El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.

Ara sí que toca

Després d’un parell de mesos de paràlisi -atribuïble a les vacances només en una petita part- aquest blog enceta nova temporada. I ho fa amb una reflexió derivada de la lectura d’un interessantíssim reportatge que a mitjans d’agost va publicar el setmanari Presència al voltant d’una de les qüestions cabdals -si no la que més- que afecta el món de la comunicació massiva: les seves relacions amb el poder.

En ‘La seducció del poder’, el veterà periodista d’El Punt Avui, Quim Aranda, repassa alguns dels episodis més destacats d’aquesta interrelació premsa-poder o, com el propi cronista descriu:

(…) xoc de trens entre el poder, en abstracte i en majúscula (polític, financer, etcètera), i el quart poder

Sense defugir la nostra realitat més propera, el reportatge se centra -lògic, d’altra banda- en els lligams que aquests dos agents han anat desenvolupant en els indrets del globus amb més llarga trajectòria democràtica, el Regne Unit i, molt especialment, els Estats Units. Una convivència descrita pel propi Aranda com a intercanvi:

(…) de vegades entre iguals, i en aquest cas és el més desitjable per a la societat; de vegades en obert desavantatge per a qui hauria de fiscalitzar l’acció dels governants

Des d’un John F. Kennedy que entenia aquesta interrelació més en termes d’aliança fins a un Richard Nixon que qualificava directament la premsa com “l’enemic”, passant per l’escàndol de les escoltes del News of the World de l’imperi Murdoch, el periodisme de trinxera desenvolupat a l’Estat espanyol o el famós “això no toca” de l’expresident Pujol, el reportatge ens aporta diverses cares d’una interacció que, segons Aranda, i com ja hem esmentat vàries vegades en aquest espai, no pot ser analitzada separadament de la següent difícilment qüestionable veritat:

En termes generals el poder, també el democràtic, vol perpetuar-s’hi. Per això necessita orientar el pensament dels ciutadans

Important recalcar-ho: qualsevol poder, del tarannà que sigui, necessita incidir en la opinió pública, modelar-la de tal manera que aquesta esdevingui favorable als seus interessos. Mentre que en un règim totalitari excel·leixen mètodes barroers de control de la informació com la censura prèvia, en sistemes democràtics, teixir aliances amb els diversos grups mediàtics, aproximar-se a determinats professionals o líders d’opinió i construir poderosos gabinets de comunicació que proporcionin la més elaborada i mastegada de les informacions, són algunes de les subtils -o no tan subtils- eines d’edificació de l’idoni parer col·lectiu.

Pensar molt, dubtar més

Ens trobem al bell mig d’un moment cabdal en la història, com a mínim de les nostres societats democràtiques; un moment en què semblen haver-se esgotat no només els instruments de què ens hem anat servint de manera rutinària i quasi inconscient des de fa anys sinó també de les nostres pròpies expectatives col·lectives.  Són temps d’alteracions en aquelles realitats aparentment més immutables, de centenàries soques que s’esberlen tot d’una; temps de governs que no governen, de sobiranies populars ignorades, de drets socials conculcats amb traïdoria i, sovint, amb nocturnitat (s’escau incloure el mes d’agost en questa categoria).

Fragilitat. És potser el terme que millor descriu l’estat actual del nostre tradicional marc convivencial. I ja ho sabem, el marc d’acció que mostra evidents signes de feblesa esperona aquella mena de forces, potser somortes però no extintes, que de sobte es troben abandonant la letàrgia i adquirint protagonisme.

A casa nostra, l’exemple més notori d’aquest fet és la rellevància pública que està adquirint un moviment independentista que, al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana i amb la propera celebració de la Diada com a primera data clau, prova d’arraconar les passades lluites sectàries per construir una força transversal i unitària que sigui capaç de dur Catalunya a constituir-se com a realitat política pròpia.

No és quelcom estrany. La història n’és plena de nous estats sobirans nascuts a partir del desmembrament de realitats polítiques més o menys artificials o d’imperis massa vasts i insostenibles. No s’hagués explicat l’aparent calma del batibull balcànic sense la batuta enèrgica de Tito com tampoc la de les diverses nacionalitats de l’imperi rus sense el zarisme, primer, i el règim soviètic, després.

Dèiem que l’existència de marcs convivencials fràgils o inestables -encara més, en contextos econòmics molt crítics- afavoreix l’emergència, per exemple, d’aquelles nacionalitats que estan -o se senten- subjugades. El procés de canvi -repeteixo- dóna oxigen a discursos adormits però existents i, per tant, ja meditats. En el cas de Catalunya, l’objectiu en aquests moments semblaria clar: construïm primer l’estat i després ja discutirem com el volem, tot i que alguns (la CUP) ja se n’han desmarcat públicament d’aquesta visió.

