Excepcionalitat o eines caduques?

Aquell que estigui més o menys avesat a llegir les “petites” reflexions que vaig penjant aquí, sabrà que, en menor o major mesura, són sempre els mitjans de comunicació -en qualitat de principals generadors de l’opinió general- el motiu central d’observació del blog. O, essent més precisos, els mitjans de comunicació massius, aquells que configuren -de moment, com a mínim- l’agenda de la controvèrsia ciutadana.

Faig aquest advertiment perquè arrel del post Ara sí que toca previ a la massiva manifestació de l’11 de setembre, el debat tant virtual com presencial que se’n va generar va centrar-se molt més en el “què” (sí o no al dret a decidir, sí o no al camí sobiranista) que no pas en el “com” -el que en realitat m’interessava-, és a dir, en la manera com un debat essencialment marginal com l’independentisme havia irromput en l’arena del neguit general de la ciutadania.

Argumentava en aquell article que, per bé que el sentiment de trencar lligams amb Espanya anava prenent força en la societat catalana, tal i com demostraven els diversos baròmetres d’opinió des que Mas va arribar el poder, era també cert que l’extrema i sobtada popularització del debat era desproporcionada. I hi afegia, per lògica, que hagués estat impossible la penetració de la discussió sobiranista com a centre de les tertúlies de cafè sense la voluntat expressa -i també sobtada- de la central Convergència i Unió i el seu aparell mediàtic nacional, tan públic com privat.

Des d’aleshores fins al 25N, ja ho hem vist, hi ha hagut només un únic i repetit plat de degustació possible en el menú dels mitjans de comunicació del país, també en els “del costat” (si és que ja els podem anomenar així) i ben salpebrat amb el sorprenent interès de les principals capçaleres i cadenes de tele i ràdio internacionals. I mentrestant, just en el moment de la història recent del país amb major índex de pobresa i agudització de les diferències de classe, just en el moment més àlgid del qüestionament de l’actual sistema de representació de la veu popular, diverses formacions polítiques i col·lectius de ciutadans amb profund neguit social han constatat com se’ls cloïa irremeiablement les portes de l’espai de debat.

És el que tenen els rutinaris plats únics: si no hi ha per triar, menges sense escarafalls el que dia rere dia t’ofereixen. I el que t’ofereixen ha estat, en aquest cas, ben senzill: o estàs en el bloc dels qui creuen en el dret per a l’autodeterminació de Catalunya o estàs en el bloc oposat; o bé pertanys al bàndol sobiranista o bé a l’unionista, una terminologia amb reminiscències de l’Úlster que en qüestió de setmanes s’ha instal·lat amb tota naturalitat en moltes de les anàlisis polítiques del nostre país.

El menú circumscrit amb exclusivitat en un dels dos clàssics eixos de la política catalana -el nacional- ha presentat fins a la jornada electoral, però, una particularitat que no pot ser en cap cas omesa: ha estat el president del Govern de la Generalitat en persona qui n’ha pres el timó en el viratge d’un vaixell tradicionalment censurat per la manca de definició. Tot i les travetes del líder d’Unió Democràtica i de distingits capitosts empresarials, la novedosa i nítida determinació d’Artur Mas en l’aposta sobiranista ha estat àmpliament lloada des de moltes i ben diverses tribunes.

Campanya intel·ligent…

Des de la gran manifestació de la Diada, l’estratègia de la coalició governant ha estat presentar el camí cap la consulta secessionista, primer, i l’estat propi, després, com un procés que, u, esdevenia excepcional, i dos, que descansava sobre les sofertes espatlles d’un líder vigorós i valent que requeria, però, del màxim suport de la ciutadania per poder presentar batalla. L’aposta personalista en la qüestió identitària i el caràcter d’excepcionalitat històrica han esdevingut el lietmotiv de Convergència i Unió -ja força abans de començar la campanya-, aposta amb què estava en disposició d’invertir el previsible i lògic cost electoral després de dos anys de contundent gestió retalladora.

Amb aquest objectiu, els aparells de comunicació de Convergència i Unió i del Govern de la Generalitat -gens fàcil, en alguns casos, de distingir- van posar-se a treballar a tota màquina. Amb un objectiu assolible de manera immediata: sobreexplotació del vaixell sobiranista -especialment, del seu timoner- en els mitjans clarament afins (els públics de la CCMA que controlen amb mà ferma i els privats del Grupo Godó). I un d’altre de no tan senzilla consecució: combatre els lògics dubtes dels mitjans de comunicació més obertament sobiranistes en relació al grau de sinceritat de la proposta i atraure’ls a la causa amb la poc rebutjable cirereta del “tren que probablement només passa una vegada”.

Així, dos editorials de La Vanguardia amb dues setmanes de diferència evidenciaven que el gir sobiranista de la coalició conservadora i la consegüent naturalesa de procés insòlit en la història de Catalunya començaven a donar els seus fruits.

A partir d’un primer sondeig encarregat pel rotatiu, el 30 de setembre (5 dies després de la convocatòria d’eleccions anticipades) un primer editorial sintetitzava els sorprenentment excel·lents resultats per a CiU amb el poderós titular “Sacudida electoral” i empraven el llenguatge sense matisos propi dels fenòmens irremeiables per destacar la situació novedosa de la política catalana i, sobretot, el ferm pilotatge i la salut de ferro amb què Artur Mas es plantava a les portes electorals. Així, un diari habitualment moderat en els articles editorials:

-qualificava la manifestació de la Diada de “tsunami

-destacava l’astúcia política del president que “ha sabido interpretar la voluntad de los manifestantes y ha tomado la iniciativa convocando anticipadamente las elecciones, que tendrán, quiérase o no, un carácter plebiscitario

-per conclure, finalment que: “Artur Mas se erige, sin sombra, en el líder que mejor representa la voluntad de los catalanes

Quinze dies després, en un segon editorial, La Vanguardia justificava l’encàrrec d’un nou sondeig altre cop en l’excepcionalitat històrica, no només pel procés en sí, sinó també -i sobretot- pel seu inusual caràcter personalista:

La relevancia que ha adquirido esta cita con las urnas después de la manifestación del Onze de Setembre y del proceso soberanista emprendido por el presidente de la Generalitat, que le ha llevado a convocarlas, justifica la frecuencia con la que este diario pretende tomarle el pulso a la sociedad catalana a través de sondeos

En aquella segona enquesta encomanada pel principal rotatiu del principal grup de comunicació del país, CiU ja aconseguia la majoria absoluta. Per si no havia quedat clar, la causa del sorprenent tomb d’una formació que en condicions normals hauria de veure’s desgastada per la gestió política tenia nom i cognom:

Esta nueva encuesta refleja que CiU, pero sobre todo Artur Mas, continúan teniendo un respaldo muy amplio de los electores. De hecho, sus expectativas aumentan y ya dispondría de mayoría absoluta

Dos dies abans de la publicació d’aquell sondeig i de l’editorial corresponent, el festiu 12 d’octubre, La Vanguardia entrevistava al president Mas, interviu que anava a càrrec del periodista Jordi Barbeta, que ja havia fet el seguiment de la seva estada a Massachusetts del passat mes de juny i el qual, en el preàmbul de l’entrevista, qualificava el procés engegat per Mas com a “terrabastall en la política catalana, espanyola i europea“. En el cos de la conversa, ben nítids, s’exposaven els pilars del missatge de la coalició:

-Personalisme justificat en la necessitat de país: “Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument

-Cap ombra d’ambició personal: “Em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat”

-Valentia inevitable com a sinònim de triomf:Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut

Ja entrant en els mitjans audiovisuals, com destacava en aquesta notícia El Punt Avui, la presència televisiva del president de la Generalitat durant la precampanya electoral ha estat, no només freqüent, sinó sobretot molt productiva.

La primera cadena en entrevistar Artur Mas en profunditat va ser TV3. Va produir-se l’1 d’octubre en un especial del programa Àgora que va assolir una quota mitjana de 24,5% i va arribar a superar en algun moment de l’emissió el milió de telespectadors. En aquelles primeres jornades de precampanya (Mas havia convocat eleccions sis dies abans) ja arribava a l’audiència amb claredat meridiana qui agafava les regnes del procés i què necessitava per tal que aquest triomfés:

No la busco explícitament [la majoria absoluta] però vull fer entendre que necessitem una majoria molt rotunda. I per això he fet una cosa: la meva manera de demanar una majoria molt rotunda és dir: “si la tenim per encarar aquest procés, no pot durar sempre”. Per tant, que ningú es pensi que el vot que jo reclamo en aquest moment és per a una carrera política meva o per a una hegemonia de Convergència i Unió per sempre ad calendas graecas, per entendre’ns. Per això, jo vaig dir: “escolteu, jo, una vegada aquest procés estigui endegat, estigui perfilat, estigui plantejat i, si pot ser, obtingut, jo em retiro de la primera línia i no torno a presentar-me a unes eleccions de la Generalitat”.

I hi afegia el perquè d’aquest “què” que necessitava amb rotunditat:

Jo només puc dir una cosa. A Madrid hi ha una majoria absoluta del Partit Popular. Nosaltres ens enfrontem al procés més complicat, més complexe i més apassionant dels últims 300 anys de la nostra histròria. La gent ha de pensar bé com fem front a aquest procés, amb quines cartes juguem, amb quines legitimitats, amb quines majories, amb quin poder, etc. I això jo crec que la gent ho haurà de decidir, precisament el dia 25 de novembre.

El 23 d’octubre, a dues setmanes de l’inici de la campanya electoral, Mas tornava a ser entrevistat, aquest cop per Josep Cuní i a 8tv, la televisió nacional del Grupo Godó. L’emissió va aconseguir una mitjana de gairebé mig milió d’espectadors i va fer que el programa en què anava inclosa (8aldia) aconseguís el seu rècord d’audiència. Algunes de les respostes del president en funcions d’aquell dia mostraven la mateixa línia personalista i de lideratge indiscutible ja exposada poc després de la convocatòria d’eleccions:

M’hi he jugat tota la carrera política en aquest procés

El primer que faré serà seure els partits que estiguin en la línia de la consulta sobiranista per acordar la manera d’actuar en aquell moment

Jo el primer que posaré sobre la taula és acordar amb el govern espanyol fer el mateix que el Regne Unit

Si em demanen parlar jo sempre parlaré; treballaré perquè Rajoy faci de Cameron

Entremig d’aquestes dues entrevistes a mitjans afins i potents de Catalunya, Artur Mas va gosar sotmetre’s a l’interrogatori de Jordi Évole al Salvados d’una cadena com La Sexta, diguem-ne, enemiga. Aquella edició del diumenge 21 d’octubre no només va assolir una audiència de quasi 3 milions d’espectadors a nivell estatal, sinó que va aconseguir captar l’atenció de més de 850.000 catalans (200.000 més que qualsevol de les edicions més populars del programa a casa nostra). Per bé que la majoria de missatges anaven principalment dirigits a l’audiència global espanyola, les nul·les dissonàncies en relació al discurs pronunciat a Catalunya i el seu igualment rotund posicionament van enfortir amb claredat el president, com bé apuntava aquí Vilaweb.

El missatge d’inevitable personalització del procés sobiranista en la figura del president, doncs, anava arrelant a través de  les reiterades aparicions d’Artur Mas en els mitjans nacionals i les continuades referències de la premsa internacional als seus lideratge i ferm desafiament a l’Estat espanyol (prova inequívoca, aquesta darrera, d’exhaustiu treball comunicacional des del Govern català). A la xarxa, mentrestant, es popularitzava el hashtag #totsambelpresident.

És impossible no interpretar les molt favorables dades que desprenien els sondejos previs que hem vist abans com a clara evidència d’un suport explícit al líder d’un procés engrescador. La majoria absoluta que tornava a aparèixer poques hores abans de l’inici de la campanya en el baròmetre electoral del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) encarregat pel Govern encara deixava menys lloc al dubte.

Recordem, però, que el personalisme de la contesa electoral anava de la mà d’un context d’excepcionalitat que semblava que alhora l’explicava i el justificava. Tanmateix, a mesura que ens allunyàvem de la batzegada de l’enorme manifestació de la Diada, l’excepcionalitat del moment corria el risc de desdibuixar-se en excés tot afavorint que l’atenció -fins aleshores monopolitzada pel debat sobiranista- es desviés cap a d’altres possibles controvèrsies amb efectes electorals.

La resposta immediata -hem de suposar, del Govern de la Generalitat– va arribar en forma d’una campanya institucional tan grollera que de seguida va ser reanomenada a la xarxa com a “campanya instituCiUnal”. Com ja sabem, la campanya va ser posteriorment anul·lada per la Junta Electoral Central, això sí, per motius formals.

La fermesa i aparent sinceritat del president Mas en el període que s’inicià amb la manifestació de la Diada -fins i tot abans- i que ha finalitzat amb la celebració de les eleccions del passat diumenge, ha estat tan destacable que no només els mitjans de comunicació més afins li han fet costat. Com dèiem a l’inici, convèncer la premsa sobiranista que la seva no era una actitud partidista sinó de país era condició indispensable per a l’èxit del procés que s’engegava. I el comportament d’aquesta premsa ha estat, finalment, favorable: Mas ha pogut comptar, si no amb un suport actiu, sí amb actituds indiscutiblement facilitadores.

A Vilaweb, per exemple, el seu director, Vicent Partal, rebia l’anunci d’avançament de les eleccions amb la naturalitat de qui creu que l’oportunitat és massa llaminera com per cercar tres peus al gat:

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Sense ocultar els efectes positius per a la coalició que havia governat en la legislatura que finalitzava, tampoc El Punt Avui creia adient posar traves a una convocatòria que estimaven coherent en el camí encetat per la ciutadania catalana. Així, afirmava en aquest editorial que:

(…) en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.

Finalment, el propi Carles Capdevila, director del diari Ara, escrivia el passat 15 d’octubre un emotiu article, I recorda que jo sempre et vaig defensar, on es planyia per les poques veus democràtiques que s’alçaven a l’Estat espanyol en defensa del nostre dret a decidir. Amb evidents referències autobiogràfiques sobre l’inici de l’aventura del jove rotatiu, l’escrit de Capdevila traspuava admiració per l’inusual valor del president de la Generalitat de Catalunya:

Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien “Ja t’ho faràs, a mi no m’hi emboliquis”. A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te “Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar” el dia que fracassis.

… però no suficient

I arriba el 25 de novembre. 50 diputats. Fracàs.

