Telapidació nacional de Catalunya

El passat divendres es consumava el que des de fa força temps se sabia sobradament en els cercles de comunicació del país: un nou aprimament dels mitjans públics nacionals de Catalunya. Així ho anunciava al Parlament de Catalunya el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qual entenia que la mesura era arriscada però necessària en el context actual de retallades -o com ells anomenen, ajustos pressupostaris- en el global del sector públic.

Com bé apunten diversos opinadors, es faria certament difícil d’entendre que amb àrees tan sensibles del nostre entramat social com la sanitat o l’educació severament esprimatxades, el sector de la comunicació pública no en sortís també esquitxat de manera substancial. Així ho fa notar el periodista Iu Forn en el seu article d’ahir al diari Ara:

Al país de les retallades i les congelacions, semblava lògic pensar que la podadora també havia d’arribar a la televisió i a la ràdio públiques. ¿O és que algú pensa que n’han de quedar totalment al marge? Si és així que ens ho expliqui amb arguments periodístics i de país

També en l’editorial d’El Punt Avui del diumenge 27 de novembre es destacava que les mesures estalviadores que el Govern aplicarà sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’han de circumscriure:

  (…) en la lògica d’ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d’un pla d’austeritat draconià que toca tots els sectors de l’administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d’estructures

Per a d’altres articulistes, l’anunci del portaveu del Govern no ha fet més que fer surar un debat latent -el de la sostenibilitat econòmica de la CCMA i, especialment, de TV3– que havia de ser abordat de manera valenta un dia o altre. Salvador Cot, antic treballador de TV3 i actual director de Nació Digital, afirmava en el seu article de fa dos dies que sens dubte hi ha marge de maniobra per una cadena pública que el 2012 rebrà 40 milions menys de subvenció pública:

(…) és obvi que la plantilla està sobredimensionada. I que les productores que treballen més a TVC tenen marge per reduir una part del benefici empresarial. És aquí on es pot aplicar una política d’austeritat que, per ara, ha estat més simbòlica que estructural

Però en aquest debat que en endavant anirà pujant progressivament de temperatura no només intervé l’actual context d’austeritat que -inevitablement, sembla- hem d’afrontar les malmeses societats de la perifèria europea. També hi juguen un paper fonamental aspectes com la rendibilitat econòmica de la televisió nacional de Catalunya versus la seva vocació de servei públic i de vertebració de la societat catalana, així com els pressumptes interessos particulars que podrien amagar-se rere la reducció del potencial de la cadena.

TV3 dilapida

En aquesta polèmica més o menys soterrada que gira des de fa molt temps al voltant dels comptes de la televisió pública catalana, esdevé central la qüestió del pressumpte malbaratament dels sucosos recursos públics en l’externalització de bona part del servei ofert, del qual semblarien viure unes quantes productores privades. Carles Ribera, subdirector d’El Punt Avui, tirava d’ironia en el seu article d’ahir per destacar-ne aquest punt:

Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys)

D’una altra mena de “vividors”, parlava Jordi Basté en el seu Davantal d’ahir: “Què en penso de les retallades a TV3?”. Aquí sense ironia, el popular presentador de RAC1 que havia estat més de vint anys a la ràdio i a la televisió pública catalanes, ens oferia una visió poc amable d’una part de la plantilla de l’ens públic:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer. Tenen nom i cognoms i els saben les diferents redaccions i ja n’hi havia quan jo hi era. Però com passa a la pública, tenen sou i lloc per a la resta de la vida, no com acostuma a passar a la privada. Aquí, que fem coses mal fetes també, qui no val, com que som pocs, es veu molt i, per tant, se l’acaba convidant a marxar

I és que des de la compareixença parlamentària del portaveu del Govern i la reacció de la directora de TV3, Mònica Terribas, -titllada, per alguns, de ploramiques-, no han deixat d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació veus que critiquen obertament la sobredimensió de la plantilla de treballadors o la presència constant de voltors externs que viuen o volen viure d’aquell apetitós pastís i que, per tant, avalen la reducció -en diuen regulació o reestructuració- de la subvenció pública.

