Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

Segurament, si hi ha una cosa que les criatures envegen de debò del món adult és la llibertat de decidir. Quan t’és marcada l’hora d’anar a dormir, ets conduït a casa del tiet Pep o a fer el turista ves a saber on i per què, quan ets extraescolaritzat, multidisciplinàriament activat i sobrestimulat de manera regular, el “tant de bo fos gran!” que et suscita tot plegat amaga un profund anhel de disposar de lliure i plena capacitat de decisió.

Els adults que tenim la (dis)sort de ser progenitors –que cadascú decideixi la conveniència del prefix– solem atenuar aquestes primerenques ànsies de llibertat de la canalla amb el força condescendent “aprofita ara que pots viure despreocupat”, tot sabent que en el pack decisió s’inclou tant el previ dubte com l’acceptació de les conseqüències que se’n deriven.

És obvi que no existeix una ratlla separadora entre la vida tutel·lada de la infantesa i la plenament independent de l’adult. Com correspon a tot trànsit, la progressiva conquesta de més autonomia individual va de bracet d’una assumpció de responsabilitats en la mateixa proporcionalitat.

Un dels trets característics de la vida humana adulta és la facultat de governar-se, sempre que no existeixin, és clar, deficiències físiques o psíquiques que ho impedeixin. Governar-se o administrar-se és, doncs, ser responsable de la vida d’un mateix. I no hi ha exercici de la responsabilitat de la pròpia existència sense contínues eleccions entre opcions ni constants emissions de petits i grans veredictes.

De vegades, és cert, l’adult desitjaria poder retornar a aquella alegre opressió de la infantesa, a aquella deliciosa inconsciència que et feia gaudir plenament del moment i de l’espai que t’havien estat cedits. Sens dubte, el pes feixuc de les responsabilitats excita el costat amable d’aquella llunyana tirania. Però, com a norma general, l’adult vol exercir d’adult i, sobretot, vol ser tractat com a adult, ni que sigui per compensar les indefugibles i rutinàries obligacions, aquelles –com les que es deriven de tenir criatures– que, si un dia van ser el resultat d’un procés conscient i independent de tria i decisió, francament, després de tant temps i enmig de tant soroll ambiental, qui pot ser capaç de recordar?

Obrint el focus

Una frase amagada en un interessant article al Washington Post sobre un dels actual monotemes en la informació internacional, la crisi d’Ucraïna, em va cridar l’atenció fa uns dies. La traducció vindria a ser aquesta:

En una cultura mediàtica occidental que en gran mesura menysprea el context o la història, a Putin se li ha assignat el personatge del dolent en aquesta obra

Katrina vanden Heuvel, columnista habitual del rotatiu, demanava en aquest text molta menys fanfarroneria per part de les potències occidentals i molt més sentit comú. Accions assenyades que es derivarien d’una mínima aplicació de la capacitat d’entendre els lògics neguits de Rússia, que no serien tant econòmics com de seguretat, en comprovar l’imparable engrandiment territorial de l’OTAN tot i la promesa de no estendre l’Al·liança Atlàntica feta en temps de la reunificació alemanya per part del president George Bush sènior .

Desenvolupant el parer de l’articulista, la manca de pinzellada contextual i de mínima revisió històrica en la informació diària dels conflictes a què ens han avesat els mitjans, ens impossibilita d’entendre els diversos posicionaments i ens empeny a un anàlisi dels fets tenyit de blancs i negres, de bons i dolents i, en conseqüència, al bastiment d’una opinió general que, s’exterioritzi o no, acaba glorificant els “nostres” i desaprovant els “altres”.

Parem atenció al següent parell de mapes.

Europa, 1989. Membres de l’OTAN vs. membres del Pacte de Varsòvia:

GuerraFreda
font: viquipèdia

Europa, actualitat. Membres de l’OTAN:

OTAN_Europa_2009
font: zonu.com

No cal ser una llumenera per adonar-se del canvi radical que s’ha produït en el sí del vell continent després de vint-i-cinc anys. Excepte Rússia, tots els estats-nació que el 1989 formaven part del Pacte de Varsòvia (tractat de cooperació militar entre els països de l’òrbita soviètica) són en l’actualitat membres de l’organització que en va ser el seu mirall del costat occidental, l’OTAN.

Així, l’antiga RDA (ara, part de l’Alemanya unificada), Polònia, la República Txeca i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), Hongria, Romania, Bulgària i Albània (que va sortir del Pacte de Varsòvia el 1968), integren hores d’ara el tractat de cooperació militar fundat el 1949 com a garantia de seguretat de l’Europa Occidental davant l’ex Unió Soviètica i els seus aliats. A banda d’aquests països, també en són part Eslovènia i Croàcia (territoris de l’extinta Iugoslàvia, mai alineada). L’OTAN compta en l’actualitat, a més, amb tres antigues repúbliques de l’antiga URSS (Estònia, Letònia i Lituania) i disposa fins i tot d’un enclau militar a l’exrepública soviètica de Geòrgia, a la riba est del mar Negre, com explica Heuvel a l’article.

I si apropem el focus sobre aquest mar que separa Europa i Àsia, el canvi de colors és espectacular. Mentre que en l’època soviètica, Rússia controlava de manera directa o indirecta totes les seves ribes excepte la meridional (controlada per Turquia, membre de l’OTAN), fins a la deriva de la crisi ucraïnesa cap a Crimea només ho feia en una petita porció de la riba nord-est, així com en aquesta península -ara, en litigi- a través de la seva potent base naval de Sevastopol.

En resum, la foto dibuixa OTAN a la riba sud del mar Negre (Turquia), OTAN a la riba occidental (Rumania, Bulgària), post militar de l’OTAN al sud-est (Geòrgia), i un país al nord (Ucraïna) el nou govern del qual, com explicava Rafael Poch en aquest anàlisi a La Vanguardia, estaria fent passos accelerats per incorporar-se tant a l’organització militar occidental com a la Unió Europea.

Amenaça de Rússia“, deia la conductora del TN Migdia, Núria Solé, tot donant pas a la connexió amb Brussel·les per a la valoració dels darrers moviments de Putin a la península de Crimea (minut 4:36). I sens dubte, ho és. Confrontant-la amb la modesta exposició d’aquest mínim context geogràfic, però, potser no resulta tan senzill definir qui està mobilitzant més i millor els seus “tancs” a la zona.

Relats elementals

Tant si volem com si no ho volem, darrerament convivim amb aquest país de l’est europeu anomenat Ucraïna, un indret que fins fa ben poc -i perdoneu-me l’abusiva exageració- ens era pràcticament tan familiar com Zimbabwe o Bhutan. És el que té estar sotmès a la dictadura de l’actualitat. Sense oportunitat de preparar mínimament el viatge, sense temps de consultar ni una trista i desfasada guia, vestits encara amb la indumentària pròpia de la sobtadament interrompuda expedició anterior, hordes d’adults hem estat llençats en paracaigudes a places incandescents, a edificis presidencials des d’on es dirigia la repressió, a residències d’oligarques de sumptuositat obscena…

Des d’aleshores, tant se val si hem mostrat molt, poc o cap interès en els fets que s’hi han anat produint. Quan cada dia reps vàries dosis informatives de la crisi ucraïnesa i els esdeveniments (sembla que) se succeeixen en una diàfana relació causa-efecte i amb protagonistes tan bellament antagònics, és poc probable que trobem un sol adult que no sigui capaç d’enunciar un mínim relat dels fets, per molt elemental que sigui.

En aquest relat no hi pot faltar el president-titella que de cop i volta fa un gir de 180º en la seva política internacional i allunya Ucraïna de la Unió Europea per tornar a apropar-la a la veïna Rússia; no hi ha de faltar tampoc una ciutadania farta de l’estesa corrupció de la seva oligarquia que s’encén contra aquest gir i que, amb tenacitat i constància, després de molts dies de concentracions i diversos morts, aconsegueix de derogar el règim i constituir un govern provisional fins a les properes eleccions. En aquest mateix relat, no hi falta, evidentment, una Rússia imperialista que es nega a acceptar el nou curs dels esdeveniments i que d’estranquis acaba envaint l’estratègica península de Crimea amb l’excusa de defensar els drets lingüístics i culturals de la seva majoria russòfona.

A grosso modo aquesta en seria la crònica-resum. ¿Com podria ser d’altra manera quan, com en tantes altres ocasions en la informació més allunyada de la nostra realitat, el matís i l’embolcall circumstancial són aclaparadorament derrotats per la simplicitat, per perfils perfectament definits, sense fissures, i sovint, també, pel tòpic matusser?

Com hem indicat d’altres vegades en aquest mateix blog, el focus permanent i la repetició del missatge són claus per a la construcció -moltes vegades, inconscient- d’una idea molt bàsica sobre els esdeveniments dels quals se’ns informa. De fet, els adults consumidors de la comunicació massiva som, en essència, víctimes de l’arbitrarietat: la inicial i primordial, l’assentament en un moment determinat del focus informatiu sobre un o altre punt en detriment d’altres possibles escenaris; i en segon lloc, la reiteració de la informació i d’uns conceptes clau en què, com sabem, el llenguatge juga un paper cabdal:

Por sí mismo, régimen no tiene significado negativo, significa “sistema político”, sin más. Pero hoy se usa para dar a entender un país donde peligran o ni siquiera existen la democracia, las libertades y los derechos humanos. Aunque a veces su empleo parezca natural, tratándose de dictaduras incuestionables, en la mayoría de casos la línea es delgada, y países con idénticas zonas de sombra en democracia y derechos son llamados “gobierno” o “régimen” en función de la estima y los intereses de quien los nombra.

L’apunt d’Isaac Rosa no és pas fútil. Des de mitjans de novembre de l’any passat hem sentit parlar manta vegades de “règim de Ianukòvitx“, d'”opositors pro-europeus”, de la revolta “EuroMaidan”, de “repressió de les protestes” i, per fi, de “govern de coalició provisional”. La veritat és que els adults d’aquesta banda del món no necessitem massa més dades per poder prendre partit. Si, a més, després s’hi afegeixen grups armats pro-russsos que prenen Parlament i Govern de Crimea o se’ns parla del somni euroasiàtic de Putin, el nostre suport a un dels dos equips ja resulta incorruptible.

Qui -i sota quin criteri periodístic- decideix quina forma de govern pot ser titllada de “règim” i quina no? En quin moment la presidència democràticament elegida de Ianukòvitx ha esdevingut “règim de Ianukòvitx“? Era ja considerat oligarca en les tres ocasions en què va ser primer ministre i, sobretot, durant l’assalt a la presidència de 2004 frustrada per la “Revolució Taronja”? Ha pogut presidir la República d’Ucraïna durant tres anys, aquest oligarca, sense ser epicentre mediàtic mentre la direcció de les seves polítiques era, potser, la més convenient? Són preguntes llençades a l’aire.

Excepcionals han estat, per exemple, les informacions que centraven el focus en la participació d’elements ultranacionalistes, ultradretans o directament feixistes en les concentracions a Maidan -fins i tot, en la possible autoria de les matances dels franctiradors, atribuïdes massivament i exclusiva a les forces repressives de Ianukòvitx– així com en la posterior composició del Govern de transició. En va parlar La Sexta en el seu informatiu el dia 6 de març (minut 16:06 a 17:46) i en feia referència també l’enviat especial de La Vanguardia, Rafael Poch, en aquesta crònica de finals de febrer.

En canvi, una TV3 que ha passat per alt aquesta menor o major intervenció del radicalisme de dretes en l’oposició ucraïnesa durant tots els mesos de conflicte, ha necessitat poquets dies de contagi de la crisi a Crimea per obsequiar-nos amb un temible primer pla dels paramilitars eslaus “antisemites i feixistes” que arriben a la península per donar “suport incondicional” a Rússia. Una crònica, a més, en què l’enviat especial Nicolás Valle no dubta a parlar de “govern separatista pro-rus”, un qualificatiu, com a mínim, sorprenent, si l’escoltem des d’aquest ínfim racó de món amb aspiracions sobiranistes.

