‘Spotlight’ és innocu a la trinxera

(article publicat originalment a Media.cat)

Des de fa uns dies ens estem posant les mans al cap. I amb raó. Si unes converses nítidament conspiratives entre tot un ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya com les que s’han anant escoltant a les llars de tot un país –excepte, en un primer moment, en les que sintonitzaven TVE– no deriva en una immediata assumpció de responsabilitats, quina altra cosa la pot arribar a provocar?

Els fets són sovint interpretables segons el context i les ulleres amb què s’analitzen, ho sabem. Tanmateix, n’hi ha que no admeten el mínim exercici del dubte. N’hi ha que són clars i transparents. I els que descriuen les converses mantingudes en el despatx del ministre de l’Interior el 2 i el 16 d’octubre de 2014 que va difonent el diari Público són d’aquesta mena.

Si la inexistència de dimissions –ni immediates ni dilatades– de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso ja en dóna prou pistes, el súmmum de l’exposició diàfana del grau de salut democràtica de l’Estat espanyol va arribar hores després d’inflar-nos de coca i petards. De resultes de la investigació que el ministre en funcions havia encarregat a la Comissaria General de la Policia Judicial per esclarir, no pas els fets desvelats, sinó l’origen de l’enregistració i la filtració, agents d’aquesta unitat van acabar presentant-se a la seu de Público per intentar recuperar-ne les gravacions… sense ordre judicial.

Però seguim les regles del ministre en funcions: ignorem a consciència els fets. I parlem, per exemple, del fet d’ignorar a consciència els fets. O, millor dit, del perquè d’aquesta ignorància conscient de la realitat fàctica.

Amb el referèndum Brexit vs Bremain i el seu desenllaç com a excusa, Carles Capdevila reflexionava en un més que pertinent article al diari Ara sobre la molt habitual incapacitat d’atendre als fets que ens fan trontollar les nostres particulars conviccions o els nostres prejudicis. Capdevila, que ho qualificava de “vici estès”, en feia la següent relació:

(…) la manca de valentia i honestedat intel·lectual, la presa de partit prèvia, l’enorme dificultat per ser independents de nosaltres mateixos, per afrontar els fets globalment sense por que ens desmenteixin o ens creïn dubtes. És més senzill quedar-nos interessadament i de forma descarada només amb el trosset que reforça les nostres certeses.

Quedi clar, com fa l’autor de l’article, que no m’erigeixo en model de l’anàlisi de la realitat depurada de motxilles amb creences, conviccions i judicis previs. Sóc plenament conscient d’haver caigut més d’una vegada –i de dues i tres…– en manifestacions públiques que seguien aquest poc virtuós patró. Un comportament que és pervers sempre però, sobretot, incompatible amb el periodisme, per molt que no s’exerceixi professionalment.

La immediatesa que potencien la rabiosa actualitat i l’extrema accessibilitat de les actuals eines comunicatives són un fantàstic adob per a aquesta mena d’actituds, és cert. Però la immediatesa no n’és ni molt menys la causa primera. Els veritables perquès els hem de buscar molt més al fons. Al fons de la caverna, de la nostra particular caverna.

Sense intenció d’equiparar-los ni en magnitud ni en gravetat, les nul·les conseqüències de la provada intriga política contra els partits independentistes per part de tot un ministre de l’Interior i la fabricació de pseudonotícies com aquesta d’El Confidencial a partir d’un fotomuntatge* són fills del mateix mal.

 *El Confidencial –recordem-ho, mitjà que junt amb la Sexta va tenir l’exclusiva de la difusió a Espanya dels “Papers de Panamà”– va admetre l’“error” i suprimir el fotomuntatge, no perquè una informació periodística no pugui ser inventada ni sostinguda sobre un muntatge fotogràfic sinó perquè –atenció!–  “en el pie [de foto] se indica que es un montaje, pero llama a confusión”

Dèiem que són fills del mateix mal. Sí. Com fills del mateix mal són esbombar en el seu moment per les xarxes els fets no provats dels presumptes comptes a Suïssa de Xavier Trias que la UDEF investigava (medalleta per a mi), com esbombar per les xarxes el contrapicat del senyor Pablo Iglesias aixecant el puny amb la rojigualda onejant al vent al seu darrere.

El FET que Fernández Díaz, amb tota naturalitat, pugui no dimitir després d’acreditar-se la seva conspiració i pugui erigir-se en legítima víctima i en perseguidor del missatger; el FET que TVE n’oculti els àudios en els seus informatius, també amb naturalitat; el FET que alguns mitjans optin amb la mateixa naturalitat per empetitir-ne el contingut i amplificar el “yo soy la víctima de este atropello” del ministre o qualificar –no pas els fets, sinó la gravació i la filtració– com “un ataque muy grave contra la seguridad y la libertad”; el FET que, com deia Jordi Muñoz en aquest tuit, de les converses es desprengui amb sorprenent naturalitat que un grup editorial pugui disposar d’una unitat parapolicial; el FET que El Confidencial –o el mitjà que sigui– pugui fabricar amb naturalitat una “notícia”; el FET que uns ciutadans s’escandalitzin per la maquinació governamental en la mateixa mesura que d’altres en facin cas omís; el FET que, sota el més o menys conscient argument de “si non è vero è ben trovato”, alguns donéssim per bons els informes de la UDEF sobre Trias i, d’altres, la foto de l’“españolísimo” Iglesias… Tots aquests FETS són, salvant les distàncies, és clar, fills del mateix mal.

I el mal és que aquest país –prenem “país” en la seva accepció més global, sisplau– ha estat i segueix sent educat en el més ordinari dels escenaris de trinxeres. I a les trinxeres no hi podem esperar trobar fets ni descobridors de fets ni, per suposat, interrogants. A la trinxera només existeixen objectius; només hi veurem el mateix uniforme que duem, el mateix casc, el mateix model d’arma i el mateix General Broulard que ens indicarà si davant d’uns fets determinats cal que ens indignem o si, ben al contrari, cal que ens posem la bena als ulls i contraataquem més virulentament.

Se m’escapava la llagrimeta quan, per fi, vaig veure ‘Spotlight’. Quatre periodistes dedicats a jornada completa exclusivament a la investigació, amb confidencialitat, amb la paciència que requereix la tasca escrutadora i sense la pressió del contrarellotge de la publicació diària, i amb independència respecte la propietat del propi mitjà. I, el que és més transcendent, supervisats tan sols pel cap de redacció i pel director, per –oh!– periodistes amb esperit de periodista, no per altaveus en cap d’interessos de trinxera l’estratègia comunicativa del quals sol traçar-se amb poders polítics i parapolítics al voltant d’una bona taula amb millors viandes.

Pensava en la possible translació d’aquesta realitat al nostre magma comunicatiu quan la llagrimeta, en ple curs descendent, se’m va assecar de cop. Com fer realitat un ‘Spotlight‘ aquí? I, el més important, per a què?

Evidentment, no caurem en la summa innocència de pensar que les intrigues governamentals –o d’altra mena– són exclusivament realitats pròpies de règims dictatorials o de democràcies en molt feixuc procés de ser-ho, com la nostra. La diferència substancial rau, precisament, en allò que passa quan un equip investigador tipus ‘Spotlight‘ o quan una filtració qualsevol desvela fets nítidament conspiratius.

Allà on els fets en si són l’objectiu únic d’anàlisi, els conspiradors solen assumir responsabilitats a l’instant o arriscar-se a rebre, en cas de no fer-ho, la immediata i sostinguda pressió de premsa i ciutadania, amb independència de sengles línies editorials i conviccions polítiques, o un bon càstig a les urnes, tal i com descrivia –i demanava– Xavier Antich a “La revolta dels vots”.

Allà on els fets són interpretables segons la trinxera particular, en canvi, allà on els mitjans de comunicació en essència cerquen la fidelització de les respectives audiències, no a través de l’exercici periodístic, sinó refermant-los les pròpies conviccions, allà on els ciutadans majoritàriament eleven a categoria els fets que reforcen les seves certeses i minimitzen o silencien aquells que els les podria fer trontollar, els conspiradors poden permetre’s seguir caminant a plena llum del dia, traient pit i amb el cap ben alt… i les formacions polítiques que representen, fins i tot créixer electoralment i vantar-se’n.

No cal que ens hi escarrassem. Ens falten anys i panys de cultura democràtica. A tots plegats. Mentrestant, per tant, no busquem cap ‘Spotlight‘ a les trinxeres. Ara i aquí resulta meravellosament innocu.

I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.

El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

La Vanguardia, 16 de març

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.