Per què podem enviar llibres a Trump?

(article publicat originalment a Media.cat)

Fa uns dies es va filtrar a la premsa una d’aquelles campanyes institucionals de foment de la lectura que, de tant en tant, plouen en aquest país. La campanya sorgia, en aquest cas, de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i, de seguida, va rebre a les xarxes l’«amable benvinguda» de professionals del món dels llibres i les lletres.

Les crítiques se centraven en tres punts: en el típic concurs públic que, oh sorpresa!, va a parar a mans de l’empresa de l’amiguet; en els 108.000 € de diners públics que costava la campanya; i en l’acció més «singular i atrevida», lògicament descartada a la fi: l’enviament al president dels Estats Units, Donald Trump, de llibres escollits per llibreters i bibliotecaris de la ciutat sota el lluminós lema open your mind.

Deixarem de banda la vessant de gestió i administració dels recursos públics així com els noms propis locals que n’han estat protagonistes i focalitzarem l’atenció, precisament, en el que havia d’esdevenir l’acció estrella i més mediàtica de la campanya, aquest lot de llibres que s’havia de dirigir a la Casa Blanca. Més en concret, en el context que afavoreix tant la gestació d’una idea d’aquest calibre com la sorprenent posterior absència de tallafocs mínimament crítics en les altes instàncies professionals.

I és que per tal que una acció objectivament prepotent i irrespectuosa amb tot un representant de la voluntat popular de l’encara primera potència mundial sigui plantejada seriosament per un equip de creatius publicitaris, acceptada i promoguda per l’àrea de cultura del consistori d’una de les ciutats de moda del planeta, i assumida –en primera instància– pel gremi de llibreters i gairebé per l’organisme que gestiona les biblioteques de la ciutat, vol dir que el camp de l’opinió pública està òptimament abonat en aquest sentit.

A ningú se li hagués passat pel cap enviar bibliografia a un líder com Barak Obama, per motius que ens resulten obvis. Però és que tampoc ningú s’hagués plantejat fer res semblant amb George W. Bush, un president dels EUA enormement criticat en el seu moment i a qui no poques vegades havíem tractat de «texà ignorant».

Per què ara sí, doncs? ¿Són la inherent impresentabilitat del personatge i la seva ideologia fastigosa el que explica que ens sentim amb el dret de recomanar públicament al senyor Trump unes quantes lectures des del nostre presumpte altar d’exquisit hàbit lector? ¿O més aviat ho explicaria el fet que –probablement, per primer cop en la història dels Estats Units– un president escollit a través de les mateixes regles de joc electorals sigui públicament i sistemàtica menystingut, si no ridiculitzat? ¿I no ho deu explicar també que darrerament els ciutadans ens hàgim avesat a què, amb absoluta normalitat, determinats exercicis de la nostra voluntat siguin qualificats –en cap cas, de manera innocent– d’«error inadmissible»?

Ningú millor per respondre aquests interrogants que Antonio Caño, director de El País, a través de l’editorial amb què va saludar amb el fervor esperable el triomf sense pal·liatius de Pedro Sánchez a les primàries socialistes. El titular ja ho diu pràcticament tot: El Brexit del PSOE. Però amb el següent paràgraf (en negreta, les paraules clau), el rotatiu de Caño remata a gol:

La propuesta de Sánchez ha recogido con suma eficacia otras experiencias de nuestro entorno, desde el Brexit hasta el referéndum colombiano o la victoria de Trump, donde la emoción y la indignación ciega se han contrapuesto exitosamente a la razón, los argumentos y el contraste de los hechos

Traduït: creiem en la sobirania del poble sempre i quan el poble exerceixi la seva sobirania de manera correcta. És a dir, creiem en la sobirania del poble sempre i quan NO voti Brexit, NO voti contra els acords de pau de Colòmbia, NO voti Trump, NO voti Pedro Sánchez a les primàries del PSOE… O, com també es diu en la resta del text editorial d’El País (negreta entre cometes), sempre i quan NO es deixi seduir pel «radical» Benoît Hamon (triomfador de les primàries del Partit Socialista francès), pel «populista» Jeremy Corbyn (actual líder del Partit Laborista britànic) o per la «demagogia conocida en Podemos o Trump», o per formacions com el PSOE que, amb Pedro Sánchez al capdavant, pateixen «confusión ideológica» i es recolzen en un «modelo de partido asambleario».

Ras i curt, no creiem en la sobirania del poble.

Que què hi tenen a veure El País i Pedro Sánchez amb el fet que no ens semblés fora de lloc enviar-li llibres a Mr. Trump? Aparentment, res. I, en realitat, tot.

Segons El País –i segons la immensa major part de la indústria de la comunicació massiva–, Trump, Le Pen, el Brexit o, en una altra escala, Melenchon, Iglesias, o el propi Sánchez, representen el triomf de la incultura, el triomf del poble illetrat que no és capaç d’atendre als arguments racionals i al contrast dels fets, el triomf del poble que es deixa portar per la rauxa i pels impulsos purament emocionals. Les mateixes actituds viscerals i irracionals que, curiosament, la pròpia indústria de la comunicació no només tolera sinó que explota fins a la nàusea quan del que parlem no és de comportament electoral sinó d’hàbits de consum.

Tot el que no visqui dins els marges d’allò que els Caño i companyia anomenen «moderació» tot i que no ho sigui (l’«extrem centrisme» de què parla Tariq Ali), rep el nom de «populisme». I, com a tal, el populisme no ha de ser tan sols objecte de rebuig i mofa sinó també, i sobretot, objecte de reeducació i reconducció pública.

Pescava a Facebook l’altre dia, precisament, una acurada definició del concepte, en especial de la intencionalitat que s’amaga rere el reiterat ús d’aquest mantra del populisme com a ésser diabòlic:

El concepte ‘populisme’ és imprecís però còmode i funcional. S’utilitza expressament per atacar la seva arrel terminològica: el populus. La demonització del populisme és, doncs, una excusa per tal de demonitzar al poble que, en un sistema realment democràtic, ostenta la sobirania i l’exerceix

El caldo de cultiu que gairebé ha permès que una barrabassada prepotent i arrogant com aconsellar lectures a un líder mundial democràticament escollit hagi estat a punt de consumar-se, s’ha estat llaurant des de fa anys i segueix llaurant-se a consciència, dia rere dia, en els altaveus mediàtics i, com a conseqüència, en l’opinió pública. El TINA (there is no alternative) thatcherià, la tecnocràcia presumptament neutra ideològicament (ara en podríem dir macronització) i fins i tot un cert despotisme il·lustrat, ja han estat completament assumits per la ciutadania de principis de segle XXI. Malauradament, és la certificació que hem integrat i fet nostre el discurs interessat que sosté que existeixen àrees de la vida que no poden deixar-se en mans de la voluntat popular. I aquesta és, en definitiva, la certificació de la renúncia del poble a ser allò que és, a ser allò que no pot deixar de ser mai i en cap cas: subjecte polític.

