Orgull gris brut

Per deixar les coses clares, això no és una anàlisi. Pretenia ser una exposició de la meva particular visió o percepció sobre el panorama que ha conduït a l’acord in extremis de les forces independentistes del passat cap de setmana. Al final, però, haurà estat sobretot una reflexió al voltant d’allò que no ha deixat d’amoïnar-me d’aquest camí cap la plena sobirania política de Catalunya que estem (?) recorrent. És per això que us demano, si us plau, que llegiu el text fins al final, no el jutgeu més que en base a la seva naturalesa opinativa i, en la mesura que pugueu, deixeu reposar una miqueta els vostres apriorismes.

Pujo un graó més en la prèvia aclaridora. Informació de servei per a qui hores d’ara encara no em té clissat: he votat CUP en totes les conteses electorals en què aquesta formació s’ha presentat des que van concórrer per primer cop a unes catalanes, a finals de 2012. La lleu perturbació a la força m’indica que en aquest punt ja he estat encasellat. Doncs, ja que hi som, pugem-ne un graó més. El passat 20 de desembre, l’urna per al Congrés dels Diputats del Col·legi Cavall Bernat de La Bordeta va veure com introduïa amb tota fermesa la papereta dels comuns. Ara sí, sensible trasbals a la força (“és que ja sé per on aniràs, nano!”).

Doncs no. O sí. O potser una mica i, alhora, una mica no. O potser… tants possibles potsers!

Els que em coneixen bé saben que si hi ha res que em caracteritza és una forta afecció als peus enganxats a terra (excés, en diu d’això algú ben proper sovint). És cert. El vol dels coloms més aviat m’espanta, potser perquè aquestes bèsties se m’han cagat a sobre en no poques ocasions. Rere aquestes línies, però, no s’hi amaga un ésser capat en les seves capacitats emocionals o en les de fantasiar, ni molt menys en les de creure i il·lusionar-se. No pas. Però sí, ho reconec, en l’observació d’allò que m’envolta, sobretot d’allò que integra el públic “dins de camp”, és a dir, allò que veiem, allò que escoltem, allò que ens arriba…

No ajuda a pal·liar aquesta inclinació el periodisme que vaig triar com a professió però que mai no he arribat a exercir de veres. Sí, durant molts anys hi vaig estar ben relacionat i en alguna altra ocasió n’he tastat el seu “costat fosc” (el gabinet de comunicació, és a dir, les tristes relacions públiques), però no, no he exercit mai el periodisme de debò, aquell que tots tenim com a referent, el que predomina en el panorama mediàtic (oi?), el que fa preguntes i malda per esbrinar, no aquell que rep les “respostes” per defecte. Ja us ho deia, no ajuda pas mirar-s’ho tot des de la distància quan en coneixes prou les eines.

Seria com en aquells jocs de taula en què en una conjuntura concreta disposes d’un parell de punts extra per afrontar els reptes. Doncs la inquietud davant del colom que s’enlaira més el periodisme eunuc serien la meva conjuntura; bé, en realitat, el meu escenari fix. Un escenari fix que em proporciona dos punts –en aquest cas, negatius, molt negatius– en l’escala de la credibilitat en l’entorn. Sempre i per defecte. Però molt especialment quan allò que veiem, escoltem o ens arriba són clara tendència i quan, com deia Mark Twain, percebo –oh, horror! – que jo mateix sóc part de la majoritària propensió. És aleshores quan se m’encenen totes les alarmes: se’m trempa l’escrúpol, col·loco l’entorn en quarentena i treu el caparró la malfiança.

Som-hi que no ha estat res

Centrem-nos. Dissabte 10 de gener, a punt de sonar la campana en el darrer assalt, es produïa l’acord final entre Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular. L’”Iniestazo” a Stamford Bridge era celebrat amb fervor per uns i blasmat per altres. I com a punt comú dels dos oposats estats d’ànim, una idea: “això va de debò”.

Havien passat més de tres mesos des de les eleccions pseudoplebiscitàries del 27 de setembre. I aquelles eleccions al Parlament de Catalunya que es van entomar com si fossin únicament un plebiscit sobre la independència del país –ni molt menys per tothom, per això el “pseudo”– ens van regalar un panorama complicat, molt complicat, per a l’execució del full de ruta sobiranista. JxS va sortir-ne guanyadora de manera tan clara com insuficient. I en conseqüència, sobre aquella formació fins aleshores simpaticota, tan excèntrica sobre les catifes parlamentàries com quantitativament innòcua, van recaure totes les mirades.