Trobem referències a la “ridícula” queixa de la directora de TV3 fins i tot en articles que plantegen qüestions, en teoria, ben allunyades de la que ens ocupa. És el cas, per exemple, de l’article La crisis y el fútbol que va signar ahir a La Vanguardia el periodista esportiu Dagoberto Escorcia. Tot i que l’interessant escrit d’Escorcia girava al voltant dels diners que li està costant al Barça la renovació de molts dels joves que han sorgit de la Masia, el veterà professional de la informació esportiva acabava abordant l’anunci de Terribas sobre la impossibilitat de seguir donant el futbol de primera per TV3, llençant-li una sentència tan poc treballada com força demagògica:

(…) ¿Y qué?, diría Cruyff, y miles de parados, y de funcionarios que llevan el sueldo congelado desde hace un par de años, y de médicos o de educadores. ¿Y qué si TV3 no da los partidos del Barça? Prefiero eso a encontrarme hospitales cerrados o a los jóvenes sin estudios. Esta situación es la que tienen que tener en cuenta los futbolistas. La vaca ya no da para tanto

I ja que ens trobem en territori esportiu i que sembla que un dels dos canals de televisió de la CCMA que seran liquidats és el d’Esports3, avui ens hem llevat amb la sempre oportunista golejadora Pilar Rahola qui, amagant un dribiling amb una defensa a ultrança del model de TV3, ha afusellat des de l’àrea petita i amb la seva cama bona -la dreta- una porteria sovint ben protegida:

(…) En TV3 todo resulta caro, desde montar un plató nuevo –¿existe Ikea?–, hasta mover cualquier hilo que toque la tecla del convenio colectivo. Si además, en plena crisis, mantenemos canales que no ve nadie, y añadimos otras cuestiones de peso, es evidente que algo debía pasar. No es aceptable decir a los ciudadanos que será necesario cerrar quirófanos, y no tocar ni un pelo de la televisión pública

TV3 lapidada

No són les demandes de racionalització de la subvenció pública en els mitjans de comunicació -com en qualsevol altra àrea- arguments sense sentit. Vetllar per un ús curós i eficient dels nostres diners ha de ser, ara i sempre, matèria d’obligat compliment en la gestió dels serveis públics. Que hi ha malbaratament dels recursos de TV3?; que dins i fora pul·lulen “galtes” i “xucladors” de la mamella de la comunicació nacional catalana? Sens dubte. I ho podríem fer extensible a d’altres manifestacions culturals nacionals.

La qüestió central d’aquest crit racionalitzador, però, no és el què, sinó el qui i el perquè. Com ja explicàvem a Prims i controlats, aquesta polèmica té el seu origen en els fils que es van anar movent en el sí de les elits econòmiques, polítiques, comunicatives i -també, sí- esportives durant la darrera etapa del tripartit per tal d’atènyer els principals òrgans de govern de la catalanitat: la Generalitat, el Barça i la televisió nacional. Aquestes són les plataformes essencials per a la restauració del malmès discurs assenyat i moderat, hàbitat imprescindible per a que les grans corporacions empresarials del país puguin créixer en el fons i en la forma que desitgen.

Deia Basté en el seu Davantal d’ahir que, després de la seva dilatada presència als mitjans de la “Corpo“*, des de fa set anys desenvolupa la seva feina a:

(…) una ràdio privada [RAC1], propietat -sembla- del “papu”, que és Godó

(*) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El popular presentador de la principal emissora de ràdio privada de Catalunya feia referència a les sospites que recauen sobre el Grupo Godó com a pressumpte beneficiat de l’aprimament dels recursos de la CCMA. Deia Basté que Godó sembla el “papu”. I potser no ho serà, però definitivament ho sembla.

A l’esmentat post Prims i controlats ja vaig inserir la foto -o com diria Mr. Proper, la prova del cotó- que immortalitzava alguns dels principals titellaires del país, entre ells José Antich, director de La Vanguardia. També en aquella entrada recordava la valenta -i no precisament econòmica- aposta de Godó per potenciar 8TV amb el fitxatge estrella de Josep Cuní. I li sumava el fet que La Vanguardia, principal diari del grup de comunicació, havia estat l’únic dels dotze rotatius a qui la directora de TV3 havia adreçat el seu visionari article TV3: volem un mirall trencat? que no l’havia publicat.

Des d’aleshores, les novetats s’han anat succeint. Els moviments -lícits, d’altra banda- a 8TV no deixen de produir-se. A l’octubre va sumar-se a la graella de la cadena el popular programa de RAC1 La competència i el passat dilluns 28 de novembre, l’altre exitós espai esportiu de l’emissora: Tu diràs. L’aposta de Godó, doncs, per convertir la poc més que  projectadora de sèries en tota una cadena de televisió amb aspiracions a competir amb TV3 és ja una realitat.