Fracàs suavitzat, però, pels mateixos mitjans obertament sobiranistes que havien exercit de facilitadors de l’empresa personalíssima d’Artur Mas. Seguint la lògica no torpedinadora d’un procés que no pot ser aturat, aquests mitjans presentaven el dia següent una mirada en positiu cap al següent pas a executar. El Punt Avui ens regalava un No ens falleu amb la suma dels diputats pro-dret a decidir i l’Ara un acrític Mas no ho podrà fer sol. Curiosament -o no tant- el mitjà que, tot i haver-se situat en la seva centenària història a les antípodes del sentiment independentista, havia donat un xec en blanc a l’empenta sobiranista del president, no només presentava la portada més severa -d’entre els mitjans afins, s’entén- sinó que regalava a Artur Mas de propina un magnífic -i “traïdor”– semàfor vermell.

La trompada de CiU –però sobretot d’Artur Mas– ha estat tan descomunal i inesperada que, des del dia després, aquells que s’allunyen del treball -intencionat o no- del tipus “qui dia passa any empeny”, semblaria que han començat a reflexionar seriosament.

El blanc de totes les crítiques han estat, com sabem, els responsables de les diverses empreses que realitzen estudis i enquestes d’opinió. Jordi Argelaguet, el director del CEO, el baròmetre del qual va donar majoria absoluta a CiU quinze dies abans de les eleccions, ha arribat fins i tot a posar el seu càrrec a disposició del Govern.

En una cita electoral tan excepcional com la del passat diumenge és evident que hi concorrien variables que, a la fi, han estat insospitadament decisives. El propi Argelaguet atribuïa les errònies prediccions a l’elevat nombre d’indecisos que encara hi havia en el moment de realitzar-se l’enquesta. Mentre que el director de l’Institut Feedback, Jordi Sauret, empresa responsable dels diversos sondejos publicats per La Vanguardia, apuntava en el programa Àgora la conjunció de dos factors que, a parer seu, havien influït en els sorprenents resultats de les dues primeres forces:

Primer, un 6% més de població que les enquestes ens deien que no aniria a votar i al final va anar a votar -i ens ho crèiem que no anés a votar perquè normalment no hi va mai- excepte que, al final, van tenir tanta pressió que van anar a votar per dir “no a la separació entre Catalunya-Espanya”, per exemple. (…) I l’altre punt de l’última setmana, és la campanya d’El Mundo, la presumpta corrupció ha fet que tota la setmana s’hagués estat parlant d’això, i quan miraves les enquestes veies que se’ls anava afeblint [a CiU] la fidelització, és a dir, feia menys atractiu aquell partit i, en paral·lel, ERC anava pujant

Ens queda clar. L’excepcionalitat del procés engegat a Catalunya després de la Diada ha conduït a una excepcional cita amb les urnes en què inevitablement han concorregut excepcionals circumstàncies que han propiciat, a la fi, un excepcional desenllaç.

Però potser seria hora que ens centréssim a analitzar si aquestes excepcionals eleccions al Parlament de Catalunya -les més participatives de tota la democràcia i, presumiblement, les més decisives- no són en realitat res més que un nou exemple -en portaríem uns quants- d’alguna cosa més profunda que s’estaria produint entre bastidors, fora dels focus de l’atenció de l'”ara i aquí” tant de la política com de la comunicació massiva.

Llegint entre línies, en les justificacions dels càlculs erronis per part dels responsables dels estudis d’opinió podríem endevinar on pot raure aquest misteriós dimoniet que, de tant en tant, sembla proporcionar-nos conclusions no detectades. I no crec equivocar-me massa afirmant que no rau gaire lluny aquest dimoniet. Diria que, en essència, el trobem en els instruments que fem servir a diari per explicar el món a la ciutadania, per recollir el parer de la ciutadania i per donar resposta política a les demandes de la ciutadania.

No serà potser que estem perseguint la natural velocitat del llebrer amb l’esforçat però feixuc caminar de l’elefant? No serà potser que l’agenda informativa dels grans i massius mitjans de comunicació ja no estan en disposició de marcar amb ferro roent els marges estrictes del debat ciutadà? No serà potser que en el moment de compil·lar el dictamen de la ciutadania la interpretació que se’n deriva ja és obsoleta? No serà potser que la majoria de regulacions de la nostra Llei electoral són ja velles andròmines sense utilitat?

Arribats a aquest punt, potser us preguntareu per què m’he allargat tant en el detall -en teoria, introductori- de la personalització en la figura d’Artur Mas d’un procés únic, realment excepcional en la història de Catalunya, com és el de plantejar-se obertament si volem seguir essent o no ciutadans espanyols. Ho he fet a consciència. I ho he fet a consciència perquè el veloç apogeu i declivi del president de la Generalitat en poc més de dos mesos ens serveix d’immillorable exemple per a una reflexió que crec que ja urgeix abordar.

En la meva opinió, no es pot afirmar que la campanya (i precampanya) de Convergència i Unió no hagi estat ben executada. No ha reeixit, ja ho hem vist, però la campanya -i així ho recollien la nit electoral totes les cares de les figures que envoltaven el discurs de Mas al Majestic- ha estat molt rumiada i ben duta a la pràctica. Perquè eren cares de derrota, sí. Però pitjor encara, eren cares desencaixades, d’absolut desconcert.

I per què? Què havien fet malament? Potser, com han dit alguns després -però no durant-, ha estat una campanya massa personalista. Potser sí, però no hi estic d’acord. A parer meu, l’única possibilitat d’aconseguir la majoria “rotunda” passava per una campanya centrada en el captivant caminar de Mas i no en una Convergència i Unió a qui no costaria massa d’afeblir pels seus excessos retalladors.

Què és el que haurien fet malament, doncs? Bàsicament, utilitzar el programari de sempre; amb les actualitzacions preceptives, sí, però a la fi, les mateixes aplicacions i la mateixa lògica de sempre.

Han utilitzat tots els instruments mediàtics al seu abast, els d’una CCMA pública controlada i els de la propietat del grup de comunicació més generosament subvencionat del país. Han sabut comunicar amb precisió el caràcter excepcional del moment històric, de tal manera que no hi ha hagut mitjà ni entitat ni col·lectiu que cregués fermament i des de fa temps en el #tenimpressa que hagi posat traves al lideratge absolut del president. Han dut a terme un intensíssim treball de sensibilització sobre una premsa internacional caracteritzada per una visió de Catalunya sovint massa empeltada de la llunyana mirada de les corresponsalies de Madrid. Fins i tot, han intentat colar una campanya en teoria institucional que, tot presentant les eleccions com a històriques, només buscava afavorir-ne el protagonista. I sí, també, han inundat la xarxa amb suports individuals i col·lectius sota l’etiqueta esmentada abans de #totsambelpresident.

I aleshores?

Recupero una cita sobre participació ciutadana del post que vaig escriure fa any i mig Vies d’aigua en el control de la informació en què Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la UPF, afirmava que:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

I en el paradigma de l’eixam desapareixen les estructures físiques i jeràrquiques. Desapareix el concepte d’emissor-receptor. Desapareix la comunicació vertical. Desapareixen les nocions temporals: què és origen i què, final? Tots som generadors, nous coneixedors, compartidors… Tots som tot i tot és immediat. I si tots som tot i tot és immediat, com podem esperar que el mateix programari de les ciències socials i polítiques que hem utilitzat durant el segle XX ens serveixi en l’actualitat?

El desacreditat fenomen del 15M va aportar-nos l’any passat elements summaments interessants per posar sobre la taula. Molts analistes van menystenir el moviment pel que tenia d’inconcreció política; se’n reien obertament de l’infructuós caràcter assambleari i de la impossibilitat d’incidir en la política real (entenent per real, aquella que s’esdevé en el sí de les institucions).

Se’n reien, però no van ser capaços de detectar la magnitud del problema ni la velocitat gràcies a les quals deu “penjats” podien arribar a convertir-se en milers a les places de tot l’Estat. Se’n reien, però havien estat incapaços d’imaginar que els símptomes evidents -i no atesos- de desafecció ciutadana vers la política institucional podien acabar tenint plasmació física més enllà dels coneguts cercles d’activistes “antisistema”.

Com se’n reien -i se’n riuen encara- algunes grans vedettes de la comunicació massiva mentre les agències de notícies començaven a informar sobre la càrrega dels Mossos a la plaça Catalunya quan els vídeos de la brutal violència excercida ja feia estona que circulaven per la xarxa i mobilitzaven d’altres ciutadans.

I això que, tot i que amb comptagotes, els vells programaris donen de tant en tant senyals de vida intel·ligent. No fa massa dies, l’11 de novembre, un editorial del centenari La Vanguardia es referia de resquitllada a un dels aspectes que presentava el novedós paradigma de l’eixam a les portes d’una clàssica contesa electoral:

(…) vivacidad y plena libertad para la circulación de las ideas, como corresponde a una sociedad del siglo XXI en la que internet y las redes sociales han corregido el viejo carácter vertical de la comunicación de masas. Se habla de todo a todas horas y los medios de comunicación de calidad se hallan ante la responsabilidad de saber interpretar correctamente las corrientes de fondo y el signo de los tiempos

Un paradigma de l’eixam que, a més, i des d’un altre dels seus aspectes, hauria aconseguit visibilitat en la composició del nou Parlament sorgit del 25N, si és que considerem -com ho feia fa unes setmanes el catedràtic de Ciència Política, Joan Subirats, en aquest article– que una formació com la CUP respon a l’aparició d’un tercer eix en la política actual:

En els darrers temps, coincidint amb factors com la creixent desafecció envers els polítics, la manca de respostes a la situació de crisi, i el fort impacte del canvi que suposa Internet en la vida en general i en la política en particular, podríem parlar d’un nou eix en la política catalana. Un eix que podríem caracteritzar com el que oposa la vella o tradicional forma de fer política, i les noves formes d’informació, mobilització i connexió social.

Ens trobem ja en el post-25N. Anirem comprovant -més lentament del que ens pensàvem, em temo- si el procés engegat fa un parell de mesos és o no realment excepcional. En les properes setmanes, el protagonisme recaurà en exclusiva en les manifestes dificultats de crear govern en un Parlament tan fragmentat i, sobretot, en com podran afectar les negociacions i els acords resultants a l’apassionant possibilitat d’exercir el dret a decidir.

Fora dels focus mediàtics, menstrestant, imagino que els spin doctors de la coalició amargament vencedora i del govern es preguntaran inútilment com no han aconseguit tapar les vies d’aigua per on s’esmuny el control informatiu.

La resposta rau també fora de camp, allà on es van acumulant inequívocs signes d’una societat que es mou en xarxa i a ritme vertiginós, d’una societat que, telenotícies rere telenotícies, enquesta rere enquesta, eleccions rere eleccions, ens xiuxiueja a cau d’orella que cada cop són menys vàlides les velles eines de sempre.

Anàlisi d’un tweet de ficció

Finalment TV3 va oferir dimecres al vespre el llarg documental El futur era de tots sobre la salut de l’estat del benestar que havia d’haver estat emès el passat 16 de maig dins l’espai ‘Sense Ficció’. Segons havia afirmat el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, en la sessió de control del Parlament del 25 de maig, l’ampli reportatge ni estava llest en aquell moment ni era cert que tingués data concreta d’emissió.

La cancel·lació de l’emissió -que segons Duart no va ser tal- va provocar fortes crítiques des de diversos sectors en considerar-se que venia motivada per la voluntat de la nova direcció de la cadena i de la CCMA (recordem-ho, escollides amb una menor representativitat del Parlament català) de deslligar El futur era de tots del primer aniversari del moviment 15M.

Com ja vaig apuntar en aquest post, el tractament de la celebració del 15M en les plataformes mediàtiques més massives va consistir, bé en apunts més de tipus històric (com qui recorda el llunyà dia D a Normandia) o bé en radiografies volgudament superficials del moviment. I de les noves protestes que van derivar-se de la commemoració de l’efemèride -com les ininterrompudes caçolades davant la seu central de CaixaBank-, en essència, silenci.

Quan un mes més tard alguns mitjans com el Diari Ara -no La Vanguardia– van anunciar-ne el final desencallament i la consegüent emissió per al passat dimecres, un dels dos autors del reportatge, Carles Bosch (‘Balseros’) va contradir Duart tot afirmant que el documental estava perfectament enllestit el dia 16 de maig i que des d’aleshores no s’hi havia introduït cap canvi, entre d’altres coses perquè ningú no els ho havia demanat.

Bosch va reconèixer a l’Ara que li havia fet ràbia la posposició del documental:

“Cada setmana que passa ens allunyem del tema. Tinc por que quan la gent se’l miri pensi que tot això ja s’ha dit” lamenta Bosch

I és que des d’una consideració estrictament periodística -perquè estem parlant de periodisme-, la desvinculació d’un treball informatiu respecte de l’actualitat relacionada no és només incomprensible sinó objectiu motiu de rodament de caps. Recordava Bosch en relació a aquest punt:

(…) que “després de més de vint anys” està “acostumat” que un documental es programi coincidint amb un fet d’actualitat que hi tingui relació. “Em sembla una norma periodística lògica”, sentencia

Lògic o no, exemple o no de mala praxi periodística, el cert és que El futur era de tots va veure definitivament la llum el 27 de juny de 2012. Això és 42 dies després del primer aniversari del 15M, 42 dies després de recuperar imatges oblidades de places ocupades i consciències sacsejades, de ser més o menys testimonis d’una certa revifalla de la pública protesta (“Caixarolada”), 42 dies després de ser tot just informats dels diners públics necessaris per redreçar Bankia i de la successió de noves vagues i manifestacions en l’ensenyament.

I coincidència o no, El futur era de tots va ser programat pel dimecres en què se celebrava la primera semifinal de l’Eurocopa on, molt previsiblement havia de ser-hi present una selecció espanyola que, a la fi, no només va ser-hi, sinó que de manera involuntària però ben oportuna fins i tot va tenir a bé col·laborar amb el neguit de la nova direcció de l’ens públic català tot allargant el partit amb pròrroga i agònica tanda de penals. Una agònica tanda de penals que, per cert, va ser -això sí que ho ha recollit La Vanguardia– l’emissió més vista de la història, amb més de 18 milions d’espectadors a tot l’Estat espanyol i un 83,3% de quota de pantalla.

Debat bloquejat

En la meva opinió, el reportatge elaborat per l’esmentat Carles Bosch i Josep Serra peca d’excessiu metratge i, en alguns moments, d’una certa desaparició del fil conductor que enllaça les diverses radiografies de l’estat del benestar, tant històriques com geogràfiques. Que El futur era de tots toqui molts punts o ens situi en diversos indrets del globus no és a priori negatiu, però sí, en canvi, que en algunes parts del documental poguem percebre’l com una concatenació d’informacions no clarament connexes.

