Passem-hi de puntetes i ràpid

Explicava en el post anterior que el ritme frenètic que imposa l’actualitat informativa ens priva d’aturar-nos en aspectes que, per la seva transcendència, mereixerien un anàlisi més reposat. Enmig d’un estat de coses que més aviat exigiria una pausada reflexió individual i col·lectiva sobre com hi hem arribat i una curosa planificació del futur full de ruta, l’implacable bombardeig de dades i d’actes consumats ho fa del tot impossible.

Una peça periodística del passat dilluns exemplifica a la perfecció aquest permanent estat d’injusta caducitat informativa a la que estem sovint sotmesos gairebé sense adonar-nos-en. Es tracta de l’anàlisi que Media.cat va dur a terme sobre quina havia estat la cobertura de les eleccions gregues en els rotatius dels Països Catalans.

Segons aquest observatori dels mitjans de comunicació, tres van ser les trampes comeses pels diaris analitzats. D’una banda, el fet que de manera majoritària el mandat informatiu fos significativament substituït per missatges voluntàriament interpretatius -qualificant l’escenari post-electoral grec com a clarament negatiu-; de l’altra, la sobredimensió informativa de l’auge del partit neonazi tenint en compte que, malgrat tot, ha estat només la sisena força del país; i per últim el majoritari silenci sobre la primera aplicació de la disposició de la recent llei electoral per la qual s’atorga 50 escons extra a la primera força electoral del país:

(…) i que es va implementar, precisament, per garantir la majoria parlamentària de les forces que defensen la política de retallades, objectiu que ni tan sols amb aquests canvi de les regles de joc s’ha aconseguit, ja que aquests partits a penes han aconseguit un terç dels sufragis.

Aturem-nos un instant en aquest punt.

Segons preveu la llei grega, dels 300 escons del parlament a repartir, 50 -una sisena part- es reserven per a la llista més votada, sumant-los als escons que per aritmètica electoral li correspondrien. Així s’entén, com veiem en aquest infogràfic del The Guardian, que el partit Nova Democràcia hagi obtingut 56 escons més que la segona força, Syriza, tot i separar-los poc més d’un 2% de sufragis.

És cert que l’anterior llei electoral del país hel·lènic ja preveia aquest premi a la força més votada, tot i que aleshores no n’eren 50 sinó 40 el nombre d’escons gratuïts que aquesta aconseguia. L’augment d’escons extra per al partit vencedor de la contesa electoral és, com apuntava encertadament Media.cat, una prova de la voluntat de minimitzar els efectes de la previsible fragmentació de l’escenari polític grec i d’evitar, sobretot, la ingovernabilitat d’un país que, sí o sí, ha de seguir aplicant les receptes de la Dra. Merkel.

Tot i amb això, com ja hem pogut comprovar, la unió dels dos partits tradicionalment potents del país i que havia de garantir la represa de les polítiques d’austeritat marcades per Brussel·les, no ha aconseguit ser majoritària en el parlament grec.

La contesa electoral grega coincidia amb la segona volta de les presidencials franceses. Grècia no és França, ho sabem del cert. A banda de mancar-li el pes polític i econòmic dels nostres veïns en el sí de la Unió Europea és, a més, des de la nostra perspectiva, una realitat més llunyana geogràficament parlant. El tractament mediàtic notablement més exhaustiu dels nostres mitjans de comunicació en el cas dels comicis francesos seria, doncs, del tot comprensible.

L’actual Grècia, però, presenta molts punts de contacte amb la realitat de l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, volgudament llunyana i superficial.

Censures

Les anomenades democràcies occidentals, que ara per ara són percebudes com el model de societat més lliure que podem trobar al planeta, comparteixen amb sistemes de govern amb menor sobirania popular o directament totalitaris la mateixa imperiosa necessitat de controlar el fluxe, el tempo i el contingut de la informació. Si no tenim ben present aquest punt abans de prémer el disparador de la càmera, la imatge resultant en sortirà inevitablement desenfocada.

Tots sabem què significa el mot censura. Els ciutadans de la pell de brau ens hi hauríem de sentir especialment propers, tenint en compte que la seva era una pràctica habitual i indispensable per al sosteniment d’un règim dictatorial no precisament remot i del qual encara perduren gestos i organismes amb destacable bona salut.

Per als ciutadans de les esmentades democràcies occidentals, que ens sentim -i ho som- lliures per pensar i per expressar-nos, la censura informativa mereix la màxima reprovació. La reprovem amb la mateixa contundència amb què condemnem els tirans que esclavitzen els seus súbdits o els líders espirituals que coarten els drets de les dones.

Més enllà dels records que alguns encara tenen de l’època franquista, de la tasca de popularitzar el coneixement sobre la censura se n’encarreguen en essència els mitjans de comunicació massius. En la gran majoria dels casos, els exemples d’aquesta deplorable pràctica aplicada sobre la tasca periodística ens arriben de països declaradament dictatorials o amb formes de democràcia que, per dir-ho suaument, o bé no fan tot l’esforç que seria desitjable en la garantia de les llibertats individuals i col·lectives o bé estan corrompudes per sistemes d’organització paral·lels.