I quin mal hi ha en l’aposta del grup de comunicació del Conde de Godó? Cap ni una. L’experiència de RAC1, una emissora jove que en pocs anys ha passat a compartir amb Catalunya Ràdio el lideratge de l’espai radiofònic català, demostraria que al nostre país l’audiència potencial de comunicació en llengua catalana és més àmplia del que podria semblar i que no forçosament l’èxit d’un mitjà ha de comportar el fracàs de l’altre.

El problema és que la ràdio no és la tele. Ràdio la poden fer -utilitzant terminologia made in La Vanguardia– fins i tot uns pocs -i menys nets- perroflautas. I més ara, en plena era digital. La tele és una altra cosa. No és suficient la cerca en l’audiència d’un target adequat i diferenciador com van saber fer al seu dia en el llançament de RAC1, amb un públic jove, amb estudis i de classe mitjana. Per fer tele cal més, molt més. Calen recursos, molt recursos. Calen diners, molts diners.

Però ens trobem en un moment d’especial moviment a la baixa dels ingressos dels grups de comunicació, tant pel que fa a les subscripcions i venda directa com, sobretot, a la publicitat. Per tant, un grup mediàtic que es planteja convertir una cadena de tele de pa sucat amb oli en tota una tele privada nacional de Catalunya, requereix poder lluitar, no només en la mateixa divisió que la competència, sinó com a mínim en els llocs que donen pas a l’Europa League.

Assumint, doncs, que TV3 és la “plantilla més cara del futbol” -com deia Dagoberto Escorcia, en referència al Barça-, si no és possible invertir molts milions més en nous i mediàtics fitxatges a 8TV, sí que resulta imprescindible que el potencial inversor de la locomotora audivisual catalana vagi minvant any rere any.

O sigui que, sí, Basté, Godó sembla veritablement el “papu”. Als mitjans de comunicació propietat de Godó va ser silenciada en el seu moment l’alerta de Mònica Terribas sobre el perill que amenaçava els mitjans de comunicació públics nacionals. I en els mitjans de Godó, la figura de Mònica Terribas ha estat ara -i no només en pàgines d’opinió- blasmada, fins i tot ridiculitzada.

I plou sobre mullat. Les evidències d’exercici maliciosament silenciador de realitats contràries als interessos del grup han estat i són el pa nostre de cada dia, especialment a La Vanguardia. Tots hem vist l’actitud dels periodistes i mitjans del grup envers la gestió de Joan Laporta al Futbol Club Barcelona i la que han mantingut abans i ara amb l’actual president de l’entitat, Sandro Rosell. Tots hem vist com les opinions del personatge aglutinador dels més excels valors com Pep Guardiola han estat ovacionades en el fosquíssim afer de Qatar Foundation però absolutament afusellades quan ha gosat aixecar la veu en defensa de l’expresident blaugrana. I tots hem vist fins i tot la poc manipulable Pilar Rahola abaixar els braços i retirar un article on criticava el vist-i-plau de l’entrenador del Barça als diners provinents de l’emirat.

Motius per criticar, no tan sols la gestió econòmica, sinó també la propagació amb diner públic d’un estereotip de catalanitat que sovint enllaça massa clarament amb la realitat que viu la part menys angoixada -per dir-ho suaument- de la societat catalana n’hi ha de sobres a TV3. En aquest blog he destacat algun exemple de flagrant allunyament de la nostra tele pública respecte a la nostra realitat majoritària i de grollers lligams amb determinats interessos particulars (vegeu 30 minuts de promoció).

Però això no significa que ara tots plegats haguem de combregar amb rodes de molí. I és que no és simplement una qüestió que afecta al panorama comunicatiu del nostre país. Les sospites que el deplorable context econòmic està essent aprofitat per l’actual Govern de la Generalitat per reduir la cosa pública en favor de l’interès privat no paren de créixer. Ho facilita la successió de notícies on se’ns equipara funcionariat amb malbaratament i on no se’ns parla de drets sinó de privilegis dels treballadors públics (com bé destaca Roger Palà en el seu article d’avui a Nació Digital). Ho permeten informacions d’altres àmbits com aquesta també d’avui, on se’ns informa de la nova brillant idea del conseller de Sanitat per reformar el sistema sanitari del país.

