‘Spotlight’ és innocu a la trinxera

(article publicat originalment a Media.cat)

Des de fa uns dies ens estem posant les mans al cap. I amb raó. Si unes converses nítidament conspiratives entre tot un ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya com les que s’han anant escoltant a les llars de tot un país –excepte, en un primer moment, en les que sintonitzaven TVE– no deriva en una immediata assumpció de responsabilitats, quina altra cosa la pot arribar a provocar?

Els fets són sovint interpretables segons el context i les ulleres amb què s’analitzen, ho sabem. Tanmateix, n’hi ha que no admeten el mínim exercici del dubte. N’hi ha que són clars i transparents. I els que descriuen les converses mantingudes en el despatx del ministre de l’Interior el 2 i el 16 d’octubre de 2014 que va difonent el diari Público són d’aquesta mena.

Si la inexistència de dimissions –ni immediates ni dilatades– de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso ja en dóna prou pistes, el súmmum de l’exposició diàfana del grau de salut democràtica de l’Estat espanyol va arribar hores després d’inflar-nos de coca i petards. De resultes de la investigació que el ministre en funcions havia encarregat a la Comissaria General de la Policia Judicial per esclarir, no pas els fets desvelats, sinó l’origen de l’enregistració i la filtració, agents d’aquesta unitat van acabar presentant-se a la seu de Público per intentar recuperar-ne les gravacions… sense ordre judicial.

Però seguim les regles del ministre en funcions: ignorem a consciència els fets. I parlem, per exemple, del fet d’ignorar a consciència els fets. O, millor dit, del perquè d’aquesta ignorància conscient de la realitat fàctica.

Amb el referèndum Brexit vs Bremain i el seu desenllaç com a excusa, Carles Capdevila reflexionava en un més que pertinent article al diari Ara sobre la molt habitual incapacitat d’atendre als fets que ens fan trontollar les nostres particulars conviccions o els nostres prejudicis. Capdevila, que ho qualificava de “vici estès”, en feia la següent relació:

(…) la manca de valentia i honestedat intel·lectual, la presa de partit prèvia, l’enorme dificultat per ser independents de nosaltres mateixos, per afrontar els fets globalment sense por que ens desmenteixin o ens creïn dubtes. És més senzill quedar-nos interessadament i de forma descarada només amb el trosset que reforça les nostres certeses.

Quedi clar, com fa l’autor de l’article, que no m’erigeixo en model de l’anàlisi de la realitat depurada de motxilles amb creences, conviccions i judicis previs. Sóc plenament conscient d’haver caigut més d’una vegada –i de dues i tres…– en manifestacions públiques que seguien aquest poc virtuós patró. Un comportament que és pervers sempre però, sobretot, incompatible amb el periodisme, per molt que no s’exerceixi professionalment.

La immediatesa que potencien la rabiosa actualitat i l’extrema accessibilitat de les actuals eines comunicatives són un fantàstic adob per a aquesta mena d’actituds, és cert. Però la immediatesa no n’és ni molt menys la causa primera. Els veritables perquès els hem de buscar molt més al fons. Al fons de la caverna, de la nostra particular caverna.

Sense intenció d’equiparar-los ni en magnitud ni en gravetat, les nul·les conseqüències de la provada intriga política contra els partits independentistes per part de tot un ministre de l’Interior i la fabricació de pseudonotícies com aquesta d’El Confidencial a partir d’un fotomuntatge* són fills del mateix mal.

 *El Confidencial –recordem-ho, mitjà que junt amb la Sexta va tenir l’exclusiva de la difusió a Espanya dels “Papers de Panamà”– va admetre l’“error” i suprimir el fotomuntatge, no perquè una informació periodística no pugui ser inventada ni sostinguda sobre un muntatge fotogràfic sinó perquè –atenció!–  “en el pie [de foto] se indica que es un montaje, pero llama a confusión”

Dèiem que són fills del mateix mal. Sí. Com fills del mateix mal són esbombar en el seu moment per les xarxes els fets no provats dels presumptes comptes a Suïssa de Xavier Trias que la UDEF investigava (medalleta per a mi), com esbombar per les xarxes el contrapicat del senyor Pablo Iglesias aixecant el puny amb la rojigualda onejant al vent al seu darrere.

El FET que Fernández Díaz, amb tota naturalitat, pugui no dimitir després d’acreditar-se la seva conspiració i pugui erigir-se en legítima víctima i en perseguidor del missatger; el FET que TVE n’oculti els àudios en els seus informatius, també amb naturalitat; el FET que alguns mitjans optin amb la mateixa naturalitat per empetitir-ne el contingut i amplificar el “yo soy la víctima de este atropello” del ministre o qualificar –no pas els fets, sinó la gravació i la filtració– com “un ataque muy grave contra la seguridad y la libertad”; el FET que, com deia Jordi Muñoz en aquest tuit, de les converses es desprengui amb sorprenent naturalitat que un grup editorial pugui disposar d’una unitat parapolicial; el FET que El Confidencial –o el mitjà que sigui– pugui fabricar amb naturalitat una “notícia”; el FET que uns ciutadans s’escandalitzin per la maquinació governamental en la mateixa mesura que d’altres en facin cas omís; el FET que, sota el més o menys conscient argument de “si non è vero è ben trovato”, alguns donéssim per bons els informes de la UDEF sobre Trias i, d’altres, la foto de l’“españolísimo” Iglesias… Tots aquests FETS són, salvant les distàncies, és clar, fills del mateix mal.

I el mal és que aquest país –prenem “país” en la seva accepció més global, sisplau– ha estat i segueix sent educat en el més ordinari dels escenaris de trinxeres. I a les trinxeres no hi podem esperar trobar fets ni descobridors de fets ni, per suposat, interrogants. A la trinxera només existeixen objectius; només hi veurem el mateix uniforme que duem, el mateix casc, el mateix model d’arma i el mateix General Broulard que ens indicarà si davant d’uns fets determinats cal que ens indignem o si, ben al contrari, cal que ens posem la bena als ulls i contraataquem més virulentament.

Se m’escapava la llagrimeta quan, per fi, vaig veure ‘Spotlight’. Quatre periodistes dedicats a jornada completa exclusivament a la investigació, amb confidencialitat, amb la paciència que requereix la tasca escrutadora i sense la pressió del contrarellotge de la publicació diària, i amb independència respecte la propietat del propi mitjà. I, el que és més transcendent, supervisats tan sols pel cap de redacció i pel director, per –oh!– periodistes amb esperit de periodista, no per altaveus en cap d’interessos de trinxera l’estratègia comunicativa del quals sol traçar-se amb poders polítics i parapolítics al voltant d’una bona taula amb millors viandes.

Pensava en la possible translació d’aquesta realitat al nostre magma comunicatiu quan la llagrimeta, en ple curs descendent, se’m va assecar de cop. Com fer realitat un ‘Spotlight‘ aquí? I, el més important, per a què?