Molt probablement, podem trobar l’explicació d’aquesta percepció en el que seguien apuntant a l’Ara els seus creadors. Carles Bosch aclaria d’inici que no pretenien retratar el fenomen del 15M sinó l’estat del benestar:

“El missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats, un tema que tant la dreta com l’esquerra han oblidat els últims anys” explica

I afegia Josep Serra que el projecte va néixer abans de la irrupció dels ‘indignats’ i que l’inesperat i sorprenent esclat del moviment:

“(…) ens va obligar a redireccionar una mica els continguts, però reafirmant-nos en la tesi inicial”

Però en aquest post defugiré -ja us ho dic ara- l’anàlisi estricte del reportatge ofert per TV3. Em centraré més aviat en reflexionar sobre l’estat del periodisme a casa nostra a partir de l’anàlisi de la reacció que el llarg documental va provocar en un dels més oficials opinadors del magma comunicatiu.

Bosch ho deia sense embuts: “el missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats“. Un missatge clar i volgudament ideològic. Si és que, és clar, el dret de qualsevol ciutadà a créixer amb igualtat de condicions pot ser considerat quelcom diferent de l’estricte defensa de l’ésser humà.

Cercant-ne ahir mateix les posteriors reaccions a la xarxa, vaig topar amb una piulada de Francesc-Marc Álvaro que, al capdavall, ha esdevingut tant l’espurna que ha encès aquest post com -emulant l’efecte de la irrupció del 15M sobre el reportatge ja projectat- la causa d’una evident redirecció en el contingut d’aquest article per les causes que tot seguit explicaré.

Però anem a pams. Aquesta va ser l’opinió sobre El futur era de tots del cèlebre periodista i columnista de La Vanguardia, tertulià més o menys habitual en d’altres mitjans del Grupo Godó, com RAC1 i 8TV, o en mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull):

Per tal d’incloure aquest parer en el post, ahir al migdia vaig provar d’accedir a la piulada original del Sr. Álvaro des de la meva sessió de twitter. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que havia estat bloquejat pel cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna. Tot i que d’altres tuitaires -entre els quals algun periodista- m’han fet saber que és una actitud relativament comuna en l’esmentada figura de la comunicació, vull pensar que Francesc-Marc Álvaro deu ser víctima habitual de tal quantitat de trolls i deu patir un embat tan brutal d’spam que té dificultats per refrenar una ànsia bloquejadora, en aparença, impetuosa.

Cal puntualitzar que la piulada que veureu a continuació -la que hauria provocat el seu ferm catenaccio– ha estat la meva primera al·lusió directa al Sr. Álvaro. Jutgeu vosaltres mateixos la dimensió del delicte:

Com veieu, en la meva piulada tiro d’ironia per fer notar de manera molt -però molt- subtil l’evident contradicció de la sobtada redescoberta de les essències de l’ètica periodística per part d’un dels pilars de La Vanguardia des d’on, com ja hem assenyalat en diverses ocasions en aquest blog, llença missatges inequívocament ideològics.

Si l’il·lustre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna hagués permès el debat m’hagués dit -i amb raó- que una cosa és el gènere informatiu (al què pertany el reportatge) i una altra de ben diferent el gènere opinatiu, com el que ell mateix practica des de les centenàries pàgines del diari estrella de Godó.

Certament, com bé indica el propi Álvaro en el tweet, i en contraposició al gènere d’opinió, el contrast de parers és una eina indispensable i indefugible del periodisme informatiu; altrament, no és informatiu. Si no s’hagués posat trabes a un -qui sap si no?- enriquidor debat, aquí el que hagués estat interessant és que el senyor Álvaro ens hagués fonamentat la qualificació del reportatge -aquesta sí, sense subtilitat- com a simple “propaganda”.

El seu bloqueig, però, ho fa ja impossible.

Sobre propagandes

Rebobinem. Els propis autors del documental van explicar que pretenien dur a terme una radiografia de l’estat del benestar, des de la vessant de la conquesta dels drets socials que l’han caracteritzat (exemplificada en la lluita veïnal dels 60 i 70 al barri barceloní de Roquetes), passant per un Brasil que ha crescut poderosament a partir de polítiques públiques massives d’accés a l’habitatge, fins a les retallades -justificables o no, però objectivables- de l’estat del benestar europeu tal i com el coneixíem.

Des d’aquest punt de vista, titllar de propaganda el retrat de les batalles per a l’assoliment d’una societat més justa i igualitària i la seva posterior -i repeteixo, objectiva- escapçada, o la comparativa amb el lògic desenvolupament econòmic que produeix una potent política pública d’accés als drets més bàsics de la ciutadania, resulta, com a mínim, agosarat.

Perquè, insisteixo, Francesc-Marc Álvaro no es talla; parla directament de documental propagandístic.

Sense haver tornat a visionar el reportatge, puc imaginar, però, alguns dels punts sobre els que se sustenta la rotunda asseveració. L’un n’és la utilització d’una veu en off en certs moments força més interpretativa del que seria desitjable en un producte estrictament informatiu; l’altre, sens dubte, el comentat final del conseller Mas-Colell afirmant amb certa sornegueria que “la situació és angoixant”; i un altre, la sorprenent qualificació de Convergència i Unió com a “coalició conservadora”, no pas -com és habitual en els nostres mitjans, sigui gènere informatiu, interpretatiu o opinatiu- com a “coalició nacionalista”.

Però que ens sobti la decisió d’acabar el documental amb l’aparent oxímoron somriure burlesc-situació angoixant protagonitzat pel conseller d’Economia no vol dir que aquest instant no mereixi ser destacat per la seva potent càrrega informativa. I que ens sobti que una veu en off ens parli de CiU com a “coalició conservadora” enlloc de l’usual “coalició nacionalista” no significa que la primera sigui menys certa que la darrera.

Seguim. En el seu magnífic tweet, el cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna afirma com a veritat inqüestionable que el d’ahir va ser un “‘Sense ficció’ a favor del 15M“. I punt. No afirma, per exemple, que el “‘Sense Ficció’ ha resultat ser un exercici propagandístic en favor del 15M“. No. Álvaro ja dóna per sabut que aquest reportatge va ser concebut a priori com un treball d’exaltació del moviment dels ‘indignats’ (em pregunto si compartia l’apriorístic coneixement amb el president de la CCMA, Brauli Duart, i el director de TV3, Eugeni Sallent).

Però acceptem per un moment que el reportatge és, efectivament, un “magnífic exemple de propaganda“. Si el possible debat no hagués estat bloquejat per Álvaro, potser ell mateix hauria d’haver acabat reconeixent que en tot cas no ha estat un exercici propagandístic del 15M sinó de l’estat del benestar. I això és molt diferent. Tan diferent que Francesc-Marc Álvaro sabia bé que no podia en cap cas esmentar-ho. No és el mateix afirmar “‘Sense ficció’ a favor del 15M” (a favor d’uns quants), que “‘Sense ficció’ a favor de l’estat del benestar” (ens en sentim part la immensa majoria).

I abordem l’últim apunt de la contundent piulada del cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna: la relació entre periodisme contrastat i un mitjà de comunicació públic.

Segons Álvaro, qualsevol mèdia públic -en aquest cas, la tele nacional de Catalunya- ha de practicar un periodisme informatiu rigorós que, com tots els lectors usuals d’aquest blog ja saben, es basa en el contrast de les informacions i en l’aportació de diversos angles i parers. En el cas del reportatge que ens ocupa és indubtable el major pes dels entrevistats més favorables a polítiques destinades a garantir l’estat del benestar (Olivella, Stiglitz…), però tampoc no es pot negar que s’hi troben vàries intervencions en el sentit oposat del conseller Mas-Colell i del president del Cercle d’Economia de Catalunya, Josep Piqué.

Com he indicat anteriorment, Francesc-Marc Álvaro sembla patir en aquest tweet una sobtada redescoberta de les essències més virginals de la professió. Resulta curiós que el retrobament amb l’ètica periodística més incorruptible sol afectar aquest i d’altres periodistes-columnistes-tertulians (no sempre professors) en un moment o altre de la seva vida professional. Es tracta, però, d’un trastorn temporal que sempre -recalco, sempre- es produeix sobre el mateix objecte d’anàlisi: els mitjans de comunicació públics.

Lògic. L’escrupulositat en l’exercici informatiu en un mitjà de comunicació que paguem entre tots i que ha de reflectir la diversitat social del territori sobre el qual incideix ha de ser categòrica. Aquí mateix hem posat força exemples de mala praxi periodística en espais informatius de TV3 i n’hem condemnat tant biaixos partidistes com relacions massa properes amb el màrqueting més interessat.

Aquí és on entra en escena, però, la perversió del missatge del seu tweet. Assegura Álvaro que El futur era de tots és un gran exemple propagandístic i “no pas del periodisme contrastat que correspon a una tv pública“. I quina n’és la perversió? Doncs que el periodisme contrastat, el rigorós, el que proporciona totes les arestes d’una informació ha de correspondre a una tele pública, efectivament; però també ha de ser part ineludible del treball periodístic executat des de qualsevol mitjà de comunicació privat.

I perquè n’ha de ser part ineludible en qualsevol mèdia privat? Doncs perquè, per molt que ja ens haguem acostumat al periodisme de grup de comunicació més barroer, a aquell periodisme exercit, no per periodistes, sinó -com li diu Évole a Gabilondo– per soldadets de la corporació de torn, el mitjà de comunicació de masses té l’enorme responsabilitat de generar opinions, de provocar conductes, de modelar consciències en el teixit social. En tant que mitjancer entre el que passa i sobre aquells que passa, sigui de titularitat pública sigui de privada, el servei que presta un mèdia massiu és, per tant, indefectiblement públic.

Però el periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna ens n’ha limitat aquesta responsabilitat amb exclusivitat als mitjans públics. Serà que totes i cadascuna de les campanyes en les que participa el seu diari, La Vanguardia, -i per extensió la resta de mitjans de Godó– són legítimes perquè s’originen des d’una plataforma que defensa les seves legítimes fílies ideològiques i els seus legítims interessos econòmics.

Serà que la participació de tots els treballadors de la informació, interpretació i opinió de La Vanguardia en la croada desprestigiadora de l’expresident del Barça -i figura oportunista-, Joan Laporta, i posterior enlairament del convergent Sandro Rosell és ben legítim.

Serà que el descobriment de la organització ultradretana Manos Limpias per part d’informadors, interpretadors i opinadors de La VanguardiaÁlvaro, entre ells- en el moment en què afectava el futur de la monarquia espanyola és totalment legítim.

Serà que la inequívoca operació de venda d’Eurovegas a la ciutadania en què han participat treballadors dels tres gèneres periodístics de La Vanguardia -altre cop, Álvaro– no peca d’il·legitimitat.

Potser com a periodista-columnista-tertulià -o soldadet de grup mediàtic- Francesc-Marc Álvaro no hi veu cap mena d’il·legitimitat en tot això; al capdavall, qui paga mana. El dubte és si tampoc li xiulen les orelles quan instrueix els alumnes de comunicació de Blanquerna. I és que, per bé que, és cert, en els meus estudis de teoria periodística se’ns parlava de diverses línies editorials i dels consegüents enfocaments particulars, no recordo que en cap cas se’ns afirmés que el contrast de les informacions és d’exclusiu obligat compliment per al periodisme exercit en els mitjans de comunicació públics.

Potser és que vaig estudiar a la UAB, una universitat de titularitat pública.

Tecnocràcia i control a TV3

Ahir es va confirmar el nomenament d’Eugeni Sallent com a nou director de TV3 en substitució de qui l’ha dirigida en els darrers quatre anys, Mònica Terribas.

Com és a bastament sabut, Sallent ha estat el director de Radiocat XXI, la gestora de les emissores de ràdio RAC1 i RAC105. El ja director de la principal televisió pública de Catalunya ha arribat al càrrec després que l’anterior candidat proposat per Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el periodista Ramon Rovira, hi renunciés davant d’una campanya difamatòria que s’hauria generat en el sí de TV3, segons ell mateix denunciava durant la tertúlia d’El Món a RAC1 de fa un parell de dies (a partir de minut 72:00):

Malgrat que encara ningú sabia ni quin era el model amb el qual volíem treballar, perquè no vaig tenir ocasió ni de poder-lo explicar, em trobo des del minut zero amb -jo vaig interpretar, potser erròniament, però em sembla que no- (…) una campanya brutal de desqualificacions, de comentaris absolutament falsos, d’interessos suposats que jo podia tenir en aquesta mateixa casa [RAC1] i que per això me n’anava a allà

El nomenament d’Eugeni Sallent s’ha produït sense que, encara hores d’ara, Duart no hagi explicat el perquè s’ha prescindit dels serveis de la fins ahir directora de TV3. Semblaria entrar en el terreny de la lògica més elemental que una exposició raonada i pública de la destitució d’un càrrec tan transcendental com aquest fos sempre el pas previ necessari a qualsevol nova designació. Aquí i ara, però, tot s’ha limitat a aquesta concisa nota de premsa de la CCMA i a les següents paraules d’agraïment cap a la gestió de la popular periodista:

El nou director substitueix Mònica Terribas, a qui el Consell de Govern ha volgut agrair i reconèixer la gestió al capdavant de Televisió de Catalunya en els últims quatre anys.

Tal com es diu en la nota de la CCMA, Eugeni Sallent s’ha convertit en el nou director de TV3 sense que cap dels sis membres del seu Consell de Govern hagin votat en contra. No s’hi especifica, però n’han estat quatre els vots favorables -els tres membres de CiU i el del PP- i dues les abstencions dels representants del PSC amb què, imaginem, volen mostrar el rebuig a la destitució de Terribas sense discutir la vàlua professional del nou director.

Així doncs, enllestit. Qui dia passa any empeny. O, com diria aquell, “sanjat, i punto”.

L’actualitat -ja ho sabem- obliga; i obliga molt. Avui es parla en tots els mitjans de la molt estimable herència que rep Sallent de la direcció de Terribas, de la figura del nou director, de la seva exitosa trajectòria professional al capdavant de RAC1 i dels reptes que haurà d’afrontar en aquesta nova etapa. No hi ha temps per perdre. Vivim uns moments especialment dolorosos. I la duresa del moment -ens ho diuen tothora- exigeix marejar poc la perdiu, filosofar menys i actuar amb prestesa, determinació i, sobretot, creure amb ulls clucs.

Tot això, però, succeeix allà fora, en l’arena d’aquell particular circ on, sense temps per discutir-se la conveniència d’un complex com Eurovegas ja s’estava interrogant l’opinió pública sobre si era millor situar-lo a Madrid o a Barcelona. Aquí dins, però, els ritmes són uns altres. Com queda pal·lès en la imatge de capçalera del blog, aquí només n’hi ha una de protagonista: la serena tassa de cafè.