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació d’aquest país -i de tot el món occidental- es feien ressò fa un parell de dies de l’expulsió per part de la Xina d’una periodista de la cadena Al Jazzera després que aquesta hagués emès un documental sobre els camps de reeducació xinesos. Recomano una ullada atenta al tractament que TV3 va dedicar-li a aquesta notícia en el Telenotícies Migdia del 8 de maig (minut 26:25 al 28:01). Gairebé un minut quaranta segons d’informació elaborada des de la corresponsalia a Pequin (aquesta no ha patit l’embat de la tisora) i que era presentada pel conductor de l’espai amb unes paraules que, com veurem, eren molt més interpretatives que informatives:

La Xina no vol testimonis incòmodes que donin veu als moviments dissidents. Pequin no renovarà el visat de la corresponsal de la cadena de televisió Al Jazzera en anglès, que haurà de tancar la seva delegació en aquesta llengua. És una manera diplomàtica, podríem dir, d’expulsar una periodista d’un país on la llibertat de premsa està sempre sota sospita

En la mateixa jornada, el portal Periodismo Humano ens relatava una forma encara més abjecta de censura, l’assassinat de quatre professionals de la informació durant la darrera setmana a l’estat mexicà de Veracruz víctimes d’unes lluites del narcotràfic que, tal i com explica en el seu blog la ja excorresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina, Isabel Galí, comporten a més d’altres enormes penoses conseqüències:

El pitjor d’aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l’autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d’expressió en queda greument mermada

Precisament fa tan sols sis dies de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Aprofitant-ne l’avinentesa, Amnistia Internacional va fer públic un comunicat titulat Represión en la era digital amb què radiografiava els punts del globus amb més impediments -violència, en molts casos- per a l’exercici de la tasca periodística. Qualificant Àfrica com un dels continents més perillosos per a la professió, AI apuntava també els noms de Pakistan i la Xina, destacava els efectes devastadors que causa el narcotràfic mexicà, i a Europa, els evidents dèficits de la llibertat de premsa a Rússia i a vàries de les repúbliques de l’antiga URSS.

La censura informativa, la més descarada -i en alguns casos, la més vil- se situa, com veiem, ben lluny de les nostres fronteres. En una llista farcida de palpables crims contra la llibertat de premsa, les conductes que podrien atemptar-hi d’una manera més light -les desenvolupades en societats obertament democràtiques com la nostra- no hi tenen, lògicament, cabuda.

Dit d’altra manera, si veiem que en àrees molt concretes del globus conflueixen la manca de llibertat de premsa amb reconeguts dèficits en lliure expressió i manifestació, en lliure concurrència a unes eleccions o directament amb clars signes d’atemptats contra la humanitat, acceptem de manera implícita que tenim la sort de créixer en el millor dels móns possibles.

Vist així, la sentència no admet discussió possible.

Recalcar o passar de puntetes

Tornem, però, a l’exemple de inici. Érem a Grècia. I parlàvem d’una llei electoral que ja preveia en eleccions anteriors aquest augment significatiu i automàtic de la representació parlamentària de la força més votada pel simple fet de ser la força més votada. El que en anteriors comicis aquest bonus track es quantificava en 40 escons, s’augmentava fins a la cinquantena per als del passat diumenge.

Diu la teoria periodística que la funció bàsica del professional de la informació és aportar tots els elements indispensables d’una notícia per tal que el ciutadà pugui crear-se la seva pròpia, fonamentada i lliure opinió del que li han explicat. És obvi que aquesta màxima s’incompleix -i de la manera més barroera- en les plataformes comunicatives de qualsevol règim totalitari, on el missatge oficial arriba immaculat a l’opinió pública a través d’uns mitjans que exerceixen de mers transmissors.

En entorns amb esperit indiscutiblement democràtic com el nostre, en canvi, és de suposar que els mitjans de comunicació compleixen al peu de la lletra aquest essencial precepte de la tasca periodística. I cal suposar-ho, per una elemental qüestió de lògica. Si en un estat democràtic els mitjans de comunicació social no exerceixen amb pulcritud el seu mandat facilitador dels elements de judici indispensables per a la lliure configuració d’una opinió pública raonada, ras i curt, potser aquell estat no en deu ser tant de democràtic.

En una entrevista de l’agost passat, la fins fa quatre dies directora de TV3, Mònica Terribas, abordava aquest essencial punt de la deontologia professional periodística:

(…) la nostra funció és donar claus perquè la gent opini, no donar-los fetes les opinions

¿Tenim, però, els ciutadans totes les claus que ens permeten configurar aquell parer individual i sòlid, indispensable, per exemple, per escollir els nostres representants polítics, vigilar la seva acció en la vida pública, i demanar-los si cal l’assumpció de responsabilitats?

El mateix cap de setmana de febrer en què Whitney Houston traspassava a Los Angeles, el parlament grec votava unes noves mesures d’austeritat després de dos dies consecutius de vaga general i de greus disturbis al carrer. Com ja vaig apuntar en el post a què m’he referit anteriorment, el focus informatiu va situar-se aleshores prou lluny com perquè els ciutadans del nostre país no en sortíssim esquitxats.

