínimo error de los rivales con el fin de conseguir una ventaja partidista

Mediocre adaptació de la democràcia representativa interpretada per músics encara més mediocres que, en el súmmum de la mediocritat, temerien enfrontar-se a les lliçons de democràcia gratuïta que els etziben els seus representats. Panorama que duu, fins i tot a columnistes sistèmics com Francesc-Marc Álvaro, a parlar cinc dies abans de l’atemptat de veritable buit absolut:

(…) no habría que equivocarse en el análisis: eso no es la crisis de un partido, ni la de un gobierno, ni la de un régimen. Eso es la implosión de una época agotada

Por a la democràcia; contaminació creuada de favors; antilideratges; buit absolut després d’una època esgotada… Són unes quantes de les moltes referències aparegudes ja abans de l’autoatemptat democràtic de dimarts, però que proven que la discussió pública generada ja no gira entorn de la suma d’anècdotes de les quals se’n fa anàlisis superficials, sinó que incideix en la categoria i aprofundeix en les malformacions de naixement i en les deformacions evolutives.

L’interessant projecte engegat la setmana passada per El Periódico sota l’etiqueta #MésDemocràcia és sens dubte una perfecta síntesi d’aquesta constatació. Recollint les inquietuds de polítics, empresaris, juristes, agents socials, activistes i lectors del propi rotatiu, El Periódico va elaborar un decàleg per possar setge a la corrupció de manera definitiva. Reformes estructurals del sistema, finançament dels partits polítics i pacte ètic entre les diverses formacions, llei de transparència, control dels contractes públics, reforma de l’administració local i de la judicatura, democràcia participativa i educació en valors són la proposta de bones pràctiques que va presentar el rotatiu barceloní el passat diumenge, dos dies abans de l’atemptat.

Presumptes verges

Havíem deixat una pregunta a l’aire a l’inici. Parlàvem dels instruments obsolets de què disposem en el nostre sistema democràtic en termes de reforma o de ruptura. L’objectiu final?: recuperar la confiança de la ciutadania en aquells que gestionen el bé de tots. Al cap i a la fi, ¿estaríem realment en disposició de seguir anomenant “democràcia” a un règim on preval la malfiança entre representats i els seus representants?

Aquest blog és hereu -gairebé amb exclusivitat- de la desafecció, del desaferrament, de la indiferència de la ciutadania vers els seus mecanismes de representació. Difícilment hagués vist mai la llum en un entorn d’acceptable apropament o confiança entre els uns i els altres, en un hàbitat on la ciutadania no percebés majoritàriament que la política és poc més que adreçar-se paraules enverinades des de les sales de premsa dels partits o des de les tribunes parlamentàries.

Quan la ciutadania adquireix la facultat sobrenatural de saber abans que passi com reaccionarà aquell o aquell altre polític davant d’una mesura implementada o davant la “carantoina” pública que li ha llençat el rival de torn, quan la ciutadania experimenta un interminable i monòton déjà-vu, no hi donem més voltes, quan això passa és que el model, simplement, grinyola.

I si el model grinyola, grinyola el joc polític en la seva totalitat. Grinyolen molt, sí, els partits polítics i les diverses institucions, des de les legislatives i executives fins a les judicials, com grinyolen els agents socials institucionalitzats, tots ells situats allà dalt, ben amunt, en aquell cercle relacional exclusiu i inabastable per a la resta de mortals. Però si el que grinyola és el joc polític en la seva totalitat, és indiscutible que també grinyola amb força el propi canal a través del qual se’ns apropa aquella inabastable exclusivitat.

El blog és hereu, dèiem, de la desafecció. I el que busca, en essència, és despullar les misèries del missatger. Un missatger que no només ha participat amb/del joc polític sinó que, amb la seva habitual actitud irreflexiva, l’ha atiat amb contundència fins a convertir-se en fatal còmplice de la general desafecció. Es tracta del mateix missatger que, com veiem aquests dies, es presenta ara en societat com el paradigma de la consciència, de la reflexió i la reformulació democràtica; mai, però, de l’autoconsciència, l’autoreflexió o l’autoreformulació.

Parlava oportunament Manel Fuentes en aquest article de crisi global de tots els intermediaris davant d’una ciutadania la interconnexió de la qual exigeix valor afegit als seus mitjancers. En la llista d’obsolets i reformables intermediaris, sorpresa!, els mitjans de comunicació:

Les totpoderoses discogràfiques s’han hagut de redimensionar davant l’eMule, l’iTunes o l’Spotify. Les botigues de roba i els grans magatzems han hagut de fer el mateix davant de plataformes de venda on line, com Privalia… I les agències de viatges i els mitjans de comunicació i en general qualsevol vella organització de gestió de continguts. Igual que els partits.

