Aquell que estigui més o menys avesat a llegir les “petites” reflexions que vaig penjant aquí, sabrà que, en menor o major mesura, són sempre els mitjans de comunicació -en qualitat de principals generadors de l’opinió general- el motiu central d’observació del blog. O, essent més precisos, els mitjans de comunicació massius, aquells que configuren -de moment, com a mínim- l’agenda de la controvèrsia ciutadana.
Faig aquest advertiment perquè arrel del post Ara sí que toca previ a la massiva manifestació de l’11 de setembre, el debat tant virtual com presencial que se’n va generar va centrar-se molt més en el “què” (sí o no al dret a decidir, sí o no al camí sobiranista) que no pas en el “com” -el que en realitat m’interessava-, és a dir, en la manera com un debat essencialment marginal com l’independentisme havia irromput en l’arena del neguit general de la ciutadania.
Argumentava en aquell article que, per bé que el sentiment de trencar lligams amb Espanya anava prenent força en la societat catalana, tal i com demostraven els diversos baròmetres d’opinió des que Mas va arribar el poder, era també cert que l’extrema i sobtada popularització del debat era desproporcionada. I hi afegia, per lògica, que hagués estat impossible la penetració de la discussió sobiranista com a centre de les tertúlies de cafè sense la voluntat expressa -i també sobtada- de la central Convergència i Unió i el seu aparell mediàtic nacional, tan públic com privat.
Des d’aleshores fins al 25N, ja ho hem vist, hi ha hagut només un únic i repetit plat de degustació possible en el menú dels mitjans de comunicació del país, també en els “del costat” (si és que ja els podem anomenar així) i ben salpebrat amb el sorprenent interès de les principals capçaleres i cadenes de tele i ràdio internacionals. I mentrestant, just en el moment de la història recent del país amb major índex de pobresa i agudització de les diferències de classe, just en el moment més àlgid del qüestionament de l’actual sistema de representació de la veu popular, diverses formacions polítiques i col·lectius de ciutadans amb profund neguit social han constatat com se’ls cloïa irremeiablement les portes de l’espai de debat.
És el que tenen els rutinaris plats únics: si no hi ha per triar, menges sense escarafalls el que dia rere dia t’ofereixen. I el que t’ofereixen ha estat, en aquest cas, ben senzill: o estàs en el bloc dels qui creuen en el dret per a l’autodeterminació de Catalunya o estàs en el bloc oposat; o bé pertanys al bàndol sobiranista o bé a l’unionista, una terminologia amb reminiscències de l’Úlster que en qüestió de setmanes s’ha instal·lat amb tota naturalitat en moltes de les anàlisis polítiques del nostre país.
El menú circumscrit amb exclusivitat en un dels dos clàssics eixos de la política catalana -el nacional- ha presentat fins a la jornada electoral, però, una particularitat que no pot ser en cap cas omesa: ha estat el president del Govern de la Generalitat en persona qui n’ha pres el timó en el viratge d’un vaixell tradicionalment censurat per la manca de definició. Tot i les travetes del líder d’Unió Democràtica i de distingits capitosts empresarials, la novedosa i nítida determinació d’Artur Mas en l’aposta sobiranista ha estat àmpliament lloada des de moltes i ben diverses tribunes.
Campanya intel·ligent…
Des de la gran manifestació de la Diada, l’estratègia de la coalició governant ha estat presentar el camí cap la consulta secessionista, primer, i l’estat propi, després, com un procés que, u, esdevenia excepcional, i dos, que descansava sobre les sofertes espatlles d’un líder vigorós i valent que requeria, però, del màxim suport de la ciutadania per poder presentar batalla. L’aposta personalista en la qüestió identitària i el caràcter d’excepcionalitat històrica han esdevingut el lietmotiv de Convergència i Unió -ja força abans de començar la campanya-, aposta amb què estava en disposició d’invertir el previsible i lògic cost electoral després de dos anys de contundent gestió retalladora.
Amb aquest objectiu, els aparells de comunicació de Convergència i Unió i del Govern de la Generalitat -gens fàcil, en alguns casos, de distingir- van posar-se a treballar a tota màquina. Amb un objectiu assolible de manera immediata: sobreexplotació del vaixell sobiranista -especialment, del seu timoner- en els mitjans clarament afins (els públics de la CCMA que controlen amb mà ferma i els privats del Grupo Godó). I un d’altre de no tan senzilla consecució: combatre els lògics dubtes dels mitjans de comunicació més obertament sobiranistes en relació al grau de sinceritat de la proposta i atraure’ls a la causa amb la poc rebutjable cirereta del “tren que probablement només passa una vegada”.