Evidentment, no caurem en la summa innocència de pensar que les intrigues governamentals –o d’altra mena– són exclusivament realitats pròpies de règims dictatorials o de democràcies en molt feixuc procés de ser-ho, com la nostra. La diferència substancial rau, precisament, en allò que passa quan un equip investigador tipus ‘Spotlight‘ o quan una filtració qualsevol desvela fets nítidament conspiratius.

Allà on els fets en si són l’objectiu únic d’anàlisi, els conspiradors solen assumir responsabilitats a l’instant o arriscar-se a rebre, en cas de no fer-ho, la immediata i sostinguda pressió de premsa i ciutadania, amb independència de sengles línies editorials i conviccions polítiques, o un bon càstig a les urnes, tal i com descrivia –i demanava– Xavier Antich a “La revolta dels vots”.

Allà on els fets són interpretables segons la trinxera particular, en canvi, allà on els mitjans de comunicació en essència cerquen la fidelització de les respectives audiències, no a través de l’exercici periodístic, sinó refermant-los les pròpies conviccions, allà on els ciutadans majoritàriament eleven a categoria els fets que reforcen les seves certeses i minimitzen o silencien aquells que els les podria fer trontollar, els conspiradors poden permetre’s seguir caminant a plena llum del dia, traient pit i amb el cap ben alt… i les formacions polítiques que representen, fins i tot créixer electoralment i vantar-se’n.

No cal que ens hi escarrassem. Ens falten anys i panys de cultura democràtica. A tots plegats. Mentrestant, per tant, no busquem cap ‘Spotlight‘ a les trinxeres. Ara i aquí resulta meravellosament innocu.

Whitney Houston com a símptoma

12 de febrer de 2012. Fa unes hores que la veu de Whitney Houston s’ha apagat definitivament als 48 anys. I el corresponsal de TV3 als Estats Units, Antoni Bassas, apareix davant les pantalles del televisor amb un posat compungit i seriós per relatar-nos els detalls del fatal decés de la cèlebre intèrpret afroamericana.

Són les tres de la tarda del diumenge, hora de màxima audiència familiar, i el TN Migdia connecta en directe amb el popular periodista català en “exili” nordamericà. Hora de Washington?: les 9 del matí. Preguntat sobre la investigació policial que s’està duent a terme a l’hotel on ha mort la cantant, Bassas ens informa:

Whitney Houston estava allotjada a l’hotel Beverly Hilton de Los Angeles per assistir aquest nit a la festa dels Grammy. Fins i tot, dijous a la nit havia actuat improvisadament en els assajos d’una festa prèvia a la gala d’aquesta nit, però aquesta nit algú del seu entorn ha picat a l’habitació, ha vist que no contestava, ha cridat a emergències, un metge l’ha trobat morta a la banyera, ha certificat la seva mort, la mateixa ambulància s’ha endut el seu cos per a l’autòpsia pertinent enmig d’un eixam de càmeres perquè la notícia de la mort de Whitney Houston ja donava la volta al món. Un portaveu de la policia de Los Angeles estava essent molt cautelós preguntat pels periodistes, materialment assetjat, sobre les circumstàncies que havien rodejat la desaparició de la cantant.

Portaveu de la policia de L.A.: la vam trobar sense vida, es va intentar fer maniobres de reanimació -desafortunadament sense èxit- i cap a les 3.55 de la tarda Whitney Houston va ser declarada morta a l’hotel Beverly Hilton. Tenim detectius a dalt que estan començant ara mateix la investigació per determinar la causa de la mort.

A. Bassas: El web TMZ publica que no han trobat droges il·legals a l’habitació, sí medicines amb recepta i que no hi havia senyals que hagués estat prenent alcohol. I és que als 48 anys d’aquesta cantant -una mort, per tant, prematura- obliguen a recordar que havia patit diverses addiccions. El mateix any 2002 havia declarat: “Sóc la meva millor amiga i el meu pitjor enemic”. Adéu a una veu, una veuassa, descoberta com tantes altres quan era una nena al cor de l’església on cantava gòspel, una veu que ja ha passat a la història del pop.

La informació es completa amb un vídeo repàs de la vida de la cantant de quasi dos minuts de durada.

Minutatge total de la notícia de la mort de Whitney Houston al TN Migdia d’ahir?: 4 minuts i 15 segons (del 32:52 al 37:07). I el que és més important, se li atorga un tractament formal de notícia preeminent (s’emet en la segona part del Telenotícies tot just després de la pausa publicitària i just abans del bloc d’esports), i se la dota d’una càrrega emotiva en el relat -tant verbal com visual- dirigida a penetrar amb força en el telespectador.

El fet luctuós -i indubtablement mediàtic- s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 quilòmetres de la seu de la corresponsalia que TV3 regenta als Estats Units d’Amèrica. La distància, però, no va ser obstacle perquè totes les llars catalanes poguéssim compartir els nostres plats d’arròs de diumenge amb la sentida emoció per tan preuada pèrdua i, sobretot, amb la serenor que produeix saber que la mort no semblaria haver-se originat en el consum -il·legal i poc educatiu en horari familiar- de cap menyspreable estupefaent.

De l’emotivitat a la desgana

Mentrestant, a 1.880 quilòmetres de Barcelona, a 2 hores i 40 minuts de viatge, la capital de Grècia era a punt de viure una altra d’aquelles jornades històriques en l’esdevenir d’un estat i, molt més important, en el de la seva ciutadania. Després dels -aparentment poc rellevants- dos dies consecutius de vaga general, el país hel·lènic es preparava per donar o no via lliure als nous ajustos socials, unes retallades que, no ens confonguéssim, no han estat pactades amb -sinó dictades per- Brussel·les i el Fons Monetari Internacional.

El TN Migdia -potser per evitar possibles indigestions en el sagrat àpat dominical- va dedicar-li al destí dels grecs uns valuosos 33 segons (minut 11:51 a a 12:24). Uns remarcables 33 segons de periodisme -diguem-ne- d’obligat compliment i de quasi instantània caducitat. Ho provaria el fet que, u, s’opta per aquell tractament televisivament pobre a què hem fet referència en diverses ocasions (veu en off des de plató sobre vídeo amb imatges del discurs a la nació ofert pel primer ministre grec la nit anterior i els preparatius policials per a la previsible jornada de protesta davant del parlament grec); dos, la notícia s’aborda aproximadament a la meitat de la primera part de l’informatiu, allunyada, per tant, dels extrems, sempre més potents en capacitat d’influència mediàtica; i tres, la notícia malviu enmig d’altres informacions televisivament pobres: s’enllaça sense cap mena de tall ni retorn a plató amb les manifestacions contra les retallades protagonitzades el dissabte en un altre país ben allunyat de les nostres llars (Portugal).