Sí, els mitjans de comunicació, com qualsevol vella organització de gestió de continguts, estan en crisi. Però una cosa és l’irreversible procés de transformació del negoci que els exigeix el món globalitzat i interconnectat a través de les noves tecnologies de la informació, i una altra de ben diferent, el canvi radical que els demana la seva pròpia -i maltractada- essència de servei a aquella ciutadania a qui ha anat expulsant de la vida política.

Perquè en Fuentes ens els compara amb discogràfiques, botigues de roba i grans magatzems. Res a dir-hi en la concepció empresarial. Però els mitjans de comunicació de masses són molt més, i aquest “molt més” és el compliment constant i estricte d’una funció de servei públic indissociable d’una democràcia representativa i equiparable a la dels partits polítics, a la dels diputats, a la dels alcaldes… El reconeixement de la part de responsabilitat que pertoca als mitjans en la greu i perllongada crisi de confiança de la ciutadania ha estat, aquest sí, un enorme i absolut buit.

¿Hem tingut alguna vegada un debat obert sobre la mena de mitjans de comunicació que requereix una societat -dita- democràtica, més enllà de superficials discussions sobre la tele-porqueria? En algun moment del nostre jove caminar democràtic, les ments pensants dels grans mitjans -imaginem que n’hi ha- han arribat a reflexionar sobre el dany social irreparable que provoca la perpetuació d’algunes perverses rutines informatives? Per exemple, la seva amanida funció taquigràfica de les notes de premsa dels partits, o la participació obedient en rodes de premsa sense dret a preguntes o en el creuament de declaracions polítiques buides de contingut? Algun comentari sobre el fet que no hi ha democràcia amb un periodisme d’investigació quasi extint? I algun altre sobre la més que probable incompatibilitat entre relatar la vida política i participar de la mateixa, alineant-se amb un o altre bàndol? Alguna reflexió al voltant del possible caràcter maligne de la repetida fórmula de tertúlies radiofòniques o televisives, tan sucoses empresarialment com allunyades del planeta Terra? Què tal plantejar-se, per exemple, abolir la figura del tertulià quasi vitalici, igual que ara exigim rotació i límit en els càrrecs públics? I què tal, repensar-ne el model, tot encarant-lo a un contrast de parers contraposats d’experts en cada matèria i no a un anàlisi de l’actualitat basat en el model “tothom parla de tot en sàpiga més, menys o gens”?

Són algunes de les qüestions que em vénen al cap i que exposo així, a raig i desendreçadament. Han passat quasi quaranta anys des de la mort del dictador i encara ens trobem sota els efectes d’aquell pacte de molt mínims a què van arribar els anomenats pares -no hi havia mares- de la Constitució. Un pacte que va dibuixar amb precisió a què es limitaria -i a través de què- la nostra participació en la vida política, quina funció tindrien i a qui -i de quina manera- rendirien comptes els nostres representants, i també, és clar, quins instruments tindríem a l’abast per accedir al coneixement rigorós de l’acció política que ha de permetre el posterior i lliure procés de deliberació i d’elecció.

Com deia Enric Hernàndez, ens trobem probablement a les albors d’una segona trancisió, a les albors de plantejar-nos altre cop si és suficient una reforma o cal directament una ruptura amb el règim vigent. Seria bo que en el procés de reflexió no oblidéssim, però, cap de les eines que, alhora, el defineixen i el fan funcionar -o disfuncionar-. Ens queda un llarg camí per recórrer en la recuperació de la confiança ciutadana, i aquest camí passa inexorablement per un repensament profund de tots i cadascun dels elements que intervenen en el procés de la gestió del bé comú: dels que en són part activa (partits polítics, diputats, governants), també dels que hem estat educats en la passivitat (els ciutadans), així com dels principals observadors, fiscalitzadors i transmissors de l’acció pública (els mitjans, objecte d’estudi preeminent d’aquest blog).

El dimarts 12 de febrer es va produir un gravíssim autoatemptat democràtic en el Congrés dels Diputats espanyol. Des del final del règim franquista, però, els atemptats a la democràcia perpetrats pels propis instruments democràtics -alguns de més visibles, d’altres de més subtils i quasi imperceptibles- han estat el pa nostre de cada dia.

Si hem de repensar, recuperar, actualitzar o “resetejar” la democràcia no pot quedar ni un sol dels elements integrants del cercle pervers que l’ha podrit sense estudiar. Per sort, sembla que poc a poc els agents del cercle s’animen a entonar el necessari mea culpa previ a qualsevol regeneració. Tots? Tots, no! Alguns encara s’hi resisteixen i prefereixen abordar l’anàlisi de la malèvola i viciosa representació de la democràcia des de la posició externa i virginal que mai a la vida no han ocupat.