La CUP havia més que triplicat el nombre de diputats, regada, d’una banda, per fronterers d’esquerres que havien donat l’esquena a un projecte molt poc clar com Catalunya Sí Que Es Pot i, de l’altra, per fronterers independentistes que la veien com l’opció que mai traïria el moment històric i/o que recel·laven d’una plataforma que integrava una Convergència neo-indepe i sobradament embrutida. Ves per on, la CUP, la formacioneta que tots sabem que hagués estat pràcticament ignorada en cas d’una aritmètica lleugerament més favorable a la força guanyadora, ara esdevenia decisiva en la investidura i en la governabilitat.

I aquella mateixa nit electoral, el petitó va fer de gran. La CUP va reconèixer que, tot i la majoria absoluta d’escons independentistes, el poc menys del 48% dels vots no permetia plantejar-se cap declaració unilateral d’independència (sorprenentment, sí, en canvi, la proposta de desconnexió que aprovarien les dues formacions el 9 de novembre següent). Per endavant, doncs, quedaven deures en dos fronts: obligada negociació per provar de constituir un Govern per tirar endavant una “legislatura de transició cap a la República” i, paral·lelament, treball i més treball per sumar més gent a la causa. Tot obvi, tot lògic (des d’un punt de vista exclusivament independentista, és clar).

Però ai! Dels dos deures pendents, l’urgent, la negociació, partia –i patia– d’un notable problema de base que, com d’altres tantíssims elements des que s’ha iniciat aquest procés sobiranista, s’ha menystingut o, directament, ocultat amb tota intencionalitat. I aquest problema de base era que les forces negociadores eren ben poc equiparables.

D’entrada, una, la força clarament guanyadora, essencialment s’havia presentat a les eleccions del 27S amb voluntat plebiscitària en l’eix nacional (la suma de sensibilitats ideològiques diferents n’era l’expressió més palpable); per a l’altra, en canvi, el plebiscit era com sempre triple, tant en el camp nacional, com en l’ideològic, com en el de la qualitat democràtica (la seva no inclusió en la formació eminentment plebiscitària n’era, igualment, l’expressió més palpable). Sí, agradi o no agradi, s’entengui o no s’entengui, sigui motiu de respecte o de mofeta condescendent, la CUP és tan nítidament independentista com nítidament anticapitalista com nítidament demòcrata participativa.

I amb un petit esforç de memòria bàsica –molt recent, a més–, no podem deixar d’afegir-hi un element clau en la desigualtat negociadora: l’essència i, per tant, la força i el sentit d’aquesta organització és el carrer, en cap cas despatxos, passadissos, cambres parlamentàries, estudis o platós (cosa que explicaria, en bona part, i no ho dic com a justificació, algunes de les mancances, especialment comunicatives, mostrades en aquesta darrera etapa). Fins fa quatre dies, a més, ells i elles han estat part integrant d’aquella carpeta social prou àmplia que podem anomenar “altres”, “ignorats”, “invisibles”, és a dir, d’aquell etern “fora de camp” contraposat al “dins” a què abans feia referència.

A l’altre costat de la taula de converses, en canvi, l’altre equip jugava a casa, i comptava com a jugador número 12 amb l’incansable i pràcticament unànime suport de tota la maquinària mediàtica de signe independentista.

El desenllaç per tant, era, ben obvi i no m’hi aturaré més que un instant. Al cap i a la fi, el que ha passat en aquests tres mesos i escaig és el que hagués pogut predir qualsevol persona amb un mínim de coneixement de la realitat catalana i amb una mínima voluntat d’observació racional dels elements –de tots els elements– d’un procés que, no per casualitat, fa temps que ha esdevingut “El Procés”.

El detall, l’anècdota, si voleu, s’ha centrat en la figura del president Mas: CDC, ERC, associacions i independents de JxS havien acordat en el seu programa que el 4t de la llista (l’invisible en campanya) era, sense discussió, i legítimament, el seu presidenciable; de l’altra banda, diversos membres de la CUP –entre ells, el propio Antonio Baños, i habitualment, a preguntes periodístiques– havien afirmat per activa i per passiva que, també legítimament, mai no l’investirien.