El rigor de la gestió privada

Cal dir, d’inici, que la figura d’Eugeni Sallent és reconeguda per professionals de la comunicació de diversos àmbits i que la seva professionalitat ve indiscutiblement avalada per l’obra realitzada en el comandament d’una joveníssima emissora de ràdio catalana a la qual ha aconseguit fer líder de les ones. En deia això Basté en el seu Davantal d’avui, 26 d’abril:

No només he d’avalar jo el nom d’Eugeni Sallent com a responsable de TV3 o de qualsevol empresa pública o privada. Es pot preguntar a gent tant diversa com Albert Om, Xavier Bosch, Ramon Pellicer, Queco Novell, Jordi González, Manel Lucas, Cristina Puig, Manel Fuentes o gent com Toni Clapés, els Óscars, L’Elisenda Camps, el Quim Morales, la Marta Queilà, el Jordi Margarit, el Xavi Freixas o el Toni Soler que ahir deia en aquest mateix programa que és una bona notícia per a Tv3 i una de dolenta per a RAC1

La vàlua de Sallent com a gestor empresarial semblaria, en principi, fora de tot dubte i ja arribarà el moment de jutjar la seva tasca al front de televisió pública. Benvinguda a banda, abans de començar a fer el pertinent seguiment de la gestió que en farà a partir d’ara, caldria potser abordar el debat sobre què ha motivat el relleu de Mònica Terribas, sobre quines són les raons que el justifiquen.

Del positiu llegat de la direcció de Terribas en parlava fa uns quants dies el director editorial d’E-notícies, Xavier Rius:

S’ha de reconèixer que ha aconseguit un miracle en un mercat televisiu com l’actual caracteritzat per la retallada de les subvencions públiques, el descens de la publicitat, la fragmentació de l’audiència i la proliferació de tota mena de canals: recuperar el lideratge de TV3

D’acord, un mitjà de comunicació públic no pot ser sotmès a la mateixa mena d’escrutini que el que s’aplica a un de privat, on en essència són les xifres d’audiència les que dicten sentència. Un mitjà de comunicació públic ha de ser bàsicament jutjat per si compleix amb escrupolositat el mandat de servei a la societat sobre la qual incideix, tant pel que es refereix als continguts com a la seva gestió econòmica. Tot i amb això, és rellevant que en estricta aplicació de criteris mesuradors més propis de la tele privada, la gestió de Terribas no pugui ser qualificada sinó d’exitosa.

O no. Aconseguir el lideratge d’una cadena que, com bé explica Rius en l’esmentat article, havia arribat en un estiu de fa uns quants anys fins i tot a la quarta posició en el rànquing d’audiències no ho és tot. Caldria també jutjar-la per com ha gestionat l’amplíssima plantilla amb què compta Televisió de Catalunya o per si ha pogut existir tracte de favor a productores “amigues” en l’externalització d’alguns dels espais de la cadena o malbaratament dels recursos públics. L’editorial de La Vanguardia d’avui incideix precisament en aquest darrer punt:

(…) este balance positivo no puede esconder las sombras: en los últimos ejercicios, el gasto de TV3 no ha parado de crecer pese al compromiso adquirido en sentido contrario, cuando, en el 2008, el Govern asumió el déficit histórico de la cadena, de 1.047 millones de euros

De fet, els presumptament estratosfèrics sous de bona part dels treballadors de la cadena i els sucosos contractes subscrits amb productores privades de populars periodistes estrella de la cadena -o personatges afins- com les de Toni Soler (Minoria Absoluta), o empreses de comunicació com la Mediapro del progre Jaume Roures han estat el cavall de batalla de la premsa més conservadora en els darrers anys. Fa mes i mig aquest diari digital -que, per si us pot donar pistes, parla de Generalidad de Cataluña- denunciava els 9 milions d’euros mensuals que TV3 gastava en produccions externes:

La productora que más dinero se lleva de TV3 es Mediapro, que le suministra también los derechos de la Liga de fútbol. En total se llevó 53 millones entre 2010 y los primeros nueve meses de 2011. Al margen de los deportes, las productoras que más facturaron en este periodo fueron MinoriaAbsoluta (Polònia), con 12,7 millones; Diagonal TV (Infidels y Kubala, Moreno y Manchón), con 12,1; Gestmusic (Buscant la Trinca), 5,5 millones, y Triacom (El Gran Dictat) 5,2

A finals de novembre de l’any passat ja especificava La Vanguardia que el sou mig anual d’un treballador de la cadena pública catalana era d’uns 62.000 euros i que en tota la Corporació hi treballaven 2.700 persones:

TV3 té més personal i més ben pagat. Del seu pressupost dedica el 32% a pagar la nòmina de personal. Telecinco dedica a personal el 10,5%; Antena3, el 15,4%, i Televisió Espanyola, el 24%. La britànica BBC, referent entre els defensors del model de televisió pública, dedica al personal el 29% del seu pressupost

En qualsevol d’aquestes i altres plataformes comunicatives, les xifres de presumpte malbaratament en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han estat ordre del dia d’un temps ençà. Res a dir-hi si aquesta minuciosa auditoria als comptes de TV3 es fan des d’aquella voluntat escrutadora de la gestió pública que hauria de caracteritzar tot mitjà de comunicació social, en compliment del mandat únic -subratllo, únic- de servei a la ciutadania.

El problema és quan s’entreveuen sospites que en les gestes aparentment cavalleroses d’algunes línies editorials s’hi podrien amagar motivacions no tan nobles. És el que succeeix, per exemple, quan incideixes en aquestes crítiques a la gestió econòmica d’un ens públic sense donar veu, en canvi, als neguits que públicament volen expressar els seus responsables.

Cal recordar que a l’octubre l’aleshores directora de TV3 va voler alertar la ciutadania a través de TV3: volem un mirall trencat? sobre el que ella considerava una “amenaça” contra el mateix sistema de comunicació públic, no només a Catalunya sinó també a la resta de l’Estat. I cal recordar també que La Vanguardia, el rotatiu que estava i està abanderant la noble lluita per a una rigorosa i eficient gestió dels nostres sagrats impostos en els mitjans públics, va ser l’únic dels rotatius a qui Terribas va adreçar l’alerta que curiosament va privar de la pertinent lectura a la seva -en principi, interessada- audiència.

Deia Basté aquest matí que:

Ara la moda és dir que Sallent anirà a TV3 com a home del Grup Godó a desmantellar la televisió pública per propiciar l’èxit de 8tv. Que atrevida és la ignorància! Sallent anirà a mantenir la potència de TV3 

Si fem cas de les seves primeres declaracions com a flamant nou director de TV3, Basté no aniria errat. Eugeni Sallent ha assegurat que el seu principal objectiu serà “amb menys fer més” i ser més eficients en la gestió dels propis recursos de la cadena per tal de:

(…) seguir defensant aquest model tan bo que és TV3, i aprofitar una herència que és el pòsit de molta gent

Malgrat els temors que públicament expressava la Terribas, doncs, el model no semblaria trobar-se en perill. A manca de les -repeteixo- esperades justificacions del seu relleu per part del president de la CCMA, Brauli Duart, res no fa pensar que una persona com Eugeni Sallent, capaç de dur al lideratge una emissora que compta -com recordava Basté avui- amb molts menys recursos que Catalunya Ràdio, no sigui la figura ideal per mantenir l’excel·lent rumb d’un transatlàntic que haurà de solcar la mar sense l’ajut de tants -i tan cars- sistemes de navegació.

Fer més amb menys és, al cap i a la fi, una música que ens és del tot coneguda. No només ens sentim còmodes amb la melodia; també l’harmonia i el tempo ens són del tot familiars. Vivim temps excepcionals i en temps excepcionals ocorren circumstàncies no ideals però comprensibles i acceptables en el context. Ens ho recorden també sovint: amb la manera com entomem les inevitables mesures d’austeritat, els ciutadans estem demostrant gran capacitat de sofriment i un excels sentit de la responsabilitat.

Són temps excepcionals i en temps excepcionals el timó ha d’estar en mans expertes, en mans professionals. Sobretot, però, ha d’estar en mans impol·lutes, en mans no contaminades per la disbauxa de la gestió del bé públic, d’aquella gestió del qual dia sí dia també coneixem els seus aprofitats, els seus excessos, la seva ineficàcia, les seves corrupteles…

Fa uns mesos el propi Basté dirigia aquestes amables paraules a una part de la plantilla de la “Corpo”:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer

Exacte. Músiques que agafen, que reverberen en l’opinió pública. Davant la sospitosa gestió pública, la indubtable netedat de la gestió privada. Davant la ganduleria del personal del sector públic, l’eficiència del treballador de la privada. Davant l’evident incompetència d’il cavaliere a Itàlia, la rigorositat de Mario Monti. Davant la ineficàcia de la política professional de Papandreu, la ciència de l’economista Papadimos

Com era la tornada? Ah, sí! Qui dia passa any empeny.

I és que, efectivament, no hi ha temps per perdre. No hi ha temps per a debats, només n’hi ha per a l’acció. No té sentit revisar el passat, per molt immediatament pretèrit que aquest sigui o per molt que aparentment ens pugui afectar d’ara endavant.

Bé està el que bé acaba. ¿Què hi fa que el malvat -però escollit democràticament- Berlusconi fos rellevat del càrrec sense donar veu als italians i que el seu successor, Mario Monti, hagi estat assessor de Goldman Sachs? ¿Quina importància té que en l’interinatge de l’actual govern provisional grec el futur dels seus ciutadans hagi estat ja hipotecat abans que les urnes hagin pogut parlar o que Papadimos hagués estat governador del Banc de Grècia i vicepresident del Banc Central Europeu?

Els raonaments necessaris previs ja han estat fets per aquells que en saben; inútil, per tant, donar-hi més voltes. Si els governants de casa nostra van considerar en el seu moment que era idoni que l’encarregat de pilotar les necessàries retallades en el nostre insostenible sistema públic de salut fos qui havia estat director general, primer, i president després, de la Unió Catalana d’Hospitals és, altre cop, prova palpable que l’aplicació de la gestió privada al bé públic és ben bé la idònia, no per al desmantellament d’aquest bé general de la ciutadania -com a alguns se’ls acut afirmar- sinó per a l’assoliment de la seva més estricta sostenibilitat.

El control informatiu

El mateix podem dir si entrem en el terreny de la comunicació. L’aprovació de la nova llei catalana de l’audiovisual va propiciar, és cert, una reducció de 12 a 6 del nombre de consellers de la corporació que ha de regular la correcta gestió i independència dels mitjans públics. Però, altre cop, aquest aprimament era inevitable en temps d’ofec pressupostari; com va afirmar la vicepresidenta Joana Ortega el passat octubre, en la reforma de la Corporació només s’hi amaga la voluntat d’instaurar criteris d’austeritat i eficiència en el sector públic.

Per què donar-hi més voltes, doncs? Siguem sincers, ¿quina gran transcendència pot tenir per a una ciutadania profundament angoixada per la crítica situació econòmica que pateix, que en l’actual Consell de Govern de la CCMA hi hagi només representació de 3 dels 6 grups parlamentaris que representen la veu del poble de Catalunya? ¿O què hi ha de veritablement rellevant en el fet que aquests consellers que han de regular els mitjans públics nacionals, amb la nova llei puguin ser escollits només amb una majoria absoluta en segona volta i no amb una majoria parlamentària de dos terços? I encara més, ¿de debò pot ser tan significatiu el fet que amb l’actual normativa, el càrrec de director de TV3 pugui ser escollit tan sols amb els vots favorables del grup majoritari entre els quals hi ha el vot de qualitat del seu president?

Són ganes de complicar el tema. També ho semblarien les reticències inicials d’un comitè d’empresa de TV3 que, com explica avui Comunicació21, recorda que el grup d’emissores del qual Sallent era director general forma part de l’Associació Catalana de Ràdio (que també va presidir ell mateix des de 2003 al 2010), és a dir, de:

(…) la patronal que “ha pressionat” per incloure la desaparició de la publicitat a Catalunya Ràdio en la nova Llei de la CCMA

Massa dades i massa trencar-se les banyes. No ens ho han explicat encara -però de ben segur que ho faran- per què Terribas havia de ser rellevada en el seu càrrec. No ens ho han explicat, però ja ho deduïm. Ara més que mai, calen experts professionals de la gestió empresarial en la direcció de les corporacions públiques. Uns tècnics que, a més, aporten un altre gran valor afegit de cara a la ciutadania: són neutres, no són sospitosos de clientelisme ni de moure’s per fílies ideològiques. En la gestió de l’empresa privada la neutralitat està assegurada i no hi ha més interessos que els derivats de la legítima voluntat d’obtenir beneficis.

I Terribas pecava de les dues coses. Una ja se’ns ha explicat -no de manera oficial però sí a través de l’editorial d’avui del conscienciat rotatiu La Vanguardia-: sota el seu mandat la despesa a TV3 no ha deixat de créixer, fet intolerable en els temps que corren. L’altra -que no se’ns explicarà mai ni oficialment ni a través de conscienciats rotatius- és que sota el seu mandat TV3 ha viscut els anys de més gran independència del poder polític del nostre país.

Podem posar-hi tots els peròs a aquesta afirmació. Jo mateix en aquest blog he estat molt crític, per exemple, amb el tractament que els serveis informatius de la cadena han fet en els darreres mesos dels diversos conflictes socials que han anant esclatant i amb la docilitat amb què han anat entomant les principals directrius llençades pels actuals rectors de la cosa pública catalana. Però en línies generals, el grau d’independència mostrat per la TV3 pilotada per una professional del periodisme de contrastada solvència i rectitud com Terribas, ha estat més que notable.

Tots recordem l’expressió “mal follada” amb què un excàrrec socialista de l’Ajuntament de Barcelona va qualificar Terribas en el seu perfil de facebook arran de la seva incisiva entrevista del 15 de març de 2010 a l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, o les més mesurades crítiques de l’aleshores portaveu adjunt del socialistes al Parlament, Joan Ferran, per les constants interrupcions al Molt Honorable President per part de l’entrevistadora. O també, des de l’altre bàndol, i a la mateixa època, les crítiques de l’aleshores militant de Convergència Democràtica, Rubèn Novoa, acusant els serveis informatius de TV3 d’estar al servei del gabinet de premsa del PSC.

Però també arran d’aquella entrevista, un altre socialista il·lustre -i portaveu, aleshores, en el Parlament-, Miquel Iceta, va escriure això en el seu diari personal:

(…) sí val la pena que el portaveu del PSC defensi un dels grans actius dels governs d’esquerres que ha estat, precisament, la desgovernamentalització dels mitjans públics i una major independència dels que els gestionen i dels que hi treballen. En això no hi ha d’haver cap pas enrere. I qualsevol crítica als professionals –que és també legítima– s’ha de formular des del respecte a les persones i a la independència dels mitjans públics que tant ha costat assolir.

