El coratge de liquidar la tertúlia

(article publicat originalment a Media.cat)

Puc afirmar amb joia que el meu consum de tertúlia mediàtica s’ha reduït dràsticament en els darrers temps. Hores d’ara, es limita a uns vint o vint-i-cinc minutets setmanals. En concret, a una part de la taula final d’Els Matins de TV3 del dimarts, dia que el meu horari laboral m’obliga a dinar molt més d’hora i molt més de pressa del que m’agrada.

Així que, amb l’excepció d’un analista convidat, que sol participar-hi de manera més irregular, les mateixes quatre cares acompanyen el meu dinar arrauxat del segon dia de la setmana: la Núria Solé i l’Empar Moliner com a moderadora i col·laboradora diàries, respectivament, i en Josep Lluís Carod-Rovira i el Nacho Martín Blanco com a tertulians fixos de la darrera taula del dia.

És encendre el televisor cada dimarts al migdia i que t’envaeixi una poderosa sensació de déjà vu.

Cares, experiència familiar 1

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. És que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debaten pràcticament sobre els mateixos temes.

Prenent com a exemple el global de sis dimarts consecutius (de mitjans de febrer a finals de març), en la darrera taula d’anàlisi d’Els Matins s’ha abordat amb escreix l’actualitat judicial (sentència del cas Nóos, cas Pretòria i cas Palau), encara amb més escreix la relacionada amb el Procés (“operació diàleg”, renovació del Tribunal Constitucional, reforma del reglament del Parlament, pressupostos de la Generalitat) i un parell de qüestions més puntuals, l’una també amb inevitables connexions amb el viatge a Ítaca (mort del líder del Sinn Féin, Martin MacGuiness, i desarmament d’ETA), i una altra, més de caire social, com l’autopercepció de noies i nois sobre les seves pròpies capacitats. Punt i final.

Repeteixo, aquest ha estat el menú ofert pels xefs d’Els Matins exclusivament en la part final de sis dimarts consecutius i el que, per tant, m’ha tocat degustar. No és impossible, és clar, però sí ben poc probable, que en els vint-i-quatre dies laborables dins d’aquest interval que he faltat a taula, la carta de plats hagi patit una sacsejada temàtica… ni tan sols mínima.

Temes, experiència familiar 2

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. I no és només que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debatin pràcticament sobre els mateixos temes, que també. És que, a més a més, aquelles cares repetides que aborden temes reiterats empunyen les mateixes armes i se situen en les mateixes coordenades ideològiques dins del camp de batalla.

Imaginem Nacho Martín Blanco donant el seu parer sobre l’«operació diàleg». El veieu? Doncs ara, poseu-hi la cara d’en Carod i, passats uns segonets –poquets, de debò, no en calen més– la de la Moliner. Seguim el joc i anem incitant cadascuna de les cares a participar de la resta del frugal menú temàtic: la reforma del Tribunal Constitucional, el cas Palau, la reforma del reglament del Parlament, els pressupostos de la Gene i va, fotem-hi tota la carn a la graella, el senyor MacGuiness i, és clar, la fi definitiva d’ETA.

Són faves comptades.

Trinxeres, experiència familiar 3

És una evidència que el «gènere” de la tertúlia copa des de fa anys gran part de la programació televisiva i radiofònica tant als mitjans de titularitat pública com als de la privada. El tertulià professional Joan López Alegre en parla precisament en el seu recent llibre Hablar de todo y no saber de nada. Per a López Alegre les raons del seu creixement, primer, i de la continuïtat en la seva hegemonia, després, les trobem sobretot en el fet que per a uns mitjans de comunicació en crisi –en una època de clar retrocés del pastís publicitari–, i davant la sempre complicada tasca d’omplir hores i hores de programació:

las tertulias son un chollo: un producto económico y (…) que garantiza audiencias altas e interacción en las redes

I aquesta ganga ha conquerit de manera abassegadora les graelles de ràdio i tele ibèriques promovent precisament entre la seva audiència l’experiència familiar, el déjà vu a què em referia a l’inici: la presència reiterada d’unes mateixes cares i unes mateixes veus, una oferta temàtica extremadament limitada i centrada fins a l’abús en la política institucional i, com a colofó, un debat basat en la confrontació –més educada, en uns casos, més barroera, en la majoria– ideològica.