Però això no ha estat més que la punta de l’iceberg del que, a parer meu, és el veritable cos del xoc, que és el que es derivava del problema de base que us esmentava: quan tens triple ànima i pràcticament cap influència en el relat predominant, en major o menor grau acabaràs sent carnada per a tots aquells que s’han presentat monoplebiscitàriament –en qualsevol dels eixos i en un sentit o altre– i per a les respectives línies editorials.

La resta, doncs, ja la coneixeu, pimpampum descomunal, pressió per totes bandes i, pels volts de Nadal, un apreciable despertar d’aquella força latent tan ibèrica del masclisme. En resum, molt de vòmit.

Disculpeu-nos, estem desconnectant

Tornem al dissabte 10 de gener. Treballava aquell matí. I tot i que vaig arribar a la feina amb el xip “eleccions 6 de març” ben integrat, poc després començava el mal de panxa. L’aviram mediàtic s’esvalotava i sovintejaven les connexions en directe sobre l’avenç sobtat de les negociacions. Els mitjans de referència havien estat cridats a sometent. I quan hi ha crida mediàtica a sometent –en una altra ocasió no cal que patiu tant!– el desenllaç mai no pot ser un fracàs (no hi busqueu cap diferència entre el relat periodístic i el relat holywoodià, en aquest sentit).

A la tarda es confirmava el que s’esperava. Fumata blanca. Fervor, catàstrofe…, bé, ja ho sabeu…

I per a mi, punyalada. Aquest va ser el meu primer sentiment. Especialment, mentre anaven transcendint els presumptes punts de l’acord: que si Mas queia com a president però quedava com a conseller en cap, que si la CUP cedia dos diputats al grup parlamentari de JxS i dimitien els altres vuit… Els aclariments del president en funcions en aquella compareixença sense pietat no van fer minvar el dolor ni una mica. Una figura política que no ha rebut cap mena de fiscalització per part dels mitjans sobiranistes i que, per tant, ha pogut manejar el mot “generositat” en tot moment i com li ha convingut, es plantava davant l’opinió pública alliçonant i marcant amb foc roent els punts de la derrota cupaire.

La punyalada feia mal. Reconec, però, que devia ser un mal aproximadament tan agut com el que devien haver sentit molts altres votants de la CUP el dia que el seu Consell Polític va donar el definitiu cop de porta a Mas. Suposo que aquest és el hàndicap d’una formació que, dit això sense cap ànim pejoratiu, en els seus tres eixos és extrema. Perquè tan cert és que per a la militància i els més propers simpatitzants les tres ànimes extremes avancen en essència juntes, com que cada (nou) votant hi haurà vist garantida la millor custòdia de la seva pròpia prioritat política. Al cap i a la fi, qui millor que la CUP per garantir que el camí cap a la independència ja no tindrà retorn? Qui millor que la CUP per garantir que la lluita contra el sistema imperant serà incansable? Qui millor que la CUP per insuflar democràcia participativa a una de representativa que ja fa temps que repapieja?

Efectivament, com l’encasellamenta inicial ja deixava nítidament clar, davant vostre teniu un dels moderadots de l’independentisme que ha votat la CUP. Moderadot indepe no em converteix, suposo, en antiindepe; significa el que significa: que, per a mi, no n’hi ha pas, de pressa, entre d’altres coses perquè sóc plenament i racionalment conscient que el camí en qualsevol dels casos és i serà forçosament llarg; en essència, perquè ara per ara no hi ha prou força.

I també moderadot per una qüestió d’arrel: no és gens senzill il·lusionar-se per una Catalunya plenament independent quan, sense anar més lluny, Grècia et recorda cada dia la veritable capacitat de maniobra, decisió i govern dels actuals estats-nació (ja no us dic, de les sobiranies populars).

Tebi de l’independentisme que ha votat la CUP, sí, però ni molt menys l’únic. Em consta que en són molts d’altres els qui bàsicament s’han apropat a aquesta formació pel seu convençut anticapitalisme i el seu esperit autogestionari i cooperativista, o per la seva concepció integral de la lluita política, o per la inexistència de pesades motxilles i esclavatges financers o, com en el meu cas, per una combinació de totes elles.

És segur que tots aquests no volíem Artur Mas de president com no hi volíem ni hi volem ara un Carles Puigdemont. De fet, segur que ni volíem ni volem ningú de Convergència al timó d’un procés que, per molt “El Procés” que sigui, és en tant que això, en tant que procés, una absoluta incògnita saber on, quan i com acabarà.