Tant aquelles crítiques -a voltes lamentables- com les paraules d’Iceta són les dues cares de la mateixa moneda. Són la representació que en aquest curt període de temps, la cadena de televisió pública de Catalunya ha viscut els seus anys de major independència. I això és perillós; ho és sempre, però encara ho és més en moments com l’actual on les ressolucions amb què els nostres representants polítics fan front a la contundent i perllongada crisi econòmica han de ser viscudes per la ciutadania com a receptes d’inevitable compliment i els seus missatges, per tant, com a veritat inqüestionable.

La polèmica entrevista a Montilla del març de 2010 va portar el periodista Julià Álvaro a parlar de la televisió nacional de Catalunya com l’Ejemplar TV3. Les seves raons -pluralitat i professionalitat- de tan òbvies semblen de senzilla aplicació:

Televisió de Catalunya, TV3, demuestra cada día que una cadena pública no tiene porque ser un coto, todo lo contrario, que se puede ser más plural y profesional que nadie. Plural y profesional, algo tan sencillo como el cumplimiento de la ley.

Afirma el veterà i pessimista periodista Ramon Miravitllas en aquesta recent entrevista a El Triangle que:

(…) Quan una persona arriba al poder, veu immediatament que la comunicació és un instrument molt útil per perpetuar-s’hi. Hi ha molts polítics que no han sabut rendir-se a aquesta temptació i el mapa de la política i del periodisme a Espanya segueix tenint aquesta mena de vici d’origen

L’experiència particular d’aquests darrers anys de tele pública a Catalunya m’obligaria a no emetre judicis de caire apriorístic amb la “nova” TV3 ni a alinear-me amb el desànim de Miravitllas. Serà òbviament el temps qui ens dirà què hi hem guanyat i què hi hem perdut o, més important encara, qui n’ha sortit perdedor i qui guanyador en aquest viatge. Uns encara recordem com era aquella televisió de qui Jordi Pujol sempre se’n va considerar pare -amb tot el que això significa- i tots hem vist la cadena que Terribas ens ha llegat a tots els nivells.

En aquesta mirada particular, i com no pot ser d’altra manera, també li desitgem a Eugeni Sallent que certament pugui/vulgui exercir la tasca que mereix la televisió que més ha de servir als interessos generals, no als del governant de torn ni als de cap puixant grup de comunicació, sinó als interessos del conjunt de la ciutadania d’aquest país.

La mirada global, però, ens torna a recordar que som en temps d’acció i no de paraules. Temps per a tècnics i no per a debats. Temps de fe cega i no de dubtes. Temps de control i no de caos.

Godó descobreix ara Manos Limpias

S’anomena Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, estan registrats oficialment com a sindicat i diuen nodrir-se de funcionaris públics i personal laboral de les diferents administracions, tant central, autonòmica com local, així com de treballadors de tot el teixit productiu estatal -ells en diuen nacional- i d’autonòms. El seu objectiu:

(…) la defensa de los legítimos intereses de sus afiliados dentro y fuera del Sector Público (Administración del Estado, Comunidades Autónomas, Corporaciones Locales y los Organimos de ellas dependientes), del Estado de Derecho y de la transparencia y dignidad de los poderes públicos institucionales. Para ello, interpondremos todo tipo de denuncias, ante las corrupciones políticas o económicas que lesionen el interés publico o general.

Si en voleu esbrinar més detalls, de segur que una ràpida ullada al seu dinàmic i modern web us els acabarà de proporcionar.

Com sabem, aquest peculiar sindicat ha adquirit protagonisme mediàtic des de fa força anys per la constant interposició de tota mena de demandes judicials dirigides habitualment contra decisions de les administracions governades bé per partits progressistes bé per per partits nacionalistes bascos i catalans, així com contra tota actitud individual o col·lectiva que al seu parer atempta contra la dignitat de les institucions de l’Estat, perdó, de la nació.

Alguns dels blancs destacats de la fúria del sindicat han estat l’ara ja exjutge Baltasar Garzón, amb diverses querelles, entre les quals la que l’acusa de prevaricació en la investigació dels crims i desapareguts de la dictadura franquista; el magistrat Juan del Olmo, per les investigacions sobre els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid; Juan María Atutxa, per no dissoldre el grup parlamentari Euskal Herritarrok en la seva qualitat de president del Parlament basc; o el rector José Mantero, primer capellà espanyol que va reconèixer oficialment a Espanya la seva homosexualitat.

Han actuat també en el cas Gürtel, contra les seleccions esportives catalanes, la plataforma Nunca Máis, la llei d’educació catalana i, ja més recentment, el moviment 15M o dels ‘indignats‘.

El personatge més públic d’aquest particular sindicat és el seu secretari general, Miguel Bernad. Bernad fou també secretari general del Frente Nacional hereu de Fuerza Nueva, els dos partits fundats pel conegudíssim Blas Piñar. A banda d’això, poc més es coneix d’una organització que es dedica no només a interposar les demandes o querelles que creu necessari sinó a arribar fins a la darrera instància judicial que se li permet (majoritàriament, sense èxit), amb tot el que això suposa de despesa econòmica:

Cada año presenta en los tribunales y la fiscalía una media de cincuenta denuncias por los temas más variopintos (el récord son las 77 en 2006)

Si us hi voleu entretenir una estona o adonar-vos simplement de la magnitud de la seva obra justiciera visiteu l’apartat ‘Denuncias’ del seu web. En algun cas, com en la denúncia presentada el novembre de 2009 contra la Comunidad de Extremadura per uns “talleres de masturbación”, us permetran apuntar un deliciós somriure.

Les fosses, millor tapades

Cert és que en un interval de poques setmanes han coincidit dos casos judicials extremadament mediàtics i en els quals Manos Limpias intervenia en qualitat d’acusació popular: el judici contra Baltasar Garzón per pressumpta prevaricació (càrrec del qual ha estat, finalment, absolt) i el procediment que el jutge Castro està seguint com a peça separada del cas Palma Arena contra Iñaki Urdangarín i, en concret, el llarguíssim interrogatori al qual va ser sotmès el passat cap de setmana el duc de Palma.

Tanmateix, mentre que l’actual imputació d’Urdangarín emana del treball investigador que està seguint des de fa anys la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears en relació a la trama Palma Arena i a la que es va sumar com acusació popular l’organització de Miguel Bernad, el Tribunal Suprem processava Baltasar Garzón per presumpta prevaricació en el cas dels crims del franquisme de manera “insòlita” -com ho qualificava la reportera del Telenotícies Migdia– atesa la no existència d’acusació per part de la fiscalia:

El jutge Garzón ha començat a donar explicacions aquest dimarts al Tribunal Suprem de per què va investigar els crims del franquisme, tot i que l’única acusació que hi ha és la del sindicat d’extrema dreta Manos Limpias. Garzón, per cert, no ha contestat les preguntes d’aquest sindicat perquè considera que no està legitimat. Garzón s’ha defensat equiparant la seva causa a la dels criminals nazis que investiga el jutge Ismael Moreno.

Dit d’altra manera, fent ús de la vàries vegades esmentada acusació popular, una figura de l’ordenament jurídic espanyol gairebé inexistent en d’altres latituds, només una entitat particular, Manos Limpias, estava darrere del procés judicial seguit contra el mediàtic exmagistrat de l’Audiència Nacional. Atesa la circumstància atípica que presentava aquesta causa i donat que, com veiem en el text del Telenotícies, la organització de Bernad és obertament qualificada de “sindicat d’extrema dreta”, era raonable esperar un despertar de la curiositat mediàtica sobre les interioritats d’aquest peculiar sindicat.

Raonable o no, més enllà de destacar el fet poc habitual -però totalment legal en aquests indrets- d’una causa judicial que segueix el seu curs tot i no existir acusació formal de la fiscalia, els principals opinadors dels mitjans no van fer en general, però, massa escarafalls. D’entre les excepcions, destaquem aquest article de Juan Goytisolo a El País, diari que, d’altra banda, ja havia anat seguint amb minuciositat la investigació dels crims del franquisme iniciada per Garzón. Goytisolo no només dirigeix el dard contra els instigadors de la causa sinó sobretot contra aquells que han permès que en continués el seu curs:

Indignación, ante el hecho de que el mayor golpe asestado a la democracia española que a trancas y barrancas se mantiene desde 1978 haya sido obra de una mayoría de jueces del Tribunal Supremo cuya ideología ultraconservadora no difiere gran cosa que de la de los promotores de la jauría desatada en los últimos tres años contra Garzón.

També des de les pàgines d’un altre mitjà interessat en la reparació del dany sofert per les víctimes del franquisme, el recentment desaparegut -en la seva versió impresa- Público, l’escriptor Isaac Rosa li explica a un imaginari astronauta de visita a l’Estat espanyol que:

(…) las víctimas se sientan en el Supremo teniendo a su lado a los abogados de una organización filofranquista que aprovecha cada vez que puede para menear Paracuellos como una forma de minimizar o justificar el sufrimiento de los hijos y nietos de los fusilados por el franquismo.

En fin, esto es España, amigo astronauta, y esta es la forma en que hemos abierto por fin la puerta de la Justicia a las víctimas: por la puerta de atrás, con escarnio, y den gracias si salen como entraron y no acaban también imputadas por Manos Limpias.

Però probablement perquè, com a vedette de la justícia espanyola, el jutge Garzón era apreciat i detestat amb igual contundència per sectors influents de la societat espanyola -i evidentment també en el sí dels diversos grups de comunicació-, un pronunciament contundent i unànime contra les accions empeses per aquest sindicat que diu lluitar per la justícia i contra la corrupció sense seguir cap fília ideològica no era tan fàcilment esperable en aquest cas.

O potser el problema era ben bé un altre. Centrar la crítica enverinada contra Manos Limpias en un tema que, tot i la -diuen- modèlica trancisió espanyola, segueix essent extremadament delicat, podria haver ideologitzat el debat públic en excés i fer aflorar aquelles dues Espanyes que encara bateguen de manera latent a la pell de brau. I, de retruc, fer que mitjans de comunicació de conegut perfil temperat apareguessin a ulls de la ciutadania com sobtadament i excepcional empesos per una rauxa incontrolable.

En unes altres circumstàncies, en canvi, deixar Manos Limpias com un enorme i fètid drap brut pot enfortir precisament aquella imatge de necessària centralitat i recomanable moderació que permet erigir-te com el guia indiscutible d’aquell camí que defuig el radicalisme sigui del color que sigui, d’aquell camí que emplaça la ciutadania a seguir fent passos endavant amb confiança, amb il·lusió i sense insensats qüestionaments. Qüestionaments com ara -què sé jo?- plantejar-se canvis de règim polític.

Què amenaça Manos Limpias?

I és que aquesta ha estat definitivament la setmana en què els mitjans propietat del Grupo Godó han descobert -ho ha semblat, com a mínim- de quin peu calça aquesta peculiaríssima organització sindical anomenada Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias. Mai no es tard, si la dita és bona -diuen-. Doncs això, anem a pams:

Primer va ser el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, qui el passat diumenge 26 de febrer, va dedicar el seu article d’opinió amb exclusivitat a una organització sindical a qui acusava de tenir les Zarpas sucias i a qui qualificava sense complexos de “secta”. En un primer moment, semblava que el subdirector havia estat sobtadament inoculat amb un virus que sovinteja poc en les altes esferes del rotatiu, el de la nul·la ambigüitat:

(…) Desde el Tribunal Supremo al juzgado de instrucción número 3 de Palma, todos conceden valor acusatorio a una secta cuyo máximo sacerdote es un ultraderechista del antiguo régimen.

Per sort, després del punt i seguit, l’esperit se’ns asserena en adonar-nos que tot es tracta d’un miratge. Fins aleshores, Abián havia parlat dels dos grans casos que han patit l’embat de Manos Limpias, el de Garzón i el d’Urdangarin, així com de la incomprensible permeabilitat del sistema judicial cap a organitzacions d’aquesta mena. Però de cop i volta, alehop!:

Curiosamente, sus persecuciones son aplaudidas por el franquismo irredento, en un caso, y por antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje, en otro

Dit i fet. Missatge del segon capitost del centenari rotatiu barceloní llençat a les feres. Potser a l’inici ens trobàvem discutint l’acció fastigosa d’unes grapes brutes sobre les institucions judicials de l’Estat, però ara ja no hi ha dubte sobre quin és el veritable doble objectiu de l’opinador: primer, confirmar que no existeix cap mena de virus i que seguim trobant-nos en les pàgines de la centralitat que abomina de qualsevol radicalisme i, segon, que posant al mateix sac partidaris de l’antic règim i antimonàrquics independentistes o de qualsevol altra casta, el que el diari vol compartir amb els seus lectors és el neguit per la institució veritablement centrada i garant de la nostra democràcia: la monarquia.

Perquè que les persecucions de Manos Limpias contra les investigacions dels crims del franquisme que va engegar l’exjutge Garzón són motiu de joia per “franquistas irredentos” és una obvietat. El que no es pot afirmar tan rotundament és que “antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje” aplaudeixen les persecucions d’aquesta mena de sindicat en el cas Urdangarin; ¿o és que de cop i volta, el senyor Abián ha oblidat que és -aquí sí- la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears, és a dir, un òrgan de l’ordenament jurídic del nostre sistema democràtic, la que està exercint la principal acusació tant en aquesta causa com en la resta de peces del Palma Arena i la que, en tot cas, està posant indirectament contra les cordes la institució monàrquica?

Avancem. Seguint una cadència rítmica molt utilitzada en el rotatiu bandera del Grupo Godó, el dia següent va ser el torn d’un altre dels seus estandards de l’opinió, en Francesc-Marc Álvaro. Al seu article Ser o no ser enemigos del 27 de febrer, Álvaro exposa la seriosa amenaça que significa per a una democràcia el fet que tot aquell que pensa diferent pugui ser qualificat d’enemic. Ho exemplifica amb les declaracions del cap de la policia de València sobre les manifestacions que hi van tenir lloc, amb el vet a la presència d’ERC en la Comissió de Secrets Oficials del Congrés de Diputats per ser independentista i, és clar, amb les actuacions judicials d’un:

(…) supuesto sindicato de funcionarios llamado Manos Limpias que, liderado por un ultraderechista, se dedica sin ningún problema a impulsar numerosas acusaciones particulares contra quien sea, desde el político vasco Juan María Atutxa y otros miembros de la mesa del Parlamento de Euskadi hasta el juez Garzón, pasando por Iñaki Urdangarin o el programa infantil Los Lunnis

Sense ser el d’Álvaro, certament, un article com el que hem vist abans del subdirector Abián, no podem deixar de sorprendre’ns per aquesta sobtada descoberta de les maldats manifestes i en alguns casos -com prova la denúncia contra Los Lunnis– ridícules, d’aquest diable força veterà anomenat Manos Limpias. Però per què va esperar tants dies Francesc-Marc Álvaro a advertir-nos de la seva amenaça? Potser, en un acte de responsabilitat, no va voler intervenir en una causa judicial oberta com la de Garzón tot i saber que el procés només seguia endavant gràcies a l’acusació de Manos Limpias. O potser, com dèiem abans, va considerar com tants d’altres que el destí del jutge estrella -i protagonista també d’afers poc galdosos- era al cap i a la fi una víctima acceptable.