De la mateixa manera, tot i repetir-se fins a l’extenuació la profunda divisió d’Ucraïna, durant les setmanes i setmanes de concentracions a Maidan, els neguits d’una de les sensibilitats majoritàries de la seva ciutadania van restar ocultes o, simplement, incorporades a la carpeta del règim que urgia abatre. Altre cop, Crimea exerceix de contrapès en el tractament informatiu. Des que els marejats paracaigudistes hem estat convidats a abandonar Kíev a corre-cuita per raure a mig vestir a la península envaïda per Rússia, han sovintejat les mencions als comprensibles temors de la minoria tàtara, com aquest de La Sexta o aquest altre d’El País, i retrats més a fons d’aquesta ètnia com el d’aquest mini-reportatge en un TN de TV3 i en què queda ben clar que, per a aquesta minoria, “Moscou és sinònim de repressió, persecució, genocidi”.

Com a adults tan summament desconeixedors de la diversitat social i cultural i de la realitat política i econòmica d’Ucraïna com de la de Crimea, probablement agrairem que en aquesta darrera localització existeixi un major esforç afinador i explicador de la diversitat interna. Això no obstant, tant del discurs dual per a Ucraïna (ciutadania versus règim pro-Rússia) com del més explicatiu de la complexitat social i cultural per a Crimea se’n deriva una mateixa conclusió en el format que esmentàvem a l’inici, del tipus blanc-negre, bons-dolents: tant ens duria a qualificar de pèrfida imperialista la Rússia de Putin la informació mancada de matís sobre Ucraïna com l’aparentment més treballada sobre Crimea.

I això ens porta a la tercera forma d’arbitrarietat de què som víctimes els adults consumidors dels mitjans massius: l’atenuació o l’accentuació de la informació, segons convingui. És a dir, no és tant sols que hi hagi discrecionalitat en l’establiment inicial del focus informatiu que determina la visibilitat o invisibilitat d’un escenari, discrecionalitat que depèn també de l’atribució o no de completa fiabilitat a fonts interessades; no és que en trobem també en la constància comunicativa, la reiteració del missatge i l’ús pervers del llenguatge. També existeix discrecionalitat a l’hora de decidir sobre què s’aplica una capa difuminadora i sobre què, en canvi, una d’exageradora, sobre què s’informa de manera més allunyada i asèptica i sobre què de manera més propera i emocional.

Davant d’aquestes -i d’altres- formes d’arbitrarietat a què eternament els adults consumidors assistim com a mers espectadors i que fins i tot superen la pròpia tropa -cada cop menys tropa- d’adults professionals del periodisme, és inevitable veure en la comunicació massiva dels conflictes internacionals un dels engranatges fonamentals de la geopolítica mundial:

Si algo queda claro de los “papeles de Wikileaks” o del “asunto Snowden”  es que el “complejo integrado” comunicacional es un arma de guerra que engarza sólidamente a los poderes políticos, económicos, servicios secretos, los medios en versión completa, y los pone a disposición de las opciones estratégicas de las grandes potencias

Ho afirma Manolo Monereo, politòleg -i també, sí, membre d’Izquierda Unida– en aquest article per a Cuarto Poder, en què posa conflictes amb actual sobreexposició mediàtica -Ucraïna o Venezuela- com a exemples d’una nova dinàmica política mundial caracteritzada per la fi de l’anomenada globalització, una globalització que, a parer seu, no hauria estat més que un projecte polític lligat als interessos estratègics del poder predominant dels Estats Units destinat a construir:

(…) un mundo ordenado de tal modo que la hiperpotencia  norteamericana nunca tuviera realmente que compartir su poder

Llibertat de decidir

Parlàvem d’un coneixement adult a grosso modo de l’entorn llunyà, com a resultat d’un arbitrari assentament dels focus sobre una o altra matèria, d’una presència mediàtica continuada en espais informatius i també en d’altres d’entreteniment -tertúlies de savis “opinodelquecalgui” incloses-, d’una reducció de la complexitat del món a argumentacions simplistes i d’un relat massa empeltat de la narració d’aventura, amb pronunciats antagonismes i amb l’ús d’un llenguatge inadvertidament parcial.

Així és com aquests éssers envejats per la canalla per la nostra lliure capacitat de decidir som reclutats per engruixir les files de l’exèrcit -aparentment innocu- de l’opinió general. Adults que, des de la innocent arrogància, entenem que adults d’altres punts del planeta -envejats també, segur, pels seus propis infants- sí que són allistats a la força per al seu particular exèrcit, aquest sí, temible i amenaçador. És clar que aquells són víctimes de la propaganda, ens diem amb autosuficiència els consumidors d’informació.

Pero Rusia apenas tiene recursos de propaganda externos. El eficaz canal RT [Russia Today] que da voz en inglés a muchos disidentes de Estados Unidos, es poca cosa. En el frente informativo las divisiones acorazadas están en manos del adversario.

Les divisions cuirassades de la comunicació de què parla Poch serien en mans de l’adversari, un adversari que necessitaria imperiosament el suport passiu o, si més no, la silent comprensió dels adults d’aquesta banda del planeta per assolir els seus particulars objectius:

Poco a poco la gran máquina de la información global se pone en marcha. La máquina que hizo pasar por “humanitaria” la guerra de Yugoslavia, por “guerra contra el terrorismo” la segunda invasión extranjera de Afganistán, que vendió amenaza de armas de destrucción masiva en Irak y causas justas por doquier, comienza a emplearse a fondo ahora con Crimea.

Assumir aquesta realitat no és sinònim d’encoratjar fantasioses “conspiranoies” sinó el mer reconeixement que tots som part d’un escaquer sobre el qual es lliuren -i ens fan lliurar- eternes batalles imperials, on els conceptes bondat-maldat, favorable-perjudicial estan simplement al servei de cadascun dels rivals per tal de mantenir, recuperar o conquerir la supremacia.

Fa un parell de setmanes, moments després de deixar milions d’adults bocabadats i/o emprenyats amb el polèmic ‘Operación Palace‘ sobre el cop d’Estat del 23F, Jordi Évole s’explicava davant l’audiència:

Nosotros hemos reconocido que era mentira lo que hemos contado y seguramente hay otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho

Efectivament, mai no ens n’alerten quan allò que ens expliquen és mentida, o quan és una mitja veritat, o quan no és que sigui mentida però que en no explicar-se l’altra part acaba esdevenint-la; no ens expliquen que mentir és també -o sobretot- no explicar, explicar així de passada o explicar massa, que mentida és la informació que es genera des de la trinxera, com mentida és la informació corporativa i la informació exageradament institucional.

Deia Évole que havia tractat el seu espectador com a adult, com a persona capaç de (de)codificar i entendre la informació, per tant, com a individu capaç de detectar les falsedats, els possibles interessos ocults o intents tendenciosos d’orientació de l’opinió pública. I hi afegia que amb el fals documental havia pretès:

(…) decirle al espectador que tenga cuidado, que intente contrastar las noticias en medio de este alud informativo en el que vivimos

En l’escaquer global, però, la verificació de les informacions resulta, ras i curt, una quimera per al comú -i no tan comú- dels adults. I és que, en essència, la comunicació massiva és part indissociable, més que d’un sistema econòmic, sobretot d’un complex cultural hegemònic, en què el simple exercici del dubte o de la pausa reflexiva, ja no diguem la malfiança, resulta, per extraordinari, una poderosa resistència.

“Altre cop el pare… que mai no es creu res!”, s’exclama sovint el meu fill gran davant les familiars notícies de la tele. I se m’escapa un subtil somriure. En el convenciment que, en la conquesta de més autonomia fins a la total independència, tan sols el dubte constant, tediós, de vegades injust -també, és clar, sobre tot això que acabo d’escriure- pot eixamplar de debò els estrets marges de la llibertat de tria, de la llibertat de decisió.

Anuncis

Déu beneeixi Amèrica

A Boston, un matí radiant contrasta amb el dolor, amb el desplegament policial ingent i amb la psicosi terrorista que els Estats Units pensaven que havien deixat enrere

Són les primeres paraules d’Antoni Bassas per al TN Migdia en una crònica del matí següent a l’atemptat a la meta de la Marató de Boston que ha costat la vida al nen de 8 anys, Martin Richard, i a dues noies, Krystle Campbell i l’estudiant xinesa Lu Lingzi, de 29 i 23 anys respectivament, i ferit unes 150 persones més.

Destaca en la seva crònica el corresponsal de TV3 als Estats Units que les investigacions de l’FBI comencen de zero, és a dir, comencen en el lloc i moment de l’atemptat del dilluns. Vídeos de les explosions filmats pels propis maratonians, el gairebé immediat speech asserenador del president Obama dirigit a la nació, les declaracions de participants autòctons i catalans en la centenària prova atlètica i un repàs a la història recent dels atemptats en territori estadounidenc, completen la informació principal del dia (minut 2:20 al 14:00).

(…) L’atemptat d’ahir marca un punt en què els nord-americans es tornen a enfrontar amb el seu pitjor malson que els connecta amb un passat que no volen tornar a reviure i que va tenir ahir, 15 d’abril de 2013, al carrer Boylston, un nou punt sagnant per recordar, un nou punt sagnant per plorar

… s’acomiada així, amb aquestes sentides paraules, el veterà periodista.

Altre cop obrint informatiu, el TN vespre del mateix dia 16 (minut 1:22 al 9:35) ofereix noves imatges sobre les dues explosions, més declaracions de participants en la Marató i nous detalls d’una investigació que, com indica Antoni Bassas, continua amb minuciositat:

(…) S’ha tancat un perímetre molt gran, de més de 3 blocs al voltant d’aquesta zona, de manera que els equips científics de la policia puguin treballar sense presses, sense cap mena de pressió en cadascun dels indicis materials, en cadascun dels fragments que puguin trobar a la vora de l’explosió per determinar amb què es va fer l’explosiu, en conseqüència, d’on es van extreure els materials, on podien haver-se comprat, qui els podia haver fabricat, és a dir, descabdellar un cabdell que ara mateix sembla molt complicat saber fins on portarà (…)

Un cabdell que, per complicat que sigui de descabdellar, no haurà d’impedir, però, la contundent acció de les autoritats nord-americanes. Com assegura el representant de l’FBI, Rick Deslauriers:

Anirem fins a on ens portin les proves. Anirem fins als confins de la terra per identificar els individus responsables d’aquest atemptat repugnant

Islamisme armat aprofitant el dia de la independència d’Israel? Grups d’extrema dreta antifederals aprofitant el termini legal per pagar impostos als EUA? Crim patològic en un país avesat a les matances indiscriminades? Són les teories que, segons la crònica de Nicolás Valle, s’obren un dia després de l’atemptat. I mentrestant, com diu Bassas, una ciutat, Boston, consternada:

(…) És una vida que ha quedat interrompuda, la de la ciutat, com a conseqüència de l’atemptat. Aquesta nit s’expressarà en forma de vigílies, en uns casos també d’oficis religiosos, en una ciutat que es mira el lloc on va haver-hi ahir l’alegria de la marató i que va acabar amb la tragèdia de l’atemptat

Les investigacions comencen a donar els seus fruits el dia 17. El TN Migdia d’aquell dia (minut 14:41 al 18:28) explica que l’atemptat seria obra d’un grup molt reduït de persones que haurien fabricat dues bombes casolanes amb temporitzador, allotjades -segons semblaria- en l’interior de sengles olles a pressió i farcides de diversos objectes de metall amb la intenció de provocar el màxim dany possible.