Transcendir la política… quina por!

(article publicat originalment a Media.cat)

Ja el tenim aquí. El multimilionari populista, racista i misogin que de cap de les maneres podia guanyar les eleccions el primer dimarts després del primer dilluns de novembre de l’any passat és ja el 45è president d’Amèrica (com els agrada anomenar el seu país als estatunidencs… i, incomprensiblement també, a periodistes de casa nostra).

I tal i com va passar aquell dia, amb l’Inauguration Day han tornat a la palestra les manifestacions de col·lectius ben diversos als Estats Units, i també a d’altres indrets del món, en contra d’aquesta realitat. Una realitat que, per incòmoda, dolorosa o fastigosa que sigui, és producte d’exactament les mateixes regles de joc que van entronitzar Barack Obama fa 4 i 8 anys o George W. Bush en fa 12 i 16.

Ha tornat la indignació i, amb ella, certa superioritat moral d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres que prefereix llençar un paorós crit el cel davant l’adveniment del diable –o la diablessa, potser aviat, pocs quilòmetres al nord– enlloc de com a mínim autoflagelar-se per la seva col·laboració, per activa o per passiva, en la globalització del capital i de la pobresa i en el desemparament de les cada cop més voluminoses classes subalternes.

Si hi ha res que sorprenents fenòmens com el de Trump posen de manifest de manera crua és la urgent necessitat de fer política. En majúscules! De la política entesa, no com a tasca exercida –i/o calculada– per uns quants il·lustrats en qualsevol dels escenaris institucionals i guinyols mediàtics, sinó entesa com el que realment és, com a quelcom consubstancial a tot individu –ésser social de mena–, com a activitat constant no delegada de deliberació, confrontació, decisió i generació de nova realitat en comunitat i per a la comunitat.

És per això que em va semblar particularment aberrant l’editorial de Vicent Partal del passat divendres, en què el protagonista no era pas Donald Trump sinó el nostre tema del moment (un altre déjà-vu, sí, què hi farem!): el nou pimpampum entre els dos grups parlamentaris independentistes al voltant d’aquest posicionament polític fet sil·logisme que supedita la celebració d’aquell “referèndum o referèndum” a l’aprovació dels pressupostos. I deia això el director de Vilaweb:

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera. (…) Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política.

Resumint-ho, que en la història dels països hi ha moments en què simplement cal fer política, i d’altres, en canvi, en què la transcendència del moment concret del país exigeix –vet aquí un curiós joc de paraules– que la política sigui transcendida.

Vàries coses em neguitegen d’aquest text. La primera és aquest subjecte «país» que sembla posseir entitat i història pròpies (tot i que ja imagino que l’autor es refereix al territori i la seva gent) i que, per tant, de la seva etapa vital concreta en dependria si al seu interior toca desenvolupar-hi o no activitat política. L’altra, és aquesta oposició tàcita entre l’exercici de la política per a la gestió més rutinària del dia a dia –recordem el «simplement» i el «molt poc important en comparació a…»– i l’absència de política per a qualsevol «pas de gegant» que hagi d’afrontar aquesta entitat superior. I la darrera és el còctel de les dues anteriors i l’exposo amb un parell o tres d’interrogants:

Com podem mai plantejar anar més enllà de la política tenint en compte que som, en essència, animals polítics? Com podem, especialment, plantejar-nos fer «passos de gegant» com a col·lectivitat sense que hi intervingui la política? Com podem acceptar, ni que sigui inconscientment, que existeix cap entitat, diguem-ne, suprahumana, que posseeix una mena de ritme biològic, o destí, que la duu a construir realitat nova, present nou sense intervenció de la comunitat, per tant, de la política?

Sí, ja ho sé, tot plegat són qüestions molt filosòfiques que transcendeixen –aquí sí– l’objectiu veritable de l’article d’en Partal, molt més mundà, que era condemnar la batalla egoista particular de cada formació, referint-s’hi amb el terme «política» per comptes d’aquell que popularment coneixem com a «politiqueig». Paradoxalment, però, tot i l’interès per al bé superior que sembla que tenim al tombant i que ara i aquí ens imposaria anar més enllà de la política, en Partal des de la seva tribuna d’opinió no fa altra cosa que política pura i dura i, seguint el seu propi raonament, poc elevada: pressionar bàsicament una de les parts perquè cedeixi en la seva legítima pretensió política (ideològica) tot acceptant la legítima línia roja política (també, ideològica) de l’altre contendent.

Doncs sí, ja tenim el multimilionari populista, racista i misogin convertit en «cap del món lliure». I tots ens estirem dels cabells. Efectivament, a la Casa Blanca ja regna el populisme, aquest terme de naturalesa poc precisa que, malgrat això, potser no erraríem massa si el descrivíssim com el màxim exponent d’aquella tendència a la política que transcendeix la política, que sobrepassa aquella tasca contínua de fer i crear nova realitat en comunitat, que fins i tot va més enllà –ara ens ho diuen tothora i n’encunyen fins i tot un nou terme– de la veritat. O què passa? Què és una falsedat afirmar que portem anys sent víctimes precisament d’unes polítiques, oficialment no populistes, implementades per unes quantes entitats suprahumanes –d’aquestes que semblen tenir ànima pròpia i destí gravat sobre papirs– sense que hàgim tingut la possibilitat de discutir-les i decidir-les?

El llenguatge, especialment el que s’empra i es repeteix amb regularitat als mitjans de comunicació, no és que no sigui asexuat, és que és capaç de generar per sí sol una realitat nova que pot ser assumida de manera majoritària, fins i tot unànime, independentment de si és o no veraç. I no podem deslligar els Trumps i Le Pens nauseabunds d’una realitat que hem anat i seguim acceptant dolorosament: la renúncia, conscient o inconscient, d’aquests animals socials que som, a discutir, posar en dubte i crear en comunitat; la renúncia, en definitiva, a fer política col·lectiva absolutament de tot, a tot arreu i en tot moment; i, per contrast, l’acatament de la gran política –sempre transcendida– que emana dels ritmes biològics d’un fons monetari, d’un banc central, d’una unió de nacions dominada per una nació (o per uns quants creditors)… o d’un país.

