Periodisme, educació, democràcia

Efectivament, alguna cosa s’està movent en l’entorn periodístic de casa nostra. La cronologia d’una sèrie d’esdeveniments recents així ho indicarien.

Dissabte 25 d’abril, es produeix la que ha estat la primera assemblea de treballadors de diversos mitjans de comunicació en molts anys. Diumenge 26, Jordi Évole mostra des d’una tele privada quants quirats de servei públic s’amaguen rere la sorda resposta a un incisiu interrogatori periodístic. Dilluns 27, en el programa ‘Àgora’ de TV3, per primer cop es debat l’estat de salut del periodisme, les seves mancances i els seus reptes de futur. I dijous 29, el Grup Barnils presenta el 3er Anuari Media.cat de silencis dels mitjans de comunicació, amb més mecenes que mai i amb més ressò mediàtic que mai.

Autoconsciència de classe treballadora, autoreflexió crítica i exemples de feina ben feta, des de dins. I des de fora, demanda d’una nova manera de fer periodisme.

Hem fet bé la feina?

Tot i que la deriva posterior en pugui fer aixecar el dubte, aquest blog va néixer amb la voluntat de participar -de manera humil, és evident- en el procés d’educació en comunicació de la ciutadania. Des de la meva permanent condició de periodista outsider en el magma mediàtic, veia imprescindible que el fast-food informatiu que consumim de manera massiva i, sovint, irreflexiva, patís l’escomesa assossegada d’un ull crític.

No exempt d’un cert paternalisme, ho reconec, es tractava de despullar el missatge mediàtic de tot artifici davant d’un excessivament crèdul ciutadà que, en teoria, admirat per la troballa, hauria d’acabar abraçant aquell nou i essencial cos de coneixement com a pas previ a la reclamació activa d’un periodisme amb majúscules.

Bromes a banda, l’objectiu partia de tres apriorismes que dia rere dia han anat demostrant-se, potser no falsos, però, segur, incomplets. El primer, i més bàsic, que el model de comunicació massiva -amb la seva relació unidireccional i vertical- era, no només hegemònic, sinó pràcticament indestructible. I, derivats de l’inicial, que la professió periodística romandria immutable en hàbits i nul·la autoreflexió, i que difícilment el consumidor d’informació abandonaria per sí sol l’habitual estat de passivitat.

Com ja s’ha anat apuntant en molts dels darrers posts, resulta evident que l’actual procés de desintermediació que patim a tots nivells afecta els ciments d’això que anomenem “comunicació de masses” cosa que, de retruc, allibera de la inalterable condició passiva a la ciutadania i obliga a la readaptació de l’oferta periodística a la nova realitat comunicacional.

Manllevo unes paraules de Roger Palà en el seu mur de facebook on argumentava el perquè de la bona acollida de l’Anuari Media.cat d’enguany en els mitjans tradicionals:

Hi ha una barreja de coses. 1) crisi als mitjans = més receptivitat a alternatives + 2) feina relativament ben feta + 3) interès social públic i notori (èxit 2.0)

I és que, probablement, la doble crisi que afecta el món de la comunicació (econòmica + tecnològica/desinstitucionalitzadora) està fent surar una tercera crisi, molt més profunda i totalment independent de les anteriors: una crisi estrictament professional, d’autoconsciència d’haver transgredit -si no traït- les essències periodístiques, resultat de l’obert abraonament vers els anunciants o subvencionadors de torn en la cerca de la sostenibilitat empresarial i d’una perenne nit de noces amb el poder.

S’agreugen els efectes de la crisi 1+2 sobre els mitjans i els seus treballadors comencen a prendre consciència de ser, com diu Josep Comajoan en aquest post, “periodistes de classe desenganyats de la classe periodística”. Sura la tercera crisi, i s’esdevé el dubte: “estem fent bé la nostra feina?”, preguntava Xavier Bosch als quatre convidats de l”Àgora‘. Mesclem i sacsegem les tres crisis, i l’etern oblidat -el ciutadà- aixeca el dit i pressiona perquè li sigui proporcionat, en el format que sigui, a través del mitjà que sigui, l’única cosa que en realitat l’importa: un producte periodístic… de debò, pel qual, fins i tot -si atenem a les exitoses experiències de micromecenatge-, sembla que està disposat a rascar-se la butxaca.

Centrem-nos una estona en l’inèdit ‘Àgora‘ de la setmana passada, un programa que, com va afirmar el seu director, no anava dirigit al gremi sinó a tota la societat en general.

Seguint el model jerarquitzador de la informació típic de l’ofici, l’exdirector del desaparegut ADN, Albert Montagut, va voler deixar ben clar quina era, de totes les crisis que afectaven el sector, la que a parer seu requeria resposta immediata per part de la professió:

El més important que hem de fer és allunyar-nos claríssimament dels polítics, convertir-nos realment en fiscalitzadors de la seva feina i apropar les nostres informacions a la horitzontalitat de la gent. I això és el pas previ per acabar aquesta crisi. Si no fem aquest acte de contrició, de veure que realment això és un dels grans problemes que tenim tots els mitjans, jo crec que serà molt difícil entrar en la nova era, explicant-li a la gent jove què és el periodisme i què n’esperem d’ells

Segons Montagut, el model de negoci que s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) s’ha caracteritzat per cercar la fidelització de l’audiència, no a través de l’estrictre i rigorós treball periodístic, sinó de la complicitat ideològica. És el que s’anomena, ja amb tota naturalitat, “periodisme de trinxera” o, com solc referirir-m’hi més caricaturescament en aquest blog, “iberiquíssim periodisme de trinxera”:

Els diaris busquen la ideologia, no busquen la informació d’interès global per a la majoria dels lectors; i això és un error, perquè limita molt les teves possibilitats de venda