Vam comprovar l’absència d’enviats especials per part de la televisió pública catalana; vam comprovar com gairebé no es va esmentar la dissidència contra les retallades d’un 15% dels diputats de la cambra grega; i vam comprovar com, lluny d’aportar-nos les claus per a la generació raonada d’opinió –Terribas dixit-, en la redacció de la informació hi trobàvem en essència dirigisme ideològic.

Recordem aquell redactat. En ell se’ns deixava clar que, u, la sobirania grega no es trobava en perill (mesures pactades amb -no dictades per– Brussel·les); dos, que les mesures eren clarament positives (permeten sortir de la fallida); tres, que el caos era la única alternativa a les retallades.

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos.

Deia Media.cat en el seu anàlisi que en les reaccions mediàtiques que es van produir a casa nostra a partir dels resultats de les eleccions gregues del passat diumenge van predominar titulars clarament interpretatius i qualificatius del panorama polític resultant. Titulars que parlaven d’ingovernabilitat, d’incertesa, d’embolic, quan la primera reacció de qualsevol mitjà de comunicació d’un estat nítidament democràtic com el nostre hauria d’haver estat fer veure a la seva lliure ciutadania quin era el principal significat del vot del poble grec.

I aquest significat era clar, claríssim, per a qualsevol analista mínimament rigorós: els grecs havien castigat amb duresa no només els dos partits que els havia dut a la terrible situació actual sinó sobretot als dos partits que pretenien seguir apostant per la continuació d’unes mesures ofegadores que no es decidien a Atenes sinó a Brussel·les.

Que el panorama polític extremadament fragmentat n’impossibilitava una ràpida i estable governabilitat era evident i ho estem comprovant aquesta setmana amb la incapacitat -de moment de les dues primeres forces- de crear govern. Però insistim, el primer anàlisi polític de tot mitjà de comunicació lliure no ha de ser afirmar que Grècia és ingovernable sinó que, en tot cas, el poble grec ha decidit ara mateix optar per una Grècia ingovernable, és a dir, per una Grècia que precisament s’aturi a reflexionar, a debatre sobre el seu -no oblidem la importància del posessiu ‘seu’- futur.

Parlant de possessius, a tall d’exemple, fem una ullada tan sols als titulars del TN Migdia del dia després dels comicis (minut 00:34 al 00:51). Fixem-nos en la primera frase i en qui semblaria ser el subjecte de les eleccions gregues, -repeteixo, gregues- i qui aparenta haver exercit el diumenge el dret sobirà del poble d’un estat democràtic d’elegir aquells que han decidir el seu futur:

Alemanya també avisa a Grècia que cal continuar amb les reformes. Però a Grècia les eleccions han deixat tocadíssims els dos grans partits que han negociat amb Brussel·les i s’han quedat sense la majoria per governar. Les formacions alternatives creixen en força en un parlament molt dividit i on els neonazis tindran 21 diputats

I quant al creixement de les formacions alternatives, cap esment a Syriza, la sorprenent segona força, tot i que s’il·lustra amb unes imatges del rostre feliç del seu candidat durant 5 segons, i sí, en canvi, sobre l’entrada dels neonazis en el parlament grec. Dels nazis, això sí, veiem durant 11 segons (més del doble del temps dedicat a Syriza) el recorregut desafiant del seu líder i de les seves amenaçadores paraules:

“Illegal immigration out of my country, out of my home!”

En síntesí, doncs, què queda en la ment de qualsevol consumidor d’informació? Primer, que Grècia no podrà, ara per ara, ser governada. Segon, que de moment no podran ser aplicades mesures d’aquelles que es negocien amb Brussel·les (recordem?, del tipus de les que fa tres mesos ja van assegurar que permetrien Grècia sortir de la fallida). Tercer, que el nazisme, el veritable flagell de la democràcia, ha irromput ja amb totes les de la llei en el parlament d’un país de la Unió Europea. Resumint-ho en una paraula: caos.

En certa manera, l’actitud informativa dels mitjans del nostre país davant de les transcendentals eleccions gregues ha estat ben similar a la que van mostrar en la transcendental votació del parlament grec de fa tres mesos després de diversos dies de no menys transcendental conflicte al carrer. Si aleshores van passar-nos pràcticament desaparcebudes les vagues generals massives o el trencament de la disciplina de partit de gairebé 50 diputats, ara el que ha quedat soterrat és el missatge contundent que el poble grec -torno a recordar, l’única veu sobirana en unes eleccions democràtiques al seu país- ha volgut llençar a l’opinió pública no només de Grècia, sinó de tota la Unió Europea.

Però perquè el públic d’aquí i d’allà pugui crear-se una opinió amb total coneixement de causa és primordial que els mitjans de comunicació aportin les claus, totes les claus, necessàries. I com dèiem, el poble grec n’ha llençat una de ben clara: cal aturar les màquines, cal reflexionar i debatre, i sobretot cal no donar per bo ni per inevitable el destí que uns estrangers (no precisament aquells a qui el líder neonazi feia referència) han marcat per al seu país.