Res no ha de ser forçosament d’una manera determinada. Cap model d’economia ni cap unitat monetària són indiscutibles. No hi ha res que toqui o que no toqui (per molt que vint-i-tres anys ens ho hagin fet integrar en el subconscient). Res no és neutre ni mancat d’intenció. La realitat humana, però, sí que és transcendent. Està sempre per decidir i l’anem creant nosaltres. Se’n diu política.

I la política no es pot transcendir. Mai dels mais. Tampoc –per no dir, encara menys– quan, com diu Vicent Partal, presumptament ens plantegem fer el «pas de gegant» de proclamar la independència –com era allò de la postveritat?– «a tot estirar el setembre de 2017».

I els mitjans… poden ser d’esquerres?

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirma en el seu darrer llibre Santiago Alba Rico que un programa veritablement d’esquerres ha de comprendre una voluntat revolucionària en el terreny econòmic, una de reformista en l’institucional i una altra de conservadora en l’antropològic. Des que a inicis d’any el filòsof madrileny va desglossar la seva provocadora recepta en la presentació del seu pamflet (sic) al Koitton Club de Sants, confesso que no he deixat de donar-li voltes al paper que en aquesta tríada d’elements crucials juguen els mitjans de comunicació social.

Cert, aquest recurrent neguit per analitzar els elements responsables de la generació i institucionalització de l’opinió pública des d’un punt de vista, diguem-ne, filosòfic és segurament una obsessiva i tediosa pèrdua de temps. Tanmateix, per treballar en la consecució d’una societat eminentment crítica no n’hi ha prou amb flamants i interessants propostes comunicatives que ens apropen a realitats informatives silenciades o tractades habitualment de manera superficial, amb o sense intencionalitat. No hi pot haver ciutadania crítica sense una profunda i constant revisió dels òrgans que esdevenen decisius en el disseny, generalització i manteniment de la norma social en cada moment històric. I amb la pèrdua de pes evident com a institucions socialitzadores d’Església, família i escola, ara per ara és obvi que els mitjans de comunicació massius en són encara els protagonistes –veurem per quant de temps– i que han o haurien de ser, per tant, objecte principal d’examen.

Una primera aproximació a la tesi d’Alba Rico és suficient per adonar-nos que, com a agents essencialment intermediaris que són, els mitjans de comunicació incideixen tant en el sistema econòmic com en l’arquitectura institucional i el comportament social i cultural de l’espècie humana. I ho fan o ho poden fer afavorint la preservació, alteració o transformació de qualsevol d’aquests camps. Acceptat això, el que simplement esbosso tot seguit és el caire que pren, en la meva opinió, la seva influència en cadascun dels tres terrenys.

D’inici, si alguna cosa resulta especialment sorprenent d’una crisi econòmica que ni els presumptes brots verds amaguen que és indefinida és que, tot i la massiva percepció ciutadana d’estafa generalitzada i tot i l’evidència de l’incessant increment de les desigualtats socials en el món anomenat desenvolupat, el model econòmic imperant en cap moment ha estat qüestionat en els nostres mitjans. I això no ho afirmo com a persona nítidament d’esquerres –que ho sóc i no me n’amago– sinó com a simple observador astorat de la realitat: quan és palès que les coses no funcionen, a la llar, a l’empresa, a la colla castellera, la reflexió oberta i sense límits, fins i tot sobre el model d’organització, és o hauria de ser obligada. Que a punt d’acabar 2014, més de sis anys després de l’esclat de la crisi, tot un tòtem de l’ultraliberalisme com Xavier Sala i Martín sigui l’economista de referència al programa líder de la ràdio pública nacional de Catalunya –recalco els mots “públic” i “nacional”– crec que pot ser un bon indicador sobre la mena de paper que juguen els mitjans en aquest terreny: amb sort potser haurem escoltat imprecises receptes reformadores (mesures de control sobre la rauxa especuladora), però en cap cas reflexions ni debat al voltant de la possible existència d’elements inherentment nocius en el propi sistema econòmic.

Els mitjans de comunicació són, en segon lloc, especialment rellevants en l’entramat institucional. No és només que en visquin i en beguin; és que els mitjans, en si mateixos, són institució. No obstant això, el seu tradicional rol mitjancer, aquest rol de transmissió de dalt a baix d’informació, entreteniment i propaganda generada en essència en els centres de poder, els permet jugar un paper ambigu en un moment de profunda desintegració de tot l’edifici institucional. D’una banda, és cert, poden reflectir en major o menor grau els símptomes externs d’aquesta descomposició: la intensa desafecció envers els òrgans tradicionals de representació de la veu ciutadana i la consegüent demanda de mesures regeneradores o transformadores, l’ocàs força generalitzat del bipartidisme en democràcies com la nostra, o la colonització del poder financer sobre la política institucional, l’Estat i, fins i tot, les organitzacions supraestatals. De l’altra, però, com l’orquestra del Titanic, segueixen interpretant una partitura periodística “alarmantment intervinguda” –com reconeixia amb resignació Sergi Pàmies fa un parell de mesos– com si el seu paper mitjancer i transmissor i el seu creixent allunyament de la realitat ciutadana no viatgessin en el mateix gran transatlàntic i cap al conegut fatal destí.

Per últim, els mitjans massius són transmissors de continguts rabiosament actuals i caducs que, bé en el camp de la informació bé en el de la publicitat, tendeixen a negar-nos la història, el recorregut i el context. Els mitjans són també insaciables esperonadors del no mirar enrere, de la competició, de la superació dels reptes i les conjuntures negatives sense laments ni reclamacions a través de la voluntat i l’esforç individuals, i en què els conceptes de solidaritat i col·laboració han quedat definitivament segrestats per exemples puntuals d’una tan benintencionada com autocomplaent almoina massiva. En aquest sentit, els mitjans de comunicació harmonitzen amb el permanent progrés i el creixement cec, sense límits ni aturador del capitalisme, amb aquesta aparentment innòcua revolució non-stop que, entre moltes altres coses, despulla l’ésser humà del seu intrínsec i vital tarannà social i cooperador.