Podríem pensar en qualsevol d’aquestes opcions, i fins i tot en alguna altra, si no fos perquè aquesta perfecta cronologia en la difusió de temes d’interès en els mitjans de Godó ens porten a sospitar de l’existència d’altres i molt concrets objectius.

I és que aquell mateix dia, el dilluns 27 de febrer -recordem, després d’un cap de setmana d’intens interrogatori del jutge Castro a Iñaki Urdangarín– el popular periodista Jordi Basté decidia que era el moment adient per treure l’entrellat en el seu ‘davantal’ del dia de Manos Limpias, sindicat ultra. Com he indicat en d’altres ocasions, Basté ja havia dedicat dos dels seus ‘davantals’ a -diguem-ho subtilment- atenuar la creixent malmesa imatge del duc de Palma arrel de les notícies que s’anaven coneixent a partir de la investigació judicial.

El periodista de RAC1 comença destacant l’encert de l’article publicat el dia anterior per l’esmentat Alfredo Abián. I, com en el cas del subdirector de La Vanguardia, sorprèn també en aquest editorial el to i la rotunditat del seu llenguatge:

(…) Aquest ‘pájaru’ [sic], franquista irredent, denuncia a través de la seva secta de borregos personatges o actituds que escanyen la “unidad de la patria”, els nacionalismes perifèrics, l’esquerra, la monarquia, i tot el que de tot plegat es deriva. Tot evidentment és ovacionat per la baba del franquisme i la ultradreta que enyora el 18 de juliol i el 20 de novembre com a festivitats “brazo en alto” (…)

Espanya té un problema quan aquests perills públics, aquests defensors del feixisme, s’obren pas entre la justícia aparentment democràtica i se’ls permet sortir a la foto. Un fàstic!

Seguint la línia engegada el dia anterior, el mateix Basté rebla una mica més el clau en El Món a RAC1 de dimarts 28. A Qui hi ha rere Manos Limpias?, Jordi Gordón, portaveu de la plataforma Solidarios con Garzón afirma que, a banda de la ideologia ultradretana del seu secretari general, és una incògnita saber de veritat qui hi ha rere la organització i sobretot qui la financia. En l’entrevista telefònica, Gordón acaba sentenciant que Manos Limpias és una:

(…) Organización integrista y fundamentalista de extrema derecha. Usan a Urdangarin para parecer independientes y equidistantes. Siempre son postulados contra la izquierda. Disparan con las armas de las acusación particular contra cualquier postulado que no les guste

En la mateixa edició de l’espai de RAC1 intervé en la tertúlia el jutge Santiago Vidal el qual, a banda dels casos Garzón i Urdangarin, és òbviament preguntat per les accions del peculiar sindicat, del qual afirma que:

(…) El dubte és com es finança Manos Limpias. Costa diners seguir les causes. (…) Hi ha molta reticència a lluitar contra Manos Limpias.”

I en el blog del mateix programa, el periodista Tian Riba signa un article d’opinió, ‘The monarchist’, on sosté que el cas Urdangarin ha permès aixecar una mica el vel d’autocensura amb què els mitjans tractaven la Casa Reial i que, per tant, el príncep Felip de Borbó es veurà obligat a guanyar-se la legitimitat tutelant, potser, una reforma institucional en profunditat. Per al periodista, a més:

(…) El rei no té el suport ni de l’extrema dreta, com és evident amb Manos Limpias, ni de l’esquerra republicana, ni del sobiranisme català, ni dels abertzales bascos. I el context en què es jutja Urdangarin és molt important, perquè la crisi econòmica tensa les posicions i, a més, crea ciutadans gelosos amb el que es fa amb els seus diners.

Un article força agosarat, és cert, perquè emplaça la monarquia espanyola a sotmetre’s a canvis en profunditat o, en certa forma, a morir. Un article que mai no hagués vist la llum pública abans que esclatés el sidral de presumpta corrupció del gendre del Rei Joan Carles i que, ara, com a mínim, ens parla obertament del que molt abans ja era vox populi a peu de carrer:

(…) d’amants, d’amistats perilloses i d’un 23-F no tant bucòlic

Cert. Tot cert. Però no deixa de ser un article en què l’atenció i el neguit informatiu es focalitzen sobre les vicissituds de la Casa Reial espanyola. Superem Garzón amb escreix, a Urdangarin el donem potser per derrotat i parlem d’extrems ideològics radicals i irreconciliables però, això sí, coincidents en la seva absoluta aversió per la institució monàrquica.

I ja per últim, acabem aquest recorregut per l’aparent descoberta dels mèdia de Godó de la naturalesa i obra del Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, amb el darrer dels dards llençats des dels més emblemàtics opinadors de la casa. Com en d’altres ocasions, el tret de gràcia, obsequi de Pilar Rahola, i també el dimarts 28 de febrer.

Si ho recordem bé, aquest meravellós viatge per les sorprenents entranyes antifeixistes dels mitjans del Grupo Godó l’havíem inciat en el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, el qual centrava el focus del seu article en l’abominable organització sindical i en els òrgans judicials que permetien les seves interposicions davant la Justícia; això sí, al final apuntava, tot i que de manera soterrada, la seva veritable inquietud. I ara l’acabem amb l’article de Pilar Rahola en què, com en el de Tian Riba, se’ns dirigeix l’atenció sense miraments cap al futur de la monarquia espanyola o, millor dit, cap a la suposada República que anhela l’extrema dreta més rància de l’Estat espanyol.

A Manos nada limpias, la veterana i popular articulista de La Vanguardia ens recorda, primer, que sempre ha existit a Espanya una extrema dreta que no ha estat mai monàrquica:

Al fin y al cabo, el falangismo nunca amó a esa institución, y esa derecha, en sus distintos grados de radicalidad, bebe directamente de las fuentes falangistas. ¿Será por eso que ese engendro llamado Manos Limpias pone tanto encono en el tema?

I en segon lloc, però més important, alliçona en certa forma als republicans de bé i de cor -com ella mateixa– a no deixar-nos tentar pels crits antimonàrquics i republicanistes que bramen aquells que no pretenen instaurar la República tal i com nosaltres l’entenem:

Porque es evidente que deseamos un sistema político que no permita los derechos de cuna. Pero también lo es que no queremos a estos impresentables como compañeros de viaje. No lo duden, entre la extrema derecha y un rey, cualquier republicano serio lo tiene claro.

De fet, el subtítol de l’article de Rahola proporciona de per sí tota la informació que necessitem:

Creen [Manos Limpias i l’extrema dreta que representa] que la monarquía no limpió España de izquierdosos, separatistas y otras bestias de mal pelaje

Arribada a destí, doncs. Comprensió absoluta de les causes que han propiciat que els mitjans del Grupo Godó patissin aquesta setmana -precisament aquesta setmana i no abans- un sobtat descobriment de les maldats demoníaques del sindicat Manos Limpias.

No cal dir que ni els mitjans propietat de Godó ni la immensa majoria dels altres grans mèdia no van dir ni han dit ni ‘piu’ de la participació de la malèfica organització Manos Limpias en un altre dels casos judicials recents: en la denúncia interposada davant l’Audiència Nacional contra els ‘indignats’ que el 15 de juny passat van bloquejar el Parlament de Catalunya:

(…) por delitos de sedición, contra las Instituciones y amenazas a los Diputados del Parlamento Catalán.

Com ja assenyalava Media.cat el passat 4 d’octubre, tot i el detallat cobriment de la notícia dels principals mitjans de comunicació:

(…) cap es va preguntar perquè era l’Audiència Nacional espanyola qui instruïa uns fets que no tenen relació ni amb el terrorisme ni el narcotràfic –les dues qüestions per les que, en principi, va ser creat aquest tribunal fora de l’estructura judicial ordinària- i que ja era investigat per la Fiscalia Superior de Catalunya des de feia mesos. La resposta a aquesta pregunta es pot trobar al web del grupuscle ultradretà Manos Limpias, on hi ha penjada una nota de premsa amb l’anunci de l’acceptació a tràmit per part del Jutge Eloy Velasco, de la citada Audiència, d’una querella contra els “responsables del Moviment 15-M”.

Però no insistim més. Bé està el que bé acaba. Aquesta setmana els oïdors de la jove cadena catalana de ràdio privada i els subscriptors del centenari rotatiu -més els seus afortunats lectors dels nombrosos exemplars gratuïts- hauran conegut una miqueta més la tantes vegades esmentada com gens investigada Manos Limpias. I encara més important: hauran sentit referències al passat no tan llunyà del nostre país.

Aquesta setmana, gràcies a la sobtada descoberta de Godó, tots ells hauran sentit a parlar de feixisme, de falangisme, d’ultradreta, d’extrema dreta, de franquisme, en fi, de tota aquesta mena d’explícits substantius i qualificatius sobre els quals ells -i molts mitjans més- van patir una -també sobtada- amnèsia en l’òbit d’aquell irreprotxable demòcrata de nom Manuel Fraga Iribarne.

Com es construeix un casino

A les 8 del matí del 22 de febrer, mentre alguns encara ens trèiem les lleganyes dels ulls, Jordi Basté, en el seu davantal “EuroVegas? M’ho pensaria” asserenava aquells esperits escessivament convulsos pels sis o vuit casinos que, d’entrada, havien de ser el plat fort del macro complex lúdic i d’oci que pretén instal·lar el magnat Sheldon Adelson en territori espanyol:

Fals. Avancem: Sheldon Adelson va parlar ahir de només 2 casinos en tot el complex. Dos. I a més en Sala Martín ahir afegia: “jo no vull aquest complex si es demana poder fumar, perquè això el que faria és que els restaurants de la ciutat de Barcelona o de les rodalies on es faci aquest macro complex la gent aniria en massa a fumar en aquests restaurants i deixaria buits els restaurants de la resta del país; per tant, jo no vull aquestes obres si a més es demanen prevendes fiscals”. Tant el president Mas com el conseller Mas-Colell ho van deixar clar la setmana passada: “es complirà la llei”. I també avanço: res de fumar

Són sens dubte unes paraules tranquil·litzadores per aquella part dels seus aproximadament 400.000 oients que des de l’inici poden haver mostrat reticències, bé de caire ètic, davant la instal·lació a casa nostra d’una multinacional del joc i la perversió, bé de caire legalista, per la possible instauració d’un règim laboral i fiscal que semblaria apropar-nos més a les ciutats sense llei del far west que a les repetidament esmentades ciutats del coneixement.

Objectiu primer de l’editorial d’El Món a RAC1, doncs, assolit. Atenuació de les postures contràries a partir d’arguments esgrimits pels màxims responsables polítics de Catalunya, per la primera -o única- autoritat en ciència econòmica de Catalunya i per un dels dos principals líders d’opinió de les ones catalanes.

Però com diria en Basté, avancem. Vejam què més deia el popular periodista en el seu davantal d’ahir:

Ahir Catalunya, en una reunió llarga, posava el seu granet de sorra -ara, de seguida, us donaré més dades- però, tot i que serà molt complicat i que ara Madrid encara té uns quants metres d’avantage, Catalunya ahir va fer un pas important. És un projecte faraònic, amb una inversió bilionària, amb milers de llocs de treball -ahir Esperanza Aguirre deia que la meitat dels madrilenys deixarien d’estar a l’atur-. Segur que molta gent s’hi posicionarà en contra, i caldrà explicar-ho bé quan toqui i a qui li toqui, però en època de crisi ja hi ha xifra de creació de treball directe, no indirecte, treballs directes: 120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte. És perquè com a mínim els escèptics inicials -aquí un present- ens ho comencem a pensar

En tot canal de comunicació -i la ràdio no n’és una excepció- és important el contingut del missatge. En aquest cas, la simple lectura de la transcripció de la segona part de l’editorial de Jordi Basté és suficient per adonar-nos que la voluntat asserenadora de l’inici ha estat substituïda per una clara determinació persuasora al voltant dels beneficis del complex. Hi ajuda, a més, i no poc, la introducció de la sempre efectiva dialèctica Madrid-Catalunya.

Però per la pròpia naturalesa del mitjà, per l’absència de components visuals i, sobretot, per la ràpida caducitat del missatge emès en la memòria del oient, en ràdio encara és més transcendent la manera com dius el que dius que no pas el que dius en sí mateix. Ràdio és sinònim de ritme no monòton de locució, de silencis expressius, de mots i conceptes accentuats i repetits o, a la inversa, atenuats i difuminats en el discurs. Si escolteu amb atenció el text us n’adonareu que, per a l’emfatització d’aquella part del missatge que ha de romandre sí o sí en el cervell de l’oïdor, el conductor del programa realça els conceptes apropiats per mitjà de:

  • l’augment de la intensitat de la veu: “faraònic” (el projecte), “bilionària” (la inversió), “milers” (llocs de treball)
  • la repetició (“treball directe“) i la seva confrontació amb el concepte oposat (“no indirecte“)
  • la masticació gairebé sil·làbica: “120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte

I si a la pròpia essència del missatge i a les esmentades tècniques radiofòniques dirigides a potenciar-lo li afegim el clàssic recurs de situar-se (aquell que parla) en el posicionament contrari al sentit previ de les seves paraules, el concepte de per sí destacat adquireix ja una força persuasora colossal:

És perquè com a mínim els escèptics inicials –aquí un present– ens ho comencem a pensar

Aquest és el posicionament de Jordi Basté en El Món a RAC1 del 22 de febrer. Més endavant, en la mateixa edició de l’espai, Basté ens actualitza la situació de les negociacions entre la Generalitat i el magnat nordamericà en aquest sentit:

  • comunica que s’han trobat els terrenys ideals per a la instal·lació d’Eurovegas (bàsicament a Viladecans), terrenys que compleixen el requisit de l’empresa inversora de trobar una ubicació allunyada de l’aeroport en no més de 24 minuts
  • informa sobre el fet que el propi Barça podria també sortir-ne beneficiat de l’operació perquè podria desempallegar-se de les 40 hectàrees que té inutilitzades a la zona des de l’època de Josep Lluís Núñez
  • repeteix les dades d’inversió (entre 15 i 18 bilions -amb ‘b’- de dòlars i 120.000 llocs de treball directe)
  • reitera que la Comunitat de Madrid d’una –Basté dixit– “Esperanza Aguirre que va de sobrada” se situa encara per davant de Catalunya
  • destaca altra vegada que “només” hi hauria 2 casinos. Ens parla també de diversos resorts, alguns hotels, molts cinemes, alguns teatres, el centre d’operació logística del Cirque du Soleil a Europa i el centre de convencions més gran i amb més capacitat del sud d’Europa. Més amagadet entre tota la pompa inversora, també ens esmenta que hi haurà “alguns” camps de golf, probablement dos de grans

És cert que Basté no silencia alguns dels problemes legals que pot comportar la possible instal·lació d’Eurovegas a Catalunya, concretament, en matèria de salut (Adelson vol que s’hi permeti fumar), de menors (Adelson vol que la canalla pugui passejar pel recinte però sense entrar als casinos) i mediambientals (els terrenys “ideals” que s’han ofert a Adelson formen part de la zona d’influència del Parc Agrari del Delta del Llobregat).