Aquest és, al cap i a la fi, el principal deure de servei públic, de servei a la ciutadania, de servei als interessos del conjunt de la societat que té contret tot mitjà de comunicació social que desenvolupa la seva tasca en un estat nítidament democràtic.

A casa nostra, fa tres mesos hauríem d’haver estat informats com calia sobre la realitat grega. Ni ho vam ser aleshores ni ho estem essent en aquests instants.

Dèiem a l’inici que, d’acord, Grècia no és França, que no té el seu pes i que no ens és tan propera geogràficament ni, com a mínim en l’actualitat, culturalment. I diu un dels principis bàsics del periodisme que tota notícia serà més destacable quan més propera sigui a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. Recalco: propera a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. En això, a dia d’avui, Grècia guanya França per golejada.

I és que incidir en els perquès del vot de càstig dels grecs podria haver significat proporcionar de manera irresponsable un material delicat per a una ciutadania -la de l’Estat espanyol- que, més enllà de la qüestió geogràfica, manté indubtables punts de contacte amb l’actual realitat del poble hel·lènic. O recalcar que el sistema electoral grec preveu una veritable anomalia a Europa -regalar 50 escons a la força més votada- podria fer-nos rumiar en excés sobre si, per bé que legal, la mesura no resulta, en termes d’ètica democràtica, molt més que discutible.

Censures, deia en un dels titolets d’aquest post. Parlava de censures i no de censura. I ho deia en plural perquè la censura, en singular, ja la coneix tothom. A la censura, en singular, li atribuïm unes cares molt concretes, la situem en uns indrets molt definits del nostre planeta; a la censura en singular la imaginem vestida amb estrafolàries indumentàries militars o amb túniques i grans barbes de perilloses sectes religioses.

Però n’hi ha més de censures. I no les tenim tan identificades. Perquè no són tan evidents ni tan matusseres. Són subtils, quasi imperceptibles, pràcticament vaporoses. I les tenim aquí, i les tenim ara, en plena era del suposadament il·limitat accés a tota font d’informació. Les tenim aquí, i les tenim ara, especialment ara, just en l’instant en què més s’evidencia la fragilitat dels aparentment robustos i eficients sistemes democràtics, just en el moment en què més trontolla aquest suposat model de societat lliure.

Censura, tot i que difícilment palpable, és la difusió del missatge que, sota aparença informativa, amaga pura propaganda: aquell que és generat per una font implicada en la informació i que posteriorment és directament calcat, així com aquell que es deriva de rodes de premsa on el protagonista no admet l’interrogatori -per tant, el control- periodístic.

Censura és el silenci d’allò que seguint criteris estrictament periodístics hauria de ser difós. I quan el silenci no és possible d’altres censures n’agafen el relleu: l’atenuació o l’exageració, la difuminació o la reiteració, l’embarbussament o l’aclariment.

Atenuar, difuminar o embolicar són sinònims de passar de puntetes. Exagerar, reiterar o aclarir són sinònims de recalcar.

A partir del coneixement d’aquestes accions, l’exemple de Grècia convidaria a estudiar quines formes de subtils censures s’estan produint en uns mitjans de comunicació percebuts encara -tot i que menys- com a fiables i en el sí d’unes societats democràtiques que, per bé que imperfectes, serien també percebudes com l’indiscutible millor model possible.

D’aquest imprescindible anàlisi en resultaria una opinió pública fonamentada i, ara sí, veritablement lliure.

Anuncis

Whitney Houston com a símptoma

12 de febrer de 2012. Fa unes hores que la veu de Whitney Houston s’ha apagat definitivament als 48 anys. I el corresponsal de TV3 als Estats Units, Antoni Bassas, apareix davant les pantalles del televisor amb un posat compungit i seriós per relatar-nos els detalls del fatal decés de la cèlebre intèrpret afroamericana.

Són les tres de la tarda del diumenge, hora de màxima audiència familiar, i el TN Migdia connecta en directe amb el popular periodista català en “exili” nordamericà. Hora de Washington?: les 9 del matí. Preguntat sobre la investigació policial que s’està duent a terme a l’hotel on ha mort la cantant, Bassas ens informa:

Whitney Houston estava allotjada a l’hotel Beverly Hilton de Los Angeles per assistir aquest nit a la festa dels Grammy. Fins i tot, dijous a la nit havia actuat improvisadament en els assajos d’una festa prèvia a la gala d’aquesta nit, però aquesta nit algú del seu entorn ha picat a l’habitació, ha vist que no contestava, ha cridat a emergències, un metge l’ha trobat morta a la banyera, ha certificat la seva mort, la mateixa ambulància s’ha endut el seu cos per a l’autòpsia pertinent enmig d’un eixam de càmeres perquè la notícia de la mort de Whitney Houston ja donava la volta al món. Un portaveu de la policia de Los Angeles estava essent molt cautelós preguntat pels periodistes, materialment assetjat, sobre les circumstàncies que havien rodejat la desaparició de la cantant.

Portaveu de la policia de L.A.: la vam trobar sense vida, es va intentar fer maniobres de reanimació -desafortunadament sense èxit- i cap a les 3.55 de la tarda Whitney Houston va ser declarada morta a l’hotel Beverly Hilton. Tenim detectius a dalt que estan començant ara mateix la investigació per determinar la causa de la mort.

