Vies d’aigua en el control de la informació

Com deia en l’anterior entrada d’aquest blog, la irrupció dels “indignats” per mitjà de mecanismes allunyats dels habitualment utilitzats per configurar l’agenda político-mediàtica ja va fer trontollar de manera clara l’indubtable protagonisme de la campanya electoral. En certa manera, va ensenyar tant als professionals de la política com als de la comunicació massiva que el control de la informació presenta hores d’ara nombroses vies d’aigua.

En l’interessant 30 minuts que TV3 va programar el passat diumenge amb el títol d’Indignats, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí explica de manera molt nítida en què es basa l’interessant canvi que estem vivint a nivell comunicatiu i que afecta molt directament el tradicional domini del poder polític sobre el què, el com i el quan es difon una informació:

El que ha succeït és que la distància entre pensar, dir i fer és un clic: penso que no estic d’acord, ho dic i ho faig. I passo d’un sms, d’un missatge bidireccional, privat, i quasi bé enclaustrat, a un missatge obert, global. Aquest és el canvi, és el canvi d’escala i el canvi de potència. És a dir, que puc parlar al món

Les xarxes socials han estat fonamentals en l’esclat i el desenvolupament d’un fenomen que s’ha extès per tot el territori espanyol, de la mateixa manera que ho van ser també en els primers brots revolucionaris a Tunísia i el posterior contagi a d’altres indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Com és obvi, ni twitter ni facebook no expliquen el rerefons ni les motivacions de cap d’aquests moviments perquè són en essència eines de comunicació, però sí que han esdevingut elements clau en l’assoliment de visibilitat superant els clàssics canals de tranmissió d’informació.

Mentre que tots aquests joves moviments reivindicatius es mouen de manera natural en aquesta xarxa virtual que és internet i en coneixen els secrets i les seves múltiples possibilitats, aquelles realitats més pròpies d’èpoques passades i que es caracteritzen per estructures organitzatives més rígides no acaben d’entendre la naturalesa del mitjà quan proven d’endinsar-s’hi. Així ho explica en el reportatge de 30 minuts Julio Alonso, fundador i director general de Weblogs, S.L:

Los políticos hasta ahora han usado twitter para contar el mismo mensaje que contaban en televisión o en cualquier otro sitio, y están acostumbrados a ellos dar el mensaje y no están acostumbrados a que la gente les devuelva retorno. Y cuando dicen algo no están acostumbrados a que les salgan 40 personas diciendo “esto que has dicho es una tontería por esto y esto y esto (…) y hace dos años dijiste algo distinto y aquí está el enlace”

I él que és d’aplicació a la classe política també ho és, segons Alonso, al món de la comunicació tradicional, no només per la transcendent qüestió de la immediatesa sinó també per la pròpia naturalesa dels seus continguts:

(…) los medios están casi tan perdidos como los políticos en esto. Han perdido centralidad. Un tertuliano es alguien que es periodista, o político o ex-político razonablemente conocido que opina de todo, de los terremotos en Japón, de la crisis económica, de las elecciones, de cualquier cosa. Claro, sobre todo en internet lo que se ve es muchísima especialización. O sea, tú puedes ir y encontrar información muy especializada sobre cualquier temática y, por lo tanto, la calidad de los contenidos y el nivel de exigencia de los lectores en cada una de las temáticas es mucho mayor

Fins que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials en la ciutadania els moviments socials han tingut enormes dificultats per arribar a l’opinió pública. Qualsevol periodista que hagi fet tasques d’oficina de premsa per a associacions, entitats sense ànim de lucre o petites cooperatives coneix perfectament la tasca ingent que suposa intentar visibilitzar -ni que sigui una mica- en els mitjans de comunicació tradicionals el treball fosc de qualsevol d’aquestes organitzacions. En canvi, pels potents gabinets de comunicació d’institucions, partits polítics, sindicats, grans empreses i entitats financeres la porta dels mèdia ha estat i segueix estant completament oberta.

És per aquest motiu que parlem de superació dels canals clàssics de transmissió d’informació o de visibilització mediàtica de realitats socials poc conegudes. I és per aquest motiu que quan analitzem el fenomen de les acampades no només hem de parlar de sacsejada dels fonaments sobre els quals s’estableix el sistema de representació parlamentària basat en la lluita dialèctica entre partits polítics, sinó que hem de parlar forçosament també de profund trabals per a les estrictes i rígides estructures dels grans mitjans de comunicació. Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, ens ho exemplifica en el reportatge del 30 minuts:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

El menyspreu del canvi comunicatiu

Sense entrar en consideracions sobre la legitimitat o l’ètica de l’actuació policial del passat divendres, si hi ha una cosa que confirma l’estratègicament desastrosa operació ordenada pel Conseller d’Interior, Felip Puig, és que els gestors de la cosa pública no s’han adonat encara de la dimensió de la revolució que s’està duent a terme en el terreny comunicatiu. Si parlava a l’inici d’aquest post de les nombroses vies d’aigua que presenta el vaixell des d’on el poder polític controla la informació, qualsevol acció que s’emprengui sense tenir en compte aquestes filtracions no farà més que augmentar-ne els seus diàmetres. I amb la decisió del conseller Puig del passat divendres és evident que l’aigua ja ha arribat a cobrir del tot els peus dels comandaments.