El rei de la jungla

Ja ho tenim aquí. No ho han pogut evitar ni l’habitual prudència -o apatia- mediàtica ni l’abús en la reclamació de la presumpció d’innocència exercida tant des de la classe política com des de tertúlies o tribunes d’opinió. A dia d’avui, la percepció de la ciutadania és que la corrupció és un mal que afecta ja de manera general la nostra cosa pública, per a sorpresa -qui sap?- d’aquells mexicans que, exorcitant amb humor les seves pròpies misèries, s’enorgullien de ser el segon país més corrupte del món després d’haver subornat el primer per no liderar-ne la llista.

La via judicial va fent -o se suposa que fa- el seu camí particular en cadascun dels casos destapats i els partits polítics reaccionen de manera -essent molt benèvols- contradictòria: amb declaracions que apuntarien a la voluntat de cerca d’una major transparència en la gestió pública i, alhora, amb gestos poc comprensibles d’atribució de més -i més visibles- responsabilitats als subjectes relacionats amb les respectives trames.

La percepció ciutadana ha anat fent també camí. I, com dèiem, ja hores d’ara, la idea d’una corrupció de caràcter estructural s’ha escampat amb tota la cruesa entre els homes i les dones d’aquest país, independentment d’edat, ideologia, situació laboral o classe social. Transversalitat, doncs, en una ciutadania que percebria que l’edifici de la gestió pública descansa sobre un formigó afeblit per ciment aluminós.

Cap a l’extermini de la democràcia representativa?

Dos articles publicats la darrera setmana per El País alertaven sobre el risc que la potent desafecció que regna en la nostra societat respecte dels nostres representants no comporti cap procés de reflexió sobre el grau de corresponsabilització ciutadana ni sobre la crisi que afecta la societat en el seu conjunt i que, en conseqüència, acabi derivant en una simple i perillosa voluntat d’extermini de la política i de les eines de representació.

Per paradoxal que ens pugui semblar, Daniel Innerarity insistia a “Elogio y desprecio de la clase política” en la necessitat de comptar, ara més que mai, amb robustos instruments de mediació. Paradoxal perquè aquest missatge -del tot coherent amb la línia de pensament de l’autor- arriba en el moment en què conflueixen dues exteses percepcions: la del dany estructural en l’edifici de l’administració del bé comú que esmentàvem a l’inici amb la de la creixent potestat individual per emetre escrutini de gestió i vot sobre cadascuna de les qüestions que ens afecten de manera pública, continuada, directa:

Una cosa es introducir procedimientos para contrastar la voluntad popular o para impedir que los representantes se eternicen —participación, rotación en los cargos, prohibir la reelección— y otra pretender una superación de la democracia representativa.

En una entrevista que va fer-li fa dos anys el diari Ara i que vaig analitzar aleshores en aquest post, Innerarity ja advertia dels efectes perniciosos de la convergència entre profunda crisi dels instruments de mediació entre individuu i col·lectivitat i la popularització d’una “certa utopia de la desintermediació”:

(…) [a partits polítics i periodistes] els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Fixem-nos amb la idea central d’Innerarity. Es tracta d’una alerta que carrega una doble amenaça per a l’edifici del bé col·lectiu: d’una banda, la pròpia naturalesa del subjecte amenaçador (la lluita per un interès comú basat en quelcom tan individual i emocional com el desig); i de l’altra, l’acció “sense quarter” de l’espècie intimidadora (no es parla de millora a partir de la combinació d’elements positius d’ambdós models sinó directament de relleu o de superació de la democràcia representativa).

Al neguit del pensador basc s’hi sumava Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, en una altra peça del principal rotatiu de PRISA. Sense mitigar la gravetat de les accions fraudulentes comeses pels nostres representants en l’exercici de la gestió del bé públic, a “¿Nos merecemos estos políticos?”, Cruz perseverava no només en la idea de corresponsabilització social ja apuntada per Innerarity, sinó també en la necessitat que la ciutadania superi la fiscalització de l’acció política i la queixa passiva i prengui les regnes del procés de regeneració democràtica exigit, amb les conseqüències, és clar, que això comporta:

(…) postular el abandono de la condición de meros espectadores de la política y reivindicar como propias determinadas iniciativas surgidas de manera espontánea desde la misma sociedad (llámese 15-M, movimiento antidesahucio o como se quiera) es vinculante. De obrar en consecuencia, estaríamos abandonando la antigua condición de meros reclamantes de los comportamientos de nuestros representantes para pasar a convertirnos en protagonistas, en la cuota que nos correspondiera, a los que también por tanto se les podría exigir responsabilidad.