Es preguntava en el seu treball Santiago Alba Rico si encara avui podem ser d’esquerres. I jo em pregunto si els mitjans de comunicació massius, una institució tan lligada en origen al pensament il·lustrat i evolutivament a les democràcies liberals, que és manifestament conservadora en el terreny econòmic, poc o gens reformista en l’entramat institucional de què forma part, i inalterablement revolucionària en el camp antropològic, pot haver-ho estat o arribar a ser-ho mai.

Potser no poden ni podran ser mai d’esquerres… ni cal que ho siguin, puntualitzaran alguns. El que caldria veure és, però, si de debò es pot garantir la total validesa d’aquella màxima extensament acceptada, la de que els mitjans de comunicació són indispensables per a la configuració d’una ciutadania crítica i amb lliure capacitat de decisió i per a la incentivació de la participació activa. Un parell de segles enrere la veu discordant de Kierkegaard ho posava decididament en dubte, tal i com recorda César Rendueles en el seu ‘Sociofobia’ (pàg.149-150):

Mientras la mayoría de pensadores del momento celebraba la expansión de la prensa y las revistas como una vía de democratización, Kierkegaard pensaba que iba en detrimento de la vida política. Los periódicos estaban al margen de las estructuras de poder, pero facilitaban que sus lectores mantuvieran opiniones muy vivas sobre casi cualquier tema de interés público. En cambio, no desarrollaban en igual grado el impulso de actuar en consecuencia. Al contrario, la saturación de opiniones e informaciones contrapuestas llevaba a aplazar indefinidamente cualquier decisión importante. La prensa, en definitiva, destruía la actividad política genuina, que para Kierkegaard tenía que ver con los compromisos intensos y las elecciones arriesgadas

Per bé que llunyana, la reflexió del filòsof danès podria ser un xic descoratjadora. No tant per les conseqüències que detectava en aquella incipient comunicació massiva, la mateixa comunicació massiva que, tot i ser encara hegemònica, es troba ja en manifest declivi. Sinó sobretot per la manera com podria ser llegida i interpretada amb ulls del ciutadà ciberconnectat del segle XXI i en un entorn de múltiples i acceleradament canviants relacions socials i comunicatives.

 

 

 

 

El mur és la vostra esquena

A partir de l’àmpliament criticada darrera aparició pública del president Rajoy a través d’una pantalla de plasma, Enric Juliana repassava en un interessant article l’evolució del “secret” en el sí de les formacions polítiques des de la transició fins l’actualitat.

Recordava el veterà periodista de La Vanguardia que, des que el PSUC va permetre el 1978 que per primera vegada la premsa fos testimoni de les seves reunions internes, totes les juntes nacionals dels partits polítics han autoritzat la cobertura dels mitjans de comunicació però no l’interrogatori periodístic:

(…) Rajoy va parlar en format televisat davant la junta nacional del PP i la xarxa li va recriminar que no acceptés preguntes. En realitat mai no n’hi ha hagut en aquests actes. A cap partit

Trenta-cinc anys separen el que, de fet, no deixa de ser un gest similar. El que aleshores va ser rebut com a gratificant signe d’obertura, però, ara és percebut com a anacrònic hermetisme.

I és que, com diu Juliana, entremig d’aquestes contraposades percepcions hem viscut, d’una banda, la transformació de la política exercida des del partit polític en missatge construït per i per a la televisió:

Sota el signe de la concepció berlusconiana de la política -tot és televisió-, els partits han convertit les seves principals activitats en espots per al telenotícies. Actuen a la pràctica com a productores de televisió

Una “professionalització” de la comunicació política que ha acabat per consolidar un model d’informació basat en una mena d’intercanvi de favors: nosaltres (partits) proporcionem titular, lead i talls de veu pràcticament mastegats, i vosaltres (mitjans massius) en essència exerciu de mers transmissors d’aquest missatge. Claredat i agilitat que aplanen la feina canalitzadora dels darrers i fan més efectiu el missatge dels primers.

I, d’altra banda, hem estat testimonis també de la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Així, l’engranatge d’aquest comerç informatiu és manté ben greixat mentre l’esquema tradicional “activitat emissora → passivitat receptora” no pateix fisures. Però en l’instant que el receptor abandona el seu habitual estat d’inacció en aquesta relació comunicacional, s’esquerda el monopoli de la canalització de la informació política en mans dels mitjans massius i s’afebleix de manera inexorable l’efectivitat del missatge que el partit polític pretén fer arrelar en l’opinió pública:

Avui el secret viu i llisca d’una altra manera.

… sentencia Juliana.

A qui era que servíem, doncs?

El diari The Guardian publicava a finals de març la conferència que va oferir Tien Tzuo, director executiu de Zuora (companyia dedicada al disseny i comercialització d’aplicacions per a empreses amb model de negoci basat en la subscripció) en el marc del Changing Media Summit 2013 organitzat pel propi mitjà britànic.

La ponència girava al voltant de la manera com les tradicionals capçaleres de premsa han d’adaptar el seu model de negoci en un món on-line que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos originats en la publicitat. Tzuo ve a dir que, com ho certifiquen diverses experiències fallides, l’establiment d’un mur de pagament -o paywall– per a les seves edicions digitals sense un replantejament en fons i forma del contingut ofert no en fa viable el projecte.

Per al directiu de Zuora, el punt clau del futur del negoci del tradicional diari imprès en el seu salt al món digital no és pas el fet d’implantar un mur de pagament ni que aquest sigui més o menys estricte, sinó passar d’una concepció de negoci basat en el producte (o productes) en venda a la del negoci basat en la relació amb el veritable client, que no és cap altre sinó el propi consumidor o lector del contingut:

Els anunciants són una part important de l’equació però no són els teus clients. (…) I quan ho observes a través d’aquest prisma el que realment veus és molta esperança, perquè en el canvi cap al món digital, els consumidors, els lectors de continguts de fet estan més afamats d’informació del que mai ho han estat abans.

I en un món digital que fa inevitable en el consumidor el tast de contingut informatiu de molt diversos mitjans, resulta més indispensable que mai -remarca el propi Tzuo en aquesta entrevista– establir una relació de confiança, una relació de marca amb el teu consumidor/lector i saber què espera trobar en el “seu” diari de referència:

Aquesta és la lliçó: hem de pensar en els nostres clients, saber qui són, mantenir-hi un diàleg, crear-hi una relació i aprendre d’aquesta relació recíproca

En el benentès que en la reconversió dels mitjans impresos massius la publicitat no deixarà de tenir un paper significatiu, per bé que substancialment menor, aquest retorn a la visió del lector com a veritable client va en la línia d’aquesta idea de comunitat de consumidors sustentadors de projectes que la conjunció noves tecnologies + crisi està fent aflorar.