Així, dos editorials de La Vanguardia amb dues setmanes de diferència evidenciaven que el gir sobiranista de la coalició conservadora i la consegüent naturalesa de procés insòlit en la història de Catalunya començaven a donar els seus fruits.
A partir d’un primer sondeig encarregat pel rotatiu, el 30 de setembre (5 dies després de la convocatòria d’eleccions anticipades) un primer editorial sintetitzava els sorprenentment excel·lents resultats per a CiU amb el poderós titular “Sacudida electoral” i empraven el llenguatge sense matisos propi dels fenòmens irremeiables per destacar la situació novedosa de la política catalana i, sobretot, el ferm pilotatge i la salut de ferro amb què Artur Mas es plantava a les portes electorals. Així, un diari habitualment moderat en els articles editorials:
-qualificava la manifestació de la Diada de “tsunami”
-destacava l’astúcia política del president que “ha sabido interpretar la voluntad de los manifestantes y ha tomado la iniciativa convocando anticipadamente las elecciones, que tendrán, quiérase o no, un carácter plebiscitario”
-per conclure, finalment que: “Artur Mas se erige, sin sombra, en el líder que mejor representa la voluntad de los catalanes“
Quinze dies després, en un segon editorial, La Vanguardia justificava l’encàrrec d’un nou sondeig altre cop en l’excepcionalitat històrica, no només pel procés en sí, sinó també -i sobretot- pel seu inusual caràcter personalista:
La relevancia que ha adquirido esta cita con las urnas después de la manifestación del Onze de Setembre y del proceso soberanista emprendido por el presidente de la Generalitat, que le ha llevado a convocarlas, justifica la frecuencia con la que este diario pretende tomarle el pulso a la sociedad catalana a través de sondeos
En aquella segona enquesta encomanada pel principal rotatiu del principal grup de comunicació del país, CiU ja aconseguia la majoria absoluta. Per si no havia quedat clar, la causa del sorprenent tomb d’una formació que en condicions normals hauria de veure’s desgastada per la gestió política tenia nom i cognom:
Esta nueva encuesta refleja que CiU, pero sobre todo Artur Mas, continúan teniendo un respaldo muy amplio de los electores. De hecho, sus expectativas aumentan y ya dispondría de mayoría absoluta
Dos dies abans de la publicació d’aquell sondeig i de l’editorial corresponent, el festiu 12 d’octubre, La Vanguardia entrevistava al president Mas, interviu que anava a càrrec del periodista Jordi Barbeta, que ja havia fet el seguiment de la seva estada a Massachusetts del passat mes de juny i el qual, en el preàmbul de l’entrevista, qualificava el procés engegat per Mas com a “terrabastall en la política catalana, espanyola i europea“. En el cos de la conversa, ben nítids, s’exposaven els pilars del missatge de la coalició:
-Personalisme justificat en la necessitat de país: “Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument”
-Cap ombra d’ambició personal: “Em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat”
-Valentia inevitable com a sinònim de triomf: “Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut“
Ja entrant en els mitjans audiovisuals, com destacava en aquesta notícia El Punt Avui, la presència televisiva del president de la Generalitat durant la precampanya electoral ha estat, no només freqüent, sinó sobretot molt productiva.
La primera cadena en entrevistar Artur Mas en profunditat va ser TV3. Va produir-se l’1 d’octubre en un especial del programa Àgora que va assolir una quota mitjana de 24,5% i va arribar a superar en algun moment de l’emissió el milió de telespectadors. En aquelles primeres jornades de precampanya (Mas havia convocat eleccions sis dies abans) ja arribava a l’audiència amb claredat meridiana qui agafava les regnes del procés i què necessitava per tal que aquest triomfés:
No la busco explícitament [la majoria absoluta] però vull fer entendre que necessitem una majoria molt rotunda. I per això he fet una cosa: la meva manera de demanar una majoria molt rotunda és dir: “si la tenim per encarar aquest procés, no pot durar sempre”. Per tant, que ningú es pensi que el vot que jo reclamo en aquest moment és per a una carrera política meva o per a una hegemonia de Convergència i Unió per sempre ad calendas graecas, per entendre’ns. Per això, jo vaig dir: “escolteu, jo, una vegada aquest procés estigui endegat, estigui perfilat, estigui plantejat i, si pot ser, obtingut, jo em retiro de la primera línia i no torno a presentar-me a unes eleccions de la Generalitat”.
