La nova era post-Mubàrak

Ja han passat dos mesos. L’11 de febrer de 2011, després de divuit dies de concentracions eminentment pacífiques, el president egipci Hosni Mubàrak renunciava al poder. El següent vídeo extret del Telenotícies Vespre de TV3 d’aquella jornada fa un resum de les 24 darreres hores de l’era Mubàrak, des del primer intent del rais de mantenir-se en la presidència però amb canvis en el Govern fins a la seva renúncia definitiva.

El dia següent, poc a poc, la plaça Tahrir es va buidant i el retorn dels vehicles i dels embussos indiquen el retorn a la normalitat en un nou Egipte. El titular?: el primer dia de l’era post-Mubàrak. I en el post que vaig publicar el mateix dia 12 (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit) em preguntava quant trigarien els mitjans de comunicació en desaparèixer del mapa:

(…) si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

Doncs ara que ens trobem en el seixantè dia de l’era post-Mubàrak, fem un repàs de tot plegat. L’any 2011 va començar amb l’esclat del malestar de la ciutadania de diversos països del nord d’Àfrica i de la Península Aràbiga, malestar que va prendre forma amb:

• protestes contra el Govern a Tunísia de resultes d’un mort a l’estil “bonzo” (6 de gener)
• protestes a Algèria per l’augment del preu dels aliments (6 de gener)
• 1 cas de bonzo a Mauritània (17 de gener)
• 5 bonzos més a Egipte (18 de gener)
• 1 cas de bonzo a Aràbia Saudita i un altre al Marroc (22 de gener)
• Inici protestes ciutadanes a Egipte (25 de gener)
• Inici protestes al Iemen (27 de gener)

(tots els enllaços a aquestes notícies les podeu trobar al post I ara cap al Iemen)

Durant aquells dies l’atenció mediàtica sobre la zona era tan intensa que qualsevol petit esdeveniment transcendia de manera automàtica a l’opinió pública mundial. Les grans agències internacionals de notícies anaven actualitzant sistemàticament la situació política i social d’un espai físic que anava des del Marroc i Mauritània a l’oest fins Aràbia Saudita i el Iemen per l’est, de tal manera que tot el que s’esdevenia en qualsevol indret dins d’aquesta zona era automàticament relacionat i encasellat dins la carpeta “revoltes dels països àrabs”.

Gràcies a aquesta intensa focalització dels mitjans de comunicació, ens van arribar informacions tan curioses com aquesta:

Comienzan las protestas contra el régimen de Mubarak en Egipto

Los manifestantes piden reformas y la derogación de la Ley de Emergencia, vigente desde 1981

El Cairo. (EFE).- Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía. Las protestas, convocadas para esta jornada en el país por grupos de la oposición, son en demanda de reformas políticas y de que sea derogada la Ley de Emergencia, vigente desde 1981.

La convocatoria surgió en días pasados en foros de internet, y pretende crear un ambiente parecido al que desembocó en Túnez con la salida del poder del presidente tunecino, Zine al Abidín ben Ali.

La primera protesta partió frente a la sede de la Corte Suprema y en ella participaban a partir de las 12.30 hora local (10.30 GMT) unos veinte manifestantes a los que se unieron un grupo similar después, según pudo comprobar Efe. (…)

(La Vanguardia, 25 de gener)

Aquesta informació de l’agència EFE que publicava La Vanguardia digital sintetitza perfectament el que va ser l’actitud dels nostres mèdia durant aquelles primeres revoltes d’inici d’any. Sota l’aparença de redactats eminentment informatius s’hi amagava una clara intencionalitat que transcendia el fet puntual del que s’estava informant, és a dir, que calia que quallés en l’opinió pública la sensació que, l’un darrere l’altre, els països àrabs anaven caient sota els efectes de les revoltes ciutadanes i que tot responia a una lògica més pròpia del món de ficció que no pas de la informació, amb l’exposició d’un inici, un desenvolupament i finalment un desenllaç.