És evident que, tant en la seva concepció empresarial com en el seu ideari -per tant, també en el seu contingut-, la realitat d’aquests grans mitjans impresos en procés de reconversió dista molt de la de joves iniciatives informatives amb exclusiu finançament a través de subscripcions, com el diari Mediapart francès, o de tipus cooperatiu, com La Marea de MasPúblico, o com d’altres de més puntuals i finançades col·lectivament a través de plataformes de micromecenatge, com l’Anuari Media.cat.

El que és significatiu -amb l’obligada esmena dels milions d’afectats per la fractura digital- és que aquest món sense barreres facilita i alhora imposa l’aproximació i coneixença de l’individu així com la presa en consideració del seu particular parer. Diu Gumersindo Lafuente en aquest article sobre periodisme i murs de pagament al Huffington Post que:

Hoy, más que nunca, el periodismo tiene que estar al servicio de la gente, tiene que usar todo el poder de la tecnología para mejorar su compromiso de calidad, pero también para comunicar de manera directa con unas audiencias que son más activas y más exigentes que nunca y que poseen herramientas igual de poderosas y sofisticadas que las que usan los profesionales.

Sigui com sigui que s’hagin de finançar, les reconvertides propostes de relació amb els consumidors d’informació no poden ser un simple trasllat del contingut de sempre al format web o el seu mer revestiment amb d’altres llenguatges. I sobretot, com sostenia en aquest text sobre riscs i oportunitats per al periodisme del segle XXI la doctora en Ciències de la Informació Maricarmen F. Chapou, cap tendència pot considerar-se novedosa ni, per tant, aspirar a ser viable sense tenir ben present un consumidor que ja no concep costejar productes informatius que inherentment no incloguin:

(…) relación con el lector (interactiva, coparticipativa y donde el receptor puede llegar a ser coproductor de información al mismo tiempo que consumidor), retroalimentación (directa e inmediata gracias a la incorporación de foros o redes sociales), entre otras

Fracàs de la missió d’intermediació

Perquè no és que l’eina o el suport tradicional de la informació -que el diari imprès exemplifica a la perfecció- hagi esdevingut en sí difícilment sostenible en un món digital i d’obligada optimització de recursos com el nostre; que ho és realment. És també -o sobretot- el fet que aquest vehicle ideat, en principi, per a la transmissió d’informació a la ciutadania hagi acabat traint la seva vocació de servei al ciutadà.

De vegades ha resultat ben complicat saber si el que tenies a les mans era un periòdic d’informació amb incrustacions publicitàries o més aviat publicitat amb incrustacions informatives (recordo, en aquest sentit, una relació 40/60 favorable a la publicitat en un estudi personal sobre La Vanguardia en els llunyans temps de facultat). Però més significatiu encara: tal i com afirma el periodista Pere Rusiñol en aquest reportatge de Jordi Garriga per a L’Econòmic, la ferotge cacera de l’anunciant a què va llençar-se la premsa catalana i espanyola va arribar a generar una veritable bombolla publicitària:

Tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d’exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d’augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries

De tal manera que, és clar, arriba internet, arriba el 2.0, la informació circula amb llibertat i gratuïtament per la xarxa, i la premsa, immersa en una perenne “trencada de banyes” sobre com seguir fent sostenible el seu negoci, poc a poc va sospitant que potser la pel·lícula no tractava tant de l’ocàs d’una eina com de la indetectada pèrdua de confiança del teòric destinatari del servei cap al seu prestador. O, com explica el vicesecretari de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Nemesio Rodríguez, en el reportatge d’Aurora Muñoz per a ZoomNews, d’una deserció d’aquells a qui se’ls ha girat constantment l’esquena:

Los lectores siguen ahí. Seguramente ya no quieren leer en el papel, pero quieren seguir leyendo. Sus necesidades no han desaparecido. Unos emigran a la web porque el contenido es gratis, pero la mayoría se van porque el periódico en papel ha dejado de investigar, de controlar a los poderes. Ha perdido su misión de intermediación y ya no le sirve al ciudadano

Perquè quan els ciutadans perceben que la premsa ha deixat d’exercir la tasca mitjancera per a la que va ser creada i que ja no els és útil -i això concordaria amb el pèssim reconeixement social de la tasca periodística en aquell baròmetre del CIS-, ¿què els pot empènyer, en aquest nou paradigma comunicacional, a sufragar un producte que no aporta valor afegit, i què els ha d’impedir, en canvi, de cercar per al seu compte el buit que la missió incomplerta de la premsa els ha llegat?

I si canviem de subjecte d’anàlisi…:

La desafección o distanciamiento entre la política y la sociedad civil existente hoy en España es una lamentable y triste realidad que tiene su origen, a mi juicio, en la incapacidad de los partidos políticos (básicamente, los dos principales) para hacer útil y efectiva la intermediación entre ciudadanos e instituciones públicas.

…ens adonem que les causes de la desafecció política que identifica Xaquín Álvarez Corbacho en aquest article a La Voz de Galicia són, altre cop, la inutilitat i inefectivitat de la tasca intermediadora entre ciutadans i institucions per part de les formacions polítiques; és a dir, fracàs, també, de la seva particular missió d’intermediació.

Girant l’esquena a l’esquena

Fa poc més d’una setmana el president Rajoy repetia la fórmula emprada dos mesos abans: comparèixer davant la cada cop més angoixada opinió pública en format 2D i sense permetre que les angoixes de la ciutadania li poguessin ser traslladades -per a ser confirmades o rebatudes- per mitjà dels no menys angoixats periodistes, l’instrument concebut a aquest efecte.

Fa poc més d’una setmana els mitjans de comunicació -amb honroses excepcions com ElDiario.es i 20 Minutos– enviaven els angoixats periodistes a omplir a vessar una sala de premsa per seguir -sense possibilitat de traslladar angoixes col·lectives- les paraules que escupia en format 2D el president dels angoixats espanyols, el mateix innocu seguiment que podíem fer molts d’altres des de casa, des de la feina, des del metro.