Fem una ullada, però, al redactat de la notícia en boca de la seva conductora, Agnès Marquès:

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos. Des de primera hora del matí s’han reforçat les mesures de seguretat al voltant del parlament en previsió d’enfrontaments després de dos dies de vaga general. Es preveu que a primera hora del vespre el primer ministre s’adreci als 300 diputats del parlament per demanar el ‘sí’ al pla d’ajustament.

Dèiem que aquests eren 33 segons d’un periodisme sense ànima destinat a provocar un àgil trànsit intestinal en els telespectadors. Alerta, però! No només el format triat n’afavoreix la veloç digestió; l’ús de mots i idees positives que hem anat escoltant repetidament i sistemàtica en d’altres informacions del mateix caire actua d’immillorable digestiu:

• Se’ns recorda que la sobirania grega no està en dubte: les mesures han estat PACTADES AMB Brussel·les i l’FMI
• Les mesures són sens dubte positives: PERMETEN que el país surti de la VIRTUAL FALLIDA
• Per boca del primer ministre se’ns ofereix, és cert, una alternativa al sacrifici social. Quina?: el CAOS

A les 14:41 minuts del diumenge 12 de febrer l’informatiu televisiu català de referència ens actualitzava des de Barcelona el que succeïa i succeiria durant tota la jornada al bell mig de la capital de Grècia. Després de dos dies seguits de vaga general al país, davant d’una jornada que es preveia transcendental per als seus ciutadans, davant del temor al possible contagi en la zona euro de les conseqüències d’un eventual refús del parlament grec a les mesures proposades, davant de tot això la nostra televisió pública no hi tenia destinat cap enviat especial.

En conseqüència, no ha existit cap aproximació a la veritable naturalesa, a la gravetat de la votació que tindria lloc en el parlament hel·lènic, cap explicació de què significaria una Grècia sobirana abocant-se a la fallida, cap micròfon per escoltar la veu del queixós ciutadà ni cap càmera per emmarcar-lo en un merescut primer pla.

Tuitaires contra el tractament informatiu

Al vespre es van reproduir les mateixes actituds. Quan les xarxes socials feia hores que bullien amb el relat minuciós de la batalla campal que s’estava produint al centre d’Atenes, de manera inexplicable el Telenotícies Vespre de TV3 va decidir obrir l’informatiu amb l’atropellament mortal de dos ciclistes a una carretera de Balaguer, al qual va dedicar poc menys de 3 minuts de programa (minut 1:36 a 4:26).

En canvi, la jornada d’enfrontaments entre manifestants i la policia als voltants de la plaça Sintagma d’Atenes (que continuaven aleshores) va merèixer un total de 2 minuts 8 segons d’informació (minut 4:27 a 6:35). Va consistir, en primer terme, en una imatge fixa en directe del Parlament grec locutada des de plató per la conductora del TN, Agnès Marquès, la qual va tornar a recordar-nos la naturalesa pactista -no d’imposició externa- del paquet de mesures portades a votació:

(…) són imatges en directe, d’un espai que ara per ara la policia controla fa tot just uns minuts després que durant tota la tarda hi hagi hagut concentració de protesta, moments de forts aldarulls, enfrontaments amb la policia contra les retallades socials pactades amb Brussel·les que s’estan debatent just aquesta hora a l’interior del Parlament

Tot seguit, de retorn a plató, l’altre conductor de l’espai, Joan Carles Peris, va també tornar a recordar a la -potser excessivament oblidadissa- audiència el caràcter eminentment positiu del paquet de mesures pactat:

El debat és viu, mentrestant a l’interior del Parlament. L’aprovació de les mesures d’austeritat permetrien a Grècia rebre 130.000 milions d’euros, no fer suspensió de pagaments i seguir a l’Eurozona

I un darrer vídeo final amb imatges proporcionades per agència tant dels disturbis com de l’interior del Parlament grec i amb la locució -no ‘in situ’ sinó des de Barcelona- del redactor d’internacional, Josep Noguer, de la qual en destaquem la frase que va concloure el redactat i que ens proporciona una càrrega informativa brutal:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

La frase de Noguer no permet el sorgiment del dubte. Davant un ‘no’ que significa el caos, el ‘sí’ a les noves i doloroses retallades socials significa per a la ciutadania de Grècia una hipoteca de quatre dècades de no res. Això sí, la pandèmia -pressumptament- s’atura aquí, a 1.800 quilòmetres de la nostra riba del Mediterrani.

Per contrast, i sense tornar-hi a entrar en profunditat, el mateix TN Vespre d’ahir va reeditar la categoria preeminent de la notícia de la defunció de la cantant Whitney Houston que ja havia mostrat en l’edició del migdia. Un total de 3 minuts 43 segons d’informació sensiblera (minut 13:17 a 17:00), altre cop obrint i tancant bloc informatiu -que sempre en reforça l’atenció- i fent treballar de valent altra vegada -i en diumenge- el corresponsal Antoni Bassas, el qual va tornar a connectar en directe des de Washington per actualitzar-nos la situació de la investigació de la mort que s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 de la capital dels EUA.

Va ser, doncs, aquest tractament diferenciat de les dues grans notícies del diumenge, però també la minsa -o nul·la- actualització de la informació provinent d’Atenes per part dels dos canals d’informació ininterrompuda de TV3 i TVE (canal 324 i el Canal 24 horas, respectivament), el que va encendre des del vespre fins a la matinada els ànims de molts tuitaires que havien anat seguint les informacions proporcionades ‘in situ’ via twitter per periodistes com ara David Bou, corresponsal del Setmanari Directa a la capital hel·lènica.

La indignació de bona part de la xarxa requeia sobre el col·lectiu periodístic dels grans mitjans de comunicació del país a qui acusaven de sotmetre’s, no a la rabiosa actualitat que proporcionava des de fa dies Grècia, sinó a les directrius dels organismes econòmics supranacionals i als seus portaveus polítics de Brussel·les.

Al cap i a la fi, poc després de la mitjanit d’ahir es va fer evident que no es tractava tan sols de potents protestes al carrer sinó d’una veritable dissidència en el sí del Parlament, com ho demostra el fet que 46 dels 300 diputats del Parlament grec (un 15% de la cambra) van trencar la disciplina de vot oposant-se a les mesures imposades, cosa que els ha comportat l’expulsió de les respectives formacions. Ens imaginem una situació similar al Congrés dels Diputats?

La no innocència de l’assentament del focus

Diuen que tota comparació és odiosa. Ho és. Sovint, però, és també ben significativa. El tractament -a TV3, però també als informatius de TVE– de les dues notícies destacades del diumenge d’ahir fan pal·lès la transcendental importància de tenir o no focus mediàtics permanents en diversos indrets del globus i, alhora, la no innocència en la tria d’on situar-los.