I hi afegia el perquè d’aquest “què” que necessitava amb rotunditat:
Jo només puc dir una cosa. A Madrid hi ha una majoria absoluta del Partit Popular. Nosaltres ens enfrontem al procés més complicat, més complexe i més apassionant dels últims 300 anys de la nostra histròria. La gent ha de pensar bé com fem front a aquest procés, amb quines cartes juguem, amb quines legitimitats, amb quines majories, amb quin poder, etc. I això jo crec que la gent ho haurà de decidir, precisament el dia 25 de novembre.
El 23 d’octubre, a dues setmanes de l’inici de la campanya electoral, Mas tornava a ser entrevistat, aquest cop per Josep Cuní i a 8tv, la televisió nacional del Grupo Godó. L’emissió va aconseguir una mitjana de gairebé mig milió d’espectadors i va fer que el programa en què anava inclosa (8aldia) aconseguís el seu rècord d’audiència. Algunes de les respostes del president en funcions d’aquell dia mostraven la mateixa línia personalista i de lideratge indiscutible ja exposada poc després de la convocatòria d’eleccions:
M’hi he jugat tota la carrera política en aquest procés
El primer que faré serà seure els partits que estiguin en la línia de la consulta sobiranista per acordar la manera d’actuar en aquell moment
Jo el primer que posaré sobre la taula és acordar amb el govern espanyol fer el mateix que el Regne Unit
Si em demanen parlar jo sempre parlaré; treballaré perquè Rajoy faci de Cameron
Entremig d’aquestes dues entrevistes a mitjans afins i potents de Catalunya, Artur Mas va gosar sotmetre’s a l’interrogatori de Jordi Évole al Salvados d’una cadena com La Sexta, diguem-ne, enemiga. Aquella edició del diumenge 21 d’octubre no només va assolir una audiència de quasi 3 milions d’espectadors a nivell estatal, sinó que va aconseguir captar l’atenció de més de 850.000 catalans (200.000 més que qualsevol de les edicions més populars del programa a casa nostra). Per bé que la majoria de missatges anaven principalment dirigits a l’audiència global espanyola, les nul·les dissonàncies en relació al discurs pronunciat a Catalunya i el seu igualment rotund posicionament van enfortir amb claredat el president, com bé apuntava aquí Vilaweb.
El missatge d’inevitable personalització del procés sobiranista en la figura del president, doncs, anava arrelant a través de les reiterades aparicions d’Artur Mas en els mitjans nacionals i les continuades referències de la premsa internacional als seus lideratge i ferm desafiament a l’Estat espanyol (prova inequívoca, aquesta darrera, d’exhaustiu treball comunicacional des del Govern català). A la xarxa, mentrestant, es popularitzava el hashtag #totsambelpresident.
És impossible no interpretar les molt favorables dades que desprenien els sondejos previs que hem vist abans com a clara evidència d’un suport explícit al líder d’un procés engrescador. La majoria absoluta que tornava a aparèixer poques hores abans de l’inici de la campanya en el baròmetre electoral del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) encarregat pel Govern encara deixava menys lloc al dubte.
Recordem, però, que el personalisme de la contesa electoral anava de la mà d’un context d’excepcionalitat que semblava que alhora l’explicava i el justificava. Tanmateix, a mesura que ens allunyàvem de la batzegada de l’enorme manifestació de la Diada, l’excepcionalitat del moment corria el risc de desdibuixar-se en excés tot afavorint que l’atenció -fins aleshores monopolitzada pel debat sobiranista- es desviés cap a d’altres possibles controvèrsies amb efectes electorals.
La resposta immediata -hem de suposar, del Govern de la Generalitat– va arribar en forma d’una campanya institucional tan grollera que de seguida va ser reanomenada a la xarxa com a “campanya instituCiUnal”. Com ja sabem, la campanya va ser posteriorment anul·lada per la Junta Electoral Central, això sí, per motius formals.