A. Bassas: El web TMZ publica que no han trobat droges il·legals a l’habitació, sí medicines amb recepta i que no hi havia senyals que hagués estat prenent alcohol. I és que als 48 anys d’aquesta cantant -una mort, per tant, prematura- obliguen a recordar que havia patit diverses addiccions. El mateix any 2002 havia declarat: “Sóc la meva millor amiga i el meu pitjor enemic”. Adéu a una veu, una veuassa, descoberta com tantes altres quan era una nena al cor de l’església on cantava gòspel, una veu que ja ha passat a la història del pop.

La informació es completa amb un vídeo repàs de la vida de la cantant de quasi dos minuts de durada.

Minutatge total de la notícia de la mort de Whitney Houston al TN Migdia d’ahir?: 4 minuts i 15 segons (del 32:52 al 37:07). I el que és més important, se li atorga un tractament formal de notícia preeminent (s’emet en la segona part del Telenotícies tot just després de la pausa publicitària i just abans del bloc d’esports), i se la dota d’una càrrega emotiva en el relat -tant verbal com visual- dirigida a penetrar amb força en el telespectador.

El fet luctuós -i indubtablement mediàtic- s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 quilòmetres de la seu de la corresponsalia que TV3 regenta als Estats Units d’Amèrica. La distància, però, no va ser obstacle perquè totes les llars catalanes poguéssim compartir els nostres plats d’arròs de diumenge amb la sentida emoció per tan preuada pèrdua i, sobretot, amb la serenor que produeix saber que la mort no semblaria haver-se originat en el consum -il·legal i poc educatiu en horari familiar- de cap menyspreable estupefaent.

De l’emotivitat a la desgana

Mentrestant, a 1.880 quilòmetres de Barcelona, a 2 hores i 40 minuts de viatge, la capital de Grècia era a punt de viure una altra d’aquelles jornades històriques en l’esdevenir d’un estat i, molt més important, en el de la seva ciutadania. Després dels -aparentment poc rellevants- dos dies consecutius de vaga general, el país hel·lènic es preparava per donar o no via lliure als nous ajustos socials, unes retallades que, no ens confonguéssim, no han estat pactades amb -sinó dictades per- Brussel·les i el Fons Monetari Internacional.

El TN Migdia -potser per evitar possibles indigestions en el sagrat àpat dominical- va dedicar-li al destí dels grecs uns valuosos 33 segons (minut 11:51 a a 12:24). Uns remarcables 33 segons de periodisme -diguem-ne- d’obligat compliment i de quasi instantània caducitat. Ho provaria el fet que, u, s’opta per aquell tractament televisivament pobre a què hem fet referència en diverses ocasions (veu en off des de plató sobre vídeo amb imatges del discurs a la nació ofert pel primer ministre grec la nit anterior i els preparatius policials per a la previsible jornada de protesta davant del parlament grec); dos, la notícia s’aborda aproximadament a la meitat de la primera part de l’informatiu, allunyada, per tant, dels extrems, sempre més potents en capacitat d’influència mediàtica; i tres, la notícia malviu enmig d’altres informacions televisivament pobres: s’enllaça sense cap mena de tall ni retorn a plató amb les manifestacions contra les retallades protagonitzades el dissabte en un altre país ben allunyat de les nostres llars (Portugal).

Fem una ullada, però, al redactat de la notícia en boca de la seva conductora, Agnès Marquès:

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos. Des de primera hora del matí s’han reforçat les mesures de seguretat al voltant del parlament en previsió d’enfrontaments després de dos dies de vaga general. Es preveu que a primera hora del vespre el primer ministre s’adreci als 300 diputats del parlament per demanar el ‘sí’ al pla d’ajustament.

Dèiem que aquests eren 33 segons d’un periodisme sense ànima destinat a provocar un àgil trànsit intestinal en els telespectadors. Alerta, però! No només el format triat n’afavoreix la veloç digestió; l’ús de mots i idees positives que hem anat escoltant repetidament i sistemàtica en d’altres informacions del mateix caire actua d’immillorable digestiu:

  • Se’ns recorda que la sobirania grega no està en dubte: les mesures han estat PACTADES AMB Brussel·les i l’FMI
  • Les mesures són sens dubte positives: PERMETEN que el país surti de la VIRTUAL FALLIDA
  • Per boca del primer ministre se’ns ofereix, és cert, una alternativa al sacrifici social. Quina?: el CAOS

A les 14:41 minuts del diumenge 12 de febrer l’informatiu televisiu català de referència ens actualitzava des de Barcelona el que succeïa i succeiria durant tota la jornada al bell mig de la capital de Grècia. Després de dos dies seguits de vaga general al país, davant d’una jornada que es preveia transcendental per als seus ciutadans, davant del temor al possible contagi en la zona euro de les conseqüències d’un eventual refús del parlament grec a les mesures proposades, davant de tot això la nostra televisió pública no hi tenia destinat cap enviat especial.