Suprimides les dues corresponsalies que TV3 tenia a l’Amèrica Llatina i al Marroc, la televisió pública catalana manté amb vida en l’actualitat les de Washington, Londres, Brussel·les, París, Jerusalem i Pequin. Dit d’altra manera, manté la seu a casa del gendarme global i a la de qui el rellevarà en un futur, manté la que se situa en el punt més calent del planeta, més la de la capital financera i les de dos dels principals centres de decisió de la política econòmica europea.

A Grècia no hi tenim focus permanents. No n’hem tingut ni n’hi tindrem mai. Però tampoc no hi hem desplaçat cap reporter de la casa, cap especialista en política econòmica, cap redactor d’internacional per cobrir una setmana que ja es preveia que seria densa i especialment interessant des del punt de vista informatiu. 1.800 quilòmetres separen Barcelona d’Atenes. Poc més de 1.200 separen la capital grega de la corresponsalia de Jerusalem, regentada per un Albert Elfa que se’n va fer un tip d’anar i venir d’El Caire o Tunísia durant l’esclat de la primavera àrab. Però no, Sintagma no és ni ha estat Tahrir. O potser sí i, per això, ha estat millor obrir i tancar l’objectiu de pressa i corrents.

La mort de Whitney Houston ha estat un símptoma més d’on se situen els centres de poder del globus, d’on sorgeixen les directrius dels titellaires globals que, transformades en informació, han d’arribar convenientment i puntual a les passives audiències d’arreu. La mort de Whitney Houston haurà aconseguit un pic alt de potència mediàtica en el dia d’ahir però amb el temps s’anirà esvaint fins a restar el que d’essencial trobem en la vida de tot artista: la seva herència creadora.

Per contrast, l’aprovació de les mesures d’austeritat aprovades ahir al Parlament grec sota la mirada justiciera dels mercats no haurà merescut més que un parell d’informacions desganades; però en canvi, la inevitable validació del nou rescat significarà, no per a un ens sobirà d’Europa sinó per a uns quants milions de ciutadans europeus, una condemna a quaranta anys més d’esclavatge.

En la sentència final de Josep Noguer en el petit bloc dedicat a la crisi grega hi subjau, doncs, el perquè del tractament voluntàriament esbiaixat de la informació i voluntàriament mancat de proximitat emotiva entre notícia i telespectador. Recordem-lo:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

No és el contagi de la fallida el que els fa més por als països susceptibles de seguir el camí hel·lènic. El veritable temor és que el tòrrid clima social, el descontrol als carrers i la pluja de còctels molotov, saltin fronteres i s’encomanin a societats que superen amb escreix el percentatge de desocupació de Grècia, societats que entomen dures i incessants retallades, societats que són a les albors de patir reformes laborals “extremadament agressives”.

Fred siberià en els informatius

Per a la matinada de dijous es preveu l’arribada a Catalunya d’una glopada de fred siberià que podria allargar-se tot el cap de setmana. Les previsions d’homes i dones del temps apunten fins i tot a una situació excepcional i al possible assoliment de registres mai vistos. Metereològicament parlant, doncs, s’albira una pausa en aquesta mena de perpetuu estiuet de Sant Martí en què semblem instal·lats.

A la tebior -a voltes, caloreta- del termòmetre atmosfèric durant la tardor i el que portem d’hivern, però, no li han correspost valors equivalents en el clima social. En aquest apartat, la temperatura a casa nostra no ha deixat de caure de manera imperceptible però sense interrupció des de finals de la passada primavera. El resultat?: evidents símptomes d’hivernació en una ciutadania que ha anat entomant com un veritable autòmata tots i cadascun dels anuncis de “dolorosos però inevitables ajustos pressupostaris” i el reguitzell de dades poc tranquil·litzadores que arriben sobre la nostra economia (les darreres, més recessió i nou sostre del nivell d’atur). En aquest sentit, el #siberiana2012 que ha triomfat a twitter harmonitzarà per uns dies temperatura ambiental amb la cerebral.

En el Salvados del passat diumenge, Jordi Évole preguntava a José Luis Sampedro com era possible que, segons revelaven les darreres enquestes, la ciutadania no només acceptés les retallades que l’afecten sinó que a més les cregués necessàries. Per al veterà escriptor i economista la resposta és ben senzilla:

Se debe a una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre, que es el miedo. Se debe al miedo. El gobernar a base de miedo es eficacísimo: si usted amenaza a la gente con que los va a degollar, luego no los degüella pero los explota, los engancha a un carro, les azota… y se dice eso que es tan grave: “virgencita, que me quede como estoy”. El miedo hace que no se reaccione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es mucho más fuerte casi desgraciadamente que el altruismo, que el amor, que la bondad… Y el miedo nos lo están dando todos los días los periódicos y la televisión.

No seré pas jo qui contradigui Sampedro. La por ha estat i és, sens dubte, l’instrument essencial que ha permès dominar l’administrat (digui’s “súbdit”, “feligrès” o “ciutadà”) en qualsevol de les etapes de la història i en qualsevol indret del globus. El mateix temor a un destí incert i ingovernable que niava entre les protectores muralles d’alcàssers i castells o entre els imponents i apocalíptics murs de les catedrals habita ara en quelcom molt menys tangible però igualment poderós: en els canals de difusió del missatge oficial.

La por paralitza, diu Sampedro. I és cert. Però no només la por enrigideix els membres i n’impedeix el moviment. També ho fa -i molt- l’ús interessat i constant d’exageracions, d’atenuacions i de silencis al voltant dels fets objectivament susceptibles de ser comunicats a la ciutadania.

Ja ho explicàvem a Telenotícies antitèrmics: quan, arrel de l’intent fallit de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya i dels fets del Parlament, va anar-se extenent entre la ciutadania la percepció que existia un permanent conflicte social i un dèbil control de la situació per part del Govern, el president de la Generalitat, Artur Mas, va impulsar una política informativa restrictiva destinada a refredar l’agitat clima social. En aquell post, exemplificava el triomf de l’acció governamental amb l’esbiaixat tractament del Telenotícies Vespre del 3 d’octubre de dues notícies susceptibles de generar rebuig o malestar ciutadà: l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques en la sanitat pública i la detenció dels pressumptes bloquejadors del Parlament de Catalunya.

D’aleshores ençà, i malgrat la nova retallada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no es pot negar que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya ha trobat en els serveis informatius de TV3 un poderós aliat en la seva lluita contra l’escalfament global… del termòmetre social.

Però ja no només en la televisió nacional de Catalunya.

Gebrada unànime

El fred siberià -dèiem a l’inici- arriba a Catalunya la propera matinada. Aquest passat dilluns, però, ja vam tenir en els informatius dels nostres canals de televisió una altra bona mostra del glaç que cobreix tota informació potencialment perillosa. Tornaven al protagonisme les derivades judicials d’aquells ja llunyans successos del 27 de maig i 15 de juny a la plaça Catalunya i al Parlament, respectivament. En concret, dues eren les novetats sobre les quals l’opinió pública havia d’estar puntualment informada el 30 de gener: el rebuig de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament amb el conseqüent retorn del cas a Catalunya, i una nova imputació d’un altre alt càrrec dels Mossos d’Esquadra (el comissari de l’àrea de Barcelona, Joan Carles Molinero) en relació a l’intent de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya.