El titular que acabem de llegir no tindria cap sentit si prèviament no hagués caigut Ben Ali a Tunísia ni ens haguessin fet saber puntuals actes de protesta a diversos països per llunyants que fossin. Què vol dir que “Comencen les protestes contra el règim de Mubàrak a Egipte”? Estem parlant d’un partit de futbol, on el xiulet inicial de l’àrbitre té lloc a una hora determinada? O de les declaracions oficials en roda de premsa d’un alt càrrec de l’administració? I a més a més, l’esdeveniment, per sí sol, mereix realment convertir-se en notícia, quan del que estem parlant (llegiu atentament la informació) és d’una manifestació multitudinària de 20 ciutadans egipcis en una ciutat com El Caire amb 8 milions d’habitants? Com a molt, essent generosos, haguéssim pogut afirmar: “Convocada una manifestació de protesta contra el règim de Mubàrak”.

I què en podem dir d’aquest altre titular?:

Yemen, próxima parada de las protestas sociales tras Túnez y Egipto

(La Vanguardia, 27 de gener)

Altre cop, un redactat clarament interpretatiu seguint la lògica d’estar vivint una cursa de relleus on els uns i els altres van passant-se el testimoni.

El desenllaç de tot plegat ja el coneixem: “èxit” de les revoltes a Tunis i a Egipte, estancament de la situació a Líbia i puntuals i, ara sí, inconnexes protestes a diversos indrets, especialment a Síria i al Iemen. La pregunta és òbvia: què se n’ha fet del malestar ciutadà a Algèria, al Marroc, a Mauritània, a Aràbia Saudita, a Bahrain? On són ara les grans agències internacionals de notícies que no havien obviat cap cas de bonzo ocorregut des de l’oest fins a 4.000 quilòmetres a l’est? Què se n’ha fet de l’onada de revoltes als països àrabs?

Doncs ara som en guerra. Les il·lusionants, esperançadores, llibertadores revoltes populars senzillament s’han esfumat. Pocs són els articulistes de diaris o els tertulians de les ràdios que segueixen parlant de l’onada de canvis, de la nova era que s’enceta, de l’abans i el després o de les lliçons que hem d’aprendre a Occident. Ara som en guerra, altre cop. I la retòrica, evidentment, s’adapta a la nova situació. Ara ens parlen de guerra justa, d’intervenció humanitària i de coalició, de conflicte estancat, de gaddafistes i rebels, d’errors de l’OTAN.

Però, i Egipte? En el capítol emès fa dos mesos vam deixar els egipcis amb l’esclat d’alegria pel triomf de la revolta, amb l’exèrcit controlant el procés transitori i amb la ressaca d’una ciutadania esgotada per tants dies de mobilització. Recordem l’episodi titulat “Comença el primer dia del nou Egipte, l’era post-Mubàrak”:

Vídeo TN Migdia, TV3, 12 febrer

Són set minuts i 49 segons d’informació. Connexió en directe amb l’Albert Elfa, un dels enviats especials a  El Caire, vídeo-reportatge de l’altre periodista de TV3 desplaçat a Egipte, Joan Roura, amb entrevistes a peu de plaça, vídeo de les celebracions nocturnes, i àmplia informació sobre el gabinet militar que ha de garantir la transició democràtica.

Ara, vegem-ne el darrer episodi, les protestes del 8 i 9 d’abril, explicat per dues televisions públiques, TVE i TV3:

Telediario 15 horas, TVE, 9 abril (minuts 17:20 a 18:54)

Del bloc destinat a la actualització de la situació als països en revolta, 1:02 minuts es dediquen a la connexió amb l’enviat especial de la cadena pública espanyola a Líbia. Els 32 segons restants serveixen per explicar des de plató, no des del terreny, dos fets destacables ocorreguts a Egipte i Síria, les imatges dels quals s’encavalquen en el muntatge i, fins i tot, quan la conductora encara ens està parlant de Tahrir les imatges ja ens mostren carrers de Síria. Us en deixo la transcripció exacta de tota la notícia:

1.- (veu en off des de plató) Miles de personas ocupan de nuevo la plaza Tahrir en el Cairo para defender la revolución egipcia. Lo han hecho pese a que anoche en otra manifestación para pedir que se juzgue a Mubarak fue duramente reprimida y acabó con un muerto y más de setenta heridos.