Els catalans ens preparem per una -sembla- massiva mostra de múscul sobiranista el proper Onze de setembre. Un clam independentista sorgit de la societat civil, sí, però animat (sense vuvuzeles ni bufandes, és clar) per la coalició que governa el país, una coalició bregada en l’art de la giragonsa, del subterfugi, de l'”ara sí que sembla que potser tocaria”, i en aquell nostrat joc de “la puta i la Ramoneta” del qual qui n’ha estat màxim exponent n’abdica, tot just ara, en la seva senectut.

Però és possible qualsevol procés de canvi sense una profunda reflexió? Podem deixar-nos arrossegar per la riuada -en aquest cas sobiranista- sense dedicar-hi ni un segon al context en el qual aquesta rauxa se situa? O, de fet, tant se val, perquè finalment bé està el que bé acaba (o el que bé pot acabar)?

Les reposicions estivals de TV3 m’han permès de visionar el darrer Singulars de la passada temporada, protagonitzat per Teresa Forcades, i en el qual, la monja i doctora en Salut Pública animava l’audiència a revisar -sempre, però sobretot ara- el marc d’acció dins del qual ens movem, aquell que, de tan rutinari que és, se’ns apareix com a veritat absoluta i inalterable, i no com el que és en realitat: un producte de la voluntat humana i, per tant, modificable.

Per a Forcades el marc general que necessitem analitzar és, com ja sabeu, el propi sistema capitalista, del qual reclama que siguem capaços d’allunyar-nos-en un instant, comprovar des de la distància si realment aporta solucions a les problemàtiques ciutadanes i, en cas negatiu, procedir a substituir-lo:

(…) És aquesta confiança bàsica en què podem dotar-nos d’un sistema de funcionament social, econòmic i polític que sigui més adequat a les necessitats de la població… Qui ens ho ha fet creure que no podem?

Objectiu de revisió concret a banda, és sobretot la crida al dubte i al constant qüestionament el que és veritablement remarcable del seu discurs. I la realitat catalana, per bé que esquizofrènica, tampoc no hauria d’escapar-se’n.

El joc de la política i de la premsa

Sovint se’ns recorda que, quan requereixen un enfortiment significatiu de les seves expectatives electorals, els dos grans partits polítics estatals atien el foc de l’anticatalanisme de budell més gros, operació que duen a terme amb la col·laboració imprescindible de l’exèrcit de piròmans professionals que escriuen, radien o debaten des de les diferents plataformes mediàtiques. No només és cert; és que ho fan sense cap mena de rubor, cosa que demostra el seu convenciment que la reacció d’indignació no passarà, com a màxim, de la tradicionalment indolora queixa formal catalana.

Seguint el modus operandi reclamat per la Forcades, però, per què no fem una ullada al que passa a casa nostra? Per què no focalitzem l’atenció en on érem fa poc més d’un any, en què hagués pogut passar i no va passar i en el que ha de passar -o sembla que ha de passar- d’ara endavant? És clar que, per dur-ho a terme, és necessari apartar els arbres que no ens deixen veure el bosc o, desmetaforitzant, evitar l’anàlisi de la veloçment caduca rabiosa actualitat.

Ho hem dit repetides vegades en aquest blog: el context de crisi econòmica, venut quasi amb exclusivitat com una gravíssima problemàtica de deute públic, ha estat i està essent aprofitat per dur a terme inequívoques polítiques de progressiu debilitament de l’estat del benestar. Res a dir-hi, quan l’opció que les defensa s’imposa a partir d’aquell legítim debat polític que, malgrat el pas dels anys, i extreta la palla, segueix fonamentant-se en la tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social.

A Catalunya, però, -com si fóssim, no ja independents, sinó habitants d’un ignot planeta- aquesta dialèctica se’ns nega repetidament. Indiferents les xifres alarmants de catalans a l’atur, cap menció a la inevitable pèrdua de qualitat de l’educació pública en el curs que s’inicia, aparentment consolidat -per ja desaparegut del debat mediàtic- l’euro per recepta…

A Catalunya, parlis en termes macroeconòmics, parlis de cosa pública retallada, parlis de l’injust repartiment dels peatges i fins i tot de les maleses de les nostres entitats financeres, tot acaba passant per l’embut del debat nacional. L’altre debat, aquell que, no per clàssic, és menys existent, simplement ha estat volatilitzat.

El següent pas seria preguntar-se per què. I no voldria que se m’interpretés erròniament: l’existència d’un arrelat debat en clau nacional en la ciutadania és innegable; el neguit hi va ser, hi ha estat i hi és. Però el més important aquí és que, en la meva opinió, per poc que les nostres elits facin bé la seva feina, aquest debat seguirà existint durant uns quants anys més.  