D’una o altra manera, els dos pensadors reivindiquen que l’inequívoc signe de maduresa democràtica que duu implícita tota crítica política es tradueixi, u, en una reflexió sobre la part del pastís de mediocritat i laxitud que ens correspon, i dos, en actitud decidida i compromesa en la renovació -no demolició- de l’edifici de la democràcia representativa.

Deficiències del joc político-mediàtic

La comprensible demanda d’Innerarity i Cruz topa, però, amb un primer gran escull. La pròpia idiosincràsia del sistema democràtic espanyol -per inexistència ni previsió d’existència de mecanismes d’autoregeneració- és el que en primera instància estaria possibilitant l’arrelament de tentacions “populistes” exterminadores.

Abans d’espatllar-se llastimosament el ‘Singulars’ dedicat a les elits extractives, l’economista César Molinas va apuntar els dèficits que arrossega el sistema de representació implementat en aquest país des del pacte constitucional del 78:

–manca de drenatge en el propi sistema polític. En conseqüència: (1) corrupció sempre a l’alça, per acumulació de residus tòxics no expulsats, i (2) capacitat de lideratge i preparació dels líders a la baixa gràcies a una selecció de candidats o membres de llistes electorals basada en el criteri de fidelitat, no pas de competència
–partits polítics robustos amb cúpules dirigents fortíssimes, resultat del record de la fatal inestabilitat d’una II República caracteritzada per formacions polítiques febles
–partits polítics no convenientment regulats, tot i ostentar el monopoli de la representació en una democràcia

Però al disseny de les línies mestres del nostre sistema polític cal afegir-li un segon i gens menyspreable escull. I és que l’exclusivitat de la representació de la veu popular en mans de partits polítics compactes i refractaris a la democràcia interna a què es referia Molinas, compta, a més, amb l’ajut impagable d’una altra de les institucions mitjanceres que es troba hores d’ara en crisi galopant: els mitjans de comunicació de masses.

Al nostre país, els mitjans massius no han sabut o volgut entendre que la mediació informativa -imprescindible en tot sistema de democràcia representativa- es basa en el compliment d’una única tasca fonamental: la revelació detallada i rigorosa a la ciutadania de la manera com els seus representants polítics gestionen -no com declaren que gestionen- voluntat delegada i confiança dipositada. Punt i final.

Enlloc d’això, per la pròpia degeneració del seguiment d’una actualitat política monopolitzada pels partits i, en menor mesura, pels agents socials, el periodisme en els mitjans massius ha renunciat a la pràctica escrutadora i ha acabat per consolidar com a model de servei a la ciutadania, la simple i rutinària confrontació de les declaracions i opinions públiques de cadascuna de les formacions polítiques.

I quan sí s’ha donat aquesta necessària tasca escodrinyadora, el criteri seguit per dur-la a terme ha estat sempre el de la llunyania ideològica amb el partit polític analitzat. Com explicava el professor en Ciència Política Lluís Orriols en l’imprescindible article “Corrupción y guerra de trincheras mediática”, una de les lamentables característiques del model comunicatiu que s’ha desenvolupat i consolidat a l’Estat espanyol és l’elevat grau de complicitat entre partits polítics i mitjans de comunicació. Una complicitat que:

(…) tiene importantes consecuencias sobre cómo los españoles acabamos consumiendo los medios de comunicación. Y es que ante tal panorama de sectarismo mediático, es inevitable que nos aproximemos al quiosco con elevadas medidas de seguridad para evitar ser expuestos a mensajes sistemáticamente contradictorios a nuestras preferencias políticas. El resultado es que escogemos los periódicos siguiendo un estricto criterio ideológico.

Renúncia periodística és acceptar que la construcció d’una opinió pública fonamentada -que s’ha de traduir després a les urnes- pot generar-se a partir de la pràctica alienant d’un periodisme de declaracions; o que es pot generar a partir d’un periodisme d’investigació a la carta o partidista; o a partir de la més perversa de les perversions professionals, com la que es va produir el passat dissabte a la seu del PP: la recollida i posterior publicació del missatge emès pel líder polític de torn (aquell a qui confiem la funció gestora de la societat) sense passar per l’imprescindible sedàs de l’interrogatori del periodista (aquell a qui confiem la funció radiografiadora de la gestió pública):

Font: Raquel P. Ejerique

Deia George Orwell que “periodisme és publicar allò que algú no vol que sigui publicat i que tota la resta són relacions públiques”. Si donem per bona la sentència,  ¿a quina de les dues professions creiem que s’aproparia la imatge d’una sala de premsa plena a vessar i atenta a una mena d’holograma, per lògica, sense capacitat interactuadora?

Qui pot regnar sense contracte social?