Fins fa ben poc, el responsable d’Interior de qualsevol govern podia ordenar una contundent operació policial contra qualsevol manifestació sense haver-se de preocupar més que de donar les explicacions pertinents a partir de les informacions i les imatges aparegudes a posteriori en els espais informatius de ràdio i televisió i en la premsa l’endemà. En aquests moments, en canvi, no hi ha possibilitat que una càrrega dels anomenats agents de l’ordre públic sigui només seguida pels professionals de la informació (que, sigui dit de pas, ja han rebut en moltes ocasions les seves particulars carícies).

En l’actualitat, cada individuu que es manifesta, és a dir, cadascun dels protagonistes de la notícia, esdevé alhora agent informatiu. I molt més important encara, ha desaparegut el desfasament temporal: les fotos, els vídeos, els missatges al twitter, facebook o a qualsevol altra xarxa social, circulen per internet de manera simultània al desenvolupament dels esdeveniments. I ho sabem, la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment n’amplifica la transcendència, precisament perquè aporta un element que cap narració periodística -per molt acurada i fidel que sigui- podrà mai assolir: l’emoció.

I com que la càrrega emotiva provoca l’alteració de l’estat d’ànim, la retransmissió en directe o en semi-directe provoca tot sovint que els que van rebent l’actualització constant de les novetats de l’esdeveniment passin de manera impulsiva a l’acció i n’esdevinguin ells mateixos també protagonistes. Aquest va ser l’element primordial que el conseller Puig va menystenir en l’actuació policial que va ordenar el passat divendres a la plaça Catalunya. Una operació repressiva duta a terme a plena llum del dia, a la plaça més cèntrica de Barcelona, que s’allarga gairebé sis hores i que afecta una acampada establerta fa més d’una setmana, per tant organitzada, i que és seguida via twitter per desenes de milers de ciutadans, és simplement una operació condemnada al fracàs més estrepitós.

Perquè en aquest nou paradigma comunicatiu, quan bona part de la ciutadania ja ha pogut visionar des de tots els angles possibles vídeos explícits de la violència utilitzada pels agents de l’ordre públic contra manifestants pacífics, el pes del missatge institucional difós a través de roda de premsa, tot i l’ajut dels mitjans de comunicació més afins, simplement es desinfla.

Tal com afirma Pere Giménez a l’article de Comunicació21 a El batedor Puig:

(…) el que li hauria de preocupar [al conseller Puig] no són les portades i els articles dels diaris, sinó les explícites imatges de l’operació “neteja”. Aquestes, que no necessiten els mèdia ni per ser filmades ni perquè circulin lliurement per internet, parlen per si soles.

També en aquesta ocasió, la càrrega dels antiavalots ha comptat amb la complicitat de determinats actors del panorama mediàtic català. A banda de la molt comentada intervenció de Pilar Rahola al programa Els Matins de TV3 del mateix divendres 27 de maig, l’editorial de l’Avui del dia 28 donava suport a les raons que havien dut a engegar l’operació policial i en certa manera passava la responsabilitat de les greus conseqüències de l’operació als propis concentrats:

La presència a la plaça de Catalunya de grups minoritaris potencialment violents i sempre disposats a la brega és una evidència que els impulsors de l’acampada pacífica coneixen i contra la qual s’haurien de protegir més i millor, tant per poder continuar defensant i divulgant les seves idees amb respecte i llibertat com per continuar gaudint del suport de bona part de la ciutadania

I des de les pàgines de La Vanguardia, el periodista Albert Gimeno criticava en el seu article Vergonzoso, també del dissabte 28, l’actuació policial per tova i per mostrar a la ciutadania una actitud de debilitat:

Y a la policía, una advertencia: ver a los mossos d´esquadra correr como cobardes hiere la conciencia democrática de muchos ciudadanos. La policía no huye. O se opta por una estrategia negociadora o, si se pasa la acción, porque la negociación ha sido infructuosa, se hace con el personal necesario y sin vacilaciones

Però ni aquests exemples de posicionament favorable a l’actuació policial des de mitjans de comunicació preeminents ni les explicacions aportades en roda de premsa pel propi conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, poden minimitzar l’impacte visual i sonor d’alguns dels vídeos que circulen lliurament per internet des del passat divendres. Aquest que segueix no necessita el suport d’una veu en off; les imatges, els crits i el so dels cop de porra aporten per sí sols una càrrega emotiva tan brutal que no hi ha explicació ni discurs serè que hi pugui competir:

La veracitat no és transcendent

Davant d’aquest nou “canvi d’escala i canvi de potència” de què ens parlava a 30 minuts l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, aquells que ostenten el poder polític, molt especialment els encarregats de la seguretat interior, ja no podran deixar de tenir en compte els possibles efectes adversos que qualsevol acció engegada podrà recollir gràcies a la no menys activa presència d’un paradigma comunicatiu que trenca amb els límits espaials i temporals que caracteritzaven la clàssica canalització de la informació.