Altre cop, però, reapareix a escena l’art de la difuminació d’allò sobre el que no cal distreure’s en excés. Amb la prèvia inclusió d’un -sempre efectiu captador d’atenció- “per cert”, Basté ens parla sobtadament de dates de decisió de la ubicació per part del magnat (abans de l’estiu), de treball immediat, i d’inici de l’operativitat del complex (any 2015). Dit d’altra manera, que el projecte, amb o sense reticències, va fent camí.

També és cert que el popular presentador no defuig el debat de fons entre partidaris i opositors al complex. Dues opinions contraposades sobre els beneficis de la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ens dibuixen la dimensió de la qüestió, arguments que Basté recull i sintetitza tot defensant la conveniència del debat social:

Es un tema molt recurrent aquest, i de gran debat, i està molt bé que hi hagi debats, clarament. Un debat on es mesclen molts conceptes, és a dir, el model de país, un, evidentment; un altre, la crisi i les possibles solucions laborals que pot tenir un macroprojecte com aquest; el tema de les excepcions siguin fiscals siguin laborals; i evidentment, també, el tema mediambiental perquè hi ha una part d’aquesta zona que seria clarament de conflicte amb l’ecologisme

Llàstima, però, que aquest necessari debat de fons sigui immediatament bandejat per la mateixa veu que l’acaba de promoure. I és que, després de la llarga presentació del macro projecte, de l’anàlisi de la problemàtica que suscita i de l’aparent crida a debatre’n la qüestió, El Món a RAC1 decideix que la perdiu ja ha estat convenientment marejada i que només hi ha temps per anar de cara a barraca. La prova?: la pregunta sobre la qual el programa pretén finalment encetar una profunda controvèrsia en els seus milers d’oients:

L’Eurovegas: a Catalunya o a Madrid?

Això és així i punt

És de sobres conegut que els mitjans de comunicació de masses estableixen quin ha de ser el nostre menú de conversa o de discussió. Ells són els qui marquen els temes d’actualitat sobre els quals giraran gran part de les tertúlies improvisades en l’aturada laboral a l’hora d’esmorzar o durant el sopar familiar. Altrament dit, com que tot allò que no configura l’agenda informativa de la gran majoria de mitjans no existeix, simplement no formarà part de cap debat social.

Sense deixar d’atribuir a aquest fet la importància que es mereix, el tractament a El Món a RAC1 sobre Eurovegas del qual us he parlat és un bon exemple d’un altre dels trets característics dels mèdia massius. Els mitjans corporatius determinen sobre què hem de parlar els ciutadans, sí, però encara més important, vehiculen la manera com hem de pensar sobre el que parlem.

Com hem comentat tantes vegades, el manejament -diguem-ne- poc honest de l’actualitat informativa no es caracteritza en les dites societats occidentals democràtiques per aquell tractament groller i directament fals que distingeix els règims dictatorials. En el nostre món hem de parlar de subtil, de fina, de gairebé imperceptible manipulació.

Per aquest motiu -i ho podem veure molt clarament en l’exemple d’avui- és sempre necessari que, en aparença, no se’ns hagi alliçonat. El missatge no pot desprendre un evident tuf d’adoctrinament. El missatge massiu ha de semblar recollir tots els fils que deriven de la informació, ha de semblar que ens proporciona tots i cadascun dels angles necessaris per construir el nostre lliure posicionament, ha d’aconseguir que l’audiència percebem de manera inconscient que la pluralitat ha estat radiografiada, que no se’ns ha amagat res, en definitiva, que hem estat tractats com a adults.

En el tractament d’algunes informacions molt específiques, com en el cas que ens ocupa, de manera més o menys grollera ha d’acabar aplicant-se la màxima d'”això és així i punt”. Eurovegas estava destinat des de l’inici a formar part d’aquest menú mediàtic sobre el qual calia no només parlar-ne sinó sobretot parlar-ne amb esperit positiu.

Hi ha hagut i segueixen havent-hi, sens dubte, articles d’opinió i posicionaments editorials contraris a l’establiment d’un macro complex com aquest. El diari Ara, per exemple, parlava en la seva edició d’ahir d’Eurovegas, un model equivocat. El passat 31 de gener, l’historiador Andreu Mayayo escribia en el seu blog de Público Las Vegas a Catalunya: proposta indecent i carregava contra el projecte d’aquesta manera:

En aquesta olimpíada de ludòpates, ja no cal disfressar els negocis amb l’esport, la pau o la fraternitat universal, a Las Vegas els diners s’injecten directament a les venes i sovint hom queda penjat (endeutat) per a tota la vida.

O també al diari Ara en la seva edició d’ahir, 23 de febrer, l’escriptor Sebastià Alzamora destacava a Congratulations, Mr. Adelson la manera com es vendrà a la ciutadania catalana una proposta d’evident caire lúdic i que a Madrid s’esbombaria:

Sin complejos , com diuen per allà. En canvi, si pel que sigui s’acaba construint a Catalunya, es tractarà d’un pulquèrrim negoci de “places hoteleres de qualitat” que encaixaran d’allò més bé amb el nostre immaculat model turístic

Però ni el diari ‘progre’ Público ni el jove -i encara no prou massiu- diari Ara marquen tendència a casa nostra en aquests moments. El color que domina el panorama polític a nivell estatal és rotundament blau, de la mateixa manera que de blavós podem titllar el que predomina en les nostrades institucions. Per tant, aquesta subtil instrucció de la ciutadania cal cercar-la en els mèdia més propers a la línia ideològica o als interessos econòmics i estratègics que regnen en l’actualitat.

D’una banda, tenim la maquinària sòlida i la constància inesgotable dels mitjans propietat del Grupo Godó, bàsicament de La Vanguardia i de RAC1. De l’altra, els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, com he apuntat en posts anteriors, han patit en els darrers mesos una clara derivada cap a un tractament informatiu “responsable”, és a dir, simpàtic a ulls de les actuals autoritats.

A banda de l’exemple ja introduït d’El Món a RAC1 cal fer notar que el principal mitjà radiofònic privat de Catalunya ha anat fent un seguiment força minuciós de les evolucions del projecte Eurovegas a Catalunya. De fet, el passat 31 de gener, aprofitant que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, acudia als estudis de la cadena per donar detalls de l’afer d’Spanair, Jordi Basté li preguntava al final de l’entrevista per l’interès que tenia la Generalitat en el projecte proposat pel magnat nordamericà:

Li diré que nosaltres no tenim cap interès específic en el projecte. El que sí que tenim és l’interès d’estudiar una proposta que es posa damunt la taula que sabem que existeix i que ajudaria a crear molta ocupació. I això és el que estem estudiant. Res més, eh? Però a partir d’aquí no hi ha cap altra concreció, ni per part nostra, per descomptat, ni per part de qui hauria de fer la inversió

* veure actualització post

Pel que fa al diari bandera del mateix grup de comunicació, l’interès per Eurovegas ha estat màxim des de bon començament. Ho proven les -a dia d’avui- 77 entrades que es comptabilitzen en la seva edició digital, així com el fet que quan d’altres mitjans encara parlaven escadusserament del projecte, La Vanguardia ja hi destinava redactors concrets a fer-ne el pertinent seguiment.

A partir dels següents titulars de l’esmentat diari podem fer-nos una mica la idea de la importància cabdal de la “gota malaia” en la informació massiva, és a dir, del continuu, del constant bombardeig en la difusió d’aquelles informacions que han d’acabar figurant sigui com sigui en el menú del debat social a què fèiem referència a l’inici. Tot comença amb unes primeres peces que beuen -lògic, d’altra banda- d’agència, però això sí, envernissades amb uns impactants titulars que ajudaran a fer bullir l’olla:

Catalunya también quiere ‘su’ Las Vegas (25 de gener, Europa Press)

Catalunya recalca su interés en el proyecto EuroVegas y pide no caricaturizar el asunto (31 de gener, Europa Press)

La Generalitat busca terrenos de 200 hectáreas para construir un Las Vegas (31 de gener, ACN)

El Gobierno quiere el macrocomplejo de ocio pero respectando la legalidad (31 de gener, EFE)

Tot seguit, s’introdueix un treball més especialitzat de la redacció del mitjà, amb nous i interessants complements, amb els quals s’incideix d’una manera més enèrgica en l’objecte de la informació. El primer enllaç que veureu és un article d’opinió que signa Ramon Suñé, un dels redactors que participen en l’elaboració de la tercera peça que us exposo:

¿Qué son 200 hectáreas? (11 de febrer, Opinió de Ramon Suñé)

El proyecto de Eurovegas reabre el debate sobre la creación de un puerto franco (16 de febrer, Jaume V. Aroca)

Mas-Colell vincula la ubicación de la base europea del Cirque du Soleil a la del proyecto EuroVegas (16 de febrer, Ramon Suñé / Justo Barranco)

El Govern y el magnate Sheldon Adelson se reúnen para hablar del EuroVegas (21 de febrer, Redacció)

El Govern ofrece unos terrenos en Viladecans para instalar el Eurovegas (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Los terrenos que ayer visitó Adelson están casi íntegramente en Viladecans y alcanzan el mar, justo entre el aeropuerto y el mar (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Aguirre confía en atraer Eurovegas a Madrid (22 de febrer, Luis Izquierdo)

I finalment, arriba la bateria imprescindible dels més potents i mediàtics articulistes, això sí, sempre amb la presència d’alguna veu díscola, indispensable per a una eficient pàtina de pluralitat. Fixeu-vos bé en els quatre articles d’opinió. En el primer, Las Vegas del Llobregat, publicat ahir 23 de febrer, la veu díscola és la de Susana Cuadrado, la qual aborda de manera seriosa una de les qüestions centrals en tot aquest assumpte, el model econòmic de país que volem a Catalunya. Hi veureu exposició de pros i contres i, és veritat, un cert escepticisme en l’acceptació d’aquest projecte:

Sería lamentable comprobar que si se acepta Eurovegas es por falta de alternativas o de objetivos económicos ambiciosos, productivos y perdurables.

Per contrast, comprovem l’evident to d’alliçonament que desprenia un altre article publicat en la mateixa jornada. El debate sobre Eurovegas el signa el director del diari centenari, José Antich:

Desconozco, como casi todos, qué acabará haciendo Sheldon Adelson con su dinero y su inversión de 15.000 millones de euros, pero si es cierto –como señalaron ayer miembros del Gobierno catalán– que la partida está abierta y no hay una decisión definitiva entre Catalunya y Madrid, juguémosla sin complejos, dispuestos a ganar, y exijamos al Gobierno español unas normas legislativas comunes para que no se acabe convirtiendo en una subasta sobre quién se salta más leyes. Y dejemos de lado el modelo de país, que no depende del señor Adelson.

I per finalitzar, atenció als dos articles d’avui, on ja sense cap mirament, es desautoritza qualsevol debat de fons al voltant de la instal·lació d’una mena de Las Vegas a Catalunya. Francesc-Marc Álvaro parla directament de trastorns mentals dels catalans a Delirio catalán, ya tocaba:

Los catalanes somos especialistas en abrir debates dispersos que tienden al delirio y que acaban por convertirnos en una sociedad incapaz de hablar sin perder los papeles. El proyecto de Eurovegas provoca una discusión pública digna de ser atendida por los psiquiatras.

I per part de la mediàtica Pilar Rahola, a Eurovegas y la longaniza qualifica els catalans de “sobrats” per negar el debat sobre la qüestió i titlla les opinions contràries (senyal que hi ha debat?) de “bajanades”:

Tenemos 700.000 parados, una ingente recesión y unas expectativas complicadas, y ya estamos echando a patadas a uno que plantea la inversión del siglo. ¿No deberíamos estudiarlo seriamente antes de decir algunas tonterías? Deberíamos, pero este país es así de estupendo, cuanta más hambre tiene, más ata los perros con longanizas.

Grupo Godó a banda, també des de la tele pública el debat sobre la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ha estat abordat des d’una òptica eminentment positiva. En teniu un gran exemple, en la classe d’economia que el nostrat gurú en la matèria, Xavier Sala Martín, va impartir el passat 16 de febrer en el programa Divendres d’en Xavi Coral o bé en l’espectacular “publireportatge” de gairebé 7 minuts de durada (minut 5:04 al 11:57) que també TV3 va dedicar al projecte en el Telenotícies Migdia del passat 22 de febrer.

La primera pedra

No sabem finalment què passarà amb Eurovegas. No sabem quina serà la decisió de Sheldon Adelson. El que sí que sabem és que, des de l’inici, els mitjans propers a la línia político-estratègica de l’actual govern de la Generalitat han apostat fort per no deixar passar -i que sobretot no ho fem l’audiència- aquest tren carregat de milions i d’immillorables expectatives laborals i vitals que encarna Mr. Adelson, de qui Antoni Bassas ens explicava en el TN que és un:

(…) jueu que ha donat molts milions a la defensa i promoció de l’estat d’Israel. Ara, a més a més, ha adquirit notorietat perquè està essent gran finançador de la campanya republicana, sobretot del candidat Newt Gingrich. Diu que financia un conservador perquè està -cito textualment- “espantat” per la política socialista que diu que practica el president Obama

De res serveixen advertències poc sospitoses de provenir -com diria Francesc-Marc Álvaro– de deliris que han de ser tractats pels psiquiatres, com les que ahir mateix llençava el webpolicial a la llum pública:

Les estadístiques policials de la capital del Joc i l’oci a Las Vegas mostren l’altra cara d’una de les ciutat més conegudes dels Estats Units, i ara model per la possible Eurovegas a instal·lar en alguna zona de l’Estat Espanyol. Les dades policials mostren una tendència de creixement exponencial dels delictes contra les persones i contra les propietats, així com les circumstàncies idònies per cometre delictes de coll blanc i blanqueig de capitals.