Per a mi, per a nosaltres, resulta molt difícil acceptar com a independentista un partit que s’hi ha pujat al carro abans de veure’s atropellat per la riuada, un partit institucional –de règim, diríem–, que des de 1980 ha governat Catalunya gairebé 30 anys, que ha creat, mantingut i consumit unes estructures de poder –les de debò, les invisibles– que segueixen pràcticament intactes, un partit corcat per una corrupció estructural, en continua davallada social i que, per tots els motius anteriors, necessita vitalment refundar-se.

Què voleu que us digui, sense trencar-nos-hi gaire les banyes, crec que aquest context que dibuixo més la persistència en el lideratge indiscutible del ja expresident Mas haurien d’haver incitat a un mínim aixecament públic del raonable dubte.

La pregunta és òbvia, doncs: n’hi ha hagut? És a dir, els ciutadans que de manera més clara o més tèbia donem suport –o si més no, no ens oposem– a aquest “moment històric” de fer al pas a la plena sobirania, ¿podem assegurar que hem rebut aquest mínim aixecament públic del dubte raonable sobre les possibles intencions més mundanes i menys històriques de cadascun dels actors principals? Parlant sense embuts, ¿trobeu que en algun moment d’“El Procés” els mitjans de comunicació públics i privats que parlen i es dirigeixen a aquest perfil de ciutadà de Catalunya, han exercit sobre aquests actors l’obligat exercici fiscalitzador que ha de permetre un millor coneixement del viatge i dels seus viatgers? Ha estat aquest el seu paper? O més aviat ha estat i és, com deia el gran Groucho, un constant “más madera!”, és a dir, una participació plenament activa i protagonista i amb el to i la intensitat que el viatge requeria en cadascuna de les seves etapes?

Crec que la darrera entrevista que li va fer El Matí de Catalunya Ràdio a la diputada de la CUP, Anna Gabriel, seria un bon exemple dels interrogants que acabo de plantejar. El seu Consell Polític acabava de dir el definitiu “no” a Artur Mas. Escolteu-ne els primers 5-6 minuts i penseu-hi. ¿Creieu que el to de Mònica Terribas en les primeres preguntes és el to d’una periodista equitativament fiscalitzadora o el d’una periodista directament afectada pels alts i baixos d’“El Procés”? Si la resposta és la primera voldrà dir que aquest ha estat indiscutiblement el to emprat en les seves entrevistes a Mas, Junqueras, Romeva, Sànchez…, tots ells participants o figures actives en aquests tres llargs mesos de negociació.

Dit això, però, el diumenge 11 va acabar sortint una mica el sol, subjectivament, si més no. L’emoció –en aquest cas, ràbia– va reposar durant la nit i la raó va llevar-se d’hora i activada. No pas ben d’hora, com diria aquell altre català tan mainstream, però sí prou activada com per anar veient les coses amb uns altres ulls. Amb unes condicions finals de l’acord més acceptables i l’ajut de les ulleres més racionals i no militants amb què sempre m’he sentit més còmode, el desenllaç final no es va desvetllar ni més ni menys positiu sinó, simplement, més comprensible.

Ben mirat, per a la CUP, un cop traspassat definitivament el llindar separador de l’invisible però comfortable “fora” cap al visible però inclement “dins” del terreny de joc d’unes negociacions amb els condicionants i problemes de base a què abans m’he referit, la victòria era impossible. L’extensa i profunda entrevista de La Directa a la pròpia Gabriel d’ahir mateix explicaria, entre moltes altres coses, la magnitud d’aquests diversos i decisius condicionants.

I és que dins es juguen les regles de dins. Pots tenir un peu o peu i mig al carrer, pots repetir cridant fins a quedar-te afònic que no hi ha independència sense justícia social ni justícia social sense independència, pots pretendre educar en els valors democràtics de l’assemblea… Però si dins només hi ha lloc per al Procés –sobretot si ets una mosca molesta en les altres matèries– seràs jutjat per tot l’entorn de l’altre negociador en aquests únics termes, de la mateixa manera que fora de l’àmbit independentista d’altres et jutjaran per les concessions que facis en qualsevol dels altres eixos en què també ets i t’has presentat com a força extrema.