La qüestió no és fútil. La pèrdua d’una bona part del control comunicatiu per part dels gestors públics no significa només que en l’actualitat els serà impossible que no aflorin aquelles “veritats” que fins ara podien minimitzar o directament ocultar amb la complicitat d’uns -en major o menor grau- dòcils mitjans de comunicació. Significa una cosa encara més terrible des del punt del vista del poder polític: que el que controlava fins ara els tempos i la càrrega de contingut de les notícies que generaven, serà qui a partir d’ara haurà d’aportar documentació complementària per contrastar i contrarrestar el sentit de les informacions -algunes d’elles tendencioses o falses- que la xarxa ajuda a esbombar indiscriminadament i massiva.

Aquest fet ha quedat demostrat de manera clara amb l’operació “neteja” de la plaça del passat divendres. A banda de vídeos com el que hem vist anteriorment, aquests dies han circulat per internet nombroses instantànies que, en haver-se difós de manera descontextualitzada o havent estat extretes d’una seqüència més àmplia i llençades a la xarxa en solitari, han aportat una càrrega informativa que atempta directament contra la veritat de l’esdeveniment enregistrat. En aquest sentit, per exemple, des del webpolicial s’han vist obligats a difondre les proves que refuten unes imatges que han estat difoses de manera tendenciosa (les de la suposada pallisa a un indigent en un banc de la plaça Catalunya o a un discapacitat en cadira de rodes).

Doncs aquest és el nou panorama al que s’enfronten els que han portat fins ara el timó de la informació. Les vies d’aigua en aquest vaixell no només són nombroses sinó que dia a dia es fan més grans. No és només que hi ha multitud de nous actors que generen o canalitzen informació. No és només que aquests nous actors podran aportar aquell bocí de realitat que els poders volen ocultar. I no és només que es veuran obligats a combatre en l’arena del contrast de les notícies quan estaven acostumats a que pocs mitjans dubtaven de les que ells mateixos difonien. El pitjor de tot és que la legítima exigència al dret de rectificació o a la compensació legal resultarà -si no ho és ja- del tot inútil. Qui ha de rectificar a la xarxa? Contra qui s’ha d’actuar legalment? Quin ha estat l’origen de la informació?

Preguntes balderes quan el mal ja té dimensió gegatina. Mentrestant, però, el vaixell s’enfonsa, i no podran trigar gaire a trobar-hi remei. Que no hi seran a temps a tapar totes les vies d’aigua em sembla una evidència. Se m’acut, per tant, que farien potser millor en deixar enfonsar el buc i aprendre les noves tècniques de transparent navegació submarina en el sí d’unes aigües que hores d’ara coneixen poc i poden combatre encara menys.

Contra el dia de la marmota

New thinking new possibilities

Tornant ahir de la plaça de Catalunya després de conviure unes quantes hores amb la munió de concentrats, en la seva majoria joves, evidentment, però també amb molts que passaven de la seixantena, vaig intentar de buscar una idea, una imatge, un concepte que pogués resumir de manera concisa l’amalgama de desencís, indignació, ràbia, frustració que s’hi detectava. Volia avançar una miqueta més, superar el crit llençat contra els lladres, contra els que no només no els engarjolen sinó que els subvencionen i contra unes regles de joc que animen a la participació paradoxalment sense permetre-la.

La queixa ciutadana va dirigida contra les entitats financeres, principals culpables de l’actual crisi, sí. La queixa ciutadana va dirigida, és clar, contra els nostres governants, aquells que no han dubtat a dir “amén” a les exigències dels veritables culpables de la crisi. I la queixa ciutadana apunta també contra un sistema de representació política que, després de 36 anys de democràcia, ha esdevingut del tot obsolet perquè trontolla precisament en el que és la seva escència: el mot ‘representació’.

I de cop i volta, la imatge que volia: la marmota. No només la marmota, també Bill Murray, aquell Murray que en el paper d’home del temps era condemnat a reviure dia sí dia també el famós Dia de la Marmota a la localitat de Punxsutawney en la pel·lícula Atrapat en el temps. Perquè és ben bé això, ens sentim aclaparats per la constant fatiga, la perpètua somnolència que ens provoca la sensació de viure cada dia immersos en una realitat política i econòmica cada volta més allunyada de nosaltres però de la qual no trobem la manera d’escapar.

I en aquesta hibernació que compartim els ciutadans i la marmota hi juga un paper, no secundari, sinó del tot preeminent un altre agent que és igualment culpable d’aquesta reacció popular: els mitjans de comunicació. I es dirà, tot emulant aquella cèlebre sentència del periodisme més corporativista: “sí, home, ja estan volent matar el missatger”. I jo em permetré de respondre: “no, és que el missatger ja fa molts i molts anys que és mort!”.

