Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa

“Aqatar” les decisions d’empresa

Quan el poder executiu d’una organització resol que una de les seves decisions -ja en vigor- ha de ser debatuda i validada pels seus associats, és que difícilment existeix cap possibilitat que el debat finalitzi amb la revocació de la mesura. Ve a ser el mateix que l’anomenada qüestió de confiança que pot plantejar un governant en un parlament: si no n’has de sortir reforçat, simplement no la planteges.

És el que va passar el passat dissabte a l’assemblea de socis compromissaris del Barça. La junta de l’entitat, capitanejada pel president Sandro Rosell, portava a debat i votació de l’assemblea dues propostes de la junta per ser aplicades en el futur (instauració d’una grada jove i prohibició de fumar al Camp Nou) i una que ja era una realitat ‘de facto’, que el primer equip de futbol seguís lluint l’emblema de Qatar Foundation a la samarreta. El resultat ja el coneixem: en major o menor grau, tres majoritaris avals dels socis compromissaris a la junta directiva del Futbol Club Barcelona.

Ja sabem que els mecanismes que haurà d’emprar qualsevol dirigent per tal d’evitar l’excessiu soroll i volatilitat del debat intern seran més subtils com més democràtiques siguin les regles del joc pactades. A l’exterior s’espera, però, que aquest altre poder, l’inevitable debat públic, ofereixi el ventall de versions, parers, adhesions i fòbies que tota mesura per força comporta. Per a la construcció d’aquest divers jardí botànic comptem amb el treball pacient i rigorós dels seus conservadors, els mitjans de comunicació.

Que la junta presidida per Sandro Rosell tenia total garantia d’assolir un fervorós suport de la massa social (representada pels seus compromissaris) a la polèmica esponsorització de la samarreta era un fet inqüestionable. Però que la polèmica esponsorització de la samarreta del més universal Barça de la història hagi generat en els dies previs a l’assemblea un pobre debat públic ens parla probablement força del grau de qualitat democràtica del país.

“El Barça necessita la inversió de Qatar”

Aquest va ser el titular amb què la cadena de televisió qatariana, Al Jazeera, va obrir el passat 20 de setembre la informació dedicada al debat que es produiria en l’assemblea de compromissaris el dia de la Mercè. El primer paràgraf de la notícia és tota una declaració d’intencions de la cadena àrab:

No sembla que hi hagi massa lloc per a consideracions de caire ètic i moral en el gran negoci del futbol actual. El Futbol Club Barcelona ​​està canviant les seves lleialtats d’una obra de caritat a la riquesa de Qatar en la seva recerca de mantenir el seu estatus com un dels clubs de futbol del món més poderosos

Per rematar la notícia, Al Jazeera exerceix d’altaveu d’unes paraules del president del Barça que criden a l’exercici d’un vot pragmàtic…:

“Aquests ingressos són una necessitat per al club”

… o al sempre efectiu vot de la por:

“Si aquests diners no van al Barça, seran reinvertits en qualsevol altre lloc. Esperem que no sigui en el nostre màxim rival”

No era lògic esperar un rigorós exercici informatiu en el tractament d’una notícia que afecta una fundació subvencionada pel govern qatarià en una cadena que beu de la mateixa font. Prova d’això, és que, després d’elevar a notícia la prèvia de l’assemblea amb unes declaracions del president Rosell que clarament buscaven incidir en el sentir majoritari dels socis compromissaris, la cadena no va creure necessari informar sobre la ratificació per part dels representants dels suposadament propietaris del club barcelonista de l’acord de patrocini amb Qatar Foundation, és a dir, del “sí” -ja definitiu- a la mesura adoptada.