Parlàvem que la legítima demanda de corresponsabilització social d’Innerarity i Cruz topaven amb dos grans esculls. El primer, els dèficits inherents al sistema polític espanyol, que també inclouria el sistemàtic i no innocent manteniment en l’absoluta precarietat d’òrgans de control com el Tribunal de Comptes o de la pròpia institució judicial. I el segon, la inexistència d’una acció fiscalitzadora de la gestió pública per part del teòric quart poder.

Aquests dos esculls, perniciosos per sí sols, tenen la virtut de retroalimentar-se amb virulència entre ells. I a major grau de viciositat del cercle político-mediàtic, major allunyament de la ciutadania vers els seus instruments de representació. I, en conseqüència, és clar, més adob per al terreny de la crida al desballestament de la democràcia representativa.

Així, amb les referències a la nul·la autoconsciència ciutadana i la injusta demonització de la classe política, semblaria que tant a Daniel Innerarity com a Manuel Cruz els amoïnen més els símptomes que no pas l’enfermetat. Els diversos organismes que intervenen en el procés de representació han educat la ciutadania en una participació en la vida política limitada a les conteses electorals; l’han educat en què el partit polític tancat, jeràrquic i castigador de la dissidència és la mesura de totes les coses; en què l’eternització o cooptació en els càrrecs públics és la norma, i la impunitat i immunitat en els seus delictes, el trist però inevitable pa nostre de cada dia.

Exigir, doncs, responsabilitats i una defensa aferrissada dels mediocres instruments de representació a una ciutadania a qui s’ha mantingut en l’analfabetisme polític just quan comença a despertar, resulta, si més no, poc just.

Afirmava avui mateix el Financial Times en un editorial reproduït per la majoria de mitjans del país que:

(…) gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia fins a la judicatura, mostren signes de putrefacció

En un panorama obert, doncs, de clara erosió dels pilars sobre els quals reposa l’edifici de la nostra democràcia representativa, han de ser en primera instància els protagonistes d’aquest ensorrament els qui han de prendre’n consciència i actuar conjuntament, amb contundència i celeritat per evitar que caiguem en els dominis de la jungla. Deia amb encert el propi Daniel Innerarity fa un parell d’anys que:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats.

L’alerta als ciutadans del risc de deixar-nos seduir pels discursos que animen a la destrucció dels mecanismes de representació és, vist així, molt oportuna. De fet, però, haurà de ser la pertinent regeneració i actualització d’aquests instruments de representació el que de mica en mica propicïi la recuperació de la confiança ciutadana i, amb ella, el progressiu desembruixament respecte de l’encisadora jungla.  

El que és segur és que l’habitual “millor tenir eines imperfectes que no tenir-ne cap ni una” ja no té cap justificació possible. Que en sigui en realitat només una la part d’edifici afectada per l’aluminosi és del tot irrellevant quan la ciutadania percep que és tota l’estructura la que en pateix la malaltia. Toca moure fitxa. I toca fer-ho ja, des de fora, sí, però molt especialment des de dins.

La referència d’Innerarity a la vital funció neutralitzadora d’altres poders -no electes- que desenvolupen poder polític i estat democràtic, dota d’especial gravetat les paraules pronunciades per Joan Rosell, president de la patronal CEOE, ara fa uns dies:

Si todas estas informaciones que están saliendo los últimos días son ciertas, (si) son pruebas contundentes, la verdad es que estamos ante un problema importante y con un problema de desprestigio total de la función pública

I és que, posats a fixar-nos en els símptomes, potser que no ens n’oblidéssim d’altres, tan significatius com poc cridaners: crisi (o estafa) financera venuda quasi exclusivament com a crisi del deute públic; progressiva assumpció general que ineficàcia i propensió a la immoralitat són trets inherents a la gestió pública; i més de dues dècades d’inexistència de cap contrapès a la indiscutible hegemonia del sistema capitalista.

O sistema democràtic profundament renovat on puguin lliurar pacífica batalla els dos clàssics models de societat o llei de la jungla, és a dir, zero contracte social. I sense contracte social, tant se val si els individus viuen en el plaent estat d’harmonia de Rousseau com si ho fan en permament col·lisió com postulava Hobbes. A la jungla, aquell indret on la voluntat general sucumbeix a “la dura expressió dels desitjos” que esmentava Innerarity, sembla indiscutible que de model regnant només n’hi pot haver un de sol.

Temps de sobirania

Des del meu indiscutible ateisme recordo amb admiració un sermó dominical del desaparegut jesuïta basc Jon Cortina a la localitat salvadorenca de San José las Flores un mes de juliol de 1996. Era de visita a la comunitat camperola on la Marta, la meva parella des d’aleshores, havia estat treballant durant un any amb dones, criatures i mutilats de guerra poc després dels acords de pau que van posar fi al cruent conflicte civil que va devastar el país entre 1980 i 1992.