També en David Bassa atorgava importància preeminent a la crisi periodística. Segons el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la irrupció de les noves tecnologies ha palesat la prèvia institucionalització de la tasca periodística en els mèdia predominants i ha agreujat la crisi global del sector de la comunicació, entre altres coses perquè fins ara la resposta dels mitjans convencionals està essent:

(…) fer redaccions precaritzades, fer redaccions low-cost i, amb la crisi econòmica, això s’està aguditzant. I una redacció precaritzada fa que la informació rigorosa, crítica i independent sigui gairebé impossible

Però la xarxa no només hauria evidenciat la constant vulneració de les essències periodístiques, és a dir, del contracte subscrit amb la societat. A parer de Bassa, també demostraria que la dependència mediàtica de les subvencions i de la publicitat ha respost a unes estructures comunicatives que, hores d’ara, s’estan ensorrant definitivament. I això, segons apuntarien els darrers estudis sobre periodisme col·laboratiu, dirigiria el sector cap a una fragmentació del consum de continguts, un model en el qual:

(…) els consumidors amb més incidència social, amb més implicació social, per tant, els que més interessa a qualsevol mitjà, són els més exigents també. És a dir, que potser el que hem de fer és un canvi en l’estructura comunicativa, no tenir grans mitjans, o no aspirar a ser el gran diari, la gran televisió, la gran ràdio, sinó saber clarament a qui t’adreces i fer una informació rigorosa, crítica, independent i molt adreçada

I aquí és on entra en joc la ciutadania. Llúcia Oliva, en qualitat de presidenta del Consell de la Informació de Catalunya, afirmava que, lògicament, els que han de salvar el periodisme són, en primera instància, els propis periodistes, però que darrera ha d’existir una veritable pressió social de ciutadans i ciutadanes, en tant que principals beneficiaris de la tasca periodística:

Nosaltres hem de realitzar el dret de la gent a saber i la societat ha de lluitar, ha d’exigir que la informació sigui ètica, de qualitat, veraç, i independent, perquè amb aquesta informació prendrà decisions molt importants per la seva vida privada

En aquest sentit, Oliva apuntava a l’existència d’una doble funció social del periodisme. D’una banda, la més òbvia, de complir amb el mandat de satisfer el dret de la ciutadania a ser informada amb rigor, amb independència, amb veracitat (si és que n’hi pot haver de cap altre tipus, d’informació). De l’altra, menys visible, la d’educar la ciutadania en el fet de mantenir-se amatent al rigorós compliment per part dels professionals dels mitjans del seu deure d’informar, no de publicitar ni adoctrinar sota disfressa informativa.

El director adjunt d’El País, Lluís Bassets, que acaba de publicar un llibre apocalíptic sobre el futur del periodisme (“El último que apague la luz“), també abordava la qüestió essencial de l’educació en comunicació de la societat. Ho feia, però, seguint la línia catastròfica de la seva obra impresa. Per a Bassets, el treball veritablement ingent que espera la professió no és educar la ciutadania en la fiscalització del producte informatiu a partir d’un exercici més rigorós de la tasca periodística, com apuntava Oliva, sinó canviar els pèrfids hàbits de consum d’una joventut immersa:

(…) en la cultura de la gratuïtat, inclús en els continguts bons. Aquí tenim un problema (…), que és educar la gent en la cultura de que han de pagar per l’excel·lència periodística, perquè l’educació que hem difós és la gratuïtat absoluta, en la música, en el cinema, en el llibre i en el periodisme

Excel·lència periodística? Ciutadans educats en la gratuïtat? Estirem-ne el fil.

Cultura democràtica

¿La nostra ciutadania, especialment la jove, ha estat educada, com diu Bassets, en la cultura de la gratuïtat, en la cultura de no pagar per la música que escolta, pel cinema que veu, pel llibre que llegeix i pel periodisme amb què s’informa? ¿O més aviat, ha estat la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació la que està propiciant que tots els instruments de gestió i distribució de continguts hagin esdevingut obsolets i que, com a resultat, sigui el contingut en sí el que emergeixi com a únic element amb veritable valor en una relació d’intercanvi directe entre creador/elaborador i consumidor?

I si el que conté valor és el producte en sí mateix, i el producte resulta necessari, ¿qui diu que no hi haurà ciutadans que paguin -ja es veurà de quina manera- per la música o per la novel·la o per l’assaig o per la pel·lícula o pel reportatge, si aquests són de qualitat? La progressiva desaparició de les estructures mediadores no posa en crisi l’obra d’art ni la peça periodística sinó una indústria que deixa de ser l’instrument imprescindible per al consum d’aquests productes.

No deixa de sorprendre, doncs, que a parer del director adjunt d’El País, el gran problema per als periodistes (com per als creadors d’obres d’art) sigui que davant seu sorgeixi una massa ingent de murris que no estan disposats a sufragar la seva feina. Jo diria que l’enorme problema per als periodistes és, en tot cas, trobar-se, de cop i volta, nus enmig de la plaça Catalunya, amb el producte que han estat elaborant durant anys en el sí dels grans grups de comunicació com a únic tapall de les vergonyes.

Perquè sense negar que hi hagut i hi ha, certament, periodisme en els mitjans convencionals, ¿vendre informació, vendre periodisme ha estat realment l’objectiu primordial del grup de comunicació? És a dir, oblidem per un moment la fidelització ideològica que ha cercat la nostra premsa i acceptem que el lector se subscriu a un diari o el compra en quiosc perquè vol veure realitzat el seu dret a ser informat amb rigor. ¿Però la publicitat o les subvencions públiques, que són les que realment feien sostenibles la caduca capçalera, de debò sufragaven informació, és a dir, periodisme?

