El coratge de liquidar la tertúlia

(article publicat originalment a Media.cat)

Puc afirmar amb joia que el meu consum de tertúlia mediàtica s’ha reduït dràsticament en els darrers temps. Hores d’ara, es limita a uns vint o vint-i-cinc minutets setmanals. En concret, a una part de la taula final d’Els Matins de TV3 del dimarts, dia que el meu horari laboral m’obliga a dinar molt més d’hora i molt més de pressa del que m’agrada.

Així que, amb l’excepció d’un analista convidat, que sol participar-hi de manera més irregular, les mateixes quatre cares acompanyen el meu dinar arrauxat del segon dia de la setmana: la Núria Solé i l’Empar Moliner com a moderadora i col·laboradora diàries, respectivament, i en Josep Lluís Carod-Rovira i el Nacho Martín Blanco com a tertulians fixos de la darrera taula del dia.

És encendre el televisor cada dimarts al migdia i que t’envaeixi una poderosa sensació de déjà vu.

Cares, experiència familiar 1

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. És que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debaten pràcticament sobre els mateixos temes.

Prenent com a exemple el global de sis dimarts consecutius (de mitjans de febrer a finals de març), en la darrera taula d’anàlisi d’Els Matins s’ha abordat amb escreix l’actualitat judicial (sentència del cas Nóos, cas Pretòria i cas Palau), encara amb més escreix la relacionada amb el Procés (“operació diàleg”, renovació del Tribunal Constitucional, reforma del reglament del Parlament, pressupostos de la Generalitat) i un parell de qüestions més puntuals, l’una també amb inevitables connexions amb el viatge a Ítaca (mort del líder del Sinn Féin, Martin MacGuiness, i desarmament d’ETA), i una altra, més de caire social, com l’autopercepció de noies i nois sobre les seves pròpies capacitats. Punt i final.

Repeteixo, aquest ha estat el menú ofert pels xefs d’Els Matins exclusivament en la part final de sis dimarts consecutius i el que, per tant, m’ha tocat degustar. No és impossible, és clar, però sí ben poc probable, que en els vint-i-quatre dies laborables dins d’aquest interval que he faltat a taula, la carta de plats hagi patit una sacsejada temàtica… ni tan sols mínima.

Temes, experiència familiar 2

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. I no és només que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debatin pràcticament sobre els mateixos temes, que també. És que, a més a més, aquelles cares repetides que aborden temes reiterats empunyen les mateixes armes i se situen en les mateixes coordenades ideològiques dins del camp de batalla.

Imaginem Nacho Martín Blanco donant el seu parer sobre l’«operació diàleg». El veieu? Doncs ara, poseu-hi la cara d’en Carod i, passats uns segonets –poquets, de debò, no en calen més– la de la Moliner. Seguim el joc i anem incitant cadascuna de les cares a participar de la resta del frugal menú temàtic: la reforma del Tribunal Constitucional, el cas Palau, la reforma del reglament del Parlament, els pressupostos de la Gene i va, fotem-hi tota la carn a la graella, el senyor MacGuiness i, és clar, la fi definitiva d’ETA.

Són faves comptades.

Trinxeres, experiència familiar 3

És una evidència que el «gènere” de la tertúlia copa des de fa anys gran part de la programació televisiva i radiofònica tant als mitjans de titularitat pública com als de la privada. El tertulià professional Joan López Alegre en parla precisament en el seu recent llibre Hablar de todo y no saber de nada. Per a López Alegre les raons del seu creixement, primer, i de la continuïtat en la seva hegemonia, després, les trobem sobretot en el fet que per a uns mitjans de comunicació en crisi –en una època de clar retrocés del pastís publicitari–, i davant la sempre complicada tasca d’omplir hores i hores de programació:

las tertulias son un chollo: un producto económico y (…) que garantiza audiencias altas e interacción en las redes

I aquesta ganga ha conquerit de manera abassegadora les graelles de ràdio i tele ibèriques promovent precisament entre la seva audiència l’experiència familiar, el déjà vu a què em referia a l’inici: la presència reiterada d’unes mateixes cares i unes mateixes veus, una oferta temàtica extremadament limitada i centrada fins a l’abús en la política institucional i, com a colofó, un debat basat en la confrontació –més educada, en uns casos, més barroera, en la majoria– ideològica.

La irrupció de noves formacions polítiques amb representació parlamentària, en aquella més que incompleta interpretació del concepte de pluralitat, ha afavorit l’ampliació del ventall ideològic de les tertúlies fins a nivells més concordants amb la realitat social. I això és, en si mateix, positiu. Però no només la «radicalitat» ideològica –fa quatre dies, inexistent en l’arena mediàtica– s’ha apuntat al carro de la tertúlia. Hores d’ara, fins i tot veiem veritables crítics del gènere i dels totòlegs professionals exercint de tertulians amb certa regularitat. Al cap i a la fi, ja se sap, si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi, intenta fer sentir la teva veu i influir l’audiència des d’aquella tribuna on es parla de tot allò que toca parlar encara que no se’n tingui ni la més remota idea.

L’error garrafal, però, és creure que més enllà de fer sentir la teva veu (ideologia) particular, exerciràs una influència notable en l’opinió pública. En un panorama mediàtic darrerament atrinxerat fins a la nàusea, ja no és que el gènere de la tertúlia no aporti res al necessari camp del contrast públic de parers de tota societat democràtica; és que, encara pitjor, cronifica l’estigmatització i el prejudici i desdenya l’únic element que hauria de tenir valor en qualsevol debat argumentat: l’argumentació.

Sí, per als mitjans la tertúlia resulta una magnífica ganga: entreteniment pur i dur disfressat de neguit informatiu i de cost ridícul.

Per als seus consumidors, però, és un veritable càncer. Ens fa més i més petits i més i més selectivament sords. Més ridículs. I, definitivament, més perillosos.

La pregunta és òbvia. Qui serà el primer amb coratge per exercir la seva responsabilitat (social) i assumir el risc (empresarial) de liquidar les tertúlies d’una santíssima vegada?

Nit i dia… precisament

(article publicat originalment a Media.cat)

Per bé que amb molta més moderació, he heretat de la meva mare la rutina d’encendre la tele prement el número 3 del comandament. Aquesta herència d’irreflexiva fidelització televisiva que no recolliran cap dels meus fills –suposo que els pensadors/reflexionadors sobre mitjans de comunicació ja n’estan ben bé al cas– facilita aquell fenomen tan radiofònic de la “ràdio-companyia” traslladat, però, a la televisió. No us ha d’estranyar, doncs, que amb major o menor atenció, aquest qui us parla s’empassi moltes de les promos de les novetats que cada any presenta TV3.

La darrera “bullimenta d’olla” que m’he cruspit ha estat, és clar, la de la flamant sèrie ‘Nit i dia’. Confesso que aquest cop, però, m’he descobert apujant el nivell d’atenció en cadascun dels seus reclams televisius. L’“antítesi de CSI” –com la qualificava un dels seus creadors, en Jordi Galcerán– m’encuriosia. Fins al punt de dur-me a ser un dels no molt nombrosos televidents que van caure en la temptació de tastar-ne un making of que, sorprenentment, es va programar amb prèvia intenció publicitària i no com a típica darrera estirada del xiclet (audímetre) en sèries d’èxit.

I arriba l’estrena. 10:35 PM. Dilluns primer de febrer… en any de traspàs (gratuït apunt d’atmosfera inquietant). Sóc al sofà, com un clau. Arrenca. Ciclista solitari en ascensió per la carretera, acompanyat de fons per un arquetípic Fa La♭ Do Mi♭ Re Do La♭ en la cinquena octava del piano. Cadàver a l’asfalt, cotxe cremat. Colpidora i elaborada careta inicial… prou arquetípica també. Bones interpretacions (pertorbadors, sí, els enormes ulls de la Segura). I, cert, un parell de bons flaixos negres, com el de les escenes concatenades de l’home carbonitzat i la torrada expulsada de la torradora.

Primer capítol a la butxaca i lideratge del prime time amb 544.000 espectadors. I, per a mi, un bon “psè”, amb una innegable sensació de déjà vu. “Quan un escolta aquesta música només pot dir… Salieri!”, li responia amb subtil mala bava el personatge de Mozart al del compositor italià a la pel·lícula ‘Amadeus’. Doncs una mica això: prou bon producte amb reconeixible segell “ficció televisiva nacional”.

Però, i les crítiques? Tomàs Delclòs parlava a El País de “qualitat tècnica inhabitual, amb una imatge cuidada però sense barroquismes estetitzants. Hi ha una nòmina d’actors excepcional i una versemblança notable”. A La Vanguardia, Pere Solà en destacava que “resulta incòmoda perquè mostra escenaris tan macabres (el pis de la víctima amb síndrome de Diògenes) com els aspectes més desagradables de cada personatge”. I, finalment, Mònica Planas n’era la més exultant al diari Ara: “sensacional estrena”, “impecable des dels crèdits fins als plans detall que accentuen l’atmosfera torbadora i pausada de la narració”.