I és que prenent els dos diàlegs polítics que en teoria configuren el nostre debat públic, la potencial perillositat de l’un es mesura per la rellevància mediàtica de l’altre. Al cap i a la fi, tot i que l’aparentment irreversible camí cap a una Catalunya independent -amb totes les cometes que el món globalitzat imposa- anirà tenyit de nombrosos Alamán Castro, la conflictivitat que en realitat més temor provoca és aquella de la qual, per lògica, tan sols marginalment es parla: la de caire social.

Un tweet d’en Roger Palà m’ha fet recordar un encertat article que Joan Canela va signar el passat mes de març on apuntava a l’odi visceral que el moviment del 15M -i posteriors plataformes reivindicatives i fenòmens com el dels ‘iaioflautas’- ha provocat en l’àmbit sobiranista. En destacava la manipulació dins el magma mediàtic català:

(…) l’aversió d’aquesta esfera sobiranista cap als indignats no sols no s’ha reduït  sinó que en certa manera s’ha ampliat a qualsevol lluita contra les retallades, incloent l’adjectiu “espanyols” rere les notícies de mobilitzacions sindicals però no en les  informacions en les que aquests mateixos sindicats defensen la immersió lingüística.

Confirma aquesta percepció la peça de Jaume Clotet d’ahir a El Singular Digital al voltant del debat públic encetat abans de l’estiu -diria que pel propi periodista Roger Palà– sobre la possibilitat que a Catalunya arrelés una coalició d’esquerres a l’estil de la Syriza grega. Per a Clotet, aquesta opció és simplement impossible i la contraposa amb el model autòcton de fer política que representa l’Assemblea  Nacional Catalana:

No ens cal buscar models estrangers ni forans que només ens faran pedre el temps. Cada poble té les seves caractarístiques i la seva manera de veure el món, per això necessita eines polítiques pròpies i inimitables

Resulta curiós aquest darrer anàlisi. Especialment curiós tenint en compte el moment històric que, com dèiem a l’inici, estan vivint les nostres societats democràtiques occidentals (la petita Catalunya enmig), caracteritzades per la submissió del poder polític al poder financer, de la pèrdua flagrant de sobirania de la veu ciutadana i de la indubtable escapçada de l’estat del benestar. Tres grans temàtiques que han constituït en menor o major grau el tradicional cos reivindicatiu de les formacions d’esquerres, aquelles que tot sovint són anomenades -no innocentment- com a progres o pijoprogres per part de populars i -emulant el seu estil- benestants o burgesets líders d’opinió.

Tot i la suma de dades cada cop més dramàtiques i d'”ajustos” cada cop més injustos, la indignació social a Catalunya no s’ha traduït, però, en cap esclat de revolta. Hi va haver un moment, la primavera de l’any passat, que aquesta possibilitat no va semblar tan quimèrica. La pèrdua inicial de control -també de l’informatiu- per part d’un Govern sorprès i aclaparat per la situació, va requerir d’un potent cop de timó que va comptar -i segueix comptant- amb l’inestimable ajut de les principals plataformes mediàtiques públiques i privades del país. D’altra manera, com hagués pogut el Govern Mas implantar les polítiques privatitzadores que tenia en ment amb la relativa facilitat amb què ho ha fet?

Tenint en compte que aquest post naixia de la lectura de l’especial sobre la premsa i el poder del setmanari Presència podria semblar que ben bé hem perdut el focus. Només ho sembla, però. Com s’explica encertadament en el reportatge, a l’estat espanyol -i també a Catalunya- el grau d’independència dels mitjans de comunicació respecte del poder es troba en un estadi primigeni, equiparable a la salut que gasta el nostre jove sistema democràtic. Dit d’altra manera, que el pujolià “això no toca” -hi explica Quim Aranda– mai no hagués estat acceptat pel periodisme exercit en zones més avesades a la fiscalització del poder públic:

(…) De vegades, durant els dies previs a la guerra de l”Iraq, Tony Blair, aleshores primers ministre, i Jack Straw, ministre d’Afers Estrangers, eren sotmesos a duríssims interrogatoris, tant a la ràdio com a la televisió pública. Ho havien de fer, els anava amb el sou, no defugien res. No podien.

L’Onze de Setembre del 2012, aquest més que presumiblement històric 11-S català, ja és a tocar. I arribarà sense que s’hagi aprofundit en moltes de les contradiccions que a nivell polític genera. Un Onze de setembre que s’emmarca en un context de fallida de les finances catalanes atribuïble, segons l’actual Govern de la Generalitat, a l’absència d’un concert econòmic (o pacte fiscal o clau de la caixa o la nomenclatura que vosaltres volgueu), a la demanda del qual l’executiu espanyol fa absolut cas omís.