La fermesa i aparent sinceritat del president Mas en el període que s’inicià amb la manifestació de la Diada -fins i tot abans- i que ha finalitzat amb la celebració de les eleccions del passat diumenge, ha estat tan destacable que no només els mitjans de comunicació més afins li han fet costat. Com dèiem a l’inici, convèncer la premsa sobiranista que la seva no era una actitud partidista sinó de país era condició indispensable per a l’èxit del procés que s’engegava. I el comportament d’aquesta premsa ha estat, finalment, favorable: Mas ha pogut comptar, si no amb un suport actiu, sí amb actituds indiscutiblement facilitadores.
A Vilaweb, per exemple, el seu director, Vicent Partal, rebia l’anunci d’avançament de les eleccions amb la naturalitat de qui creu que l’oportunitat és massa llaminera com per cercar tres peus al gat:
Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.
Sense ocultar els efectes positius per a la coalició que havia governat en la legislatura que finalitzava, tampoc El Punt Avui creia adient posar traves a una convocatòria que estimaven coherent en el camí encetat per la ciutadania catalana. Així, afirmava en aquest editorial que:
(…) en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.
Finalment, el propi Carles Capdevila, director del diari Ara, escrivia el passat 15 d’octubre un emotiu article, I recorda que jo sempre et vaig defensar, on es planyia per les poques veus democràtiques que s’alçaven a l’Estat espanyol en defensa del nostre dret a decidir. Amb evidents referències autobiogràfiques sobre l’inici de l’aventura del jove rotatiu, l’escrit de Capdevila traspuava admiració per l’inusual valor del president de la Generalitat de Catalunya:
Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien “Ja t’ho faràs, a mi no m’hi emboliquis”. A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te “Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar” el dia que fracassis.
… però no suficient
I arriba el 25 de novembre. 50 diputats. Fracàs.
Fracàs suavitzat, però, pels mateixos mitjans obertament sobiranistes que havien exercit de facilitadors de l’empresa personalíssima d’Artur Mas. Seguint la lògica no torpedinadora d’un procés que no pot ser aturat, aquests mitjans presentaven el dia següent una mirada en positiu cap al següent pas a executar. El Punt Avui ens regalava un No ens falleu amb la suma dels diputats pro-dret a decidir i l’Ara un acrític Mas no ho podrà fer sol. Curiosament -o no tant- el mitjà que, tot i haver-se situat en la seva centenària història a les antípodes del sentiment independentista, havia donat un xec en blanc a l’empenta sobiranista del president, no només presentava la portada més severa -d’entre els mitjans afins, s’entén- sinó que regalava a Artur Mas de propina un magnífic -i “traïdor”– semàfor vermell.
La trompada de CiU –però sobretot d’Artur Mas– ha estat tan descomunal i inesperada que, des del dia després, aquells que s’allunyen del treball -intencionat o no- del tipus “qui dia passa any empeny”, semblaria que han començat a reflexionar seriosament.
El blanc de totes les crítiques han estat, com sabem, els responsables de les diverses empreses que realitzen estudis i enquestes d’opinió. Jordi Argelaguet, el director del CEO, el baròmetre del qual va donar majoria absoluta a CiU quinze dies abans de les eleccions, ha arribat fins i tot a posar el seu càrrec a disposició del Govern.
En una cita electoral tan excepcional com la del passat diumenge és evident que hi concorrien variables que, a la fi, han estat insospitadament decisives. El propi Argelaguet atribuïa les errònies prediccions a l’elevat nombre d’indecisos que encara hi havia en el moment de realitzar-se l’enquesta. Mentre que el director de l’Institut Feedback, Jordi Sauret, empresa responsable dels diversos sondejos publicats per La Vanguardia, apuntava en el programa Àgora la conjunció de dos factors que, a parer seu, havien influït en els sorprenents resultats de les dues primeres forces:
Primer, un 6% més de població que les enquestes ens deien que no aniria a votar i al final va anar a votar -i ens ho crèiem que no anés a votar perquè normalment no hi va mai- excepte que, al final, van tenir tanta pressió que van anar a votar per dir “no a la separació entre Catalunya-Espanya”, per exemple. (…) I l’altre punt de l’última setmana, és la campanya d’El Mundo, la presumpta corrupció ha fet que tota la setmana s’hagués estat parlant d’això, i quan miraves les enquestes veies que se’ls anava afeblint [a CiU] la fidelització, és a dir, feia menys atractiu aquell partit i, en paral·lel, ERC anava pujant
Ens queda clar. L’excepcionalitat del procés engegat a Catalunya després de la Diada ha conduït a una excepcional cita amb les urnes en què inevitablement han concorregut excepcionals circumstàncies que han propiciat, a la fi, un excepcional desenllaç.