2.- (veu en off des de plató) Mientras, en Siria continúan las manifestaciones y tiroteos en diferentes ciudades y la población se prepara para enterrar a las 37 personas que, según organizaciones de derechos humanos sirias, murieron ayer en diferentes enfrentamientos

Telenotícies Nit, TV3, 9 abril (minuts 13:10 a 15:15)

Durant aquests 2:05 minuts, en un vídeo se’ns fa un recorregut per la situació actual de les revoltes dels països àrabs amb la veu en off de l’enviat especial a Líbia. Aquí en teniu la transcripció exacta:

(presentació conductor TN) Les revoltes democratitzadores al món àrab avancen de forma molt desigual, amb dos casos en els extrems: d’una banda, Líbia, on el conflicte armat es troba estancat i les tropes lleials a Gaddafi ofeguen als rebels en algunes ciutats com Asdabiya o Misrata

(presentació conductora TN) I de l’altra trobem Egipte, on la pressió dels manifestants va fer caure Mubàrak. Avui, però, l’exèrcit egipci ha reprimit una protesta per demanar que sigui jutjat. Han mort dues persones

(entra vídeo)

(veu en off enviat especial) Hi ha quatre fronts oberts en les revoltes al món àrab i en totes hi ha banys de sang.

1.- A Líbia, però, tothom pendent de l’aparició per sorpresa de Muammar el Gaddafi a una escola prop de Trípoli. Li serveix per a dues coses: per demostrar que no ha fugit i per demostrar que a la seva zona la vida torna a ser normal. Als fronts bèl·lics, atacs contra les ciutats rebels de Misrata i Asdabiya; els rebels retrocedeixen, més desanimats des que l’OTAN ha confessat que no hi ha solució militar al conflicte (imatges visita Gaddafi a l’escola i del front: 26 segons)

2.- A Egipte, aquesta matinada s’ha demostat que la revolució democràtica no s’ha acabat. Els militars han esclafat violentament la concentració popular a la plaça Tahrir. S’ha acabat la bona imatge dels militars, que no van disparar contra els manifestants al febrer. Se’ls acusa de torturar opositors, de no voler aprofundir en les reformes i de mantenir l’estructura del règim de Mubàrak (imatges manifestació nocturna plaça Tahrir: 22 segons)

3.- A Síria, repressió a Homs, Latakia i Deraa. Agents del règim han disparat contra les manifestacions. Es parla de més de 30 morts. Una de les tribus més importants del país ha demanat la població que s’aixequi contra el règim. Tot i els morts, milers de civils continuen desafiant la represssió (imatges tiroteig carrers d’Homs: 20 segons)

4.- I al Iemen, manifestacions al sud de la capital, i el mateix, onada de violència policial. Oficialment hi ha hagut 14 ferits, però hi ha testimonis que parlen de morts. Mig país continua paralitzat per les vagues de protesta. I el règim ha desplegat carros blindats per atacar suposades bases d’Al-Qaeda (imatges disturbis carrers: 20 segons)

A una plaça, la de Tahrir, els grans mitjans de comunicació de tot el món hi tenien instal·lades totes les càmeres, micros i focus gairebé en exclusivitat fa tot just un parell de mesos; ara només ens n’arriben imatges de vídeo domèstic o de mòbil. En aquella plaça que fa seixanta dies era l’emblema de les satisfactòries revoltes pacífiques del món àrab contra la tirania i on les cadenes de tele i ràdio i els diaris hi tenien desplaçats un, dos o més periodistes, ara ja no hi tenim cap professional sobre el terreny. En aquell indret on en Joan Roura ens traslladava el testimoni no només de l’alegria sinó de les pors i els recels en el procés transitori que li comunicaven els egipcis concentrats, ara ja no hi tenim ningú que posi el micro a una ciutadania que probablement tindria moltes coses per explicar de la nova era post-Mubàrak.