S’informa també sobre la intenció del president Obama de viatjar a Boston per exercir de “reconfortador en cap” d’una “ciutat que ja s’ha començat a reunir per compartir el dolor entre els veïns i davant de les càmeres”, com mostren les imatges del parc on Martin Richard, el nen mort en l’atemptat, jugava de manera habitual:

(…) La gent tenia ganes de trobar-se i compartir el dol i expressar-lo amb el simbolisme de la llum. Eren veïns de totes les edats, conscients que la violència terrorista que normalment veuen per la tele aquest cop havia colpejat un dels seus (…) Al final, en un comiat espontani, Garbey Park ha cantat la cançó que tots els americans aprenen a l’escola: “Déu beneeixi Amèrica”

El vespre del dia 17, el Telenotícies torna a obrir amb la connexió amb Boston (minut 2:50 al 5:06). Novetats importants ho justifiquen. Ha estat identificada una persona gràcies a les imatges de la televisió local i de les càmeres de seguretat d’uns grans magatzems. Segons afirmen fonts oficials a la CNN, es tractaria d’un home de pell fosca, que hauria transportat dins d’una motxilla negra de nylon una bomba col·locada en una olla de pressió de la marca basca Fagor i que hauria col·locat prop de la línia de meta.

Mentre les investigacions sobre el terreny continuen “pam a pam” dos dies després de l’atemptat, la imatge del dia és, però, aquesta:

martin_richard_boston

I diu Antoni Bassas en off:

(…) la frase que Martin Richard, el nen de 8 anys mort en l’atemptat, va escriure en un rètol a l’escola “prou de fer mal a la gent” s’ha convertit en la resposta dels bostonians a l’atemptat. Demà, el president, en el seu paper de reconfortador en cap, els vindrà a parlar a la catedral

La irrupció de la segona tragèdia setmanal en territori dels EUA -l’explosió mortal a la fàbrica de fertilitzants de Texas- treu momentàniament protagonisme a l’atemptat de Boston en els informatius del dia 18. Al TN Migdia (minut 9:12 al 10:40) se’ns fa saber que, tot i la sobtada interrupció de les comunicacions policials, les investigacions seguirien a bon ritme. La policia estaria buscant dues persones, no sospitoses però sí “de gran interès” per a les autoritats, gràcies, en bona part, a la col·laboració de la ciutadania, que s’exemplifica amb un blog suposadament creat i actualitzat pels ciutadans de Boston amb fotos i vídeos dels moments previs i posteriors a l’esclat dels dos explosius i que en menys de 24 hores duu més de 2 milions de visualitzacions.

A l’informatiu del vespre (minut 5:03 al 7:05), poques novetats en la investigació policial respecte l’edició del migdia però, això sí, un “apassionat parlament” o  “reconfort” del president Barack Obama des de la catedral de la Santa Creu de Boston:

Ara comenceu el llarg camí per recuperar-vos; la ciutat és amb vosaltres; la vostra comunitat és amb vosaltres, el país és amb vosaltres, tots serem amb vosaltres mentre apreneu a posar-vos drets i a caminar, i sí, córrer un altre cop. No en tinc cap dubte: tornareu a córrer!

Després de força hores de silenci oficial, l’FBI publica, la nit del dia 18, dues fotografies dels -ara sí- sospitosos, de manera que a la matinada del divendres 19 es precipiten els esdeveniments. Les dues persones que en el darrer telenotícies havien estat qualificades “de gran interès” per a la policia, es converteixen al TN Migdia (minut 2:38 al 7:55) en dos terroristes d’origen txetxè, germans de 26 i 19 anys, Tamerlan i Dzhokhar Tsarnaev, el primer, mort després d’una persecució policial, i el segon, en cerca i captura.

Un vídeo-crònica de dos minuts i mig de durada amb el suport gràfic del Google Earth explica el procés d’investigació seguit des dels moments posteriors a l’atemptat al carrer Boylston fins a la persecució policial de la darrera matinada a la zona de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on hauria resultat mort un policia en un primer intercanvi de trets, i després, al barri residencial de Watertown on, en un segon tiroteig, hauria estat abatut el germà gran.

En l’edició del vespre (minut 2:24 al 9:08) coneixem més detalls dels dos presumptes terroristes facilitats, òbviament, per les autoritats nord-americanes: l’any d’entrada als EUA, els estudis que cursaven, imatges de la seva vida privada (i, de retruc, d’altres persones amb qui es relacionaven), les aficions que tenien, els seus perfils a les xarxes socials amb el -pertinent i esperable- contingut islamista i independentista txetxè… Informació personal ben empaquetada en un altre descriptiu vídeo-crònica i -val molt la pena fixar-s’hi- amb una intrigant banda sonora; tot plegat, desconcertant, tenint en compte que, com recorda el periodista Isaac Vilalta en aquest tweet, es tracta tant sols de sospitosos; un ja mort, sí, però només sospitosos, al cap i a la fi.

Per completar l’escàner dels presumptes dolents de la trama, no podia faltar el recurs d’abordar la família, el tiet dels germans Tsarnaev, el qual només pot imaginar que l’actitud -presumpta- dels seus nebots respondria al fet de:

Sentir-se perdedors. L’odi contra els que han estat capaços d’integrar-se. Són les úniques raons que m’imagino. Res més. Res a veure amb la religió, amb l’Islam. Tot això és mentida

En aquell moment, Boston viu pràcticament una situació de toc de queda, amb aproximadament un milió de ciutadans confinats a casa seva, mentre la policia escorcolla casa per casa el veïnat on se suposa que s’amaga el segon dels presumptes terroristes. Explica Bassas:

Han tancat el metro, han tancat els autobusos. I això ja redueix molt la mobilitat. Però és que aquí, als Estats Units, quan les autoritats avisen, la gent creu; per por, per responsabilitat, per totes dues coses, però la gent acostuma a creure

I, per fi, després de cinc dies d’angoixa nacional, arriba, com titula el TN Migdia del 20 d’abril, el “final de la cacera” (minut 2:35 al 11:28). I com no pot ser d’altra manera, l’informatiu obre amb les esperades imatges de ciutadans de Boston aplaudint i cridant de joia per la captura del segon terrorista, millor dit, presumpte terrorista. Mentre el conductor del TN, Joan Carles Peris, presenta la notícia, instantànies amb banderes de les barres i estrelles o cartells que resen “Thank you police” circulen rere seu. Tot seguit, la reconstrucció de la cacera i l'”alliberament de la tensió”:

Parla Timothy Alben, comandant de la policia estatal:

Pensem en les famílies que han perdut éssers estimats o que han patit ferides que els acompanyaran tota la vida, en un jove policia, en un noi jove que començava la seva carrera a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i en un agent de l’Autoritat del Transport de Massachusetts que gairebé mor. A tots ells i als veïns que han viscut sumits en la por tot un dia sencer, els estem agraïts. Ja hem capturat el sospitós

Altre cop, aplaudiments dels habitants de l’assetjat Watertown, crits de “gràcies” al pas dels agents de policia, clàxons dels vehicles i un eufòric “USA!, USA!” d’un dels joves, com a colofó. I des de la Casa Blanca, la cloenda oficial del “malson” a càrrec del president Obama:

Una cosa sí que sabem. És que no tirarà endavant cap pla d’odi que pogués portar aquests homes a cometre aquests actes. Qualsevol cosa que pensessin que podrien aconseguir ja ha fracassat, perquè els habitants de Boston refusen ser intimidats. Han fracassat perquè, com a nord-americans, refusem ser terroritzats

Un darrer vídeo amb la novetat que el gran dels germans ja havia estat interrogat per l’FBI dos anys abans a petició d’un govern estranger sense identificar, i amb una nova aproximació a l’entorn familiar (la tieta queixosa amb els federals i la suposada imatge des del llunyà Daguestan d’un afligit pare que assegura que els seus fills han estat radicalitzats) dóna pas al sensible epíleg d’Antoni Bassas:

Ahir a la nit a les pantalles lluminoses de les autopistes havien col·locat un missatge les autoritats que deia “moltes gràcies a tots!”, un missatge d’agraïment a la resistència, a la paciència dels bostonians que van acceptar de tancar-se a casa durant 12 hores, aviam si finalment era capaç la policia de detenir el sospitós. Havien passat cinc dies que pels bostonians havien semblat cinc mesos

Les croades vistes pels àrabs

La tragèdia de Boston ha tornat a mostrar a la perfecció les dues principals característiques de la difusió pública tant dels actes de terrorisme en sòl nord-americà com de matances o humiliacions perpetrades per soldats dels Estats Units en les seves missions forànies: u, que són les autoritats pertinents les que monopolitzen el què, el com i el quan de la difusió tot desapareixent el teòricament obligatori contrast de la informació; i dos, que aquesta informació serà convenientment dosificada i narrada amb tècniques més pròpies de la ficció per tal de produir estats emocionals col·lectius.

Fa poc més d’un any un tal sergent Robert Bales va protagonitzar en solitari, segons les autoritats militars dels EUA, una matança de 16 civils afganesos prop de Kandahar, tot i que des de la contrapart afganesa es va insistir en tot moment que no havia estat un acte individual sinó una batuda de diversos soldats del destacament. Com explicava aleshores aquí, en els diversos dies que el succés va ser mediàtic, el poder i el control de la informació per part del Govern dels Estats Units van ser decisius en el convenciment de l’opinió pública del món occidental -l’única que compta- sobre l’autoria única del trastocat sergent.

Com van assolir aquest objectiu? D’una banda, pel propi etnocentrisme comunicatiu d’Occident que dóna per bo el material proporcionat per les grans agències de notícies internacionals -la immensa majoria, occidentals- mentre que rebutja aquelles, com l’afganesa, que són qualificades d'”agències de règim”; i de l’altra, perquè la serialitat en el proveïment de la informació i el seu enfocament intencionadament proper fa més atractiva la història narrada i, en conseqüència, més eficient la transmissió del missatge.

En un afer que va requerir fins i tot vàries declaracions públiques del propi president Obama, els ciutadans de tot el “món lliure” vam saber que Robert Bales patia estrès, que havia estat tres cops destinat a l’Iraq, que en una d’elles va perdre part del peu, que havia sol·licitat no anar a l’Afganistan, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol i havia vist com els talibans li volaven una extremitat a un company el dia abans de la matança; vam conèixer també la seva residència a Kansas i escoltat les agradables paraules de la veïna així com d’aquell veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb una acreditació com a excombatent sobre la qual la càmera s’hi aturava en un primeríssim primer pla durant dos eterns segons.

En el moment que Robert Bales va esdevenir a ulls de l’opinió pública com l’únic presumpte culpable d’un assassinat massiu de civils (vàries criatures, entre ells) i va quedar meridianament clar que seria jutjat i podria fins i tot afrontar la pena de mort en un tribunal dels Estats Units, el sergent Bales, els setze civils assassinats, els informes mèdics i psicològics sobre el sergent, el seu historial militar, el seu advocat, la seva veïna, el veterà del Vietnam i, sobretot, el curs de la presumpta causa judicial, van esfumar-se de la llum pública. En sabrem res més?

Un any després de l’afer Bales, Boston ha vist “interrompuda” la seva vida amb un “menyspreable” atemptat que ha segat la vida del nen de 8 anys, Martin Richard, de l’estudiant xinesa de 23 anys Lu Lingzi i de Krystle Campbell, la noia de 29 anys que “sempre era allà on la necessitaves“. “El seu petit 11-S”, aquest “nou punt sagnant per recordar i per plorar” ha “colpejat” amb duresa els bostonians, els ha mantingut en vetlla durant cinc dies que els “han semblat cinc mesos”, un “malson terrorista” pel qual han hagut de ser “reconfortats” amb el “rebutgem ser terroritzats” i el “tornareu a córrer” del president dels Estats Units d’Amèrica.