Però, com deia Juliana, tot i l’enèrgica protesta de les “xarxes” pel vet a les preguntes i per la submissa obediència dels professionals de la informació:

En realitat mai no n’hi ha hagut [de preguntes] en aquests actes. A cap partit

És a dir, això sempre s’ha fet així.

Joan Subirats titulava el passat diumenge un article a El País amb un aclaridor Ya no se puede ir tirando. La peça no aborda en cap cas el tema d’aquest post i els subjectes d’anàlisi no són ni partits o líders polítics ni mitjans de comunicació, sinó la gestió interna de les administracions públiques. La “manipulació” del títol i del següent subtítol crec, però, que pot justificar-se per la possibilitat de transposar-ne els elements:

Tenemos que discutir cómo replanteamos funciones y formatos de funcionamiento de las administraciones públicas

¿Que fa 35 anys que aquestes reunions privades dels partits polítics s’obren a la premsa però no pas al seu interrogatori? Tan cert com insignificant. La qüestió és reflexionar, primer, sobre si aquest i d’altres formats d’ús habitual compleixen, stricto sensu, la funció de servei a la ciutadania; i segon, en tot cas, si la seva perpetuació pot ser encara admissible, no en el món digital, sinó en el món de les relacions comunicatives en constant modificació que aquest món digital propicia.

La sala de premsa a vessar de periodistes seguint amb atenció un president enllaunat il·lustra amb exactitud el que ha succeït durant tants anys i que, pel que sembla, es resisteix encara a deixar de succeir: polítics i premsa, premsa i polítics, dos servidors públics que han oblidat que els ciutadans som en realitat els seus servits, els seus consumidors, els seus clients.

S’hi resisteixin o no, que pensin que amb clients cada cop més alliberats, que ja no construeixen únicament el seu parer a partir dels missatges verticals que els adrecen els teòrics servidors; que connecten, expressen i deliberen amb d’altres clients i a esquenes d’aquells; que se senten refermats com per emetre o compartir opinió pròpia o col·lectiva, per abordar personatges mediàtics, contradir-los i, fins i tot, despullar-los de manera pública; amb clients d’aquesta mena, aquella esquena única, aquella esquena de sempre, aquella esquena amb què “sempre s’ha anat tirant” , ja no resulta -si és que ho va ser alguna vegada- gens atractiva.

Dos més dos, cinc

S’ha apuntat diverses vegades en aquest mateix blog: les eines de què disposem per ser conscients del que comporta el crític procés de transformació que patim fomenten paradoxalment la inconsciència. En canvi, il·lustrant-ho amb un exemple ben galdós, un ciutadà mig del nostre país que en aquests instants despertés d’un coma profund de quatre o cinc anys probablement es posaria a promoure com un foll solitari la revolta.

La realitat actual no seria objectivament pitjor per al sobtat retornat a la vida que per aquells que n’hem viscut la dolorosa transformació pas a pas i en plenes facultats mentals. És tan sols la percepció de la pèrdua la que provocaria el divergent comportament entre els tothora conscients i l’inconscient de llarga duració. Una actitud oposada que seria el resultat de l’esmentada paradoxa, no essent pas el temporal son perllongat, sinó la permanent consciència de la rabiosa actualitat, el que conduiria a un cert estat de narcosi.

Ho definia fa uns dies al diari Ara la sociòloga Sara Moreno com la Ceguesa d’actualitat, una altra paradoxa, perquè precisament serien els observadors assidus d’aquest rabiós present els qui en patirien l’afecció:

Tal com explica Norbert Elias a Humana conditio, una anàlisi sociològica sobre el període de la Guerra Freda, “aquells que queden absorbits per les qüestions d’actualitat sense mai mirar més enllà, es pot considerar que són pràcticament cecs”

Hi ha qui fins i tot fa extensible aquesta “ceguesa d’actualitat” a aquells que, a través de les noves tecnologies de la informació, acaparen dades i referències amb gran voracitat. De la saturació informativa entesa com a antònim de claredat ens en parlava l’il·lustrador satíric Andrés Rabago, ‘El Roto’, en una entrevista d’elDiario.es:

(…) estamos justamente en el momento de mayor gravedad porque no tenemos una visión clara de las cosas. Para clarificar la visión necesitamos de una mayor austeridad de los medios y de nosotros mismos. Hay una especie como de necesidad de estar continuamente acaparando datos o informaciones que no nos llevan a una mayor comprensión. La comprensión no parte del hecho de que haya una mayor cantidad sino de la calidad de la información.

Dit de manera planera, hi veuríem i estaríem al corrent, però no assimilaríem ni entendríem.

No és que aquesta màxima sigui una característica del període decadent que les societats -dites- occidentals estan patint en el present. Els efectes alienants que el bombardeig informatiu i la cultura de l’entreteniment provoquen en la massa social fa dècades que estan detectats i analitzats.

Però en temps d’eufòria econòmica la ceguesa i la nul·la comprensió no esdevindrien, aparentment, tan nocius. Al cap i a la fi, si el benestar que la majoria experimentem a la llar, al treball i al cafè coincideix amb el que percebem a la tele, tot sembla remar en una mateixa direcció (encara que la barca posi proa al desastre). Són temps -segur que els recordarem- en què treballadors per compte d’altri, autònoms, petits comerciants, mitjans o grans empresaris visualitzen el present i el futur immediat amb la mateixa satisfacció que transmeten govern de torn i líders d’opinió.

En paral·lel a la massiva línia eufòrica, però, se situa una altra línia, minoritària i refractària a l’agenda, ritmes i percepció generals. És la línia formada tant per les alertes raonades sobre l’erroni rumb emprès com per les formes d’organització social, política i econòmica alternatives. Per bé que tan tangible com la ufanosa i predominant, es tracta d’una línia aïllada, marginal, per tant, invisible i sense capacitat de penetració en el sentir majoritari.

Tornant al llenguatge planer, doncs, també en moments de confort general hi veuríem sense veure-hi i sabríem sense entendre, però en coincidir realitat viscuda i realitat comunicada no hi hauria espai per al desconcert.

La cosa canvia en moments de depressió. No significa això que els mitjans de comunicació de masses reportin verd a una societat majoritàriament ofegada pel vermell; al contrari, tan minuciosament difosa va ser l’eufòria consumista com ara el rutinari desesper i els seus presumptes antídots. El que significa és que, tant en temps de vaques grosses com en temps de vaques magres, les receptes pertinents sempre són prescrites pels mateixos facultatius, aquells que en èpoques d’engreix guanyen molt i en les d’aprimament, encara més.