En l’esmentat post “Telenotícies antitèrmics” els informatius de TVE Catalunya i sobretot els de BTV s’allunyaven de la gelor mostrada per TV3 a l’hora de abordar les notícies poc favorables a les tesis governamentals del país o aquelles que podien suscitar malestar en bona part de l’audiència. En aquesta ocasió, però, la unanimitat és absoluta, probablement perquè els actuals regents en els respectius executius -ara sí- comparteixen la idea que algunes qüestions són massa empipadores i que, per tant, més val no aturar-s’hi en excés.

De les tres principals cadenes de televisió públiques del país, l’única que no fa referència a la nova imputació d’un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra per l’afer de la plaça Catalunya és BTV. Els altres dos canals, TV3 i TVE Catalunya, tracten en els seus informatius del vespre les dues notícies alhora.

Com ja ve essent habitual, en el Telenotícies Vespre de TV3 (minut 19:59 a 20:36) s’opta per un tractament televisivament pobre, és a dir, amb imatges amb veu en off des de plató, amb una durada d’emissió de 37 segons -repeteixo, per a les dues notícies- i amb una locució del veterà Ramon Pellicer farcida de noms propis, un xic accelerada i definitivament avorridota, amb clara voluntat de complir l’expedient i poca cosa més.

Però a més a més, les imatges del vídeo despisten: se’ns parla del nou imputat, Joan Carles Molinero, però visualitzem les imatges recollides la setmana anterior en l’arribada als jutjats de l’intendent Antoni Antolín (acompanyat, això sí, de Molinero), de manera que en cap moment queda clar qui dels dos és el subjecte principal de la notícia, i tot seguit, les del director general de la Policia, Manel Prat, també en la seva arribada a la Ciutat de la Justícia de la setmana anterior. I sense cap mena de tall ni en el vídeo ni en la locució del cèlebre periodista, s’escomet la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, notícia que s’il·lustra amb el document visual d’arxiu que sempre fan servir en qualsevol informació que tracta aquesta qüestió: les televisivament potents imatges de l’actitud agressiva d’alguns dels ‘indignats’ vers els diputats catalans el 15 de juny de l’any passat.

Quant a les altres també potentíssimes imatges que recollien l’actitud violenta d’alguns policies vers manifestants pacíficament asseguts a la plaça Catalunya, aquelles imatges ja fa molts i molts mesos que reposen en el departament de Documentació de TV3.

Pel que fa als informatius territorials catalans de TVE el tractament de les dues notícies va ser, fins i tot, més tendenciós que el de TV3. Si en el cas de la cadena nacional de Catalunya es jugava més a desorientar en la difusió de les dades imprescindibles de les dues informacions (dades certament recollides), en el tractament de TVE Catalunya directament s’opta per donar categoria a la notícia sobre els fets del Parlament i a minimitzar la imputació del cap dels Mossos a Barcelona.

En L’informatiu vespre del 30 de gener es dediquen tan sols 28 segons a les dues notícies (minut 17:32 a 18:00) i, com en el cas de TV3, també es considera adient la fórmula televisivament pobre d’emetre un vídeo locutat des de plató. També aquí la primera de les dues notícies que s’aborda és la del cinquè imputat pel desallotjament de la plaça Catalunya, amb la diferència que en aquesta ocasió hi dediquen 10 tristos segons de locució sense cap imatge de Joan Carles Molinero (que no ha de declarar fins al 10 de febrer) ni d’anteriors compareixences d’altres alts càrrecs policials o polítics imputats també en la causa. Que no tenien imatges escaients per il·lustrar la notícia?: podien haver tirat d’arxiu i rescatar les ja oblidades imatges dels poc ambiguus cops de porra contra els manifestants, emprant exactament el mateix criteri que segueixen a l’hora d’abordar els fets del Parlament.

Perquè, evidentment, aquí sí, aquí la notícia sobre el retorn a Barcelona de la causa pels afers del Parlament sí que mereix la incrustació de 18 segons de vídeo amb les ja unàniment comdemnades accions dels bloquejadors del Parlament de Catalunya, qui sap?, potser per difuminar una locució des de plató que aclareix que la decisió de l’Audiència Nacional afavoreix la posició de la defensa dels ‘indignats’ imputats fins al punt de donar-los més arguments per tornar a reclamar l’arxiu definitiu de la causa.

I per últim, com dèiem a l’inici, per a BTV la imputació del cap dels Mossos en el desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya no mereix cap esment en l’edició del vespre del seu informatiu. Respecte a la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, la notícia és abordada en l’edició de BTV Notícies migdia (minut 17:25 a 18:05). També aquí s’opta per un tractament amb imatges d’arxiu (les que ja us imagineu) i amb locució des de plató, això sí, amb un redactat molt més complert i rigorós durant els 40 segons que dura la notícia.

Gelarà sobre gelat

Hem apuntat en aquest blog que el Govern de la Generalitat ha recomanat en diverses ocasions als periodistes del nostre país que adoptessin la seva part de responsabilitat en el seu exercici diari d’informar. Aquests consells -aparentment no vinculants- han provingut del conseller d’Interior, Felip Puig, darrerament -i no per casualitat- allunyat dels focus mediàtics. El 30 de setembre de 2011, Puig dirigia aquestes paraules als professionals de la informació:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

Però també s’han originat en la pròpia sala de màquines de Presidència. Com ja vam dir a Bon any 1220 el propi president de la Generalitat, Artur Mas, va proferir durant l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació unes més tènues directrius per aquells que, entre altres coses, i en compliment de l’ineludible mandat de servei públic, haurien d’encarregar-se també d’escrutar l’acció del poder executiu:

En aquest moment, la vostra feina no és només fer preguntes incòmodes, sinó ser també part de la solució. I això vol dir ajudar a què hi hagi un canvi de mentalitat al nostre país

Les recomanacions hauran estat subtils, tènues o, en alguns casos, vaporoses. Però, vista l’amabilitat amb què els nostres principals mitjans de comunicació (especialment els televisius, líders encara quant a capacitat d’influència social) han anat i van abordant els temes més foscos dels nostres representants, i vist el líquid congelant amb que han anat i van envernissant les notícies potencialment “calentes”, no hi ha pas cap dubte que les volves de neu han agafat just allà on havien d’agafar.

Com a mínim podem estar tranquils. Quan la propera matinada tregui el nas la #siberiana2012 no caldrà patir per cap efecte perniciós. El proper fred siberià ens trobarà a tots convenientment congelats.

