Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!

 

Anàlisi d’un tweet de ficció

Finalment TV3 va oferir dimecres al vespre el llarg documental El futur era de tots sobre la salut de l’estat del benestar que havia d’haver estat emès el passat 16 de maig dins l’espai ‘Sense Ficció’. Segons havia afirmat el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, en la sessió de control del Parlament del 25 de maig, l’ampli reportatge ni estava llest en aquell moment ni era cert que tingués data concreta d’emissió.

La cancel·lació de l’emissió -que segons Duart no va ser tal- va provocar fortes crítiques des de diversos sectors en considerar-se que venia motivada per la voluntat de la nova direcció de la cadena i de la CCMA (recordem-ho, escollides amb una menor representativitat del Parlament català) de deslligar El futur era de tots del primer aniversari del moviment 15M.

Com ja vaig apuntar en aquest post, el tractament de la celebració del 15M en les plataformes mediàtiques més massives va consistir, bé en apunts més de tipus històric (com qui recorda el llunyà dia D a Normandia) o bé en radiografies volgudament superficials del moviment. I de les noves protestes que van derivar-se de la commemoració de l’efemèride -com les ininterrompudes caçolades davant la seu central de CaixaBank-, en essència, silenci.

Quan un mes més tard alguns mitjans com el Diari Ara -no La Vanguardia– van anunciar-ne el final desencallament i la consegüent emissió per al passat dimecres, un dels dos autors del reportatge, Carles Bosch (‘Balseros’) va contradir Duart tot afirmant que el documental estava perfectament enllestit el dia 16 de maig i que des d’aleshores no s’hi havia introduït cap canvi, entre d’altres coses perquè ningú no els ho havia demanat.

Bosch va reconèixer a l’Ara que li havia fet ràbia la posposició del documental:

“Cada setmana que passa ens allunyem del tema. Tinc por que quan la gent se’l miri pensi que tot això ja s’ha dit” lamenta Bosch

I és que des d’una consideració estrictament periodística -perquè estem parlant de periodisme-, la desvinculació d’un treball informatiu respecte de l’actualitat relacionada no és només incomprensible sinó objectiu motiu de rodament de caps. Recordava Bosch en relació a aquest punt:

(…) que “després de més de vint anys” està “acostumat” que un documental es programi coincidint amb un fet d’actualitat que hi tingui relació. “Em sembla una norma periodística lògica”, sentencia

Lògic o no, exemple o no de mala praxi periodística, el cert és que El futur era de tots va veure definitivament la llum el 27 de juny de 2012. Això és 42 dies després del primer aniversari del 15M, 42 dies després de recuperar imatges oblidades de places ocupades i consciències sacsejades, de ser més o menys testimonis d’una certa revifalla de la pública protesta (“Caixarolada”), 42 dies després de ser tot just informats dels diners públics necessaris per redreçar Bankia i de la successió de noves vagues i manifestacions en l’ensenyament.

I coincidència o no, El futur era de tots va ser programat pel dimecres en què se celebrava la primera semifinal de l’Eurocopa on, molt previsiblement havia de ser-hi present una selecció espanyola que, a la fi, no només va ser-hi, sinó que de manera involuntària però ben oportuna fins i tot va tenir a bé col·laborar amb el neguit de la nova direcció de l’ens públic català tot allargant el partit amb pròrroga i agònica tanda de penals. Una agònica tanda de penals que, per cert, va ser -això sí que ho ha recollit La Vanguardia– l’emissió més vista de la història, amb més de 18 milions d’espectadors a tot l’Estat espanyol i un 83,3% de quota de pantalla.

Debat bloquejat

En la meva opinió, el reportatge elaborat per l’esmentat Carles Bosch i Josep Serra peca d’excessiu metratge i, en alguns moments, d’una certa desaparició del fil conductor que enllaça les diverses radiografies de l’estat del benestar, tant històriques com geogràfiques. Que El futur era de tots toqui molts punts o ens situi en diversos indrets del globus no és a priori negatiu, però sí, en canvi, que en algunes parts del documental poguem percebre’l com una concatenació d’informacions no clarament connexes.