En conseqüència, no ha existit cap aproximació a la veritable naturalesa, a la gravetat de la votació que tindria lloc en el parlament hel·lènic, cap explicació de què significaria una Grècia sobirana abocant-se a la fallida, cap micròfon per escoltar la veu del queixós ciutadà ni cap càmera per emmarcar-lo en un merescut primer pla.

Tuitaires contra el tractament informatiu

Al vespre es van reproduir les mateixes actituds. Quan les xarxes socials feia hores que bullien amb el relat minuciós de la batalla campal que s’estava produint al centre d’Atenes, de manera inexplicable el Telenotícies Vespre de TV3 va decidir obrir l’informatiu amb l’atropellament mortal de dos ciclistes a una carretera de Balaguer, al qual va dedicar poc menys de 3 minuts de programa (minut 1:36 a 4:26).

En canvi, la jornada d’enfrontaments entre manifestants i la policia als voltants de la plaça Sintagma d’Atenes (que continuaven aleshores) va merèixer un total de 2 minuts 8 segons d’informació (minut 4:27 a 6:35). Va consistir, en primer terme, en una imatge fixa en directe del Parlament grec locutada des de plató per la conductora del TN, Agnès Marquès, la qual va tornar a recordar-nos la naturalesa pactista -no d’imposició externa- del paquet de mesures portades a votació:

(…) són imatges en directe, d’un espai que ara per ara la policia controla fa tot just uns minuts després que durant tota la tarda hi hagi hagut concentració de protesta, moments de forts aldarulls, enfrontaments amb la policia contra les retallades socials pactades amb Brussel·les que s’estan debatent just aquesta hora a l’interior del Parlament

Tot seguit, de retorn a plató, l’altre conductor de l’espai, Joan Carles Peris, va també tornar a recordar a la -potser excessivament oblidadissa- audiència el caràcter eminentment positiu del paquet de mesures pactat:

El debat és viu, mentrestant a l’interior del Parlament. L’aprovació de les mesures d’austeritat permetrien a Grècia rebre 130.000 milions d’euros, no fer suspensió de pagaments i seguir a l’Eurozona

I un darrer vídeo final amb imatges proporcionades per agència tant dels disturbis com de l’interior del Parlament grec i amb la locució -no ‘in situ’ sinó des de Barcelona- del redactor d’internacional, Josep Noguer, de la qual en destaquem la frase que va concloure el redactat i que ens proporciona una càrrega informativa brutal:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

La frase de Noguer no permet el sorgiment del dubte. Davant un ‘no’ que significa el caos, el ‘sí’ a les noves i doloroses retallades socials significa per a la ciutadania de Grècia una hipoteca de quatre dècades de no res. Això sí, la pandèmia -pressumptament- s’atura aquí, a 1.800 quilòmetres de la nostra riba del Mediterrani.

Per contrast, i sense tornar-hi a entrar en profunditat, el mateix TN Vespre d’ahir va reeditar la categoria preeminent de la notícia de la defunció de la cantant Whitney Houston que ja havia mostrat en l’edició del migdia. Un total de 3 minuts 43 segons d’informació sensiblera (minut 13:17 a 17:00), altre cop obrint i tancant bloc informatiu -que sempre en reforça l’atenció- i fent treballar de valent altra vegada -i en diumenge- el corresponsal Antoni Bassas, el qual va tornar a connectar en directe des de Washington per actualitzar-nos la situació de la investigació de la mort que s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 de la capital dels EUA.

Va ser, doncs, aquest tractament diferenciat de les dues grans notícies del diumenge, però també la minsa -o nul·la- actualització de la informació provinent d’Atenes per part dels dos canals d’informació ininterrompuda de TV3 i TVE (canal 324 i el Canal 24 horas, respectivament), el que va encendre des del vespre fins a la matinada els ànims de molts tuitaires que havien anat seguint les informacions proporcionades ‘in situ’ via twitter per periodistes com ara David Bou, corresponsal del Setmanari Directa a la capital hel·lènica.

La indignació de bona part de la xarxa requeia sobre el col·lectiu periodístic dels grans mitjans de comunicació del país a qui acusaven de sotmetre’s, no a la rabiosa actualitat que proporcionava des de fa dies Grècia, sinó a les directrius dels organismes econòmics supranacionals i als seus portaveus polítics de Brussel·les.

Al cap i a la fi, poc després de la mitjanit d’ahir es va fer evident que no es tractava tan sols de potents protestes al carrer sinó d’una veritable dissidència en el sí del Parlament, com ho demostra el fet que 46 dels 300 diputats del Parlament grec (un 15% de la cambra) van trencar la disciplina de vot oposant-se a les mesures imposades, cosa que els ha comportat l’expulsió de les respectives formacions. Ens imaginem una situació similar al Congrés dels Diputats?

La no innocència de l’assentament del focus

Diuen que tota comparació és odiosa. Ho és. Sovint, però, és també ben significativa. El tractament -a TV3, però també als informatius de TVE– de les dues notícies destacades del diumenge d’ahir fan pal·lès la transcendental importància de tenir o no focus mediàtics permanents en diversos indrets del globus i, alhora, la no innocència en la tria d’on situar-los.