Realitats poc democràtiques a banda, però, hem de destacar que la cerca en els nostrats mitjans de comunicació d’un debat ampli, seriós i transparent en la prèvia del decisiu vot que havia d’exercir el soci blaugrana, ha resultat també força decebedora. Lluny queda l’Àgora del 20 de juny on, responent a la pregunta d’en Xavier Bosch sobre si el Barça havia de ser còmplice de la neteja mundial de la imatge d’una dictadura a canvi de 150 milions d’euros (minut 51:50), el president Rosell va llençar la cèlebre frase:

Jo no sé si és o no una dictadura, però sí que li puc dir que tots els habitants de Qatar són molt feliços

Sentència que despertaria la immediata inquietud de Jordi Évole i que el portaria a viatjar al país del Golf Pèrsic en la cerca eminentment periodística de contrastar la contundent asseveració de Rosell (veure l’edició del 4 de setembre del programa Salvados).

I és que, més enllà de les notícies que generaven declaracions dels protagonistes directes o indirectes de l’assemblea del dia 24 de setembre, els mitjans d’aquest país no ens van oferir cap pinzellada prèvia de contextualització d’una qüestió transcendent com la del patrocini de Qatar Foundation. En una societat anònima esportiva el debat hagués estat del tot intranscendent i, en tot cas, no hagués fet més que confirmar que el diner tot ho pot. Però en el cas d’una entitat esportiva que s’autoanomena “més que un club“, que fa bandera de pertànyer als seus més de 180.000 socis i de sotmetre’s a les seves decisions i que, a més, darrerament està essent la veritable representació a la terra del conjunt de valors socials més positius, és sorprenent que no s’hagi incidit mediàticament en les evidents contradiccions de la mesura.

Els silencis de TV3 al voltant d’aquesta qüestió durant la setmana prèvia a l’assemblea són del tot demostratius de la realitat que viu en l’actualitat la cadena pública catalana, les audiències milionàries de la qual depenen en gran mesura -Fòrmula1 a banda- de la cobertura i glorificació del Futbol Club Barcelona. Cap concessió a un debat ètic -repeteixo- especialment necessari tenint en compte que es tracta de la televisió pública de Catalunya i que amb el Barça no només s’ha superat amb escreix l’estricte debat esportiu per entrar en el terreny de les idees, sinó que s’ha arribat a adoptar fins i tot un monacal to moralitzador.

No va ajudar gaire a reobrir el debat ètic, és cert, el vist-i-plau del propi entrenador del Barça, Josep Guardiola, al patrocini de Qatar Foundation. Al cap i a la fi, qui pot rebatre les argumentacions d’algú que -probablement de forma involuntària- ha generat i exportat a la classe política catalana veritables eslògans de campanya electoral. Les paraules de Guardiola van acabar de decantar la balança cap a la ratificació de la polèmica mesura, com ho demostra la confessió d’un soci compromissari durant l’assemblea, recollida òbviament pel Telenotícies Vespre d’aquell dia (minut 23:25):

(…) al final votaré que sí, perquè el senyor Guardiola ha dit que hi està d’acord; i per a mi, la paraula de Guardiola va a missa

I fins i tot quan algun mitjà de comunicació semblava recordar l’existència del mot ‘polemitzar’ el debat discorria per camins que en defugien les raons més ètiques. És el cas de Josep Cuní, que el dia abans de l’assemblea plantejava en el seu flamant 8 al dia un cara a cara entre dos socis compromissaris del Barça, l’un dels quals era contrari a l’acord amb Qatar Foundation, per raons formals (manca de transparència de la junta) o econòmiques (no ser l’esponsorització més beneficiosa).

De fet, en els mitjans de comunicació propietat del Grupo Godó s’ha visualitzat de manera clara la seva ja coneguda tendència històrica a combregar més amb una particular visió del pragmatisme (sigui o no èticament nefast) que amb les -per a ells, “bonistes”- raons de justícia social. Però d’entre tots els mutismes que els mitjans de Godó han aplicat a l’acord amb Qatar Foundation, sorprenia especialment el d’una Pilar Rahola que, quan encara formava part de l’equip d’Els Matins de TV3, havia abominat en diversos articles del patrocini d’una entitat finançada pel govern d’un país islàmic, no democràtic i que restringeix les llibertats de dones i homosexuals.