Avui feia mandres al llit quan he escoltat la contundent portada de Manel Fuentes d’El Matí de Catalunya Ràdio, on es posava les mans al cap per la decisió de la Junta Electoral de prohibir a partir de les 00:00 d’aquesta propera nit i fins que s’acabin els comicis totes i cadascuna de les concentracions pacífiques que hi ha a l’Estat.  I he pensat que sí, que és molt vàlid i molt útil comptar amb el suport i la petita gran lluita d’un gran generador d’opinió com ell, però alhora no he pogut evitar de considerar inòqua la seva eloqüent crida democràtica.

I és que, amb l’excepció dels més implicats en l’activisme social, a banda d’aquells ciutadans que des de les diverses formes d’associacionisme coneixen i negocien dia a dia amb els regidors dels nostres barris o dels nostres pobles, la gran majoria de la població, aquella gran massa informe que configurem tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta nostra democràcia, depenem exclusivament -o, si més no, en depeníem fins l’esclat de les xarxes socials- de la mediació dels encarregats de fer-nos arribar les accions, inaccions, triomfs i malifetes dels nostres gestors polítics i financers.

Però què han fet malament els mitjans de comunicació?- ens preguntarem-. El que han fet malament els mitjans és exercir de manera majoritària -i, el que és més important, de manera constant- de simples transmissors del discurs que els poders polítics i econòmics han volgut transmetre. Ho deia en el darrer post: la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació ha arribat a pervertir-se de tal manera que ja s’ha arribat a entendre com a normal donar per bones (i sense contrast) les notes de premsa enviades per les potents oficines de comunicació dels nostres representants, és a dir, per una sola font informativa; la perversa normalitat de l’exercici periodístic en els nostres mitjans ha estat i és la persecució constant dels líders polítics en busca de simples titulars escopits des de les respectives seus, de la cerca de rèpliques i contrarèpliques, acceptant fins i tot de participar submissos en la més perversa de les perversions de la nostra professió: exercir de simples taquífrafs en rodes de premsa on no s’accepten les preguntes.

Perquè cal que pensem amb deteniment la transcendència de tot plegat. Una conferència de premsa on no s’és permès l’interrogant del professional de la informació vol dir, ras i curt, que nosaltres, la ciutadania, rebrem sense filtres ni tallafocs el missatge precís i concret que pretén comunicar qui la convoca. El periodista d’un mitjà de comunicació social no té la missió de divulgar el discurs del conferenciant (d’això ja se n’encarrega el seu particular gabinet de comunicació, o de relacions públiques, com el volguem anomenar). El periodista d’un mitjà de comunicació social té el deure de preguntar-se les intencions que s’amaguen rere del simple anunci, té l’obligació d’intentar esbrinar precisament allò que ha deixat de divulgar el que els ha convocat a la roda de premsa. Aquesta, i no una altra, és la missió del professional de la informació: la de treballar única i exclusivament per a nosaltres.

Cal lloar les veus com les del propi Fuentes que posen en dubte la legitimitat democràtica de les deslegitimacions que des de la ‘legalitat democràtica’ s’han llençat contra les concentracions populars. Lloem també les veus, com les del mateix comunicador, que demanen que paguin els que són justos culpables de l’actual crisi. Però trobo a faltar encara dins del col·lectiu periodístic en el sí dels grans mitjans de comunicació la necessària dosi d’autocrítica, la necessària i profunda reflexió que els hauria de portar -a ells els primers- a rebel·lar-se contra les estructures rígides i impermeables que governen els seus mitjans, contra unes redaccions dòcils i submisses encarregades de difondre avui el discurs ja difós ahir i que ens tornaran a difondre demà.

Aquest és el nostre particular Dia de la Marmota. Un dia curull de lladres no inculpats, de gestors emmanillats pels lladres no inculpats, i de mecànics transmissors de la veu dels gestors emmanillats pels lladres no inculpats.

I contra aquest fatigosament repetitiu Dia de la Marmota és contra el que bull la Plaça Catalunya i m’imagino que totes les altres places d’aquest nostre estat democràtic.

I des d’aquest humil blog, avui, ho sento, vomito -i ho faig també sense rubor- aquest article gens imparcial d’un periodista sense feina però amb la mirada cada dia una miqueta més lúcida.

La nova era post-Mubàrak

Ja han passat dos mesos. L’11 de febrer de 2011, després de divuit dies de concentracions eminentment pacífiques, el president egipci Hosni Mubàrak renunciava al poder. El següent vídeo extret del Telenotícies Vespre de TV3 d’aquella jornada fa un resum de les 24 darreres hores de l’era Mubàrak, des del primer intent del rais de mantenir-se en la presidència però amb canvis en el Govern fins a la seva renúncia definitiva.