Fa una setmana, per exemple, arrel del tràgic ensorrament de l’edifici que allotjava tallers tèxtils a Bangla Desh, una de les potents empreses espanyoles implicades, El Corte Inglés, anunciava un paquet d’ajudes per als afectats de Dacca. La pregunta que ens hem de fer aquí és, ras i curt, si això que ha aparegut a bastament a tota la premsa del país pot considerar-se periodisme. ¿Publicar la intenció reparadora d’una empresa que s’ha vist relacionada en un cas -de ben segur, la punteta d’un iceberg gegantí- d’infame explotació d’éssers humans és periodisme? ¿No és, més aviat, admetre que la veritable notícía no ha estat la mort de més de 500 persones explotades laboralment a Bangla Desh i que hi ha empreses occidentals involucrades sinó que el nom d’El Corte Inglés, Mango, Primark han quedat fatalment tacats?

Periodisme hagués estat -i per això sí que valdria la pena rascar-se la butxaca- que la publicació de la intenció de l’empresa anés acompanyada de l’inici d’un procés de verificació per part del mitjà de la culminació exitosa de l’anunciat paquet de mesures i, alhora, d’una investigació sobre si aquesta mateixa empresa manté relacions comercials amb d’altres tallers del mateix tipus a Bangla Desh o a d’altres indrets del globus. Això hagués estat periodisme. Sense això, és pura rentada d’imatge d’El Corte Inglés davant del seu mercat ibèric.

S’adduirà que no hi ha recursos -ni voluntat, hi afegeixo- en unes redaccions cada cop més esprimatxades. Si és així, si la missió veritablement periodística -perquè parlem d’això, no?- esdevé de debò impossible d’executar, el que en aquest cas s’apropa més a la deontologia professional és no publicar ni una ratlla del comunicat de premsa enviat per El Corte Inglés. Que això és un silenci mediàtic? Sí, però no pas periodisme silenciat, sinó relacions públiques -o publicitat- silenciades, que és ben diferent.

Però, tornant a Bassets, el greu problema és que tenim la ciutadania educada en la cultura de la gratuïtat i que això fa gairebé impossible la sostenibilitat del periodisme. En cap cas, que tinguem la ciutadania educada en la cultura de les intencions i no en la de les proves, que la tinguem educada en la cultura de les declaracions i no en la dels fets, en la cultura de la imatge i no en la del treball.

Preguntat a ‘Els Matins‘ per com vivien les CUP la nova experiència en el treball parlamentari, el diputat Quim Arrufat confessava fa uns dies que se sentien ben lluny de la mena de política que es duu a terme en aquella institució:

És una cultura política orientada a la discussió permanent als mitjans i, per tant, a l’escenificació permanent d’unes discrepàncies, d’unes intel·ligències, d’unes negociacions secretes, d’unes reunions secretes també; en tot cas, és política de teatre, política de plató

Què és primer, l’ou o la gallina? ¿Tens una societat amb cultura profundament democràtica de què s’imbueixen totes les seves expressions -també, la periodística- o són els constants petits gestos democratitzadors en cadascuna d’aquestes expressions les que van construint la cultura democràtica?

Si ens quedem en el tòpic i superficial anàlisi de Bassets sobre els efectes nocius del ‘papus’ tecnològic, convindrem que, és clar, periodisme, música, literatura corren seriós perill de desaparèixer per culpa d’una ciutadania aviciada la qual urgeix ser reeducada en la recompensa de l’esforç i del treball.

En un examen més minuciós, però, potser descobrirem que els grans dèficits educatius de la nostra societat són d’una altra mena, molt més profunds, que afecten els pilars mateixos sobre els quals se sustenta el nostre ordre social. En la crítica a la darrera obra de Antonio Muñoz Molina, “Todo lo que era sólido“, Sofía Amón n’extreu uns fragments poderosament descriptius:

En treinta y tantos años de democracia y después de casi cuarenta de dictadura no se ha hecho ninguna pedagogía democrática. La democracia tiene que ser enseñada, porque no es natural (…) Se pueden improvisar las constituciones y las leyes electorales, pero no los hábitos que tardan mucho tiempo en formarse, en calar en la vida y en la conciencia de las personas, en el pensamiento, en los actos diarios

Potser les nostres institucions -polítiques, empresarials, comunicatives- han viscut en essència d’esquena als seus propis clients/consumidors/servits. Potser aquesta inexistència de diàleg els ha privat de la necessària actualització de les seves labors i els ha tancat en la seva presumpta excel·lència tot perpetuant el massiu estat d’ignorància de la ciutadania. Potser aquella política que hem estat visualitzant no ha estat, a la fi, política; potser aquell periodisme que hem estat consumint no ha estat, a la fi, periodisme.

Afirmava amb rotunditat el fundador i director de Mediapart, Edwy Plenel, a les planes del propi diari de Lluís Bassets que:

Interpretamos mal la revolución de Internet. No es nuestra competidora. Es la mejor noticia para el periodismo, porque nos obliga a escuchar a los ciudadanos

No devia escoltar Plenel aleshores, com tampoc no sembla estar escoltant ara la ciutadania. Cert que l’inèdit ‘Àgora‘ sobre els mitjans i el periodisme no va passar, segons m’informava Tono Hernàndez a twitter, d’un trist 3,7% i 65.000 espectadors de mitjana, l’audiència més baixa de la temporada. Que el camí és llarg no admet discussió; però que ja l’hem encetat, tampoc.

Ja hores d’ara, amb comptagotes, sense estridències, si voleu, la ciutadania va aixecant el dit i, ‘Anuari‘ rere ‘Anuari‘, ‘Salvados‘ rere ‘Salvados‘, va indicant la manera com vol ser educada en política, en periodisme, en democràcia.

I el diner? Doncs, per a allò que s’ho val. Que no ha estat sempre així?

Anuncis

Potser és que volem saber

Una concisa i irònica piulada de diumenge al vespre em va cridar força l’atenció:

Al meu parer, resumeix amb precisió una actitud que sembla extendre’s entre la ciutadania tot i la seva aparent contradicció. Que lluny d’empènyer-nos a la reclusió o la fugida cap al més anestèsic entreteniment, la col·lectiva depressió que ens corrou semblaria suscitar entre nosaltres més i millor fam de saber.