Las Flores, com popularment se’l coneix, és un dels poblets muntanyencs del departament de Chalatenango (fronterer amb Honduras) que més va patir l’embat del conflicte armat, motiu pel qual va viure un total despoblament ja en el segon any de guerra. Un lustre més tard, el 1986, el poble va ser refundat i repoblat per famílies desplaçades originàries d’altres poblacions i refugiades en campaments del FPL (Fuerzas Populares de Liberación) que van organitzar-se de manera comunal per revitalitzar-lo social i econòmicament, tot i les constants ràtzies de l’exèrcit salvadorenc. Encabada la guerra, s’hi van sumar guerrillers desmilitaritzats.

Superada l’eufòria inicial per la fi del conflicte, el dia a dia va anar introduint en la vida comunitària diversos elements pertorbadors. El principal: l’espinós repartiment de la terra. En un terreny en gran part abrupte, era a la pràctica impossible la distribució equitativa de la terra conreable, i això va generar enveges, recels o directament disputes entre els camperols.

La sobtada irrupció de l’energia elèctrica a la comunitat, per bé que pot semblar un fet anecdòtic, esdevenia també un element distorsionador. La llum significava qualitat de vida, sí, però també l’arribada d’electrodomèstics “aïlladors” com el frigorífic -avantsala del petit negoci familiar d’alimentació- o aquell televisor que, a través de la riquesa obscena, individualisme i masclime extrems de les telenoveles, era capaç de capturar l’atenció d’homes i dones que, en condicions d’igualtat i amb determinació, havien combatut l’imperialisme durant tants anys de vida guerrillera.

Sumats aquests elements a la profunda esquerda social que duu associada qualsevol guerra civil, a la manca d’expectatives i a la lògica buidor física i existencial de l’excombatent de llarga durada -en general, molt jove-, no és difícil d’entendre que s’extengués un cert desànim en la població, així com la por entre els més polititzats, la por de veure amenaçada la vida comunal i cooperativa que havien importat dels campaments de refugiats i que entre tots havien implantat amb èxit a Las Flores i a d’altres comunitats camperoles del “Frente” (Farabundo Martí de Liberación Nacional).

La meva percepció -aparentment simplista- del moment que atravessaven venia a ser la següent: “el que no ha pogut aconseguir la dreta i l’exèrcit d’El Salvador durant 12 anys, sembla estar-ho conquistant en poc temps la tele”.

Aquest és, doncs, el context en què hem de situar el sermó de Jon Cortina d’aquell diumenge de juliol del 96, una veritable plasmació pràctica de la teoria de l’alliberament vituperada per l’aleshores cardenal -ara Papa- Ratzinger. No en tinc transcripció escrita ni en recordo literalment les paraules, però en retinc perfectament a la memòria l’incansable i reiterat leitmotiv:

Només la protecció del bé comú i la lluita col·lectiva garanteixen el desenvolupament de cadascun dels membres de la comunitat en plenes condicions d’igualtat, justícia i llibertat

Sobiranies maltractades

El flamant 2013 s’ha estrenat a casa nostra amb la victòria parcial del costat fosc de la força que tots els auguris presagiaven per a la cosa pública. No n’han estat protagonistes, de moment, els esperats -que no desitjats- anuncis de noves tisorades, però sí una altra mena de contundents retallades: les infligides pels concatenats i impunes casos de frau, corrupció i finançament il·legal de partits polítics que dilapiden béns i confiança de la ciutadania per igual.

Sigui per la saturació de fets gravíssims o bé per la saturació de la paciència ciutadana, el cert és que en els darrers dies la corrupció a Catalunya i a Espanya ha assolit uns nivells acceptables de presència mediàtica, com a mínim prou acceptables com per motivar moviments públics inimaginables com el de l’auditoria interna i externa del Partit Popular que hauria ordenat el president Rajoy.

Veníem -com sabeu els qui heu llegit el darrer post- de l’insuficient i difús ressò que el pacte entre fiscal i imputats pel cas Pallerols (o cas Treball) va merèixer en general als mitjans catalans. Un ressò difús, insuficient i -afegeix-ho- discrecional, és a dir, que presència, to i contundència del treball periodístic se supeditaven al nivell de proximitat ideològica o d’interès empresarial de cada grup de comunicació i no -com sí passa en d’altres latituds- a l’objectiva gravetat de l’ofensa al patrimoni general de la ciutadania, independentment del color de l’autoria.