La irrupció de noves formacions polítiques amb representació parlamentària, en aquella més que incompleta interpretació del concepte de pluralitat, ha afavorit l’ampliació del ventall ideològic de les tertúlies fins a nivells més concordants amb la realitat social. I això és, en si mateix, positiu. Però no només la «radicalitat» ideològica –fa quatre dies, inexistent en l’arena mediàtica– s’ha apuntat al carro de la tertúlia. Hores d’ara, fins i tot veiem veritables crítics del gènere i dels totòlegs professionals exercint de tertulians amb certa regularitat. Al cap i a la fi, ja se sap, si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi, intenta fer sentir la teva veu i influir l’audiència des d’aquella tribuna on es parla de tot allò que toca parlar encara que no se’n tingui ni la més remota idea.

L’error garrafal, però, és creure que més enllà de fer sentir la teva veu (ideologia) particular, exerciràs una influència notable en l’opinió pública. En un panorama mediàtic darrerament atrinxerat fins a la nàusea, ja no és que el gènere de la tertúlia no aporti res al necessari camp del contrast públic de parers de tota societat democràtica; és que, encara pitjor, cronifica l’estigmatització i el prejudici i desdenya l’únic element que hauria de tenir valor en qualsevol debat argumentat: l’argumentació.

Sí, per als mitjans la tertúlia resulta una magnífica ganga: entreteniment pur i dur disfressat de neguit informatiu i de cost ridícul.

Per als seus consumidors, però, és un veritable càncer. Ens fa més i més petits i més i més selectivament sords. Més ridículs. I, definitivament, més perillosos.

La pregunta és òbvia. Qui serà el primer amb coratge per exercir la seva responsabilitat (social) i assumir el risc (empresarial) de liquidar les tertúlies d’una santíssima vegada?

Nosaltres, la veritat

(article publicat originalment a Media.cat)

Ciutadans, ciutadanes!

Sapigueu que, des de fa pocs mesos, viviu sotmesos al règim de la postveritat.

Segurament ja ho haureu notat (i si no, no patiu, que ja us ho fem notar nosaltres): des del 23 de juny d’enguany, data en què la ignorància mudada de sufragi va optar per una il·legítima resposta a una temerària consulta amb pregunta binària a les Illes Britàniques, sou malaurades víctimes de la dictadura de la postveritat.

Però per si aleshores no n’estàveu massa convençuts, segur que la lamentable elecció del nou president dels Estats Units –que no pot ser el nostre president, com us vam mostrar a través de sorolloses manis a la tele i us seguim mostrant en reiterats semàfors vermells a la premsa hegemònica– us ha ajudat a foragitar la darrera ombra de dubte. Definitivament, sí, aquella estranya coïssor que el vostre cos experimenta enguany per primer cop (i si no, no patiu, que ja us la fem experimentar nosaltres) disposa com a representació gràfica d’un concepte enganxós com el de “postveritat” i d’una diàfana definició:

“Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”.

L’elecció de “postveritat” com a terme de l’any pel diccionari Oxford de la llengua anglesa i, amb ella, la seva popularitat, ha arribat ben oportunament per revelar-vos de manera clara, desorientats ciutadans, els factors que expliquen que una absoluta impossibilitat a banda i banda de l’Atlàntic hagi estat a la fi, i sorprenentment, possible. I sobretot, per recordar-vos que, de cara a un nou futur diabòlic –poseu-li vosaltres mateixos la fesomia–, el prefix que converteix qualsevol fenomen en impossible no pot desaparèixer en cap dels casos, ni tan sols en el d’un procés d’elecció nítidament democràtic.

Els que hi entenem de tot plegat us fem saber que la postveritat que ha causat els shocks del Brexit i de Trump és un terme que aglutina la mentida i la propaganda, el populisme que cerca atraure les masses desafavorides amb receptes simples, conceptes enganxosos i definicions diàfanes, i unes potents xarxes socials que recullen aquest explosiu còctel i el converteixen en viral.