Les dades d’audiència a Catalunya de les darreres edicions del 30 minuts de TV3 i del Salvados de La Sexta confirmarien aquesta percepció. Segons se’ns informava el passat dilluns, el veterà programa informatiu de la cadena pública catalana va ser seguit per una mitjana de 707.000 catalans i el programa estrella de la cadena privada per una de 437.000. Per bé que en alguns casos aquestes dades poden no ser excloents, no és agosarat afirmar que aproximadament 1,1 milions de ciutadans de Catalunya van ser testimonis, bé de l’escàndol financer de les participacions preferents, bé de l’Espanya dels milions d’aturats.

I si ens centrem en el share, els dos espais van acumular de mitjana un 33% de quota de pantalla (30 minuts: 20,1% / Salvados: 12,8%). Recordant la prudent advertència anterior, aquest 33% significaria que un de cada tres telespectadors catalans hauria decidit acabar de recarregar bateries en les darreres hores de la jornada dominical amb dos reportatges de no precisament amable digestió.

No haureu trobat massa referències als índexs d’audiència en aquest blog amb anterioritat. Ni els segueixo assiduament ni, per descomptat, els venero. En ocasions, tanmateix, mereixen ser destacats. En la meva opinió, aquesta és una d’aquelles ocasions.

A banda d’algú que recordava que el 30 minuts no havia fet esment de les preferents de Repsol (tampoc de Telefónica), el reportatge de TV3 ha estat majoritàriament lloat i posat com a exemple de rigorosa i independent tasca informativa en una cadena pública a qui darrerament li havien passat per alt fets noticiables que afectaven de manera sospitosa la reputació de la principal entitat financera del nostre país. Silencis que em portaven a exposar uns apriorístics recels davant del tractament que mereixeria a “la nostra” l’espinós afer de les participacions preferents.

A la fi -no sense sorpresa, ho reconec- el 30 minuts ha fet honor a la seva reputació i esmicolat la prèvia malfiança. Tot i que els primers minuts del reportatge semblaven indicar el contrari, han acabat apareixent les entitats financeres que s’han -i ens han- empastifat amb aquest producte financer d’alt risc col·locat a tort i a dret sota l’etiqueta d’estalvi. I també, sí, la principal entitat financera del país: l’altra “la nostra”.

El treball periodístic realitzat pels redactors Esther Llauradó i Jordi Regàs i per la productora Sandra Rierola és en conjunt certament acurat i no emmascara la fetor que per si sol desprèn la matèria analitzada. Però el punt culminant i el que millor sintetitza l’essència periodística en el reportatge és el seu darrer fotograma, que s’allarga durant més de deu segons (del minut 35:52 al 36:04), i que exposem a continuació:

I diem que sintetitza l’essència del treball periodístic perquè aquest fotograma ens recorda que la més cabdal de les obligacions de la professió és aportar tots els angles i parers que es deriven d’un tema d’anàlisi per tal que, a partir de la visió global obtinguda, nosaltres -els consumidors- siguem capaços de generar la nostra particular i intransferible opinió. És el que separa el periodisme del mer pamflet, de la transmissió de comunicats interessats, de la propaganda.

És per això que el periodisme és un servei públic; perquè és un instrument vital per a la generació d’opinió entre la ciutadania i per al correcte desenvolupament de les normes i de les institucions democràtiques. I és indiferent la titularitat del suport físic que difongui el producte periodístic. El mitjà podrà ser públic o privat, però de periodisme només n’hi ha un; i és públic. Altrament, no és periodisme.

En el cas del fotograma exposat, la potència informativa és d’una enorme magnitud. I ho és perquè exposa amb claredat que sis de les principals entitats financeres implicades, les dues associacions que agrupen els bancs i les caixes de l’Estat i els dos organismes que han de vetllar pel correcte funcionament de la borsa i de les finances, tots ells, simplement han declinat aportar la seva veritat al voltant d’una comercialització massiva d’un producte que ha generat evident alarma social.

El desenllaç del 30 minuts ens aclareix el perquè de la minsa exposició en el reportatge de la visió de l’autoria, glossada en essència per l’advocat d’una no anomenada entitat financera. Però més important encara, retrata davant 707.000 catalans el nom d’aquelles entitats que no han pretès tenir cap mena de participació -ni preferent ni secundària- en un veritable exercici de servei a la ciutadania.

La salut informativa

Però l’excepcionalitat del darrer fotograma del darrer 30 minuts ens proporciona de retruc moltes més dades. El fet que sigui una veritable raresa en reportatges en profunditat i un impossible en la rutinària informació diària deu voler dir que, per defecte, tot el periodisme informatiu que consumim disposa de les màximes garanties de salut deontològica.

Explica Roger Tugas en aquest imprescindible article que, a diferència de l’elemental tasca transmissora que exerceix el missatger:

(…) per als periodistes, la informació ha de ser una matèria primera a elaborar i el primer pas a fer, abans de complementar-la amb el que sigui, és verificar que no hi ha cucs ni elements tòxics.

Fixem-nos en el verb fonamental d’aquesta cita. Tugas ens parla de “verificar”, que significa demostrar o constatar que és certa o exacta una cosa, comprovar la validesa d’una hipòtesi. I d’això se’n diu en periodisme tenir d’entrada ben present qui és la font primera d’aquella informació i, en conseqüència, esbrinar aquelles motivacions que podrien ocultar-se rere el missatge que la font pretén difondre.

