Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.

Contrareforma

Res no fa més sòlida la pertinença a un majoritari grup de correcció en fons i forma que l’existència d’un desqualificable grupúscul d’outsiders. Res no fa més indiscutiblement positiva una discutible realitat majoritària que l’existència d’una realitat minoritària discutidora que empra mètodes discutibles.

Quan es donen aquestes circumstàncies, els grisos desapareixen. D’una banda, el gran grup, el del seny, el de l’ordre, el dels rectes i centrats, en definitiva, els “tots”. De l’altra, el grupúscul, el de la rauxa, el de l’extrema radicalitat, en resum, els “ningú”. I entremig, no res, cap atenuant, cap matís, cap vas conductor entre ambdues indiscutibles realitats.

Quan es donen aquestes circumstàncies, quan de sobte se’ns fa visible la presència d’una “línia roja” perquè algú l’ha traspassada, es posa en marxa tota la maquinària necessària per tornar a cimentar els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària ressituant, de retruc, el grupúscul discutidor en aquella àrea del mapa social que referma la idoneïtat de la línia predominant de manera doble: primer, atribuint buidor, és a dir, contingut zero a l’existència vital del grupúscul i, en segon lloc, per contrast, atribuint no només contingut sinó veritat absoluta als plantejaments de la realitat majoritària.

Per això, quan es donen aquestes circumstàncies, és del tot apassionant ser testimoni privilegiat del comportament de tots els actors que intervenen en el magma de la generació d’opinió pública del nostre país. La maquinària es posa en marxa i ho fa sense pal·liatius i sense rubor, perquè és ben coneixedora que, en sí, és tranmissora de veritat inqüestionable, de veritat no profanable.

El contraatac mediàtic

El 15 de juny de 2011 és, ja, una jornada gloriosa de recol·locació de les peces desendreçades, de ratificació del model dominant. Després d’un mes clavat de tremolor social que ha desfigurat els aparentment indestructibles blocs de formigó armat sobre els que s’aixeca aquest model, avui assistim a un veritable acte de contrareforma.

Mediàticament, això es tradueix amb portades amb titulars escrits en grans caràcters tipogràfics, de contingut no informatiu sinó qualificador, amb la presència d’editorials en portada -que referma la transcendència de l’esdeveniment- i amb profusió de columnistes als diaris, de tertulians a les ones, d’opinadors de tota mena i condició, d’on es desprèn una sola idea, un únic i indubtable missatge: que aquest sistema parlamentari que tenim, tot i que imperfecte, és inqüestionable i que els fets d’ahir deslegitimen les reivindicacions del grupúscul reformador.

Primer, una ullada a algunes portades ben clarificadores:

Tot seguit, un passeig pels titulars d’alguns dels articles d’opinió que avui han vist la llum pública:

Avui. Editorial: Els ‘Indignats’ que insulten la democràcia

Avui. Manuel Cuyàs: Tejero amb rastes

Avui. Vicent Sanchís: Sense interrupcions, sisplau, on sota un titular moderat el periodista hi fa aparèixer tres fets històrics d’interrupció parlamentària: la del general Pavía entrant al Congrés a cavall, la de la derogació de la vida parlamentària catalana per part de Franco i la del més recent 23-F.

El Periódico. Editorial: En defensa de la democràcia

La Vanguardia. Editorial: Ataque a la democracia en Catalunya

La Vanguardia. Artur Mas: De la indignació a la indignidad

La Vanguardia. José Antich: Aquel 15-J

La Vanguardia. Pilar Rahola: Indignados indignos

La Vanguardia. Lluís Foix: Una jornada inquietante

El País. Editorial. Cerco violento. Los grupos radicales del 15-M ejercen una coacción inadmisible sobre el Parlamento catalán

La línia de condemna al setge del Parlament i les agressions que van patir alguns parlamentaris és tan unànime en els mitjans de comunicació que ha obligat diversos intel·lectuals favorables a les peticions dels ‘indignats’ a posicionar-se contra les formes exhibides per una part dels revoltats. És el cas, en primer lloc, d’Stéphanne Hessel, que ha estat l’ideòleg indirecte del moviment. Això afirmava en la carta adreçada als seus editors espanyols:

Considero intolerable cualquier intento de paralización de las instituciones de representación democrática, así como la coacción de todo tipo ejercida contra los representantes de la voluntad popular. Eso nada tiene que ver con la resistencia pacífica ni con la legítima disidencia democrática

També el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ha hagut de donar explicacions públiques sobre la defensa d’un moviment que, de cop i volta, és ja minimitzat, quan no despreciat.

Des de les pàgines de Público, el diari d’abast estatal amb més simpaties pel moviment del 15-M, també els seus columnistes més combatents s’han vist obligats a inserir una condemna als actes de violència en articles que segueixen, però, essent crítics. És el cas de Violencia en el Parlament (en el exterior), on Isaac Rosa l’amaga enmig d’un discurs eminentment sarcàstic:

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia

Després dels successos d’ahir no hi ha “peròs”, no hi ha “tinguem en compte que”, no hi ha “minories no representatives”. El que des d’ahir existeix és un únic missatge possible, que és el que ha de’arrelar de manera rotunda en l’opinió pública del país: que aquest moviment que ha gaudit fins ara de gran simpatia i recolzament social és en realitat tan sols un moviment antisistema que utilitza la violència urbana com a mitjà d’expressió.