Però no és només Boston la que ha patit entre el 15 i el 20 d’abril de 2013. No són només els Estats Units els que han viscut angoixats en aquests cinc dies. Per molt que ens poguem identificar social o culturalment amb els habitants de Boston, el cert és que tots i cadascun de nosaltres, a cinc mil vuit-cents quilòmetres de distància, hem hagut de compartir del 15 al 20 d’abril de 2013 el seu patiment i la seva angoixa, o dit d’altra manera, informació exclusivament oficial, dosificada amb la usual intel·ligència i esbombada emprant llenguatge i tècniques característiques del serial.

Pocs minuts abans que detonessin els dos artefactes prop de la línia de meta a Boylston street, es produia la darrera deflagració d’una cadena de 20 atemptats en diversos punts de l’Iraq amb el resultat de 55 morts i 140 ferits. Se’ns informava en el Telenotícies sobre el reconfortament del president Obama a l’angoixada ciutadania nord-americana pel perill terrorista quan una bomba allotjada en una cafeteria popular de Bagdad explotava i assassinava 27 persones, bona part criatures, i en feria 50 més. Coneixíem identitat i origen dels presumptes terroristes de Boston mentre dues mesquites iraquianes eren atacades amb morters i explosius amb el resultat de 8 persones mortes i 24 més de ferides.

Rostres de la pèrdua i de la dels seus presumptes causants, el dol, l’angoixa i la justícia des del nostre oest; xifres fredes, amb sort, des de l’est. Intensitat i proximitat des d’occident; fugacitat i llunyania des d’orient. Com a resultat, connexió cap a la nostra esquerra i ignorància vers la nostra dreta.

D’això anterior molts en dirien “pura demagògia”. En aquest cas, en canvi, jo l’anomeno “primeríssim primer pla” versus “fora de pla” de la informació. Objectareu, amb raó, que malgrat que Bagdad és dos mil quilòmetres més proper que Boston, les afinitats culturals i d’estil de vida en fan més noticiable l’esdeveniment de Massachusetts. Seguireu objectant, amb similar raó, que és l’excepcionalitat versus la reiteració de l’activitat terrorista en un i altre indret el que atorga preeminència informativa a l’atemptat de la Marató.

Convindreu amb mi, però, que res justifica una tasca informativa basada en el treball d’autor (exclusiu de les autoritats oficials) i un primeríssim primer pla que, amorrant-nos als elements més emotius de la notícia, ens allunya definitivament de tota comprensió dels fets. Una tasca que cerca l’empatia, que ens entreté, que ens neguiteja, que ens fa dubtar sobre la nostra seguretat, sí, però que realment informa?

L’excel·lent obra d’Amin Maalouf sobre les croades no només aportava al lector d’Occident la desconeguda visió del fenomen des del món musulmà. Ensenyava, a parer meu, quelcom més important: que no són pas incompatibles l’educació del diferent i la sincera autocrítica.

Deia Maalouf que aquells bàrbars croats van perdre la guerra però que en canvi Occident va guanyar la Història. La narració de la breu i petita història de la Marató de Boston provaria que ens trobem encara en aquesta estació.

De moment.

El sergent Bales o l’acte de fe

Aquest passat cap de setmana els mitjans de comunicació de tot el món s’han fet ressò de la identificació del soldat dels Estats Units que pressumptament hauria assassinat 16 civils afganesos (17, segons d’altres fonts) a Kandahar el diumenge 11 de març.

Es tractaria del sergent d’infanteria de l’exèrcit dels EUA, Robert Bales (imatge de l’esquerra). Després d’haver estat uns dies en presó preventiva a Kuwait, el militar hauria estat traslladat a una base militar de Kansas on esperaria ser jutjat, i de qui La Vanguardia explicava a partir d’un teletip de l’Agència EFE que:

Fuentes militares que solicitaron el anonimato confirmaron la identidad del sospechoso a varias cadenas de televisión, que revelaron que el sargento tiene 38 años, una mujer y dos hijos, de 3 y 4 años.

La pública difusió de la identitat del pressumpte autor de la matança -insistim, a partir de fonts militars anònimes- arribava després que en un inici el Pentàgon s’hagués negat a fer-ho fins que no se n’haguessin presentat càrrecs.

Un dia abans de conèixer-se nom i aspecte del pressumpte assassí, The New York Times havia citat un alt funcionari del Govern estadounidenc que també volia mantenir-se en l’anonimat i que avançava quin hauria estat el detonant de la fatal reacció del sergent:

“Quant tot plegat surti a la llum, serà una combinació d’estrès, alcohol i problemes domèstics; simplement va esclatar”, va dir el funcionari, el qual havia participat en la investigació i que tan sols acceptava parlar des de l’anonimat perquè el sergent encara no havia estat acusat formalment.

Tot i l’hermetisme oficial que ha anat envoltant aquest cas des de bon començament, tal i com assenyalava el corresponsal d’El País a Washington, David Alandete, els mitjans de comunicació dels Estats Units han anat descobrint mica en mica detalls de l’historial militar del pressumpte autor de la matança:

En una de las tres ocasiones que estuvo destinado a la guerra de Irak, en 2007, en la ciudad de Nayaf, tuvo que ir con su unidad a proteger un helicóptero que había sido derribado. “Era como una cerilla encendida”, declaró Bales, según se recogió en un comunicado de prensa militar.

L’anonimat pràcticament total de les fonts estadounidenques que han anat proporcionant informacions al voltant del sergent Bales no ha estat impediment perquè també hagin transcendit detalls més personals de la vida del pressumpte autor de la massacre. Al Telenotícies Migdia del 17 de març, per exemple, i com a segona notícia de portada (minut 4:48 a 6:52), vam poder escoltar les opinions de dos dels seus veïns a la seva residència de Kansas, una dona i un veterà de la guerra del Vietnam:

“Era un paio feliç, bona persona molt afectuós, molt amable amb tothom; vull dir que era el tipus de persona que quan ho necessitaves estava el teu costat, com un amic”

“Sento que és només una víctima d’una guerra terrible, terrible, i saps?, en general quan passa una cosa així hi ha darrera un trastorn d’estrés post-traumàtic. Jo he estat a l’exèrcit, vaig estar al Vietnam, a la infanteria com ell, i la guerra et provoca coses terribles”

A partir d’una consulta del The New York Times -que reprodueix l’Agència EFE– hem pogut conèixer fins i tot els seus antecedents penals. Com és lògic, tot els rotatius que en la present informació beuen d’aquesta agència, per exemple Público, se’n fan també ressò:

El historial judicial de Bales, consultado por ese rotativo [The New York Times], revela que fue acusado de asalto en 2002 y de chocar contra un coche aparcado y darse a la fuga en 2008, pero ambos cargos fueron desestimados

Enmig de tanta filtració anònima de la identitat i imatge de l’acusat, de l’historial militar i detalls de la seva vida privada, de les possibles causes que l’haurien empès a cometre els assassinats i l’estat anímic que darrerament patiria, tan sols el seu advocat defensor, John Henry Browne, ha aparegut com a font informativa de carn i ossos.

En la informació esmentada d’Alandete per a El País, el lletrat qualifica el seu client de “soldat exemplar” i recorda que tot i haver estat destinat vàries vegades a l’Iraq (on segons Browne hauria perdut part d’un peu), el desembre passat va tornar a ser enviat al front, aquest cop a l’Afganistan:

“A él y a su familia se les dijo que su servicio en Oriente Próximo ya había acabado”, comentó el abogado. “Su familia confiaba en que no iba a regresar al frente. Literalmente, eso cambió de la noche a la mañana”, alegó el letrado. “Creo que sería adecuado decir que ni él ni su familia estaban contentos con que tuviera que regresar al frente”.

I negant les anònimes asseveracions que apuntarien cap a un esclat provocat per problemes personals i de consum d’alcohol, l’advocat al·ludeix a l’estrès post-traumàtic del sergent que, com explica en aquesta crònica Ricardo Mir de Francia, corresponsal d’El Periódico a Washington, s’hauria vist agreujat pel fet de:

(…) presenciar la vigília de la massacre com ferien un dels seus companys. «La cama li va sortir volant i el meu client estava amb ell», va dir John Henry Browne

Combat entre oficines de comunicació

El passat 14 de març es va celebrar a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una xerrada emmarcada en el cicle sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació que està organitzant el Consell de la Informació (CIC) amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona. Els convidats a aquesta sessió van ser Josep Maria Cadena, secretari general del CIC, i el cèlebre periodista Joaquim Maria Puyal.

Entre d’altres interessants apunts, Puyal va fer una afirmació que el cas de Robert Bales exemplifica a la perfecció:

El poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita

Anirem entenent el perquè d’aquesta relació a continuació. Us recomano que aneu fent una atenta mirada a cadascun dels titulars exposats en vermell (l’exemple triat és de l’edició digital de La Vanguardia, un rotatiu que ha anat fent un seguiment prou intens de la crisi).

Des que el diumenge 11 de març va saber-se que als afores de la base militar del districte de Panjwai, a Kandahar, s’havia produït un assassinat múltiple de civils afganesos aparentment perpetrat per un soldat dels Estats Units, ha esclatat una veritable batalla pel control de la situació -i, per tant, de la informació- entre les autoritats afganeses i les nordamericanes.

El mateix dia dels fets, The New York Times publicava una extensa crònica des de Kandahar -el dia següent en feia un extracte el diari Ara en la seva edició Premium- on es donava a conèixer la versió oficial (la mantinguda per l’exèrcit dels EUA) que apuntava a un únic autor, de qui no es facilitava el nom però sí una primera descripció: sergent de 38 anys, casat i amb dos fills.

Però en l’esmentada crònica del cèlebre diari de Nova York es recollia també el contundent comunicat del president afganès Hamid Karzai, que qualificava l’acte d'”inhumà i intencionat”, així com el testimoni d’un dels supervivents que, contradint la versió oficial, apuntava a una autoria múltiple de la matança:

Mr. Hadi va dir que hi havia més d’un soldat involucrat en els atacs, i com a mínim cinc vilatans més van descriure haver vist un nombre de soldats així com un helicòpter i flamarades a l’escenari dels fets. Però aquesta afirmació no va ser confirmada

L’exposició de les dues oposades visions és el tret de sortida de la pugna comunicativa.

Cal recordar que aquest “incident que ha desembocat en mort d’afganesos” -així va ser qualificada la matança en un primer comunicat de la missió de l’OTAN a l’Afganistan (ISAF)- no queia en terreny verge. A mitjans de gener havia transcendit un vídeo on es veien marines orinant sobre cadàvers de talibans. I el mes passat, la suposada crema d’exemplars del Coran per part de soldats estadounidencs va provocar la protesta de 3.000 afganesos davant d’una altra base de la OTAN, la repressió de la qual va causar la mort d’una trentena de manifestants.

Per aquest motiu, els redactors del prestigiós rotatiu nordamericà no se n’estaven de considerar que, amb el ràpid arrest del pressumpte autor del múltiple assassinat, les autoritats militars nordamericanes estarien evitant que Afganistan tornés a caure en la inestabilitat posterior als darrers incidents:

La reacció a la crema de llibres sagrats va demostrar un gran salt cultural entre els nord-americans, que ho van veure com un error desafortunat, i els afganesos, que hi veien un crim a perseguir.

Potser per evitar la repetició de greus incidents, com indicava The New York Times, o potser també per la necessitat de tancar les portes de manera dràstica a una magnificació dels indicis que apuntarien a la implicació de més d’un soldat en la matança, els Estats Units van procedir no només a la ràpida detenció del pressumpte autor sinó sobretot a la ràpida difusió a l’opinió pública mundial d’una versió oficial que parlava només d’un únic assassí, del qual ja es filtraven edat, estat civil i nombre i edat dels fills.