Finalment, però, ja s’ha vist que no ha estat el seu un silenci voluntari sinó imposat, com ho demostra la retirada del seu article ‘Guardiola, no’, que va veure la llum pública unes poques hores en l’edició digital de La Vanguardia i que, segons el Triangle, havia de ser publicat en l’edició impresa del dia 22. En aquest enllaç trobareu una part del text de l’article censurat a la popular -i teòricament irreductible- periodista.

En resum, precisament en el moment que tocava que existís debat públic sobre la conveniència o no del casament Barça-Qatar Foundation, és a dir, en la setmana prèvia a la consulta democràtica (de què serveixen sinó les campanyes electorals?) ha estat quan la qüestió ha passat ben bé de puntetes en els mitjans de comunicació del nostre país. Amb posterioritat a l’assemblea, aleshores sí, el debat públic ha tornat a reobrir-se i han proliferat veus de tot tipus expressant la seva particular opinió.

No ha estat fins el diumenge 25, per exemple, que en un blog de política del diari Ara se’ns detallava amb minuciositat les interioritats del règim polític qatarià, informació que hagués estat molt adient de conèixer prèviament. És clar que el que motivava Qatar, un país amb una “democràcia” curiosa és el groller intent de la junta del Barça de vendre una democràcia fictícia durant l’assemblea amb l’objectiu d’aconseguir el suport del soci a l’acord comercial.

També Vilaweb s’ha fet ressò d’aquest propòsit de la junta de Sandro Rosell de cantar les pressumptes excel·lències democràtiques del país àrab. A La junta del Barça va provar de confondre els compromissaris parlant d’unes eleccions municipals a Qatar que no ho són, Vilaweb desmunta les asseveracions fetes per la directiva del club durant l’assemblea del dissabte:

A Qatar no hi ha hagut mai eleccions generals (no hi ha parlament i els partits polítics hi són prohibits), ni eleccions municipals pròpiament dites. L’únic organisme que hi ha és un consell municipal, purament consultiu sense gens de capacitat executiva i, per tant, gens equiparable a un ajuntament

El propi Vicenç Partal, director de Vilaweb, explica a La Catalunya més covarda que, tot i els intents maquilladors de la junta directiva, en l’assemblea de compromissaris van quedar confirmats dos fets de manera indiscutible: que el govern de Qatar és qui paga directament la samarreta del Barça i que Qatar és un règim dictatorial. I davant d’això es pregunta si:

(…) un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s’ho pot permetre, això? S’ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d’evitar el debat, ‘no parlem de política’, ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l’estabilitat, perquè hem d’anar tirant, perquè les coses són difícils…

Des d’una altra perspectiva, i amb el sensacional títol de Som el que ens mengem, Antoni Bassas aprofita la presentació la darrera setmana de la campanya per a una alimentació saludable engegada pel Barça i per Ferran Adrià per definir mitjançant un dels famosos termes encunyats per l’ex-millor cuiner del “mong” el que, al seu parer, està caracteritzant la tasca de l’actual junta directiva:

(…) el rosellisme està consistint, en les seves primeres passes, en una feina de desconstrucció: impossible cohabitació amb Cruyff, Laporta als tribunals, adéu al patrocini d’Unicef del pit de la samarreta i una grada d’animació tan sospitosa de fer tornar els violents expulsats que no es podrà obrir fins que no l’autoritzi la policia. I unes postres suaus: un Camp Nou sense fum.

En un altre article del diari Ara, amb el títol ben explícit de Visca Qatarlunya (rica i plena), Iu Forn fa mofa de la poca -o nul·la- transcendència que ha acabat tenint el fet de l’absència dels mínims drets democràtics en el país àrab i comenta, de passada, el que pocs periodistes i opinadors (per no dir cap) s’han atrevit a dir els darrers dies:

(…) petit incís: el concepte de democràcia que emana de les assemblees de compromissaris dels clubs de futbol és comparable al que emana de Vladímir Putin

Pragmàtica ‘deslaportització’ mediàtica

Però i els mitjans del Grupo Godó? Com han vist els seus reputats professionals la ratificació per part de l’assemblea de compromissaris al polèmic acord amb Qatar Foundation? Si els irònics títols de Forn i Bassas ja sintetitzaven pràcticament els arguments dels seus respectius articles, podem dir exactament el mateix dels dos següents; això sí, aquí no hi trobarem, cap mena de càrrega irònica: “La manita de Rosell” i “Rosell golea“.