És bo recordar el que Samuel Aranda, fotoperiodista espanyol i premi World Press Photo 2012, asseverava en aquesta entrevista:

Los medios de comunicación de España son los más maniatados del mundo. Son los medios con menor imparcialidad de cuantos conozco. Yo he visto cosas aquí que no he visto en Estados Unidos, aquí está aceptado que los periódicos apoyen a un partido u otro. Y los periodistas lo tenemos asumido, interiorizado.

No només els professionals de la informació de la comunicació massiva que esmenta Aranda ho tindrien assumit. També els que en som consumidors (és a dir, tots) coneixeríem i, en menor o major grau, toleraríem aquesta realitat: els menys, practicant el necessari contrast entre el tractament dels diversos mitjans; d’altres, consumint de manera exclusiva i amb activisme militant aquell que sap que li proporcionarà una descripció de la realitat feta a la seva mida; i d’altres, desconfiant-ne ja per defecte en la seva globalitat i fugint cap a emissors més o menys rigorosos del nou espectre comunicacional.

L’anàlisi del tractament mediàtic del cas Pallerols a què m’he referit amb anterioritat va motivar un interessant intercanvi d’impressions amb el periodista Oriol Lladó en relació als límits -si és que n’ha d’haver- de les famoses línies editorials dels mitjans de comunicació. El moll de l’os d’aquesta qüestió diria que es troba en si és legítim que en un estat democràtic el posicionament editorial d’un mitjà de comunicació social -no oblidéssim aquest necessari afegitó- depengui exclusivament i en qualsevol circumstància del tarannà ideològic o, millor, de l’interès empresarial del grup al qual pertany. O si, al contrari, en tant que, repeteixo, mitjà de comunicació social d’un estat democràtic, duu implícit un mandat superior: la fiscalització minuciosa i imparcial de l’ús que se’n fa de la sobirania de tots els ciutadans.

Si ens hi fixem bé, debatem sobre si la defensa de l’interès general de la ciutadania està o no per sobre del legítim dret de tot mitjà de comunicació a posicionar-se d’una o altra manera davant dels events d’actualitat. Si prenem com a vara de mesurar l’actitud habitual dels mèdia catalans i espanyols en relació a la xacra -com habitualment l’anomenen- de la corrupció, semblaria tan evident la preeminència del deure vers les simpaties ideològiques o econòmiques de l’empresa (això inclou el govern subvencionador de torn) com el caràcter secundari del deure de protegir el bé comú de la ciutadania.

Descrit amb aquesta cruesa, i en cas de validar-se l’argument, seria per arrencar a córrer.

I ho seria, entenent que l’acte corrupte d’un representant de la veu popular és, en el terreny de la responsabilitat política però sobretot de l’ètica democràtica, un gravíssim ultratge al pilar fonamental de tota democràcia representativa, que és la confiança ciutadana en l’exercici de la delegació de la seva voluntat. La no assumpció d’un unànim posicionament editorial de censura sense “peròs” en qualsevol dels casos semblaria, per tant, imperdonable.

Podem, però, extrapolar-ho a d’altres circumstàncies? És a dir, ¿a partir de l’exemple que ens proporciona la seva actitud en relació als actes de corrupció en les institucions democràtiques o de finançament il·legal dels partits polítics, podem deduir que en els mitjans de comunicació catalans i espanyols la submissió del deure social a l’empresarial és norma?

La resposta ha de ser forçosament negativa. Al llarg d’aquest jove caminar democràtic de l’Estat espanyol tindríem mostres evidents d’exercici de responsabilitat vers la ciutadania i els seus mecanismes de representació per part dels mitjans de comunicació. La violència d’ETA, per exemple, no va admetre mai cap matís atenuador dins la condemna contundent i general.

Però si volem un cas més proper en temps i lloc i molt més significatiu d’aquesta no supeditació genèrica del deure contret amb la societat al deure amb el patró, el tenim perfectament sintetitzat en aquest carrusel d’unànimes i concloents portades dels diaris catalans que us prego no deixeu de visualitzar.

Aquell dia, 16 de juny de 2011, Catalunya despertava amb els quioscs treient foc d’enuig pel bloqueig del Parlament del dia anterior per part dels ‘indignats’. Amb l’excepció d’El País i, en menys mesura, El Periódico, tots els desorbitats titulars de portada no van ser descriptius sinó directament qualificatius (de condemna) i van acompanyar-se de posicionaments editorials també en portada (cosa reservada als esdeveniments excepcionals) que parlaven d'”atac a la democràcia”, “en defensa de la democràcia”, o d'”ofensa més greu contra un Parlament des del 23-F”.