Trobem aquest missatge únic en les declaracions institucionals posteriors als incidents. Primer, de part del conseller d’interior, Felip Puig, una figura política que necessitava amb urgència una neteja completa de la seva imatge pública:

Estem davant de nous mètodes de violència urbana que sota una falsa resistència pacífica i passiva posen en dificultat la intervenció policial

I després, per part de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, la qual ha redirigit un moviment perillosament trasbalsador cap a aquella àrea del mapa social a què abans feia referència on només hi té cabuda el no-discurs, els no-valors i la radicalitat més execrable:

(…) Y yo creo que ayer marcó un antes y un después. Ayer hubo un punto de inflexión porque lo que ocurrió fue excepcionalmente grave y yo creo que muchísima gente que, de buena fe, hubieran apoyado o apoyaron, en su día, unos manifestantes del 15 de mayo, ayer, si quedaba alguno de ellos en esos grupos, perdieron su legitimidad y la gente, por suerte, ha respondido a la democracia y a los valores democráticos

Doncs això. Ni rastre del clàssic discurs que es repeteix quan es produeixen aldarulls en els estadis de futbol o en les celebracions a Caneletes: “aquests violents no representen al conjunt”. Aquí no. Dels milers de manifestants d’ahir potser n’hi haurà hagut ben pocs de violents -entre ells potser alguns infiltrats– però en aquest cas no només representen al conjunt dels concentrats sinó que fins i tot semblen ser l’essència del moviment en global. En el missatge únic que institucions i partits polítics i grans mitjans de comunicació estan transmetent des d’ahir queda ben clar que la democràcia (institucional) n’ha sortit vencedora i que la intolerància (el moviment 15-M) ha perdut per golejada. Punt i final.

Càlcul erroni

Així com en l’entrada anterior d’aquest blog, Vies d’aigua en el control de la informació, qualificava d’estratègicament desastrosa l’operació policial engegada pel conseller d’Interior contra els acampats de la plaça Catalunya, en aquest cas considero que la decisió dels acampats de traslladar la seva veu a les portes del Parlament de Catalunya ha estat també una errada del mateix calibre.

I no pel fet en sí. És obvi que una mostra reivindicativa pacífica com la que havien dut fins aleshores hagués estat altre cop una expressió del tot legítima i una demostració de força col·lectiva. El problema -i això ho haurien d’haver tingut en compte els acampats- és que no hi havia ni una sola possibilitat que l’acte reivindicatiu d’ahir acabés amb el triomf públic i mediàtic de les seves demandes. Ahir era simplement impossible que això succeís. Venint de l’error de càlcul majúscul dels responsables d’interior en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya, la repetició d’aquell desenllaç no era una eventualitat plantejable. I com que era indubtable que d’una o altra manera els diputats acabarien entrant a la cambra i que no era acceptable un nou retrat demolidor de les forces d’ordre públic, era del tot imprescindible que es cometessin -i que fossin evidents- actes de violència per part dels revoltats. No afegirem res més per no entrar en terreny pantanós.

Va haver-hi un càlcul erroni -i certa mostra de supèrbia- en el dispositiu policial ordenat el 27 de maig a la plaça Catalunya. El 15 de juny es va cometre també un evident error estratègic, aquest cop per part dels manifestants. A més, al de per sí impossible desenllaç victoriós se li ha de sumar un element que, de tan potentment simbòlic, se’ls ha tornat en contra amb una potència encara més brutal: la violència emprada ahir es va exercir als voltants de l’edifici que representa el diàleg democràtic i contra els representants -millors o pitjors- de la voluntat del poble.

Ignacio Escolar ho sintetitza perfectament a les pàgines de Público en el seu article No me representan:

(…) ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas

I és que els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària -com deia a l’inici- no tremolen davant l’empenta d’uns quants revoltats que sovint són etiquetats d’antisistema, de radicals, de violents. Aquests pilars han patit -i han patit més del que creiem- en el moment que per cada acampat poc etiquetable que hem vist a les places de tot arreu hi ha hagut milers de simpatitzants fora d’aquests espais de via pública autogestionats.

El futur immediat serà implacable. Implacable amb els detinguts, que pagaran pel que no s’ha pogut fer pagar al moviment durant el mes de revoltes. Implacable amb la dissidència fora dels espais de debat institucionalitzat. Igual d’implacable que una realitat que ningú no pot oblidar ni menystenir en l’actualitat: no és tan important el que ets o el que vols transmetre sinó el que sembles a ulls de la majoria.

La imatge dirigeix conductes i mou passions. Fa pocs dies pensàvem en els ‘indignats’ i se’ns apareixien assemblees multitudinàries ben conduïdes a les places i cassolades espontànies de veïns; aleshores hi vèiem aparences físiques ben diverses, rostres joves però també adults i gent d’edat avançada, i famílies senceres que col·laboraven amb l’organització de les acampades. Avui, 16 de juny, per un enorme error de càlcul, on hi vèiem diversitat i discurs ara ja només hi veiem crestes, cadenes i gossos fastigosos.

Felip Puig va menysprear fa unes setmanes el poder de les xarxes socials i el tarannà veritablement pacífic de les acampades. Ahir, els acampats van també menystenir unes eines de control que el poder domina de sempre a la perfecció. I la diferència la trobem en la desproporció de forces. Una errada descomunal pot ser rescabalada només per aquells que disposen dels instruments de correció necessaris. Les noves eines de comunicació són sens dubte unes grans aliades dels moviments socials que s’originen fora de l’espectre polític i mediàtic institucionalitzat. Alhora, però, la seva llunyania del circuit de generació d’opinió massiva els fa molt més fràgils davant de qualsevol errada comesa.

La feina ara serà ben dura per al moviment dels 15-M o dels ‘indignats’. Perquè el que han aconseguit amb suor, especialment la simpatia majoritària d’una societat igualment fatigada i ensopida, pot haver-se fet miques per un simple menysteniment d’unes conseqüències que semblaven òbvies. Netejar la imatge tacada que massivament ha arribat a totes les llars del país serà en la meva opinió una tasca ingent per als integrants d’un moviment no només interessant, sinó absolutament lògic i necessari.

Vies d’aigua en el control de la informació

Com deia en l’anterior entrada d’aquest blog, la irrupció dels “indignats” per mitjà de mecanismes allunyats dels habitualment utilitzats per configurar l’agenda político-mediàtica ja va fer trontollar de manera clara l’indubtable protagonisme de la campanya electoral. En certa manera, va ensenyar tant als professionals de la política com als de la comunicació massiva que el control de la informació presenta hores d’ara nombroses vies d’aigua.

En l’interessant 30 minuts que TV3 va programar el passat diumenge amb el títol d’Indignats, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí explica de manera molt nítida en què es basa l’interessant canvi que estem vivint a nivell comunicatiu i que afecta molt directament el tradicional domini del poder polític sobre el què, el com i el quan es difon una informació:

El que ha succeït és que la distància entre pensar, dir i fer és un clic: penso que no estic d’acord, ho dic i ho faig. I passo d’un sms, d’un missatge bidireccional, privat, i quasi bé enclaustrat, a un missatge obert, global. Aquest és el canvi, és el canvi d’escala i el canvi de potència. És a dir, que puc parlar al món

Les xarxes socials han estat fonamentals en l’esclat i el desenvolupament d’un fenomen que s’ha extès per tot el territori espanyol, de la mateixa manera que ho van ser també en els primers brots revolucionaris a Tunísia i el posterior contagi a d’altres indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Com és obvi, ni twitter ni facebook no expliquen el rerefons ni les motivacions de cap d’aquests moviments perquè són en essència eines de comunicació, però sí que han esdevingut elements clau en l’assoliment de visibilitat superant els clàssics canals de tranmissió d’informació.

Mentre que tots aquests joves moviments reivindicatius es mouen de manera natural en aquesta xarxa virtual que és internet i en coneixen els secrets i les seves múltiples possibilitats, aquelles realitats més pròpies d’èpoques passades i que es caracteritzen per estructures organitzatives més rígides no acaben d’entendre la naturalesa del mitjà quan proven d’endinsar-s’hi. Així ho explica en el reportatge de 30 minuts Julio Alonso, fundador i director general de Weblogs, S.L:

Los políticos hasta ahora han usado twitter para contar el mismo mensaje que contaban en televisión o en cualquier otro sitio, y están acostumbrados a ellos dar el mensaje y no están acostumbrados a que la gente les devuelva retorno. Y cuando dicen algo no están acostumbrados a que les salgan 40 personas diciendo “esto que has dicho es una tontería por esto y esto y esto (…) y hace dos años dijiste algo distinto y aquí está el enlace”

I él que és d’aplicació a la classe política també ho és, segons Alonso, al món de la comunicació tradicional, no només per la transcendent qüestió de la immediatesa sinó també per la pròpia naturalesa dels seus continguts:

(…) los medios están casi tan perdidos como los políticos en esto. Han perdido centralidad. Un tertuliano es alguien que es periodista, o político o ex-político razonablemente conocido que opina de todo, de los terremotos en Japón, de la crisis económica, de las elecciones, de cualquier cosa. Claro, sobre todo en internet lo que se ve es muchísima especialización. O sea, tú puedes ir y encontrar información muy especializada sobre cualquier temática y, por lo tanto, la calidad de los contenidos y el nivel de exigencia de los lectores en cada una de las temáticas es mucho mayor

Fins que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials en la ciutadania els moviments socials han tingut enormes dificultats per arribar a l’opinió pública. Qualsevol periodista que hagi fet tasques d’oficina de premsa per a associacions, entitats sense ànim de lucre o petites cooperatives coneix perfectament la tasca ingent que suposa intentar visibilitzar -ni que sigui una mica- en els mitjans de comunicació tradicionals el treball fosc de qualsevol d’aquestes organitzacions. En canvi, pels potents gabinets de comunicació d’institucions, partits polítics, sindicats, grans empreses i entitats financeres la porta dels mèdia ha estat i segueix estant completament oberta.

És per aquest motiu que parlem de superació dels canals clàssics de transmissió d’informació o de visibilització mediàtica de realitats socials poc conegudes. I és per aquest motiu que quan analitzem el fenomen de les acampades no només hem de parlar de sacsejada dels fonaments sobre els quals s’estableix el sistema de representació parlamentària basat en la lluita dialèctica entre partits polítics, sinó que hem de parlar forçosament també de profund trabals per a les estrictes i rígides estructures dels grans mitjans de comunicació. Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, ens ho exemplifica en el reportatge del 30 minuts:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

El menyspreu del canvi comunicatiu

Sense entrar en consideracions sobre la legitimitat o l’ètica de l’actuació policial del passat divendres, si hi ha una cosa que confirma l’estratègicament desastrosa operació ordenada pel Conseller d’Interior, Felip Puig, és que els gestors de la cosa pública no s’han adonat encara de la dimensió de la revolució que s’està duent a terme en el terreny comunicatiu. Si parlava a l’inici d’aquest post de les nombroses vies d’aigua que presenta el vaixell des d’on el poder polític controla la informació, qualsevol acció que s’emprengui sense tenir en compte aquestes filtracions no farà més que augmentar-ne els seus diàmetres. I amb la decisió del conseller Puig del passat divendres és evident que l’aigua ja ha arribat a cobrir del tot els peus dels comandaments.

Fins fa ben poc, el responsable d’Interior de qualsevol govern podia ordenar una contundent operació policial contra qualsevol manifestació sense haver-se de preocupar més que de donar les explicacions pertinents a partir de les informacions i les imatges aparegudes a posteriori en els espais informatius de ràdio i televisió i en la premsa l’endemà. En aquests moments, en canvi, no hi ha possibilitat que una càrrega dels anomenats agents de l’ordre públic sigui només seguida pels professionals de la informació (que, sigui dit de pas, ja han rebut en moltes ocasions les seves particulars carícies).

En l’actualitat, cada individuu que es manifesta, és a dir, cadascun dels protagonistes de la notícia, esdevé alhora agent informatiu. I molt més important encara, ha desaparegut el desfasament temporal: les fotos, els vídeos, els missatges al twitter, facebook o a qualsevol altra xarxa social, circulen per internet de manera simultània al desenvolupament dels esdeveniments. I ho sabem, la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment n’amplifica la transcendència, precisament perquè aporta un element que cap narració periodística -per molt acurada i fidel que sigui- podrà mai assolir: l’emoció.

I com que la càrrega emotiva provoca l’alteració de l’estat d’ànim, la retransmissió en directe o en semi-directe provoca tot sovint que els que van rebent l’actualització constant de les novetats de l’esdeveniment passin de manera impulsiva a l’acció i n’esdevinguin ells mateixos també protagonistes. Aquest va ser l’element primordial que el conseller Puig va menystenir en l’actuació policial que va ordenar el passat divendres a la plaça Catalunya. Una operació repressiva duta a terme a plena llum del dia, a la plaça més cèntrica de Barcelona, que s’allarga gairebé sis hores i que afecta una acampada establerta fa més d’una setmana, per tant organitzada, i que és seguida via twitter per desenes de milers de ciutadans, és simplement una operació condemnada al fracàs més estrepitós.

Perquè en aquest nou paradigma comunicatiu, quan bona part de la ciutadania ja ha pogut visionar des de tots els angles possibles vídeos explícits de la violència utilitzada pels agents de l’ordre públic contra manifestants pacífics, el pes del missatge institucional difós a través de roda de premsa, tot i l’ajut dels mitjans de comunicació més afins, simplement es desinfla.

Tal com afirma Pere Giménez a l’article de Comunicació21 a El batedor Puig:

(…) el que li hauria de preocupar [al conseller Puig] no són les portades i els articles dels diaris, sinó les explícites imatges de l’operació “neteja”. Aquestes, que no necessiten els mèdia ni per ser filmades ni perquè circulin lliurement per internet, parlen per si soles.

També en aquesta ocasió, la càrrega dels antiavalots ha comptat amb la complicitat de determinats actors del panorama mediàtic català. A banda de la molt comentada intervenció de Pilar Rahola al programa Els Matins de TV3 del mateix divendres 27 de maig, l’editorial de l’Avui del dia 28 donava suport a les raons que havien dut a engegar l’operació policial i en certa manera passava la responsabilitat de les greus conseqüències de l’operació als propis concentrats:

La presència a la plaça de Catalunya de grups minoritaris potencialment violents i sempre disposats a la brega és una evidència que els impulsors de l’acampada pacífica coneixen i contra la qual s’haurien de protegir més i millor, tant per poder continuar defensant i divulgant les seves idees amb respecte i llibertat com per continuar gaudint del suport de bona part de la ciutadania

I des de les pàgines de La Vanguardia, el periodista Albert Gimeno criticava en el seu article Vergonzoso, també del dissabte 28, l’actuació policial per tova i per mostrar a la ciutadania una actitud de debilitat:

Y a la policía, una advertencia: ver a los mossos d´esquadra correr como cobardes hiere la conciencia democrática de muchos ciudadanos. La policía no huye. O se opta por una estrategia negociadora o, si se pasa la acción, porque la negociación ha sido infructuosa, se hace con el personal necesario y sin vacilaciones

Però ni aquests exemples de posicionament favorable a l’actuació policial des de mitjans de comunicació preeminents ni les explicacions aportades en roda de premsa pel propi conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, poden minimitzar l’impacte visual i sonor d’alguns dels vídeos que circulen lliurament per internet des del passat divendres. Aquest que segueix no necessita el suport d’una veu en off; les imatges, els crits i el so dels cop de porra aporten per sí sols una càrrega emotiva tan brutal que no hi ha explicació ni discurs serè que hi pugui competir:

La veracitat no és transcendent

Davant d’aquest nou “canvi d’escala i canvi de potència” de què ens parlava a 30 minuts l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, aquells que ostenten el poder polític, molt especialment els encarregats de la seguretat interior, ja no podran deixar de tenir en compte els possibles efectes adversos que qualsevol acció engegada podrà recollir gràcies a la no menys activa presència d’un paradigma comunicatiu que trenca amb els límits espaials i temporals que caracteritzaven la clàssica canalització de la informació.

La qüestió no és fútil. La pèrdua d’una bona part del control comunicatiu per part dels gestors públics no significa només que en l’actualitat els serà impossible que no aflorin aquelles “veritats” que fins ara podien minimitzar o directament ocultar amb la complicitat d’uns -en major o menor grau- dòcils mitjans de comunicació. Significa una cosa encara més terrible des del punt del vista del poder polític: que el que controlava fins ara els tempos i la càrrega de contingut de les notícies que generaven, serà qui a partir d’ara haurà d’aportar documentació complementària per contrastar i contrarrestar el sentit de les informacions -algunes d’elles tendencioses o falses- que la xarxa ajuda a esbombar indiscriminadament i massiva.

Aquest fet ha quedat demostrat de manera clara amb l’operació “neteja” de la plaça del passat divendres. A banda de vídeos com el que hem vist anteriorment, aquests dies han circulat per internet nombroses instantànies que, en haver-se difós de manera descontextualitzada o havent estat extretes d’una seqüència més àmplia i llençades a la xarxa en solitari, han aportat una càrrega informativa que atempta directament contra la veritat de l’esdeveniment enregistrat. En aquest sentit, per exemple, des del webpolicial s’han vist obligats a difondre les proves que refuten unes imatges que han estat difoses de manera tendenciosa (les de la suposada pallisa a un indigent en un banc de la plaça Catalunya o a un discapacitat en cadira de rodes).

Doncs aquest és el nou panorama al que s’enfronten els que han portat fins ara el timó de la informació. Les vies d’aigua en aquest vaixell no només són nombroses sinó que dia a dia es fan més grans. No és només que hi ha multitud de nous actors que generen o canalitzen informació. No és només que aquests nous actors podran aportar aquell bocí de realitat que els poders volen ocultar. I no és només que es veuran obligats a combatre en l’arena del contrast de les notícies quan estaven acostumats a que pocs mitjans dubtaven de les que ells mateixos difonien. El pitjor de tot és que la legítima exigència al dret de rectificació o a la compensació legal resultarà -si no ho és ja- del tot inútil. Qui ha de rectificar a la xarxa? Contra qui s’ha d’actuar legalment? Quin ha estat l’origen de la informació?

Preguntes balderes quan el mal ja té dimensió gegatina. Mentrestant, però, el vaixell s’enfonsa, i no podran trigar gaire a trobar-hi remei. Que no hi seran a temps a tapar totes les vies d’aigua em sembla una evidència. Se m’acut, per tant, que farien potser millor en deixar enfonsar el buc i aprendre les noves tècniques de transparent navegació submarina en el sí d’unes aigües que hores d’ara coneixen poc i poden combatre encara menys.

Contra el dia de la marmota

New thinking new possibilities

Tornant ahir de la plaça de Catalunya després de conviure unes quantes hores amb la munió de concentrats, en la seva majoria joves, evidentment, però també amb molts que passaven de la seixantena, vaig intentar de buscar una idea, una imatge, un concepte que pogués resumir de manera concisa l’amalgama de desencís, indignació, ràbia, frustració que s’hi detectava. Volia avançar una miqueta més, superar el crit llençat contra els lladres, contra els que no només no els engarjolen sinó que els subvencionen i contra unes regles de joc que animen a la participació paradoxalment sense permetre-la.

La queixa ciutadana va dirigida contra les entitats financeres, principals culpables de l’actual crisi, sí. La queixa ciutadana va dirigida, és clar, contra els nostres governants, aquells que no han dubtat a dir “amén” a les exigències dels veritables culpables de la crisi. I la queixa ciutadana apunta també contra un sistema de representació política que, després de 36 anys de democràcia, ha esdevingut del tot obsolet perquè trontolla precisament en el que és la seva escència: el mot ‘representació’.

I de cop i volta, la imatge que volia: la marmota. No només la marmota, també Bill Murray, aquell Murray que en el paper d’home del temps era condemnat a reviure dia sí dia també el famós Dia de la Marmota a la localitat de Punxsutawney en la pel·lícula Atrapat en el temps. Perquè és ben bé això, ens sentim aclaparats per la constant fatiga, la perpètua somnolència que ens provoca la sensació de viure cada dia immersos en una realitat política i econòmica cada volta més allunyada de nosaltres però de la qual no trobem la manera d’escapar.

I en aquesta hibernació que compartim els ciutadans i la marmota hi juga un paper, no secundari, sinó del tot preeminent un altre agent que és igualment culpable d’aquesta reacció popular: els mitjans de comunicació. I es dirà, tot emulant aquella cèlebre sentència del periodisme més corporativista: “sí, home, ja estan volent matar el missatger”. I jo em permetré de respondre: “no, és que el missatger ja fa molts i molts anys que és mort!”.

Avui feia mandres al llit quan he escoltat la contundent portada de Manel Fuentes d’El Matí de Catalunya Ràdio, on es posava les mans al cap per la decisió de la Junta Electoral de prohibir a partir de les 00:00 d’aquesta propera nit i fins que s’acabin els comicis totes i cadascuna de les concentracions pacífiques que hi ha a l’Estat.  I he pensat que sí, que és molt vàlid i molt útil comptar amb el suport i la petita gran lluita d’un gran generador d’opinió com ell, però alhora no he pogut evitar de considerar inòqua la seva eloqüent crida democràtica.

I és que, amb l’excepció dels més implicats en l’activisme social, a banda d’aquells ciutadans que des de les diverses formes d’associacionisme coneixen i negocien dia a dia amb els regidors dels nostres barris o dels nostres pobles, la gran majoria de la població, aquella gran massa informe que configurem tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta nostra democràcia, depenem exclusivament -o, si més no, en depeníem fins l’esclat de les xarxes socials- de la mediació dels encarregats de fer-nos arribar les accions, inaccions, triomfs i malifetes dels nostres gestors polítics i financers.

Però què han fet malament els mitjans de comunicació?- ens preguntarem-. El que han fet malament els mitjans és exercir de manera majoritària -i, el que és més important, de manera constant- de simples transmissors del discurs que els poders polítics i econòmics han volgut transmetre. Ho deia en el darrer post: la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació ha arribat a pervertir-se de tal manera que ja s’ha arribat a entendre com a normal donar per bones (i sense contrast) les notes de premsa enviades per les potents oficines de comunicació dels nostres representants, és a dir, per una sola font informativa; la perversa normalitat de l’exercici periodístic en els nostres mitjans ha estat i és la persecució constant dels líders polítics en busca de simples titulars escopits des de les respectives seus, de la cerca de rèpliques i contrarèpliques, acceptant fins i tot de participar submissos en la més perversa de les perversions de la nostra professió: exercir de simples taquífrafs en rodes de premsa on no s’accepten les preguntes.

Perquè cal que pensem amb deteniment la transcendència de tot plegat. Una conferència de premsa on no s’és permès l’interrogant del professional de la informació vol dir, ras i curt, que nosaltres, la ciutadania, rebrem sense filtres ni tallafocs el missatge precís i concret que pretén comunicar qui la convoca. El periodista d’un mitjà de comunicació social no té la missió de divulgar el discurs del conferenciant (d’això ja se n’encarrega el seu particular gabinet de comunicació, o de relacions públiques, com el volguem anomenar). El periodista d’un mitjà de comunicació social té el deure de preguntar-se les intencions que s’amaguen rere del simple anunci, té l’obligació d’intentar esbrinar precisament allò que ha deixat de divulgar el que els ha convocat a la roda de premsa. Aquesta, i no una altra, és la missió del professional de la informació: la de treballar única i exclusivament per a nosaltres.

Cal lloar les veus com les del propi Fuentes que posen en dubte la legitimitat democràtica de les deslegitimacions que des de la ‘legalitat democràtica’ s’han llençat contra les concentracions populars. Lloem també les veus, com les del mateix comunicador, que demanen que paguin els que són justos culpables de l’actual crisi. Però trobo a faltar encara dins del col·lectiu periodístic en el sí dels grans mitjans de comunicació la necessària dosi d’autocrítica, la necessària i profunda reflexió que els hauria de portar -a ells els primers- a rebel·lar-se contra les estructures rígides i impermeables que governen els seus mitjans, contra unes redaccions dòcils i submisses encarregades de difondre avui el discurs ja difós ahir i que ens tornaran a difondre demà.

Aquest és el nostre particular Dia de la Marmota. Un dia curull de lladres no inculpats, de gestors emmanillats pels lladres no inculpats, i de mecànics transmissors de la veu dels gestors emmanillats pels lladres no inculpats.

I contra aquest fatigosament repetitiu Dia de la Marmota és contra el que bull la Plaça Catalunya i m’imagino que totes les altres places d’aquest nostre estat democràtic.

I des d’aquest humil blog, avui, ho sento, vomito -i ho faig també sense rubor- aquest article gens imparcial d’un periodista sense feina però amb la mirada cada dia una miqueta més lúcida.

La nova era post-Mubàrak

Ja han passat dos mesos. L’11 de febrer de 2011, després de divuit dies de concentracions eminentment pacífiques, el president egipci Hosni Mubàrak renunciava al poder. El següent vídeo extret del Telenotícies Vespre de TV3 d’aquella jornada fa un resum de les 24 darreres hores de l’era Mubàrak, des del primer intent del rais de mantenir-se en la presidència però amb canvis en el Govern fins a la seva renúncia definitiva.

El dia següent, poc a poc, la plaça Tahrir es va buidant i el retorn dels vehicles i dels embussos indiquen el retorn a la normalitat en un nou Egipte. El titular?: el primer dia de l’era post-Mubàrak. I en el post que vaig publicar el mateix dia 12 (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit) em preguntava quant trigarien els mitjans de comunicació en desaparèixer del mapa:

(…) si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

Doncs ara que ens trobem en el seixantè dia de l’era post-Mubàrak, fem un repàs de tot plegat. L’any 2011 va començar amb l’esclat del malestar de la ciutadania de diversos països del nord d’Àfrica i de la Península Aràbiga, malestar que va prendre forma amb:

  • protestes contra el Govern a Tunísia de resultes d’un mort a l’estil “bonzo” (6 de gener)
  • protestes a Algèria per l’augment del preu dels aliments (6 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Mauritània (17 de gener)
  • 5 bonzos més a Egipte (18 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Aràbia Saudita i un altre al Marroc (22 de gener)
  • Inici protestes ciutadanes a Egipte (25 de gener)
  • Inici protestes al Iemen (27 de gener)

(tots els enllaços a aquestes notícies les podeu trobar al post I ara cap al Iemen)

Durant aquells dies l’atenció mediàtica sobre la zona era tan intensa que qualsevol petit esdeveniment transcendia de manera automàtica a l’opinió pública mundial. Les grans agències internacionals de notícies anaven actualitzant sistemàticament la situació política i social d’un espai físic que anava des del Marroc i Mauritània a l’oest fins Aràbia Saudita i el Iemen per l’est, de tal manera que tot el que s’esdevenia en qualsevol indret dins d’aquesta zona era automàticament relacionat i encasellat dins la carpeta “revoltes dels països àrabs”.

Gràcies a aquesta intensa focalització dels mitjans de comunicació, ens van arribar informacions tan curioses com aquesta:

Comienzan las protestas contra el régimen de Mubarak en Egipto

Los manifestantes piden reformas y la derogación de la Ley de Emergencia, vigente desde 1981

El Cairo. (EFE).- Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía. Las protestas, convocadas para esta jornada en el país por grupos de la oposición, son en demanda de reformas políticas y de que sea derogada la Ley de Emergencia, vigente desde 1981.

La convocatoria surgió en días pasados en foros de internet, y pretende crear un ambiente parecido al que desembocó en Túnez con la salida del poder del presidente tunecino, Zine al Abidín ben Ali.

La primera protesta partió frente a la sede de la Corte Suprema y en ella participaban a partir de las 12.30 hora local (10.30 GMT) unos veinte manifestantes a los que se unieron un grupo similar después, según pudo comprobar Efe. (…)

(La Vanguardia, 25 de gener)

Aquesta informació de l’agència EFE que publicava La Vanguardia digital sintetitza perfectament el que va ser l’actitud dels nostres mèdia durant aquelles primeres revoltes d’inici d’any. Sota l’aparença de redactats eminentment informatius s’hi amagava una clara intencionalitat que transcendia el fet puntual del que s’estava informant, és a dir, que calia que quallés en l’opinió pública la sensació que, l’un darrere l’altre, els països àrabs anaven caient sota els efectes de les revoltes ciutadanes i que tot responia a una lògica més pròpia del món de ficció que no pas de la informació, amb l’exposició d’un inici, un desenvolupament i finalment un desenllaç.

El titular que acabem de llegir no tindria cap sentit si prèviament no hagués caigut Ben Ali a Tunísia ni ens haguessin fet saber puntuals actes de protesta a diversos països per llunyants que fossin. Què vol dir que “Comencen les protestes contra el règim de Mubàrak a Egipte”? Estem parlant d’un partit de futbol, on el xiulet inicial de l’àrbitre té lloc a una hora determinada? O de les declaracions oficials en roda de premsa d’un alt càrrec de l’administració? I a més a més, l’esdeveniment, per sí sol, mereix realment convertir-se en notícia, quan del que estem parlant (llegiu atentament la informació) és d’una manifestació multitudinària de 20 ciutadans egipcis en una ciutat com El Caire amb 8 milions d’habitants? Com a molt, essent generosos, haguéssim pogut afirmar: “Convocada una manifestació de protesta contra el règim de Mubàrak”.

I què en podem dir d’aquest altre titular?:

Yemen, próxima parada de las protestas sociales tras Túnez y Egipto

(La Vanguardia, 27 de gener)

Altre cop, un redactat clarament interpretatiu seguint la lògica d’estar vivint una cursa de relleus on els uns i els altres van passant-se el testimoni.

El desenllaç de tot plegat ja el coneixem: “èxit” de les revoltes a Tunis i a Egipte, estancament de la situació a Líbia i puntuals i, ara sí, inconnexes protestes a diversos indrets, especialment a Síria i al Iemen. La pregunta és òbvia: què se n’ha fet del malestar ciutadà a Algèria, al Marroc, a Mauritània, a Aràbia Saudita, a Bahrain? On són ara les grans agències internacionals de notícies que no havien obviat cap cas de bonzo ocorregut des de l’oest fins a 4.000 quilòmetres a l’est? Què se n’ha fet de l’onada de revoltes als països àrabs?

Doncs ara som en guerra. Les il·lusionants, esperançadores, llibertadores revoltes populars senzillament s’han esfumat. Pocs són els articulistes de diaris o els tertulians de les ràdios que segueixen parlant de l’onada de canvis, de la nova era que s’enceta, de l’abans i el després o de les lliçons que hem d’aprendre a Occident. Ara som en guerra, altre cop. I la retòrica, evidentment, s’adapta a la nova situació. Ara ens parlen de guerra justa, d’intervenció humanitària i de coalició, de conflicte estancat, de gaddafistes i rebels, d’errors de l’OTAN.

Però, i Egipte? En el capítol emès fa dos mesos vam deixar els egipcis amb l’esclat d’alegria pel triomf de la revolta, amb l’exèrcit controlant el procés transitori i amb la ressaca d’una ciutadania esgotada per tants dies de mobilització. Recordem l’episodi titulat “Comença el primer dia del nou Egipte, l’era post-Mubàrak”:

Vídeo TN Migdia, TV3, 12 febrer

Són set minuts i 49 segons d’informació. Connexió en directe amb l’Albert Elfa, un dels enviats especials a  El Caire, vídeo-reportatge de l’altre periodista de TV3 desplaçat a Egipte, Joan Roura, amb entrevistes a peu de plaça, vídeo de les celebracions nocturnes, i àmplia informació sobre el gabinet militar que ha de garantir la transició democràtica.

Ara, vegem-ne el darrer episodi, les protestes del 8 i 9 d’abril, explicat per dues televisions públiques, TVE i TV3:

Telediario 15 horas, TVE, 9 abril (minuts 17:20 a 18:54)

Del bloc destinat a la actualització de la situació als països en revolta, 1:02 minuts es dediquen a la connexió amb l’enviat especial de la cadena pública espanyola a Líbia. Els 32 segons restants serveixen per explicar des de plató, no des del terreny, dos fets destacables ocorreguts a Egipte i Síria, les imatges dels quals s’encavalquen en el muntatge i, fins i tot, quan la conductora encara ens està parlant de Tahrir les imatges ja ens mostren carrers de Síria. Us en deixo la transcripció exacta de tota la notícia:

1.- (veu en off des de plató) Miles de personas ocupan de nuevo la plaza Tahrir en el Cairo para defender la revolución egipcia. Lo han hecho pese a que anoche en otra manifestación para pedir que se juzgue a Mubarak fue duramente reprimida y acabó con un muerto y más de setenta heridos.

2.- (veu en off des de plató) Mientras, en Siria continúan las manifestaciones y tiroteos en diferentes ciudades y la población se prepara para enterrar a las 37 personas que, según organizaciones de derechos humanos sirias, murieron ayer en diferentes enfrentamientos

Telenotícies Nit, TV3, 9 abril (minuts 13:10 a 15:15)

Durant aquests 2:05 minuts, en un vídeo se’ns fa un recorregut per la situació actual de les revoltes dels països àrabs amb la veu en off de l’enviat especial a Líbia. Aquí en teniu la transcripció exacta:

(presentació conductor TN) Les revoltes democratitzadores al món àrab avancen de forma molt desigual, amb dos casos en els extrems: d’una banda, Líbia, on el conflicte armat es troba estancat i les tropes lleials a Gaddafi ofeguen als rebels en algunes ciutats com Asdabiya o Misrata

(presentació conductora TN) I de l’altra trobem Egipte, on la pressió dels manifestants va fer caure Mubàrak. Avui, però, l’exèrcit egipci ha reprimit una protesta per demanar que sigui jutjat. Han mort dues persones

(entra vídeo)

(veu en off enviat especial) Hi ha quatre fronts oberts en les revoltes al món àrab i en totes hi ha banys de sang.

1.- A Líbia, però, tothom pendent de l’aparició per sorpresa de Muammar el Gaddafi a una escola prop de Trípoli. Li serveix per a dues coses: per demostrar que no ha fugit i per demostrar que a la seva zona la vida torna a ser normal. Als fronts bèl·lics, atacs contra les ciutats rebels de Misrata i Asdabiya; els rebels retrocedeixen, més desanimats des que l’OTAN ha confessat que no hi ha solució militar al conflicte (imatges visita Gaddafi a l’escola i del front: 26 segons)

2.- A Egipte, aquesta matinada s’ha demostat que la revolució democràtica no s’ha acabat. Els militars han esclafat violentament la concentració popular a la plaça Tahrir. S’ha acabat la bona imatge dels militars, que no van disparar contra els manifestants al febrer. Se’ls acusa de torturar opositors, de no voler aprofundir en les reformes i de mantenir l’estructura del règim de Mubàrak (imatges manifestació nocturna plaça Tahrir: 22 segons)

3.- A Síria, repressió a Homs, Latakia i Deraa. Agents del règim han disparat contra les manifestacions. Es parla de més de 30 morts. Una de les tribus més importants del país ha demanat la població que s’aixequi contra el règim. Tot i els morts, milers de civils continuen desafiant la represssió (imatges tiroteig carrers d’Homs: 20 segons)

4.- I al Iemen, manifestacions al sud de la capital, i el mateix, onada de violència policial. Oficialment hi ha hagut 14 ferits, però hi ha testimonis que parlen de morts. Mig país continua paralitzat per les vagues de protesta. I el règim ha desplegat carros blindats per atacar suposades bases d’Al-Qaeda (imatges disturbis carrers: 20 segons)

A una plaça, la de Tahrir, els grans mitjans de comunicació de tot el món hi tenien instal·lades totes les càmeres, micros i focus gairebé en exclusivitat fa tot just un parell de mesos; ara només ens n’arriben imatges de vídeo domèstic o de mòbil. En aquella plaça que fa seixanta dies era l’emblema de les satisfactòries revoltes pacífiques del món àrab contra la tirania i on les cadenes de tele i ràdio i els diaris hi tenien desplaçats un, dos o més periodistes, ara ja no hi tenim cap professional sobre el terreny. En aquell indret on en Joan Roura ens traslladava el testimoni no només de l’alegria sinó de les pors i els recels en el procés transitori que li comunicaven els egipcis concentrats, ara ja no hi tenim ningú que posi el micro a una ciutadania que probablement tindria moltes coses per explicar de la nova era post-Mubàrak.

Així doncs, la notícia d’agència torna a ser l’única protagonista en el relat de com es desenvolupa la transició a Egipte. El diumenge 10 d’abril, El País, ens oferia un petit reportatge sobre les noves protestes que han tingut lloc a la plaça Tahrir elaborat únicament a partir de cables de diverses agències de notícies. Després de moltes setmanes d’absència de novetats en els nostres mitjans, l’exèrcit egipci, la mateixa institució que en l’anterior capítol de la sèrie s’havia erigit en aliat de les revoltes i en garant del procés democratitzador, de sobte se’ns apareix com a repressor del poble:

La cúpula del Ejército, al mando del país tras la caída del régimen, está siendo cada vez más criticada, especialmente por no adoptar medidas legales contra el exdictador. (…) El Ejército advirtió ayer que despejará “con firmeza y con fuerza” a los manifestantes y responsabilizó de los incidentes a “elementos que respaldan la contrarrevolución”, en referencia a los leales a Mubarak.

Com s’explica aquest canvi d’actitud en la cúpula militar? Quins passos s’han seguit en el sí del govern de transició? Quines millores per a la ciutadania egípcia s’han introduït des d’aleshores? Quina incidència han tingut els lideratges populars en l’establiment de les noves polítiques? Doncs no ho hem sabut. Perquè el que s’ha esdevingut a Egipte des de la caiguda de Mubàrak fins a les revoltes del 8 i 9 d’abril ha passat majoritàriament desaparcebut per a l’opinió pública internacional.

L’expert en tecnologies de la informació, Francis Pisani, explicava a La Vanguardia en una entrevista publicada ahir, 11 d’abril, que les xarxes socials que van contribuir indubtablement a l’esclat i propagació de la rebel·lió i, per tant, al progressiu interès com a matèria informativa per als grans mitjans, a la fi no han demostrat la seva utilitat en la presa de poder. Segons Pisani:

Si tomamos el caso de Egipto, vemos que los militares recelaban de Mubarak porque quería imponer como sucesor a su hijo, que no es militar, y así se marcaba el fin del régimen militar. Esto coincide con un descontento social contra Mubarak, alentada por las redes, que hacen que se conozca el descontento. Sin embargo, quien sacó a Mubarak del poder fueron los militares que han liderado la transición con promesas de reforma, así que el poder sigue estando en las mismas manos. Y en Túnez tampoco ha cambiado el poder de manos.

I és que en el seixantè dia de la nova era post-Mubàrak, segons explica el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, en el seu article ¿Por qué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista, no semblaria que hi hagués hagut avenç de cap mena a Egipte, cosa que es confirmaria amb la perpetuació d’una llei especialment nociva:

La ley de Mubarak que prohíbe las huelgas y el derecho de sindicalización ha sido reafirmada por el gobierno de transición. Y los famosos jóvenes con Internet, ni aparecen ya en los medios.

Així doncs, tot semblaria indicar que la poètica “albada democràtica plena d’incerteses” que subtitulava el vídeo que obria el Telenotícies Migdia del 12 de febrer s’hauria vist aixafada pel feixuc caminar d’una nova realitat que, tot i els molts interrogants que ja es dibuixaven aleshores, ja no ha merescut l’atenció dels grans mitjans de comunicació occidentals.

Ja ho sabem, sí. És la injustícia de la dictadura de la immediatesa en un món mediàtic que té poc temps i menys espai per a un passat i un futur que són bàsics per a la contextualització (per tant, la comprensió) dels seus continguts. És la injustícia del focus dels mitjans, que ara se situa aquí i ara és allà segons criteris on preval la quantitat molt per sobre de la qualitat de l’esdeveniment noticiable, on preval el seu grau d’espectacularitat i d’impacte per sobre de la càrrega global d’informació.

I mentrestant, a l’audiència no ens queda més remei que seguir subjectes als capricis de l’agenda mediàtica i que ens porten a viatjar, amb igual càrrega emotiva i sense diccionari, des dels pobles àrabs en revolta fins a la intervenció justa d’Occident a Líbia tot passant per la radioactivitat de Fukushima.