Masturbació general de mitjans

La setmana passada es va fer pública la primera onada del 2012 de l’EGM (estudi general de mitjans) al nostre país. Els uns en van sortir líders, els altres guanyadors respecte les dades de l’onada anterior, els de més enllà triomfadors en la franja horària o en la seva parcel·la de lluita particular. Xifres enormes, xifres grans, xifres mediocres… i onanisme general.

I, és clar, agraïments a les respectives clienteles per una fidelitat i una confiança que els insufla ànims -diuen- per perseverar en la millora de la seva tasca diària.

Les reaccions de les diverses plataformes comunicatives són si fa no fa les mateixes que emanen de cadascuna de les seus dels partits polítics en una nit electoral: ni rastre de fracàs o de derrota; com a molt, simple retrocés que s’explica per un poc propici context general. Quant als evidents indicadors del creixent desencís o allunyament de la ciutadania respecte de la rigidesa formal i el discurs reiteratiu que caracteritzen els principals agents de la política i de la comunicació, doncs, “demà serà un altre dia”.

I és que poder polític i comunicació massiva tenen més punts en comú del que en un principi semblaria. Aquests servidors públics comparteixen un joc de retroalimentació que si bé fa més senzilles les seves particulars rutines professionals, cronifica la viciositat d’un cercle que, de tan impermeable i irrompible, va expulsant de manera contínua més i més servits públics.

Trobem la plasmació d’aquesta interrelació en l’anomenat “periodisme de declaracions”, qualificada ja fa uns quants anys per Sergi Fidalgo com una de les principals malalties de la premsa actual:

(…) Si omplim les pàgines dels diaris amb les declaracions i rèpliques entre Govern i oposició, no queda espai per a les coses realment importants: si el Govern i l’oposició fan bé la seva feina i si es preocupen pel benestar dels ciutadans. I si serveixen els interessos públics, o interessos privats.

A l’explicació d’un paquet de mesures governamentals o d’una declaració d’un membre del govern en un informatiu li succeeixen les reaccions, una per una, dels portaveus dels diversos partits polítics amb representació parlamentària. Cal donar veu sense excepció a totes i cadascuna de les tendències polítiques que han sortit elegides per representar la nostra decisió sobirana. És, segons sembla, la sublimació del rigorós exercici de respecte al pluralisme polític que ha de caracteritzar tot mitjà de comunicació en una societat democràtica. I d’aquí no ens movem.

Però què en resulta d’aquesta seqüència a bastament repetida? Què en resulta de la transcripció automàtica i acrítica de les declaracions dels diversos portaveus polítics? Ha de ser realment aquesta la demostració de l’estricte compliment del mandat de servei públic que qualsevol mitjà de comunicació -públic o privat- té subscrit amb la ciutadania? De què ens serveix saber què n’opinen totes les formacions polítiques d’allò o d’allò altre si les seves manifestacions responen en essència a les respectives línies ideològiques o de partit? Si analitzem diferents notícies polítiques observarem que el posicionament de tot l’arc parlamentari esdevé perfectament aplicable i intercanviable en totes elles; senyal evident de discurs sobradament conegut i, per tant, de buidor informativa.

I buidor informativa no és precisament sinònim de precisa execució del mandat de servei públic; més aviat al contrari. La buidor informativa no crea precisament nous adeptes; més aviat n’expulsa, potser no de manera física, però sí mental. Però tant hi fa, perquè també els mentalment desconnectats i els abduïts passius del menú mediàtic acompanyen feina, viatges o àpats amb ràdio o tele en mode ‘on’.

Informats o refermats en les conviccions?

El periodisme de declaracions és sens dubte un dels principals causants del creixent allunyament de la ciutadania vers la vida política, sí, però també vers aquells que han d’anar-nos-la explicant. Diríem que és un dels grans responsables d’aquesta mena de déjà-vu mediàtic que dia rere dia patim els consumidors dels mitjans de comunicació de masses.