Però potser seria hora que ens centréssim a analitzar si aquestes excepcionals eleccions al Parlament de Catalunya -les més participatives de tota la democràcia i, presumiblement, les més decisives- no són en realitat res més que un nou exemple -en portaríem uns quants- d’alguna cosa més profunda que s’estaria produint entre bastidors, fora dels focus de l’atenció de l'”ara i aquí” tant de la política com de la comunicació massiva.
Llegint entre línies, en les justificacions dels càlculs erronis per part dels responsables dels estudis d’opinió podríem endevinar on pot raure aquest misteriós dimoniet que, de tant en tant, sembla proporcionar-nos conclusions no detectades. I no crec equivocar-me massa afirmant que no rau gaire lluny aquest dimoniet. Diria que, en essència, el trobem en els instruments que fem servir a diari per explicar el món a la ciutadania, per recollir el parer de la ciutadania i per donar resposta política a les demandes de la ciutadania.
No serà potser que estem perseguint la natural velocitat del llebrer amb l’esforçat però feixuc caminar de l’elefant? No serà potser que l’agenda informativa dels grans i massius mitjans de comunicació ja no estan en disposició de marcar amb ferro roent els marges estrictes del debat ciutadà? No serà potser que en el moment de compil·lar el dictamen de la ciutadania la interpretació que se’n deriva ja és obsoleta? No serà potser que la majoria de regulacions de la nostra Llei electoral són ja velles andròmines sense utilitat?
Arribats a aquest punt, potser us preguntareu per què m’he allargat tant en el detall -en teoria, introductori- de la personalització en la figura d’Artur Mas d’un procés únic, realment excepcional en la història de Catalunya, com és el de plantejar-se obertament si volem seguir essent o no ciutadans espanyols. Ho he fet a consciència. I ho he fet a consciència perquè el veloç apogeu i declivi del president de la Generalitat en poc més de dos mesos ens serveix d’immillorable exemple per a una reflexió que crec que ja urgeix abordar.
En la meva opinió, no es pot afirmar que la campanya (i precampanya) de Convergència i Unió no hagi estat ben executada. No ha reeixit, ja ho hem vist, però la campanya -i així ho recollien la nit electoral totes les cares de les figures que envoltaven el discurs de Mas al Majestic- ha estat molt rumiada i ben duta a la pràctica. Perquè eren cares de derrota, sí. Però pitjor encara, eren cares desencaixades, d’absolut desconcert.
I per què? Què havien fet malament? Potser, com han dit alguns després -però no durant-, ha estat una campanya massa personalista. Potser sí, però no hi estic d’acord. A parer meu, l’única possibilitat d’aconseguir la majoria “rotunda” passava per una campanya centrada en el captivant caminar de Mas i no en una Convergència i Unió a qui no costaria massa d’afeblir pels seus excessos retalladors.
Què és el que haurien fet malament, doncs? Bàsicament, utilitzar el programari de sempre; amb les actualitzacions preceptives, sí, però a la fi, les mateixes aplicacions i la mateixa lògica de sempre.
Han utilitzat tots els instruments mediàtics al seu abast, els d’una CCMA pública controlada i els de la propietat del grup de comunicació més generosament subvencionat del país. Han sabut comunicar amb precisió el caràcter excepcional del moment històric, de tal manera que no hi ha hagut mitjà ni entitat ni col·lectiu que cregués fermament i des de fa temps en el #tenimpressa que hagi posat traves al lideratge absolut del president. Han dut a terme un intensíssim treball de sensibilització sobre una premsa internacional caracteritzada per una visió de Catalunya sovint massa empeltada de la llunyana mirada de les corresponsalies de Madrid. Fins i tot, han intentat colar una campanya en teoria institucional que, tot presentant les eleccions com a històriques, només buscava afavorir-ne el protagonista. I sí, també, han inundat la xarxa amb suports individuals i col·lectius sota l’etiqueta esmentada abans de #totsambelpresident.