Suprimides les dues corresponsalies que TV3 tenia a l’Amèrica Llatina i al Marroc, la televisió pública catalana manté amb vida en l’actualitat les de Washington, Londres, Brussel·les, París, Jerusalem i Pequin. Dit d’altra manera, manté la seu a casa del gendarme global i a la de qui el rellevarà en un futur, manté la que se situa en el punt més calent del planeta, més la de la capital financera i les de dos dels principals centres de decisió de la política econòmica europea.

A Grècia no hi tenim focus permanents. No n’hem tingut ni n’hi tindrem mai. Però tampoc no hi hem desplaçat cap reporter de la casa, cap especialista en política econòmica, cap redactor d’internacional per cobrir una setmana que ja es preveia que seria densa i especialment interessant des del punt de vista informatiu. 1.800 quilòmetres separen Barcelona d’Atenes. Poc més de 1.200 separen la capital grega de la corresponsalia de Jerusalem, regentada per un Albert Elfa que se’n va fer un tip d’anar i venir d’El Caire o Tunísia durant l’esclat de la primavera àrab. Però no, Sintagma no és ni ha estat Tahrir. O potser sí i, per això, ha estat millor obrir i tancar l’objectiu de pressa i corrents.

La mort de Whitney Houston ha estat un símptoma més d’on se situen els centres de poder del globus, d’on sorgeixen les directrius dels titellaires globals que, transformades en informació, han d’arribar convenientment i puntual a les passives audiències d’arreu. La mort de Whitney Houston haurà aconseguit un pic alt de potència mediàtica en el dia d’ahir però amb el temps s’anirà esvaint fins a restar el que d’essencial trobem en la vida de tot artista: la seva herència creadora.

Per contrast, l’aprovació de les mesures d’austeritat aprovades ahir al Parlament grec sota la mirada justiciera dels mercats no haurà merescut més que un parell d’informacions desganades; però en canvi, la inevitable validació del nou rescat significarà, no per a un ens sobirà d’Europa sinó per a uns quants milions de ciutadans europeus, una condemna a quaranta anys més d’esclavatge.

En la sentència final de Josep Noguer en el petit bloc dedicat a la crisi grega hi subjau, doncs, el perquè del tractament voluntàriament esbiaixat de la informació i voluntàriament mancat de proximitat emotiva entre notícia i telespectador. Recordem-lo:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

No és el contagi de la fallida el que els fa més por als països susceptibles de seguir el camí hel·lènic. El veritable temor és que el tòrrid clima social, el descontrol als carrers i la pluja de còctels molotov, saltin fronteres i s’encomanin a societats que superen amb escreix el percentatge de desocupació de Grècia, societats que entomen dures i incessants retallades, societats que són a les albors de patir reformes laborals “extremadament agressives”.

DesGreciats

Gran part dels habitants d’aquest ancià continent seguim sense entendre res. Prou feina tenim en la lluita diària d’ajustar-nos a les nostres malmeses economies domèstiques com per haver de dedicar esforços suplementaris a la comprensió -fins i tot decodificació- de l’allau de missatges que ens alerten del paorós estat de les arques de la Unió.

En un món que prima com mai el coneixement específic d’una matèria molt per sobre del saber multidisciplinar, l’analfabetisme en ciència econòmica és compartit per la immensa majoria dels ciutadans europeus. És patrimoni tant dels pròpiament illetrats com dels que ostenten màsters en mil i una especialitzacions. En temes econòmics, l’espècie humana som molt majoritàriament uns perfectes analfabets.

De fet, el nostre analfabetisme abasta moltes altres matèries, si no totes. Tanmateix, això no ha estat mai impediment perquè en el nostre breu trànsit per un món inequívocament social cedim als experts corresponents i amb tota naturalitat decisions que ens afecten de manera molt directa. Així, permetem que d’altres perfectes analfabets ens obrin el cos, ens representin davant un tribunal, ens eduquin els nostres fills o manipulin els nostres diners. Som partíceps d’un pacte, un pacte implícit de mutua confiança en l’excel·lència especialitzada de cada professional, sense importar-nos el seu grau de general analfabetisme.

És veritat que, com que la nostra petja terrestre té data de caducitat, no és imprescindible que en el nostre recorregut vital lluitem per atènyer aquells coneixements que no posseïm. Els uns -la majoria- no tenen ni l’oportunitat de plantejar-se aquesta opció; en el món dels desheredats la primària supervivència és l’única tria possible. A la resta d’humans, però, se’ns pressuposa la lliure decisió de morir una mica menys babaus.

En el famós mite de la caverna de Plató, uns esclaus immobilitzats en una fosca cova interpretaven com a realitat les ombres d’uns objectes situats a l’exterior que un foc projectava sobre la paret de la caverna. A aquests presoners Plató els conferia el dret de decidir entre seguir vivint en l’engany o deslligar-se i provar d’escapar de la cova i descobrir l’origen veritable de les ombres.