En ocasions, però, no és senzill l’exercici de la verificació de la informació. En d’altres, la cerca excessivament tossuda de possibles interessos ocults ens pot fer caure en anàlisis massa interpretatius o directament opinatius de la realitat. Però per això, el periodisme informatiu disposa d’un mètode no exclusiu de la professió però essencial per al seu rigorós desenvolupament, el contrast, és a dir, la comparació de punts de vista diferents.

Se’ns diu sovint que, per exemple, un informatiu televisiu no és el format adequat on inserir-hi notícies i cròniques que observen amb estricta escrupolositat aquestes essencials normes de la professió. Cert, el temps és limitat i àmplia la voluntat d’incrustar-hi el màxim de fets noticiables possible. I cert també, de vegades -menys del que caldria- se’ns adverteix que, tot i provenir d’una sola font i no haver pogut ser contrastada, una informació mereix ser difosa sota criteris d’objectiu interès públic.

Però tornem a la hipòtesi inicial. ¿Que transcedentals fotogrames com el del 30 minuts o advertències sobre la dubtosa rigorositat d’una notícia siguin un rara avis en els nostres mitjans vol dir que la resta del menú informatiu que consumim és 100% saludable?

Si fem una ullada al baròmetre sobre la professió periodística que ha elaborat un gabinet de premsa online a partir d’una mostra de 400 qüestionaris enviats a periodistes de tot l’estat (desconeixem, però, les característiques del mostreig) veurem que se’n desprenen algunes dades que aportarien força llum a la pregunta anterior:

  • El 77% dels periodistes consultats considera precària la situació laboral de la professió (pàg.6)
  • El 78% considera que les expectatives per als propers dos anys són dolentes o molt dolentes (pàg.8)
  • L’11% veu com a principal amenaça per a la professió la manca de rigor, el tercer motiu esmentat rere els obvis context de crisi i canvi de model comunicacional (pàg.10)
  • El 72% considera que en la darrera dècada la credibilitat del periodisme ha minvat (pàg. 13)
  • El 67% utilitza els gabinets de comunicació com a font -no única- d’informació útil (pàg. 14)

A primer cop d’ull pot semblar una fotesa que un de cada deu periodistes consultats consideri que la principal amenaça per al periodisme és la manca de rigor. Però tenint en compte la severa doble crisi (contextual i sectorial) que està patint el món de la comunicació i que està comportant la pèrdua de milers de llocs de treball -molts dels quals, de periodistes-, la dada no hauria de ser menystinguda. Encara menys si acceptem que una de les conseqüències directes del progressiu aprimament de les redaccions és el tractament forçosament més superficial de les informacions.

I situada al costat de les altres dades destacables del sondeig (el 72% que creu en la pèrdua substancial de credibilitat en els darrers deu anys, el 77% que la veu en l’actualitat com una professió precària i el 78% que visualitza un futur proper ben negre), la manca de rigorositat esdevé un element de primera magnitud.

Si a més donem per bo que menys i més mal pagats periodistes bregant en un magma d’accelerada sobredosi informativa obliga a unes més fulminants labors de selecció, jerarquització i difusió dels continguts, les tasques que acaben predominant en les redaccions són les que requereixen menys esforç i menys temps, és a dir, les rutinàries.

I en aquest context de treball rutinari excel·leix cada dia més la transcripció gairebé taquigràfica de les notes dels gabinets de comunicació o dels missatges difosos en conferències de premsa; notes i missatges més arrodonits i més periodístics que mai, sí, però tan interessats -si no més- com sempre. En síntesi, doncs, menys rigor.

La dimensió desconeguda

Pèrdua de credibilitat dels periodistes, mancança de rigor en les informacions… Però i com ho vivim els seus consumidors?

Hem parlat a bastament en aquest blog del malestar social que, de manera més o menys visible segons l’època, plana de manera latent en el nostre país. Fa temps que comentem que, més enllà dels puntuals conats arrauxats, es percep entre la ciutadania una notable sensació d’esgotament per formar part d’un estat de coses viciat davant del qual, i malgrat conèixer-li els repetitius atributs, se sent força impotent.

També hem esmentat manta vegades el decisiu paper que juguen els grans mitjans de comunicació en aquesta general narcotització. I és que en l’arena de la massiva comunicació no sembla que res canviï. Dia rere dia, ens llevem pel matí i, engeguem bé la ràdio bé el televisor, veurem o escoltarem els mateixos personatges, que debatran sobre les mateixes qüestions transcendentals, unes qüestions transcendentals que se circumscriuran, però, dins d’uns límits estrets fora dels quals habitarà la més ignota dimensió.

Aleshores, amb el cafè a la mà, l’estupefacció d’alguns dels consumidors del mitjà radiofònic o televisiu serà total. Estupor per comprovar que aquells agents de comunicació social, aquells que suposadament vetllen pels nostres interessos, no només ens expulsen cap al bell mig de la dimensió desconeguda sinó que, a més, creuen a ulls clucs en la universalitat de la realitat que exposen i que fan rebotar entre les quatre parets de l’estudi o del plató com si es trobessin -què sé jo?- a la pista de pàdel.

A la dimensió desconeguda, però, hi van passant coses. I el curiós és que en totes les coses que hi passen, la informació -o la seva manca- juga un paper cabdal. L’opacitat informativa va ser i és tema central de les reivindicacions del nostre moviment 15M, de la mateixa manera que en aquests moments ho és -i de manera encara més nítida- de les demandes del potent moviment estudiantil mexicà #YoSoy132, en el manifest del qual es declara que:

En essència, el nostre moviment busca la democratització dels mitjans de comunicació per tal de garantir una informació transparent, plural i amb criteris mínims d’objectivitat i així fomentar una consciència i pensament crítics

Però tornem a espais més usuals. En el darrer post vaig fer esment d’un apunt de l’admirat Josep Cuní sobre hàbits de consum mediàtic entre la nostra població. Recordem-ne la cita:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Això diu molt, certament. O no diu tant, segons com es miri. El que segur que diu és que, de moment, aquells que creuen -com l’admirat Cuní– que, tot i els poderosos avenços en les tecnologies de la informació, l’opinió pública segueix generant-se bàsicament a partir de la televisió i de la resta de mitjans tradicionals, poden reposar relativament tranquils sobre les seves “torres de paper“.

El que no ens diu aquest 74% de ciutadans que admeten que la tele és la seva única via d’informació és quina és la seva actitud reactiva. Es tradueix amb una participació més enèrgica en la vida democràtica? Més resignada? Directament catatònica?

La potència de la tele -i en menor mesura també la ràdio- és que no troba competència encara quant al tipus de relació comunicativa que s’estableix entre un emissor actiu i un receptor eminentment passiu. La tele envaeix la intimitat de la llar com la ràdio envaeix la del vehicle o la de l’oficina. I això -bé ho saben els governants- és una menja massa exquisida com per no ficar-hi cullerada.

Ara bé, per molt desconeguda que els sigui la dimensió extramurs no significa que allí dins no hi hagi vida intel·ligent. Per molta resignació que de moment pugui mostrar el percentatge d’estupefactes que habita dins el 74% d’únicament teleinformats no significa que no hagi d’acabar modificant el seu estat. I per molt que d’entre aquest global de teleinformats hi hagi un seguiment majoritari de telenotícies i tertúlies matinals no significa que no cerquin també en el seu televisor informació més pròpia de l’altra dimensió.

I aquí arribem als 707.000 ciutadans del darrer 30 minuts o als 437.000 del darrer Salvados. Més d’un milió de catalans motivats per assistir a un espectacle dominical que, com deia el tweet de l’inici, ens durà a llençar-nos des d’un pont. De ben segur que molts d’aquests motivats suïcides són els mateixos que cerquen informació de l’altra dimensió a través de la xarxa, que la comparteixen i la recomanen via twitter o facebook o la vomiten en blogs minoritaris com aquest. Però també segur que una gran part d’aquests ciutadans són exclusivament teleinformats.

Passen coses fora, dèiem. Sí, però també passen coses dins. Tant en la dimensió que diuen dominar des dels minúsculs platós i estudis com en aquella que, per ignorància i excés d’empoltronament, menyspreen.

No eren molts els picadors de cassoles davant la seu de La Caixa a Barcelona i cap únicament teleinformat en va rebre imputs a través del seu aparell preferit. Però que #LaCaixaésMordor va trespassar les fronteres dels motivats suïcides fins a arribar a orelles de molts d’altres ciutadans és una certesa. Serà que aquests habitants de la dimensió desconeguda no són alienígenes. Serà que tenen pares i mares, germans, fills, companys de feina o estudis i amistats. Serà que, malgrat que el poder, per mitjà dels mèdia massius, insisteix en anar estrenyent els límits del que és socialment acceptable i expulsant més humans cap a la dimensió desconeguda, cada cop els és més complicat d’estigmatitzar-los a tots sota l’etiqueta “radicalitat”.

Però i el temps? Aquest sí que passa de veritat. I amb el temps canvien les coses; també els formats de la comunicació. I amb aquest canvi de formats també es modifiquen les relacions comunicatives: receptors que són emissors alhora o receptors que no gosen emetre veu pròpia però que comparteixen la que difonen d’altres. En qualsevol cas, receptors que ja no es conformen amb la clàssica lògica relacional des d’un “dalt” actiu cap un “baix” passiu.

Temps que transcorre i nous formats de comunicació, és a dir, receptors que van neixent en la era de la no passivitat comunicativa i receptors educats en “a ver que nos echan hoy” que anem passant a la dimensió -aquesta sí- desconeguda.

I mentrestant, des de la seva pista de pàdel, l’emissor omnipotent segueix immune al silenciós crit que reclama l’eixamplament dels marges que empresonen els habituals continguts informatius. I això que, de vegades, fabulosos índexs d’audiència a la seva pròpia casa els donen immillorables pistes de per on poden i podran anar les coses.

Masturbació general de mitjans

La setmana passada es va fer pública la primera onada del 2012 de l’EGM (estudi general de mitjans) al nostre país. Els uns en van sortir líders, els altres guanyadors respecte les dades de l’onada anterior, els de més enllà triomfadors en la franja horària o en la seva parcel·la de lluita particular. Xifres enormes, xifres grans, xifres mediocres… i onanisme general.

I, és clar, agraïments a les respectives clienteles per una fidelitat i una confiança que els insufla ànims -diuen- per perseverar en la millora de la seva tasca diària.

Les reaccions de les diverses plataformes comunicatives són si fa no fa les mateixes que emanen de cadascuna de les seus dels partits polítics en una nit electoral: ni rastre de fracàs o de derrota; com a molt, simple retrocés que s’explica per un poc propici context general. Quant als evidents indicadors del creixent desencís o allunyament de la ciutadania respecte de la rigidesa formal i el discurs reiteratiu que caracteritzen els principals agents de la política i de la comunicació, doncs, “demà serà un altre dia”.

I és que poder polític i comunicació massiva tenen més punts en comú del que en un principi semblaria. Aquests servidors públics comparteixen un joc de retroalimentació que si bé fa més senzilles les seves particulars rutines professionals, cronifica la viciositat d’un cercle que, de tan impermeable i irrompible, va expulsant de manera contínua més i més servits públics.

Trobem la plasmació d’aquesta interrelació en l’anomenat “periodisme de declaracions”, qualificada ja fa uns quants anys per Sergi Fidalgo com una de les principals malalties de la premsa actual:

(…) Si omplim les pàgines dels diaris amb les declaracions i rèpliques entre Govern i oposició, no queda espai per a les coses realment importants: si el Govern i l’oposició fan bé la seva feina i si es preocupen pel benestar dels ciutadans. I si serveixen els interessos públics, o interessos privats.

A l’explicació d’un paquet de mesures governamentals o d’una declaració d’un membre del govern en un informatiu li succeeixen les reaccions, una per una, dels portaveus dels diversos partits polítics amb representació parlamentària. Cal donar veu sense excepció a totes i cadascuna de les tendències polítiques que han sortit elegides per representar la nostra decisió sobirana. És, segons sembla, la sublimació del rigorós exercici de respecte al pluralisme polític que ha de caracteritzar tot mitjà de comunicació en una societat democràtica. I d’aquí no ens movem.

Però què en resulta d’aquesta seqüència a bastament repetida? Què en resulta de la transcripció automàtica i acrítica de les declaracions dels diversos portaveus polítics? Ha de ser realment aquesta la demostració de l’estricte compliment del mandat de servei públic que qualsevol mitjà de comunicació -públic o privat- té subscrit amb la ciutadania? De què ens serveix saber què n’opinen totes les formacions polítiques d’allò o d’allò altre si les seves manifestacions responen en essència a les respectives línies ideològiques o de partit? Si analitzem diferents notícies polítiques observarem que el posicionament de tot l’arc parlamentari esdevé perfectament aplicable i intercanviable en totes elles; senyal evident de discurs sobradament conegut i, per tant, de buidor informativa.

I buidor informativa no és precisament sinònim de precisa execució del mandat de servei públic; més aviat al contrari. La buidor informativa no crea precisament nous adeptes; més aviat n’expulsa, potser no de manera física, però sí mental. Però tant hi fa, perquè també els mentalment desconnectats i els abduïts passius del menú mediàtic acompanyen feina, viatges o àpats amb ràdio o tele en mode ‘on’.

Informats o refermats en les conviccions?

El periodisme de declaracions és sens dubte un dels principals causants del creixent allunyament de la ciutadania vers la vida política, sí, però també vers aquells que han d’anar-nos-la explicant. Diríem que és un dels grans responsables d’aquesta mena de déjà-vu mediàtic que dia rere dia patim els consumidors dels mitjans de comunicació de masses.

Tanmateix, no ho és amb exclusivitat. La reiterada circulació d’una limitada galeria de personatges i opinadors o la hiperbolització del mateix parcial dibuix de, per exemple, el panorama cultural -significativament, del musical- serien d’altres elements provocadors d’aquesta constant sensació d’haver vist o sentit amb anterioritat les seves presumptes novetats.

Que aquest déjà-vu ens va allunyant de la realitat exposada pels nostres mèdia massius i ens converteix, per tant, en uns més apàtics consumidors de la comunicació massiva és força indubtable. Apàtics o no, però, encara majoritàriament en seguim essent consumidors; de la mateixa manera que, tot i que en una pobra majoria i -semblaria- cada cop més autòmatament, quan se’ns requereix seguim dirigint les nostres passes cap al col·legi electoral.

Els que definitivament han optat pel mode ‘off’ en la comunicació massiva -més una part dels apàtics resistents del mode ‘on’- semblarien cercar a la xarxa de manera activa el vastíssim menú d’informació i d’entreteniment que els grans mèdia corporatius ignoren, bé per sotmetiment a la línia editorial i als més potents gabinets de comunicació bé per ser massa feixuc el caminar de l’elefant*.

(*) disculpeu-me aquesta referència als recents afers reials a Botswana

Les xifres de participació electoral de la ciutadania com les que es desprenen dels estudis dels comportaments de la població vers els mitjans de comunicació són suficients per amagar el cap sota l’ala. En quin punt se situaria la ratlla en ambdós casos a partir de la qual la deserció ciutadana podria qualificar-se d’inacceptable és una incògnita. El que és cert és que, ara per ara, xifres a la mà, els resultats de les conteses electorals i les de l’EGM semblarien legitimar la perpetuació d’un model que funciona i sobre els possibles defectes del qual no caldria esmerçar-hi ni temps ni massa neurones.

Però més enllà de l’extesa sensació d’esgotament amb el model en què política i mèdia es retroalimenten, més enllà d’un malestar latent que no només es va fer visible l’any passat amb l’ocupació de centenars d’espais públics sinó també en cadascuna de les recents grans convocatòries populars, un altre factor preocupant semblaria derivar-se de la línia engegada des de fa anys pels grans grups de comunicació, a parer de diversos especialistes.

En un article publicat el passat divendres al diari Ara, el periodista Antoni Maria Piqué cita a un activista social per alertar del gens menyspreable grau de responsabilitat dels grans grups de comunicació en el progressiu augment del sectarisme ciutadà:

“Les empreses de comunicació -diu Johnson- han après que el reforç de les conviccions es ven molt millor que la informació. Qui vol sentir la veritat? No és millor que et donin la raó?”

Les noves tecnologies de la comunicació permeten, com hem destacat altres vegades, que aquest esgotament davant del fatigós discurs únic que predomina en els mitjans de masses pugui transformar-se en cerca activa d’informació alternativa i, per tant, en una millor educació ciutadana. Piqué assenyala, tanmateix, que aquest comportament enverinat estaria també arrelant a la xarxa:

Això frustra el debat polític i social: cadascú està convençut que l’altre no diu la veritat i que ho fa amb mala intenció o amb un propòsit amagat. Acabem insultant-nos, girant-nos l’esquena. No sumem.

Subratlla el mateix neguit l’escriptor Salvador Balcells en l’article publicat avui mateix a Media.cat, Informació o propaganda. Afirma Balcells que la tendència que s’ha generalitzat darrerament en la societat i en els mitjans de comunicació és la de: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”, corrent que al seu parer prové dels Estats Units i que està encomanant-se en el comportament ciutadà en les noves xarxes socials:

I és que cada cop més, especialment amb Internet i la proliferació de blocs i tuits, la gent tendeix a agrupar-se amb els de la seva mateixa mentalitat, sense cap interès per conèixer opinions diferents, considerades, en qualsevol cas, propaganda enemiga.