De poc serveixen les paraules de l’alcalde d’El Prat, Lluís Tejedor, a qui, tot i ser d’ICV, difícilment se’l podria acusar d’arrauxat o de “sobrat” –Rahola dixit-, i que en aquest àudio publicat en el web de l’Ajuntament afirmava amb contundència que:

Nosaltres no hi juguem. La nostra ciutat està compromesa amb valors i tenim un model i el nou model ni la crisi ens ha d’enlluernar ni baixarem la guàrdia. Per tant, això no ho permetríem mai

I d’encara menys les declaracions d’un -il·luminat?- Roberto Saviano, autor de l’impactant ‘Gomorra’ i perseguit per la Camorra napolitana i a qui, molt probablement, se li hauria de concedir un cert crèdit quan ens adverteix en aquest twitt llençat ahir:

@robertosaviano Si aprueban el Eurovegas (Las Vegas de la UE), Cataluña se convertiría oficialmente en el centro de reciclaje mafioso de Occidente

Vet aquí, doncs, com es posen els primers fonaments d’un casino. No són pas de ciment ni formigó. Però en són tant o més sòlids i, sobretot, tremendament necessaris.

——————————————————————————

(*) Actualització del post: m’he vist obligat a suprimir un fragment del text original on afirmava que des d’El Món a Rac1 s’havien vestit millor les declaracions que el conseller Recoder havia pronunciat en el programa del 31 de gener sobre Eurovegas amb les paraules que us exposo a continuació, pararules que he comprovat amb posterioritat que sí van sortir de la boca del conseller. Prego, doncs que disculpeu l’errada greu:

“No tenim cap interès específic. És una proposta que ajudaria a crear ocupació. Apostem per una economia industrial que es doni suport al talent. Aquest país té un notable PIB pel sector serveis, i el turisme. Estem en l’obligació d’estudiar-ho. Això no vol dir que el Govern canviï la seva aposta pel coneixement en la indústria tradicional.”

Telapidació nacional de Catalunya

El passat divendres es consumava el que des de fa força temps se sabia sobradament en els cercles de comunicació del país: un nou aprimament dels mitjans públics nacionals de Catalunya. Així ho anunciava al Parlament de Catalunya el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qual entenia que la mesura era arriscada però necessària en el context actual de retallades -o com ells anomenen, ajustos pressupostaris- en el global del sector públic.

Com bé apunten diversos opinadors, es faria certament difícil d’entendre que amb àrees tan sensibles del nostre entramat social com la sanitat o l’educació severament esprimatxades, el sector de la comunicació pública no en sortís també esquitxat de manera substancial. Així ho fa notar el periodista Iu Forn en el seu article d’ahir al diari Ara:

Al país de les retallades i les congelacions, semblava lògic pensar que la podadora també havia d’arribar a la televisió i a la ràdio públiques. ¿O és que algú pensa que n’han de quedar totalment al marge? Si és així que ens ho expliqui amb arguments periodístics i de país

També en l’editorial d’El Punt Avui del diumenge 27 de novembre es destacava que les mesures estalviadores que el Govern aplicarà sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’han de circumscriure:

  (…) en la lògica d’ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d’un pla d’austeritat draconià que toca tots els sectors de l’administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d’estructures

Per a d’altres articulistes, l’anunci del portaveu del Govern no ha fet més que fer surar un debat latent -el de la sostenibilitat econòmica de la CCMA i, especialment, de TV3– que havia de ser abordat de manera valenta un dia o altre. Salvador Cot, antic treballador de TV3 i actual director de Nació Digital, afirmava en el seu article de fa dos dies que sens dubte hi ha marge de maniobra per una cadena pública que el 2012 rebrà 40 milions menys de subvenció pública:

(…) és obvi que la plantilla està sobredimensionada. I que les productores que treballen més a TVC tenen marge per reduir una part del benefici empresarial. És aquí on es pot aplicar una política d’austeritat que, per ara, ha estat més simbòlica que estructural

Però en aquest debat que en endavant anirà pujant progressivament de temperatura no només intervé l’actual context d’austeritat que -inevitablement, sembla- hem d’afrontar les malmeses societats de la perifèria europea. També hi juguen un paper fonamental aspectes com la rendibilitat econòmica de la televisió nacional de Catalunya versus la seva vocació de servei públic i de vertebració de la societat catalana, així com els pressumptes interessos particulars que podrien amagar-se rere la reducció del potencial de la cadena.

TV3 dilapida

En aquesta polèmica més o menys soterrada que gira des de fa molt temps al voltant dels comptes de la televisió pública catalana, esdevé central la qüestió del pressumpte malbaratament dels sucosos recursos públics en l’externalització de bona part del servei ofert, del qual semblarien viure unes quantes productores privades. Carles Ribera, subdirector d’El Punt Avui, tirava d’ironia en el seu article d’ahir per destacar-ne aquest punt:

Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys)

D’una altra mena de “vividors”, parlava Jordi Basté en el seu Davantal d’ahir: “Què en penso de les retallades a TV3?”. Aquí sense ironia, el popular presentador de RAC1 que havia estat més de vint anys a la ràdio i a la televisió pública catalanes, ens oferia una visió poc amable d’una part de la plantilla de l’ens públic:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer. Tenen nom i cognoms i els saben les diferents redaccions i ja n’hi havia quan jo hi era. Però com passa a la pública, tenen sou i lloc per a la resta de la vida, no com acostuma a passar a la privada. Aquí, que fem coses mal fetes també, qui no val, com que som pocs, es veu molt i, per tant, se l’acaba convidant a marxar

I és que des de la compareixença parlamentària del portaveu del Govern i la reacció de la directora de TV3, Mònica Terribas, -titllada, per alguns, de ploramiques-, no han deixat d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació veus que critiquen obertament la sobredimensió de la plantilla de treballadors o la presència constant de voltors externs que viuen o volen viure d’aquell apetitós pastís i que, per tant, avalen la reducció -en diuen regulació o reestructuració- de la subvenció pública.

Trobem referències a la “ridícula” queixa de la directora de TV3 fins i tot en articles que plantegen qüestions, en teoria, ben allunyades de la que ens ocupa. És el cas, per exemple, de l’article La crisis y el fútbol que va signar ahir a La Vanguardia el periodista esportiu Dagoberto Escorcia. Tot i que l’interessant escrit d’Escorcia girava al voltant dels diners que li està costant al Barça la renovació de molts dels joves que han sorgit de la Masia, el veterà professional de la informació esportiva acabava abordant l’anunci de Terribas sobre la impossibilitat de seguir donant el futbol de primera per TV3, llençant-li una sentència tan poc treballada com força demagògica:

(…) ¿Y qué?, diría Cruyff, y miles de parados, y de funcionarios que llevan el sueldo congelado desde hace un par de años, y de médicos o de educadores. ¿Y qué si TV3 no da los partidos del Barça? Prefiero eso a encontrarme hospitales cerrados o a los jóvenes sin estudios. Esta situación es la que tienen que tener en cuenta los futbolistas. La vaca ya no da para tanto

I ja que ens trobem en territori esportiu i que sembla que un dels dos canals de televisió de la CCMA que seran liquidats és el d’Esports3, avui ens hem llevat amb la sempre oportunista golejadora Pilar Rahola qui, amagant un dribiling amb una defensa a ultrança del model de TV3, ha afusellat des de l’àrea petita i amb la seva cama bona -la dreta- una porteria sovint ben protegida:

(…) En TV3 todo resulta caro, desde montar un plató nuevo –¿existe Ikea?–, hasta mover cualquier hilo que toque la tecla del convenio colectivo. Si además, en plena crisis, mantenemos canales que no ve nadie, y añadimos otras cuestiones de peso, es evidente que algo debía pasar. No es aceptable decir a los ciudadanos que será necesario cerrar quirófanos, y no tocar ni un pelo de la televisión pública

TV3 lapidada

No són les demandes de racionalització de la subvenció pública en els mitjans de comunicació -com en qualsevol altra àrea- arguments sense sentit. Vetllar per un ús curós i eficient dels nostres diners ha de ser, ara i sempre, matèria d’obligat compliment en la gestió dels serveis públics. Que hi ha malbaratament dels recursos de TV3?; que dins i fora pul·lulen “galtes” i “xucladors” de la mamella de la comunicació nacional catalana? Sens dubte. I ho podríem fer extensible a d’altres manifestacions culturals nacionals.

La qüestió central d’aquest crit racionalitzador, però, no és el què, sinó el qui i el perquè. Com ja explicàvem a Prims i controlats, aquesta polèmica té el seu origen en els fils que es van anar movent en el sí de les elits econòmiques, polítiques, comunicatives i -també, sí- esportives durant la darrera etapa del tripartit per tal d’atènyer els principals òrgans de govern de la catalanitat: la Generalitat, el Barça i la televisió nacional. Aquestes són les plataformes essencials per a la restauració del malmès discurs assenyat i moderat, hàbitat imprescindible per a que les grans corporacions empresarials del país puguin créixer en el fons i en la forma que desitgen.

Deia Basté en el seu Davantal d’ahir que, després de la seva dilatada presència als mitjans de la “Corpo“*, des de fa set anys desenvolupa la seva feina a:

(…) una ràdio privada [RAC1], propietat -sembla- del “papu”, que és Godó

(*) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El popular presentador de la principal emissora de ràdio privada de Catalunya feia referència a les sospites que recauen sobre el Grupo Godó com a pressumpte beneficiat de l’aprimament dels recursos de la CCMA. Deia Basté que Godó sembla el “papu”. I potser no ho serà, però definitivament ho sembla.

A l’esmentat post Prims i controlats ja vaig inserir la foto -o com diria Mr. Proper, la prova del cotó- que immortalitzava alguns dels principals titellaires del país, entre ells José Antich, director de La Vanguardia. També en aquella entrada recordava la valenta -i no precisament econòmica- aposta de Godó per potenciar 8TV amb el fitxatge estrella de Josep Cuní. I li sumava el fet que La Vanguardia, principal diari del grup de comunicació, havia estat l’únic dels dotze rotatius a qui la directora de TV3 havia adreçat el seu visionari article TV3: volem un mirall trencat? que no l’havia publicat.

Des d’aleshores, les novetats s’han anat succeint. Els moviments -lícits, d’altra banda- a 8TV no deixen de produir-se. A l’octubre va sumar-se a la graella de la cadena el popular programa de RAC1 La competència i el passat dilluns 28 de novembre, l’altre exitós espai esportiu de l’emissora: Tu diràs. L’aposta de Godó, doncs, per convertir la poc més que  projectadora de sèries en tota una cadena de televisió amb aspiracions a competir amb TV3 és ja una realitat.

I quin mal hi ha en l’aposta del grup de comunicació del Conde de Godó? Cap ni una. L’experiència de RAC1, una emissora jove que en pocs anys ha passat a compartir amb Catalunya Ràdio el lideratge de l’espai radiofònic català, demostraria que al nostre país l’audiència potencial de comunicació en llengua catalana és més àmplia del que podria semblar i que no forçosament l’èxit d’un mitjà ha de comportar el fracàs de l’altre.

El problema és que la ràdio no és la tele. Ràdio la poden fer -utilitzant terminologia made in La Vanguardia– fins i tot uns pocs -i menys nets- perroflautas. I més ara, en plena era digital. La tele és una altra cosa. No és suficient la cerca en l’audiència d’un target adequat i diferenciador com van saber fer al seu dia en el llançament de RAC1, amb un públic jove, amb estudis i de classe mitjana. Per fer tele cal més, molt més. Calen recursos, molt recursos. Calen diners, molts diners.

Però ens trobem en un moment d’especial moviment a la baixa dels ingressos dels grups de comunicació, tant pel que fa a les subscripcions i venda directa com, sobretot, a la publicitat. Per tant, un grup mediàtic que es planteja convertir una cadena de tele de pa sucat amb oli en tota una tele privada nacional de Catalunya, requereix poder lluitar, no només en la mateixa divisió que la competència, sinó com a mínim en els llocs que donen pas a l’Europa League.

Assumint, doncs, que TV3 és la “plantilla més cara del futbol” -com deia Dagoberto Escorcia, en referència al Barça-, si no és possible invertir molts milions més en nous i mediàtics fitxatges a 8TV, sí que resulta imprescindible que el potencial inversor de la locomotora audivisual catalana vagi minvant any rere any.

O sigui que, sí, Basté, Godó sembla veritablement el “papu”. Als mitjans de comunicació propietat de Godó va ser silenciada en el seu moment l’alerta de Mònica Terribas sobre el perill que amenaçava els mitjans de comunicació públics nacionals. I en els mitjans de Godó, la figura de Mònica Terribas ha estat ara -i no només en pàgines d’opinió- blasmada, fins i tot ridiculitzada.

I plou sobre mullat. Les evidències d’exercici maliciosament silenciador de realitats contràries als interessos del grup han estat i són el pa nostre de cada dia, especialment a La Vanguardia. Tots hem vist l’actitud dels periodistes i mitjans del grup envers la gestió de Joan Laporta al Futbol Club Barcelona i la que han mantingut abans i ara amb l’actual president de l’entitat, Sandro Rosell. Tots hem vist com les opinions del personatge aglutinador dels més excels valors com Pep Guardiola han estat ovacionades en el fosquíssim afer de Qatar Foundation però absolutament afusellades quan ha gosat aixecar la veu en defensa de l’expresident blaugrana. I tots hem vist fins i tot la poc manipulable Pilar Rahola abaixar els braços i retirar un article on criticava el vist-i-plau de l’entrenador del Barça als diners provinents de l’emirat.

Motius per criticar, no tan sols la gestió econòmica, sinó també la propagació amb diner públic d’un estereotip de catalanitat que sovint enllaça massa clarament amb la realitat que viu la part menys angoixada -per dir-ho suaument- de la societat catalana n’hi ha de sobres a TV3. En aquest blog he destacat algun exemple de flagrant allunyament de la nostra tele pública respecte a la nostra realitat majoritària i de grollers lligams amb determinats interessos particulars (vegeu 30 minuts de promoció).

Però això no significa que ara tots plegats haguem de combregar amb rodes de molí. I és que no és simplement una qüestió que afecta al panorama comunicatiu del nostre país. Les sospites que el deplorable context econòmic està essent aprofitat per l’actual Govern de la Generalitat per reduir la cosa pública en favor de l’interès privat no paren de créixer. Ho facilita la successió de notícies on se’ns equipara funcionariat amb malbaratament i on no se’ns parla de drets sinó de privilegis dels treballadors públics (com bé destaca Roger Palà en el seu article d’avui a Nació Digital). Ho permeten informacions d’altres àmbits com aquesta també d’avui, on se’ns informa de la nova brillant idea del conseller de Sanitat per reformar el sistema sanitari del país.

Que crisi significa canvi, és evident. Que aquest canvi ho serà de model, també resulta indubtable. I que el canvi de model tendeix cap a la progressiva privatització de les nostres vides -també en comunicació- ja no ho pot negar ningú.

Per cert, parlant d’interessos privats, he trobat a faltar una de les -en altres moments, combatives- portades de Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans públics nacionals de Catalunya. No voldria pensar que aquest oblit s’ha degut a una possible rancúnia vers la directora de TV3 per les infructuoses negociacions per conduir un programa a la cadena.

Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa