El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.

Ara sí que toca

Després d’un parell de mesos de paràlisi -atribuïble a les vacances només en una petita part- aquest blog enceta nova temporada. I ho fa amb una reflexió derivada de la lectura d’un interessantíssim reportatge que a mitjans d’agost va publicar el setmanari Presència al voltant d’una de les qüestions cabdals -si no la que més- que afecta el món de la comunicació massiva: les seves relacions amb el poder.

En ‘La seducció del poder’, el veterà periodista d’El Punt Avui, Quim Aranda, repassa alguns dels episodis més destacats d’aquesta interrelació premsa-poder o, com el propi cronista descriu:

(…) xoc de trens entre el poder, en abstracte i en majúscula (polític, financer, etcètera), i el quart poder

Sense defugir la nostra realitat més propera, el reportatge se centra -lògic, d’altra banda- en els lligams que aquests dos agents han anat desenvolupant en els indrets del globus amb més llarga trajectòria democràtica, el Regne Unit i, molt especialment, els Estats Units. Una convivència descrita pel propi Aranda com a intercanvi:

(…) de vegades entre iguals, i en aquest cas és el més desitjable per a la societat; de vegades en obert desavantatge per a qui hauria de fiscalitzar l’acció dels governants

Des d’un John F. Kennedy que entenia aquesta interrelació més en termes d’aliança fins a un Richard Nixon que qualificava directament la premsa com “l’enemic”, passant per l’escàndol de les escoltes del News of the World de l’imperi Murdoch, el periodisme de trinxera desenvolupat a l’Estat espanyol o el famós “això no toca” de l’expresident Pujol, el reportatge ens aporta diverses cares d’una interacció que, segons Aranda, i com ja hem esmentat vàries vegades en aquest espai, no pot ser analitzada separadament de la següent difícilment qüestionable veritat:

En termes generals el poder, també el democràtic, vol perpetuar-s’hi. Per això necessita orientar el pensament dels ciutadans

Important recalcar-ho: qualsevol poder, del tarannà que sigui, necessita incidir en la opinió pública, modelar-la de tal manera que aquesta esdevingui favorable als seus interessos. Mentre que en un règim totalitari excel·leixen mètodes barroers de control de la informació com la censura prèvia, en sistemes democràtics, teixir aliances amb els diversos grups mediàtics, aproximar-se a determinats professionals o líders d’opinió i construir poderosos gabinets de comunicació que proporcionin la més elaborada i mastegada de les informacions, són algunes de les subtils -o no tan subtils- eines d’edificació de l’idoni parer col·lectiu.

Pensar molt, dubtar més

Ens trobem al bell mig d’un moment cabdal en la història, com a mínim de les nostres societats democràtiques; un moment en què semblen haver-se esgotat no només els instruments de què ens hem anat servint de manera rutinària i quasi inconscient des de fa anys sinó també de les nostres pròpies expectatives col·lectives.  Són temps d’alteracions en aquelles realitats aparentment més immutables, de centenàries soques que s’esberlen tot d’una; temps de governs que no governen, de sobiranies populars ignorades, de drets socials conculcats amb traïdoria i, sovint, amb nocturnitat (s’escau incloure el mes d’agost en questa categoria).

Fragilitat. És potser el terme que millor descriu l’estat actual del nostre tradicional marc convivencial. I ja ho sabem, el marc d’acció que mostra evidents signes de feblesa esperona aquella mena de forces, potser somortes però no extintes, que de sobte es troben abandonant la letàrgia i adquirint protagonisme.

A casa nostra, l’exemple més notori d’aquest fet és la rellevància pública que està adquirint un moviment independentista que, al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana i amb la propera celebració de la Diada com a primera data clau, prova d’arraconar les passades lluites sectàries per construir una força transversal i unitària que sigui capaç de dur Catalunya a constituir-se com a realitat política pròpia.

No és quelcom estrany. La història n’és plena de nous estats sobirans nascuts a partir del desmembrament de realitats polítiques més o menys artificials o d’imperis massa vasts i insostenibles. No s’hagués explicat l’aparent calma del batibull balcànic sense la batuta enèrgica de Tito com tampoc la de les diverses nacionalitats de l’imperi rus sense el zarisme, primer, i el règim soviètic, després.

Dèiem que l’existència de marcs convivencials fràgils o inestables -encara més, en contextos econòmics molt crítics- afavoreix l’emergència, per exemple, d’aquelles nacionalitats que estan -o se senten- subjugades. El procés de canvi -repeteixo- dóna oxigen a discursos adormits però existents i, per tant, ja meditats. En el cas de Catalunya, l’objectiu en aquests moments semblaria clar: construïm primer l’estat i després ja discutirem com el volem, tot i que alguns (la CUP) ja se n’han desmarcat públicament d’aquesta visió.

Els catalans ens preparem per una -sembla- massiva mostra de múscul sobiranista el proper Onze de setembre. Un clam independentista sorgit de la societat civil, sí, però animat (sense vuvuzeles ni bufandes, és clar) per la coalició que governa el país, una coalició bregada en l’art de la giragonsa, del subterfugi, de l'”ara sí que sembla que potser tocaria”, i en aquell nostrat joc de “la puta i la Ramoneta” del qual qui n’ha estat màxim exponent n’abdica, tot just ara, en la seva senectut.

Però és possible qualsevol procés de canvi sense una profunda reflexió? Podem deixar-nos arrossegar per la riuada -en aquest cas sobiranista- sense dedicar-hi ni un segon al context en el qual aquesta rauxa se situa? O, de fet, tant se val, perquè finalment bé està el que bé acaba (o el que bé pot acabar)?

Les reposicions estivals de TV3 m’han permès de visionar el darrer Singulars de la passada temporada, protagonitzat per Teresa Forcades, i en el qual, la monja i doctora en Salut Pública animava l’audiència a revisar -sempre, però sobretot ara- el marc d’acció dins del qual ens movem, aquell que, de tan rutinari que és, se’ns apareix com a veritat absoluta i inalterable, i no com el que és en realitat: un producte de la voluntat humana i, per tant, modificable.

Per a Forcades el marc general que necessitem analitzar és, com ja sabeu, el propi sistema capitalista, del qual reclama que siguem capaços d’allunyar-nos-en un instant, comprovar des de la distància si realment aporta solucions a les problemàtiques ciutadanes i, en cas negatiu, procedir a substituir-lo:

(…) És aquesta confiança bàsica en què podem dotar-nos d’un sistema de funcionament social, econòmic i polític que sigui més adequat a les necessitats de la població… Qui ens ho ha fet creure que no podem?

Objectiu de revisió concret a banda, és sobretot la crida al dubte i al constant qüestionament el que és veritablement remarcable del seu discurs. I la realitat catalana, per bé que esquizofrènica, tampoc no hauria d’escapar-se’n.

El joc de la política i de la premsa

Sovint se’ns recorda que, quan requereixen un enfortiment significatiu de les seves expectatives electorals, els dos grans partits polítics estatals atien el foc de l’anticatalanisme de budell més gros, operació que duen a terme amb la col·laboració imprescindible de l’exèrcit de piròmans professionals que escriuen, radien o debaten des de les diferents plataformes mediàtiques. No només és cert; és que ho fan sense cap mena de rubor, cosa que demostra el seu convenciment que la reacció d’indignació no passarà, com a màxim, de la tradicionalment indolora queixa formal catalana.

Seguint el modus operandi reclamat per la Forcades, però, per què no fem una ullada al que passa a casa nostra? Per què no focalitzem l’atenció en on érem fa poc més d’un any, en què hagués pogut passar i no va passar i en el que ha de passar -o sembla que ha de passar- d’ara endavant? És clar que, per dur-ho a terme, és necessari apartar els arbres que no ens deixen veure el bosc o, desmetaforitzant, evitar l’anàlisi de la veloçment caduca rabiosa actualitat.

Ho hem dit repetides vegades en aquest blog: el context de crisi econòmica, venut quasi amb exclusivitat com una gravíssima problemàtica de deute públic, ha estat i està essent aprofitat per dur a terme inequívoques polítiques de progressiu debilitament de l’estat del benestar. Res a dir-hi, quan l’opció que les defensa s’imposa a partir d’aquell legítim debat polític que, malgrat el pas dels anys, i extreta la palla, segueix fonamentant-se en la tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social.

A Catalunya, però, -com si fóssim, no ja independents, sinó habitants d’un ignot planeta- aquesta dialèctica se’ns nega repetidament. Indiferents les xifres alarmants de catalans a l’atur, cap menció a la inevitable pèrdua de qualitat de l’educació pública en el curs que s’inicia, aparentment consolidat -per ja desaparegut del debat mediàtic- l’euro per recepta…

A Catalunya, parlis en termes macroeconòmics, parlis de cosa pública retallada, parlis de l’injust repartiment dels peatges i fins i tot de les maleses de les nostres entitats financeres, tot acaba passant per l’embut del debat nacional. L’altre debat, aquell que, no per clàssic, és menys existent, simplement ha estat volatilitzat.

El següent pas seria preguntar-se per què. I no voldria que se m’interpretés erròniament: l’existència d’un arrelat debat en clau nacional en la ciutadania és innegable; el neguit hi va ser, hi ha estat i hi és. Però el més important aquí és que, en la meva opinió, per poc que les nostres elits facin bé la seva feina, aquest debat seguirà existint durant uns quants anys més.  

I és que prenent els dos diàlegs polítics que en teoria configuren el nostre debat públic, la potencial perillositat de l’un es mesura per la rellevància mediàtica de l’altre. Al cap i a la fi, tot i que l’aparentment irreversible camí cap a una Catalunya independent -amb totes les cometes que el món globalitzat imposa- anirà tenyit de nombrosos Alamán Castro, la conflictivitat que en realitat més temor provoca és aquella de la qual, per lògica, tan sols marginalment es parla: la de caire social.

Un tweet d’en Roger Palà m’ha fet recordar un encertat article que Joan Canela va signar el passat mes de març on apuntava a l’odi visceral que el moviment del 15M -i posteriors plataformes reivindicatives i fenòmens com el dels ‘iaioflautas’- ha provocat en l’àmbit sobiranista. En destacava la manipulació dins el magma mediàtic català:

(…) l’aversió d’aquesta esfera sobiranista cap als indignats no sols no s’ha reduït  sinó que en certa manera s’ha ampliat a qualsevol lluita contra les retallades, incloent l’adjectiu “espanyols” rere les notícies de mobilitzacions sindicals però no en les  informacions en les que aquests mateixos sindicats defensen la immersió lingüística.

Confirma aquesta percepció la peça de Jaume Clotet d’ahir a El Singular Digital al voltant del debat públic encetat abans de l’estiu -diria que pel propi periodista Roger Palà– sobre la possibilitat que a Catalunya arrelés una coalició d’esquerres a l’estil de la Syriza grega. Per a Clotet, aquesta opció és simplement impossible i la contraposa amb el model autòcton de fer política que representa l’Assemblea  Nacional Catalana:

No ens cal buscar models estrangers ni forans que només ens faran pedre el temps. Cada poble té les seves caractarístiques i la seva manera de veure el món, per això necessita eines polítiques pròpies i inimitables

Resulta curiós aquest darrer anàlisi. Especialment curiós tenint en compte el moment històric que, com dèiem a l’inici, estan vivint les nostres societats democràtiques occidentals (la petita Catalunya enmig), caracteritzades per la submissió del poder polític al poder financer, de la pèrdua flagrant de sobirania de la veu ciutadana i de la indubtable escapçada de l’estat del benestar. Tres grans temàtiques que han constituït en menor o major grau el tradicional cos reivindicatiu de les formacions d’esquerres, aquelles que tot sovint són anomenades -no innocentment- com a progres o pijoprogres per part de populars i -emulant el seu estil- benestants o burgesets líders d’opinió.

Tot i la suma de dades cada cop més dramàtiques i d'”ajustos” cada cop més injustos, la indignació social a Catalunya no s’ha traduït, però, en cap esclat de revolta. Hi va haver un moment, la primavera de l’any passat, que aquesta possibilitat no va semblar tan quimèrica. La pèrdua inicial de control -també de l’informatiu- per part d’un Govern sorprès i aclaparat per la situació, va requerir d’un potent cop de timó que va comptar -i segueix comptant- amb l’inestimable ajut de les principals plataformes mediàtiques públiques i privades del país. D’altra manera, com hagués pogut el Govern Mas implantar les polítiques privatitzadores que tenia en ment amb la relativa facilitat amb què ho ha fet?

Tenint en compte que aquest post naixia de la lectura de l’especial sobre la premsa i el poder del setmanari Presència podria semblar que ben bé hem perdut el focus. Només ho sembla, però. Com s’explica encertadament en el reportatge, a l’estat espanyol -i també a Catalunya- el grau d’independència dels mitjans de comunicació respecte del poder es troba en un estadi primigeni, equiparable a la salut que gasta el nostre jove sistema democràtic. Dit d’altra manera, que el pujolià “això no toca” -hi explica Quim Aranda– mai no hagués estat acceptat pel periodisme exercit en zones més avesades a la fiscalització del poder públic:

(…) De vegades, durant els dies previs a la guerra de l”Iraq, Tony Blair, aleshores primers ministre, i Jack Straw, ministre d’Afers Estrangers, eren sotmesos a duríssims interrogatoris, tant a la ràdio com a la televisió pública. Ho havien de fer, els anava amb el sou, no defugien res. No podien.

L’Onze de Setembre del 2012, aquest més que presumiblement històric 11-S català, ja és a tocar. I arribarà sense que s’hagi aprofundit en moltes de les contradiccions que a nivell polític genera. Un Onze de setembre que s’emmarca en un context de fallida de les finances catalanes atribuïble, segons l’actual Govern de la Generalitat, a l’absència d’un concert econòmic (o pacte fiscal o clau de la caixa o la nomenclatura que vosaltres volgueu), a la demanda del qual l’executiu espanyol fa absolut cas omís.

En aquest sentit, l’esperonament sense hooliganismes de la multitudinària manifestació per part del Govern Mas s’explica, d’entrada, com a mesura de força de cara a la propera negociació fiscal. I no cal dir-ho, també ajuda a marginar l’anunci de les més que probables noves retallades econòmiques i socials per al 2013, horitzó a què va referir-se el conseller d’economia Mas-Colell però que va quedar soterrat pel seu potent titular sobre l’altra mena d’horitzó:

 (…) Em semblarà magnífic si la història porta Catalunya a ser un nou estat d’Europa

No vol posar aquest post en qüestió la honestedat de la lluita engegada per l’Assemblea Nacional Catalana ni el seu caràcter eminentment popular i transversal. El que és indubtable és que les seves reivindicacions -la propera manifestació de l’Onze de setembre així ho provarà- estan essent recolzades al més alt nivell polític i mediàtic del país. No hem de perdre de vista que, per molt que TV3 sigui la televisió pública nacional de Catalunya, la retransmissió en directe de la marxa i la benedicció d’aquest fet des de cercles mediàtics de signe nacional-conservador com El Singular Digital, demostren que sense una voluntat governamental de pressió política al Govern central, la repercussió mediàtica seria significativament més modesta.

Dèiem abans, però, que tot va bé si acaba bé, no? Doncs això. Veurem com acaba i, sobretot, quan ho fa. Sembla ser que ara no és moment de discussions ni de debats sinó d’unitat i acció, que ara és l’hora de demostrar la dignitat del poble de Catalunya amb fe cega i sense lluites ideològiques, que ara ens ha caigut del cel una oportunitat que no podem desaprofitar. Temps de demostracions populars inqüestionables, potents, inequívoques. Temps de creure i revindicar que amb una Catalunya independent -o, en el seu defecte (Déu no ho vulgui), amb la clau de la caixa- els catalans i catalanes viurem millor i gaudirem, per fi, d’unes saludables expectatives de futur.

En l’excel·lent reportatge que va reemetre ahir al vespre el 60 minuts del Canal 33 sobre el que hi haurà després de la crisi (el podeu veure sencer en anglès a Youtube), la professora de comunicació del London School of Economics Terhi Rantanen obria el focus de la veritable problemàtica de les societats democràtiques europees fins al necessari màxim pla general (minut 36:14 a 37:25):

Sostinc que la globalització econòmica ha progressat amb tremenda velocitat però la política i els mitjans de comunicació segueixen essent en essència nacionals. D’aquesta manera, tenim el capital global i després tenim organitzacions nacionals i internacionals que proven de respondre a la crisi causada pel moviment global del capital (…). I la gent desconfia d’aquestes organitzacions; veuen clarament que aquestes organitzacions són incapaces de solucionar la crisi. I els polítics i els governs ofereixen solucions nacionals a problemes globals, i això la gent ho pot veure. Però el que la gent reté és quelcom relacionat amb el nacionalisme, malgrat que ells mateixos desconfien de les organitzacions nacionals; ells sí que reconeixen el que és el nacionalisme. I els polítics són molt intel·ligents: juguen amb el concepte de nacionalisme, i també ho fan els periodistes

A un servidor sempre li ha costat entomar les crides massives a sometent sense sometre-les a un anàlisi previ. Molt especialment, quan la prescripció de Viagra a la incipient col·lectiva trempera sobiranista prové dels mateixos que als inicis dels 80 van aconseguir tapar l’afer Banca Catalana amb les oportunes mostres de rebuig col·lectiu a la LOAPA i dels mateixos que, des de la tardor passada, han sabut i saben aplicar les dosis de bromur idònies per atemperar les mostres -també col·lectives- d’indignació social.

Però ara sí que toca! Ho diu el poder. I ho diu la premsa.

 

Mitjans de comunicació: el quart poder?

És sabut que tot Estat de Dret modern es basa en la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial i en l’aplicació de tot un sistema de controls i de contrapesos entre ells que n’eviten la concentració en poques mans. En la teoria clàssica de Montesquieu la separació entre els que fan les lleis, els que les duen a terme i els que n’administren justícia és el que garantitza la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans.

Quan a la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke va idear el terme quart poder per a referir-se a la influència que exercia la premsa com a potent reflectora de la opinió pública i del que es coïa en la societat (no oblidem que som a les albors de la Revolució Francesa), el veritable potencial que els diversos mitjans de comunicació adquiririen en un futur no molt llunyà encara estava per descobrir.

Si Burke va atribuir a la premsa la categoria de nou poder és perquè hi veia una força independent dels tres poders clàssics que exercia també una important funció de contrapès i de control de cadascuna de les atribucions dels altres tres. Paradoxalment, quan els mitjans de comunicació han arribat a un nivell tal d’influència que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, és quan més podem posar precisament en dubte el terme quart poder.

I és que en l’instant en què, més que un potent reflector de l’opinió pública, el mitjà de comunicació esdevé un creador d’opinió pública, passa a ser la presa preferida de la resta de poders, en especial de l’executiu entre els tres clàssics, però molt significativament de l’econòmic (cinquè poder, com l’anomenen alguns, o potser millor poder de poders).

Família, escola, Església, totes elles institucions socialitzadores tradicionalment fortes, han vist minvar la seva potestat social enfront del domini vast, massiu dels mitjans de comunicació. És en aquest sentit de principal força transmissora de valors, creences i de normes de dalt cap a baix (molt més que a l’inrevés) que el mitjà de comunicació en les societats dites democràtiques cal que sigui analitzat de manera constant i especialment el seu missatge –com anteriorment ho ha estat el dels altres instruments socialitzadors– relativitzat.

Aquest serà, doncs, l’objecte d’estudi principal d’aquest blog. Si els missatges dels mitjans de comunicació de masses no permeten els ciutadans allunyar-nos massa de les veritats majoritàriament acceptades, l’endinsament en la seva estructura, mètodes de treball i objectius principals ens atorgarà, si més no en la intimitat, la categoria d’individuus una miqueta més lliures.