El dia següent, poc a poc, la plaça Tahrir es va buidant i el retorn dels vehicles i dels embussos indiquen el retorn a la normalitat en un nou Egipte. El titular?: el primer dia de l’era post-Mubàrak. I en el post que vaig publicar el mateix dia 12 (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit) em preguntava quant trigarien els mitjans de comunicació en desaparèixer del mapa:

(…) si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

Doncs ara que ens trobem en el seixantè dia de l’era post-Mubàrak, fem un repàs de tot plegat. L’any 2011 va començar amb l’esclat del malestar de la ciutadania de diversos països del nord d’Àfrica i de la Península Aràbiga, malestar que va prendre forma amb:

  • protestes contra el Govern a Tunísia de resultes d’un mort a l’estil “bonzo” (6 de gener)
  • protestes a Algèria per l’augment del preu dels aliments (6 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Mauritània (17 de gener)
  • 5 bonzos més a Egipte (18 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Aràbia Saudita i un altre al Marroc (22 de gener)
  • Inici protestes ciutadanes a Egipte (25 de gener)
  • Inici protestes al Iemen (27 de gener)

(tots els enllaços a aquestes notícies les podeu trobar al post I ara cap al Iemen)

Durant aquells dies l’atenció mediàtica sobre la zona era tan intensa que qualsevol petit esdeveniment transcendia de manera automàtica a l’opinió pública mundial. Les grans agències internacionals de notícies anaven actualitzant sistemàticament la situació política i social d’un espai físic que anava des del Marroc i Mauritània a l’oest fins Aràbia Saudita i el Iemen per l’est, de tal manera que tot el que s’esdevenia en qualsevol indret dins d’aquesta zona era automàticament relacionat i encasellat dins la carpeta “revoltes dels països àrabs”.

Gràcies a aquesta intensa focalització dels mitjans de comunicació, ens van arribar informacions tan curioses com aquesta:

Comienzan las protestas contra el régimen de Mubarak en Egipto

Los manifestantes piden reformas y la derogación de la Ley de Emergencia, vigente desde 1981

El Cairo. (EFE).- Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía. Las protestas, convocadas para esta jornada en el país por grupos de la oposición, son en demanda de reformas políticas y de que sea derogada la Ley de Emergencia, vigente desde 1981.

La convocatoria surgió en días pasados en foros de internet, y pretende crear un ambiente parecido al que desembocó en Túnez con la salida del poder del presidente tunecino, Zine al Abidín ben Ali.

La primera protesta partió frente a la sede de la Corte Suprema y en ella participaban a partir de las 12.30 hora local (10.30 GMT) unos veinte manifestantes a los que se unieron un grupo similar después, según pudo comprobar Efe. (…)

(La Vanguardia, 25 de gener)

Aquesta informació de l’agència EFE que publicava La Vanguardia digital sintetitza perfectament el que va ser l’actitud dels nostres mèdia durant aquelles primeres revoltes d’inici d’any. Sota l’aparença de redactats eminentment informatius s’hi amagava una clara intencionalitat que transcendia el fet puntual del que s’estava informant, és a dir, que calia que quallés en l’opinió pública la sensació que, l’un darrere l’altre, els països àrabs anaven caient sota els efectes de les revoltes ciutadanes i que tot responia a una lògica més pròpia del món de ficció que no pas de la informació, amb l’exposició d’un inici, un desenvolupament i finalment un desenllaç.

El titular que acabem de llegir no tindria cap sentit si prèviament no hagués caigut Ben Ali a Tunísia ni ens haguessin fet saber puntuals actes de protesta a diversos països per llunyants que fossin. Què vol dir que “Comencen les protestes contra el règim de Mubàrak a Egipte”? Estem parlant d’un partit de futbol, on el xiulet inicial de l’àrbitre té lloc a una hora determinada? O de les declaracions oficials en roda de premsa d’un alt càrrec de l’administració? I a més a més, l’esdeveniment, per sí sol, mereix realment convertir-se en notícia, quan del que estem parlant (llegiu atentament la informació) és d’una manifestació multitudinària de 20 ciutadans egipcis en una ciutat com El Caire amb 8 milions d’habitants? Com a molt, essent generosos, haguéssim pogut afirmar: “Convocada una manifestació de protesta contra el règim de Mubàrak”.

I què en podem dir d’aquest altre titular?:

Yemen, próxima parada de las protestas sociales tras Túnez y Egipto

(La Vanguardia, 27 de gener)

Altre cop, un redactat clarament interpretatiu seguint la lògica d’estar vivint una cursa de relleus on els uns i els altres van passant-se el testimoni.

El desenllaç de tot plegat ja el coneixem: “èxit” de les revoltes a Tunis i a Egipte, estancament de la situació a Líbia i puntuals i, ara sí, inconnexes protestes a diversos indrets, especialment a Síria i al Iemen. La pregunta és òbvia: què se n’ha fet del malestar ciutadà a Algèria, al Marroc, a Mauritània, a Aràbia Saudita, a Bahrain? On són ara les grans agències internacionals de notícies que no havien obviat cap cas de bonzo ocorregut des de l’oest fins a 4.000 quilòmetres a l’est? Què se n’ha fet de l’onada de revoltes als països àrabs?

Doncs ara som en guerra. Les il·lusionants, esperançadores, llibertadores revoltes populars senzillament s’han esfumat. Pocs són els articulistes de diaris o els tertulians de les ràdios que segueixen parlant de l’onada de canvis, de la nova era que s’enceta, de l’abans i el després o de les lliçons que hem d’aprendre a Occident. Ara som en guerra, altre cop. I la retòrica, evidentment, s’adapta a la nova situació. Ara ens parlen de guerra justa, d’intervenció humanitària i de coalició, de conflicte estancat, de gaddafistes i rebels, d’errors de l’OTAN.

Però, i Egipte? En el capítol emès fa dos mesos vam deixar els egipcis amb l’esclat d’alegria pel triomf de la revolta, amb l’exèrcit controlant el procés transitori i amb la ressaca d’una ciutadania esgotada per tants dies de mobilització. Recordem l’episodi titulat “Comença el primer dia del nou Egipte, l’era post-Mubàrak”:

Vídeo TN Migdia, TV3, 12 febrer

Són set minuts i 49 segons d’informació. Connexió en directe amb l’Albert Elfa, un dels enviats especials a  El Caire, vídeo-reportatge de l’altre periodista de TV3 desplaçat a Egipte, Joan Roura, amb entrevistes a peu de plaça, vídeo de les celebracions nocturnes, i àmplia informació sobre el gabinet militar que ha de garantir la transició democràtica.

Ara, vegem-ne el darrer episodi, les protestes del 8 i 9 d’abril, explicat per dues televisions públiques, TVE i TV3:

Telediario 15 horas, TVE, 9 abril (minuts 17:20 a 18:54)

Del bloc destinat a la actualització de la situació als països en revolta, 1:02 minuts es dediquen a la connexió amb l’enviat especial de la cadena pública espanyola a Líbia. Els 32 segons restants serveixen per explicar des de plató, no des del terreny, dos fets destacables ocorreguts a Egipte i Síria, les imatges dels quals s’encavalquen en el muntatge i, fins i tot, quan la conductora encara ens està parlant de Tahrir les imatges ja ens mostren carrers de Síria. Us en deixo la transcripció exacta de tota la notícia:

1.- (veu en off des de plató) Miles de personas ocupan de nuevo la plaza Tahrir en el Cairo para defender la revolución egipcia. Lo han hecho pese a que anoche en otra manifestación para pedir que se juzgue a Mubarak fue duramente reprimida y acabó con un muerto y más de setenta heridos.

2.- (veu en off des de plató) Mientras, en Siria continúan las manifestaciones y tiroteos en diferentes ciudades y la población se prepara para enterrar a las 37 personas que, según organizaciones de derechos humanos sirias, murieron ayer en diferentes enfrentamientos

Telenotícies Nit, TV3, 9 abril (minuts 13:10 a 15:15)

Durant aquests 2:05 minuts, en un vídeo se’ns fa un recorregut per la situació actual de les revoltes dels països àrabs amb la veu en off de l’enviat especial a Líbia. Aquí en teniu la transcripció exacta:

(presentació conductor TN) Les revoltes democratitzadores al món àrab avancen de forma molt desigual, amb dos casos en els extrems: d’una banda, Líbia, on el conflicte armat es troba estancat i les tropes lleials a Gaddafi ofeguen als rebels en algunes ciutats com Asdabiya o Misrata

(presentació conductora TN) I de l’altra trobem Egipte, on la pressió dels manifestants va fer caure Mubàrak. Avui, però, l’exèrcit egipci ha reprimit una protesta per demanar que sigui jutjat. Han mort dues persones

(entra vídeo)

(veu en off enviat especial) Hi ha quatre fronts oberts en les revoltes al món àrab i en totes hi ha banys de sang.

1.- A Líbia, però, tothom pendent de l’aparició per sorpresa de Muammar el Gaddafi a una escola prop de Trípoli. Li serveix per a dues coses: per demostrar que no ha fugit i per demostrar que a la seva zona la vida torna a ser normal. Als fronts bèl·lics, atacs contra les ciutats rebels de Misrata i Asdabiya; els rebels retrocedeixen, més desanimats des que l’OTAN ha confessat que no hi ha solució militar al conflicte (imatges visita Gaddafi a l’escola i del front: 26 segons)

2.- A Egipte, aquesta matinada s’ha demostat que la revolució democràtica no s’ha acabat. Els militars han esclafat violentament la concentració popular a la plaça Tahrir. S’ha acabat la bona imatge dels militars, que no van disparar contra els manifestants al febrer. Se’ls acusa de torturar opositors, de no voler aprofundir en les reformes i de mantenir l’estructura del règim de Mubàrak (imatges manifestació nocturna plaça Tahrir: 22 segons)

3.- A Síria, repressió a Homs, Latakia i Deraa. Agents del règim han disparat contra les manifestacions. Es parla de més de 30 morts. Una de les tribus més importants del país ha demanat la població que s’aixequi contra el règim. Tot i els morts, milers de civils continuen desafiant la represssió (imatges tiroteig carrers d’Homs: 20 segons)

4.- I al Iemen, manifestacions al sud de la capital, i el mateix, onada de violència policial. Oficialment hi ha hagut 14 ferits, però hi ha testimonis que parlen de morts. Mig país continua paralitzat per les vagues de protesta. I el règim ha desplegat carros blindats per atacar suposades bases d’Al-Qaeda (imatges disturbis carrers: 20 segons)

A una plaça, la de Tahrir, els grans mitjans de comunicació de tot el món hi tenien instal·lades totes les càmeres, micros i focus gairebé en exclusivitat fa tot just un parell de mesos; ara només ens n’arriben imatges de vídeo domèstic o de mòbil. En aquella plaça que fa seixanta dies era l’emblema de les satisfactòries revoltes pacífiques del món àrab contra la tirania i on les cadenes de tele i ràdio i els diaris hi tenien desplaçats un, dos o més periodistes, ara ja no hi tenim cap professional sobre el terreny. En aquell indret on en Joan Roura ens traslladava el testimoni no només de l’alegria sinó de les pors i els recels en el procés transitori que li comunicaven els egipcis concentrats, ara ja no hi tenim ningú que posi el micro a una ciutadania que probablement tindria moltes coses per explicar de la nova era post-Mubàrak.