Que el contingut de la flamant postveritat que us expliquem us resulta estranyament familiar? Per si de cas, fugiu de la temptació de recordar el vostre comportament electoral previ al Brexit, a l’adveniment de Trump (o a la victòria del “no” als acords de pau de Colòmbia). No us tortureu rememorant aquella exemplar actitud basada en el contrast de les diverses línies editorials dels mitjans de masses, en l’examen minuciós de tots els programes dels partits polítics o dels plantejaments plebiscitaris, en el modèlic arraconament de l’emotivitat i dels propis prejudicis, en definitiva, en la incansable i tossuda cerca de la realitat objectiva abans d’emetre el vostre vot.

Infligir-vos una tortura comparativa d’aquest calibre podria dur-vos a dubtar, en primer lloc, sobre l’autenticitat d’un enganxós concepte que, curiosament, no ha aparegut fins aquest fatídic any que ja s’acaba, no pas abans. I, en darrera instància, i això seria més seriós, a dubtar que la democràcia sigui sempre i en qualsevol circumstància, com no ens cansem de dir-vos, un fi en si mateixa.

Ciutadans, ciutadanes!

Podeu ignorar de manera incauta aquesta postveritat amablement amenaçadora i insistir en estressar la democràcia amb més decisions errònies. Però segur que recordeu el que deia Groucho (i si no, no patiu, que ja us ho fem recordar nosaltres):

Aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc d’altres.

Que no sigui que a la màniga hi ocultem d’altres formes d’organització social per proposar-vos, encara més restrictives i tutelades que la que porteu gaudint d’un temps ençà, però igual de vàlides i beneficioses –si no més– per als que posseïm –per als que som, de fet– la veritat.

 

Posem que parlem del Born

(article publicat originalment a Media.cat)

Un parell de dècades enrere, en temps analògics, una estudiant universitària va proposar-se com a experiment viure tot un any exercint vaga activa de consum de mitjans de comunicació. La idea, copsar en acabar l’assaig el grau real de desconnexió respecte la matèria informativa i publicitària que havia aconseguit. Diria que la noia vivia en una ciutat del Canadà o dels Estats Units, però no recordo si la seva motivació tenia res a veure amb la carrera que cursava ni com s’ho va fer, a la pràctica, per viure del tot desendollada, especialment davant d’una publicitat exterior tan summament invasora de l’espai públic. Malauradament, en desconec també el desenllaç i les conclusions que en va treure, si és que a la fi en va poder treure cap de valuosa.

El que és evident és que plantejar-se un experiment similar en un hàbitat mínimament social seria un sense sentit en l’actualitat. Si ja devia resultar impossible en un entorn urbà abstraure’s completament de la càrrega informativa, publicitària i de relacions públiques dels missatge massius i unidireccionals de l’època, imaginem-nos ara la voluntariosa vaguista de consum mediàtic envoltada d’individus vint-i-quatre hores activament connectats.

Al cap i a la fi, tots acabem sentint campanes. Tant en temps de preeminència d’aquell missatge massiu vertical sobre audiències passives i també massives, com en l’actual panorama multimèdia, multi-veus i multi-audiències. Amb major o menor distorsió, l’essència d’allò que passa o d’allò que diuen que passa t’acaba arribant d’una manera o altra. És per això que errem absolutament el tret quan, per exemple, mesurem el nivell de censura als estats anomenats democràtics tot comparant-lo amb els dels règims dictatorials, és a dir, seguint el patró binari i simplista: llibertat de premsa = no censura / no llibertat de premsa = censura. Perquè és la major o menor exposició mediàtica de la realitat i la seva anàlisi qualitativa l’únic que pot determinar si el fenomen descrit ho ha estat de manera prou ajustada –ens movem pel tram de la informació– o si en canvi resulta, bé ofegat –caminem aleshores pel tram de la censura– o bé amplificat –ara transitem pel de la propaganda–.

No ho sembla, però això va del Born. Però no va ni de censura ni de propaganda… ni, llastimosament, d’informació. Això va d’una altra cosa. Va del Born com a exemple del que des de fa força temps és, per a mi, una trista deriva en l’esfera del debat públic. Això va de reduccions a l’anècdota i també, sí, d’escaramusses entre compols de divers signe en aquest camp de batalla virtual en què sembla que s’ha de dirimir la cosa aquesta de l’“hegemonia cultural”. Però per sobre de tot, va de desconnexions, de desconnectats, per ser més precisos; de desconnectats estructurals més els que aniria ocasionant, sovint per fatiga, la presumpta deriva a què faig referència.