En aquest sentit, l’esperonament sense hooliganismes de la multitudinària manifestació per part del Govern Mas s’explica, d’entrada, com a mesura de força de cara a la propera negociació fiscal. I no cal dir-ho, també ajuda a marginar l’anunci de les més que probables noves retallades econòmiques i socials per al 2013, horitzó a què va referir-se el conseller d’economia Mas-Colell però que va quedar soterrat pel seu potent titular sobre l’altra mena d’horitzó:

 (…) Em semblarà magnífic si la història porta Catalunya a ser un nou estat d’Europa

No vol posar aquest post en qüestió la honestedat de la lluita engegada per l’Assemblea Nacional Catalana ni el seu caràcter eminentment popular i transversal. El que és indubtable és que les seves reivindicacions -la propera manifestació de l’Onze de setembre així ho provarà- estan essent recolzades al més alt nivell polític i mediàtic del país. No hem de perdre de vista que, per molt que TV3 sigui la televisió pública nacional de Catalunya, la retransmissió en directe de la marxa i la benedicció d’aquest fet des de cercles mediàtics de signe nacional-conservador com El Singular Digital, demostren que sense una voluntat governamental de pressió política al Govern central, la repercussió mediàtica seria significativament més modesta.

Dèiem abans, però, que tot va bé si acaba bé, no? Doncs això. Veurem com acaba i, sobretot, quan ho fa. Sembla ser que ara no és moment de discussions ni de debats sinó d’unitat i acció, que ara és l’hora de demostrar la dignitat del poble de Catalunya amb fe cega i sense lluites ideològiques, que ara ens ha caigut del cel una oportunitat que no podem desaprofitar. Temps de demostracions populars inqüestionables, potents, inequívoques. Temps de creure i revindicar que amb una Catalunya independent -o, en el seu defecte (Déu no ho vulgui), amb la clau de la caixa- els catalans i catalanes viurem millor i gaudirem, per fi, d’unes saludables expectatives de futur.

En l’excel·lent reportatge que va reemetre ahir al vespre el 60 minuts del Canal 33 sobre el que hi haurà després de la crisi (el podeu veure sencer en anglès a Youtube), la professora de comunicació del London School of Economics Terhi Rantanen obria el focus de la veritable problemàtica de les societats democràtiques europees fins al necessari màxim pla general (minut 36:14 a 37:25):

Sostinc que la globalització econòmica ha progressat amb tremenda velocitat però la política i els mitjans de comunicació segueixen essent en essència nacionals. D’aquesta manera, tenim el capital global i després tenim organitzacions nacionals i internacionals que proven de respondre a la crisi causada pel moviment global del capital (…). I la gent desconfia d’aquestes organitzacions; veuen clarament que aquestes organitzacions són incapaces de solucionar la crisi. I els polítics i els governs ofereixen solucions nacionals a problemes globals, i això la gent ho pot veure. Però el que la gent reté és quelcom relacionat amb el nacionalisme, malgrat que ells mateixos desconfien de les organitzacions nacionals; ells sí que reconeixen el que és el nacionalisme. I els polítics són molt intel·ligents: juguen amb el concepte de nacionalisme, i també ho fan els periodistes

A un servidor sempre li ha costat entomar les crides massives a sometent sense sometre-les a un anàlisi previ. Molt especialment, quan la prescripció de Viagra a la incipient col·lectiva trempera sobiranista prové dels mateixos que als inicis dels 80 van aconseguir tapar l’afer Banca Catalana amb les oportunes mostres de rebuig col·lectiu a la LOAPA i dels mateixos que, des de la tardor passada, han sabut i saben aplicar les dosis de bromur idònies per atemperar les mostres -també col·lectives- d’indignació social.

Però ara sí que toca! Ho diu el poder. I ho diu la premsa.

 

Masturbació general de mitjans

La setmana passada es va fer pública la primera onada del 2012 de l’EGM (estudi general de mitjans) al nostre país. Els uns en van sortir líders, els altres guanyadors respecte les dades de l’onada anterior, els de més enllà triomfadors en la franja horària o en la seva parcel·la de lluita particular. Xifres enormes, xifres grans, xifres mediocres… i onanisme general.

I, és clar, agraïments a les respectives clienteles per una fidelitat i una confiança que els insufla ànims -diuen- per perseverar en la millora de la seva tasca diària.

Les reaccions de les diverses plataformes comunicatives són si fa no fa les mateixes que emanen de cadascuna de les seus dels partits polítics en una nit electoral: ni rastre de fracàs o de derrota; com a molt, simple retrocés que s’explica per un poc propici context general. Quant als evidents indicadors del creixent desencís o allunyament de la ciutadania respecte de la rigidesa formal i el discurs reiteratiu que caracteritzen els principals agents de la política i de la comunicació, doncs, “demà serà un altre dia”.