Així doncs, la notícia d’agència torna a ser l’única protagonista en el relat de com es desenvolupa la transició a Egipte. El diumenge 10 d’abril, El País, ens oferia un petit reportatge sobre les noves protestes que han tingut lloc a la plaça Tahrir elaborat únicament a partir de cables de diverses agències de notícies. Després de moltes setmanes d’absència de novetats en els nostres mitjans, l’exèrcit egipci, la mateixa institució que en l’anterior capítol de la sèrie s’havia erigit en aliat de les revoltes i en garant del procés democratitzador, de sobte se’ns apareix com a repressor del poble:

La cúpula del Ejército, al mando del país tras la caída del régimen, está siendo cada vez más criticada, especialmente por no adoptar medidas legales contra el exdictador. (…) El Ejército advirtió ayer que despejará “con firmeza y con fuerza” a los manifestantes y responsabilizó de los incidentes a “elementos que respaldan la contrarrevolución”, en referencia a los leales a Mubarak.

Com s’explica aquest canvi d’actitud en la cúpula militar? Quins passos s’han seguit en el sí del govern de transició? Quines millores per a la ciutadania egípcia s’han introduït des d’aleshores? Quina incidència han tingut els lideratges populars en l’establiment de les noves polítiques? Doncs no ho hem sabut. Perquè el que s’ha esdevingut a Egipte des de la caiguda de Mubàrak fins a les revoltes del 8 i 9 d’abril ha passat majoritàriament desaparcebut per a l’opinió pública internacional.

L’expert en tecnologies de la informació, Francis Pisani, explicava a La Vanguardia en una entrevista publicada ahir, 11 d’abril, que les xarxes socials que van contribuir indubtablement a l’esclat i propagació de la rebel·lió i, per tant, al progressiu interès com a matèria informativa per als grans mitjans, a la fi no han demostrat la seva utilitat en la presa de poder. Segons Pisani:

Si tomamos el caso de Egipto, vemos que los militares recelaban de Mubarak porque quería imponer como sucesor a su hijo, que no es militar, y así se marcaba el fin del régimen militar. Esto coincide con un descontento social contra Mubarak, alentada por las redes, que hacen que se conozca el descontento. Sin embargo, quien sacó a Mubarak del poder fueron los militares que han liderado la transición con promesas de reforma, así que el poder sigue estando en las mismas manos. Y en Túnez tampoco ha cambiado el poder de manos.

I és que en el seixantè dia de la nova era post-Mubàrak, segons explica el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, en el seu article ¿Por qué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista, no semblaria que hi hagués hagut avenç de cap mena a Egipte, cosa que es confirmaria amb la perpetuació d’una llei especialment nociva:

La ley de Mubarak que prohíbe las huelgas y el derecho de sindicalización ha sido reafirmada por el gobierno de transición. Y los famosos jóvenes con Internet, ni aparecen ya en los medios.

Així doncs, tot semblaria indicar que la poètica “albada democràtica plena d’incerteses” que subtitulava el vídeo que obria el Telenotícies Migdia del 12 de febrer s’hauria vist aixafada pel feixuc caminar d’una nova realitat que, tot i els molts interrogants que ja es dibuixaven aleshores, ja no ha merescut l’atenció dels grans mitjans de comunicació occidentals.

Ja ho sabem, sí. És la injustícia de la dictadura de la immediatesa en un món mediàtic que té poc temps i menys espai per a un passat i un futur que són bàsics per a la contextualització (per tant, la comprensió) dels seus continguts. És la injustícia del focus dels mitjans, que ara se situa aquí i ara és allà segons criteris on preval la quantitat molt per sobre de la qualitat de l’esdeveniment noticiable, on preval el seu grau d’espectacularitat i d’impacte per sobre de la càrrega global d’informació.

I mentrestant, a l’audiència no ens queda més remei que seguir subjectes als capricis de l’agenda mediàtica i que ens porten a viatjar, amb igual càrrega emotiva i sense diccionari, des dels pobles àrabs en revolta fins a la intervenció justa d’Occident a Líbia tot passant per la radioactivitat de Fukushima.

I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”


Revelacions interessades?

Segons una notícia apareguda el dia d’avui a The New York Times, el passat mes d’agost el president Obama hauria demanat als seus assessors en política internacional que li elaboressin un informe secret al voltant del descontentament social en el món àrab, informe que hauria conclòs que alguns països, com Bahrain i Iemen, i molt especialment, Egipte, eren susceptibles de patir revoltes populars.