La confirmació de la hipòtesi de progressiu i ferotge atrinxerament de la ciutadania en les seves particulars i rígides conviccions no deixaria de ser paradoxal, tenint en compte que s’estaria produint en el sí d’una societat democràtica occidental -model de civilitat- que diu afavorir el lliure i universal accés a totes les fonts del coneixement i propugnar el màxim diàleg social.

Tornem als mitjans de comunicació, doncs. De confirmar-se -repeteixo- aquesta hipòtesi, els grans mèdia que la passada setmana llençaven serpentines i confeti davant el lideratge -o victòria parcial- que els assignava la primera onada de 2012 de l’estudi general de mitjans, no haurien de trigar massa en iniciar un profund i sever procés d’autoreflexió. Perquè si un model de civilitat vigent que diu advocar per la construcció d’una ciutadania lliure i per l’intercanvi d’idees i coneixement no ha pogut excel·lir més que en la consecució d’una massiva plantació d’impermeables assentaments ideològics, és que la tasca dels de les serpentines i el confeti ha estat un veritable i rotund fracàs.

Parlava Fidalgo en l’article sobre el periodisme de declaracions esmentat a l’inici del mal entès exercici de la comunicació que regeix en els nostres mitjans massius:      

Els periodistes de les democràcies hauríem de publicar allò que els poders no volen que es publiqui i ho volen amagar, o sigui, les informacions que realment interessen als ciutadans: els periodistes hauríem de fer un control autèntic dels grans poders públics i econòmics. Però és a l’inrevés, és la premsa la que recull de forma obedient tot el que diuen uns i altres

Dit d’altra manera, una ciutadania educada en el qüestionament i en el pensament crític a través de l’acció vigilant dels que han de cercar i transmetre la realitat és una ciutadania més lliure, menys manipulable i definitivament menys sectària.

I Balcells afirma avui que:

(…) els mitjans de comunicació, per molt de prestigi que hagin tingut en altres èpoques, són percebuts actualment com a òrgans de propaganda de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens toca de més a prop, catalanistes o espanyolistes.

Semblaria, doncs, que els ciutadans no només percebem els mitjans com a òrgans propagandístics, sinó que a més també hauríem renunciat al dret de ser informats de manera rigorosa i escrupulosa. En definitiva, que d’entre el ventall de diverses “veritats” que se’ns ofereix nosaltres hauríem decidit optar per la que més s’apropa a la nostra “veritat”.

L’aire fresc de ‘Salvados’

Però malgrat els símptomes de certa deserció o inacció ciutadana, malgrat la ceguesa d’uns mitjans majoritàriament més preocupats pels índexs s’audiència i pel constant autobombo, i malgrat que el coneixement d’una fatiga social latent no està fent variar ni fons ni formes de l’acció política, un espai produït per una televisió privada del país està aconseguint de mica en mica esmicolar aquest aparentment indestructible binomi comunicació massiva-transmissió acrítica dels dictats del poder.

Es tracta de Salvados, un programa de La Sexta que ha evolucionat des d’uns inicis amb clara vocació de còmic reporterisme que “ens porta la versió més descarada i atrevida de la realitat” -com descriu el seu web- fins a convertir-se en un dels escassos exercicis de periodisme molest i punyent amb els rectors dels nostres destins que podem trobar en el panorama de la comunicació massiva.

En el programa d’ahir dedicat als mètodes policials en l’actual moment de conflictivitat social, Jordi Évole va aconseguir entrar en la ja famosa seu de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a Sabadell i entrevistar, entre d’altres, al cap de la Comissaria General de Recursos Operatius de la policia catalana, Sergi Pla, i al conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig. Com a resultat, uns quants moments de gran càrrega informativa, com les contradiccions amb la no visualització del número d’identificació policial en l’uniforme dels antidisturbis, les manifestacions del comissari Pla sobre la resistència passiva i en què afirma que “la policia exerceix la violència legal”, i l’interrogatori al conseller Puig sobre l’arxiu de la causa judicial oberta contra alts càrrecs de la policia pels fets de la plaça Catalunya.

Més enllà del fet que certament Évole podria collar més a fons alguns dels seus entrevistats i que el programa combina seriosa investigació periodística amb moments d’evident frivolitat, el mèrit de Salvados és, a parer meu, que aconsegueix precisament fer arribar al gran públic productes de difícil digestió, productes que incideixen en moltes de les preocupacions d’una ciutadania majoritàriament aclaparada per la crisi, productes que en horari de tradicional revisió de la jornada futbolística ens parlen de corrupteles, de dictadures dels mercats, d’enquistats conflictes polítics…

Afirmava ahir Albert Martínez al twitter:

Lo que ha salido en #polibuenopolimalo es fruto de una semana de asesoria gabinete prensa Mossos. Imaginad como es la verdad sin maquillar

I és que l’equip de Jordi Évole destaca per la capacitat de deixar que amb un interrogatori aparentment amigable i gens agressiu els protagonistes del programa acabin retratant-se ells solets, fins i tot -com afirma Martínez– havent-se preparat amb antelació i de manera minuciosa les defenses que hauran de presentar.

Salvados és un rara avis en un panorama mediàtic caracteritzat per una majoritària connivència -o com a mínim docilitat- davant dels titellaires polítics i econòmics i també un rara avis en un panorama social que sembla haver-se innoculat del virus del seguidisme sectari.

I sí, Salvados és un producte fàcilment qualificable d’esquerranós en el sí d’una cadena privada progre. Però és ben significatiu -cosa que encara justifica menys l’habitual onanisme mediàtic- que aquell periodisme que des d’un mitjà de comunicació social apunta sense rubor cap a dalt no pugui ser titllat d’altra cosa que de simple i rigorós exercici de servei públic, millor dit, de periodisme.