I és que poder polític i comunicació massiva tenen més punts en comú del que en un principi semblaria. Aquests servidors públics comparteixen un joc de retroalimentació que si bé fa més senzilles les seves particulars rutines professionals, cronifica la viciositat d’un cercle que, de tan impermeable i irrompible, va expulsant de manera contínua més i més servits públics.

Trobem la plasmació d’aquesta interrelació en l’anomenat “periodisme de declaracions”, qualificada ja fa uns quants anys per Sergi Fidalgo com una de les principals malalties de la premsa actual:

(…) Si omplim les pàgines dels diaris amb les declaracions i rèpliques entre Govern i oposició, no queda espai per a les coses realment importants: si el Govern i l’oposició fan bé la seva feina i si es preocupen pel benestar dels ciutadans. I si serveixen els interessos públics, o interessos privats.

A l’explicació d’un paquet de mesures governamentals o d’una declaració d’un membre del govern en un informatiu li succeeixen les reaccions, una per una, dels portaveus dels diversos partits polítics amb representació parlamentària. Cal donar veu sense excepció a totes i cadascuna de les tendències polítiques que han sortit elegides per representar la nostra decisió sobirana. És, segons sembla, la sublimació del rigorós exercici de respecte al pluralisme polític que ha de caracteritzar tot mitjà de comunicació en una societat democràtica. I d’aquí no ens movem.

Però què en resulta d’aquesta seqüència a bastament repetida? Què en resulta de la transcripció automàtica i acrítica de les declaracions dels diversos portaveus polítics? Ha de ser realment aquesta la demostració de l’estricte compliment del mandat de servei públic que qualsevol mitjà de comunicació -públic o privat- té subscrit amb la ciutadania? De què ens serveix saber què n’opinen totes les formacions polítiques d’allò o d’allò altre si les seves manifestacions responen en essència a les respectives línies ideològiques o de partit? Si analitzem diferents notícies polítiques observarem que el posicionament de tot l’arc parlamentari esdevé perfectament aplicable i intercanviable en totes elles; senyal evident de discurs sobradament conegut i, per tant, de buidor informativa.

I buidor informativa no és precisament sinònim de precisa execució del mandat de servei públic; més aviat al contrari. La buidor informativa no crea precisament nous adeptes; més aviat n’expulsa, potser no de manera física, però sí mental. Però tant hi fa, perquè també els mentalment desconnectats i els abduïts passius del menú mediàtic acompanyen feina, viatges o àpats amb ràdio o tele en mode ‘on’.

Informats o refermats en les conviccions?

El periodisme de declaracions és sens dubte un dels principals causants del creixent allunyament de la ciutadania vers la vida política, sí, però també vers aquells que han d’anar-nos-la explicant. Diríem que és un dels grans responsables d’aquesta mena de déjà-vu mediàtic que dia rere dia patim els consumidors dels mitjans de comunicació de masses.

Tanmateix, no ho és amb exclusivitat. La reiterada circulació d’una limitada galeria de personatges i opinadors o la hiperbolització del mateix parcial dibuix de, per exemple, el panorama cultural -significativament, del musical- serien d’altres elements provocadors d’aquesta constant sensació d’haver vist o sentit amb anterioritat les seves presumptes novetats.

Que aquest déjà-vu ens va allunyant de la realitat exposada pels nostres mèdia massius i ens converteix, per tant, en uns més apàtics consumidors de la comunicació massiva és força indubtable. Apàtics o no, però, encara majoritàriament en seguim essent consumidors; de la mateixa manera que, tot i que en una pobra majoria i -semblaria- cada cop més autòmatament, quan se’ns requereix seguim dirigint les nostres passes cap al col·legi electoral.

Els que definitivament han optat pel mode ‘off’ en la comunicació massiva -més una part dels apàtics resistents del mode ‘on’- semblarien cercar a la xarxa de manera activa el vastíssim menú d’informació i d’entreteniment que els grans mèdia corporatius ignoren, bé per sotmetiment a la línia editorial i als més potents gabinets de comunicació bé per ser massa feixuc el caminar de l’elefant*.

(*) disculpeu-me aquesta referència als recents afers reials a Botswana

Les xifres de participació electoral de la ciutadania com les que es desprenen dels estudis dels comportaments de la població vers els mitjans de comunicació són suficients per amagar el cap sota l’ala. En quin punt se situaria la ratlla en ambdós casos a partir de la qual la deserció ciutadana podria qualificar-se d’inacceptable és una incògnita. El que és cert és que, ara per ara, xifres a la mà, els resultats de les conteses electorals i les de l’EGM semblarien legitimar la perpetuació d’un model que funciona i sobre els possibles defectes del qual no caldria esmerçar-hi ni temps ni massa neurones.