Un periodista esportiu de llarg recorregut a La Vanguardia, Dagoberto Escorcia, destaca en el seu article La manita de Rosell el que tot treballador acaba aprenent amb anys i anys de tasca periodística en qualsevol dels mitjans de Godó: que no trobarem ni un bri de lucidesa en la mirada que persegueix la realització de bells -sovint, arrauxats- somnis de justícia social, sinó en la que ataca el futur amb pragmàtica aplicació del tan nostrat seny català:

El aval de Guardiola a Qatar, país que conoce perfectamente, contribuyó en una proporción importante a la ratificación del acuerdo de publicidad que beneficia al club con 165 millones de euros durante cinco temporadas. Un contrato récord en un club de fútbol y que permite a la entidad azulgrana vivir en la cima de este deporte. Fue ni más ni menos que la victoria de la realidad y la necesidad. Los compromisarios valoraron el dinero por encima de cualquier otro concepto, de índole político o social. Y la directiva obtuvo un respaldo mayoritario y significativo

I per confirmar que no hi ha lloc per al debat ideològic o ètic davant la ratificació democràtica de l’obertura de portes a una bossa poc democràtica però ben plena, Santi Nolla, director de l’altre centenari rotatiu del grup de comunicació, El Mundo Deportivo, certifica en el seu article Rosell golea que l’única cosa clara és que l’actual president del Barça ha vençut a tots els seus rivals, dins i fora de l’entitat blaugrana:

Los socios dieron un gran respaldo a Rosell, cuestionado por una parte de la opinión publicada, pero con los socios a su favor de forma muy clara. La intervención de Laporta dos días antes con la publicación de una carta y una entrevista tuvo una reacción favorable a Rosell como pudo verse en las votaciones de la Asamblea.

I com si hagués trobat que l’escrit del director no era suficientment explícit en algun punt, la seva mà dreta a El Mundo Deportivo, Francesc Perarnau, compara a El que faltaba el paper poc transparent de Joan Laporta amb el tarannà eminentment democràtic de l’actual president del Barça:

El ex presidente Laporta, que acusa a Rosell de no defender a los socios, ha jugado un triste y cobarde papel, escondido en su reducto mediático, disparando desde la red y enviando emisarios a las radios. Ni dio la cara hace un año ni tampoco ahora ante los socios con los que antes jugaba a las asambleas. ¿Por qué? El que faltaba es alérgico a toda aventura democrática en el Barça.

Ahir mateix, 27 de setembre, ja amb la fredor pròpia de la distància en el temps, Miquel Molina, acceptava en el seu article a La Vanguardia ‘Dissortat’ Barça que no hi havia hagut cap engany al soci del Barça (picada d’ull a l’expresident Núñez?), que tots i cadascun dels assistents a l’assemblea coneixien de sobra les mancances democràtiques de Qatar però que, com a homes i dones del seu temps, no es deixaven endur per falòrnies del passat sinó, altre cop, per les necessitats del dia a dia:

En un tiempo de crisis ideológica y en una sociedad pragmática como la nuestra, hay cosas que no hace falta explicarlas. Los socios del Barça dieron el sábado una lección de sentido práctico: de acuerdo –vinieron a decir–, la situación financiera del club es tan grave que nos obliga a aceptar el patrocinio de Qatar Foundation, pero no pretendan dorarnos la píldora, no vengan a explicarnos que Qatar es un país avanzado porque sabemos que dista mucho de ser una democracia.