Que crisi significa canvi, és evident. Que aquest canvi ho serà de model, també resulta indubtable. I que el canvi de model tendeix cap a la progressiva privatització de les nostres vides -també en comunicació- ja no ho pot negar ningú.

Per cert, parlant d’interessos privats, he trobat a faltar una de les -en altres moments, combatives- portades de Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans públics nacionals de Catalunya. No voldria pensar que aquest oblit s’ha degut a una possible rancúnia vers la directora de TV3 per les infructuoses negociacions per conduir un programa a la cadena.

Telenotícies antitèrmics

Si una cosa va assolir satisfactòriament el moviment del 15-M a Catalunya va ser posar el poder polític del país en situació d’amenaçador escac. La frustrada temptativa de desallotjament -o neteja, segons pròpies paraules dels inspiradors- del 27 de maig i l’intent d’aturar el Parlament per part dels ‘indignats’ el 15 de juny va ferir el govern de la Generalitat en dues àrees fonamentals. D’una banda, aquests fets trasbalsaven la línia estratègica que des que va agafar les regnes el president Mas perseguia prioritzar i potenciar tots els temes relacionats amb la seguretat a Catalunya i, en darrer terme, mostraven a l’opinió pública de manera transparent que el Govern flaquejava en matèria de control de la informació.

En un marge de poques setmanes, una ciutadania tocada en major o menor grau per la crisi econòmica i fatigada per la llunyania del discurs polític, va ser testimoni d’una certa generalització del desordre i la crispació, fins i tot, del conflicte social. Durant força dies, les imatges televisives de les places catalanes i de la resta de l’estat compartien protagonisme amb la plaça Sintagma de la capital d’un país en fallida i ens recordaven -salvant les distàncies- les revoltes populars que s’havien produït a diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Des de la perspectiva del poder executiu, allò era simplement intolerable. Més intolerable encara, sabent que dins de les línies estratègiques d’aquell poder es trobaven -i es troben, com sabem- unes imparables polítiques de massives i doloroses retallades socials que difícilment es poden a dur a terme enmig d’un clima d’agitació ciutadana. Una situació que se’ls escapava perillosament de les mans ha hagut de ser urgentment redreçada.

I s’ha redreçat. D’aleshores ençà, el govern d’Artur Mas no ha permès que cap esdeveniment ni cap discurs al nostre país poguessin enterbolir l’aplicació de les mesures governamentals de la manera que havien estat planificades. Per a l’exitós desenllaç d’aquestes tàctiques no cal dir que ha estat primordial recuperar el control de la informació, primer, i netejar la malmesa imatge dels cossos de seguretat, després.

Refredar el termòmetre social

No cal ser especialment perspicaç per endevinar que el control de la informació per part d’un govern necessita de la connivència majoritària dels mitjans de comunicació del país. En el cas que ens ocupa, la complicitat mediàtica és del tot natural en grups de comunicació històricament al·lèrgics als mots ‘desordre’ i ‘inseguretat’ (Godó, al capdavant), probablement també en d’altres més preocupats pels avenços sobiranistes que no pas per les demandes socials (Hermes, grup propietari d’El Punt Avui) i definitivament difícil d’aconseguir en grups de comunicació d’abast estatal i/o d’ideologia -diguem-ne- progressista (Zeta, Prisa…).

El que sí que és primordial és controlar al màxim els mitjans de comunicació nacionals públics del país, en aquest cas Catalunya Ràdio, però sobretot TV3, atès l’intrínsec potencial d’influència de la televisió en general i, de manera particular, per la consolidada imatge de credibilitat de la cadena pública catalana.

Si hem anat seguint els espais informatius de referència de TV3 haurem pogut comprovar que des que es van produir els fets del Parlament de Catalunya el 15 de juny, s’han anat succeint tres fenòmens interessants. El primer, l’estranya desaparició de la llum pública (fins fa ben poques setmanes) de la figura política que més s’havia prodigat durant la calenta primavera catalana, el conseller d’interior Felip Puig. El segon, el restabliment de la correcta imatge pública dels Mossos d’Esquadra a través de la difusió -dia sí, dia també- d’innombrables i exitoses operacions anti-droga, o contra bandes especialitzades en robatoris, màfies de la prostitució o furts en les zones turístiques del país. I el tercer, la progressiva minva en la focalització informativa de qualsevol esdeveniment que de manera directa o indirecta ens pogués recordar el recent passat convuls o transportar a places ocupades i a eslògans subversius.