Vist fredament, doncs, i com han indicat alguns analistes de manera desapassionada, probablement el desenllaç no podia acabar sent cap altre. Convergència no podia concórrer a unes noves eleccions en què les previsions eren nefastes, la CUP necessitava una sortida el més digna possible i sobretot temps per recosir-se internament sense passar per unes urnes, i ERC…, doncs a ERC li anava tot igual de bé. El guany per a tothom –amarg i en diversos graus, d’acord, però guany al capdavall, o derrota victoriosa, si més no– sol acabar sent la solució.

La gran desconnexió

Si d’una cosa em sento modestament orgullós és d’haver arribat fins aquí, fins al presumpte inici de ruta de desconnexió amb Espanya, sense haver emprat mai ni en privat ni en públic –com a molt, entre cometes– el concepte “unionisme” (ara em veuré obligat a fer-ho, molt a desgrat). Sé que periodistes gens sospitosos de reduir la realitat a blancs i negres ho han acabat fent, tant per la pressió inherent al propi relat i debat hegemònic com per la també intrínseca necessitat de síntesi i d’aclariment de conceptes del periodisme.

Però, tan sols per la generalització en poc menys de tres anys d’aquesta dicotomia “independentisme” versus “unionisme” ja crec que hauríem, tots plegats, de fer una profunda –però molt profunda! – reflexió. Perquè sí, és obvi que la categorització com a independentista, tot i els matisos que també podem trobar-hi, respon a la lògica de la identificació d’aquells ciutadans que, positivament, activament, es mouen amb la intenció legítima d’assolir aquest objectiu. Ningú que actui en aquest sentit pot sentir-se ferit –ben al contrari– per ser definit, fins i tot acusat, d’independentista, bàsicament perquè en essència no és més que una autodefinició.

Però, què passa amb el concepte “unionista”? Qui ha forjat el terme en primera instància? I més transcendent encara: qui ha estat inclòs en aquesta categoria, i qui ho ha decidit? Ha estat una autoadjectivació? La majoria dels ciutadans que han estat introduïts en aquesta carpeta, de debò s’havien sentit mai “unionistes”? N’eren fins i tot conscients?

Va ser gràcies a uns mapes sobre la implantació de l’“independentisme i l’unionisme” que va elaborar el Marc Belzunces a partir dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 que vaig prendre consciència del que, per a mi, és un fatal error. En la posterior breu conversa tuitaire que vaig mantenir amb l’autor li recriminava que aquells mapes i aquelles categoritzacions no responien a la realitat del país. D’entrada, perquè en el bloc acusat d’”unionisme” existien infinitat de matisos i, en segon lloc, i no menys important, perquè a Catalunya –com a Espanya, com a Europa, com al món– s’hi dirimien d’altres lluites en altres eixos a banda d’aquell sobtadament agitat eix nacional.

Tot i que no he pogut recuperar el seu tuit de comiat, recordo perfectament la seva mofeta final:

M’estàs parlant de la lluita de classes, oi? No hase falta desir nada más*.

     *(potser condicionat pel contingut de l’amable resposta sempre he pensat que el fet que en els seus mapes l’independentisme vesteixi de blau i el presumpte ”unionisme” de vermell no era pas fortuït)

On sóc hores d’ara, doncs, després del celebrat acord? Pràcticament, on era. Aquella anècdota cartogràfica s’ha convertit des d’aleshores, i d’això ja en fa tres anys, en punt d’absoluta referència personal. Això m’ha permès una cosa que potser no es pot comprendre des del punt de vista militant però que, en canvi, tot i que m’ha comportat algun maldecap, em referma en la solidesa –que no vol dir en cap cas raó, que quedi clar– del meu posicionament: i és que en cap moment no he viatjat –no gaire, si més no– de la mà d’“El Procés”.

Qualsevol de les pantalles presumptament superades han estat constantment relativitzades; com també, cal puntualitzar-ho, les presumptes aturades que han provocat no poques depressions col·lectives. No menystinc el poder de les fluctuacions d’aquest tan nostre esperit dragonkanià, però sincerament penso que les possibilitats d’èxit d“El Procés” i/o els seus terminis d’execució no depenien ni depenen de repetir eleccions el 6 de març o comptar amb un Govern constituït.