Telenotícies antitèrmics

Si una cosa va assolir satisfactòriament el moviment del 15-M a Catalunya va ser posar el poder polític del país en situació d’amenaçador escac. La frustrada temptativa de desallotjament -o neteja, segons pròpies paraules dels inspiradors- del 27 de maig i l’intent d’aturar el Parlament per part dels ‘indignats’ el 15 de juny va ferir el govern de la Generalitat en dues àrees fonamentals. D’una banda, aquests fets trasbalsaven la línia estratègica que des que va agafar les regnes el president Mas perseguia prioritzar i potenciar tots els temes relacionats amb la seguretat a Catalunya i, en darrer terme, mostraven a l’opinió pública de manera transparent que el Govern flaquejava en matèria de control de la informació.

En un marge de poques setmanes, una ciutadania tocada en major o menor grau per la crisi econòmica i fatigada per la llunyania del discurs polític, va ser testimoni d’una certa generalització del desordre i la crispació, fins i tot, del conflicte social. Durant força dies, les imatges televisives de les places catalanes i de la resta de l’estat compartien protagonisme amb la plaça Sintagma de la capital d’un país en fallida i ens recordaven -salvant les distàncies- les revoltes populars que s’havien produït a diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Des de la perspectiva del poder executiu, allò era simplement intolerable. Més intolerable encara, sabent que dins de les línies estratègiques d’aquell poder es trobaven -i es troben, com sabem- unes imparables polítiques de massives i doloroses retallades socials que difícilment es poden a dur a terme enmig d’un clima d’agitació ciutadana. Una situació que se’ls escapava perillosament de les mans ha hagut de ser urgentment redreçada.

I s’ha redreçat. D’aleshores ençà, el govern d’Artur Mas no ha permès que cap esdeveniment ni cap discurs al nostre país poguessin enterbolir l’aplicació de les mesures governamentals de la manera que havien estat planificades. Per a l’exitós desenllaç d’aquestes tàctiques no cal dir que ha estat primordial recuperar el control de la informació, primer, i netejar la malmesa imatge dels cossos de seguretat, després.

Refredar el termòmetre social

No cal ser especialment perspicaç per endevinar que el control de la informació per part d’un govern necessita de la connivència majoritària dels mitjans de comunicació del país. En el cas que ens ocupa, la complicitat mediàtica és del tot natural en grups de comunicació històricament al·lèrgics als mots ‘desordre’ i ‘inseguretat’ (Godó, al capdavant), probablement també en d’altres més preocupats pels avenços sobiranistes que no pas per les demandes socials (Hermes, grup propietari d’El Punt Avui) i definitivament difícil d’aconseguir en grups de comunicació d’abast estatal i/o d’ideologia -diguem-ne- progressista (Zeta, Prisa…).

El que sí que és primordial és controlar al màxim els mitjans de comunicació nacionals públics del país, en aquest cas Catalunya Ràdio, però sobretot TV3, atès l’intrínsec potencial d’influència de la televisió en general i, de manera particular, per la consolidada imatge de credibilitat de la cadena pública catalana.

Si hem anat seguint els espais informatius de referència de TV3 haurem pogut comprovar que des que es van produir els fets del Parlament de Catalunya el 15 de juny, s’han anat succeint tres fenòmens interessants. El primer, l’estranya desaparició de la llum pública (fins fa ben poques setmanes) de la figura política que més s’havia prodigat durant la calenta primavera catalana, el conseller d’interior Felip Puig. El segon, el restabliment de la correcta imatge pública dels Mossos d’Esquadra a través de la difusió -dia sí, dia també- d’innombrables i exitoses operacions anti-droga, o contra bandes especialitzades en robatoris, màfies de la prostitució o furts en les zones turístiques del país. I el tercer, la progressiva minva en la focalització informativa de qualsevol esdeveniment que de manera directa o indirecta ens pogués recordar el recent passat convuls o transportar a places ocupades i a eslògans subversius.

Com dèiem, des de la perspectiva de qui governa un país, sobretot en temps de crisi, és simplement inacceptable que la ciutadania tingui la percepció que, u, el país és un caos, i dos, que els encarregats de garantir la seguretat interior defensen únicament els interessos dels que ostenten el poder. I contrarestar aquestes dues circumstàncies ha estat el que ha ocupat els darrers mesos bona part de la jornada laboral dels nostres dirigents. I sens dubte, se n’han sortit amb escreix.

Les llarguíssimes vacances d’estiu del conseller Puig (vacances mediàtiques, s’entén) i els triomfants relats que els cossos de seguretat del país han pogut col·locar en els principals mitjans de comunicació -repeteixo, especialment a TV3-, tot plegat amanit amb la manera com se’ns estan presentant les protestes contra les retallades dels diversos col·lectius professionals, han propiciat l’assoliment d’un clima ciutadà acceptablement menys calent que el vam viure en la primavera. Imaginem-nos per un moment que les darreres intencions estalviadores de l’Institut Català de la Salut haguessin sortit a la llum pública enmig d’aquell enorme sidral reivindicatiu.

Tot i les temperatures estiuenques, tot i la profusió de dades socials i econòmiques negatives, és indubtable que la perillosament oscil·latòria febre “revolucionària” s’ha transformat en permanent -però controlable- febrícula. I aquest nou clima social ha propiciat no només que el conseller d’interior Felip Puig hagi reaparegut a la vida pública catalana amb una completa neteja de cutis sinó que ho hagi fet, a més, amb el total convenciment que les recomanacions -o subtils directrius- que va deixar anar el dia que presentava la col·laboració del departament amb els municipis serien amablement recollides pel col·lectiu periodístic:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

No m’entretindré a detallar-vos el seguit de sentiments i records que em provoquen sentències com aquesta. En cap cas no podria millorar el que ha expressat de manera clara el periodista David Fernàndez a Media.cat en el seu article Plomes o porres:

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica (…)

Tanmateix, sí que faré notar que, a banda de l’esmentat article de David Fernàndez, aquestes -diguem-ne- recomanacions del conseller Puig només han estat recollides pel diari digital e-notícies, m’imagino que per l’habitual dedicació d’aquest mitjà a difondre informacions que poden suscitar la polèmica. Cap esment més en cap altre mitjà de comunicació; cap expressió en 140 caràcters en els populars comptes de twitter dels encara més populars professionals de la informació; cap comunicat de queixa del nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (que sí havia reaccionat, en canvi, davant les crítiques del conseller a la cobertura informativa del desallotjament del 27 de maig).

Senyal que la informació llençada pel titular d’Interior de la Generalitat ha arribat de manera precisa a qui havia d’arribar i que ha quallat: no ha estat filtrada a la sempre excessivament mal·leable opinió pública, sinó que ha quedat ben custodiada per aquells que, sabent-se professionals d’una tasca d’enorme responsabilitat social, sens dubte sabran utilitzar-la amb el seny que correspon.  

El nostrat antitèrmic televisiu

El dilluns 3 d’octubre ens ha proporcionat l’exemple perfecte d’aquesta recuperació del control informatiu per part dels gestors del nostre país. Farem una ullada detallada a l’espai  informatiu de referència de la cadena pública catalana, el Telenotícies, afegint-hi unes pinzellades comparatives amb L’Informatiu de TVE Catalunya.