Com dèiem, des de la perspectiva de qui governa un país, sobretot en temps de crisi, és simplement inacceptable que la ciutadania tingui la percepció que, u, el país és un caos, i dos, que els encarregats de garantir la seguretat interior defensen únicament els interessos dels que ostenten el poder. I contrarestar aquestes dues circumstàncies ha estat el que ha ocupat els darrers mesos bona part de la jornada laboral dels nostres dirigents. I sens dubte, se n’han sortit amb escreix.

Les llarguíssimes vacances d’estiu del conseller Puig (vacances mediàtiques, s’entén) i els triomfants relats que els cossos de seguretat del país han pogut col·locar en els principals mitjans de comunicació -repeteixo, especialment a TV3-, tot plegat amanit amb la manera com se’ns estan presentant les protestes contra les retallades dels diversos col·lectius professionals, han propiciat l’assoliment d’un clima ciutadà acceptablement menys calent que el vam viure en la primavera. Imaginem-nos per un moment que les darreres intencions estalviadores de l’Institut Català de la Salut haguessin sortit a la llum pública enmig d’aquell enorme sidral reivindicatiu.

Tot i les temperatures estiuenques, tot i la profusió de dades socials i econòmiques negatives, és indubtable que la perillosament oscil·latòria febre “revolucionària” s’ha transformat en permanent -però controlable- febrícula. I aquest nou clima social ha propiciat no només que el conseller d’interior Felip Puig hagi reaparegut a la vida pública catalana amb una completa neteja de cutis sinó que ho hagi fet, a més, amb el total convenciment que les recomanacions -o subtils directrius- que va deixar anar el dia que presentava la col·laboració del departament amb els municipis serien amablement recollides pel col·lectiu periodístic:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

No m’entretindré a detallar-vos el seguit de sentiments i records que em provoquen sentències com aquesta. En cap cas no podria millorar el que ha expressat de manera clara el periodista David Fernàndez a Media.cat en el seu article Plomes o porres:

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica (…)

Tanmateix, sí que faré notar que, a banda de l’esmentat article de David Fernàndez, aquestes -diguem-ne- recomanacions del conseller Puig només han estat recollides pel diari digital e-notícies, m’imagino que per l’habitual dedicació d’aquest mitjà a difondre informacions que poden suscitar la polèmica. Cap esment més en cap altre mitjà de comunicació; cap expressió en 140 caràcters en els populars comptes de twitter dels encara més populars professionals de la informació; cap comunicat de queixa del nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (que sí havia reaccionat, en canvi, davant les crítiques del conseller a la cobertura informativa del desallotjament del 27 de maig).

Senyal que la informació llençada pel titular d’Interior de la Generalitat ha arribat de manera precisa a qui havia d’arribar i que ha quallat: no ha estat filtrada a la sempre excessivament mal·leable opinió pública, sinó que ha quedat ben custodiada per aquells que, sabent-se professionals d’una tasca d’enorme responsabilitat social, sens dubte sabran utilitzar-la amb el seny que correspon.  

El nostrat antitèrmic televisiu

El dilluns 3 d’octubre ens ha proporcionat l’exemple perfecte d’aquesta recuperació del control informatiu per part dels gestors del nostre país. Farem una ullada detallada a l’espai  informatiu de referència de la cadena pública catalana, el Telenotícies, afegint-hi unes pinzellades comparatives amb L’Informatiu de TVE Catalunya.

Aquell dia, el protagonisme del panorama socialment bulliciós català requeia, d’una banda, en la sanitat pública (augment de les llistes d’espera de les operacions quirúrgiques i nou intent negociador entre l’Institut Catala de la Salut i els sindicats), i de l’altra, en l’inici de les detencions dels pressumptes implicats en el bloqueig del Parlament de Catalunya el 15 de juny.