Intentaré no enfangar-me en els fets per tal de no soterrar els dos interrogants nets i simples que llenço al final del text.

Aquests darrers dies ha pres gran protagonisme mediàtic la controvertida exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” oberta a la ciutadania el passat 18 d’octubre al Born Centre Cultural. El motiu principal de la polèmica: la instal·lació a l’exterior de l’antic mercat de l’estàtua decapitada de Franco i la de la Victòria, intenció que ja es va conèixer a principis d’agost quan La Vanguardia la va fer saltar a la llum pública. Per a uns, promotors inclosos, un primer pas i una positiva sacsejada en el necessari camí de la recuperació de la memòria. Per a d’altres, una provocació i una ofensa als qui van lluitar contra el franquisme així com una clara voluntat de desvirtuar una altra memòria, la de la desfeta de 1714. I des del primer dia i fins a la descavalcada i trasllat final de Caudillo i Victòria, capes i capes d’expressiu art efímer ciutadà sobre les escultures de la discòrdia que han conmogut de manera especial la Fundación Francisco Franco.

Com sabem, les tribulacions d’un Generalísimo de bronze i sense cap han rebut especial atenció mediàtica: articles i editorials a la premsa convencional i digital, enquestes, tertúlies i portades dels líders de la comunicació als principals magazines radiofònics i televisius i, sobretot, una encesa dialèctica, per dir-ho de manera immerescudament amable, a twitter, aquesta eina de debat públic, posicionament i “postureig” cada cop més anècdotica –per endogàmica–, paradoxalment elevada de manera creixent a categoria.

En definitiva, unes quantes jornades d’intercanvi d’hòsties quasi unànimement mediàtiques, si parlem sense embuts. Jornades d’ús discrecional del concepte “memòria”, de tant en tant defensat fins i tot amb sòlida argumentació però sempre amb vehemència. Jornades plenes de conceptes i missatges ratificadors, reafirmadors, revalidadors, confirmadors i tots els sinònims que vulguem afegir per descriure la intensa activitat masturbadora de raons i prejudicis de cada claca militant.

Però posem que, efectivament, existeix la següent deriva.

Posem que la fugaç ressuscitació de Francisco Franco al Born és un bona mostra de la mena de debat de què en essència es nodreixen les xarxes socials i, per contagi, els mitjans de comunicació convencionals.

Posem que xarxes i mitjans tendeixen a esdevenir quasi en règim de monopoli l’espai per a la confrontació política diària o, millor dit, per a l’exhibició o teatralització non stop de la confrontació política.

Posem que, com que les grans línies directrius sobre el futur real dels meridionals que s’han traçat una mica més al nord són del tot irrevocables, l’única batalla possible entre ideòlegs es juga en el vaporós terreny de la “supremacia cultural”.

Posem que, passada la primera onada de renovació en el debat públic que les xarxes han possibilitat, ens trobem de nou en una flamant cambra estanca, resultat de la irrupció per substitució i/o superposició d’una nova classe d’influencer, potser més acadèmica però tan corporativista i militant com sempre, si no més.

Posem que, en paral·lel a l’imparable creixement de les desigualtats, el fum que desprenen núvol, estudis i platós s’allunya sense fre de les caques canines de les voreres que trepitgem o esquivem, si tenim sort, dia rere dia.

Posem que el percentatge de desconnectats, bé de manera inconscient, bé de manera activa com l’estudiant universitària de l’experiment, resulta en realitat abassegadorament superior al dels sorollosos –narcisistes?– endollats.

Posem, per acabar, que aquests “posem que” són versemblants. Doncs, ara sí, ara venen –així, sense diacrític– els interrogants. El preocupant, en primer lloc:

Per a qui parlem?

I per cloure, l’inquietant:

Qui ens escolta?

 

‘Spotlight’ és innocu a la trinxera

(article publicat originalment a Media.cat)

Des de fa uns dies ens estem posant les mans al cap. I amb raó. Si unes converses nítidament conspiratives entre tot un ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya com les que s’han anant escoltant a les llars de tot un país –excepte, en un primer moment, en les que sintonitzaven TVE– no deriva en una immediata assumpció de responsabilitats, quina altra cosa la pot arribar a provocar?

Els fets són sovint interpretables segons el context i les ulleres amb què s’analitzen, ho sabem. Tanmateix, n’hi ha que no admeten el mínim exercici del dubte. N’hi ha que són clars i transparents. I els que descriuen les converses mantingudes en el despatx del ministre de l’Interior el 2 i el 16 d’octubre de 2014 que va difonent el diari Público són d’aquesta mena.

Si la inexistència de dimissions –ni immediates ni dilatades– de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso ja en dóna prou pistes, el súmmum de l’exposició diàfana del grau de salut democràtica de l’Estat espanyol va arribar hores després d’inflar-nos de coca i petards. De resultes de la investigació que el ministre en funcions havia encarregat a la Comissaria General de la Policia Judicial per esclarir, no pas els fets desvelats, sinó l’origen de l’enregistració i la filtració, agents d’aquesta unitat van acabar presentant-se a la seu de Público per intentar recuperar-ne les gravacions… sense ordre judicial.

Però seguim les regles del ministre en funcions: ignorem a consciència els fets. I parlem, per exemple, del fet d’ignorar a consciència els fets. O, millor dit, del perquè d’aquesta ignorància conscient de la realitat fàctica.

Amb el referèndum Brexit vs Bremain i el seu desenllaç com a excusa, Carles Capdevila reflexionava en un més que pertinent article al diari Ara sobre la molt habitual incapacitat d’atendre als fets que ens fan trontollar les nostres particulars conviccions o els nostres prejudicis. Capdevila, que ho qualificava de “vici estès”, en feia la següent relació:

(…) la manca de valentia i honestedat intel·lectual, la presa de partit prèvia, l’enorme dificultat per ser independents de nosaltres mateixos, per afrontar els fets globalment sense por que ens desmenteixin o ens creïn dubtes. És més senzill quedar-nos interessadament i de forma descarada només amb el trosset que reforça les nostres certeses.

Quedi clar, com fa l’autor de l’article, que no m’erigeixo en model de l’anàlisi de la realitat depurada de motxilles amb creences, conviccions i judicis previs. Sóc plenament conscient d’haver caigut més d’una vegada –i de dues i tres…– en manifestacions públiques que seguien aquest poc virtuós patró. Un comportament que és pervers sempre però, sobretot, incompatible amb el periodisme, per molt que no s’exerceixi professionalment.

La immediatesa que potencien la rabiosa actualitat i l’extrema accessibilitat de les actuals eines comunicatives són un fantàstic adob per a aquesta mena d’actituds, és cert. Però la immediatesa no n’és ni molt menys la causa primera. Els veritables perquès els hem de buscar molt més al fons. Al fons de la caverna, de la nostra particular caverna.

Sense intenció d’equiparar-los ni en magnitud ni en gravetat, les nul·les conseqüències de la provada intriga política contra els partits independentistes per part de tot un ministre de l’Interior i la fabricació de pseudonotícies com aquesta d’El Confidencial a partir d’un fotomuntatge* són fills del mateix mal.

 *El Confidencial –recordem-ho, mitjà que junt amb la Sexta va tenir l’exclusiva de la difusió a Espanya dels “Papers de Panamà”– va admetre l’“error” i suprimir el fotomuntatge, no perquè una informació periodística no pugui ser inventada ni sostinguda sobre un muntatge fotogràfic sinó perquè –atenció!–  “en el pie [de foto] se indica que es un montaje, pero llama a confusión”

Dèiem que són fills del mateix mal. Sí. Com fills del mateix mal són esbombar en el seu moment per les xarxes els fets no provats dels presumptes comptes a Suïssa de Xavier Trias que la UDEF investigava (medalleta per a mi), com esbombar per les xarxes el contrapicat del senyor Pablo Iglesias aixecant el puny amb la rojigualda onejant al vent al seu darrere.