I aquí és on s’esdevé la dissociació.

Desafecció que no minva

Parlaríem d’una mena de dissociació social per referir-nos a la persistent percepció de llunyania entre la realitat que podem viure de manera majoritària a la llar, al treball -si n’hi ha- o al cafè i la que comuniquen els nostres representants polítics, i els experts, analistes i opinadors de capçalera a través dels seus altaveus, els mitjans massius.

L’allunyament social vers l’opac diàleg entre els principals agents polítics i els principals agents de comunicació ve, com sabem, de lluny. No només per la preeminència de discussions, rèpliques i contrarèpliques sovint buides de contingut i explicables únicament en termes d’interès de confrontació partidista, sinó també -i sobretot- per la impossibilitat fàctica per a la ciutadania de participar i incidir en el dia a dia dels debats que els esmentats agents duen a terme -segons diuen- a l’encalç del benestar de tots. El “tot per al poble però sense el poble” il·lustradament despòtic no distaria massa d’un sistema que només ens escolta cada quatre anys.

El periodista Albert Sàez recordava en aquest post que “No ens representen, no diuen la veritat”, el lema del moviment 15M que es va fer famós l’any passat, evidenciava que:

(…) la democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància.

L’actual depressió, sens dubte, n’ha fet més virulents els símptomes. De l’aplicació de solucions que recruen la crisi per part de qui diu treballar per al nostre benestar sense ni un bri de fiscalització per part de qui afirma ser el poder número quatre, en resulta un cada cop més arrelat i extès sentiment de no representativitat entre la ciutadania. Un divorci latent que, tanmateix, en veure’s en contacte amb el conformisme poruc i gairebé místic que la suposada inevitabilitat de les mesures anticrisi propicia, no acaba traduint-se en l’esperable esclat de rebel·lia col·lectiva sinó en general perplexitat; de retruc, per tant, en obediència.

Titubejos que derivarien -i per això se’n lliuraria l’imaginari excomatós de llarga durada- de la no completa consciència per part del constant observador de l’actualitat. Sí, existeix desafecció, esgotament, sensació d’engany, però l’actualitat no ens exposa davant dels nassos de manera tossuda i reiterada on érem i on som, de què disposàvem aleshores i de què no ara mateix i, més important, per què no han estat possibles altres solucions que no conduissin al desastre. I contra la roda de la inconsciència que gira -i ens fa girar- sense pausa, esdevé àrdua l’articulació d’una consciència col·lectiva manifestament opositora.

Aquesta és, però, la línia predominant. En tant que constituïda per una majoria de consciències inconscients guiades per climes no subjectes a escrutini ni interpel·lació pública, la línia predominant fluctua com en el trastorn bipolar entre l’eufòria i la depressió. La mateixa onada emocional que fa uns anys ens privava de rebutjar col·lectivament l’irrestitible “si vols, pots” de les entitats financeres, ara no ens permet de rebel·lar-nos contra unes mesures anticrisi no només inútils sinó palpablement agreujadores de la situació.

Prenem d’exemple aquest article del diari irlandès Independent del passat diumenge on es comparava la situació catastròfica de l’economia de l’obedient Irlanda amb la de la Islàndia non grata que està sortint del pou:

El tresor d’Islàndia va col·locar amb èxit 1.000 milions de dòlars en bons a 10 anys el passat mes de maig. Aquests bons havien estat valorats inicialment per produir un diferencial de 407 punts bàsics (4,07 %) sobre els bons del Tresor dels Estats Units, un marge que posteriorment s’ha reduït a 296 punts bàsics.

No és qüestió d’inexistència d’alternatives polítiques i informatives sinó de constant focalització de l’atenció ciutadana dels països submissos en l’únic camí possible. Si dia rere dia et permeten triar entre meló i meló, acabaràs menjant meló; però més important encara, al final ja no et preguntaràs per quins set sous no t’ofereixen cap altra fruita per postres.

Però havíem deixat arraconada l’altra línia, la paral·lela, aquella tan estable com minoritària i -tradicionalment- invisible.

Dèiem que es tracta de la línia formada tant per aquells que ens proporcionen alternatives a la visió “experta” comunment difosa i acceptada, com per aquells que experimenten en el seu dia a dia formes de participació col·lectiva i d’organització econòmica allunyades de l’oficial. Parlàvem de línia invisible, sí; com haureu vist, ara hi hem afegit l’atenuador “tradicionalment”.

La societat complexa

En un molt interessant article, Catalonia: the case for glocal rethink, el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova pren l’imprevist resultat de les darreres eleccions catalanes com a exemple de la creixent dificultat que troben, a l’hora d’abordar les societats contemporànies, uns sistemes polítics que empren en essència els mateixos instruments formals de dècades passades.

La disparitat entre els “processos econòmics” (…) i els nostres sistemes polítics basats en mecanismes institucionals d’un altre segle, genera un gran nombre de reaccions en les nostres societats. Això és la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política, la difusa cultura de l’abisme entre “nosaltres” (els ciutadans) i “ells” (els polítics), amb additius del tipus “tots són iguals” basats en arguments ben fonamentats que deriven de la proliferació de casos de corrupció, clientelisme, polítiques de porta giratòria entre les elits, etc.

Segons Vilanova, el president Mas va cometre un greu error focalitzant la campanya electoral en un únic tema (el sobiranisme) i, en conseqüència, va rebre com a resposta de la societat catalana un definitiu i contundent bany de realitat:

Com a conclusió: la versió catalana de sistema bipartidista se n’ha anat en orris, i ens hem vist arrossegats cap a una cambra més del tipus “belga” o “israeliana”. Bones o males notícies? El temps ho dirà. En teoria és bo perquè millora la diversitat de la representació social i política en el Parlament. Però és dolent per a la governança, ja que el resultat propicia un executiu molt menys estable

Aquesta anècdota catalana que el professor Vilanova converteix en categoria vindria a ser corroborada pels indicis de progressiva pèrdua de confiança, en especial a Europa, cap als partits polítics predominants tradicionals, vistos com a principals responsables de la perpetuació d’un sistema de representativitat democràtica que no dóna veu a la ciutadania ni aporta veritables solucions a les seves greus problemàtiques.

La desafecció vers la política tradicional i la seva submissió als poders no elegits exercits per les elits financeres no seria l’única línia divisòria -més de tipus vertical- que afectaria les democràcies occidentals europees. A parer de Michael McTiernan, editor i investigador a Policy Network, començaria a visualitzar-se a Europa una altra fractura; aquesta, però, de caire transversal.

