Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!

 

Anuncis

D’arbre en arbre i tiren ells

El passat 15 d’octubre, el Matí de Catalunya Ràdio abordava en la seva secció La societat es mou la polèmica “venda” del nom de les estacions del metro que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, havia anunciat un mes abans en el marc de la presentació als empresaris d’un pla global de patrocini corporatiu. En la conversa moderada per Marta Romagosa i la pròpia conductora del programa, Mònica Terribas, van intervenir el vicepresident executiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Dídac Pestaña, el professor de direcció de màrqueting d’UAB i Esade, Josep M. Galí i, a través de connexió telefònica, el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González.

Per obrir la xerrada, el professor de màrqueting Josep M. Galí explicava en què consistia el concepte naming rights:

Hi ha una sèrie d’actius intangibles, que són els noms de les coses, els llocs geogràfics, normalment són actius públics, que tenen un gran coneixement i que es poden llicenciar: tu pots cedir a un privat i que pagui uns diners per associar-lo a una cosa que a ell li pugui interessar

Tot seguit, Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, detallava quina part de l’espai públic es veurà afectada per una operació patrocinadora que busca ajudar a eixugar el dèficit de la companyia:

(…) en realitat, tots els nostres actius. En dues etapes: en una primera etapa molt més centrat en temes d’estacions de metro i de línies de metro, bus turístic, funicular, telefèric; i en una segona etapa entrant més en parades d’autobús, en línies d’autobús… En definitiva, tots els nostres actius

I afegia el representant de TMB que la gestió comercial d’aquests espais i la tasca de trobar patrocinadors que s’hi vulguin associar ha estat adjudicada, després de concurs públic, a una empresa exclusivista (IMG Group).

Definit el concepte i descrita succintament l’operació, les dues moderadores engegaven el debat plantejant als convidats les següents qüestions:

  1. Límits a l’hora de proposar clients tenint en compte que parlem de serveis públics. Segons Pestaña, manarà la normativa sobre publicitat, per tant, ni marques d’alcohol ni de tabac ni d’articles per a adults i sempre reservant-se TMB la decisió final de si acceptar o no cada proposta.
  2. Límits en la selecció d’estacions patrocinables. Totes hi estarien obertes, segons Pestaña, però s’utilitzaran les més atractives per a les marques (per trànsit o per ubicació).
  3. Durada adequada de cada patrocini. Tant Galí com Pestaña consideraven convenients contractes relativament llargs.
  4. Benefici real d’aquest tipus de visibilització per a la marca. “L’acció comercial agregada necessita una cobertura de notorietat (espontània) i de presència al carrer” (Galí).
  5. Actius que desperten major interès per a la marca. Afirmava Pestaña que les estacions de metro més centrals són les que estan generant més interès.
  6. Possible canvi de mentalitat de la ciutadania i supressió del tabú de l’ús publicitari de l’espai públic. Segons Galí, “depèn del model de societat que tu estimis convenient. (…) S’ha de valorar si de la utilització de l’espai públic se’n treu un benefici social superior a l’impacte que es pugui considerar negatiu. Al final, això és una decisió que ha de prendre el polític”.
  7. Experiència madrilenya. Respon el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González: “Hay que ponerlo en una balanza, y pensar que esto genera una serie de ingresos importantes para la compañía”. “También abrimos el espacio de metro a otras actividades, culturales, deportivas, presentación de productos, es decir, el metro se configura no sólo como medio de transporte público sino como un escaparate más”.
  8. Parlem de patrocini, no de privatització d’estacions. “Per això! -exclamava Pestaña- Concretament, davant la pregunta a la ciutadania [en el previ estudi d’opinió] de què opinaven del patrocini d’una estació de metro per aconseguir majors ingressos per al transport públic, el 85% deien que hi estaven d’acord”.

Aquests són els ítems que, a parer meu, van protagonitzar la major part de l’espai que el principal programa de la ràdio pública nacional de Catalunya va dedicar-li el dimarts passat a aquesta novedosa forma de patrocini corporatiu. Resumint-los: àmbit físic (espai i durada) i ètic (tipus d’anunciant acceptable) de l’operació, actius interessants per a l’anunciant, beneficis d’aquest tipus de publicitat per a l’anunciant, beneficis econòmics per a l’empresa de transport, èxit de l’experiència similar més propera, acceptació (positiva) de la ciutadania i (presumptament inevitable) canvi de xip d’aquesta ciutadania vers l’ús publicitari de l’espai públic.

Potser per això, percebent incomplet i descontextualitzat el debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio, el professor de màrqueting, Josep M. Galí, va creure convenient introduir-hi a la part final una reflexió general al voltant dels costos/beneficis socials de l’ocupació comercial de l’espai públic que ja havia apuntat -sense cap receptivitat per part de la moderació ni, evidentment, de Dídac Pestaña– minuts abans.

És extens, però val la pena. I venia precedit d’un prudent -i significatiu- “no sé si toca ara”:

(…) el que està clar és que si nosaltres esperem que AENA visqui dels centres comercials dels aeroports, si esperem que ADIF o RENFE visquin dels centres comercials de les estacions, si esperem que TMB i el Metro…, l’agregat de tot això provoca una societat en què l’estimulació del consum és absolutament brutal. I què passa amb això?: doncs que des del punt de vista del model de societat que un vol hi ha gent que ho considerarà bé i hi ha gent que ho considerarà malament. Hi ha ciutats que ho han considerat malament: a Sao Paulo es va fer un referèndum i la gent va dir que no volia publicitat al carrer, i van treure la publicitat del carrer. A França hi ha vàries ciutats en què la regulació de la publicitat ha estat absolutament estricta i no es pot ocupar l’espai públic

(…) La pressió comercial de les marques i de les multinacionals és infinita; tenen un poder tremendo. Llavors és el poder polític el que arriba un moment que diu fins aquí hem arribat, d’aquí no podem passar

(…) Aquí no ens podem imaginar la invasió terrible de l’espai públic als Estats Units: als EUA hi ha una empresa que té 350.000 pantalles de televisió a les aules dels alumnes d’escoles públiques, i aquesta empresa ven espais publicitaris de 30 segons a 300.000 $

(…) La deriva del sistema és aquesta. I arriba un moment que una societat ha de decidir fins a quin punt vol que la pressió de les marques i de la publicitat acabi contaminant tota la vida pública

L’espai finalitzava amb l’opinió d’uns quants oients i una intervenció final de Dídac Pestaña en què recalcava que la mesura persegueix contribuir a finançar el transport públic de Barcelona.

Arbre rere arbre

Brutal estimulació de consum, pressió infinita de les marques, invasió terrible de l’espai públic, contaminació publicitària de tota la vida pública, deriva del sistema, poder polític encarregat de marcar-ne els límits, model de societat desitjat… Poca broma amb els conceptes i alertes que el professor de màrqueting, Josep M. Galí, llençava en la seva darrera intervenció a l’espai ‘La societat es mou’ d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquell dia.

Parem atenció, però, a la sobtada cautela del professor a què m’he referit abans: el “no sé si toca ara” previ a la seva reflexió final.

La ràdio pública nacional plantejava un debat de 20 minuts sobre un tema especialment sensible per a la ciutadania, un tipus d’intervenció en l’espai públic de Barcelona que, més enllà de modificar-ne la seva fesomia, comporta la transfiguració de denominacions que són part del recorregut vital -físic i mental- i de l’arrelament i identificació de tota una comunitat. Tot i amb això, Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara” just abans de la seva exposició.

La ràdio pública nacional plantejava un debat sobre un tipus concret de comercialització de l’espai públic que, sumat a experiències ja arrelades i a d’altres que aquesta novetat podria obrir en el futur, indicaria l’assumpció com a realitat ineludible del que és una qüestió pura i dura de model de societat, per tant, subjecta a la discussió i decisió per part de la ciutadania i dels seus representants polítics. Tot i amb això, el professor Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara”.

Excés de prudència per part del professor de màrqueting? O resultat d’un ambient mediàtic poc propici? Anem enrere i comprovem-ho.

Com hem assenyalat a l’inici, el dia 13 de setembre l’alcalde de Barcelona presentava als empresaris el programa de patrocini corporatiu, en què s’inclou la novedosa comercialització de la denominació de les estacions. Ho explicava de manera extensa -i sense ometre cap de les seves bondats- el digital de TMB Hora Punta. Aquell mateix dia -o el següent- ja se’n feien ressò els principals mitjans catalans. Alguns en destacaven el seu caràcter patrocinador o d’annexió de marques al nom de les estacions, com BTV, en el seu Notícies Migdia (minut 6:49 a 8:42), El Punt Avui o El País Catalunya, mentre que d’altres ho qualificaven directament de venda de la denominació, com El Periódico de Catalunya, el diari Ara o l’edició digital de La Vanguardia, diari que, en la seva versió impresa, en feia l’endemà una exhaustiva crònica (publireportatge?) en la seva secció Vivir en Barcelona; en destaco aquest descriptiu paràgraf:

El patrocinio no será únicamente más visibilidad para una marca; irá más allá. Por ejemplo, podrán organizarse eventos en ciertos espacios, con lo que las marcas pondrán en marcha acciones directas (actuaciones musicales, exposiciones, presentaciones…) que mejorarán la experiencia del usuario y permitirán al patrocinador llegar a nuevos clientes o mejorar su relación con los que ya tiene

Però després d’aquest anunci i fins al debat proposat trenta-dos dies després a la nova casa de Mònica Terribas, el que trobem és, en essència, un vast desert.

Les excepcions informatives han estat el posicionament contrari del cap del grup socialista a l’Ajuntament, Jordi Martí, recollit per l’edició digital de La Vanguardia el mateix dia 13 de setembre; l’alerta sobre el triomf de la idea que “amb diners tot és possible” efectuada per Ricard Gomà, president del grup d’ICV al consistori barceloní i que recollia la cadena SER Catalunya quatre dies més tard; i la inviolabilitat del nom de l’estació Catalunya l’11 d’octubre, particular neguit informatiu del diari Ara en tota aquesta qüestió.

En el terreny de l’opinió topem amb una densitat similar. Dues referències en el diari bandera del Grupo Godó: ‘Baja en Poble Sec Dodotis’, on Màrius Serra porta el patrocini de les estacions de metro al seu habitual terreny verbívor, i ‘Money makes the world’, amb un Quim Monzó definitivament domesticat pel sistema, tot qualificant de paradoxals les queixes per una intervenció en els topònims que reportarà guanys a l’empresa de transport quan la majoria de ciutadans anem pel carrer lluint gratuïtament les marques de les peces de roba per les quals, a més a més, hem pagat.

Mentre que, des d’una visió crítica de l’assumpte, destaquen l’article de Josep M. Pascual a El Punt Avui ‘Metro de Madrid S.A.-TMB’, i dues opinions a eldiario.es: ‘Jo baixo a Catalunya-Durex. I tu?’ de Cristina Palomar, i el molt contundent ‘Se vende lo que sea, precio a convenir’ de Lucía Lijtmaer.

Abans de continuar amb l’anàlisi, crec que és moment d’apuntar el context dins del qual se situava l’anunci del pla de patrocini corporatiu. I és que aquell mateix matí i exactament en el mateix escenari en què es demanava l’empresariat que s’associés a la Marca Barcelona i al prestigi d’una xarxa de transport que, segons el president de TMB, Joaquim Forn, és “el millor aparador per a les empreses”, l’alcalde Trias obria la porta a una consulta ciutadana per presentar o no la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, possibilitat que es confirmava de manera oficial pocs dies després. Com sabem, els Jocs “blancs” (consulta, debat sobre la seva conveniència, retirada de la candidatura per 2022, i interrogant sobre el 2026) han sobresortit des d’aleshores en l’agenda mediàtica amb notable intensitat.

L’altre obligat apunt contextualitzador vindria a explicar l'”arbre rere arbre” amb què he titulat aquest apartat. I és que si bé és cert que l’element més cridaner de l’ofensiva comercialitzadora de l’espai públic -i més susceptible d’esdevenir polèmic- seria a priori el de la redenominació de les estacions de metro (arbre 1), no hauria de sotmetre’s només a un simple i aïllat anàlisi. Dues setmanes després d’aquest anunci, TMB informava de la prova pilot de venda de llaminadures als busos de la ciutat, fet més anecdòtic però que es justifica amb el mateix argument d’aconseguir “ingressos complementaris” per a l’empresa (arbre 2). I com que tot plegat sembla que busca ajudar a eixugar el terrible dèficit de TMB, què tal provar de trencar l’opacitat imposada -i acceptada pels mitjans lliures- sobre els sous i privilegis dels 603 directius de l’empresa no subjectes a conveni (arbre 3), assumpte abordat molt rarament?

I si obrim una mica més el focus, i ens allunyem de la gestió de TMB i de la publicitat en els “seus” actius, potser tampoc no hauríem de deixar de tenir en compte el comunicat que havia emès l’Ajuntament el 6 de setembre i pel qual informava sobre la venda del darrer 15% de participació en els serveis funeraris (arbre 4), notícia que va passar sense pena ni glòria. Com probablement tampoc no hauríem de menystenir l’anunci fet efectiu abans de l’estiu de privatització de la gestió de 15 aparcaments que gestionava l’empresa municipal BSM, diners que en aquest cas es destinarien a posar al mercat un miler de pisos socials de lloguer (arbre 5). Per no esmentar l’afer de la samarreta del Barça amb què Nike va vestir durant tres setmanes l’estàtua de Colom el passat mes de maig (arbre 6).

Algú objectarà que aquests presumptes -i no únics- arbres són una mescla terriblement agosarada d’accions patrocinadores o comercialitzadores a l’espai públic amb d’altres de privatitzadores de la gestió o de venda de participació en els serveis municipals. Segur que ho és. Resulta, però, innegable -i sorprenent, tractant-se d’un ajuntament solvent com el de Barcelona- la progressiva tendència a desprendre’s d’algunes càrregues o de cercar diners privats per ajudar a eixugar serveis deficitaris. I, en tot cas, des del punt de vista periodístic -recordem-ho, també un servei públic– és incomprensible la descontextualització per defecte d’informacions (o arbres) que, tot i les seves particularitats, coincideixen en què actualitzen la manera com es gestionen els diversos serveis que la municipalitat presta a la ciutadania i, en teoria, en subratllen les tendències i n’estimulen el debat ciutadà.

És evident que la informació diària no permet traçar les derives polítiques ni els models de societat a què feia referència el professor Galí; és més, podem assegurar que aquesta rutina informativa diària fins i tot fomenta -involuntàriament, essent molt amables- la inconsciència general sobre el tot de què forma part allò que s’explica. Per mostrar aquest quadre global habitualment ocult el periodisme compta amb d’altres gèneres imprescindibles: els reportatges, els debats i les entrevistes en profunditat.

I en aquest sentit, cal destacar que des del 13 de setembre, anunci del pla de patrocini corporatiu, hi ha hagut -que em consti- tres magnífiques ocasions per situar la novedosa fórmula publicitària a la ciutat en el seu presumpte context. A banda del debat a El Matí de Catalunya Ràdio que ens serveix de fil conductor en aquest post, s’han produït en aquest període dues entrevistes a l’alcalde Trias i un debat en profunditat amb la seva presència en els principals mitjans del país. Per ordre cronòlogic, a Ara TV (14 de setembre), TV3 (19 de setembre), TVE Catalunya (26 de setembre). Vegem-ne el tractament.

Antoni Bassas entrevistava l’alcalde per Ara TV el dia després de l’anunci del patrocini de les estacions del metro (total: 50 minuts). Dos temes predominants: el procés sobiranista (11 de setembre, Via Catalana i consulta 2014) i els Jocs Olímpics d’hivern. D’altres temes abordats més concisament: el carrer Joan Antoni Samaranch, el turisme i les seves derivades, l’habitatge social, l’externalització de les escoles bressol, les futures infraestructures i obres a la ciutat, les despeses pel transport en horaris intempestius dels partits del Barça, i la possible reelecció de l’alcalde.

Quatre dies més tard era Agustí Esteve qui entrevistava l’alcalde al 2324, el programa nocturn de reflexió i anàlisi de TV3 (total: 30 minuts). Temes que s’hi plantejaven: els Jocs Olímpics i la consulta a la ciutadania, les imminents festes de la Mercè, la situació immilorable de les finances de Barcelona en comparació amb les de Madrid, el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, les principals infraestructures (aeroport i connexió amb metro, AVE amb connexió directa amb París). I una pregunta final: “es poden ampliar la consulta als ciutadans sobre d’altres temes que els afecten?”, amb resposta de l’alcalde: “hi ha processos participatius amb els veïns; s’ha d’estar obert a totes les consultes”.

Passada una setmana, l’alcalde Trias tornava a visitar un plató de televisió, a TVE Catalunya, en aquest cas, i en format debat moderat per la periodista Cristina Puig i amb la intervenció de diversos periodistes i analistes de l’actualitat, entre ells l’etern Màrius Carol, Andreu Mayayo i el subdirector d’Expansión, Martí Saballs (total: 42 minuts). Com a punt de partida, un petit recull d’opinions de ciutadans sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre el turisme i sobre allò que consideren principal problema de la ciutat, i una primera pregunta de la moderadora a Xavier Trias, com a secretari general adjunt de CiU, sobre les incongruències internes amb Duran i Lleida i el procés sobiranista.

Entre Jocs Olímpics, Barcelona com a història d’un triomf i el seu futur en una possible Catalunya independent, turisme i morir d’èxit, infraestructures inacabades (Línia 9), polèmica per la no autorització del rodatge de la sèrie “Isabel” i menjadors socials, hi destacava una única pregunta sobre el model de ciutat que podria estar-se consolidant (pla d’usos de Ciutat Vella, Marina de luxe i progressiva privatització de l’espai i dels serveis públics), liquidada per l’alcalde amb l’argument de la línia continuïsta amb les polítiques engegades pels anteriors governs socialistes.

Ja amb posterioritat al debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio del passat dimarts, l’anunci de la retirada de la candidatura a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 2022 ha monopolitzat l’agenda informativa i, per tant, totes les converses mantingudes amb l’alcalde, com la de Jordi Basté a El Món a Rac1 o la de Mònica Terribas al seu programa, ambdues del 17 d’octubre, han girat de manera monogràfica sobre aquest tema.

I el bosc?

Estem avesats a la successió de descripcions físiques i aïllades dels diversos arbres que conformen el menú informatiu i a les limitacions pròpies dels formats més habituals en els mitjans massius. Per això és ben comprensible que, qui en té l’oportunitat, se senti temerós d’introduir-hi comentaris que s’allunyen de cadascun dels exemplars individuals sobre els que se’l consulta i que enquadren tota l’extensió i complexitat del bosc.

Dues preguntes ben simples:

On podem injectar visió general i reflexió profunda en els mitjans massius? Quan hi és permesa la radiografia i el debat sobre tendències, projeccions i patrons d’actuació?

Si les respostes són properes a l'”enlloc” i al “mai”, s’obre irremeiablement un nou i trist interrogant:

De què carai debatem habitualment els ciutadans?

Josep M. Galí expressava que no sabia si tocava comentar en aquell moment i en aquell espai radiofònic que és sempre la societat qui té la potestat d’afavorir, limitar o, fins i tot, prohibir l’ús publicitari o la comercialització de l’espai públic. Però és que, si no era aleshores l’ocasió, si un debat ad hoc promogut per la ràdio pública nacional de Catalunya no era el moment adient per infiltrar-hi veritables elements de controvèrsia per a l’opinió pública, quan i on ho hagués estat? Més trist és constatar que en cas que el senyor Galí no s’hagués sortit unilateralment del guió i no hagués actuat en consciència aquell dia, cap de les dues reputades periodistes de la casa l’hagués interrogat al respecte.

Escopia Lucía Lijtmaer en el contundent article a què fèiem referència abans:

(…) El discurso de que a fuerza de voluntad se sale permea cada vez más. Lo mismo pasa con el de la distracción. Así, poco a poco, todos deberíamos quedar inmunizados y no acordarnos cada vez que nos bajemos en “Passeig de Gràcia + marca de rosquillas” o “Liceu + nombre de pasta de dientes” que el fracaso en realidad es de ellos. Han vendido los nombres de nuestra vida común, de nuestra historia común, al mejor postor porque han fracasado. Yo no pienso olvidarlo.

I és que la informació sobre el pla concret de patrocini corporatiu de TMB ha aparegut de forma puntual, escassa i, sobretot, isolada. Com succeeix llastimosament amb assiduïtat, ha estat una mera difusió de les accions que el govern d’una institució engega en el territori sobre el que té autoritat i no pas la -teòricament imprescindible- exposició dels beneficis socials i de l’impacte negatiu que aquelles puguin comportar. Dit d’altra manera, amb major o menor retoc, ha estat una propagació vertical a la ciutadania de la nota dels serveis comunicatius de l’empresa de transport i del consistori barceloní i, sobretot, ben independent d’altres propagacions verticals d’altres accions notificades.

I si confiàvem en els formats informatius més permeables a reblar el clau en els assumptes d’actualitat, també hem pogut comprovar la inutilitat de l’esperança. Mentre el “sí, no, potser” de la candidatura olímpica ha absorbit la major part del minutatge de les entrevistes i els debats amb l’alcalde de protagonista, la resta de temàtiques han estat abordades de manera inconnexa i sense plantejar-se -excepte en la pregunta puntual esmentada- si la confluència de diverses accions municipals podrien estar denotant una deriva cap a un model molt concret -i diferent- de ciutat.

Fa unes setmanes vam rebre positivament el 30 minuts dedicat a la convivència amb el turisme a la ciutat de Barcelona, un reportatge que, tot i les limitacions del propi format, ens apropava a les diverses arestes d’aquest fenomen concret i cabdal de la Barcelona post-olímpica. Segueix mancant encara, però, una major obertura de focus, l’observació minuciosa i l’examen crític d’aquest i d’altres fenomens dins del context polític i socioeconòmic en què s’emmarquen, a nivell local, nacional i també, sí, continental.

¿Com podem decidir amb coneixement de causa sobre la convenència o no de mesures de l’autoritat si únicament se’ns permet una aproximació individualitzada a cadascuna d’elles, si només se’ns permet el judici des de l’òptica del guany econòmic que ens pot acabar reportant, si se’ns neguen repetidament d’altres vares de mesurar el benefici i, amb elles, la confrontació ideològica inherent a l’ésser social? ¿Com podem decidir amb total coneixement de causa si se’ns fa navegar per la superfície de la informació, si se’ns disfressa de plural generador d’opinió informada el simple entreteniment de la tertúlia, si no se’ns satisfà, en definitiva, el nostre dret de saber d’on venim i cap a on sembla que ens dirigim?

El “d’arbre en arbre” propicia “el qui dia passa, any empeny” dels fets consumats, fomenta la desmemòria en la ciutadania i, el pitjor de tot, la consolidació del regne de l’habituació al nostre canviant entorn social. Tant sols l’escrupulosa presentació del bosc podria esborrar el caràcter natural -si no diví- del que és ras i curt resultat de l’obra humana i, per tant, qüestionable i, evidentment, modificable.

Deia Rubén Martínez aquí que:

(…) Lo normal no es idéntico a la norma, pero se le parece. Como norma que ordena, segmenta y clasifica aquello que debe ser asimilado o excluido. Lo normal como norma, no por justo o deseable, sino por cotidiano, por estar incrustado en la naturaleza misma de un proceso que uno experimenta sin sorpresa. Lo normal se presenta fuera de todo accidente o desarreglo pese a que vivamos en la anomalía misma. Hay cosas que nunca deberían ser normales, hay experiencias diarias que uno no debería interiorizar como normales, pero a veces cuesta darles ese estatuto de por vida.

Si encara creiem que l’exhibició del bosc és tasca exclusiva dels mitjans de comunicació de masses, molt probablement farem tard, però caldrà que ens hi seguim esmerçant. I si, al contrari, considerem que la comunicació massiva ja està executant -amb tot èxit- la indispensable tasca de distreure amb la diversitat d’espècies arbòries, potser serà cert el que afirma Vicent Soria en aquest article: que de totes les privatitzacions d’aquest món, la més rentable és la de l’opinió pública.

30 minuts de promoció

Ja havíem esmentat en una altra entrada d’aquest blog que la línia que separa el contingut informatiu del contingut publicitari és cada cop més fina en el mitjà televisiu (veure Publicitem-nos als informatius). Afirmàvem en aquell moment que la desvergonya publicitària en els espais d’informació de les cadenes privades va poc a poc encomanant unes cadenes públiques que es debaten per competir en la jungla de caçadors d’audiències sense perdre en excés la seva essència de servei a la comunitat.

Per això, quan fa una setmana TV3 va anunciar que el 30 minuts del 8 de maig aniria dedicat a la nova escena musical catalana, era obvi que no es podia deixar d’analitzar-ne el tractament. Estem parlant d’un programa informatiu de referència de TV3, d’un espai que va néixer l’any 1984, pràcticament amb la cadena, i que no ha abandonat l’horari de prime time des d’aleshores. 30 minuts ha abocat, és cert, alguns reportatges frívols i de més fàcil digestió, però en general ens ha ofert històricament reportatges d’actualitat tant domèstics com d’arreu del món caracteritzats per rigorosos anàlisis en profunditat de conflictes polítics i de realitats socials i econòmiques difícils, sovint doloroses.

La nova onada indie

Som uns privilegiats, totalment, i en som conscients, perquè tots venim d’altres grups i d’altres experiències i sabem que costa molt, i sabem que hi ha gent molt més bona que nosaltres i que ara mateix no pot gaudir d’això

Són les paraules de Joan Enric Barceló, veu i guitarra d’Els Amics de les Arts, què obren el reportatge Les 4 nits emès ahir a la nit dins d’un 30 Minuts que pretenia abordar la nova escena pop catalana centrant el focus en quatre de les bandes que més èxit i bones crítiques estan rebent darrerament: els Manel, els Mishima, els Antònia Font i els ja esmentats Els Amics de les Arts.

Com el seu propi títol descriu, ‘Les 4 nits’ relata la prèvia, el durant i el post de quatre concerts oferts en diverses sales de dins i fora de la geografia catalana per sengles quatre grups. En un viatge d’aproximadament tres mesos, el reportatge ens porta des de l’espectacle d’Els Amics de les Arts al Palau de la Música del 7 de febrer fins al darrer dels tres concerts que els Antònia Font van oferir al Casino l’Aliança del Poble Nou el 30 d’abril, passant pels Mishima -també al Palau de la Música- el 6 de març i la participació dels Manel el 15 d’abril en el festival sevillà de música independent South Pop.

Estem parlant d’un reportatge de gran qualitat, cuidat en la forma fins al mínim detall, amb un tractament de la imatge modern i suggerent, amb entrevistes a diversos membres de les bandes, talls de veu de públic assistent, i amb la participació de personatges relacionats amb l’escena catalana, com el periodista musical -ara mànager- Albert Puig o l’històric Jaume Sisa. ‘Les 4 nits’ ens apropen a unes suposadament fidedignes reunions preparatòries de concerts, a sessions fotogràfiques, a les petites negociacions amb organitzadors de festivals o a xerrades entre banda i management. En global, perfecte, rodó, sense fisures.

Tan perfecte, tan rodó, tan mancat de fisures que el reportatge resulta un veritable i complet vídeo promocional de les quatre bandes que hi apareixen. Però quina ha estat l’excusa informativa del 30 minuts d’aquesta setmana? Aparentment, que aquests quatre grups musicals són la punta de l’iceberg d’un fenomen indie en auge dins el panorama de la música interpretada en català, fenomen que sembla agafar el relleu d’aquella altra ‘realitat’ anomenada rock català que en el seu moment va ser esbombada a tort i a dret en els mitjans públics del nostre país.

Però aquest és un fenomen diferent, i així ha de quedar ben reflectit a la pantalla. Hem deixat enrere un estil musical més popular, uns sons més elèctrics i bruts i unes masses cridaneres per endinsar-nos en un món musical delicat i ple de sensibilitat d’uns creadors que, segons explica en el reportatge el veterà periodista musical Jordi Turtós, són el reflex d’una generació que ha nascut i crescut en democràcia i que ha gaudit de moltes més oportunitats educatives i d’accés a la cultura que els seus progenitors. Segons Turtós, aquest que segueix és el background que comparteixen tots i cadascun d’aquests músics:

Ells són fills de Xesco Boix; ells han escoltat Xesco Boix a les escoles; són fills de cumbaiàs, d’una generació progre dels anys 70. Els seus pares són gent que han fet tot el possible perquè tinguessin una educació musical; els han portat a escoles -per fi tenim escoles: està l’Esmuc, el Taller de Músics, l’Aula de Música Moderna i Jazz-. Són xavals que han tingut més facilitats d’educació que d’altres generacions anteriors

I és ben bé així. Gustos musicals a banda, si hi ha una cosa que qualsevol d’aquests grups atresora de manera indubtable és coneixement i qualitat. Lletres treballades i unes composicions musicals minuciosament elaborades -amb especial menció pels cors- conformen un producte compacte que, a més, es beneficia d’un treball de gravació i de producció d’altíssim nivell.

L’excusa informativa

En una conferència al voltant dels mitjans de comunicació que organitzava la Fundació Alfons Comín el passat 29 de març, el prestigiós periodista Bru Rovira recordava com bullien les àrees de cultura en les redaccions dels diaris als anys 70, com els periodistes culturals debatien a fons sobre la conveniència de difondre una o altra proposta seguint exclusivament criteris de novetat i interès des de l’òptica del propi professional de la informació. Segons Rovira, l’àrea de cultura i espectacles dels mitjans de comunicació actuals està, com ho estan també la resta de seccions, segrestada pel comerç:

El debat entre la part dels continguts i la de l’audiència l’està guanyant clarament la darrera. Ara, abans d’informar sobre un producte cultural, es mira la quantitat de llibres o de discos venuts

Traduint les paraules de Bru Rovira: risc zero en la difusió de propostes culturals per part dels mitjans de comunicació. O dit d’una altra manera, els grans mitjans parlen de la mena de cultura que les grans oficines de màrqueting volen fer visible en els grans mitjans. És per això que durant una temporada de duració determinada, els consumidors del producte escopit pels mèdia tenim el gust de ser protagonistes passius -no sense fatiga- d’una mena de dejà vu mediàtic, en què veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes veus sigui quina sigui l’emissora de ràdio o el canal de televisió que sintonitzem.

Repeteixo, la qüestió aquí no és la qualitat musical dels grups que han protagonitzat Les 4 nits del diumenge. De qualitat musical n’hi ha, i amb escreix. Però això no ho és tot ni ho explica tot. I si no, tornem a visualitzar el clip del tema Aniversari amb què els Manel reapareixien després de força temps de silenci:


Com haurem observat, aquest no és el producte realitzat per quatre pelacanyes ni el resultat d’un treball farcit d’improvisacions. Res aquí no es deixa a l’atzar. Hi ha càlcul precís en la composició estrictament musical, hi ha precisió en la visual i auditivament descriptiva atmosfera de la introducció del clip, i hi ha més precisió i càlcul encara en una campanya de màrqueting que va saber crear necessitat tot jugant amb el suspens i l’ànsia de l’espera. Darrere d’aquesta minuciositat, doncs, feineja una maquinària poderosa, amb molts recursos econòmics i, com és d’esperar, amb igualment poderosos contactes en el món de la comunicació massiva.

Però tornem a la justificació informativa. Que en el panorama musical català hi ha una efervescència de moltes bandes interessants que es desenvolupen dins de l’etiqueta de música independent cantada en català, sí, però també en castellà i en anglès és una evidència. Que, per aquest motiu, hi hauria raons suficients seguint criteris estrictament informatius per dedicar-li un reportatge complet en una cadena pública també ho és. Quedar-se, però, en la punta de l’iceberg, mostrant quatre dels grups que més estan sonant en els principals mitjans de comunicació del país, quatre dels grups que hores d’ara llueixen sobradament amb llums de neó en l’escena musical implica dues coses; i les dues aporten grans beneficis:

1.- A la cadena que emet el reportatge li garanteix una gran audiència, fet que succeeix de manera automàtica quan informes -dins d’uns estàndards de qualitat, és obvi- de continguts ja de per sí mediàtics. El risc pel mitjà de comunicació és, doncs, zero

2.- A les companyies discogràfiques i a les oficines de management de les bandes que apareixen en el reportatge els suposa una potent publicitat extra per als seus clients, pel fet que es tracta d’un programa informatiu de reputació emès per la principal cadena pública catalana i d’un reportatge amb un evident vernís de catalanitat que ha de connectar de manera majoritària amb la seva audiència

El que hagués estat interessant des del punt de vista -insisteixo- de l’interès estrictament informatiu (perquè d’això estem parlant, no?) és que s’haguès indagat en el fenomen. El que hagués estat desitjable és que un periodisme cultural independent -ai, la utopia!- hagués portat la batuta en aquesta orquestració, que un periodisme sense promísqües relacions amb la publicitat hagués estat el que definís les pautes del producte sobre el qual informar. I és que sense moure’ns de la repetida etiqueta de música independent circulen per l’escena catalana moltes bandes d’estils i perfils diferents que, amb treballs de molta qualitat, haguessin aportat una visió més completa, més acurada, més real, en definitiva, del que se suposa que és aquest moviment indie del nostre país.

No ha estat així. Les companyies discogràfiques Discmedi, Warner, Sones Records i Robot Innocent, però molt especialment les oficines de management i contractació Fina Estampa (Manel, Antònia Font, Mishima i Jaume Sisa -quina casualitat que també aparegui en el reportatge!-) o No Sonores, dirigida pel periodista musical -ara mànager- Albert Puig (Els Amics de les Arts), han col·locat en un reputadíssim programa de prime time d’una reputadíssima cadena de televisió pública el producte que desitjaven publicitar, de la manera que desitjaven publicitar i ensenyant (i de retruc, amagant) exactament el que calia ensenyar.

La Catalunya correcta

I el que calia ensenyar és la Catalunya correcta. És la Catalunya d’una escena musical cuidada, és la Catalunya de músics normals, amb camisa i americana, amb cabells ben curtets i pentinadets. És la Catalunya de la profilaxi, de la higiene més normativa (sensacional com la càmara se centra en la Pepsi que un dels músics de Manel beu abans del concert): no hi ha ni un trist cigarret, l’alcohol brilla per la seva absència (sort de l’instant reparador del gintònic d’en Joan Miquel Oliver o del cava de celebració) i ni rastre de substàncies tradicionalment ben emparentades amb el món dels escenaris.

TV3 ens ha mostrat les inquietuds musicals de l’actual intel·lectualitat catalana, de l’alta -però progre- burgesia catalana, on tan sols els Antònia Font s’aparten una mica d’aquest perfil (la vessant més garrula la té també ben focalitzada en els Estopa). TV3 ens ha mostrat una part molt concreta de la música independent que es fa al nostre país (dubto de si la terminologia independent és apropiada per definir bandes que compten amb aquesta mena d’amistats). En plena efervescència de la pitjor crisi econòmica i social que està patint aquest país, TV3 ens ha presentat la vida guai (com el propi director del festival South Pop defineix els Manel) dels que tenen possibilitats de recolectar, manufacturar i fer empassar un aliment de molta qualitat i, sobretot -però sobretot- políticament guai.

I em pregunto: ja no hi ha trangressió als escenaris catalans? Només consumim productes de digestió intergeneracional senzilla? Què se n’ha fet del “fill, no sé com et pot agradar això que escoltes?”. Ja no hi ha lloc per un deixar-se anar tant a l’escenari com a la platea? Han de ser els directes del futur tan sols un calc del treball minuciós de l’estudi? Cal que siguem tots delicats, moderats i continguts en una època de profund trasbals social? Cal que un publireportatge espectacular de la principal cadena pública catalana ens faci còmplices de la reparació mediàtica d’un Palau de la Música d’on en sortiran indemnes els que sempre tenen la capacitat de sortir indemnes?

Preguntes llençades a l’aire sobre un reportatge qualitativament impecable que ens va oferir diumenge al vespre TV3. L’únic que hagués demanat al 30 minuts és que, en honor a l’autoria del document presentat, hagués fet constar el nom de les discogràfiques i les oficines de management en l’apartat de realització i que TV3 hagués aparegut en solitari i, això sí, amb grans caràcters tipogràfics en l’apartat d’agraïments.

Publicitem-nos als informatius

Resulta ja una absoluta normalitat per als telespectadors assistir a uns espais informatius que vénen carregats de publicitat i de propaganda ‘auto-bombo’ de la pròpia cadena. Aquesta realitat la tenim tan sumament assumida i la rebem amb tanta naturalitat que molt probablement ja ni ens adonem de quan i com ens la introdueixen.

En les televisions privades la introducció d’un gènere com la publicitat, en teoria -segons ens explicaven a la facultat- totalment diferenciat del periodisme, ha arribat a un nivell tal de presència en els informatius que per parlar-ne no sabria ni per on començar.

El problema és que aquesta deriva en les cadenes privades ha anat progressivament contaminant també els espais informatius de les nostres televisions públiques en la mena de cursa imparable i malaltissa de cerca d’audiència en què tot plegat sembla haver-se convertit. És obvi que la manera com la publicitat incideix en els ja de per sí minsos espais dedicats a l’exercici del periodisme en la televisió no és comparable entre les cadenes privades i les de titularitat pública. Mentre que les primeres ho exerceixen de manera oberta i sense vergonya, resultat de tenir els índexs d’audiència -i per tant, els ingressos per publicitat- com a líders destacats d’una llista de prioritats on el codi deontològic figura en clar lloc de descens, a les cadenes públiques, en canvi, la subtilitat n’ha de ser condició indispensable.

Un exemple ben clar de la –Ferran Monegal dixit- intersecció de l’autopublicitat en els espais informatius d’una cadena pública el trobem ahir mateix, 29 de març, en el Telenotícies Migdia de TV3.

Allò que cal saber

Segons els serveis informatius de la cadena catalana, aquests que segueixen van configurar ahir de manera cronològica el bloc de notícies essencials de la jornada, és a dir, tot allò que l’audiència havia de saber el 29 de març des de la lògica d’un servei públic com el dret de la informació:

(us en deixo la transcripció exacta més el temps dedicat a cadascun d’ells)

1.     El Govern redueix prop d’un 14% els comandaments de l’administració de la Generalitat per guanyar en eficiència. Suprimides unes 250 disposicions administratives per facilitar la relació amb les empreses i els ciutadans. (16 segons)

2.     Detingut el pressumpte autor de l’assassinat de la treballadora d’un banc a Cambrils a l’octubre. Era membre d’una de les bandes més perilloses d’Espanya desarticulada aquesta matinada a Cantàbria i al País Basc (13 segons)

3.     Els aliats aposten per les eleccions democràtiques si Gaddafi cau del poder però mentrestant sobre el terreny avui les seves tropes fan retrocedir els rebels  (12 segons)

4.     Els experts asseguren que el plutoni trobat a la central de Fukushima confirmaria que algunes barres de combustible s’han fos, però diuen que no hi ha risc si els índexs són els que s’han dit oficialment (12 segons)

5.     Bronca política per la publicació de les suposades actes de les reunions entre ETA i el govern espanyol. El  Partit Popular acusa Zapatero d’enganyar els ciutadans (9 segons)

6·     A Vic ahir es va presentar el documental del periodista Albert Om sobre l’atemptat d’ETA que va fer en aquesta ciutat justament ara fa 20 anys. Demà s’estrena per TV3 (29 segons)

Els familiars de dues de les nenes que van morir els pares, aquella cara de desesperació, desencaixades, que allò canviaria la seva vida per sempre més*

*Declaracions de la filla d'un capità de la Guàrdia Civil 

7.     La jutge es marca un termini de 24 hores per decidir si hi haurà futbol de primera i segona divisió el cap de setmana. Només sis clubs, entre ells l’Espanyol, estan disposats a jugar (12 segons)

8.     I avui al TN també parlarem de “Polseres vermelles”, que s’ha convertit en tot un fenomen i els seus protagonistes en ídols adolescents. TV3 anuncia una segona temporada de la sèrie (26 segons)

-M’ajudes?
-Però amb una condició: no li ho pots dir a ningú
-4, 3, 2… polseres amunt!*

*Diàleg fragment de la sèrie

És a dir, segons la principal televisió pública de Catalunya, el documental que Albert Om ha realitzat sobre el vintè aniversari de l’atemptat d’ETA a Vic i que s’estrenarà aquesta propera nit a TV3 i el fenòmen adolescent de la sèrie que emet també TV3 són les dues informacions que mereixen un tractament més perllongat en els titulars de portada. I no només això. Dels vuit titulars que conformen l’agenda informativa bàsica del programa tan sols aquestes dues notícies sobrepassen el llindar del llenguatge i del to purament informatiu tot introduint aspectes visuals i sonors més propis d’altres gèneres: imatges de desesperació de les víctimes de l’atemptat de Vic més les declaracions extretes del documental que ja us he reproduït, i l’emotiu diàleg d’un fragment de “Polseres vermelles” que també us he transcrit, més la seva sintonia.

Segona i vuitena notícia en minutatge

Analitzant el desenvolupament posterior del Telenotícies, ens adonem que del total de 19 notícies que configuren l’espai fins al tall publicitari (no comptabilitzem, per tant, els blocs dedicats a esports i a cultura), la informació dedicada a la sèrie d’èxit de la cadena catalana ocupa la segona posició quant a temps dedicat i la que informa sobre el documental que Tv3 oferirà avui dimecres, la vuitena posició. Aquí en teniu el llistat (en vermell les dues notícies relacionades amb la cadena):

1.       Actualització del conflicte a Líbia (5 minuts 20 segons)

2.       “Polseres vermelles” (3 minuts 44 segons)

3.       Publicació de les converses Govern-ETA (3 minuts 23 segons)

4.       Actualització de la situació al Japó (3 minuts 16 segons)

5.       Mesures d’eficiència del Govern Mas (3 minuts 2 segons)

6.       Cop a banda criminal pressumpte autor assassinat Cambrils (2 minuts 30 segons)

7.       Inversions de Qatar a l’estat espanyol (2 minuts 19 segons)

8.       Documental sobre l’atemptat de fa vint anys a Vic (2 minuts 16 segons)

9.       Operació antidroga a Sant Adrià (1 minut 52 segons)

10.     Declaracions d’Obama sobre lideratge dels EUA (1 minut 50 segons)

11.     Opinió del PSC sobre possibilitat d’eleccions generals anticipades (48 segons)

12.     Convergència Democràtica i consulta del 10 d’abril (45 segons)

13.     Manifestació de suport al règim a Síria (41 segons)

14.     Cas de corrupció a Menorca (40 segons)

15.     José Luis Moreno i el cas Palmarena (36 segons)

16.     Situació de les exportacions catalanes (31 segons)

17.     Inauguració vol directe Barcelona-Miami (27 segons)

18.     Cas Gurtel i Bárcenas (26 segons)

19.      Baixada del superàvit de l’Estat a gener i febrer (26 segons)

És indubtable l’interès informatiu del documental “ETA a la ciutat dels sants“, ara que es compleixen vint anys d’aquell sagnant atemptat d’ETA. Ara bé, també és indubtable que, de no emetre’s l’endemà a la cadena pública catalana, la notícia hagués estat evidentment més curta i sobretot no hagués tingut la càrrega d’emotivitat tan considerable que els serveis informatius de TV3 li han conferit.

Si poseu atenció en el desenvolupament de la notícia del Telenotícies (entre els minuts 25:13 i 27:29) veureu que després de la informació pura i dura sobre l’acte de presentació del documental la nit del dilluns a Vic a càrrec del seu director, Albert Om, i del conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, el que se’ns ofereix és tot un seguit de bits de caire purament emocional per tal de captar al màxim l’interès de l’espectador per l’esdeveniment que tindrà lloc en  horari de prime time avui mateix a la nit. Hi veiem víctimes assistents a l’acte, abraçades sentides i, tot seguit, fragments del documental, amb la declaració d’una noia que explica com es va salvar de l’atemptat en què van morir els seus pares, i amb impactants documents gràfics i sonors.

I quant a “Polseres vermelles” (entre els minuts 34:25 i 38:12 del Telenotícies) cal dir en primer lloc que els serveis informatius de TV3 li dediquen el darrer apartat just abans de la pausa publicitària. Tenint en compte que, en tornar dels consells comercials, el protagonisme el pren un bloc que arrossega tradicionalment molta audiència -l’esportiu- ens podem fer una idea de la categoria que se li atorga a la notícia sobre la sèrie d’èxit.

Però què és el que en motiva la seva inclusió en un espai informatiu? On hi trobem la notícia? S’ha iniciat aquesta setmana la sèrie? Ha finalitzat la temporada? Doncs no. La notícia segons els seus responsables la trobem en el furor que sembla haver despertat en part dels adolescents del nostre país, cosa que sembla ser motiu suficient com per dedicar-li, recordem-ho, 3 minuts 44 segons del Telenotícies, és a dir, la segona informació amb més minutatge del dia.

Comença la seva exposició de manera directa, amb la sintonia i imatges de la sèrie, i sense cap veu en off ni introducció des de plató. Tot seguit, veiem una xerrada entre adolescents que dóna pas a la que podríem anomenar “excusa informativa”, que és la presentació del darrer llibre d’Albert Espinosa (guionista de la sèrie), presentació que es va haver de suspendre degut a l’allau de fans que va provocar l’assistència (reclam mediàtic) d’un dels actors protagonistes. A continuació, la part més propagandística, amb l’exposició de les dades d’audiència que ha aconseguit de mitjana en els primers nou episodis, l’ampli ús del web de la sèrie, el grup de facebook, i la interacció dels fans de la sèrie amb Albert Espinosa a través de twitter. Entrevistes a unes quantes adolescents d’un institut de Barcelona i l’opinió d’una experta en psicologia infantil i orientació familiar sobre  les virtuts de “Polseres vermelles” completen el que podem qualificar d’un gran publireportatge elaborat per TV3.

Per acabar, només dir que no estic posant en dubte la qualitat de cap dels dos productes; ni de la sèrie -de la qual no he vist ni un sol capítol- ni la del documental que s’emetrà aquesta nit. El que sí és criticable és aquesta -sembla que ja acceptada amb normalitat- presència continuada d’autopropaganda en espais de la televisió pública teòricament destinats en exclusiva a la difusió d’informació.