El FET que Fernández Díaz, amb tota naturalitat, pugui no dimitir després d’acreditar-se la seva conspiració i pugui erigir-se en legítima víctima i en perseguidor del missatger; el FET que TVE n’oculti els àudios en els seus informatius, també amb naturalitat; el FET que alguns mitjans optin amb la mateixa naturalitat per empetitir-ne el contingut i amplificar el “yo soy la víctima de este atropello” del ministre o qualificar –no pas els fets, sinó la gravació i la filtració– com “un ataque muy grave contra la seguridad y la libertad”; el FET que, com deia Jordi Muñoz en aquest tuit, de les converses es desprengui amb sorprenent naturalitat que un grup editorial pugui disposar d’una unitat parapolicial; el FET que El Confidencial –o el mitjà que sigui– pugui fabricar amb naturalitat una “notícia”; el FET que uns ciutadans s’escandalitzin per la maquinació governamental en la mateixa mesura que d’altres en facin cas omís; el FET que, sota el més o menys conscient argument de “si non è vero è ben trovato”, alguns donéssim per bons els informes de la UDEF sobre Trias i, d’altres, la foto de l’“españolísimo” Iglesias… Tots aquests FETS són, salvant les distàncies, és clar, fills del mateix mal.

I el mal és que aquest país –prenem “país” en la seva accepció més global, sisplau– ha estat i segueix sent educat en el més ordinari dels escenaris de trinxeres. I a les trinxeres no hi podem esperar trobar fets ni descobridors de fets ni, per suposat, interrogants. A la trinxera només existeixen objectius; només hi veurem el mateix uniforme que duem, el mateix casc, el mateix model d’arma i el mateix General Broulard que ens indicarà si davant d’uns fets determinats cal que ens indignem o si, ben al contrari, cal que ens posem la bena als ulls i contraataquem més virulentament.

Se m’escapava la llagrimeta quan, per fi, vaig veure ‘Spotlight’. Quatre periodistes dedicats a jornada completa exclusivament a la investigació, amb confidencialitat, amb la paciència que requereix la tasca escrutadora i sense la pressió del contrarellotge de la publicació diària, i amb independència respecte la propietat del propi mitjà. I, el que és més transcendent, supervisats tan sols pel cap de redacció i pel director, per –oh!– periodistes amb esperit de periodista, no per altaveus en cap d’interessos de trinxera l’estratègia comunicativa del quals sol traçar-se amb poders polítics i parapolítics al voltant d’una bona taula amb millors viandes.

Pensava en la possible translació d’aquesta realitat al nostre magma comunicatiu quan la llagrimeta, en ple curs descendent, se’m va assecar de cop. Com fer realitat un ‘Spotlight‘ aquí? I, el més important, per a què?

Evidentment, no caurem en la summa innocència de pensar que les intrigues governamentals –o d’altra mena– són exclusivament realitats pròpies de règims dictatorials o de democràcies en molt feixuc procés de ser-ho, com la nostra. La diferència substancial rau, precisament, en allò que passa quan un equip investigador tipus ‘Spotlight‘ o quan una filtració qualsevol desvela fets nítidament conspiratius.

Allà on els fets en si són l’objectiu únic d’anàlisi, els conspiradors solen assumir responsabilitats a l’instant o arriscar-se a rebre, en cas de no fer-ho, la immediata i sostinguda pressió de premsa i ciutadania, amb independència de sengles línies editorials i conviccions polítiques, o un bon càstig a les urnes, tal i com descrivia –i demanava– Xavier Antich a “La revolta dels vots”.

Allà on els fets són interpretables segons la trinxera particular, en canvi, allà on els mitjans de comunicació en essència cerquen la fidelització de les respectives audiències, no a través de l’exercici periodístic, sinó refermant-los les pròpies conviccions, allà on els ciutadans majoritàriament eleven a categoria els fets que reforcen les seves certeses i minimitzen o silencien aquells que els les podria fer trontollar, els conspiradors poden permetre’s seguir caminant a plena llum del dia, traient pit i amb el cap ben alt… i les formacions polítiques que representen, fins i tot créixer electoralment i vantar-se’n.

No cal que ens hi escarrassem. Ens falten anys i panys de cultura democràtica. A tots plegats. Mentrestant, per tant, no busquem cap ‘Spotlight‘ a les trinxeres. Ara i aquí resulta meravellosament innocu.

Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!