Titular detenció:
Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos

Titular filtració dades del soldat:
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Però tot i la celeritat amb què va actuar l’exèrcit dels Estats Units, les informacions que incidirien en la possible autoria múltiple van seguir arribant des de l’Afganistan. El dimarts 13, La Vanguardia -altre cop a partir d’un teletip d’EFEafirmava que un grup d’habitants i líders tribals asseguraven que la matança havia estat una “venjança” i que hi havien participat diversos soldats dels EUA:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN.

Titular: Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una “venganza”

La resposta del gabinet de comunicació de la Casa Blanca va ser immediata i contundent: el secretari de Defensa del govern dels Estats Units, Leon Panetta, assegurava als periodistes que l’acompanyaven en l’avió que el traslladava a Kirguizistan que l’autor -no autors- de l’assassinat dels civils afganesos podria ser fins i tot condemnat a mort. Mentrestant, el president Obama es mostrava igual de contundent a l’hora de garantir que en la investigació del cas s’arribaria fins a les darreres conseqüències:

El presidente ha destacado que el Pentágono “no escatimará esfuerzos para llevar a cabo una investigación completa” sobre el suceso y ha insistido en que los hechos serán examinados “hasta el final”.

Titular declaracions de Panetta:
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte

Titular declaracions d’Obama:
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”

I per reforçar, u, que, efectivament, s’estava duent a terme la pertinent investigació, i dos, que era indubtable la participació d’un solitari soldat de l’exèrcit nordamericà, el dia 16 arribava aquella comunicació que hem esmentat a l’inici del post efectuada per un alt funcionari del Govern -anònima, recordem-ho- i en la que afirmava el fatal còctel explosiu d'”estrès, alcohol i problemes domèstics” que havia afectat al sergent, aleshores encara no identificat.

Titular: El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

El contraatac informatiu afganès es produïa aproximadament dotze hores després. El president Hamid Karzai denunciava que les autoritats dels Estats Units no estaven col·laborant amb la delegació que el parlament d’Afganistan havia enviat a Kandahar, de la investigació de la qual es desprenia que la matança no l’hauria pogut cometre un únic home:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

Titular: Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

La resposta final de l’aparell comunicatiu de la Casa Blanca és a bastament coneguda: la filtració definitiva de la imatge i la identitat de l'”únic autor de la matança” -tornem a recordar, filtració anònima-, acompanyat del seguit de detalls, declaracions, fotos i vídeos sobre la seva vida personal i militar que hem esmentat a l’inici i que, evidentment, ajuden a reforçar en la ment de l’audiència la versió del solitari i trastocat assassí de civils afganesos.

Titular: Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

Cal esmentar que, des d’aleshores, no em consta que hagi transcendit cap altra informació referent al cas, ni d’un costat ni de l’altre, tot i que l’agència de notícies afganesa Pajhwok assegurava aquest dilluns que, segons l’equip investigador ordenat pel parlament afganès, dues de les dones assassinades haurien estat prèviament violades per soldats nordamericans*:

Soldats dels Estats Units van violar dues dones abans d’assassinar-les en el districte de Panjwai al sud de la província de Kandahar fa una setmana, segons va revelar diumenge un qualificat equip d’investigació afganès

(*) la notícia ha estat posteriorment desmentida per notables de la zona a la mateixa agència

Quan una font informativa és dogma de fe

Tornem a Joaquim Maria Puyal.

En la xerrada sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació, el popular periodista de Catalunya Ràdio aportava un exemple de mala praxi periodística i, com a conseqüència, de desinformació de la ciutadania. Es tractava del titular d’ABC que acompanyava el vídeo de la notícia de la mort a mans d’un Mosso d’Esquadra d’un veí d’Olot que pressumptament amenaçava un nano amb un ganivet:

Un mosso mata a un hombre en defensa propia

Deia Puyal que en aquest titular no s’estaven descrivint simplement uns fets objectius sinó que s’inseria un apunt purament interpretatiu que tan sols correspondria aportar a l’autoritat judicial després de la pertinent investigació, apunt que, per acabar-ho d’adobar, sorgia del comunicat emès per una de les parts implicades en l’incident, en aquest cas, els Mossos d’Esquadra.

Un altre exemple del mateix cas, el trobaríem en el titular de la notícia que ens va oferir Canal 9 del País Valencià, “Els mossos, obligats a disparar un home que amenaçava un xiquet a Olot” on, a banda d’introduir-nos un element del tot interpretatiu (“obligats a disparar”), obviava esmentar el que constituïa l’únic fet indiscutible de la notícia: la mort del veí com a conseqüència del tret del policia.

A partir de l’exemple proposat aquell dia per Joaquim M. Puyal podrem treure les nostres pròpies conclusions de la lectura dels titulars sobre la matança de civils afganesos que us he anat exposant.

Si ens hi fixem atentament, veurem que en tots els titulars que provenen de comunicacions -oficials o anònimes- de l’exèrcit o del Govern dels Estats Units no s’utilitza l’estil indirecte típicament característic del llenguatge periodístic. No se’ns diu que:

El secretario de defensa afirma que el autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
El presidente Obama afirma que EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”
Un alto funcionario del Gobierno de EEUU asegura que el alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Sinó que se’ns assevera que:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistan (…)
El alcohol y el estrés están detrás de la matanza (…)

En els comunicats que ens arriben de l’Afganistan -no ho oblidem, el país d’on són originàries les víctimes de la matança- es recorda sense cap mena de problema, en canvi, aquest pilar fonamental de la narració periodística. Seguint la lògica utilitzada en els comunicats nordamericans, se’ns podria haver dit:

La matanza de civiles afganos fue una venganza
Falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

Encertadament, però, se’ns comunica:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza
Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

I no només això. En totes i cadascuna de les notícies que beuen de fonts nordamericanes el titular reflecteix rigorosament el que constitueix el rovell de l’ou de la informació, cosa també prescrita en els estàndards de la correcta narració periodística. D’aquesta manera, tot el que la Casa Blanca necessita que quedi meridianament clar en l’opinió pública queda imprès en l’element més cridaner de la notícia, és a dir, en el titular:

1.- Que només existeix un únic autor de la matança:

Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte
Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

2.- Que existeixen unes causes emocionals i físiques que van provocar l’esclat assassí i que no admeten discussió:

El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

3.- Que el fet de retornar el pressumpte autor als Estats Units enlloc de deixar-lo en mans de les autoritats judicials afganeses no significa que no es pensi actuar amb severitat:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias

Per contraposició, els punts clau dels comunicats del bàndol afganès no queden reflectits en el titular (tornem de sobte a la mala praxi) sinó que es dilueixen en el text. Recordem que per als afganesos el que constituïa el punt clau de la investigació -i el que segons ells provaria que la matança no seria obra d’un eixelebrat sinó un acte planificat i deliberat- era la implicació de diversos soldats estadounidencs.

1.- Quan en el segon paràgraf del text d’aquesta notícia -repeteixo, el segon- s’aporta el nucli veritable de la informació:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN

El titular triat és:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza

2.- I quan el realment noticiable de les paraules del president Hamid Karzai era el que es feia constar en el darrer paràgraf -darrer, sí- d’aquesta notícia:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

S’opta per un titular més genèric i menys potent:

Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

…i per un subtítol que ens avança l’existència de testimonis que contradiuen la versió oficial, però sense explicar-nos en quins punts concrets -i decisius- es fonamenta aquesta contradicció:

El presidente afgano asegura que tiene informes de testigos que son “completamente diferentes” a la versión oficial

Ho hem dit anteriorment, aquí -com tantes altres vegades en afers internacionals- el que s’engega és una autèntica guerra informativa entre els contendents. I el que han pretès aquests contendents des de bon començament és apoderar-se del control de la informació per tal que l’opinió pública mundial quedés convençuda de la indubtabilitat de les respectives i oposades versions: l’autoria única en un cas, l’autoria múltiple en l’altre.

I per bé que la competició és equilibrada quant a tossuderia i apassionament, no ho és pas quant a les armes utilitzades.

Probablement no se’ns ha amagat res de transcendent en aquest afer espinós: vàries informacions n’han recollit, certament, la versió afganesa. El problema és que, mentre que el contingut crucial de les informacions llençades des de Washington -fins i tot d’aquelles que provenien de fonts anònimes- ha estat esbombat com a veritat indubtable, el contingut de les informacions llençades des de Kabul ha aparegut notablement diluït.

A més, tant la successió temporal com el fons i la forma del contingut de la comunicació nordamericana han tornat a beure de la narració folletinesca o hollywoodiana a què tan avesats estan, és a dir, aquella que incideix en els elements emocionals o sentimentals d’una història per tal de fer-la massivament atractiva. En canvi, la comunicació afganesa ha estat tractada amb els mètodes estàndards -i el to lògicament avorridot- de la clàssica narració periodística…, si exceptuem, és clar, el sobtat oblit d’incloure com a destacats els fets autènticament noticiables.

D’un individu molt concret se’ns ha dit que patia estrès, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol hores abans i que havia presenciat com els talibans li volaven un peu a un company el dia anterior.

D’aquest mateix individu hem sabut que havia estat destinat tres cops a l’Iraq, que en una d’aquelles ocasions havia perdut part d’un peu i que les autoritats militars nordamericanes no havien fet cas de la seva petició de romandre als Estats Units i l’havien tornat a enviar al front, aquest cop a l’Afganistan.

Del mateix individu n’hem vist la seva residència de Kansas i hem escoltat les paraules amables de la jove veïna i d’un veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb un distintiu que l’acredita com a excombatent i que se’ns mostra en un primeríssim primer pla durant dos magnífics segons (veure el TN Migdia del minut 6:12 a 6:14).

De les víctimes, en canvi, poc més que unes quantes imatges no massa explícites i un recordatori escadusser del fet que moltes d’elles eren criatures. Sobre qui eren aquestes víctimes, com vivien, o sobre qui són i què n’expliquen els seus familiars, sobre tot això -mai millor dit- sepulcral silenci.

Afirmava en Puyal el passat dia 14 que “el poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita”.

No cal afegir-hi res més.

I per acabar, recomano molt especialment un post que el corresponsal d’El País als Estats Units, David Alandete, va publicar en el seu blog el passat 23 de gener. Es titula 24 civiles muertos y un culpable a medias. No parla d’aquest afer a l’Afganistan perquè encara no s’havia produït, però pot aportar informació valuosa de cara a predir el probable final d’un nou cas d’excessos militars que els Estats Units asseguren que investigaran “fins a les darreres conseqüències”:

La matanza de 24 civiles iraquíes en 2005 no es, para el Pentágono, un homicidio. Con esa argucia, los fiscales militares de Estados Unidos permitieron este lunes que el sargento del Marine Corps Frank Wuterich, de 31 años, se declarara culpable por negligencia en el deber por aquellas muertes, sin arriesgarse a una mayor condena que la de tres meses de encarcelamiento, rebaja de la paga y degradación al rango de soldado raso. Acaba así, sin más castigo, uno de los mayores abusos por parte de las tropas norteamericanas sobre la población civil iraquí.

Mort o assassinat

Dia sí dia també, som testimonis de com la crisi estructural que afecta els mitjans de comunicació està acabant amb la vida, en especial, de rotatius i d’altres mitjans impresos i, de retruc, amb la feina de nombrosos professionals. Vivim un moment crucial en la història de la comunicació massiva i, tot i les moltes neurones gastades en la cerca de com rendibilitzar el negoci en la nova era tecnològica, ara per ara els pals de céc dominen la partida.