Així doncs, la notícia d’agència torna a ser l’única protagonista en el relat de com es desenvolupa la transició a Egipte. El diumenge 10 d’abril, El País, ens oferia un petit reportatge sobre les noves protestes que han tingut lloc a la plaça Tahrir elaborat únicament a partir de cables de diverses agències de notícies. Després de moltes setmanes d’absència de novetats en els nostres mitjans, l’exèrcit egipci, la mateixa institució que en l’anterior capítol de la sèrie s’havia erigit en aliat de les revoltes i en garant del procés democratitzador, de sobte se’ns apareix com a repressor del poble:

La cúpula del Ejército, al mando del país tras la caída del régimen, está siendo cada vez más criticada, especialmente por no adoptar medidas legales contra el exdictador. (…) El Ejército advirtió ayer que despejará “con firmeza y con fuerza” a los manifestantes y responsabilizó de los incidentes a “elementos que respaldan la contrarrevolución”, en referencia a los leales a Mubarak.

Com s’explica aquest canvi d’actitud en la cúpula militar? Quins passos s’han seguit en el sí del govern de transició? Quines millores per a la ciutadania egípcia s’han introduït des d’aleshores? Quina incidència han tingut els lideratges populars en l’establiment de les noves polítiques? Doncs no ho hem sabut. Perquè el que s’ha esdevingut a Egipte des de la caiguda de Mubàrak fins a les revoltes del 8 i 9 d’abril ha passat majoritàriament desaparcebut per a l’opinió pública internacional.

L’expert en tecnologies de la informació, Francis Pisani, explicava a La Vanguardia en una entrevista publicada ahir, 11 d’abril, que les xarxes socials que van contribuir indubtablement a l’esclat i propagació de la rebel·lió i, per tant, al progressiu interès com a matèria informativa per als grans mitjans, a la fi no han demostrat la seva utilitat en la presa de poder. Segons Pisani:

Si tomamos el caso de Egipto, vemos que los militares recelaban de Mubarak porque quería imponer como sucesor a su hijo, que no es militar, y así se marcaba el fin del régimen militar. Esto coincide con un descontento social contra Mubarak, alentada por las redes, que hacen que se conozca el descontento. Sin embargo, quien sacó a Mubarak del poder fueron los militares que han liderado la transición con promesas de reforma, así que el poder sigue estando en las mismas manos. Y en Túnez tampoco ha cambiado el poder de manos.

I és que en el seixantè dia de la nova era post-Mubàrak, segons explica el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, en el seu article ¿Por qué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista, no semblaria que hi hagués hagut avenç de cap mena a Egipte, cosa que es confirmaria amb la perpetuació d’una llei especialment nociva:

La ley de Mubarak que prohíbe las huelgas y el derecho de sindicalización ha sido reafirmada por el gobierno de transición. Y los famosos jóvenes con Internet, ni aparecen ya en los medios.

Així doncs, tot semblaria indicar que la poètica “albada democràtica plena d’incerteses” que subtitulava el vídeo que obria el Telenotícies Migdia del 12 de febrer s’hauria vist aixafada pel feixuc caminar d’una nova realitat que, tot i els molts interrogants que ja es dibuixaven aleshores, ja no ha merescut l’atenció dels grans mitjans de comunicació occidentals.

Ja ho sabem, sí. És la injustícia de la dictadura de la immediatesa en un món mediàtic que té poc temps i menys espai per a un passat i un futur que són bàsics per a la contextualització (per tant, la comprensió) dels seus continguts. És la injustícia del focus dels mitjans, que ara se situa aquí i ara és allà segons criteris on preval la quantitat molt per sobre de la qualitat de l’esdeveniment noticiable, on preval el seu grau d’espectacularitat i d’impacte per sobre de la càrrega global d’informació.

I mentrestant, a l’audiència no ens queda més remei que seguir subjectes als capricis de l’agenda mediàtica i que ens porten a viatjar, amb igual càrrega emotiva i sense diccionari, des dels pobles àrabs en revolta fins a la intervenció justa d’Occident a Líbia tot passant per la radioactivitat de Fukushima.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”

Tahrir: i qui observarà el trànsit

Ahir mateix, poca estona abans de la darrera gran demostració de força del poble egipci, em preguntava sobre quina seria l’actitud dels mitjans de comunicació internacionals en cas que no hi hagués una mínima variació en l’statu quo del país (veure Tahrir: l’ou o la gallina), en el sentit de si serien capaços de mantenir massa temps més el seu ull informatiu sobre el terreny. Un parell d’hores després es feia oficial la renúncia de Hosni Mubàrak i esclatava la joia popular, i de retruc, el dubte llençat en el meu post del matí esdevenia, de cop i volta, material obsolet, informació caducada…

O no. L’anunci de la fi del règim de Mubàrak ha estat seguit a bastament per totes les agències informatives i per la resta de mitjans desplaçats a Egipte. La cadena Al Jazeera cobria en directe l’eufòria a la Plaça Tahrir i tots aquells mitjans que ja havien reduït la presència d’enviats especials a la zona (preveient un cert estancament de la situació) els cridaven a files altre cop de manera urgent. Avui mateix, en el Telenotícies Migdia de TV3, el corresponsal de la cadena a Jerusalem, l’Albert Elfa, qui havia seguit els primers embats de la revolta però ja havia tornat a la seu de la corresponsalia, ha tornat a fer la crònica en directe del progressiu retorn a la normalitat a la plaça Tahrir (veure vídeo Telenotícies Migdia 12 de febrer).

Com deia, doncs, el meu interrogant semblava quedar respost amb incontestables fets i el meu temor dissipat del tot. Però tan sols aparentment. Fent una revisió més a fons de com queda la situació a Egipte després de la caiguda del rais, és evident que el camí cap a la democràcia que ha de recórrer el país no només serà llarg sinó que probablement hi haurà més d’un gran entrebanc. De moment, qui haurà d’exercir el paper de garant d’un adequat procés transitori és el poder militar, cosa que pot provocar lògics recels de manera genèrica però molt especialment si això es produeix a un país com Egipte on, com bé explica Robert Fisk en el seu article d’avui a The Independent (versió en castellà al diari mexicà La Jornada), l’exèrcit ha estat part inseparable del propi règim:

Sin embargo, si bien han descartado al rais –el presidente–, los altos mandos militares son de la misma vieja guardia. De hecho, la mayoría fueron absorbidos hace mucho en el entramado de poder del régimen. En el último gobierno de Mubarak el vicepresidente era un general, al igual que el primer ministro, el viceprimer ministro, el ministro de la Defensa y el de Interior. El propio Mubarak era comandante de la fuerza aérea. El ejército llevó a Nasser al poder. Apoyó al general Anwar Sadat. Apoyó al general Mubarak. Introdujo la dictadura en 1952 y ahora los manifestantes creen que se convertirá en el agente de la democracia. Vaya esperanza.

El poder militar es compromet a traspassar el poder a una autoritat democràtica i a respectar els acords internacionals vigents, cosa que afecta especialment a les relacions bilaterals amb Israel (veure notícia del diari israelià Haaretz). I als ciutadans revoltats, aquest poble egipci que s’ha aixecat demanant no una reforma del règim sinó la seva total destrucció, ara els toca restar ben a l’aguait de com es durà a terme aquest procés. Però per un lògic efecte de barreja de fatiga i refredament després d’una explosió física i emotiva tan brutal, sembla evident que el lloc des d’on s’observarà el trànsit cap a la democràcia es desplaçarà de les multitudinàries presències a Tahrir cap a la intimitat de les seves llars.

Per tant, la pregunta torna a ser la mateixa d’ahir: si minva el material objectivament mediàtic, si es redueix -com sembla- la pressió popular als carrers, si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

En el dia d’avui hem assistit ja al ressorgiment de protestes contra els governs respectius a Algèria i al Iemen, i s’han començat a produir moviments polítics i declaracions a Jordània. Seran properament, doncs, aquests països els següents en formar part de l’agenda informativa dels mitjans de comunicació?

L’enigma ens el podria resoldre de manera efectiva el propi poble de Tunísia de qui, des de la caiguda de Ben Ali i les primeres crítiques contra el govern resultant, poca cosa més n’hem sabut.

Tahrir: l’ou o la gallina

Expectació màxima ahir al vespre a tot el món per conèixer el comunicat del dictador Mubàrak (president Mubàrak, segons els mitjans de comunicació abans del gener de 2011). Ara ja ho sabem: “ho deixo sense deixar-ho”, ha vingut a dir. Decepció a la plaça i expectativa mediàtica per la gran manifestació anunciada per avui al migdia i per l’anunci de l’exèrcit egipci de donar suport al rais.

Què passarà ara?, seria la pregunta lògica. Doncs, el que el poble egipci decideixi, podríem respondre de manera automàtica. Sí? Tan senzill? Només depèn d’això? La decepció d’ahir entre els ciutadans que porten tants dies acampats a -com ells anomenen- “l’únic lloc lliure d’Egipte” ¿és només perquè s’esperaven que una demostració cívica, multitudinària i persistent hauria de conduir forçosament a un epíleg feliç i ara comproven que tot plegat no ha fet més que començar? ¿Potser també els aclapara la lògica por perquè la posició de força d’un règim que compta amb un dels exèrcits més poderosos del món els obliga a un desenllaç violent?

O potser és una altre sentiment, un altre temor, menys emocional però racionalment molt dolorós: que, en cas de no existir enfrontament violent, l’enrocament del règim porti en el millor dels casos a un atrinxerament de les posicions i, en el pitjor, al desinflament de la protesta, però en ambdues circumstàncies a una constant pèrdua d’intensitat dels focus mediàtics internacionals fins al seu total esvaïment?

Caldrà veure quina serà la reacció dels mitjans de comunicació i de les gran agències informatives si després del comunicat fet per l’exèrcit i la manifestació d’aquest migdia no en resulta cap novetat, cap canvi -ni que sigui minso- en l’statu quo anunciat pel propi Mubàrak ahir a la tarda. No oblidem que els mèdia, abans que altra cosa, són empreses, de titularitat pública o privada, que han de quadrar els seus números com qualsevol altra, i no hi ha dubte que una situació d’estancament a Egipte difícilment permetrà a les empreses de comunicació mantenir l’elevat nivell de recursos i despeses que hi estan dedicant.

És primer l’ou o la gallina? És primer la persistència de la resistència a Tahrir o la persistència dels focus sobre la plaça? Serà el continuat crit de llibertat el que en garantirà la seva difusió o les 24 hores de filmació el que garantirà el perdurament del crit?

Potser una mateixa frase serviria de resposta tant pels egipcis revoltats com pels mitjans destinats: “nosaltres hi serem mentre hi sigueu vosaltres”. La diferència és que -sense oblidar els periodistes que perden la vida en conflictes com aquest- aquí només hi haurà un possible derrotat i, el pitjor de tot, la derrota portarà més aviat o més tard a la seva invisibilitat. I en la invisibilitat, ja ho sabem, simplement no hi ha res; bé, potser sí, potser una dictadura que tornaria a anomenar-se presidència?