TV3, en el seu Telenotícies Vespre ho va veure de la següent manera:

Notícies sobre la sanitat pública

El Telenotícies Vespre va obrir edició amb una notícia d’indubtable interès per a la ciutadania, l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques i les mesures que el Departament de Salut aplicaria per garantir uns terminis concrets d’espera segons la urgència de cada malaltia. La durada total de la notícia va ser de 3 minuts 49 segons (del 01:23 al 05:12) i va consistir en:

1.- Informació prèvia de les actuals dades de temps d’espera explicades pel conductor del TN, Ramon Pellicer, de la següent manera:

(…) Aquest estiu, al juny, les persones a l’espera d’operació eren gairebé uns 70.000, un augment del 30,5%. La xifra s’explica, a banda del tancament de quiròfans en horari de tarda, pel creixement vegetatiu de la població, segons dades del departament de Salut

Fixem-nos bé en la informació. L’augment del 30,5% de persones en espera d’una operació es deu a dos motius essencials: al tancament de quiròfans en horari de tarda i al creixement vegetatiu de la població. Explicat així, de forma concisa i transparent, el missatge arriba de manera diàfana a l’audiència. En canvi, quina és l’estructura triada pels serveis informatius de TV3 en el redactat d’aquesta informació?: doncs una estupenda frase subordinada, és a dir, una estructura poc o gens recomanable en redacció periodística, en general, però molt especialment en ràdio i televisió, perquè provoca que el missatge arribi excessivament difús al receptor. Com podem imaginar, aquesta tria no és ni casual ni innocent. I menys encara, el fet que hagin escollit com a oració principal de la informació el motiu no atribuible a la gestió política…:

La xifra s’explica pel creixement vegetatiu de la població

…i que hagin relegat a una posició secundària la conseqüència de les mesures dictades pel govern de la Generalitat: el tancament de quiròfans en horari de tarda.

2.- Vídeo amb el detall de les mesures de la conselleria i els temps d’espera garantits per llei segons el tipus d’operació, les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz i un petit reportatge d’una pacient que fa nou mesos que espera una operació de pròtesi de genoll i que explica que en la darrera visita li van dir que no sabien si s’hauria d’esperar un any o dos anys més. La informació sobre aquest exemple particular de llarga espera per a una operació acaba amb la veu en off matitzant les pròpies paraules de la pacient:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun [la pacient], teòricament hauria de rebre atenció immediatament

I, tot seguit, ja a plató, per si no ha li ha quedat suficientment clar a l’audiència, la conductora del TN, la Raquel Sans, torna a recordar-nos que:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun, teòricament -com els dèiem- hauria de rebre atenció immediatament. Ho acabem de veure en el vídeo explicatiu de fa només uns segons

3.- La notícia pròpiament sobre l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques es completa amb les garanties del departament de Salut respecte a l’atenció de les malalties de risc (cardíaques i oncològiques) dins dels terminis de seguretat i ens expliquen que el temps d’espera per operacions en malalts de càncer a mes de juny de 2011 han estat en general menors als esmentats terminis de seguretat. És clar que no ens diuen quines han estat les dades reals a finals d’aquest estiu; això sí, reconeixen que:

(…) són terminis que, probablement, s’hauran allargat més durant aquest estiu perquè s’ha reduït l’activitat als quiròfans més de l’habitual

O traduint els eufemismes emprats per la Raquel Sans:

(…) són terminis que, segur, s’hauran allargat més durant aquest estiu per les mesures del departament de Salut que han obligat a tancar nombrosos quiròfans

Aleshores, sense cap tall en la informació, el Telenotícies aborda l’altra notícia important de la jornada en matèria sanitària: la represa de les negociacions entre Institut Català de la Salut i sindicats i les noves protestes dels professionals mèdics. Total de la informació: 27 segons (minuts 05:13 a 05:40). A dreta llei, aplicant criteris de rabiosa actualitat, aquesta hagués hagut d’aparèixer com a informació principal i hagués hagut de merèixer un tractament més extens. En canvi, tot i que ja havia estat a bastament tractada en l’edició del migdia del propi Telenotícies, la notícia sobre les mesures adoptades per Salut en relació a les llistes d’espera és la que es considera primordial tant en ordre d’emissió com en durada (recordem, 3 minuts, 49 segons).

A banda de l’implícit significat de la relegació del conflicte sanitari a un apartat residual del Telenotícies, cal no perdre detall de com està explicada la notícia.

Per començar, la informació és de les que en televisió podem qualificar de baixa intensitat: consisteix en l’emissió d’imatges de les protestes explicades per una veu en off -en directe, des del plató- del propi conductor.

Si ens centrem en les imatges, veurem que la concentració dels professionals mèdics davant la seu de l’Institut Català de la Salut ha estat filmada des d’una posició molt llunyana de la porta principal, lloc on es van produir diverses escenes de tensió i certa violència entre Mossos d’Esquadra i manifestants. La resta de les imatges descriuen una marxa tranquil·la i pacífica dels manifestants per la Gran Via de les Corts Catalanes. Com és lògic, cap personalització de la protesta, cap tall de veu de representants sindicals.

I el que no té cap mena de desperdici és el redactat que acompanya les imatges insulses de la protesta i que Ramon Pellicer -talment com un lloro- llegeix des de plató. Us en faig aquí sota la transcripció literal del redactat tal i com ha estat verbalitzat pel veterà periodista de TV3 (us torno deixar aquí l’enllaç al Telenotícies perquè l’escolteu amb atenció; recordeu, minuts 05:13 a 05:40):

Metges i infermeres s’han tornat a manifestar, demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut les retallades que hi ha sobre la taula si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal 1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys

Els sindicats afirmen que només afectaran una baixada de sou si per escrit tenen confirmació que no hi haurà acomiadaments

Després de dues hores la reunió ha acabat sense acord

Fixeu-vos en el primer paràgraf, que és on apareixen totes les dades substancials de la notícia. En Pellicer recorda aquella cèlebre locució del no menys cèlebre Alfredo Urdaci en temps de la TVE d’Aznar, quan el periodista va haver de llegir una sentència contrària a Radio Televisión Española i favorable al sindicat Comissions Obreres (a qui ell es va referir com a C.C.O.O.).

En aquest cas, la tècnica que empra el periodista de TV3 per locutar el primer i transcendent paràgraf és eliminar els signes de puntuació tant com li ha estat possible, de manera que:

  1. on hauria d’haver-hi hagut un punt i seguit, existeix una subtil inflexió de veu que generosament he traduït com una coma (“Metges i infermeres s’han tornat a manifestar,…”)
  2. on hauria d’haver-hi hagut un altre punt i seguit, no hi ha cap signe de puntuació (rere el mot ‘Salut’ en la frase “demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut”)
  3. també desapareix la pausa imprescindible en locució radiofònica o televisiva entre dues frases condicionades: entre la frase causal: “si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal” i la seva conseqüència: “1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys”

En resum, un paràgraf absolutament inintel·ligible que, altre cop, no és producte de la casualitat ni de la incompetència (el senyor Ramon Pellicer coneix amb escreix la teoria de la locució radiofònica, que ha transmès a no pocs alumnes de la UAB). L’embarbussament és del tot intencionat, i busca minimitzar encara més una informació que, ja de per sí, ha merescut un tractament visual molt pobre.

Per acabar de confirmar aquestes subtils manipulacions televisives dirigides totes elles a allunyar l’audiència de la percepció de permanent conflicte en el món sanitari, podeu fer un cop d’ull a l’edició del vespre de L’Informatiu de TVE Catalunya, els serveis informatius de la qual segueixen unes directrius -en espera de l’inevitable canvi de “règim” a nivell estatal- del tot divergents amb les de la cadena catalana.

Veureu que, a parer de TVE Catalunya, la notícia principal ha de ser la més actual (les protestes del col·lectiu sanitari), i com a conseqüència, la informació mereix un tractament molt més extens (3 minuts, 12 segons: del 01:52 al 04:14). A més, aquí sí que apareixen reflectides les escenes de tensió que es van produir a les portes de l’ICS, escenes que, per a centenars de milers de catalans seguidors dels Telenotícies, mai no s’han arribat a produir. I també, aquí sí que la massa informe de manifestants que vèiem a TV3 adquireix una configuració més personalitzada, gràcies als dos talls de veu de sengles sindicalistes.

Notícia sobre la detenció de bloquejadors del Parlament

L’altra informació destacada del dia amb rerefons de conflictivitat social és la que es referia a la detenció de quatre de les vint-i-dues persones identificades per la policia com a agressors de diputats del Parlament de Catalunya en l’intent de bloqueig d’aquesta institució el passat 15 de juny.

A TV3 li donen caràcter preeminent a la notícia, com demostra el fet que obre bloc informatiu. Això sí, per tal d’evitar la conjunció de massa informacions amb evidents i perilloses derivades cap al conflicte social, separen el problema sanitari i l’afer dels ‘indignats’ amb més de 10 minuts d’emissió de notícies de caire ben divers. Com és lògic d’imaginar, els serveis informatius de TVE Catalunya utilitzen l’estratègia oposada a L’Informatiu: no només no separen aquestes dues informacions sinó que a més n’hi afegeixen una altra entremig que també mostra malestar professional contra les retallades, en aquest cas a la universitat.

Tornant al Telenotícies, el bloc dedicat als afers del Parlament s’inicia al minut 16:38 i finalitza al minut 18:13. Total, 1 minut 35 segons d’una informació que consta de:

  1. unes primeres imatges de la posada en llibertat dels quatre joves després d’haver-los pres declaració
  2. un recordatori dels fragments més violents i clarament inculpatoris del bloqueig del Parlament
  3. unes declaracions de l’advocat dels joves en què afirma que les detencions tenen finalitat “d’escarni públic” i que persegueixen “enviar un missatge de contundència”, immediatament contrarestades pel propi conseller d’Interior, Felip Puig, amb la reducció a motivacions de justícia i seguretat
  4. i unes darreres imatges -altre cop en posició residual- de la informació més novedosa: les protestes dels ‘indignats’ a la plaça de Catalunya contra aquestes detencions (tot i que es recull el posicionament oficial del moviment, tampoc aquí no existeix cap personalització de la protesta ni es dóna veu a cap dels seus participants)

Per cert, ni en el Telenotícies de TV3 ni tampoc a L’Informatiu de TVE Catalunya no hi trobem ni una sola referència al fet que les detencions dels ‘indignats’ que van participar en els fets del Parlament són el resultat de la tramitació de la denúncia interposada pel grup Manos Limpias (tan sols BTV, en el seu informatiu vespre d’aquell dia, i diversos mitjans escrits alternatius, com explica Media.cat, es fan ressò d’aquest fet).

Però a banda del propi tractament d’aquesta informació, subtilment dirigida a combregar amb les tesis del departament d’Interior, el que aquí acaba de confirmar l’oberta connivència dels actuals serveis informatius de la televisió pública catalana amb els responsables governamentals del nostre país, és la notícia que s’emet just a continuació de la dels ‘indignats’ detinguts.

I aquesta informació no és cap altra que un detallat i triomfant relat d’una nova i exitosa operació policial; en aquest cas, el dispositiu de prevenció de robatoris al metro de Barcelona, dut a terme durant l’estiu per Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i que hi ha permès reduir el nombre de furts.

Com en el cas de les protestes del col·lectiu mèdic davant l’Institut Català de la Salut, també aquí s’opta per l’emissió d’unes imatges del dispositiu policial al metro de Barcelona acompanyades de la veu en off en directe del propi Ramon Pellicer. La gran diferència entre una i altra és que, aquí sí, el veterà periodista de TV3 trasllada al seu exercici professional el seu bast coneixement en matèria de locució: aquí no hi trobem precipitació, respirem com toca gràcies a les pauses escaients, i sobretot s’ens enfatitza responsablement i convenient les dades més significatives de la informació.

I com a darrer apunt, destacar que en L’Informatiu de TVE Catalunya el bloc de conflictes socials (retallades a la sanitat més llistes d’espera, retallades a la universitat i ‘indignats’ detinguts), que finalitza al minut 07:40, queda del tot separat de la notícia de l’èxit policial al metro de Barcelona, que s’inicia al minut 16:40.

Aquest darrer detall de la tàctica informativa de l’ens estatal a Catalunya ens corrobora la transcendència de l’elaboració de l’escaleta d’un informatiu i ens confirma -per oposició- que els serveis informatius de TV3 han optat, ja definitivament, per fer seves les recomanacions o -com en dèiem?- subtils directrius que el conseller Felip Puig va adreçar oportunament al col·lectiu periodístic i que recollíem a l’inici d’aquest post.

No deixa de ser curiós que l’absència de neutralitat que Puig pregava als periodistes sigui recollida pels periodistes de TV3 en sentit totalment oposat als interessos dels propis professionals de la cadena televisiva de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un col·lectiu professional que -recordem-ho- es troba en una situació similar a la dels treballadors públics de la sanitat o de l’ensenyament, és a dir, gaudint d’un meravellós dia a dia farcit de retallades de plantilla i salarials.