Xavier Sala i Martín es preguntava la setmana passada als micròfons de RAC1 per la incomprensible absència d’acarnissament mediàtic amb una figura política com Duran i Lleida que:

(…) confessa, encara que digui que no confessa i que foti salts mortals intel·lectuals, que el seu partit ha robat

I la resposta del veterà periodista Albert Montagut va ser la que marquen els cànons del periodisme clàssic:

Has dit una paraula incorrecte, que és per què la premsa no s’acarnissa. La premsa no s’ha d’acarnissar amb ningú. La premsa ha d’informar

Com a delegadors de la nostra veu sobirana, el que ens hauria de resultar sorprenent és que l'”inexistent” però general i generós acarnissament de la maquinària mediàtica amb els autors d’un cas puntual -potser greu, però més aviat simbòlic- d’agressió als delegats d’aquesta veu, es torni en tebior, apatia o directament mutisme davant de reiterats comportaments il·lícits i menyspreables d’aquests delegats de la veu de la ciutadania. Si el setge al Parlament va ser unànimement “indignant” i un veritable “atac a la democràcia”, què són sinó cadascun dels actes provats de frau, corrupció o finançament il·legal que malmeten, com dèiem, el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot règim democràtic?

Havíem acceptat que no podem parlar en genèric d’una preeminència de l’interès de grup de comunicació sobre l’interès general de la ciutadania. Però tot just ara hem comprovat que atemptats contra el bé comú poden rebre un antagònic tractament mediàtic, cosa que obliga a una reformulació de la pregunta. ¿Són els mitjans de comunicació del nostre país sensibles a tot allò que arremet contra el contracte subscrit entre ciutadania i mecanismes de representació o més aviat sensibles a tot el que arremet contra els propis mecanismes (institucions) de representació?

Per a respondre a aquesta qüestió potser cal revisar, com hem fet d’altres vegades, el principal lema del moviment 15M: “no ens representen”. Sovint ens quedem en la superfície de la consigna, en el palpable crit contra el frau contractual comès pels càrrecs electes respecte d’aquells que els hem escollit.

Però el “no ens presenten” dirigit als legisladors és, de retruc, moltes coses més. És un “no ens representen” dirigit als governants elegits pels legisladors, també a les lleis aprovades pels mateixos legisladors, entre elles les que regulen el tercer poder independent, el judicial; com és també -no ho oblidem- un “no ens representen” dirigit als encarregats de transmetre’ns amb nitidesa l’acció pública de tots i cadascun dels anteriors poders que emanen de la sobirania popular.

Sobiranies recuperades

Quan els servidors del bé comú (partits polítics, els tres poders presumptament independents més un quart encara més presumpte) configuren un cercle perfectament tancat, opac i endogàmic, l’allunyament respecte d’aquells a qui serveixen resulta, de per sí, inevitable. Però quan aquells a qui serveixen detecten que el poder transferit als servidors no pot fer més que agenollar-se davant d’altres poders no elegits democràticament, ja no parlem d’allunyament sinó de dramàtica renúncia.

En les pàgines d’El Punt Avui, l’historiador Xavier Díez s’expressava en d’altres termes, com:

(…) una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.

Parlem de renúncia o d’esmena a la totalitat respecte de les institucions i les organitzacions delegades que han d’encarregar-se de governar, organitzar i gestionar les nostres vides en societat. Però no respecte de la política. Precisament, a la urgència de fer política -bona política- feia referència Josep Ramoneda en una particularment apocalíptica benvinguda al 2013 en el diari Ara:

  (…) la política ha de ser capaç de recuperar protagonisme, de fer-se respectar i de plantar cara als altres poders. I això val per a tot el que està passant a Europa. Aquest 2013 o els ciutadans recuperen la paraula o la decadència d’Europa serà imparable

Avui, 23 de gener, els focus mediàtics han apuntat -amb tota lògica- a un Parlament on es discutia per primer cop la declaració de sobirania de Catalunya. I trobant-me elaborant aquest article, no he pogut evitar imaginar-me què ens hagués dit des de la tribuna d’oradors aquell esprimatxat sacerdot de nom Jon Cortina si n’hagués tingut ocasió.

De quines sobiranies essencials ens hagués parlat aquell supervivent de la impune massacre dels jesuïtes de la UCA de 1989, l’incansable cercador de les criatures robades i donades en adopció pel règim salvadorenc, aquell veritable “Sacerdote del Pueblo“?

Jo me l’imagino -i per què no?- reiterant enfront dels diputats de la cambra i de la premsa catalana i amb similar insistència els punts claus de les homilies llençades als humils feligresos de Las Flores.

Al capdavall, ¿què és “resetejar” la democràcia, o retornar la veu al poble, o desobeir fins i tot lleis o opressions injustes, sinó una nítida aproximació a les essències de la política: el neguit pel bé comú a través de la lluita col·lectiva que mai cap ciutadà, cap càrrec electe ni cap tribuna d’informació i opinió haurien de deixar de perseguir?