Tanmateix, no ho és amb exclusivitat. La reiterada circulació d’una limitada galeria de personatges i opinadors o la hiperbolització del mateix parcial dibuix de, per exemple, el panorama cultural -significativament, del musical- serien d’altres elements provocadors d’aquesta constant sensació d’haver vist o sentit amb anterioritat les seves presumptes novetats.

Que aquest déjà-vu ens va allunyant de la realitat exposada pels nostres mèdia massius i ens converteix, per tant, en uns més apàtics consumidors de la comunicació massiva és força indubtable. Apàtics o no, però, encara majoritàriament en seguim essent consumidors; de la mateixa manera que, tot i que en una pobra majoria i -semblaria- cada cop més autòmatament, quan se’ns requereix seguim dirigint les nostres passes cap al col·legi electoral.

Els que definitivament han optat pel mode ‘off’ en la comunicació massiva -més una part dels apàtics resistents del mode ‘on’- semblarien cercar a la xarxa de manera activa el vastíssim menú d’informació i d’entreteniment que els grans mèdia corporatius ignoren, bé per sotmetiment a la línia editorial i als més potents gabinets de comunicació bé per ser massa feixuc el caminar de l’elefant*.

(*) disculpeu-me aquesta referència als recents afers reials a Botswana

Les xifres de participació electoral de la ciutadania com les que es desprenen dels estudis dels comportaments de la població vers els mitjans de comunicació són suficients per amagar el cap sota l’ala. En quin punt se situaria la ratlla en ambdós casos a partir de la qual la deserció ciutadana podria qualificar-se d’inacceptable és una incògnita. El que és cert és que, ara per ara, xifres a la mà, els resultats de les conteses electorals i les de l’EGM semblarien legitimar la perpetuació d’un model que funciona i sobre els possibles defectes del qual no caldria esmerçar-hi ni temps ni massa neurones.

Però més enllà de l’extesa sensació d’esgotament amb el model en què política i mèdia es retroalimenten, més enllà d’un malestar latent que no només es va fer visible l’any passat amb l’ocupació de centenars d’espais públics sinó també en cadascuna de les recents grans convocatòries populars, un altre factor preocupant semblaria derivar-se de la línia engegada des de fa anys pels grans grups de comunicació, a parer de diversos especialistes.

En un article publicat el passat divendres al diari Ara, el periodista Antoni Maria Piqué cita a un activista social per alertar del gens menyspreable grau de responsabilitat dels grans grups de comunicació en el progressiu augment del sectarisme ciutadà:

“Les empreses de comunicació -diu Johnson- han après que el reforç de les conviccions es ven molt millor que la informació. Qui vol sentir la veritat? No és millor que et donin la raó?”

Les noves tecnologies de la comunicació permeten, com hem destacat altres vegades, que aquest esgotament davant del fatigós discurs únic que predomina en els mitjans de masses pugui transformar-se en cerca activa d’informació alternativa i, per tant, en una millor educació ciutadana. Piqué assenyala, tanmateix, que aquest comportament enverinat estaria també arrelant a la xarxa:

Això frustra el debat polític i social: cadascú està convençut que l’altre no diu la veritat i que ho fa amb mala intenció o amb un propòsit amagat. Acabem insultant-nos, girant-nos l’esquena. No sumem.

Subratlla el mateix neguit l’escriptor Salvador Balcells en l’article publicat avui mateix a Media.cat, Informació o propaganda. Afirma Balcells que la tendència que s’ha generalitzat darrerament en la societat i en els mitjans de comunicació és la de: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”, corrent que al seu parer prové dels Estats Units i que està encomanant-se en el comportament ciutadà en les noves xarxes socials:

I és que cada cop més, especialment amb Internet i la proliferació de blocs i tuits, la gent tendeix a agrupar-se amb els de la seva mateixa mentalitat, sense cap interès per conèixer opinions diferents, considerades, en qualsevol cas, propaganda enemiga.

La confirmació de la hipòtesi de progressiu i ferotge atrinxerament de la ciutadania en les seves particulars i rígides conviccions no deixaria de ser paradoxal, tenint en compte que s’estaria produint en el sí d’una societat democràtica occidental -model de civilitat- que diu afavorir el lliure i universal accés a totes les fonts del coneixement i propugnar el màxim diàleg social.