Però més enllà de l’extesa sensació d’esgotament amb el model en què política i mèdia es retroalimenten, més enllà d’un malestar latent que no només es va fer visible l’any passat amb l’ocupació de centenars d’espais públics sinó també en cadascuna de les recents grans convocatòries populars, un altre factor preocupant semblaria derivar-se de la línia engegada des de fa anys pels grans grups de comunicació, a parer de diversos especialistes.

En un article publicat el passat divendres al diari Ara, el periodista Antoni Maria Piqué cita a un activista social per alertar del gens menyspreable grau de responsabilitat dels grans grups de comunicació en el progressiu augment del sectarisme ciutadà:

“Les empreses de comunicació -diu Johnson- han après que el reforç de les conviccions es ven molt millor que la informació. Qui vol sentir la veritat? No és millor que et donin la raó?”

Les noves tecnologies de la comunicació permeten, com hem destacat altres vegades, que aquest esgotament davant del fatigós discurs únic que predomina en els mitjans de masses pugui transformar-se en cerca activa d’informació alternativa i, per tant, en una millor educació ciutadana. Piqué assenyala, tanmateix, que aquest comportament enverinat estaria també arrelant a la xarxa:

Això frustra el debat polític i social: cadascú està convençut que l’altre no diu la veritat i que ho fa amb mala intenció o amb un propòsit amagat. Acabem insultant-nos, girant-nos l’esquena. No sumem.

Subratlla el mateix neguit l’escriptor Salvador Balcells en l’article publicat avui mateix a Media.cat, Informació o propaganda. Afirma Balcells que la tendència que s’ha generalitzat darrerament en la societat i en els mitjans de comunicació és la de: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”, corrent que al seu parer prové dels Estats Units i que està encomanant-se en el comportament ciutadà en les noves xarxes socials:

I és que cada cop més, especialment amb Internet i la proliferació de blocs i tuits, la gent tendeix a agrupar-se amb els de la seva mateixa mentalitat, sense cap interès per conèixer opinions diferents, considerades, en qualsevol cas, propaganda enemiga.

La confirmació de la hipòtesi de progressiu i ferotge atrinxerament de la ciutadania en les seves particulars i rígides conviccions no deixaria de ser paradoxal, tenint en compte que s’estaria produint en el sí d’una societat democràtica occidental -model de civilitat- que diu afavorir el lliure i universal accés a totes les fonts del coneixement i propugnar el màxim diàleg social.

Tornem als mitjans de comunicació, doncs. De confirmar-se -repeteixo- aquesta hipòtesi, els grans mèdia que la passada setmana llençaven serpentines i confeti davant el lideratge -o victòria parcial- que els assignava la primera onada de 2012 de l’estudi general de mitjans, no haurien de trigar massa en iniciar un profund i sever procés d’autoreflexió. Perquè si un model de civilitat vigent que diu advocar per la construcció d’una ciutadania lliure i per l’intercanvi d’idees i coneixement no ha pogut excel·lir més que en la consecució d’una massiva plantació d’impermeables assentaments ideològics, és que la tasca dels de les serpentines i el confeti ha estat un veritable i rotund fracàs.

Parlava Fidalgo en l’article sobre el periodisme de declaracions esmentat a l’inici del mal entès exercici de la comunicació que regeix en els nostres mitjans massius:      

Els periodistes de les democràcies hauríem de publicar allò que els poders no volen que es publiqui i ho volen amagar, o sigui, les informacions que realment interessen als ciutadans: els periodistes hauríem de fer un control autèntic dels grans poders públics i econòmics. Però és a l’inrevés, és la premsa la que recull de forma obedient tot el que diuen uns i altres

Dit d’altra manera, una ciutadania educada en el qüestionament i en el pensament crític a través de l’acció vigilant dels que han de cercar i transmetre la realitat és una ciutadania més lliure, menys manipulable i definitivament menys sectària.

I Balcells afirma avui que:

(…) els mitjans de comunicació, per molt de prestigi que hagin tingut en altres èpoques, són percebuts actualment com a òrgans de propaganda de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens toca de més a prop, catalanistes o espanyolistes.

Semblaria, doncs, que els ciutadans no només percebem els mitjans com a òrgans propagandístics, sinó que a més també hauríem renunciat al dret de ser informats de manera rigorosa i escrupulosa. En definitiva, que d’entre el ventall de diverses “veritats” que se’ns ofereix nosaltres hauríem decidit optar per la que més s’apropa a la nostra “veritat”.

L’aire fresc de ‘Salvados’

Però malgrat els símptomes de certa deserció o inacció ciutadana, malgrat la ceguesa d’uns mitjans majoritàriament més preocupats pels índexs s’audiència i pel constant autobombo, i malgrat que el coneixement d’una fatiga social latent no està fent variar ni fons ni formes de l’acció política, un espai produït per una televisió privada del país està aconseguint de mica en mica esmicolar aquest aparentment indestructible binomi comunicació massiva-transmissió acrítica dels dictats del poder.