Això no significa, compte!, que cregui que tots els ciutadans, que els dos milions de persones que sembla que opten per una Catalunya independent –entre els quals, a dreta llei, hi dec ser jo mateix– hagin pujat cecs a un tren que, com tots els trens, avança per una via on les estacions no són ni modificables ni intercanviables. Això vol dir exactament el que vol dir. D’entrada, que el meu posicionament és exactament això: el meu particular posicionament. I segon, que independentment que el viatge de la mà d’“El Procés” sigui plenament conscient o no, que sigui simplement –i més que legítimament– il·lusionant, tots plegats hauríem de ser capaços de reconèixer que qualsevol tren que marqui divisions socials simples i radicalment contraposades en un espai de temps tan i tan breu no pot fer més que empobrir –i molt– el debat públic.

Que per “unionista” s’entengui –com molts solen entendre– qualsevol persona que no rema activament a favor de la independència de Catalunya és, segur, una burda simplificació d’una realitat infinitament més complexa i, per tant, una construcció fictícia de bàndols absolutament estancs on els arguments i matisos exposats pels ciutadans que els integren de manera voluntària o que hi han estat injectats sense consulta, ni es trasbalsen recíprocament ni són presos en consideració més que per al refermament dels propis posicionaments.

Que en algun moment o altre d’aquest presumpte viatge dins la carpeta no autodefinida hagin pogut figurar, doncs, tant defensors a muerte! de la unitat d’Espanya, com federalistes de tota la vida o de nou encuny, com “il·lusos” partidaris d’un referèndum pactat amb l’estat, com fins i tot torracollons com aquest que us parla, crec, sincerament, que ens hauria de fer replantejar algunes cosetes. En primer lloc, la mena de debat públic que tenim; o, més ben dit, la mena de debat públic que ens deixen tenir.

En aquest sentit, diria que és poc discutible que el panorama mediàtic a casa nostra ha estat i està dominat –per no dir segrestat– per l’escenificació de pomposos instants, fotografies, conferències, signatures de convocatòries, tots ells amb aquella inevitable qualificació d’“històric” que carrega sempre la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment. En la mateixa línia, com aquell bloc fix de qualsevol informatiu que encara que no hi hagi massa res per explicar t’actualitza dia rere dia l’actualitat esportiva –és a dir, la del Barça–, és poc dubtós que “El Procés” sigui a casa nostra avui i des de fa temps plat principal del menú informatiu, de les tertúlies “expertes” i, el que és més important, d’aquells magazins de ràdio i tele que, en essència, no ho oblidéssim, són i venen entreteniment.

“Sí, és clar, però només parles dels mitjans independentistes, com si fossin els únics que tenim a Catalunya, fins i tot, els més forts!”. No me n’oblido pas dels altres. Simplement, poso l’accent allà on cal posar l’accent, en l’actor que ha mogut fitxa, en el bloc que està establint el nou terreny de joc i les línies que l’aniran delimitant i que, per tant, empeny d’altres línies editorials a posicionar-se en lògica i proporcional oposició a aquest inèdit marc.

Ara bé, ¿voleu llegir aquí que els mitjans que assumim com a independentistes són tan animadors de la independència com ho són com a animadors de l’antiindependentisme aquells que assumim com a constants castradors de la independència? ¿Voleu llegir aquí que aquests mitjans “unionistes” –com em costa escriure-ho, Déu meu!– són, en conjunt, més potents i tenen més audiència que tots els “nostres”? Voleu llegir això? Doncs, cap problema. És així, exactament així; és més, cada dia que passa ho és amb molta més intensitat.

Arribats a aquest punt de consens, doncs, i ara què? És això motiu de tranquil·litat? O, simplement, ¿com que aquesta no és més que la lògica expressió pública de qualsevol escenari amb conflicte entre oposats, la consciència pot estar ben tranquil·la per totes bandes?

Obviaré les consideracions de tipus ètic i em centraré en les més pragmàtiques. Uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “pro” en els termes que desitgen aquests (probables) “pro” i uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “anti” en els termes que desitgen aquests (probables) “anti” generen, ras i curt, uns “pro” cada dia més convençudament “pro” i uns “anti” cada dia més convençudament “anti”. Si la possibilitat d’entendre l’altre esdevé en aquest escenari ben difícil, la de guanyar un no convençut resulta, simplement, una quimera.