Però sobre el futur de la informació -millor dit, sobre el consum d’informació- sí que sabem del cert una cosa (perquè, de fet, ja l’estem vivint en l’actualitat): la paciència i la calma en el consumidor simplement han deixat d’existir. L’adaptació forçosa del diari tradicional a les regles de joc que marcava internet els va fer entrar en una progressiva i irreflexiva espiral de difusió de la informació sobre la base de la lluita contra el rellotge. El resultat?: notícies fast food de contingut pobre que provoquen l’habituació de l’audiència, u, a viure en un món de titulars, i dos, a enganxar-se a conèixer a l’instant la novetat.

Paral·lelament, la irreflexiva batalla dels gestors de la premsa tradicional per guanyar la cursa d’internet està comportant, no tant, la desintoxicació de l’audiència avesada al consum d’informació contextualitzada que proporciona el diari tradicional (d’altra banda, poc nombrosa al nostre país), com sobretot la irreparable desconnexió de les noves generacions respecte als guanys -en termes de comprensió de la notícia- que es poden obtenir amb l’assossegada lectura del que va passar ahir.

Però a banda dels directament afectats per aquesta reestructuració del panorama mediàtic -periodistes, d’una banda, i grups de comunicació, de l’altra- no sembla que la ciutadania sigui conscient de la gravetat del moment en què ens trobem. Perquè, independentment de com s’ho acabin manegant els pocs grups mediàtics que sobrevisquin a la crisi per fer seguir rajant la mamella de la comunicació, de perseverar en aquesta dinàmica de producció industrial de notícies escarides, simples i farcides de blancs o negres, el procés d’infantilització i idiotització social serà -si no ho és ja- irreversible.

El titular-notícia

Acceptem d’inici que el nostre futur és viure en un món no cromàtic i conèixer-lo a través d’un titular. Fem-nos-en ara a la idea, per no decebre’ns més endavant. Si ha de ser així, si el coneixement del que ens envolta més i del que ens envolta menys s’ha de basar en la captació visual o auditiva d’un missatge comprimit de vida curta, caldrà que excel·lim en la tasca de precisa condensació del contingut vital de la informació. Tota escola de periodisme t’explica la importància de redactar un bon titular; d’ara endavant, però, aquest fet esdevindrà transcendental.

Ahir mateix ens assabentàvem del nou assassinat d’un científic nuclear iranià per mitjà d’una bomba adosada al seu vehicle (el quart en dos anys). La notícia no aterrava en terreny erm. Fa poc més de trenta dies, les autoritats iranianes exhibien l’avió espia dels Estats Units derribat en el seu territori; el passat 5 de gener sabíem de l’augment de la tensió al Golf Pèrsic entre els dos països; i fa tan sols tres dies, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica assegurava que Pèrsia ja enriquia urani al 20% de puresa.

Amb tot aquest context que recorda els temps de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, aquests que segueixen van ser els titulars de la notícia de l’assassinat del científic en els principals diaris digitals, exposat per ordre cronològic segons l’hora de publicació:

La Vanguardia: Explota un coche bomba frente una universidad en Teherán (Agència EFE, 8:04)

El Mundo: Muere en un atentado un científico iraní que trabajaba en una instalación nuclear (Agència EFE, 8:12)

Público: Una bomba lapa mata a un científico nuclear iraní (Redacció, actualitzada a 21:41 però publicada originalment a les 8:32 amb un altre titular i font: “Muere un científico nuclear iraní en un atentado en Teherán” (Agència EFE)

Ara: Un científic nuclear mor en explotar una bomba adossada al seu cotxe, a Teheran (Agència EFE, 9:27)

El País: Un científico nuclear iraní muere en un atentado con bomba en Teherán (crònica de la corresponsal, 9:40)

El Periódico de Catalunya: Un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran (Agències, actualitzada a 19:09 però publicada abans de les 10:00)

El Punt Avui: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear (Agències, 20:08)

Com podem comprovar, amb l’excepció de la informació proporcionada pel diari El País, la resta de peces periodístiques provenen d’agència, bàsicament d’EFE, la principal agència de notícies espanyola. Observem també que tots els mitjans esmentats publiquen la notícia a primeres hores del matí, és a dir, poc després de conèixer la informació a través d’agència, excepte El Punt Avui, que ho fa amb dotze hores de retard respecte de La Vanguardia, el primer digital dels analitzats en publicar-la.

Entrant en el detall de les informacions ens adonarem que, llevat de les publicades per La VanguardiaEl Punt Avui, tota la resta comparteixen titulars molt similars. En destaquen els termes “científic”, “nuclear”, “iranià”, “morir” i “Teheran” i, en menor grau, “atemptat” i “bomba” (cal que ens fixem en el titular original de Público, no en l’actualitzat posteriorment).

En aquest context d’unanimitat resulta desconcertant la informació publicada pel mitjà més matiner, La Vanguardia. En el titular emprat pel centenari rotatiu destaca l’absència total de bona part dels elements veritablement noticiables, és a dir, del resultat de l’explosió del cotxe bomba (l’assassinat) i la descripció imprescindible de la víctima (científic nuclear), ambdós fets coneguts per La Vanguardia, tal com s’evidencia en la lectura de la notícia.

Es podria argüir que la pressa en publicar la informació recent sortida del forn de l’Agència EFE hauria comportat una menor reflexió en l’elaboració de la notícia i, conseqüentment, un oblit dels més bàsics principis de la redacció periodística. Però tenint en compte que tant La Vanguardia, com El Mundo i el diari ARA fan un magnífic copy+paste del teletip d’agència (feu-ne la comprovació amb la lectura de les tres), és lògic pensar que el titular també coincidiria en els tres casos, per tant, que també es reproduiria més o menys literalment el titular provinent d’EFE.

Tot i la urgència en la publicació de la informació, però, La Vanguardia no només modifica el titular d’agència (pràctica habitual per dotar la peça d’aparent originalitat) sinó que el desanaturalitza de tal manera que no permet adonar-nos de la seva magnitud fins que no anem al detall de la notícia, que és on:

  • se’ns informa que la bomba ha provocat la mort d’un iranià (subtítol)
  • se’ns explica que el mort resulta ser un científic nuclear (primer paràgraf del cos de la notícia)

Les estranyes raons que poden ocultar-se en l’elaboració d’un titular tan poc informatiu com aquest no les abordaré en aquest post. Quedi constància, però, que és obvi que el seu redactat o bé és el resultat d’una inepta tasca professional -de ben segur que no- o precisament tot el contrari, una intel·ligent forma de construir un missatge neutre i poc clar, per tant, voluntàriament desinformatiu.

La intenció d’aquesta primera entrada del blog del 2012 era una altra. Era la d’endinsar-nos en els actuals -i amb tota seguretat futurs- trets característics del consum massiu de la informació, en especial, la immediatesa, la impaciència i la hiperactivitat que facilita la xarxa. I en conseqüència, tal com dèiem a l’inici, en la necessitat de construir des de les diverses plataformes comunicatives missatges cada cop més sintètics i atractius però alhora carregats com mai de contingut informatiu. Dit de manera barroera, de bastir una mena de titular-notícia.

Titular ambiguu i neutre, desinformació

L’assassinat de Mustafa Ahmadi Roshan -així es deia el científic nuclear iranià- serveix al propòsit d’aquest post. Més enllà de l’exemple exagerat de La Vanguardia ja esmentat, les notícies de primera hora penjades en els respectius portals dels mitjans analitzats tampoc s’aproximarien a aquesta idea de condensar tota la informació essencial en un titular breu però potent.

I és que tots els titulars sense excepció -repeteixo, basats de manera més o menys directa en notes d’agència- opten per inserir un verb (“morir”) que proporciona no només un sentit més passiu al resultat fatal de l’atemptat sinó també -i sobretot- certa confusió. Afirmar que “un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran” pot fer emergir el dubte de si la víctima era o no l’objectiu de l’acció assessina. Per contra, un titular del tipus “assassinat un científic nuclear iranià (en un atemptat) a Teheran” ja evita tota possible ambigüitat. El primer titular no és precís; el darrer, és categòric. Traduït: en un món de consum veloç de l’actualitat, el segon titular és l’únic que veritablement informa.

D’altra banda, tenint en compte el terreny a bastament abonat de les tensions en augment del triangle crític Estats Units-Iran-Israel, no és en cap cas de rebut que tots aquests titulars matiners no facin cap referència a la pressumpta autoria dels serveis secrets israelians. Repeteixo, no era un tema nou; ja hi havia hagut tres assassinats i ja se n’havia parlat d’aquestes sospites i acusacions directes del govern iranià.

Sense anar més lluny, Antonio Caño ens oferia el passat 7 de desembre una interessant peça a El País, La guerra secreta contra Irán, on s’abordaven els diversos moviments en territori persa tant de la CIA com del Mossad. Ricardo Mir, d’El Periódico, afirmava dos dies més tard a L’espionatge d’EUA i Israel assetja el règim iranià que “assassinats i sabotatges formen part d’una estudiada guerra encoberta”. I també des de La Vanguardia, el 13 de desembre signava Marina Meseguer un altre interessant reportatge sobre el tema: La guerra contra el programa nuclear iraní ya ha empezado.

En els esmentats titulars, en canvi, cap mínima referència a aquest context de conflicte encobert, d’espionatge a gran escala, de guerra “freda”. Se’ns dirà, potser, que l’acusació de l’autoria israeliana de l’atemptat prové de les fonts informatives oficials del govern iranià i que, per tant, en un exercici de rigor periodístic, no s’ha de fer constar en l’element més impactant de la notícia. Potser sí, potser no. En tot cas, no està de més recordar que mai no s’ha filat tan prim a l’hora de difondre les “veritats” informatives oficials de la Casa Blanca o del govern hebreu, tampoc en titulars de grans caràcters.

Com dèiem abans, per tant, en el món del consum d’informació a alta velocitat, també l’excessiva neutralitat i descontextualització en el titular de la notícia equivaldria a desinformació. Voluntària? Involuntària? Deixem treballar el dubte.

De tots els titulars analitzats, el que millor passaria la prova de la qualitat d’informació és el que ens va proporcionar El Punt Avui, l’únic de tots els digitals que (qui sap, si per manca de mitjans*), no va córrer en la difusió de la notícia: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear. Aquí no ha mort ningú com a conseqüència d’un atemptat; aquí la víctima ha estat assassinada. I aquí no se’n desconeix la possible autoria; aquí se’ns parla d’un responsable concret: que és pressumpte?, sí; acusat injustament?, potser també; però conegut al cap i a la fi.

És cert que alguns d’aquests mitjans ja ens han ofert hores després una crònica molt més contextualitzada i pausada de l’assassinat d’ahir. És el cas, per exemple, del reportatge Una ristra de asesinatos con un objetivo bien definido, de la corresponsal d’El País a l’Iran, Ángeles Espinosa, o Guerra bruta contra el programa nuclear iranià de la periodista del diari Ara, Cristina Mas.

Amb tot, en un panorama mediàtic futur que difícilment deixarà de caracteritzar-se pel constant bombardeig de bits d’informació de vida efímera, i on les peces periodístiques de fons seran matèria d’estudi només pels consumidors molt interessats, caldrà que les rutines periodístiques incloguin el treball de construir, especialment en la notícia pura i dura, un titular, per sí sol, poderosament informatiu.

Sempre, és clar, que l’objectiu segueixi essent el d’informar.

* el meu suport als treballadors del grup en crisi Hermes

Tancant el cercle

Ens deien a la facultat que, per tal de no oblidar-se cap dada transcendental en la redacció d’una notícia, era convenient emprar la tècnica de les 6 W, que consisteix en respondre les sis preguntes bàsiques que tot esdeveniment suscita: What (què), Where (on), When (quan), Who (qui), hoW (com) i Why (per què).

En el cas de l’assassinat d’Ossama bin Laden, no podem negar que les sis qüestions bàsiques han estat respostes:

Què: assassinat de bin Laden i custòdia del cos per part de tropes dels Estats Units

On: una mansió situada a la localitat d’Abbottabad (Paquistan)

Quan: 11.30 (hora local) del dia 2 de maig de 2011

Qui: bin Laden i tropes especials dels EUA

Com: raid d’helicòpters dels EUA i intercanvi de trets en l’interior de la mansió

Per què: segons els Estats Units, aquest era l’objectiu final de totes les activitats armades iniciades a l’Afganistan i a d’altres indrets després dels atemptats de l’11-S

A partir d’aquí, s’hi van afegint tot el seguit de dades complementàries que es van difonent en comptagotes i que conformaran en global el que, ja hores d’ara, alguns mitjans de comunicació han qualificat de notícia de la dècada, de tancament de la dècada de la por, de dècada que ha canviat el món, o de símbol d’una dècada de terrorisme.

Hem gaudit de les primeres imatges (demostrades falses posteriorment) del rostre sense vida de bin Laden, d’un primer vídeo del suposat interior de la mansió on s’amagava del cap d’Al Qaida, i de les instantànies de com el propi president Obama i els seus estrets col·laboradors van seguir en directe l’operació. De moment, tot i la inexistència de cap prova irrefutable de la mort de bin Laden (més enllà de les paraules del Govern dels EUA assegurant que la prova d’ADN ha estat positiva i que el cos ha estat llençat al mar) no hi ha probablement motius per dubtar del seu assassinat. Al capdavall, el cercle havia de tancar-se un dia o altre.

“Justice is needed”

Un cercle que s’iniciava amb l’ai al cor provocat per uns avions que impactaven en les Torres Bessones de New York l’11 de setembre de 2001 i amb la declaració de l’aleshores president dels Estats Units, George W. Bush, en què concloïa el seu parlament amb una advertència de la qual ja n’hem conegut les derivades durant tota una dècada. Era la plasmació del crit “es necessita justícia!“:

Cap de nosaltres oblidarà aquest dia, però seguim endavant per defensar la llibertat i tot el que és bo i just en el nostre món

“Justice has been done”

I un cercle que s’ha conclòs quasi deu anys després amb el millor happy end possible per al dolent entre els dolents, per al més malvat entre els malvats (“S’ha fet justícia”). I l’acte de tancament del cercle ha estat interpretat versionant el concepte de justícia des de la millor sensibilitat de la llei del Talió. Això no obstant, el president Obama, el mateix del ‘Yes we can’, el capdavanter d’un nou ordre mundial de retorn al multilateralisme com a base de les relacions internacionals, ha trobat la justificació per aquest acte executat de manera unilateral i en terra estrangera amb els mateixos arguments de justícia divina argüits pel seu predecessor a la Casa Blanca:

Recordem que podem fer aquestes coses no només per la riquesa o el poder, sinó perquè som el que som: una nació, sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom


Les 6 W de la informació han estat bàsicament respostes pels mitjans en les darreres 24 hores, de la mateixa manera que l’ànima nord-americana ha trobat sens dubte resposta i descans emocional en la J de justícia i en la V de venjança que l’ajusticiament de bin Laden representa a la perfecció.

No es pot passar per alt, però, que, com sol passar en casos d’operacions secretes que les agències d’intel·ligència de les grans potències mundials volen publicitar, la font en què es basa la notícia recau de manera exclusiva en els propis actors que l’han generat. I això, com a mínim, ha de fer suscitar el dubte, no sobre la veracitat del fet en sí, sinó sobre totes aquelles dades que en romanen ocultes, les que de veritat s’allunyen de la vessant més propagandística d’un transcendental esdeveniment com aquest, i que en definitiva haurien de respondre a una setena W (aquesta, sens dubte, retòrica) que caldria afegir a les esmentades 6 W i que, amb un to d’inevitable comicisme cínic, jo em permeto de titular okbutreallyWhy (d’acord, però de veritat per què?).

I en aquest apartat de pur retoricisme començaran a emergir uns quants interrogants, dels quals molt probablement tan sols un petit percentatge trobarà resposta a curt termini mentre que de la resta, uns quants només s’explicaran quan ja no esdevindran perniciosos per res ni ningú i d’altres simplement restaran oberts per sempre.

L’interrogant més immediat i el més obvi ha estat la inexistència de cap prova evident de la mort del cap d’Al Qaida. En relació amb això, ha transcendit que l’administració Obama està esperant el moment més oportú -segons ells, quan s’analitzin les possibles conseqüències negatives que pot comportar un anunci com aquest- per presentar-la a l’opinió pública mundial. En el seu defecte, hem sigut testimonis d’una imatge desfigurada que -intencionadament o fortuïta- ha circulat com a verídica per tots els mitjans del món (excepte els nord-americans) en els primers instants del boom de la notícia i que ha acompanyat els grans i triomfants titulars.

Com a interrogant no menys obvi, cal situar la sorprenent decisió dels Estats Units de desfer-se del cos de bin Laden tot llençant-lo al mar. Aquest exercici d’evident manca de transparència s’ha revestit d’una suposada -i simplement inversemblant- mostra de respecte al ritus funerari islàmic i ajuda ben poc a esvair els dubtes sobre la quantitat de veritat que hi ha en les informacions llençades (veure La (mala) gestió informativa de la mort de Ben Laden, de Media.cat).

A partir d’aquí, podem situar la resta d’interrogants en la categoria de les relacions bilaterals que els EUA i Pakistan han desenvolupat en els darrers anys. En primer lloc, l’operació ha tingut lloc en sòl paquistanès, per tant, és difícil de creure que no s’hagi fet, com a mínim, amb un còmplice “deixar fer” del govern d’Asif Ali Zardari. Malgrat això, des de la pròpia Casa Blanca s’assegura que l’operació només era coneguda per un reduidíssim nombre de persones (veure la sessió informativa de la presidència dels EUA):

No vam compartir la nostra intel·ligència sobre la residència de Bin Laden amb cap altre país, inclòs el Paquistan. Això va ser per una sola raó: crèiem que era essencial per a la seguretat de l’operació i del nostre personal. De fet, només un molt reduït grup de gent dins del nostre govern coneixia l’operació per avançat

En segon lloc, el fet que la mansió construïda a Abbottabad el 2005 i on, suposadament, bin Laden hauria estat amagat durant els darrers cinc anys està situada a menys d’un quilòmetre d’un centre militar d’alt rendiment de l’exèrcit paquistanès, cosa que fa molt més que improbable el desconeixement dels serveis secrets d’aquest país. La pròpia administració Obama estaria preguntant-se sobre la implicació del govern paquistanès en l’afer (veure EE.UU. se pregunta qué tipo de apoyo tenía Bin Laden en Pakistán, de La Vanguardia):

“Es inconcebible que no tuviera un sistema de apoyo” dentro de Pakistán, dijo hoy Brennan* en una rueda de prensa, en la que indicó que los servicios de inteligencia estadounidenses buscan ahora determinar exactamente qué tipo de apoyo recibió Bin Laden en ese país.

*John Brennan, conseller per la lluita antiterrorista de la Casa Blanca

Anant encara una miqueta més lluny, també semblaria que els propis Estats Units tindrien alguna pregunta important a respondre en tot aquest afer. La pregunta seria: “per què precisament ara?”. I és que ahir mateix es va desvetllar que en un interrogatori a un pressumpte col·laborador d’Al Qaida dut a terme a la presó de Guantánamo el 10 de setembre de 2008 (encara durant el mandat del president Bush) ja van sorgir indicis força clars que Ossama bin Laden (representat per les sigles UBL en la transcripció de l’interrogatori) dirigia els fils de l’organització des de la ciutat d’Abbottabad (veure transcripció):

(…) El juliol de 2003, el detingut va rebre una carta del missatger designat per Ossama bin Laden, Maulawi Abd al-Kjaliq Jan, en què es demanava el detingut assumir la responsabilitat de recollir les donacions, organitzar viatges, i la distribució de fons a les famílies a Pakistan. Ossama bin Laden plantejava al detingut que fos el missatger oficial entre ell i d’altres al Pakistan. A mitjans de 2003, el detingut es va traslladar amb la seva família a Abbottabad per treballar entre Abbottabad i Peshawar.

I ja, per últim -com a mínim, de moment- també queda a l’aire el fet mateix que s’hagi optat per l’execució -i no per la captura- del cap d’Al Qaida. A manca d’altres fonts informatives, de les que de totes formes mai no disposarem, l’intercanvi de trets semblaria ser la causa de la mort de bin Laden i no pas una voluntat premeditada. Tot i amb això, l’agència Reuters confirma que algunes fonts oficials anònimes haurien afirmat que la seva execució era l’únic objectiu del raid (veure L’objectiu de l’operació era matar Bin Laden, del diari Ara):

“Era una operació per acabar amb ell”, ha confessat avui a aquesta agència un oficial que s’ha mantingut en l’anonimat, deixant clar que no hi havia cap interès en capturar viu el líder d’Al-Qaida en la seva residència al Paksitan.

Voluntària o involuntària, és innegable que la desaparició del cap d’una organització que va ser finançada i armada als anys 80 pels Estats Units per contrarestar l’ocupació soviètica d’Afganistan és la millor solució per a la potència nord-americana. Com diu Robert Fisk a l’article del diari La Jornada, Un guerrero superado por la historia:

(…) un tribunal habría preocupado a muchas más personas que a bin Laden. Después de todo habría podido hablar de sus contactos con la CIA durante la ocupación soviética de Afganistán o de sus acogedoras reuniones en Islamabad con el príncipe Turki, jefe de la inteligencia de Arabia Saudita.

O com afirma Jeffrey Toobin a Killing Osama: was it legal? del The New Yorker, si hagués estat capturat el que s’hagués esdevingut després hagués estat el procés legal més complex de la història dels Estats Units:

Les dificultats haurien estat interminables: tribunal militar o un judici penal? A l’estranger -a Guantánamo?- O dins dels Estats Units? Bin Laden hagués tingut accés a les proves contra ell? Qui el representaria? Què passaria si ell mateix hagués decidit representar-se i tractar d’utilitzar el judici com una plataforma de propaganda? Totes aquestes preguntes es van esvair en la irrellevància de la mort de bin Laden.

Sobre la legalitat o no del seu assassinat emergeixen, com és lògic, diverses perspectives. El que costaria d’entendre des de l’òptica europea entra perfectament dins de la lògica de la guerra contra el terrorisme en la visió dels súbdits dels Estats Units. A més, tot i que als anys 70 l’aleshores president Ford va emetre una directiva que garantia que “Cap empleat del Govern dels Estats Units podran exercir, o conspirar per participar en assassinats polítics”, després dels atemptats de l’11-S a les Torres Bessones, el president Bush va reconèixer de manera més o menys implícita que aquesta ordre executiva no era d’aplicació en el cas de bin Laden ni en el d’altres caps d’organitzacions terroristes internacionals.

I en el terrreny purament de l’ètica és evident que l’opció per l’assassinat i no per la captura i posterior judici té, no una, sinó vàries respostes. I totes elles sense sortir dels límits marcat per la J de justícia a què abans feia referència.

Altre cop, el que ara ha succeït tanca de manera justa el capítol obert una dècada abans i que va sumir l’ànima nord-americana en un estat de desmoralització i total fragilitat; és la seva resposta lògica i justa a l’atac sofert, la de l’ull per ull i dent per dent d’una societat profundament religiosa i fonamentalista.

Però no hi pot haver justícia en un acte de venjança freda promogut per un estat sobirà fora de les seves fronteres, en un acte que ha impedit d’esclarir implicacions i connexions d’una xarxa tan àmplia com mai prou coneguda; aquesta seria la resposta de la societat occidental més propera al raonament que no pas a l’impuls emocional i a la defensa d’uns drets humans universals.

I finalment hi haurà la resposta d’un món musulmà -fonamentalista o no- encara trasbalsat per les revoltes que des de principis d’any s’han originat en diversos països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient; molt probablement, es preguntaran si aquest darrer acte que tanca el cercle de “la dècada del terror” haurà justificat els centenars de milers de morts iraquians, afganesos i paquistanesos que la justícia occidental els ha infligit en el decurs d’aquest camí de “llibertat i justícia per a tothom”.

Els mitjans segrestats

Fa un parell de setmanes The Guardian, el diari liberal per excel·lència del Regne Unit, llençava en exclusiva les confessions d’un iraquià les mentides del qual haurien dut als Estats Units a atacar Iraq l’any 2003 amb el pretext de l’existència d’armes de destrucció massiva. Us en deixo l’enllaç a la notícia principal del 15 de febrer: How US was duped by Iraqui fantasist looking to topple Saddam (“Com els Estats Units van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam“).*

*al final d’aquesta entrada insereixo també la resta d’informacions relacionades del mateix diari britànic

Em faig ressò d’aquestes declaracions en exclusiva, no tant per la importància del fet en sí -tot i que arriba vuit anys tard, evidentment la té- sinó perquè un periodista i escriptor britànic, Jonathan Cook, les ha utilitzat per exemplificar quin són els límits de la professió periodística en els mitjans de comunicació occidentals. L’article de Cook de 28 de febrer es titula An empire of lies: why our media betrays us, però us deixo l’enllaç a una traducció catalana que he procurat que sigui el màxim de fidel a l’original: Un imperi de mentides: per què els nostres mitjans ens traeixen (tot i que és particularment extens mereix ser llegit íntegrament).

El que motiva Cook a escriure aquest article és el fet que fins i tot The Guardian, un diari reconegut per la seva independència dins dels grans mitjans occidentals, no es veu capaç de presentar una informació que afecta els grans poders mundials de manera fidel als fets que el propi mitjà exposa en el seguit d’informacions difoses. Afirma Cook que, el que per a qualsevol lector curós de l’exclusiva ha de resultar evident, és a dir, la total desacreditació dels Estats d’Units -l’administració Bush, per ser exactes- així com també de la resta de països aliats i grans mitjans de comunicació com a còmplices, The Guardian ens ho ven com un error terrible provocat per l’engany de Raffid al-Janabi (Curveball per a la CIA), un desertor iraquià que cercava asil a Alemanya i que es va inventar la història de les armes de destrucció massiva.

En el reportatge de The Guardian -explica Cook– apareixen varis aspectes que contradiuen el titular principal (recordem: “Com els EUA van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam”):

Un va ser que les autoritats alemanyes havien demostrat ràpidament que la seva història sobre les armes de destrucció massiva era falsa (…) Les autoritats alemanyes van perdre ràpidament l’interès en Janabi i no va tornar a ser entrevistat fins a finals de l’any 2002, quan va créixer la pressió per part dels EUA per aconseguir un pretext convincent per atacar l’Iraq.

Una altra revelació interessant va ser que, malgrat la necessitat vital d’analitzar tots els fets que aportava el testimoni de Curveball –tenint en compte que el que hi havia en joc era un atac preventiu contra un estat sobirà– els Estats Units mai no es van molestar a interrogar Curveball ells mateixos.

Una tercera revelació va ser que el cap de les operacions de la CIA a Europa, Tyler Drumheller, va transmetre els consells de la intel·ligència alemanya que qualificaven el testimoni de Curveball d’altament dubtós. El cap de la CIA, George Tenet, simlement va ignorar l’avís.

El final d’aquesta història ja el coneixem: el mes de març de 2003 va iniciar-se l’atac dels EUA i els seus aliats contra l’Iraq, després que unes setmanes abans el membre més moderat de l’agressiva administració Bush, l’aleshores Secretari d’Estat, Colin Powell, hagués presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves concloents (que ara s’han revelat falses en l’exclusiva de The Guardian) de l’existència d’armes de destrucció massiva al país regit per Sadam Hussein.

Recordem la intervenció del Secretari d’Estat, Colin Powell (febrer de 2003):

Segons Cook, de la pròpia lectura del reportatge de The Guardian queda ben clar que, a manca de legitimitat internacional, els EUA necessitaven amb urgència donar vida a la història de Janabi per molt desacreditada que pogués estar:

Tanmateix, l’informe fals de Janabi era vitalment útil: per bona part del públic americà afegia una capa de credibilitat a l’argument inversemblant segons el qual Sadam era un perill per al món; va ajudar a enfortir els vacil·lants aliats en l’encarament amb les seves pròpies i dubitatives opinions públiques; i va portar a bord Colin Powell, l’antic general que era vist com la principal veu del seny en l’administració.

En canvi, continua el periodista britànic, The Guardian decideix carregar la voluntat de l’acció en el desertor iraquià, i no només en el titular que hem esmentat anteriorment:

En el text, se’ns diu que la presentació de Powell a les Nacions Unides “revelava que els agressius òrgans de decisió de l’administració Bush s’havien empassat” la història de Curveball. En un altre moment se’ns diu que Janabi “va aconseguir fer empassar un dels més grans ardits confidencials en la història de la intel·ligència moderna”

Actuant d’aquesta manera, tot i les evidències que la seva pròpia recerca feia emergir, The Guardian assumia que:

Curveball va portar l’administració Bush a fer un desastrós mal càlcul. Vist d’aquesta manera, la Casa Blanca havia estat, doncs, la víctima real de les mentides de Curveball, no en canvi el poble iraquià –més d’un milió dels quals són morts com a resultat de la invasió, segons apunten les millors xifres que s’han pogut obtenir, i quatre milions dels quals s’han vist forçats a exiliar-se.

Com deia anteriorment, la voluntat de Jonathan Cook no és debatre sobre la transcendència de la notícia en sí (que de totes maneres es veu limitada pel fet que, vuit anys després, ja no hi ha en actiu cap responsable d’aquella invasió il·legal i que tot el mal ja està fet), sinó utilitzar-lo d’exemple molt il·lustrador del poc marge d’acció que els grans mitjans de comunicació occidentals tenen a l’hora d’apropar-se als esdeveniments que amenacen les elits que ostenten el poder.

I és que en el seu article, Cook ens fa una posada al dia del que en l’actualitat significa ‘imperi’ o ‘poder imperial’, que ja no es trobaria en el típic estat-nació que s’enforteix i que allarga la seva influència a d’altres territoris per mitjà de la força o del domini econòmic, sinó que residiria:

(…) en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres i els poders de la qual eludeixen del tot els controls morals i legislatius.

Segons l’articulista, aquestes elits necessiten per a la seva supervivència la complicitat de l’opinió pública de l’anomenat món occidental:

L’èxit de les elits imperials depèn en gran part de la creença compartida entre el públic occidental que “nosaltres” els necessitem per assegurar el nostre mode de vida i la nostra seguretat i, alhora, que nosaltres som els seus amos.

I és en aquest punt on Jonathan Cook destaca la importància cabdal que juguen els nostres massius mitjans de comunicació. Perquè aquesta complicitat que -afirma- necessiten les elits globals per perpetuar el seu poder no pot crear-se de cap altra manera sinó amb l’ajuda dels encarregats de generar els corrents massius d’opinió en les nostres societats:

El treball de santificar aquestes asseveracions* –i assegurar que no són sotmeses a cap anàlisi– recau en els nostres dominants o massius mitjans de comunicació. Les empreses occidentals són les propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rentable. En aquest sentit, els mitjans no poden acomplir la funció d’eina controladora del poder, perquè de fet ells són el poder. És el poder de l’elit globalitzada que controla i limita els horitzons imaginatius i ideològics dels lectors i els televidents dels mitjans. I ho fa per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les empreses, no estan amenaçats.

*Cook en fa una llista

Un altre fet que exemplificaria, segons Cook, que aquesta notícia en concret amenaça els grans interessos globals és que en el propi rovell de l’ou, precisament allà on es va cuinar la invasió d’Iraq, d’entre el total de grans mitjans teòricament controladors del poder només ha aparegut una petita referència al The New York Times amb aquest titular: Iraqi says he made up tale of biological weapons before war (“Un iraquià diu que es va inventar la història de les armes biològiques abans de la guerra”).

Mentrestant, a casa nostra -i això ja no és obra del periodista britànic- trobem les següents informacions i aquests titulars:

És ben curiós observar com els tres primers titulars (les informacions que són pròpiament notícies) fan recaure també, com destaca Cook quan parla del reportatge de The Guardian, la voluntat de l’acció en el disident iraquià. En canvi, de la lectura del desenvolupament de la informació (especialment en la notícia d’El País) resulta evident que el titular que qualsevol estudiant de primer de periodisme hagués redactat seria per exemple el següent: “Els EUA ja sabien abans de la invasió que el testimoni que la justificava era fals”. De la mateixa manera, en la notícia del The New York Times que us enllaçava abans també centra “les culpes” en el desertor del règim de Sadam Hussein i, tot i que també en el text emergeix de manera clara la responsabilitat primera dels Estats Units en tot l’assumpte, finalitza el redactat amb un paràgraf del tot il·lustrador:

En una entrevista realitzada en alemany i traduïda per The Guardian, [Janabi] afirma: “Creieu-me, no hi havia altra manera de portar la llibertat a l’Iraq. No hi havia d’altres possibilitats.”

Dit d’altra manera, com afirma Quim Monzó en la seva columna a La Vanguardia de 23 de febrer, A grandes fines, grandes medios. En l’article, Monzó presenta uns quants exemples (també el de Janabi) de la vitalitat de la cèlebre sentència “la fi justifica els mitjans”. Des de la meva òptica personal -i potser sí, reblant una mica més el clau- no és difícil de relacionar aquests “mitjans” a què fa referència amb els propis mitjans de comunicació massius.

Tornant a l’article de Jonathan Cook, uns darrers apunts sobre la manera com eviten els mitjans de comunicació del món occidental tractar en profunditat i total honestedat aquells fets que afecten de manera directa les que -recordem- ell anomena ‘elits empresarials’. Cook explica que evidentment els nostres mitjans no són el Pravda, el que va ser el diari oficial del règim soviètic, sinó que:

(…) discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”.

(…) rarament se’ls diu als periodistes –com a mínim, no directament–  què han d’escriure. Els mitjans han desenvolupat processos de selecció i jerarquies entre el seu personal de redacció –anomenats “filtres” pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky–  que garantitzen que aquell periodista veritablement independent o discrepant no arribi mai a posicions d’influència real.

De totes maneres, Cook veu darrerament una certa obertura (o un cert aixamplament dels marges d’acció) en el desenvolupament de la tasca periodística en els grans mitjans de comunicació occidentals. Probablement -diu el periodista- es deu a l’aparició de nous mèdia, dels quals potser Wikileaks n’és el més visible, que haurien anat trencant poc a poc el monopoli informatiu de les nostres societats.

Per acabar, utilitzant la metàfora d’una finestra que poc a poc hem d’anar obrint abans que ens la tanquin de cop, el periodistra britànic afirma que aquests símptomes de lleugera democratització en els massius mitjans han de ser aprofitats pels públics i les audiències occidentals per tal que no puguin reeixir els intents de fagocitar qualsevol dissidència comunicativa:

Aquesta és una oportunitat que tots plegats hem d’alimentar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans de comunicació; els hem d’avergonyir estant nosaltres millor informats que els gasetillers que només reciclen notes de premsa oficials i hem de demanar poder accedir-hi; i els hem de descartar, com de fet ja està succeint, en la cerca de millors fonts d’informació.


Per si us pot ser d’interès, i com us he dit al principi de l’article, aquí teniu els enllaços a tota la sèrie d’informacions difoses per The Guardian en relació al cas de Rafeed al-Janabi “Curveball”:

15 de febrer:
 16 de febrer:
 17 de febrer: 
 20 de febrer:
  22 de febrer:
. Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable” . Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.