Però el desenvolupament de l’assemblea de compromissaris i el resultat de les votacions de les diverses propostes de la junta directiva no han estat, ni molt menys, el principal cavall de batalla de l’aparell mediàtic del Grupo Godó. Com tots sabem hores d’ara, l’intensa Diada de la Mercè a Can Barça, que va iniciar-se amb l’esmentada assemblea i va finalitzar amb la golejada del primer equip de futbol contra l’Atlètic de Madrid, va quedar esquitxada per les sorprenents declaracions de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit en què defensava la gestió de l’anterior junta directiva presidida per Joan Laporta.

Tot i que -encertades o no- les paraules del primer entrenador del Barça es van produir quan ja no podien tenir cap efecte sobre el vot en un o altre sentit dels socis compromissaris de l’entitat, els mitjans del Grupo Godó s’han mostrat implacables en el judici mediàtic d’aquests fets.

Juan B. Martínez firma a La Vanguardia el que, de fet, no és un article d’opinió sinó una crònica de com es van desenvolupar les declaracions de Guardiola i les seves posteriors conseqüències. En canvi, no dubta en optar per un titular absolutament opinatiu: Guardiola, fuera de lugar. També a 8tv, en el nou programa de Josep Cuní, ha quedat ben pal·lès l'”error” de l’entrenador del Barça en ficar-se en un espai que no li pertocava; curiosament, tots els que a la tertúlia de 8 al dia protagonitzen la crítica -més o menys amable- a les paraules de Guardiola són treballadors de diversos mitjans de la casa: l’esmentat sots-director d’El Mundo Deportivo, Francesc Perarnau, l’articulista de La Vanguardia, Sergi Pàmies i el popular locutor de RAC1, Joan Maria Pou.

El propi Sergi Pàmies firma un article a La Vanguardia el dilluns 26, ¿Alternancia o desunión? on, tot i mostrar-se més o menys comprensiu amb l'”extralimitació” de Guardiola, avala el camí triat per l’actual junta de, no només separar-se de la manera de fer de l’anterior directiva, sinó d’exigir-los també totes les responsabilitats que siguin necessàries, com a demostració que l’alternança en el càrrec comporta inevitablement una negació del passat immediat:

Alrededor de Rosell se está creando un clima absurdo. Pese a haber obtenido unos resultados extraordinarios, basados en la promesa de cambiar radicalmente el estilo anterior (eso incluye exigir responsabilidades), ahora se le pide una magnanimidad que traicionaría dicho compromiso. Laporta es el gran responsable de la fuerza de Rosell, igual que el laportismo sólo se entiende a partir de la incompetencia de Gaspart

L’estocada final al tema la dóna el director d’El Mundo Deportivo, Santi Nolla, en un article amb un evident to paternalista que ja es deixa entreveure en el seu títol: Pep, no estés triste. Segons Nolla, no hi ha ni el més mínim dubte que:

Guardiola se equivocó al hablar de Laporta. Ese no era el debate

I com sol passar en les paraules que tot pare dirigeix al seu plançó, el director d’El Mundo Deportivo es veu a sí mateix absolutament legitimat per difondre una pública tocada de crostó al seu pressumpte descendent, a qui (atenció, tinguem-ho en compte, de cara a un futur proper) comença a veure com una figura que destorba:

Ayer contestar así, curiosamente a la segunda pregunta de la rueda de prensa, cuando la acción de responsabilidad no tenía nada que ver con esa Asamblea, sólo ha hecho que dar alimento a los verdaderos enemigos del Barça, que disfrutan con la división. El FC Barcelona está por encima de Rosell, de Laporta y también de Guardiola, aunque el potente ‘lobby’ mediático que lo venera crea que es perfecto.

El més curiós de tot plegat és que tots els súbdits del Grupo Godó no han dubtat a carregar-se l’endinsada de Josep Guardiola en un terreny que no era, certament, propi del càrrec que ocupa quan, en canvi, van passar per alt -o fins i tot lloar- el seu vist-i-plau al patrocini de Qatar Foundation tot i que això sí que tenia uns efectes directes en el sentit del vot dels socis compromissaris.