En la notícia difosa per aquest rotatiu, el president hauria sol·licitat propostes de com l’administració podria empènyer el canvi polític en països regits per autocràcies però que alhora fossin valuosos aliats dels Estats Units. L’informe classificat de 18 pàgines ja hauria intentat resoldre el problema amb què s’ha acabat trobant la Casa Blanca els darrers dies quan s’ha apropat als afers d’Egipte, és a dir, com aconseguir equilibrar els seus propis interessos estratègics amb el desig d’evitar una més àmplia inestabilitat enfront de les demandes de democràcia dels pobles de la zona.

De fet, segons el The New York Times, la Casa Blanca hauria estat mantenint reunions setmanals amb experts del Departament d’Estat, la CIA i d’altres agències per tal d’analitzar la situació i anar marcant les pautes a seguir durant el desenvolupament dels esdeveniments. L’informe, que s’hauria mantingut en secret per tal d’evitar les pressions dels països àrabs sobre els Estats Units, hauria guiat i estaria guiant en el present els passos de la política de l’administració nord-americana envers les revoltes de la zona, des del fet d’aconsellar no parlar de canvis polítics en cap de les reunions diplomàtiques, comercials o militars amb aquests països, fins a ajudar a modelar missatges com el discurs de la Secretària d’Estat Hillary Clinton el gener a Qatar on criticava la resistència als canvis per part dels líder àrabs.

Fonts de l’administració no identificades

Contràriament a la desorientació que l’administració Obama ha semblat patir les darreres setmanes, el conjunt d’aquestes revelacions apuntarien que en realitat els Estats Units no només no haurien estat sorpresos davant les revoltes que s’han produït a la zona sinó que a més estarien seguint les pautes resultants de l’informe requerit pel propi president. És molt necessari assenyalar, però, que la notícia sorgeix de les declaracions que van fer al diari nord-americà uns -anònims- alts funcionaris de l’administració Obama, cosa que The New York Times va recordant, això sí, en tot el seu desenvolupament. No obstant, que aquests membres no identificats de la Casa Blanca constitueixin l’única font en què es basa la informació, és un fet que forçosament ha de tenir-se en compte a l’hora de ser valorada globalment.

A nivell estatal, segons em consta, la revelació del The New York Times ha estat recollida de moment per: La Vanguardia, l’Avui i per les dues principals capçaleres de Unidad Editorial, El Mundo y el diari econòmic Expansión. És obvi que tots quatre rotatius es remeten a la notícia apareguda en el diari nord-americà però, en canvi, només La Vanguardia revela d’on prové originàriament la informació:

De acuerdo con el rotativo, que cita a fuentes del gobierno no identificadas, el informe clasificado, de 18 páginas, concluyó que, de no realizarse “amplios cambios políticos”, países desde Bahréin a Yemen “estaban maduros para una revuelta popular”.

En el cas de El Mundo, no queda en cap cas clar l’origen primer de la informació i tan sols inclou una cita d’un funcionari anònim que suposadament havia participat en l’elaboració de l’informe:

“Quedó claro que Egipto estaba en la mente del presidente Obama“, asegura un funcionario que participó en el informe y que pidió permanecer en el anonimato. “Egipto es el ancla de la región y había muchas incógnitas sobre la sucesión en el país”, añade.

Tant Expansión com Avui no fan esment que la informació prové de fonts no identificades de la pròpia administració nord-americana.

En tots els casos, però, sorprèn especialment la contundent redacció periodística. Tenint en compte que, repeteixo, la font principal de la informació prové d’una revelació no oficial feta per uns indeterminats i no identificats funcionaris de l’administració Obama, el llenguatge utilitzat és excessivament categòric i no introdueix el dubte que potser hauria estat adient emprar en aquest cas. Expansión, per exemple, afirma en dos paràgrafs extractats que:

Este documento fue encargado por el presidente de Estados Unidos, Barack Obama, para tener información sobre cuáles era los puntos más calientes del mundo árabe.

Obama también presionó a sus asesores para estudiar los levantamientos populares en América Latina, Europa del Este y el Sudeste de Asia para determinar cuáles han funcionado y cuáles no, según afirma el diario estadounidense.

En canvi, la introducció d’un condicional (“este documento habría sido encargado por el presidente de Estados Unidos…”. o “Obama también habría presionado a sus asesores para estudiar…”) hagués aportat una càrrega informativa molt més veraç.

O, en cas d’optar per aquests temps verbals més directes, hagués estat més convenient anar recordant en tot el desenvolupament de la informació la mena de font utilitzada. Perquè tot i que el contingut pot haver estat subministrat per elements de l’administració molt fiables i The New York Times pot ser, en sí mateixa, una font fiabilíssima, cal difondre aquesta mena de notícies introduint-hi els matisos i atenuants necessaris. Més quan encara tenim força present la invasió de l’Iraq de 2003 i la gran quantitat de missatges únics, no contrastats i emanats d’interessos ben particulars que van anar difonent els mitjans de comunicació de tot el món.