Molt probablement, podem trobar l’explicació d’aquesta percepció en el que seguien apuntant a l’Ara els seus creadors. Carles Bosch aclaria d’inici que no pretenien retratar el fenomen del 15M sinó l’estat del benestar:

“El missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats, un tema que tant la dreta com l’esquerra han oblidat els últims anys” explica

I afegia Josep Serra que el projecte va néixer abans de la irrupció dels ‘indignats’ i que l’inesperat i sorprenent esclat del moviment:

“(…) ens va obligar a redireccionar una mica els continguts, però reafirmant-nos en la tesi inicial”

Però en aquest post defugiré -ja us ho dic ara- l’anàlisi estricte del reportatge ofert per TV3. Em centraré més aviat en reflexionar sobre l’estat del periodisme a casa nostra a partir de l’anàlisi de la reacció que el llarg documental va provocar en un dels més oficials opinadors del magma comunicatiu.

Bosch ho deia sense embuts: “el missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats“. Un missatge clar i volgudament ideològic. Si és que, és clar, el dret de qualsevol ciutadà a créixer amb igualtat de condicions pot ser considerat quelcom diferent de l’estricte defensa de l’ésser humà.

Cercant-ne ahir mateix les posteriors reaccions a la xarxa, vaig topar amb una piulada de Francesc-Marc Álvaro que, al capdavall, ha esdevingut tant l’espurna que ha encès aquest post com -emulant l’efecte de la irrupció del 15M sobre el reportatge ja projectat- la causa d’una evident redirecció en el contingut d’aquest article per les causes que tot seguit explicaré.

Però anem a pams. Aquesta va ser l’opinió sobre El futur era de tots del cèlebre periodista i columnista de La Vanguardia, tertulià més o menys habitual en d’altres mitjans del Grupo Godó, com RAC1 i 8TV, o en mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull):

Per tal d’incloure aquest parer en el post, ahir al migdia vaig provar d’accedir a la piulada original del Sr. Álvaro des de la meva sessió de twitter. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que havia estat bloquejat pel cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna. Tot i que d’altres tuitaires -entre els quals algun periodista- m’han fet saber que és una actitud relativament comuna en l’esmentada figura de la comunicació, vull pensar que Francesc-Marc Álvaro deu ser víctima habitual de tal quantitat de trolls i deu patir un embat tan brutal d’spam que té dificultats per refrenar una ànsia bloquejadora, en aparença, impetuosa.

Cal puntualitzar que la piulada que veureu a continuació -la que hauria provocat el seu ferm catenaccio– ha estat la meva primera al·lusió directa al Sr. Álvaro. Jutgeu vosaltres mateixos la dimensió del delicte:

Com veieu, en la meva piulada tiro d’ironia per fer notar de manera molt -però molt- subtil l’evident contradicció de la sobtada redescoberta de les essències de l’ètica periodística per part d’un dels pilars de La Vanguardia des d’on, com ja hem assenyalat en diverses ocasions en aquest blog, llença missatges inequívocament ideològics.

Si l’il·lustre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna hagués permès el debat m’hagués dit -i amb raó- que una cosa és el gènere informatiu (al què pertany el reportatge) i una altra de ben diferent el gènere opinatiu, com el que ell mateix practica des de les centenàries pàgines del diari estrella de Godó.

Certament, com bé indica el propi Álvaro en el tweet, i en contraposició al gènere d’opinió, el contrast de parers és una eina indispensable i indefugible del periodisme informatiu; altrament, no és informatiu. Si no s’hagués posat trabes a un -qui sap si no?- enriquidor debat, aquí el que hagués estat interessant és que el senyor Álvaro ens hagués fonamentat la qualificació del reportatge -aquesta sí, sense subtilitat- com a simple “propaganda”.

El seu bloqueig, però, ho fa ja impossible.