Segons recorda El Periódico a Qatar-Laporta, dues vares de mesurar diferents, l’aval personal de Guardiola a la conveniència de l’acord d’esponsorització amb Qatar Foundation:

Va ser un discurs celebrat per la junta directiva, conscient del cop de mà que significava de cara a l’assemblea, com després es va demostrar, i va ser convenientment destacat per alguns mitjans en la línia del compromissari que va votar a favor d’aquesta proposta amb l’argument que «el que diu el Pep va a missa»

Mentre que, diu el mateix rotatiu, la intervenció del mateix Guardiola propagant les bondats de l’anterior junta directiva ha tingut l’efecte totalment oposat tant en l’interior de Can Barça com en l’aparell mediàtic (no en diuen el nom, però se sobreentén) de Godó:

El veredicte ara és que Guardiola s’ha equivocat, que no té motius per estar trist, que és un empleat i que com a tal no s’ha de ficar en aquests temes, i que no ha pensat en el bé del Barça. Si es tracta de defensar Qatar, sí; si defensa d’alguna manera Laporta, està fora de lloc.

Tot plegat ho resumeix el periodista d’El País, Ramon Besa, en un titular del tot significatiu: Despolitizar, ‘deslaportizar’, on afirma que del que es tracta és de netejar de la història del club el mandat de l’expresident Laporta, talment com si mai no hagués existit. Segons Besa, hi ha un evident parlal·lelisme entre el camí emprès per Rosell, allunyat dels posicionaments ideològics de Laporta, i l’opció d’acceptar el patrocini d’una entitat més que dubtosa adduint raons de caire pragmàtic:

Ayer, a juzgar por su parlamento, pareció que la despolitización anunciada forma parte precisamente de la deslaportización. El logotipo de Catar se agranda mientras se encoge el de Unicef. No se toca el bolsillo del socio y se mantienen unos valores que parecen consustanciales al club y no ganados en anteriores mandatos.

I per acabar aquesta entrada del blog, quelcom poc habitual: una cita d’un article d’El Mundo. En la meva opinió, Orfeo Suárez està del tot encertat en destacar la transcendència de l’acceptació del patrocini d’una entitat com Qatar Foundation per part d’un club com el Barça, fet que en la immensa majoria de clubs esportius de tot el món no hagués estat més que una simple anècdota.

A Ni más que un club ni señorío, Suárez veu similituds en el desenvolupament de les assemblees dels dos principals clubs de l’estat espanyol. En la seva opinió, tant els socis compromissaris de l’un com els de l’altre van optar per un exercici majoritari d’aval a les respectives tesis pragmàtiques: l’acceptació del polèmic patrocini en el Barça i la submissió total a l’estil Mourinho en el Real Madrid. Per a Suárez, el triomf de Qatar Foundation porta el Barça a deixar de ser “més que un club” per esdevenir tan sols un club més:

Gracias a su modelo de juego, pero también a iniciativas como su apuesta por Unicef, el Barcelona consiguió hace ya algún tiempo derrotar al Madrid no sólo en el campo, sino ganarle la batalla de la propaganda, como decía Jorge Valdano. Con Qatar, da un paso atrás. Los ciclos deportivos pasan, pero la mancha seguirá durante unos años en su camiseta

Amb més o menys suport de certs grups mediàtics, la línia que sembla haver traçat l’actual junta directiva és del tot clara, com inqüestionable és també l’empremta que deixa el triomf de Qatar en l’historial del Futbol Club Barcelona. És clar que els actuals responsables sempre podran justificar-se amb la sorprenent complicitat d’una entitat com UNICEF, que no ha tingut cap problema en dir “amén”, no només al fet de ser relegada a ocupar un dels espais menys glamurosos de la samarreta, sinó sobretot a patrocinar tot un senyor “club dels valors” en companyia d’uns diners tan poc virtuosos.