Si la digestió del primer capítol de ‘Nit i dia’ va ser prou lleugera i va transitar sense sorpreses, la unanimitat de les elogioses crítiques dels professionals, en canvi, sí que m’ha sobtat poderosament. No perquè estigui totalment en desacord amb els aspectes que en destaquen –amb algun sí, sens dubte– sinó per l’absència absoluta d’un sol “però”. És clar, és tot just la primera entrega i, a banda d’un clima que sembla ja ben definit, la trama acaba de treure el nas i els personatges han estat sols esbossats. Cert. Però quan cap dels crítics independents no hi troben ni un mínim “però” a un producte que no és pas excepcional –digueu-me malpensat–,… ai!

Admeto que una història de ficció no pot ser ni més ni menys creïble sinó semblar-te’n més o menys, dins d’uns marges, és clar. És ben compatible, per tant, que allà on Delclòs veu una “versemblança notable” jo n’hi vegi una de més justeta. Que el carbonitzat del cotxe que s’ha trobat el ciclista i a qui la forense protagonista practica l’autòpsia pugui ser l’home amb qui un mes enrere va mantenir un afer puntual després d’una intensa jornada examinant un cadàver d’un presumpte assassí en sèrie, costa de creure en una ciutat de les dimensions de Barcelona, però vaja, ho inscriurem dins els dilatats marges de la ficció. I que la pròpia forense d’aquesta “antítesi de CSI” visqui en una barraqueta de 724 metres quadrats, 6 habitacions, 5 banys i una piscina interior, per molt casada que estigui amb un tauró d’una multinacional, també (em) resulta francament difícil d’empassar, però, bé, com dèiem, ficció…

El que no és ficció, però, és el flashback central d’aquest primer capítol de ‘Nit i dia’, aquell en què la protagonista precisament explica a un altre company forense la trobada sexual que havia mantingut amb l’home a qui acabava de practicar l’autòpsia. El salt enrere és molt llarg, llarguíssim: quasi vint minuts en un episodi de poc més de cinquanta. S’hi expliquen massa circumstàncies prèvies al fet primordial que ha motivat el salt al passat i s’entreté en detalls visuals i sonors en primeríssim primer pla, com la lloadíssima escena de la “dissecció” del llenguado al restaurant. Potser sí que, com explicaven els seus creadors, són apunts imprescindibles per “introduir l’espectador en el món forense” i alhora induir en la seva ment la intencionada atmosfera pertorbadora. Però una cadira principalment ha de servir per al que ha de servir: per seure i per seure bé. I quan, com passa en aquest primer episodi, en retornar del flashback te n’adones que havies oblidat que allò havia estat un salt enrere des del present de l’acció, és que, directament, l’han espifiada amb el disseny de la cadira.

Estem parlant d’una bona pífia, sobretot perquè, repeteixo, és la part nuclear del primer capítol de la sèrie. Sorprèn, doncs, que cap dels crítics experts de l’Ara, La Vanguardia i El País no l’hagin percebuda. Han vist i valorat l’”autòpsia” del llenguado, han vist i valorat el binomi torrat-torrada, però no han estat capaços de percebre que el flashback central del primer episodi de ‘Nit i dia’ feia aigües.

Diria que aquesta sensació de déjà vu que em provoquen nostrades ficcions televisives de l’estil d’aquesta sèrie ve motivada, precisament, per aquest excessiu culte a l’estètica que solen compartir aquests productes –i pel que percebo, també la pròpia crítica especialitzada–. Un culte a l’estètica tant pels escenaris escollits –no podia faltar la Torre Agbar il·luminada– com per una especial cura i perfeccionisme en la posada en escena quan sovint, en canvi, es deixen orfes d’atenció les necessitats més bàsiques de la pròpia narrativa.

I aquest culte excessiu a l’estètica em provoca molta llunyania, més encara quan la ciutat representada és la que trepitges cada dia des que vas néixer. Tanta llunyania com la que em susciten crítiques unànimement positives que fan molta més olor d’escrit promocional que no pas d’orientatiu judici de valor (ai!, si debatéssim sobre el periodisme que explica/esbomba determinada escena musical catalana…).

En la majoria de produccions televisives nacionals de ficció m’hi segueix sobrant profilaxi i mancant molt i molt de risc. I sembla que ‘Nit i dia’, per molt que siguem testimonis d’un pis que habitava una persona amb síndrome de Diògenes, no en serà pas l’excepció. Sempre Barcelona. I massa ciutat aparador, massa –diguem-ne– Barcelona-Mediapro, amb massa neguits de classe mitja-alta. I nul·la baixada a les clavegueres, a les clavegueres estructurals i vives de la ciutat, no (només) a les psicològiques.

Deia fa un temps en Sergi Pàmies que “la ficció [televisiva] pot explicar-nos la realitat amb més llibertat que el periodisme, alarmament intervingut”. I d’aquelles dues veritats, la primera reconfortava el mal penetrant que, com a periodista, em produïa la segona. Ara per ara, tanmateix, no m’arriscaria a assegurar quina de les dues tasques narradores es troba a casa nostra més intervinguda.

Per sort, com deia, sóc de la generació que encara encén la tele prement per defecte un número concret del comandament. Això em permetrà, entre d’altres coses, corregir o refermar-me en la meva superficial però torbadora dissecció de la flamant ‘Nit i dia’.

MúltipleX sospites

Dilluns, 19 de maig. Compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs. Anuncia la propera aprovació per part del Govern espanyol d’un reial decret de reordenació de l’espai radioelèctric que preveu un únic múltiplex per a cada comunitat autònoma. En el cas de Catalunya, com que de manera excepcional la Generalitat gestiona tres múltiplex, dos per als canals públics i un per a canals privats -concessió al Grupo Godó-, la mesura es traduiria en la pèrdua d’un dels dos de què disposa en l’actualitat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ben escortat per dues figures del Govern amb responsabilitats en la matèria, Josep Puigneró, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, i Josep Martí, secretari de Comunicació, Homs explica els detalls de la mesura que, segons el Govern de la Generalitat, està preparant i vol aprovar en breu el Gobierno. De seguida, en fa una concloent interpretació:

“(…) és una decisió política presentada sota l’aparença d’una decisió tècnica”

Cal dir, d’inici, que el conseller Homs, en la seva tasca de portaveu del Govern de la Generalitat, presenta un currículum força extens de declaracions en què manifesta públicament sospites d’actuacions “tapadores” o d’interessos soterrats en disposicions del Govern espanyol o en actuacions judicials. Repassem-ne algunes:

Sobre la Llei d’unitat de mercat presentada pel Govern espanyol, gener del 2013:

Hi ha el perill que sota un gran titular hi hagi una gran trampa

Sobre l’actuació judicial en el cas Palau, juliol del 2013:

Crida l’atenció que allò que veu el jutge, que no demostra ni prova, entra en contradicció amb allò que aquells que serien els perjudicats principals no veuen

Sobre l’informe per evitar duplicitats en l’administració emès pel Govern espanyol, desembre del 2013 (entre cometes les paraules textuals del conseller):

Les mesures que inclou l’informe són un “atac furibund” a l’autogovern de Catalunya “sota el paraigua” de la supressió de duplicitats, amb l’objectiu de “desmantellar” l’estat de les autonomies

Sobre l’obligació d’apagar emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià, gener de 2014:

(…) vinguin amb l’argument de la legalitat, que fan servir per a la seva estricta conveniència

A l’esmorzar informatiu de Fòrum Europa Tribuna Andalucía, març 2014 (de nou, entre cometes les paraules textuals del conseller):

“(…) reforma encubierta de la Constitución” con la implantación de leyes como la de Mejora de la Educación (Lomce) o la de la unidad de mercado, algo que “no se está contando” a los ciudadanos de forma “transparente”

Declaracions, que tot sovint vénen farcides d’expressions singulars i de caire metafòric com “ofec amb guant de seda”, “els catalans no canviarem democràcia per quatre duros”, “si aquest és el contingut de diàleg jo dec ser marcià”, “ens volen treure de l’autopista quan hi ha espai per a tots”, “cada cop que ens trepitgin, cridarem”, que confereixen a la cara més visible del Govern català un estil proper, casolà i amb aquell punt d’afable paternalisme tan característic de la seva formació política.

Això va ser el passat dilluns, dèiem; al migdia. I en una conferència de premsa extraordinària, dèiem també. El portaveu del Govern va tocar a sometent pel perill de desaparició de TV3 i per la davallada de la presència del català en l’espai audiovisual que, a parer seu, implicaria la mesura. I els sometents van respondre a la crida amb la diligència esperada.

Un dels més potents generadors d’opinió del magma mediàtic català se sumava de seguida a la crida pública per defensar TV3. En un article a Vilaweb força sincrònic a la compareixença del conseller portaveu -i definitivament convergent amb el contingut-, tot un comissari de la Generalitat per a l’organització dels actes commemoratius del Tricentenari, el periodista i empresari Miquel Calçada (ex Calzada) proclamava que:

El conseller Homs ho ha dit perfectament: aprofiten un condicionant tècnic que no sabem fins a quin punt és absolutament polític. Hi ha un rerefons polític evident. Volen limitar la capacitat que té Televisió de Catalunya.

Resulta sorprenent la participació de Miquel Calçada en aquest terreny per ser del tot inusual. No se li recorda un posicionament públic favorable a cap dels moviments de protesta anteriors contra l’aprimament de la televisió pública nacional de Catalunya ni, per suposat, contra les contínues retallades salarials i propostes d’ERO als seus treballadors o contra la finalment descartada externalització de l’àrea comercial de la cadena, mesures del Govern català que sens dubte limiten -o haguessin limitat- aquesta capacitat real de Televisió de Catalunya que tan sobtadament i simultània amoïnaven el portaveu del Govern i el comissari del Tricentenari.

El matí següent, dimarts 20, l’avenç sometent prosseguia. Josep Martí, l’esmentat secretari de Comunicació del Govern -habitualment poc visible en els mitjans de comunicació- recorria els mitjans de la Corporació per refermar el missatge clau difós el dia anterior, introduït amb tota la pompa institucional pel portaveu del Govern, primer, i ratificat després per una de les icones de la comunicació catalana. A ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, Mònica Terribas preguntava a Martí si hi veia una voluntat desafiadora per part de l’Estat:

El que veiem és que, amb l’excusa tècnica i amb l’excusa de la Unió Europea i amb l’excusa de que s’ha de donar espai o freqüències als operadors mòbils, (…) s’està a punt de prendre una decisió que té una clara intencionalitat política, que és fer petita la televisió pública i nacional de Catalunya

També des del plató d”Els Matins’ de TV3 i compartint “taula” amb els tertulians del dia, Martí repetia la idea base en tres o quatre ocasions. El titular de l’entrevista, doncs, no podia ser cap altre que aquest:

Amb una excusa tècnica, s’està prenent una decisió política

La casualitat -o no- va fer que Eliseu Climent, personatge històric de la lluita per la comunicació en català al País Valencià, visités el programa aquell mateix matí per ser entrevistat amb profunditat per Lídia Heredia amb motiu de la celebració dels 30 anys de vida del setmanari El Temps. Des d’una figura clau de la defensa de les emissions de TV3 a València, es llençava un seriós advertiment:

Van per vostès. En tot. És una qüestió política

Mentrestant, a la “vorera d’enfront” de la Corporació, només un dels mitjans de Godó va cedir el micro a un dels principals sometents del país en la qüestió. Eugeni Sallent, actual director de TV3 i vell conegut al principal grup de comunicació privat de Catalunya (fou director general de l’empresa que gestiona Rac1 i Rac105) visitava l’estudi del programa líder de les ones catalanes per reiterar el leitmotiv:

TV3, darrerament, s’està convertint en un objectiu polític, encara que la situació es vulgui vestir amb ajustos tècnics.

Per entendre el poc entusiasme dels mitjans de Godó a l’hora de col·laborar en la difusió de les sospites d’intencionalitat política soterrada en l’eliminació d’un dels dos múltiplex per als mitjans públics, és bo recordar el que apuntava Media.cat fa pocs dies: que des del darrer any de l’etapa presidencial de Jordi Pujol el Grupo Godó compta amb la concessió d’un múltiplex sencer amb quatre canals i que, en realitat, CiU sempre havia imaginat un panorama televisiu a Catalunya amb dos MUX:

(…) un de públic –CCMA– i l’altre privat –Grupo Godó– igual que a la resta de comunitats autònomes. Va ser el Tripartit qui va negociar amb Zapatero la concessió d’un segon múltiplex per a la CCMA de forma extraordinària

I que aquest segon múltiplex extraordinari per a la televisió autonòmica catalana que perilla des de fa ja dos anys (igual que perilla el segon múltiplex de cadascuna de les autonomies), aquest segon MUX l’amenaça sobre el qual ha esdevingut de sobte abominable i que, segons Homs, Calçada, Martí, Climent i Sallent amaga una invisible però inqüestionable voluntat política capadora del Govern espanyol vers Catalunya, és el mateix MUX, exactament el mateix MUX que protagonitza el següent tuit de l’investigador en comunicació de la UAB, Josep Àngel Guimerà:

Recordo el Conseller Homs en roda de premsa dient que el Govern volia deixar "en suspens" el 2n MUX de la Corpo per estalviar. #TV3NoEsToca

— Josep Àngel Guimerà (@jaguimera) May 20, 2014

El verb ‘passar’

Fa un parell de setmanes, Víctor Lapuente examinava la qualitat del treball periodístic a l’Estat espanyol en un article a El País que subscric en gran part tot i que no en la seva totalitat. La següent és una de les, per a mi, inqüestionables derivades d’aquest escorcoll a la professió:

(…) el leitmotiv de muchas noticias —en televisión, radio o prensa escrita— no es tanto un acontecimiento como las declaraciones de turno de un político. La importancia de quien habla cuenta más que qué pasa. Las ruedas de prensa de los portavoces o de los sacrosantos secretarios generales de los partidos mayoritarios se convierten automáticamente en noticia

A dreta llei, la compareixença extraordinària de Francesc Homs del passat dilluns, més la desfilada posterior pels mitjans de la ‘Corpo’ i per algun de la competència dels primeres espases de les àrees de comunicació i de telecomunicacions de la Generalitat, exemplifiquen amb precisió la diagnosi de Lapuente. Passar, el que es diu passar, francament, no ha passat res de nou en relació a la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol. L’únic que ha passat és el que va afirmar el Govern que (presumptament) estava passant: que havien rebut una carta de Madrid el passat 7 de maig en què es parlava de tancament del múltiplex, que fa dos anys que intenten reunir-se amb Indústria infructuosament i, això sí, que la seva denúncia pública tenia un objectiu molt clar, que era exercir:

(…) pressió per intentar torçar el decret que des de la Generalitat calculen s’aprovarà al Consell de Ministres d’aquest divendres i que “serà perjudicial per al país

Doncs, per no passar no ha acabat passant ni el que havia de passar el passat divendres. Un dia abans del Consell de Ministres sí que hi va haver reacció pública per part del ministre d’Indústria, José Manuel Soria en què, entre altres coses, rebatia Homs tot afirmant que les relacions entre els dos Governs i, en particular, entre les respectives àrees de telecomunicacions, eren fluïdes. Tenint en compte la interpretació sui generis del que significa “realitat informativa” a què ens han acostumat els mitjans de comunicació, aquesta declaració del ministre s’encabiria, sens dubte, dins la carpeta de l'”allò que està passant” amb tota comoditat:

Segons ha explicat durant la celebració dels premis Esade, la primera reacció del Govern es va produir per ”un error d’interpretació” i que en tot cas aquest malentès “ja s’ha aclarit”

Amb la mateixa comoditat amb què s’hi encabiria la posterior contrareacció a través de comunicat oficial per part de qui ha estat, no ho oblidem, el generador primer de la “notícia”, el conseller Homs:

(…) no ha aclarit res ni tampoc ha desmentit res. (…) Demanem al govern espanyol que no confongui l’opinió pública presentant com una reordenació el que, en realitat, se’ns ha comunicat com un tancament”

Tot plegat, podríem explicar-ho amb les ratlles finals d’un recomanable article de Guillem Martínez a El País sobre la part de realitat que podem trobar en les informacions d’actualitat:

Lo que pasa en gran parte del periodismo no está, pues, pasando. O no pasa si no miras la ventanilla y sí los puntos de referencia

Sotmesos a una actualitat política en què domina l’encavalcament sense aturador d’informacions que, en un percentatge elevadíssim, s’originen en les oficines de comunicació dels propis agents o institucions oficials, la nostra atenció informativa es veu coaccionada per un material que caduca gairebé a l’instant, que no té ni passat ni tampoc és passat pel necessari filtre del context i del contrast. Davant d’aquest panorama informatiu veloç, fugaç i, generalment, interessat, Martínez explica que ell disposa de:

(…) un par de puntos fijos de referencia, (…) variables fijas que viajan conmigo para evaluar la realidad desde que los políticos locales, tan dados al inmovilismo, les ha dado por la aerodinámica

Uns punts de referència immòbils per poder interpretar la (presumpta) realitat, per destriar el gra de la palla enmig del soroll mediàtic, en definitiva, per:

(…) discernir verosimilitud y propaganda

Homilia i fidels

Els periodistes que en algun moment han (hem) treballat fent tasques d’oficina de premsa per a entitats amb poca o nul·la visibilització mediàtica, sovint del tercer sector social, coneixem a bastament com d’àrdua -aquí és eufemisme d’inútil- pot arribar a ser la nostra feina.

És indiferent que el comunicat de premsa hagi estat elaborat amb tanta professionalitat com la de qualsevol potent gabinet de comunicació d’una institució, un agent social o una corporació empresarial igualment potents. Indiferent que el contingut de la nota s’enviï als mitjans de comunicació de manera mastegada, és a dir, amb una redacció i estructura formal immaculadament periodístiques que faciliti/esperoni el sempre anhelat copia+enganxa del redactor del mitjà. Indiferent que truquis i retruquis els periodistes per confirmar que (no) vindran a la roda de premsa a què els has convocat. Indiferent que els facilitis material escrit, gràfic o audiovisual de la conferència de premsa a què no han assistit.

Comunicat elaborat a consciència, convocatòria de roda de premsa en hora i lloc adients per no entorpir les rutines de treball dels mitjans, múltiples converses telefòniques i creuades de mails amb els professionals, conclusions o principals titulars de l’activitat, presentació o conferència celebrada… Tot aquest impagable treball desembocarà amb tota seguretat en el particularment pudent contenidor de rebuig.

A “Palau” -de la Generalitat, de la Moncloa, del PSC o de CiU, del Camp Nou, tant se val- les coses funcionen radicalment diferent. A “Palau” el “qui” mana molt més que el “què”; per ser precisos, el “qui” ho mana tot. I el logo d’aquell “qui” que apareix a les redaccions dels mitjans massius per convocar els periodistes a una compareixença (extra)ordinària és del tot suficient per mobilitzar el capital humà i material necessaris. Què ens volen comunicar? No ho sabem, ho sabem una miqueta, o ho sabem del tot. El que sí que sabem amb absoluta certesa són dues coses: la primera, que assistirem al lloc i a l’hora en què el “qui” ens ha convocat, fins i tot encara que ens comuniquin que no hi haurà dret a preguntes; i la segona, que allò que ens comuniqui el “qui” apareixerà immediatament a digitals i a les xarxes, als canals 24 hores i butlletins informatius de ràdio i televisió, com a l’agonitzant premsa escrita, l’endemà.

I hi apareixerà independentment de la transcendència objectiva d’aquest “què”. Hi apareixerà independentment del fet que el “què” comunicat sigui cert o versemblant o, directament, una fal·làcia. Hi apareixerà independentment que la cosa comunicada afecti més, menys o gens la ciutadania a qui en teoria serveixen els mitjans. Com hi apareixerà encara que intuïm que el “què” és un mer globus sonda o que, en essència, és fum, fum i una miqueta més de fum. De manera més literal o de manera més crítica segons si concorda o no amb la respectiva línia editorial, aquest “què” serà unànimement comunicat, sigui veraç o fal·laç, consistent o vaporós.

Encara més. És tan enorme la potència d’aquest “qui” que comunica -com dèbil i submís, el comunicador- que fins i tot en el cas que a “Palau” passi quelcom d’interès objectiu per a la ciutadania però que el “qui” no té cap interès en què es faci públic, com a molt serà esmentat per aquells mitjans no afins amb el “qui” o crítics amb la seva gestió. Són circumstàncies en què abunden les trucades dels gabinets de premsa oficials -aquestes sí, exitoses- als caps de secció corresponents o als equips directius dels mitjans; trucades del tipus: “això ara no convindria que se sapigués”, “cal actuar amb responsabilitat i ser conscients del moment que estem passant” o “a la roda de premsa no està previst que parlem d’això”… Per bé que la majoria de vegades, i això és força més trist, no calen ni avisos ni subtils recomanacions; el cul pelat en autocensura responsable del propi professional de la informació ja els fa la feina del tot gratis.

Fins que un dia, de manera inesperada… glaçada de sang general a la sala de premsa de “Palau”! Un periodista que assisteix a una d’aquestes rodes de premsa obligades va i es desmarca de l’agenda gravada amb ferro roent pel gabinet de comunicació palatí o dels temes d’estricta actualitat mediàtica. Periodista que aixeca el dit, que interroga sobre una qüestió imprevista; comunicant que es desconcerta, que respon amb evasives (i que enviarà posteriorment els soldats del seu gabinet de comunicació a reprendre el temerari professional); i pitjor, periodista de debò que és percebut com a quelcom estrafolari per a la resta de presents a la sala.

El periodista Bertran Cazorla radiografiava un d’aquests episodis insòlits que es va viure fa poques setmanes, precisament, al Palau de la Generalitat i, precisament, amb el portaveu Francesc Homs com a protagonista. El seu retrat de les rutines i convergents línies d’actuació entre comunicants i comunicadors de “Palau” és, simplement, deliciós:

El conseller sol oficiar l’homilia sense massa destorb per part d’un periodisme a voltes massa sacerdotal (…) I així Homs va desfilant pels temes de la roda de premsa entre gràcia i gràcia. Li demanen alguna inflamada declaració en defensa d’El Procés, alguna reacció superba a la darrera ocurrència ridícula de Pere Navarro, alguna opinió sobre el més recent estudi sobre si una Catalunya independent entraria o no i com i quan a la UE… i així anar fent. I de sobte, una pregunta. Una pregunta de veritat. “Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”.

La droga informativa

Fa avui una setmana de la compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs, per explicar a la ciutadania els darrers plans malèvols i ocults del Gobierno de la Nación. Algun dolentot va voler veure oportunisme electoral en aquella explosió de #TV3NoEsToca que, per primer cop, i a diferència de les anteriors campanyes, sorgia de dalt, exactament des de la institució governamental que des del 2010 ha anat tocant i retocant a la baixa els mitjans públics nacionals de Catalunya mentre amanyagava i fornia de recursos el grup privat de comunicació amb qui té contret més d’un deute. Dit això, i malgrat tot el que diem aquí, dubtar de la intencionalitat política del Govern de l’Estat en aquest tema és poc més que difícil, tenint en compte que, amb diversa intensitat, TOTS els Governs -estatals i autonòmics- han volgut controlar sempre les telecomunicacions i els mitjans de comunicació públics.

Però tornem al que ens interessa. Dilluns 19 i dimarts 20 els sometents van sacsejar el país i van omplir minuts d’informatius i de tertúlies de “decisions polítiques que es disfressen”, de “paraigües tècnics que tapen intencionalitats polítiques”, d'”objectius polítics vestits d’ajustos tècnics”, d'”excuses tècniques per a decisions polítiques”… Tot un potent argumentari contra les arts d’un Govern que s’originava en les mateixes entranyes d’un altre Govern. Ras i curt, legitimació absoluta per part de la primera institució política del país de la generació i vigorització del dubte, de la suspicàcia i de la malfiança entre la ciutadania vers qualsevol dels seus governants, inclosos els promotors d’aquesta mateixa sospita. Chapeau!

Ha passat una setmana, dèiem. Som ja en la ressaca de les eleccions europees. I del terratrèmol de la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol, de la pèrdua d’aquell maleït múltiplex que fins el dilluns passat ni Déu sabia què dimonis era, d’allò que significava un altre greuge contra Catalunya -un més!- i que si a la fi podia ser que no fos cap greuge, doncs mira, què hi farem, si non è vero è ben trovato…; de tot allò sobre què ens van alertar Francesc Homs, Josep Martí, Eugeni Sallent, Eliseu Climent i, és clar, Miquel Calçada…; tot allò ja s’ho ha endut el vent.

Fins quan torni a convenir, és clar.

Perquè quan a qualsevol noble de qualsevol “Palau” li torni a convenir que s’aixequin sospites o es promoguin perplexitats públiques sobre el que sigui o sobre qui sigui, no patiu!, que a primera fila de la seva sala de premsa comptarà amb la presència puntual i amb el treball aplicat d’un periodista -què dic, d’un periodista; d’un veritable taquígraf, d’un immillorable portaveu!- per conduir el missatge desitjat fins al lloc exacte i en el timing precís desitjat. I és que no caldrà patir tampoc per una possible febre d’estirada del fil periodístic encetat; tan sols cal que cessin els comunicats i les compareixences oficials perquè l’olla deixi de fer xup-xup. No ho oblidem, a més, que els informadors i els informats viatgem tots amuntegats dins del mateix vehicle i que, com deia Guillem Martínez, observem l’exterior des de la finestra, a través de la qual s’evaporen muntanyes, arbres, persones, notícies.

I no serà perquè ocultin als periodistes la intenció final d’una compareixença com la del passat dilluns. No serà perquè els periodistes hagin de fer l’esforç d’imaginar -o de témer, ja que parlàvem d’això- que potser en l’aixecament de la sospita pública sobre la veritable intencionalitat política d’una mesura s’oculta una altra intencionalitat política. No. És que la relació poder-comunicació massiva ha assolit un nivell tan extrem de rutinària i íntima activitat, que ja no som capaços ni de detectar el trist significat del que el propi poder confessa obertament a les càmeres de la mateixa televisió que, aquesta vegada sí, diuen que #NoEsToca. Ho explicava el secretari de comunicació Josep Martí a Lídia Heredia en el programa ‘Els Matins’ abans referit. I ho feia amb tota la naturalitat del món (minut 4:55):

(…) el Govern tenia l’obligació de fer-ne la denúncia, de posar-ho en coneixement de la ciutadania perquè a través d’aquesta pressió, aprofitant que encara estem en el temps de la política, doncs es pugui produir aquesta trobada

Pressió mediàtica per aconseguir que es faci política. Doncs això; exactament, això. Aquest és el trist significat no detectat per la pròpia professió. Que els mitjancers de la comunicació entre “Palau” i ciutadania, i la pròpia ciutadania, són (som) mers instruments al servei d’uns interessos concrets -“de país”, en el menys dolent dels casos; particulars, en el pitjor- en un moment determinat. És a dir, la comunicació massiva com a eina de promoció de la declaració despullada de fets, de la rèplica i la contrarèplica, com a eina de sacralització de la foto, del que diuen que passa o del que sembla que passa; la comunicació massiva com a palanca de pressió política a través de la instrumentalització de l’opinió pública; la comunicació massiva com a olla gegant dins la qual bull allò que ha de bullir i durant el temps estrictament necessari d’ebullició.

Aquesta és la droga informativa a què estem més directa o més indirectament enganxats. I com ja he explicat en alguna altra ocasió, la immensa major part de les dosis diàries que consumim les manufacturen i les empaqueten a “Palau”. I mentre estic a l’espera, a aquesta hora del vespre, que TV3 es digni -ara sí- a informar la ciutadania en el seu Telenotícies sobre el desallotjament del Centre Social Autogestionat més emblemàtic de Catalunya, ‘Can Vies’, ocupat des de fa 17 anys, i que està paralitzant i col·lapsant la part més cèntrica de Sants des de fa 8 hores, em permetreu que no faci cap més reflexió al voltant de la nostra selecta droga informativa ni dels nostres particulars camells… Em temo que avui ja he estat suficientment sever.

Gamonal, TV3 i el (des)control

Després de quatre jornades de protestes als carrers del barri del Gamonal, dimarts al vespre vam saber que l’alcalde de Burgos paralitza les obres del bulevard que s’hi projectava i anuncia que en els propers dies crearà una comissió amb participació del veïnat per cercar-hi consens.

Que la sostinguda crisi econòmica, política i social que pateix Europa i especialment l’Estat espanyol, susciti esclats aïllats de potent indignació popular de tant en tant no és res que pugui estranyar ningú hores d’ara. El que sí sorprèn -gairebé tant com la Revolució russa als qui sempre la van imaginar a les industrials Alemanya o Anglaterra- és que aquest episodi s’hagi produït en un d’aquells indrets de l’Espanya profunda sempre allunyats dels focus mediàtics i eternament conservadores.

Efectivament, la capital del primer Govern de Franco (gener del 38), una d’aquelles ciutats on sembla que mai no hi ha passat ni hi passarà res de nou “més enllà -com diu Ignacio Escolar en un excel·lent article contextualitzador- d’aquesta aparent maledicció que obliga la majoria dels joves a escapar-ne”, de sobte es veu sacsejada per una perseverant mobilització popular amb gran repercussió -i suport- a nivell estatal i que acaba obligant l’executiu local a modificar, si més no, la seva inicial i unilateral acció urbanitzadora.

“Tot per un bulevard?”, es preguntaven els de La Marea en una crònica de fa un parell de dies. Sí i no. Els veïns protesten contra la construcció d’una obra que costarà uns 8 milions d’euros en un barri obrer i molt castigat per l’atur on l’Ajuntament ha tancat una de les principals escoles bressol, reduït els horaris dels centres cívics i on no hi ha diners ni per encendre tot l’enllumenat públic. I també:

(…) por la asignación del proyecto al empresario Antonio Miguel Méndez Pozo, muy afín al PP y con antecedentes por corrupción vinculada al ladrillo. Méndez es, además, dueño del principal diario local de Burgos, con cuyo tratamiento de las protestas los vecinos no están nada de acuerdo

Méndez Pozo ‘Michel’, empresari de la construcció condemnat a set anys i tres mesos de presó el 1992 (va sortir-ne als nou mesos amb el tercer grau penitenciari), com explica Escolar, va fer i desfer en les requalificacions urbanístiques de l’Ajuntament d’una ciutat que sorprenentment es trobava, ja abans de la bombolla immobiliària, dalt de tot de la llista d’urbs amb la vivenda més cara d’Espanya:

Su población es estable desde hace años y, comparada con otras, apenas ha recibido inmigración. No tiene tampoco ninguna barrera natural para su expansión: está en mitad de un llano, sin esos límites que en otras ciudades pone la montaña o el mar. No tuvo tampoco un desarrollo económico excepcional: ni es un Silicon Valley, ni ha vivido ningún repunte industrial.

El retorn del “rehabilitat” Méndez Pozo a les mateixes teranyines d’intercanvi de favors i corrupció local de sempre explica l’explosió de ràbia veïnal en temps de persistent ofec i, sobretot, prova de manera nítida com de poderosos i indestructibles arriben a ser els vincles d’il·legalitat -i amoralitat- del caciquisme de tota la vida, aquell que no ensopegava amb límits durant el franquisme, i que en democràcia… sembla que tampoc.

Rutina institucional

Com els passa a les interessades i promisqües relacions entre poder polític i empresarial -i comunicatiu- d’aquest país, algunes rutines de casa meva també tenen especial dificultat per evolucionar (llegiu, extingir-se). Una d’aquestes rutines és l’encesa de l’aparell televisor cap a les nou del vespre pel seu canal “predeterminat”, just al moment en què la sintonia anuncia l’inici del Telenotícies Vespre.

I ja sabem que les rutines, tant les personals i innòcues com les delictives perpètuament impunes, són precisament això: accions que s’han fet des de ja ni recordes quan i on en la seva execució no intervé anàlisi racional ni reflexió ètica de cap mena; tant sols, un mer automatisme.

Però un dels efectes de la rutina és també la manca gairebé absoluta d’elements sorprenents. Així com en els casos de corrupció que arriben a la llum pública (podem imaginar-ne l’irrisori percentatge) la sorpresa és, ja no la condemna, sinó la simple imputació d’un polític, un banquer o un membre de la reialesa, en el consum del menú d’un telenotícies ho seria, per exemple, que la informació generada fora de les institucions polítiques, econòmico-financeres o socials assolís el paper preponderant que la nova societat digital comença a exigir.

Gamonal constitueix una d’aquestes sorpreses, sens dubte. I per partida doble. És, d’una banda, una bona pedra a la sabata en l’habitualment plàcid camí d’adjudicació d’obra pública d’esquena a les necessitats del ciutadà i de la mà dels individus concrets que se’n lucren. De l’altra, ha aconseguit convertir en notícia destacada en els mitjans de comunicació unes -poc presumptes- presumptes irregularitats (o, com a mínim, un evident tuf de socarrim) que, sense la tenaç indignació del veïnat, hagués seguit l’invisible recorregut en què confien -i que sol blindar- els seus avesats emprenedors.

9 del vespre, dèiem. 14 de gener. Telenotícies de TV3. I passa això:

Bloc nacional:

• Info 1: “sorprenent” abstenció de la CUP en la petició de traspàs de competències per a la consulta a Madrid: 2 minuts i 15 segons
• Info 2: discrepàncies a l’interior del grup parlamentari del PSC en relació a aquesta petició: 2 minuts i 10 segons
• Info 3: immobilisme del PP espanyol sobre el seu model territorial: 43 segons
• Info 4: viatge de Rajoy i alts empresaris i financers als EUA: 2 minuts i 17 segons
• Info 5: reaccions del portaveu Homs a referències de Rajoy i silencis d’Obama respecte al sobiranisme català: 50 segons
• Info 6: Enquesta Social Europea sobre els polítics i les institucions democràtiques: 1 minut i 35 segons
• Info 7: evolució dels sous de directius, càrrecs intermitjos i empleats segons Escola de Negocis EADA i la consultora ICSA: 2 minuts i 39 segons
• Info 8: no recurs del fiscal anticorrupció a la imputació de la Infanta: 32 segons
• Info 9: presentació del pla estratègic sobre seguretat viària del Departament d’Interior: 1 minut i 38 segons
• Info 10: recomanació al Govern espanyol per part de la Comissió Nacional Mercats i Competència de revisar el monopoli dels estancs: 42 segons

CORTINETA i bloc internacional:

• Info 11: conferència de premsa de François Hollande (infidelitats i gir al centre): 2 minuts i 5 segons
• Info 12: comissió d’investigació sobre la Troika al Parlament Europeu: 1 minut i 46 segons
• Info 13: 4a Constitució a Egipte des de la caiguda de Mubàrak: 1 minut i 51 segons

CORTINETA i bloc… “calaix de sastre”?:

• Info 14: decisió de l’alcalde de Burgos de paralitzar les obres del bulevard al barri del Gamonal: 22 segons
• Info 15: preparació de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat del paisatge del Priorat i de la cuina catalana: 33 segons
• Info 16: decisió de la UE de denominació de “Sangria” a la beguda produïda exclusivament a Espanya o Portugal: 33 segons
• Info 17: inici de la remodelació del Passeig de Gràcia de Barcelona: 35 segons

CORTINETA i bloc d’esports.

I parlant d’esports… minut i resultat a Gamonal?:

14ena notícia del dia, minut 23 de programa, 22 segons.

D’inici, el fet. Els caps de redacció del Telenotícies van considerar que la decisió de l’alcalde d’una capital de província espanyola de paralitzar un projecte urbanístic davant la continuada protesta veïnal era, clarament, la notícia menys transcendent de les 17 emeses aquell vespre. Ho certifiquen la durada (la més curta de totes), la inclusió en el vagó de cua d’aquella edició, i el recurs audiovisual emprat (el més pobre possible en televisió): imatges gravades del veïnat ocupant el carrer i locució en off des de plató; ni enviats especials ni unitats mòbils i, per tant, cap declaració dels participants en les protestes ni de cap responsable de l’Ajuntament. Resumint, informació de farcit; perquè ens entenguem, del tipus “ep, tranquil, que si te la saltes no et perds res d’important!”.

Després, la probable justificació oficial. Segur que la llunyania geogràfica física i subjectiva (o de lligam, diguem-ne, emocional) respecte del lloc dels fets seria l’argument emprat per explicar aquesta categorització informativa: si això de Burgos hagués passat a qualsevol capital catalana el tractament hagués estat diferent. Sí… o potser no tant; depèn de si en la decisió final intervenen d’altres consideracions més de contingut informatiu o d’organització interna (i aquí ja entrem en el terreny interpretatiu).

Doncs, som-hi: interpretacions personals. Les agruparé només en dues, alhora independents i interdependents.

La primera, el tractament condicionat per la matèria abordada. És el que li ve de seguida al cap a qualsevol que no consumeixi informació provinent de mitjans de comunicació tradicionals (qualificats sovint encara de “seriosos”) o, si més no, que no ho fa amb exclusivitat: que els fets de Gamonal, com qualsevol altre moviment social de protesta, forma part d’aquell grup d’informacions considerades altament perilloses i que, per tant, han de ser preferiblement silenciades o, de no ser això possible, clarament atenuades. En aquest cas parlem, doncs, de tractament informatiu condicionat per una evident intencionalitat política (o, millor, sistèmica).

La segona interpretació, el tractament condicionat per la pròpia organització o gestió interna del mitjà. En la premsa i en les agències de notícies tradicionals, com en les àrees informatives dels mitjans radiofònics o televisius, l’estructura organitzativa s’orienta gairebé en la seva totalitat a focalitzar l’atenció en els centres de decisió o en els agents d’intermediació i a nodrir-se de tot allò que prové de fonts institucionals i/o institucionalitzades. Parlem, doncs, d’una estructura rígida, jeràrquica, avesada a la comunicació de dalt a baix, vertical i unidireccional, que només permet flexibilitzar-se davant d’esdeveniments o successos imprevistos, però que naufraga estrepitosament en la radiografia i comprensió del moviment en xarxa, horitzontal, mancat de portaveus, oficines de premsa o gabinets de relacions públiques.

Control i descontrol

Parlava abans d’interpretacions independents i interdependents alhora.

Ara som independents. Ho hem explicat en nombroses ocasions en aquest mateix blog: el 15M marca en el món de la comunicació massiva un abans i un després. I el marca perquè durant un període breu però significatiu (especialment, el maig del 2011) l’agenda informativa va estar essencialment marcada per les sorprenents invasions de places a les ciutats d’arreu de l’Estat. Probablement, la mateixa atracció dels propis periodistes davant la novetat d’un fenomen de mobilització ciutadana sense precedents i que, precisament, es revoltava contra unes estructures democràtiques corrompudes i inútils davant la crisi, va ser la que va acabar momentàniament produint la inèdita sensació de descontrol polític i informatiu.

Des d’aleshores, com hem comprovat a casa nostra amb la deriva dels Telenotícies de TV3, una de les prioritats governamentals ha estat recuperar el timó d’aquest control de l’agenda informativa: traduït, tornar a fixar el moment, el lloc i la manera de les “informacions” considerades essencials per a la ciutadania i, és clar, atenuar la visibilització de totes i cadascuna de les mostres de protesta o mobilització ciutadana (amb l’excepció de les que són del seu grat, és clar). L’èxit, ho hem vist, no admet discussió.

Però ara som interdependents. Aquella primavera del 2011 no hi havien portaveus ni responsables entre els indignats, però hi havia places concretes ocupades. De manera que, després de la inicial desatenció, els mitjans tradicionals van acabar instal·lant-hi unitats mòbils i càmeres fixes. El fenomen que s’havia originat en organitzacions en xarxa i a la xarxa va multiplicar-se, lògicament, per l’efecte crida i la potència difusora dels mitjans massius. Però les seves estructures informatives “dinosàuriques” només han estat capaces de captar el “sorprenent” fenomen en el moment en què aquest s’ha materialitzat i visibilitzat. Les seves rutines informatives no estaven dissenyades per percebre el que es coïa abans que les places fossin ocupades com no ho estan encara ara per percebre el que es cou després que s’hagin buidat definitivament.

En els mitjans massius hi trobem, doncs, control i descontrol alhora. Hi ha control intencionat sobre la matèria informativa difosa, això és ben evident. Però també, un profund descontrol estructural que no els permet accedir, arreplegar i aprehendre dades que, malgrat tot, malgrat ells mateixos, hores d’ara ja són matèria informativa en d’altres plataformes.

En el TN Vespre del passat dimarts, com a mínim, 15 de les 17 informacions generalistes eren de caire estrictament institucional o provenien de fonts institucionals: partits polítics, governs o caps d’Estat, parlaments, institucions judicials, organismes oficials, centres d’estudis. Rere d’aquesta estructura s’hi amaga una focalització permanent en els centres de decisió i mediació, la materia informativa generada dels quals es considera d’obligat coneixement per a l’opinió pública en les democràcies representatives (una tasca, doncs, molt més transcriptiva que no pas escrutadora). Rere d’aquesta mateixa estructura s’hi amaga també un nivell de receptivitat directament proporcional a la potència del gabinet de comunicació de la font de torn.

La desatenció de l’èxit (reitero, momentani) dels veïns de Gamonal per part de TV3 no s’explica, sens dubte, per la pròpia rigidesa informativa del mitjà (bé que es cobreixen manifestacions i concentracions quan interessa). Cert, aquesta desatenció és una clara mostra de control informatiu i d’evident intencionalitat política de mitigar qualsevol signe de mobilització ciutadana pel terror al contagi, especialment en temps de crisi i quan aquestes demandes dutes a terme a través de canals poc “ortodoxes” acaben reeixint. Serveixi d’exemple del contagi temut el sorprenent allunyament d’aquesta notícia de la de l’inici de les obres del luxós Passeig de Gràcia de Barcelona, que costaran 7,5 milions d’euros i de les quals s’ha eliminat la controvèrsia suscitada, sí mínimament visibilitzada al TN Migdia d’aquell mateix dia (minut 41:24). Tot i amb això, no n’hi ha prou.

La foto global de l’escaleta d’un Telenotícies actual segueix presentant, per voluntat i incapacitat alhora, per rutina, la mateixa absència d’elements informatius no originats en fonts institucionals que la que et podies trobar abans de l’esclat del 15M. I no es tracta exclusivament de mobilitzacions o mostres d’indignació col·lectiva. Hi segueixen ocultes -o pràcticament ocultes- formes d’organització econòmica, social i política allunyades de les corrents i convencions dominants. Segueixen ocultes, sí. Tanmateix, ara es veuen més i, per tant, incideixen.

Resulta curiós que en la mateixa edició del TN aquí referida, una notícia “oficial” certifica, de retruc, aquest dual estat de control i descontrol en els propis mitjans massius. L’Enquesta Social Europea constata que segueix creixent la desafecció vers els polítics i les institucions democràtiques a Espanya alhora que no para de créixer l’interès per la política i la participació en les protestes. Alguna reflexió hauria de suscitar en el magma mediàtic massiu la consolidació d’aquesta mena de tendències socials, tenint en compte que, com veiem en els Telenotícies, la immensa major part del minutatge dels informatius es dedica a la informació institucional, especialment política, mentre que es despatxen amb enorme alegria treballats èxits de l’anònima col·lectivitat, com el viscut al barri popular de Gamonal.

Ahir mateix es van presentar els nous Telenotícies. I Toni Cruanyes, l’encarregat de presentar el TN Vespre a partir de dilluns vinent, va assegurar que un dels objectius és tornar a fer més i millor carrer. Imprescindible, diria jo. La invisibilitat (per voluntat i/o incompetència) en informatius massius dels Gamonals de torn és un factor important de cara al coneixement de la ciutadania però no tan decisiu com ho havia estat temps enrere.

El ferm control sobre la matèria informativa institucional i jeràrquica junt amb el gradual increment del descontrol sobre la matèria informativa horitzontal només fa que augmentar l’esquizofrènia ciutadana: la realitat mediàtica “oficial” i l’equivalència entre invisibilitat i inexistència prevalen sense problemes en un entorn monopolitzat per la comunicació massiva, però trontolla perillosament en el moment que canals nadius del moviment en xarxa, per tant, propers ideològica i estructuralment, comencen a visibilitzar aquelles presumptes inexistències.

Veurem cap on caminen els flamants informatius de TV3. De moment, però, en el mateix TN en què es presentaven els renovats Telenotícies, Gamonal ja havia desaparegut de l’agenda.

Periodisme, educació, democràcia

Efectivament, alguna cosa s’està movent en l’entorn periodístic de casa nostra. La cronologia d’una sèrie d’esdeveniments recents així ho indicarien.

Dissabte 25 d’abril, es produeix la que ha estat la primera assemblea de treballadors de diversos mitjans de comunicació en molts anys. Diumenge 26, Jordi Évole mostra des d’una tele privada quants quirats de servei públic s’amaguen rere la sorda resposta a un incisiu interrogatori periodístic. Dilluns 27, en el programa ‘Àgora’ de TV3, per primer cop es debat l’estat de salut del periodisme, les seves mancances i els seus reptes de futur. I dijous 29, el Grup Barnils presenta el 3er Anuari Media.cat de silencis dels mitjans de comunicació, amb més mecenes que mai i amb més ressò mediàtic que mai.

Autoconsciència de classe treballadora, autoreflexió crítica i exemples de feina ben feta, des de dins. I des de fora, demanda d’una nova manera de fer periodisme.

Hem fet bé la feina?

Tot i que la deriva posterior en pugui fer aixecar el dubte, aquest blog va néixer amb la voluntat de participar -de manera humil, és evident- en el procés d’educació en comunicació de la ciutadania. Des de la meva permanent condició de periodista outsider en el magma mediàtic, veia imprescindible que el fast-food informatiu que consumim de manera massiva i, sovint, irreflexiva, patís l’escomesa assossegada d’un ull crític.

No exempt d’un cert paternalisme, ho reconec, es tractava de despullar el missatge mediàtic de tot artifici davant d’un excessivament crèdul ciutadà que, en teoria, admirat per la troballa, hauria d’acabar abraçant aquell nou i essencial cos de coneixement com a pas previ a la reclamació activa d’un periodisme amb majúscules.

Bromes a banda, l’objectiu partia de tres apriorismes que dia rere dia han anat demostrant-se, potser no falsos, però, segur, incomplets. El primer, i més bàsic, que el model de comunicació massiva -amb la seva relació unidireccional i vertical- era, no només hegemònic, sinó pràcticament indestructible. I, derivats de l’inicial, que la professió periodística romandria immutable en hàbits i nul·la autoreflexió, i que difícilment el consumidor d’informació abandonaria per sí sol l’habitual estat de passivitat.

Com ja s’ha anat apuntant en molts dels darrers posts, resulta evident que l’actual procés de desintermediació que patim a tots nivells afecta els ciments d’això que anomenem “comunicació de masses” cosa que, de retruc, allibera de la inalterable condició passiva a la ciutadania i obliga a la readaptació de l’oferta periodística a la nova realitat comunicacional.

Manllevo unes paraules de Roger Palà en el seu mur de facebook on argumentava el perquè de la bona acollida de l’Anuari Media.cat d’enguany en els mitjans tradicionals:

Hi ha una barreja de coses. 1) crisi als mitjans = més receptivitat a alternatives + 2) feina relativament ben feta + 3) interès social públic i notori (èxit 2.0)

I és que, probablement, la doble crisi que afecta el món de la comunicació (econòmica + tecnològica/desinstitucionalitzadora) està fent surar una tercera crisi, molt més profunda i totalment independent de les anteriors: una crisi estrictament professional, d’autoconsciència d’haver transgredit -si no traït- les essències periodístiques, resultat de l’obert abraonament vers els anunciants o subvencionadors de torn en la cerca de la sostenibilitat empresarial i d’una perenne nit de noces amb el poder.

S’agreugen els efectes de la crisi 1+2 sobre els mitjans i els seus treballadors comencen a prendre consciència de ser, com diu Josep Comajoan en aquest post, “periodistes de classe desenganyats de la classe periodística”. Sura la tercera crisi, i s’esdevé el dubte: “estem fent bé la nostra feina?”, preguntava Xavier Bosch als quatre convidats de l”Àgora‘. Mesclem i sacsegem les tres crisis, i l’etern oblidat -el ciutadà- aixeca el dit i pressiona perquè li sigui proporcionat, en el format que sigui, a través del mitjà que sigui, l’única cosa que en realitat l’importa: un producte periodístic… de debò, pel qual, fins i tot -si atenem a les exitoses experiències de micromecenatge-, sembla que està disposat a rascar-se la butxaca.

Centrem-nos una estona en l’inèdit ‘Àgora‘ de la setmana passada, un programa que, com va afirmar el seu director, no anava dirigit al gremi sinó a tota la societat en general.

Seguint el model jerarquitzador de la informació típic de l’ofici, l’exdirector del desaparegut ADN, Albert Montagut, va voler deixar ben clar quina era, de totes les crisis que afectaven el sector, la que a parer seu requeria resposta immediata per part de la professió:

El més important que hem de fer és allunyar-nos claríssimament dels polítics, convertir-nos realment en fiscalitzadors de la seva feina i apropar les nostres informacions a la horitzontalitat de la gent. I això és el pas previ per acabar aquesta crisi. Si no fem aquest acte de contrició, de veure que realment això és un dels grans problemes que tenim tots els mitjans, jo crec que serà molt difícil entrar en la nova era, explicant-li a la gent jove què és el periodisme i què n’esperem d’ells

Segons Montagut, el model de negoci que s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) s’ha caracteritzat per cercar la fidelització de l’audiència, no a través de l’estrictre i rigorós treball periodístic, sinó de la complicitat ideològica. És el que s’anomena, ja amb tota naturalitat, “periodisme de trinxera” o, com solc referirir-m’hi més caricaturescament en aquest blog, “iberiquíssim periodisme de trinxera”:

Els diaris busquen la ideologia, no busquen la informació d’interès global per a la majoria dels lectors; i això és un error, perquè limita molt les teves possibilitats de venda

També en David Bassa atorgava importància preeminent a la crisi periodística. Segons el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la irrupció de les noves tecnologies ha palesat la prèvia institucionalització de la tasca periodística en els mèdia predominants i ha agreujat la crisi global del sector de la comunicació, entre altres coses perquè fins ara la resposta dels mitjans convencionals està essent:

(…) fer redaccions precaritzades, fer redaccions low-cost i, amb la crisi econòmica, això s’està aguditzant. I una redacció precaritzada fa que la informació rigorosa, crítica i independent sigui gairebé impossible

Però la xarxa no només hauria evidenciat la constant vulneració de les essències periodístiques, és a dir, del contracte subscrit amb la societat. A parer de Bassa, també demostraria que la dependència mediàtica de les subvencions i de la publicitat ha respost a unes estructures comunicatives que, hores d’ara, s’estan ensorrant definitivament. I això, segons apuntarien els darrers estudis sobre periodisme col·laboratiu, dirigiria el sector cap a una fragmentació del consum de continguts, un model en el qual:

(…) els consumidors amb més incidència social, amb més implicació social, per tant, els que més interessa a qualsevol mitjà, són els més exigents també. És a dir, que potser el que hem de fer és un canvi en l’estructura comunicativa, no tenir grans mitjans, o no aspirar a ser el gran diari, la gran televisió, la gran ràdio, sinó saber clarament a qui t’adreces i fer una informació rigorosa, crítica, independent i molt adreçada

I aquí és on entra en joc la ciutadania. Llúcia Oliva, en qualitat de presidenta del Consell de la Informació de Catalunya, afirmava que, lògicament, els que han de salvar el periodisme són, en primera instància, els propis periodistes, però que darrera ha d’existir una veritable pressió social de ciutadans i ciutadanes, en tant que principals beneficiaris de la tasca periodística:

Nosaltres hem de realitzar el dret de la gent a saber i la societat ha de lluitar, ha d’exigir que la informació sigui ètica, de qualitat, veraç, i independent, perquè amb aquesta informació prendrà decisions molt importants per la seva vida privada

En aquest sentit, Oliva apuntava a l’existència d’una doble funció social del periodisme. D’una banda, la més òbvia, de complir amb el mandat de satisfer el dret de la ciutadania a ser informada amb rigor, amb independència, amb veracitat (si és que n’hi pot haver de cap altre tipus, d’informació). De l’altra, menys visible, la d’educar la ciutadania en el fet de mantenir-se amatent al rigorós compliment per part dels professionals dels mitjans del seu deure d’informar, no de publicitar ni adoctrinar sota disfressa informativa.

El director adjunt d’El País, Lluís Bassets, que acaba de publicar un llibre apocalíptic sobre el futur del periodisme (“El último que apague la luz“), també abordava la qüestió essencial de l’educació en comunicació de la societat. Ho feia, però, seguint la línia catastròfica de la seva obra impresa. Per a Bassets, el treball veritablement ingent que espera la professió no és educar la ciutadania en la fiscalització del producte informatiu a partir d’un exercici més rigorós de la tasca periodística, com apuntava Oliva, sinó canviar els pèrfids hàbits de consum d’una joventut immersa:

(…) en la cultura de la gratuïtat, inclús en els continguts bons. Aquí tenim un problema (…), que és educar la gent en la cultura de que han de pagar per l’excel·lència periodística, perquè l’educació que hem difós és la gratuïtat absoluta, en la música, en el cinema, en el llibre i en el periodisme

Excel·lència periodística? Ciutadans educats en la gratuïtat? Estirem-ne el fil.

Cultura democràtica

¿La nostra ciutadania, especialment la jove, ha estat educada, com diu Bassets, en la cultura de la gratuïtat, en la cultura de no pagar per la música que escolta, pel cinema que veu, pel llibre que llegeix i pel periodisme amb què s’informa? ¿O més aviat, ha estat la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació la que està propiciant que tots els instruments de gestió i distribució de continguts hagin esdevingut obsolets i que, com a resultat, sigui el contingut en sí el que emergeixi com a únic element amb veritable valor en una relació d’intercanvi directe entre creador/elaborador i consumidor?

I si el que conté valor és el producte en sí mateix, i el producte resulta necessari, ¿qui diu que no hi haurà ciutadans que paguin -ja es veurà de quina manera- per la música o per la novel·la o per l’assaig o per la pel·lícula o pel reportatge, si aquests són de qualitat? La progressiva desaparició de les estructures mediadores no posa en crisi l’obra d’art ni la peça periodística sinó una indústria que deixa de ser l’instrument imprescindible per al consum d’aquests productes.

No deixa de sorprendre, doncs, que a parer del director adjunt d’El País, el gran problema per als periodistes (com per als creadors d’obres d’art) sigui que davant seu sorgeixi una massa ingent de murris que no estan disposats a sufragar la seva feina. Jo diria que l’enorme problema per als periodistes és, en tot cas, trobar-se, de cop i volta, nus enmig de la plaça Catalunya, amb el producte que han estat elaborant durant anys en el sí dels grans grups de comunicació com a únic tapall de les vergonyes.

Perquè sense negar que hi hagut i hi ha, certament, periodisme en els mitjans convencionals, ¿vendre informació, vendre periodisme ha estat realment l’objectiu primordial del grup de comunicació? És a dir, oblidem per un moment la fidelització ideològica que ha cercat la nostra premsa i acceptem que el lector se subscriu a un diari o el compra en quiosc perquè vol veure realitzat el seu dret a ser informat amb rigor. ¿Però la publicitat o les subvencions públiques, que són les que realment feien sostenibles la caduca capçalera, de debò sufragaven informació, és a dir, periodisme?

Fa una setmana, per exemple, arrel del tràgic ensorrament de l’edifici que allotjava tallers tèxtils a Bangla Desh, una de les potents empreses espanyoles implicades, El Corte Inglés, anunciava un paquet d’ajudes per als afectats de Dacca. La pregunta que ens hem de fer aquí és, ras i curt, si això que ha aparegut a bastament a tota la premsa del país pot considerar-se periodisme. ¿Publicar la intenció reparadora d’una empresa que s’ha vist relacionada en un cas -de ben segur, la punteta d’un iceberg gegantí- d’infame explotació d’éssers humans és periodisme? ¿No és, més aviat, admetre que la veritable notícía no ha estat la mort de més de 500 persones explotades laboralment a Bangla Desh i que hi ha empreses occidentals involucrades sinó que el nom d’El Corte Inglés, Mango, Primark han quedat fatalment tacats?

Periodisme hagués estat -i per això sí que valdria la pena rascar-se la butxaca- que la publicació de la intenció de l’empresa anés acompanyada de l’inici d’un procés de verificació per part del mitjà de la culminació exitosa de l’anunciat paquet de mesures i, alhora, d’una investigació sobre si aquesta mateixa empresa manté relacions comercials amb d’altres tallers del mateix tipus a Bangla Desh o a d’altres indrets del globus. Això hagués estat periodisme. Sense això, és pura rentada d’imatge d’El Corte Inglés davant del seu mercat ibèric.

S’adduirà que no hi ha recursos -ni voluntat, hi afegeixo- en unes redaccions cada cop més esprimatxades. Si és així, si la missió veritablement periodística -perquè parlem d’això, no?- esdevé de debò impossible d’executar, el que en aquest cas s’apropa més a la deontologia professional és no publicar ni una ratlla del comunicat de premsa enviat per El Corte Inglés. Que això és un silenci mediàtic? Sí, però no pas periodisme silenciat, sinó relacions públiques -o publicitat- silenciades, que és ben diferent.

Però, tornant a Bassets, el greu problema és que tenim la ciutadania educada en la cultura de la gratuïtat i que això fa gairebé impossible la sostenibilitat del periodisme. En cap cas, que tinguem la ciutadania educada en la cultura de les intencions i no en la de les proves, que la tinguem educada en la cultura de les declaracions i no en la dels fets, en la cultura de la imatge i no en la del treball.

Preguntat a ‘Els Matins‘ per com vivien les CUP la nova experiència en el treball parlamentari, el diputat Quim Arrufat confessava fa uns dies que se sentien ben lluny de la mena de política que es duu a terme en aquella institució:

És una cultura política orientada a la discussió permanent als mitjans i, per tant, a l’escenificació permanent d’unes discrepàncies, d’unes intel·ligències, d’unes negociacions secretes, d’unes reunions secretes també; en tot cas, és política de teatre, política de plató

Què és primer, l’ou o la gallina? ¿Tens una societat amb cultura profundament democràtica de què s’imbueixen totes les seves expressions -també, la periodística- o són els constants petits gestos democratitzadors en cadascuna d’aquestes expressions les que van construint la cultura democràtica?

Si ens quedem en el tòpic i superficial anàlisi de Bassets sobre els efectes nocius del ‘papus’ tecnològic, convindrem que, és clar, periodisme, música, literatura corren seriós perill de desaparèixer per culpa d’una ciutadania aviciada la qual urgeix ser reeducada en la recompensa de l’esforç i del treball.

En un examen més minuciós, però, potser descobrirem que els grans dèficits educatius de la nostra societat són d’una altra mena, molt més profunds, que afecten els pilars mateixos sobre els quals se sustenta el nostre ordre social. En la crítica a la darrera obra de Antonio Muñoz Molina, “Todo lo que era sólido“, Sofía Amón n’extreu uns fragments poderosament descriptius:

En treinta y tantos años de democracia y después de casi cuarenta de dictadura no se ha hecho ninguna pedagogía democrática. La democracia tiene que ser enseñada, porque no es natural (…) Se pueden improvisar las constituciones y las leyes electorales, pero no los hábitos que tardan mucho tiempo en formarse, en calar en la vida y en la conciencia de las personas, en el pensamiento, en los actos diarios

Potser les nostres institucions -polítiques, empresarials, comunicatives- han viscut en essència d’esquena als seus propis clients/consumidors/servits. Potser aquesta inexistència de diàleg els ha privat de la necessària actualització de les seves labors i els ha tancat en la seva presumpta excel·lència tot perpetuant el massiu estat d’ignorància de la ciutadania. Potser aquella política que hem estat visualitzant no ha estat, a la fi, política; potser aquell periodisme que hem estat consumint no ha estat, a la fi, periodisme.

Afirmava amb rotunditat el fundador i director de Mediapart, Edwy Plenel, a les planes del propi diari de Lluís Bassets que:

Interpretamos mal la revolución de Internet. No es nuestra competidora. Es la mejor noticia para el periodismo, porque nos obliga a escuchar a los ciudadanos

No devia escoltar Plenel aleshores, com tampoc no sembla estar escoltant ara la ciutadania. Cert que l’inèdit ‘Àgora‘ sobre els mitjans i el periodisme no va passar, segons m’informava Tono Hernàndez a twitter, d’un trist 3,7% i 65.000 espectadors de mitjana, l’audiència més baixa de la temporada. Que el camí és llarg no admet discussió; però que ja l’hem encetat, tampoc.

Ja hores d’ara, amb comptagotes, sense estridències, si voleu, la ciutadania va aixecant el dit i, ‘Anuari‘ rere ‘Anuari‘, ‘Salvados‘ rere ‘Salvados‘, va indicant la manera com vol ser educada en política, en periodisme, en democràcia.

I el diner? Doncs, per a allò que s’ho val. Que no ha estat sempre així?