Aquell dia, el protagonisme del panorama socialment bulliciós català requeia, d’una banda, en la sanitat pública (augment de les llistes d’espera de les operacions quirúrgiques i nou intent negociador entre l’Institut Catala de la Salut i els sindicats), i de l’altra, en l’inici de les detencions dels pressumptes implicats en el bloqueig del Parlament de Catalunya el 15 de juny.

TV3, en el seu Telenotícies Vespre ho va veure de la següent manera:

Notícies sobre la sanitat pública

El Telenotícies Vespre va obrir edició amb una notícia d’indubtable interès per a la ciutadania, l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques i les mesures que el Departament de Salut aplicaria per garantir uns terminis concrets d’espera segons la urgència de cada malaltia. La durada total de la notícia va ser de 3 minuts 49 segons (del 01:23 al 05:12) i va consistir en:

1.- Informació prèvia de les actuals dades de temps d’espera explicades pel conductor del TN, Ramon Pellicer, de la següent manera:

(…) Aquest estiu, al juny, les persones a l’espera d’operació eren gairebé uns 70.000, un augment del 30,5%. La xifra s’explica, a banda del tancament de quiròfans en horari de tarda, pel creixement vegetatiu de la població, segons dades del departament de Salut

Fixem-nos bé en la informació. L’augment del 30,5% de persones en espera d’una operació es deu a dos motius essencials: al tancament de quiròfans en horari de tarda i al creixement vegetatiu de la població. Explicat així, de forma concisa i transparent, el missatge arriba de manera diàfana a l’audiència. En canvi, quina és l’estructura triada pels serveis informatius de TV3 en el redactat d’aquesta informació?: doncs una estupenda frase subordinada, és a dir, una estructura poc o gens recomanable en redacció periodística, en general, però molt especialment en ràdio i televisió, perquè provoca que el missatge arribi excessivament difús al receptor. Com podem imaginar, aquesta tria no és ni casual ni innocent. I menys encara, el fet que hagin escollit com a oració principal de la informació el motiu no atribuible a la gestió política…:

La xifra s’explica pel creixement vegetatiu de la població

…i que hagin relegat a una posició secundària la conseqüència de les mesures dictades pel govern de la Generalitat: el tancament de quiròfans en horari de tarda.

2.- Vídeo amb el detall de les mesures de la conselleria i els temps d’espera garantits per llei segons el tipus d’operació, les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz i un petit reportatge d’una pacient que fa nou mesos que espera una operació de pròtesi de genoll i que explica que en la darrera visita li van dir que no sabien si s’hauria d’esperar un any o dos anys més. La informació sobre aquest exemple particular de llarga espera per a una operació acaba amb la veu en off matitzant les pròpies paraules de la pacient:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun [la pacient], teòricament hauria de rebre atenció immediatament

I, tot seguit, ja a plató, per si no ha li ha quedat suficientment clar a l’audiència, la conductora del TN, la Raquel Sans, torna a recordar-nos que:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun, teòricament -com els dèiem- hauria de rebre atenció immediatament. Ho acabem de veure en el vídeo explicatiu de fa només uns segons

3.- La notícia pròpiament sobre l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques es completa amb les garanties del departament de Salut respecte a l’atenció de les malalties de risc (cardíaques i oncològiques) dins dels terminis de seguretat i ens expliquen que el temps d’espera per operacions en malalts de càncer a mes de juny de 2011 han estat en general menors als esmentats terminis de seguretat. És clar que no ens diuen quines han estat les dades reals a finals d’aquest estiu; això sí, reconeixen que:

(…) són terminis que, probablement, s’hauran allargat més durant aquest estiu perquè s’ha reduït l’activitat als quiròfans més de l’habitual

O traduint els eufemismes emprats per la Raquel Sans:

(…) són terminis que, segur, s’hauran allargat més durant aquest estiu per les mesures del departament de Salut que han obligat a tancar nombrosos quiròfans

Aleshores, sense cap tall en la informació, el Telenotícies aborda l’altra notícia important de la jornada en matèria sanitària: la represa de les negociacions entre Institut Català de la Salut i sindicats i les noves protestes dels professionals mèdics. Total de la informació: 27 segons (minuts 05:13 a 05:40). A dreta llei, aplicant criteris de rabiosa actualitat, aquesta hagués hagut d’aparèixer com a informació principal i hagués hagut de merèixer un tractament més extens. En canvi, tot i que ja havia estat a bastament tractada en l’edició del migdia del propi Telenotícies, la notícia sobre les mesures adoptades per Salut en relació a les llistes d’espera és la que es considera primordial tant en ordre d’emissió com en durada (recordem, 3 minuts, 49 segons).

A banda de l’implícit significat de la relegació del conflicte sanitari a un apartat residual del Telenotícies, cal no perdre detall de com està explicada la notícia.

Per començar, la informació és de les que en televisió podem qualificar de baixa intensitat: consisteix en l’emissió d’imatges de les protestes explicades per una veu en off -en directe, des del plató- del propi conductor.

Si ens centrem en les imatges, veurem que la concentració dels professionals mèdics davant la seu de l’Institut Català de la Salut ha estat filmada des d’una posició molt llunyana de la porta principal, lloc on es van produir diverses escenes de tensió i certa violència entre Mossos d’Esquadra i manifestants. La resta de les imatges descriuen una marxa tranquil·la i pacífica dels manifestants per la Gran Via de les Corts Catalanes. Com és lògic, cap personalització de la protesta, cap tall de veu de representants sindicals.

I el que no té cap mena de desperdici és el redactat que acompanya les imatges insulses de la protesta i que Ramon Pellicer -talment com un lloro- llegeix des de plató. Us en faig aquí sota la transcripció literal del redactat tal i com ha estat verbalitzat pel veterà periodista de TV3 (us torno deixar aquí l’enllaç al Telenotícies perquè l’escolteu amb atenció; recordeu, minuts 05:13 a 05:40):

Metges i infermeres s’han tornat a manifestar, demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut les retallades que hi ha sobre la taula si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal 1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys

Els sindicats afirmen que només afectaran una baixada de sou si per escrit tenen confirmació que no hi haurà acomiadaments

Després de dues hores la reunió ha acabat sense acord

Fixeu-vos en el primer paràgraf, que és on apareixen totes les dades substancials de la notícia. En Pellicer recorda aquella cèlebre locució del no menys cèlebre Alfredo Urdaci en temps de la TVE d’Aznar, quan el periodista va haver de llegir una sentència contrària a Radio Televisión Española i favorable al sindicat Comissions Obreres (a qui ell es va referir com a C.C.O.O.).