Tornem als mitjans de comunicació, doncs. De confirmar-se -repeteixo- aquesta hipòtesi, els grans mèdia que la passada setmana llençaven serpentines i confeti davant el lideratge -o victòria parcial- que els assignava la primera onada de 2012 de l’estudi general de mitjans, no haurien de trigar massa en iniciar un profund i sever procés d’autoreflexió. Perquè si un model de civilitat vigent que diu advocar per la construcció d’una ciutadania lliure i per l’intercanvi d’idees i coneixement no ha pogut excel·lir més que en la consecució d’una massiva plantació d’impermeables assentaments ideològics, és que la tasca dels de les serpentines i el confeti ha estat un veritable i rotund fracàs.

Parlava Fidalgo en l’article sobre el periodisme de declaracions esmentat a l’inici del mal entès exercici de la comunicació que regeix en els nostres mitjans massius:      

Els periodistes de les democràcies hauríem de publicar allò que els poders no volen que es publiqui i ho volen amagar, o sigui, les informacions que realment interessen als ciutadans: els periodistes hauríem de fer un control autèntic dels grans poders públics i econòmics. Però és a l’inrevés, és la premsa la que recull de forma obedient tot el que diuen uns i altres

Dit d’altra manera, una ciutadania educada en el qüestionament i en el pensament crític a través de l’acció vigilant dels que han de cercar i transmetre la realitat és una ciutadania més lliure, menys manipulable i definitivament menys sectària.

I Balcells afirma avui que:

(…) els mitjans de comunicació, per molt de prestigi que hagin tingut en altres èpoques, són percebuts actualment com a òrgans de propaganda de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens toca de més a prop, catalanistes o espanyolistes.

Semblaria, doncs, que els ciutadans no només percebem els mitjans com a òrgans propagandístics, sinó que a més també hauríem renunciat al dret de ser informats de manera rigorosa i escrupulosa. En definitiva, que d’entre el ventall de diverses “veritats” que se’ns ofereix nosaltres hauríem decidit optar per la que més s’apropa a la nostra “veritat”.

L’aire fresc de ‘Salvados’

Però malgrat els símptomes de certa deserció o inacció ciutadana, malgrat la ceguesa d’uns mitjans majoritàriament més preocupats pels índexs s’audiència i pel constant autobombo, i malgrat que el coneixement d’una fatiga social latent no està fent variar ni fons ni formes de l’acció política, un espai produït per una televisió privada del país està aconseguint de mica en mica esmicolar aquest aparentment indestructible binomi comunicació massiva-transmissió acrítica dels dictats del poder.

Es tracta de Salvados, un programa de La Sexta que ha evolucionat des d’uns inicis amb clara vocació de còmic reporterisme que “ens porta la versió més descarada i atrevida de la realitat” -com descriu el seu web- fins a convertir-se en un dels escassos exercicis de periodisme molest i punyent amb els rectors dels nostres destins que podem trobar en el panorama de la comunicació massiva.

En el programa d’ahir dedicat als mètodes policials en l’actual moment de conflictivitat social, Jordi Évole va aconseguir entrar en la ja famosa seu de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a Sabadell i entrevistar, entre d’altres, al cap de la Comissaria General de Recursos Operatius de la policia catalana, Sergi Pla, i al conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig. Com a resultat, uns quants moments de gran càrrega informativa, com les contradiccions amb la no visualització del número d’identificació policial en l’uniforme dels antidisturbis, les manifestacions del comissari Pla sobre la resistència passiva i en què afirma que “la policia exerceix la violència legal”, i l’interrogatori al conseller Puig sobre l’arxiu de la causa judicial oberta contra alts càrrecs de la policia pels fets de la plaça Catalunya.

Més enllà del fet que certament Évole podria collar més a fons alguns dels seus entrevistats i que el programa combina seriosa investigació periodística amb moments d’evident frivolitat, el mèrit de Salvados és, a parer meu, que aconsegueix precisament fer arribar al gran públic productes de difícil digestió, productes que incideixen en moltes de les preocupacions d’una ciutadania majoritàriament aclaparada per la crisi, productes que en horari de tradicional revisió de la jornada futbolística ens parlen de corrupteles, de dictadures dels mercats, d’enquistats conflictes polítics…

Afirmava ahir Albert Martínez al twitter:

Lo que ha salido en #polibuenopolimalo es fruto de una semana de asesoria gabinete prensa Mossos. Imaginad como es la verdad sin maquillar

I és que l’equip de Jordi Évole destaca per la capacitat de deixar que amb un interrogatori aparentment amigable i gens agressiu els protagonistes del programa acabin retratant-se ells solets, fins i tot -com afirma Martínez– havent-se preparat amb antelació i de manera minuciosa les defenses que hauran de presentar.

Salvados és un rara avis en un panorama mediàtic caracteritzat per una majoritària connivència -o com a mínim docilitat- davant dels titellaires polítics i econòmics i també un rara avis en un panorama social que sembla haver-se innoculat del virus del seguidisme sectari.

I sí, Salvados és un producte fàcilment qualificable d’esquerranós en el sí d’una cadena privada progre. Però és ben significatiu -cosa que encara justifica menys l’habitual onanisme mediàtic- que aquell periodisme que des d’un mitjà de comunicació social apunta sense rubor cap a dalt no pugui ser titllat d’altra cosa que de simple i rigorós exercici de servei públic, millor dit, de periodisme.

La desafecció político-mediàtica

Si en el post que va donar el tret de sortida a aquest blog afirmava que els mèdia han agafat el relleu d’institucions clàssiques com família, escola i Església en la tasca socialitzadora (veure Mitjans de comunicació: el quart poder?), el diari Ara publicava el 10 de març una entrevista del periodista David Miró al filòsof i assagista Daniel Innerarity, el qual ens oferia la seva visió sobre el moment particularment delicat que en la seva opinió viuen també els agents mediadors més moderns, partits polítics i mitjans de comunicació al capdavant (veure entrevista).

Per al filòsof basc, ens trobem en un moment de crisi de totes les institucions que actuen com a mitjancers entre la voluntat particular i el bé general. I aquesta crisi derivaria en bona part d’un sentiment força extès entre la ciutadania que les veuria com a eines innecessàries en un món on l’individuu cada cop té més oportunitats i més eines per fer escoltar la seva veu i intentar influir en les esferes públiques:

Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d’un partit o d’un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

És indubtable que les noves tecnologies, en especial internet, col·laboren de manera decisiva en la percepció d’estar vivint probablement el període de la història de la humanitat amb el nivell més alt de poder individual, si entenem com a poder, és clar, la lliure possibilitat de convertir-nos tots i cadascun de nosaltres en emissors directes de les nostres pròpies opinions o de transmissors de les dels altres. Aquest sentiment de potestat individual faria aparentment irrellevant l’existència dels agents mediadors. Però per a Daniel Innerarity és exactament el contrari:

Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d’una relegitimació.

I és que tot i el desprestigi que en particular pateix la pràctica política, en gran part per una manera d’actuar dels partits polítics força opaca i sectària, aquesta activitat és del tot necessària, segons Innerarity, perquè necessitem de l’existència de potents contrapesos al poder dels mercats internacionals:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats. (…) I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició… Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l’esfera econòmica, que és molt opaca?

Innerarity ens parla de política, ens parla de mercats, i finalment ens parla de focus. ¿Quina seria, doncs, la parcel·la de responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta desafecció de la ciutadania per tot allò que ha d’elevar la seva veu a les esferes de la gestió del bé comú? Com hem vist, Innerarity afirma que la mirada estreta i constant que soporta l’activitat política no ha existit ni existeix en l’àmbit econòmic, de manera molt especial -tal i com la crisi actual ha demostrat- en el món financer. I en aquest punt de l’entrevista, fa una interessant reflexió sobre els lligams entre la política i els mèdia:

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

La frase sens dubte convida a seguir qüestionant l’entrevistat sobre quins creu que són els termes d’aquest pacte implícit i sobre el perquè d’aquesta voluntat dels dos agents mediadors de perpetuar una agenda informativament estreta i pobra. També donaria per incidir una mica més en quines són les accions que es podrien dur a terme per tal de repensar el que s’esdevé en un escenari amb cada cop més vida pròpia i que sembla girar del tot l’esquena a un públic assistent a la funció per a qui, recordem, ambdós actors diuen que treballen.

Però lluny de reflexionar sobre el nou rumb que haurien de prendre poder polític i mitjans de comunicació tradicionals en la seva necessària tasca de mediació, en l’entrevista de David Miró el filòsof basc prefereix abordar les conseqüències nefastes que, segons ell, ha provocat la seva progressiva pèrdua de potestat:

(…) hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l’amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

No seré jo qui posarà peròs a aquesta afirmació. Que el filtratge d’informació descontextualitzada o la nul·la interpretació de dades difoses atempten greument contra els pilars de la professió periodística és quelcom indiscutible. Que internet permet que tot individuu pugui difondre sense trabes fets no confirmats ni contrastats o, fins i tot, inventats és també una evidència. Ara bé, la informació no contrastada, la que beu d’una sola font, l’exercici del talla+enganxa, la que eleva a la categoria d’informació el que tantes vegades és simple publicitat o propaganda dels potents gabinets d’informació, tot això no és patrimoni ni de Wikileaks ni dels milions de bloggers que circulen -circulem- per la xarxa. Ho trobem també en uns mitjans que s’erigeixen com a estendards de la veracitat, el rigor i l’objectivitat.

I fins que es demostri el contrari, tot i la desafecció de la ciutadania vers els mitjans de comunicació tradicionals, aquests són encara els d’abast més massiu, els que entren a la llar de manera més directa i els que, al cap i a la fi, generen els continguts i els límits del debat públic. Per tant, la tasca periodística que s’hi desenvolupa és, en la meva opinió, la que ha d’estar constantment analitzada. Més encara si, com diu Daniel Innerarity, a partits polítics i periodistes:

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Perquè ha de ser l’exercici responsable de l’activitat política i comunicativa i una inqüestionable lleialtat dels dos agents al servei públic i no a directrius partidistes o empresarials les que afavoreixin l’arraconament d’aquest periodisme no professional. És el joc político-mediàtic, el vincle estretíssim existent entre sistema polític i mitjans de comunicació, és aquest periodisme de declaracions que impera, molt més preocupat pel que diuen els uns i repliquen els altres que no pas per l’observació i control de la pràctica política, el que ha allunyat la ciutadania no només dels seus representants en l’esfera pública sinó també dels encarregats d’explicar els diversos aspectes d’aquesta representació.

Molt probablement té raó Daniel Innerarity quan afirma que:

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

És cert que vivim un moment de “certa utopia de la desintermediació”. I és cert que en la il·lusió d’infinita potestat individual s’hi amaga el perill d’una més senzilla i efectiva aplicació del control per part dels poders econòmics. Tanmateix, aquesta -segons Innerarity- necessària relegitimació dels agents mediadors que han d’actuar d’eficaç contrapoder exigeix un total repensament de la manera com s’ha estat duent a terme l’activitat fins ara. Wikileaks ha despullat la viciada relació entre política i comunicació, però probablement és tan sols la punta de l’iceberg d’un panorama comunicatiu cada vegada més dispers, disgregat i aparentment menys controlable.

L’interessant aquí és veure com reaccionaran els mitjans de comunicació de masses davant d’aquest fenomen. No n’hi haurà prou, penso jo, en  trivialitzar o simplement desqualificar aquests nous actors que apareixen a la xarxa, aquesta inacabable munió de nous “informants”. Caldrà també que els propis mitjans engeguin un profund procés d’autoreflexió, per tal d’esbrinar si les seves agendes informatives i el tractament dels seus continguts responen realment als principis bàsics que tot servei públic de comunicació se suposa que ha de defensar.