Es tracta de Salvados, un programa de La Sexta que ha evolucionat des d’uns inicis amb clara vocació de còmic reporterisme que “ens porta la versió més descarada i atrevida de la realitat” -com descriu el seu web- fins a convertir-se en un dels escassos exercicis de periodisme molest i punyent amb els rectors dels nostres destins que podem trobar en el panorama de la comunicació massiva.

En el programa d’ahir dedicat als mètodes policials en l’actual moment de conflictivitat social, Jordi Évole va aconseguir entrar en la ja famosa seu de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a Sabadell i entrevistar, entre d’altres, al cap de la Comissaria General de Recursos Operatius de la policia catalana, Sergi Pla, i al conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig. Com a resultat, uns quants moments de gran càrrega informativa, com les contradiccions amb la no visualització del número d’identificació policial en l’uniforme dels antidisturbis, les manifestacions del comissari Pla sobre la resistència passiva i en què afirma que “la policia exerceix la violència legal”, i l’interrogatori al conseller Puig sobre l’arxiu de la causa judicial oberta contra alts càrrecs de la policia pels fets de la plaça Catalunya.

Més enllà del fet que certament Évole podria collar més a fons alguns dels seus entrevistats i que el programa combina seriosa investigació periodística amb moments d’evident frivolitat, el mèrit de Salvados és, a parer meu, que aconsegueix precisament fer arribar al gran públic productes de difícil digestió, productes que incideixen en moltes de les preocupacions d’una ciutadania majoritàriament aclaparada per la crisi, productes que en horari de tradicional revisió de la jornada futbolística ens parlen de corrupteles, de dictadures dels mercats, d’enquistats conflictes polítics…

Afirmava ahir Albert Martínez al twitter:

Lo que ha salido en #polibuenopolimalo es fruto de una semana de asesoria gabinete prensa Mossos. Imaginad como es la verdad sin maquillar

I és que l’equip de Jordi Évole destaca per la capacitat de deixar que amb un interrogatori aparentment amigable i gens agressiu els protagonistes del programa acabin retratant-se ells solets, fins i tot -com afirma Martínez– havent-se preparat amb antelació i de manera minuciosa les defenses que hauran de presentar.

Salvados és un rara avis en un panorama mediàtic caracteritzat per una majoritària connivència -o com a mínim docilitat- davant dels titellaires polítics i econòmics i també un rara avis en un panorama social que sembla haver-se innoculat del virus del seguidisme sectari.

I sí, Salvados és un producte fàcilment qualificable d’esquerranós en el sí d’una cadena privada progre. Però és ben significatiu -cosa que encara justifica menys l’habitual onanisme mediàtic- que aquell periodisme que des d’un mitjà de comunicació social apunta sense rubor cap a dalt no pugui ser titllat d’altra cosa que de simple i rigorós exercici de servei públic, millor dit, de periodisme.

La desafecció político-mediàtica

Si en el post que va donar el tret de sortida a aquest blog afirmava que els mèdia han agafat el relleu d’institucions clàssiques com família, escola i Església en la tasca socialitzadora (veure Mitjans de comunicació: el quart poder?), el diari Ara publicava el 10 de març una entrevista del periodista David Miró al filòsof i assagista Daniel Innerarity, el qual ens oferia la seva visió sobre el moment particularment delicat que en la seva opinió viuen també els agents mediadors més moderns, partits polítics i mitjans de comunicació al capdavant (veure entrevista).

Per al filòsof basc, ens trobem en un moment de crisi de totes les institucions que actuen com a mitjancers entre la voluntat particular i el bé general. I aquesta crisi derivaria en bona part d’un sentiment força extès entre la ciutadania que les veuria com a eines innecessàries en un món on l’individuu cada cop té més oportunitats i més eines per fer escoltar la seva veu i intentar influir en les esferes públiques:

Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d’un partit o d’un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

És indubtable que les noves tecnologies, en especial internet, col·laboren de manera decisiva en la percepció d’estar vivint probablement el període de la història de la humanitat amb el nivell més alt de poder individual, si entenem com a poder, és clar, la lliure possibilitat de convertir-nos tots i cadascun de nosaltres en emissors directes de les nostres pròpies opinions o de transmissors de les dels altres. Aquest sentiment de potestat individual faria aparentment irrellevant l’existència dels agents mediadors. Però per a Daniel Innerarity és exactament el contrari:

Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d’una relegitimació.

I és que tot i el desprestigi que en particular pateix la pràctica política, en gran part per una manera d’actuar dels partits polítics força opaca i sectària, aquesta activitat és del tot necessària, segons Innerarity, perquè necessitem de l’existència de potents contrapesos al poder dels mercats internacionals:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats. (…) I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició… Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l’esfera econòmica, que és molt opaca?