I aleshores?
Recupero una cita sobre participació ciutadana del post que vaig escriure fa any i mig Vies d’aigua en el control de la informació en què Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la UPF, afirmava que:
(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam
I en el paradigma de l’eixam desapareixen les estructures físiques i jeràrquiques. Desapareix el concepte d’emissor-receptor. Desapareix la comunicació vertical. Desapareixen les nocions temporals: què és origen i què, final? Tots som generadors, nous coneixedors, compartidors… Tots som tot i tot és immediat. I si tots som tot i tot és immediat, com podem esperar que el mateix programari de les ciències socials i polítiques que hem utilitzat durant el segle XX ens serveixi en l’actualitat?
El desacreditat fenomen del 15M va aportar-nos l’any passat elements summaments interessants per posar sobre la taula. Molts analistes van menystenir el moviment pel que tenia d’inconcreció política; se’n reien obertament de l’infructuós caràcter assambleari i de la impossibilitat d’incidir en la política real (entenent per real, aquella que s’esdevé en el sí de les institucions).
Se’n reien, però no van ser capaços de detectar la magnitud del problema ni la velocitat gràcies a les quals deu “penjats” podien arribar a convertir-se en milers a les places de tot l’Estat. Se’n reien, però havien estat incapaços d’imaginar que els símptomes evidents -i no atesos- de desafecció ciutadana vers la política institucional podien acabar tenint plasmació física més enllà dels coneguts cercles d’activistes “antisistema”.
Com se’n reien -i se’n riuen encara- algunes grans vedettes de la comunicació massiva mentre les agències de notícies començaven a informar sobre la càrrega dels Mossos a la plaça Catalunya quan els vídeos de la brutal violència excercida ja feia estona que circulaven per la xarxa i mobilitzaven d’altres ciutadans.
I això que, tot i que amb comptagotes, els vells programaris donen de tant en tant senyals de vida intel·ligent. No fa massa dies, l’11 de novembre, un editorial del centenari La Vanguardia es referia de resquitllada a un dels aspectes que presentava el novedós paradigma de l’eixam a les portes d’una clàssica contesa electoral:
(…) vivacidad y plena libertad para la circulación de las ideas, como corresponde a una sociedad del siglo XXI en la que internet y las redes sociales han corregido el viejo carácter vertical de la comunicación de masas. Se habla de todo a todas horas y los medios de comunicación de calidad se hallan ante la responsabilidad de saber interpretar correctamente las corrientes de fondo y el signo de los tiempos
Un paradigma de l’eixam que, a més, i des d’un altre dels seus aspectes, hauria aconseguit visibilitat en la composició del nou Parlament sorgit del 25N, si és que considerem -com ho feia fa unes setmanes el catedràtic de Ciència Política, Joan Subirats, en aquest article– que una formació com la CUP respon a l’aparició d’un tercer eix en la política actual:
En els darrers temps, coincidint amb factors com la creixent desafecció envers els polítics, la manca de respostes a la situació de crisi, i el fort impacte del canvi que suposa Internet en la vida en general i en la política en particular, podríem parlar d’un nou eix en la política catalana. Un eix que podríem caracteritzar com el que oposa la vella o tradicional forma de fer política, i les noves formes d’informació, mobilització i connexió social.
Ens trobem ja en el post-25N. Anirem comprovant -més lentament del que ens pensàvem, em temo- si el procés engegat fa un parell de mesos és o no realment excepcional. En les properes setmanes, el protagonisme recaurà en exclusiva en les manifestes dificultats de crear govern en un Parlament tan fragmentat i, sobretot, en com podran afectar les negociacions i els acords resultants a l’apassionant possibilitat d’exercir el dret a decidir.
Fora dels focus mediàtics, menstrestant, imagino que els spin doctors de la coalició amargament vencedora i del govern es preguntaran inútilment com no han aconseguit tapar les vies d’aigua per on s’esmuny el control informatiu.
La resposta rau també fora de camp, allà on es van acumulant inequívocs signes d’una societat que es mou en xarxa i a ritme vertiginós, d’una societat que, telenotícies rere telenotícies, enquesta rere enquesta, eleccions rere eleccions, ens xiuxiueja a cau d’orella que cada cop són menys vàlides les velles eines de sempre.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Blog de Roger Vilalta 