Dos mil cinc-cents anys després, el debat sobre les idees encetat a la Grècia clàssica segueix plenament vigent. Ens diem tothora que mai com ara en la història els éssers humans havíem tingut a l’abast tantes eines per fugir de la foscor de la cova i abraçar el coneixement, que mai com ara havíem gaudit de tanta i tan diversa informació ni de tanta llibertat per accedir a tota mena de pensament i expressió. L’afirmació és indubtable si per éssers humans entenem aquells que tenim la sort de poder triar el nostre grau d’esclavatge. Per als irremeiables desheredats, la fractura digital els està suposant que el seu perpetuu empresonament dins la cova se situi a molta més profunditat.

Però no pensem en aquells que no poden pensar ni donem veu als que no en tenen. Parlem de la resta d’analfabets; parlem dels humans connectats, dels que ens sentim ciutadans del món, ciutadans d’avui, dels que podem conjugar els verbs elegir, escollir, triar, optar, preferir…

I el dissentiment?

L’amenaça -ja extingida- del primer ministre Georgios Papandreu de convocar un referèndum vinculant sobre l’acceptació o no del rescat del país per part de la Unió Europea ha provocat, com hem vist, un veritable daltabaix polític i econòmic. Però també, i molt especialment, un daltabaix en el sí d’uns mitjans de comunicació del teòricament món lliure que han clamat de manera majoritària contra el “majúscul error” de la consulta democràtica i que s’han alineat més o menys obertament amb les dures advertències a Grècia proferides pel duo de titellaires de la Unió MerkelSarkozy.

Hem dit en vàries ocasions que els mitjans de comunicació tradicionals ja no ostenten amb exclusivitat el títol de principal finestra al món de la ciutadania; les xarxes socials n’han trencat l’hegemonia perquè permeten la cerca cap a discursos que s’aparten de la realitat majoritàriament descrita. De totes maneres, els mitjans clàssics segueixen essent sens dubte els que ens aporten el coneixement de l’actualitat més massiu i implacable, i els que més ens fan reaccionar de manera individual i col·lectiva davant dels esdeveniments que se succeeixen.

En tant que generadors d’opinió pública, els mitjans de comunicació de masses tenen, doncs, una responsabilitat social brutal. Per això, l’acció de la seva tasca no pot reduir-se a una simple descripció d’allò que passa sinó a la presentació d’un ventall prou ampli d’angles, parers, i punts de vista diversos a partir dels quals la ciutadania siguem capaços de dissenyar el nostre particular dibuix d’allò que passa. I això és, al cap i a la fi, una manera d’ajudar-nos a abandonar el bast regne de l’analfabetisme.

En l’al·legoria de Plató, aquest particular esbós de la realitat vindria a ser una de les ombres projectades a la paret de la caverna, però amb una significativa diferència: aquestes ombres ja no haurien estat generades per un foc desconegut sinó que serien el resultat del nostre exclusiu treball d’interpretació dels bocins de realitat que ens haurien arribat.

Transportant-ho a les informacions sobre el col·lapse grec, això significaria que els mitjans haurien aportat a la ciutadania tots els elements necessaris per a la construcció de la nostra pròpia i fonamentada visió del que pot significar una eventual sortida de l’euro tant per a l’economia hel·lènica com per a la de la resta dels països de la Unió.

El problema ve quan aquells sobre els quals descansa quasi amb exclusivitat la nostra possibilitat de trencar cadenes i escapar de la cova, renuncien a informar des de diverses perspectives de tot allò que passa i es limiten a la simple transmissió del missatge únic, d’un missatge tan cuinat que fins i tot ens evita l’esforç de discernir entre si l’hem d’entendre de manera positiva o negativa. Aleshores sí, aquestes són ombres ben alienes a la nostra voluntat, fent, per tant, més profunda la nostra fosca reclusió.

En els darrers dies pocs mitjans s’han escapat de qualificar -i fer-nos qualificar- com a dramàtica la possible sortida de l’euro de Grècia, de la mateixa manera que a les albors de l’any 2002 difícilment ens van permetre fugir del venturós futur que ens duria la moneda única. Allò era bo sense pal·liatius com pal·lesament dolent el que passa ara. Els perquès, innecessaris; els dubtes, malintencionats.

Però durant el sinuós recorregut de l’actual recessió els ciutadans europeus n’hem compartit d’altres, de missatges únics que no admeten discussió. En un context amb milions de realitats econòmiques profundament crítiques, amb milions de feixugues lluites individuals i familiars per resistir la crisi, l’extenuat ciutadà europeu ha hagut de suportar una llosa encara més pesada: la de compartir la intranquil·litat dels mercats -si algú sap què són- per les variacions en l’encariment del deute dels estats membre; la de viure amb amb l’ai al cor per la possible fallida de les entitats financeres; i la darrera, la de sentir com a infecció en el seu propi cos el possible contagi del col·lapse grec a la resta d’integrants.

I com tan sovint, eines entenedores que brillen per la seva absència, ínfim contrast de parers d’experts diversos, matís escàs o nul i paleta de grisos inexistent. En resum, un nou gra de sorra mediàtic en la perpetuació del general analfabetisme, en la consolidació del dòcil pensament únic i de l’esclavatge de la ciutadania en la caverna de la fictícia realitat.

Per què serà que ens volen així de submissos, així de rucs, així de desGreciats?