A manca de l’esperada –ja veurem, si esperable– desconnexió en majúscules, aquesta és ara per ara, per a mi, la doble gran desconnexió que estem patim: entre nosaltres al voltant d’allò que (presumptament) passa, i tots nosaltres respecte al que (de debò) passa. Després, és clar –emprant la ironia que Puigdemont va aplicar a Rabell i Coscubiela en relació a la “il·lusió” del referèndum pactat– parlarem de “créixer socialment”, d’”eixamplar bases socials”… Però, per on? Parlant per a qui? En base a què? En definitiva, com?

Per sort, com dic recurrentment, la realitat del carrer sol posar-ho tot força a lloc. Per sort –ho reitero perquè ho crec cabdal– la rutina domèstica i laboral, les converses i discussions polítiques a peu de carrer solen estar amarades d’aquell context, d’aquella natural heterogeneïtat, d’aquella enorme paleta de grisos personal i col·lectiva que tant els mitjans de comunicació massius com, en gran part, unes xarxes socials cada cop més fastigosament militants ens neguen de manera sistemàtica. Sovint, la Història del plató es torna historieta al carrer; l’orgull i la traïdoria, simple humanitat.

Si heu estat valents com per arribar fins aquí, doncs no patiu, que ja ho tindríem. La desconnexió en minúscules –en la doble accepció que us esmentava– seria la meva particular preocupació i principal, ara sí, companya de viatge. Perquè em sembla de calaix que des de les respectives i legítimes posicions, lluita i il·lusió són i han de ser perfectament compatibles amb l’exigència de rigor.

Al capdavall, veurem una Catalunya sobirana o seguirem dins d’Espanya en qualsevol de les modalitats; serem expulsats a vagar per l’espai sideral o ens reconciliarem amb el bonic i nostrat “putaramoneig”. Però el que és segur és que, passi el que passi, tots els administrats –blancs, negres i multitud de grisos– seguirem compartint i seguirem patint el mateix espai, les mateixes necessitats, les mateixes complexitats… I també, és clar, les mateixes dosis de realitat i de ficció dels nostres administradors.

P.S.: inevitablement, un carrega sempre cap a la seva banda. Molaria que ho compenséssiu. I, entre tots, ho afinéssim.

Gràcies per la paciència!

Anuncis

5 thoughts on “Orgull gris brut

  1. Andreu ha dit:

    Roger, tú com molts “torracollons”, sou imprescindibles pq això surti bé.La crítica és necessària per millorar i per fer-ho bé. Endavant! !!
    Però no ens quedem només amb la crítica i les teories revolucionàries de saló o plató, cal arriscar i fer.
    Diuen que la diferència entre l’ èxit i el fracàs és l’acció.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Entenc el que dius, Andreu, i hi estic d’acord. En part.
      Estic del tot d’acord en què, efectivament, mai no ens podem quedar en eternes reflexions i “menjades de tarro” que només duen a la encara més eterna paralització.
      Però no estic d’acord en què la diferència entre l’èxit i el fracàs sigui l’acció. L’èxit i el fracàs no crec que es puguin mesurar (només) en termes d’activitat. Si fos així, qualsevol objectiu despullat dels mitjans emprats per arribar-hi significaria l’èxit. I no és així.
      Aquest món casteller que conec bé i que darrerament pateix una excessiva utilització per part de la propaganda oficial, ens proporciona un enorme exemple d’això que dic: cada particular nova fita d’una colla castellera, o és realment el resultat lògic a partir d’un treball real i minuciós i d’uns fonaments perfectament sòlids, o acabarà sent una simple fita puntual prèvia a un retrocés més o menys sostingut.

      I en el tema del Procés, ho he dit infinitat de vegades, no ho estem fent bé. Massa pressa. Massa pantalles “superades”. Massa buits que no s’han omplert. Em sembla que no s’és prou conscient que molta de la feina que queda no és la que marca el full de ruta sobiranista, sinó la que s’ha deixat de fer en aquests anys.

      T’agraeixo molt la lectura i el comentari, Andreu!

  2. Guillem ha dit:

    I quí vol un país sense “torracollons”, seria un lloc podrit i esfereïdor des del principi, Això sí, l’esquerra necessita torracollons de dretes i la dreta necessita torracollons d’esquerres.
    Tothom que viu net de corrupteles i té un desig honest de fer propostes per un món millor hi cap. I després, que guanyi el millor.

  3. Rebeca ha dit:

    “Chapeau”, Roger, tant en la forma com en el fons. Tant de bo tots els “indepes” fossin tan “moderadots” com tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s