Sobre propagandes

Rebobinem. Els propis autors del documental van explicar que pretenien dur a terme una radiografia de l’estat del benestar, des de la vessant de la conquesta dels drets socials que l’han caracteritzat (exemplificada en la lluita veïnal dels 60 i 70 al barri barceloní de Roquetes), passant per un Brasil que ha crescut poderosament a partir de polítiques públiques massives d’accés a l’habitatge, fins a les retallades -justificables o no, però objectivables- de l’estat del benestar europeu tal i com el coneixíem.

Des d’aquest punt de vista, titllar de propaganda el retrat de les batalles per a l’assoliment d’una societat més justa i igualitària i la seva posterior -i repeteixo, objectiva- escapçada, o la comparativa amb el lògic desenvolupament econòmic que produeix una potent política pública d’accés als drets més bàsics de la ciutadania, resulta, com a mínim, agosarat.

Perquè, insisteixo, Francesc-Marc Álvaro no es talla; parla directament de documental propagandístic.

Sense haver tornat a visionar el reportatge, puc imaginar, però, alguns dels punts sobre els que se sustenta la rotunda asseveració. L’un n’és la utilització d’una veu en off en certs moments força més interpretativa del que seria desitjable en un producte estrictament informatiu; l’altre, sens dubte, el comentat final del conseller Mas-Colell afirmant amb certa sornegueria que “la situació és angoixant”; i un altre, la sorprenent qualificació de Convergència i Unió com a “coalició conservadora”, no pas -com és habitual en els nostres mitjans, sigui gènere informatiu, interpretatiu o opinatiu- com a “coalició nacionalista”.

Però que ens sobti la decisió d’acabar el documental amb l’aparent oxímoron somriure burlesc-situació angoixant protagonitzat pel conseller d’Economia no vol dir que aquest instant no mereixi ser destacat per la seva potent càrrega informativa. I que ens sobti que una veu en off ens parli de CiU com a “coalició conservadora” enlloc de l’usual “coalició nacionalista” no significa que la primera sigui menys certa que la darrera.

Seguim. En el seu magnífic tweet, el cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna afirma com a veritat inqüestionable que el d’ahir va ser un “‘Sense ficció’ a favor del 15M“. I punt. No afirma, per exemple, que el “‘Sense Ficció’ ha resultat ser un exercici propagandístic en favor del 15M“. No. Álvaro ja dóna per sabut que aquest reportatge va ser concebut a priori com un treball d’exaltació del moviment dels ‘indignats’ (em pregunto si compartia l’apriorístic coneixement amb el president de la CCMA, Brauli Duart, i el director de TV3, Eugeni Sallent).

Però acceptem per un moment que el reportatge és, efectivament, un “magnífic exemple de propaganda“. Si el possible debat no hagués estat bloquejat per Álvaro, potser ell mateix hauria d’haver acabat reconeixent que en tot cas no ha estat un exercici propagandístic del 15M sinó de l’estat del benestar. I això és molt diferent. Tan diferent que Francesc-Marc Álvaro sabia bé que no podia en cap cas esmentar-ho. No és el mateix afirmar “‘Sense ficció’ a favor del 15M” (a favor d’uns quants), que “‘Sense ficció’ a favor de l’estat del benestar” (ens en sentim part la immensa majoria).

I abordem l’últim apunt de la contundent piulada del cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna: la relació entre periodisme contrastat i un mitjà de comunicació públic.

Segons Álvaro, qualsevol mèdia públic -en aquest cas, la tele nacional de Catalunya- ha de practicar un periodisme informatiu rigorós que, com tots els lectors usuals d’aquest blog ja saben, es basa en el contrast de les informacions i en l’aportació de diversos angles i parers. En el cas del reportatge que ens ocupa és indubtable el major pes dels entrevistats més favorables a polítiques destinades a garantir l’estat del benestar (Olivella, Stiglitz…), però tampoc no es pot negar que s’hi troben vàries intervencions en el sentit oposat del conseller Mas-Colell i del president del Cercle d’Economia de Catalunya, Josep Piqué.

Com he indicat anteriorment, Francesc-Marc Álvaro sembla patir en aquest tweet una sobtada redescoberta de les essències més virginals de la professió. Resulta curiós que el retrobament amb l’ètica periodística més incorruptible sol afectar aquest i d’altres periodistes-columnistes-tertulians (no sempre professors) en un moment o altre de la seva vida professional. Es tracta, però, d’un trastorn temporal que sempre -recalco, sempre- es produeix sobre el mateix objecte d’anàlisi: els mitjans de comunicació públics.

Lògic. L’escrupulositat en l’exercici informatiu en un mitjà de comunicació que paguem entre tots i que ha de reflectir la diversitat social del territori sobre el qual incideix ha de ser categòrica. Aquí mateix hem posat força exemples de mala praxi periodística en espais informatius de TV3 i n’hem condemnat tant biaixos partidistes com relacions massa properes amb el màrqueting més interessat.

Aquí és on entra en escena, però, la perversió del missatge del seu tweet. Assegura Álvaro que El futur era de tots és un gran exemple propagandístic i “no pas del periodisme contrastat que correspon a una tv pública“. I quina n’és la perversió? Doncs que el periodisme contrastat, el rigorós, el que proporciona totes les arestes d’una informació ha de correspondre a una tele pública, efectivament; però també ha de ser part ineludible del treball periodístic executat des de qualsevol mitjà de comunicació privat.

I perquè n’ha de ser part ineludible en qualsevol mèdia privat? Doncs perquè, per molt que ja ens haguem acostumat al periodisme de grup de comunicació més barroer, a aquell periodisme exercit, no per periodistes, sinó -com li diu Évole a Gabilondo– per soldadets de la corporació de torn, el mitjà de comunicació de masses té l’enorme responsabilitat de generar opinions, de provocar conductes, de modelar consciències en el teixit social. En tant que mitjancer entre el que passa i sobre aquells que passa, sigui de titularitat pública sigui de privada, el servei que presta un mèdia massiu és, per tant, indefectiblement públic.

Però el periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna ens n’ha limitat aquesta responsabilitat amb exclusivitat als mitjans públics. Serà que totes i cadascuna de les campanyes en les que participa el seu diari, La Vanguardia, -i per extensió la resta de mitjans de Godó– són legítimes perquè s’originen des d’una plataforma que defensa les seves legítimes fílies ideològiques i els seus legítims interessos econòmics.

Serà que la participació de tots els treballadors de la informació, interpretació i opinió de La Vanguardia en la croada desprestigiadora de l’expresident del Barça -i figura oportunista-, Joan Laporta, i posterior enlairament del convergent Sandro Rosell és ben legítim.

Serà que el descobriment de la organització ultradretana Manos Limpias per part d’informadors, interpretadors i opinadors de La VanguardiaÁlvaro, entre ells- en el moment en què afectava el futur de la monarquia espanyola és totalment legítim.

Serà que la inequívoca operació de venda d’Eurovegas a la ciutadania en què han participat treballadors dels tres gèneres periodístics de La Vanguardia -altre cop, Álvaro– no peca d’il·legitimitat.

Potser com a periodista-columnista-tertulià -o soldadet de grup mediàtic- Francesc-Marc Álvaro no hi veu cap mena d’il·legitimitat en tot això; al capdavall, qui paga mana. El dubte és si tampoc li xiulen les orelles quan instrueix els alumnes de comunicació de Blanquerna. I és que, per bé que, és cert, en els meus estudis de teoria periodística se’ns parlava de diverses línies editorials i dels consegüents enfocaments particulars, no recordo que en cap cas se’ns afirmés que el contrast de les informacions és d’exclusiu obligat compliment per al periodisme exercit en els mitjans de comunicació públics.

Potser és que vaig estudiar a la UAB, una universitat de titularitat pública.