A The coming conflict between generations, McTiernan sosté que la joventut europea percep de manera creixent que el cada cop menys esplèndid estat del benestar focalitza la seva acció especialment en la tercera edat (sanitat i pensions) i desatén el propi futur del continent, és a dir, la formació i l’educació dels joves. L’incipient conflicte intergeneracional s’estaria fent palpable amb la gradual pèrdua de suport electoral de la primera franja d’edat amb dret a vot cap als partits històrics i preponderants de la vella Europa; en particular, resultaria:

(…) un malson polític pels partits de centre-esquerra, l’oferta electoral dels quals es fonamenta en promeses de progrés social i en el principi de justícia. També s’alimenta de l'”anti-política” i de la minvant confiança en les capacitats de l’estat del benestar, govern i polítiques democràtiques

Tant el progressiu rebuig social global “de la superficialitat de la narrativa dels partits polítics” (i, de retruc, dels mitjans que ens la retransmeten), com el també creixent conflicte intergeneracional evidenciarien el que el professor Vilanova qualifica de fallida estructural del tradicional contracte social que cohesiona la ciutadania, qüestió que el duu a preguntar-se finalment:

Com combatrem la desaparició d’alguns drets comuns (valors i interessos col·lectius) que la ciutadania tradicionalment ha vist reflectits en les institucions públiques (els poders legislatiu, executiu i judicial)?

Si a la desafecció vers la rigidesa d’unes estructures jeràrquiques i al discurs frívol del nostre sistema polític li afegim la constatació que, com diu Manuel Castells en aquesta entrevista de la BBC, vivim ja hores d’ara en una societat en xarxa:

(…) una societat on les activitats principals en què la gent s’involucra s’organitzen fonamentalment en xarxes, més que no pas en organitzacions verticals

… la derivada final no pot ser altra cosa que una ciutadania en essència menys previsible; una societat, per tant, irreversiblement més complexa.

La suma, fins ara, impossible

Recopilem conceptes.

Tenim, d’una banda, una línia majoritària formada per la ciutadania enganxada a l’actualitat, conscient de totes i cadascuna de les pèrdues de drets socials que s’han anat produint, i alhora prou inconscient de l’abast dramàtic del conjunt de pèrdues com per no desenganxar-se de la roda d’un sistema que, per bé que feixugament, segueix girant sense pausa.

De l’altra, tenim la línia minoritària paral·lela que, com la seva pròpia naturalesa indica, no ha tingut mai cap punt de contacte amb la roda que gira. Allà dins, consciències especialment polititzades experimenten una vida individual i col·lectiva al marge dels instruments de la democràcia representativa i dels dictats de la societat de consum.

El tercer concepte seria la progressiva desafecció del global de la ciutadania vers una concepció de la democràcia que es percep ineficaç perquè ha sublimat un cercle de poder partito-mediàtic autocomplaent que no exerceix el seu únic deure de servei públic. Una desafecció que es traduiria en un creixent càstig a les formacions polítiques clàssiques i en la cerca de nous discursos i mètodes de participació que responguin als mecanismes propis d’una societat connectada en xarxa, per tant, eminentment complexa.

És aquest darrer concepte, el de la complexitat social, el que estaria fent trontollar el marc simple -per previsible- en el que ens hem mogut fins fa ben poc. Un marc que ha estat tant temps simple i previsible perquè en el seu interior -com explicava en el darrer punt d’aquest post– es dibuixaven carpetes i estigmatitzacions absolutament estanques i enfrontades entre sí. Una carpeta central, la de la correcció política, la del marge permès de debat ciutadà, en front d’una altra, la marginal, la del discurs anti-tot, carpeta que només abandonava el seu permanent estat d’invisibilitat per -a través de la condemna de la seva inherent radicalitat- vigoritzar la carpeta central o institucional.

En el present article no hem parlat de carpetes estanques i enfrontades, sinó de línies, de línies paral·leles. Perquè el que interessava no era tant subratllar els seus límits rígids i la seva opacitat com el seu caràcter evolucionador, d’elements tangibles que avancen en el temps amb agendes i ritmes diferents, l’un al costat de l’altre i, en principi, sense connexió.

Però la complexitat social s’ha carregat aquest “en principi”. Ara les línies tradicionalment paral·leles comencen a confluir, de la mateixa manera que els sòlids i opacs murs que delimitaven les carpetes mostren evidents signes de porositat. I quan es desdibuixen les fronteres, s’esdevé la interacció. Amb la interacció es coneixen noves realitats. Amb el coneixement de noves realitats, emergeixen dubtes i, amb ells, els grisos. I dubtes i grisos fan possible l’aparició de sorprenents convergències ciutadanes, i les noves convergències possibiliten instantànies no fa pas tant inimaginables:

foto: Albert Bertran El Periódico de Catalunya

Pere Vilanova exposava els resultats de les darreres eleccions catalanes com a experiment de glocalització, és a dir, la barreja d’una concepció global i sense barreres del món amb una acció focalitzada en allò local i particular. Atesa la convivència harmònica d’ideologia internacionalista amb un marc nacional concret desitjat (Països Catalans federats), la CUP sembla, en sí mateix, un bon exemple d’aquesta glocalització.

És, però, la irrupció d’aquesta trencadora formació en la principal institució democràtica del país que tan bé plasma la fotografia la que proporciona elements propis de la glocalització realment significatius i extrapolables. Al cap i a la fi, una formació de caràcter assembleari, amb anys de singulars experiències de gestió exclusivament local, que viu a -i beu de- la xarxa, i que ha aconseguit conjuminar gran part del tradicional polititzat que no votava amb un bon pessic del clàssic votant desencantat, ha “assaltat” el Parlament de Catalunya.

Més enllà de les moltes altres reflexions que d’aquest concret exemple se’n podrien derivar, començaria a dibuixar-se un panorama que sembla exigir la introducció de novedoses eines i regles de joc. Tenim carpetes antigament estanques que es permeabilitzen, límits de grans traços que es difuminen, línies paral·leles que conflueixen, invisibilitats que es visibilitzen, inconsciències que es consciencien… Tenim més complexitat i menys previsibilitat.

De moment també, però, tenim encara la calculadora que, tossuda, segueix retornant-nos quatre quan li sumem un parell a dos.