En aquest cas, la tècnica que empra el periodista de TV3 per locutar el primer i transcendent paràgraf és eliminar els signes de puntuació tant com li ha estat possible, de manera que:

1. on hauria d’haver-hi hagut un punt i seguit, existeix una subtil inflexió de veu que generosament he traduït com una coma (“Metges i infermeres s’han tornat a manifestar,…”)
2. on hauria d’haver-hi hagut un altre punt i seguit, no hi ha cap signe de puntuació (rere el mot ‘Salut’ en la frase “demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut”)
3. també desapareix la pausa imprescindible en locució radiofònica o televisiva entre dues frases condicionades: entre la frase causal: “si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal” i la seva conseqüència: “1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys”

En resum, un paràgraf absolutament inintel·ligible que, altre cop, no és producte de la casualitat ni de la incompetència (el senyor Ramon Pellicer coneix amb escreix la teoria de la locució radiofònica, que ha transmès a no pocs alumnes de la UAB). L’embarbussament és del tot intencionat, i busca minimitzar encara més una informació que, ja de per sí, ha merescut un tractament visual molt pobre.

Per acabar de confirmar aquestes subtils manipulacions televisives dirigides totes elles a allunyar l’audiència de la percepció de permanent conflicte en el món sanitari, podeu fer un cop d’ull a l’edició del vespre de L’Informatiu de TVE Catalunya, els serveis informatius de la qual segueixen unes directrius -en espera de l’inevitable canvi de “règim” a nivell estatal- del tot divergents amb les de la cadena catalana.

Veureu que, a parer de TVE Catalunya, la notícia principal ha de ser la més actual (les protestes del col·lectiu sanitari), i com a conseqüència, la informació mereix un tractament molt més extens (3 minuts, 12 segons: del 01:52 al 04:14). A més, aquí sí que apareixen reflectides les escenes de tensió que es van produir a les portes de l’ICS, escenes que, per a centenars de milers de catalans seguidors dels Telenotícies, mai no s’han arribat a produir. I també, aquí sí que la massa informe de manifestants que vèiem a TV3 adquireix una configuració més personalitzada, gràcies als dos talls de veu de sengles sindicalistes.

Notícia sobre la detenció de bloquejadors del Parlament

L’altra informació destacada del dia amb rerefons de conflictivitat social és la que es referia a la detenció de quatre de les vint-i-dues persones identificades per la policia com a agressors de diputats del Parlament de Catalunya en l’intent de bloqueig d’aquesta institució el passat 15 de juny.

A TV3 li donen caràcter preeminent a la notícia, com demostra el fet que obre bloc informatiu. Això sí, per tal d’evitar la conjunció de massa informacions amb evidents i perilloses derivades cap al conflicte social, separen el problema sanitari i l’afer dels ‘indignats’ amb més de 10 minuts d’emissió de notícies de caire ben divers. Com és lògic d’imaginar, els serveis informatius de TVE Catalunya utilitzen l’estratègia oposada a L’Informatiu: no només no separen aquestes dues informacions sinó que a més n’hi afegeixen una altra entremig que també mostra malestar professional contra les retallades, en aquest cas a la universitat.

Tornant al Telenotícies, el bloc dedicat als afers del Parlament s’inicia al minut 16:38 i finalitza al minut 18:13. Total, 1 minut 35 segons d’una informació que consta de:

1. unes primeres imatges de la posada en llibertat dels quatre joves després d’haver-los pres declaració
2. un recordatori dels fragments més violents i clarament inculpatoris del bloqueig del Parlament
3. unes declaracions de l’advocat dels joves en què afirma que les detencions tenen finalitat “d’escarni públic” i que persegueixen “enviar un missatge de contundència”, immediatament contrarestades pel propi conseller d’Interior, Felip Puig, amb la reducció a motivacions de justícia i seguretat
4. i unes darreres imatges -altre cop en posició residual- de la informació més novedosa: les protestes dels ‘indignats’ a la plaça de Catalunya contra aquestes detencions (tot i que es recull el posicionament oficial del moviment, tampoc aquí no existeix cap personalització de la protesta ni es dóna veu a cap dels seus participants)

Per cert, ni en el Telenotícies de TV3 ni tampoc a L’Informatiu de TVE Catalunya no hi trobem ni una sola referència al fet que les detencions dels ‘indignats’ que van participar en els fets del Parlament són el resultat de la tramitació de la denúncia interposada pel grup Manos Limpias (tan sols BTV, en el seu informatiu vespre d’aquell dia, i diversos mitjans escrits alternatius, com explica Media.cat, es fan ressò d’aquest fet).

Però a banda del propi tractament d’aquesta informació, subtilment dirigida a combregar amb les tesis del departament d’Interior, el que aquí acaba de confirmar l’oberta connivència dels actuals serveis informatius de la televisió pública catalana amb els responsables governamentals del nostre país, és la notícia que s’emet just a continuació de la dels ‘indignats’ detinguts.

I aquesta informació no és cap altra que un detallat i triomfant relat d’una nova i exitosa operació policial; en aquest cas, el dispositiu de prevenció de robatoris al metro de Barcelona, dut a terme durant l’estiu per Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i que hi ha permès reduir el nombre de furts.

Com en el cas de les protestes del col·lectiu mèdic davant l’Institut Català de la Salut, també aquí s’opta per l’emissió d’unes imatges del dispositiu policial al metro de Barcelona acompanyades de la veu en off en directe del propi Ramon Pellicer. La gran diferència entre una i altra és que, aquí sí, el veterà periodista de TV3 trasllada al seu exercici professional el seu bast coneixement en matèria de locució: aquí no hi trobem precipitació, respirem com toca gràcies a les pauses escaients, i sobretot s’ens enfatitza responsablement i convenient les dades més significatives de la informació.

I com a darrer apunt, destacar que en L’Informatiu de TVE Catalunya el bloc de conflictes socials (retallades a la sanitat més llistes d’espera, retallades a la universitat i ‘indignats’ detinguts), que finalitza al minut 07:40, queda del tot separat de la notícia de l’èxit policial al metro de Barcelona, que s’inicia al minut 16:40.

Aquest darrer detall de la tàctica informativa de l’ens estatal a Catalunya ens corrobora la transcendència de l’elaboració de l’escaleta d’un informatiu i ens confirma -per oposició- que els serveis informatius de TV3 han optat, ja definitivament, per fer seves les recomanacions o -com en dèiem?- subtils directrius que el conseller Felip Puig va adreçar oportunament al col·lectiu periodístic i que recollíem a l’inici d’aquest post.

No deixa de ser curiós que l’absència de neutralitat que Puig pregava als periodistes sigui recollida pels periodistes de TV3 en sentit totalment oposat als interessos dels propis professionals de la cadena televisiva de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un col·lectiu professional que -recordem-ho- es troba en una situació similar a la dels treballadors públics de la sanitat o de l’ensenyament, és a dir, gaudint d’un meravellós dia a dia farcit de retallades de plantilla i salarials.

Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.