Innerarity ens parla de política, ens parla de mercats, i finalment ens parla de focus. ¿Quina seria, doncs, la parcel·la de responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta desafecció de la ciutadania per tot allò que ha d’elevar la seva veu a les esferes de la gestió del bé comú? Com hem vist, Innerarity afirma que la mirada estreta i constant que soporta l’activitat política no ha existit ni existeix en l’àmbit econòmic, de manera molt especial -tal i com la crisi actual ha demostrat- en el món financer. I en aquest punt de l’entrevista, fa una interessant reflexió sobre els lligams entre la política i els mèdia:

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

La frase sens dubte convida a seguir qüestionant l’entrevistat sobre quins creu que són els termes d’aquest pacte implícit i sobre el perquè d’aquesta voluntat dels dos agents mediadors de perpetuar una agenda informativament estreta i pobra. També donaria per incidir una mica més en quines són les accions que es podrien dur a terme per tal de repensar el que s’esdevé en un escenari amb cada cop més vida pròpia i que sembla girar del tot l’esquena a un públic assistent a la funció per a qui, recordem, ambdós actors diuen que treballen.

Però lluny de reflexionar sobre el nou rumb que haurien de prendre poder polític i mitjans de comunicació tradicionals en la seva necessària tasca de mediació, en l’entrevista de David Miró el filòsof basc prefereix abordar les conseqüències nefastes que, segons ell, ha provocat la seva progressiva pèrdua de potestat:

(…) hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l’amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

No seré jo qui posarà peròs a aquesta afirmació. Que el filtratge d’informació descontextualitzada o la nul·la interpretació de dades difoses atempten greument contra els pilars de la professió periodística és quelcom indiscutible. Que internet permet que tot individuu pugui difondre sense trabes fets no confirmats ni contrastats o, fins i tot, inventats és també una evidència. Ara bé, la informació no contrastada, la que beu d’una sola font, l’exercici del talla+enganxa, la que eleva a la categoria d’informació el que tantes vegades és simple publicitat o propaganda dels potents gabinets d’informació, tot això no és patrimoni ni de Wikileaks ni dels milions de bloggers que circulen -circulem- per la xarxa. Ho trobem també en uns mitjans que s’erigeixen com a estendards de la veracitat, el rigor i l’objectivitat.

I fins que es demostri el contrari, tot i la desafecció de la ciutadania vers els mitjans de comunicació tradicionals, aquests són encara els d’abast més massiu, els que entren a la llar de manera més directa i els que, al cap i a la fi, generen els continguts i els límits del debat públic. Per tant, la tasca periodística que s’hi desenvolupa és, en la meva opinió, la que ha d’estar constantment analitzada. Més encara si, com diu Daniel Innerarity, a partits polítics i periodistes:

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Perquè ha de ser l’exercici responsable de l’activitat política i comunicativa i una inqüestionable lleialtat dels dos agents al servei públic i no a directrius partidistes o empresarials les que afavoreixin l’arraconament d’aquest periodisme no professional. És el joc político-mediàtic, el vincle estretíssim existent entre sistema polític i mitjans de comunicació, és aquest periodisme de declaracions que impera, molt més preocupat pel que diuen els uns i repliquen els altres que no pas per l’observació i control de la pràctica política, el que ha allunyat la ciutadania no només dels seus representants en l’esfera pública sinó també dels encarregats d’explicar els diversos aspectes d’aquesta representació.

Molt probablement té raó Daniel Innerarity quan afirma que:

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

És cert que vivim un moment de “certa utopia de la desintermediació”. I és cert que en la il·lusió d’infinita potestat individual s’hi amaga el perill d’una més senzilla i efectiva aplicació del control per part dels poders econòmics. Tanmateix, aquesta -segons Innerarity- necessària relegitimació dels agents mediadors que han d’actuar d’eficaç contrapoder exigeix un total repensament de la manera com s’ha estat duent a terme l’activitat fins ara. Wikileaks ha despullat la viciada relació entre política i comunicació, però probablement és tan sols la punta de l’iceberg d’un panorama comunicatiu cada vegada més dispers, disgregat i aparentment menys controlable.

L’interessant aquí és veure com reaccionaran els mitjans de comunicació de masses davant d’aquest fenomen. No n’hi haurà prou, penso jo, en  trivialitzar o simplement desqualificar aquests nous actors que apareixen a la xarxa, aquesta inacabable munió de nous “informants”. Caldrà també que els propis mitjans engeguin un profund procés d’autoreflexió, per tal d’esbrinar si les seves agendes informatives i el tractament dels seus continguts responen realment als principis bàsics que tot servei públic de comunicació se suposa que ha de defensar.