Per què podem enviar llibres a Trump?

(article publicat originalment a Media.cat)

Fa uns dies es va filtrar a la premsa una d’aquelles campanyes institucionals de foment de la lectura que, de tant en tant, plouen en aquest país. La campanya sorgia, en aquest cas, de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i, de seguida, va rebre a les xarxes l’«amable benvinguda» de professionals del món dels llibres i les lletres.

Les crítiques se centraven en tres punts: en el típic concurs públic que, oh sorpresa!, va a parar a mans de l’empresa de l’amiguet; en els 108.000 € de diners públics que costava la campanya; i en l’acció més «singular i atrevida», lògicament descartada a la fi: l’enviament al president dels Estats Units, Donald Trump, de llibres escollits per llibreters i bibliotecaris de la ciutat sota el lluminós lema open your mind.

Deixarem de banda la vessant de gestió i administració dels recursos públics així com els noms propis locals que n’han estat protagonistes i focalitzarem l’atenció, precisament, en el que havia d’esdevenir l’acció estrella i més mediàtica de la campanya, aquest lot de llibres que s’havia de dirigir a la Casa Blanca. Més en concret, en el context que afavoreix tant la gestació d’una idea d’aquest calibre com la sorprenent posterior absència de tallafocs mínimament crítics en les altes instàncies professionals.

I és que per tal que una acció objectivament prepotent i irrespectuosa amb tot un representant de la voluntat popular de l’encara primera potència mundial sigui plantejada seriosament per un equip de creatius publicitaris, acceptada i promoguda per l’àrea de cultura del consistori d’una de les ciutats de moda del planeta, i assumida –en primera instància– pel gremi de llibreters i gairebé per l’organisme que gestiona les biblioteques de la ciutat, vol dir que el camp de l’opinió pública està òptimament abonat en aquest sentit.

A ningú se li hagués passat pel cap enviar bibliografia a un líder com Barak Obama, per motius que ens resulten obvis. Però és que tampoc ningú s’hagués plantejat fer res semblant amb George W. Bush, un president dels EUA enormement criticat en el seu moment i a qui no poques vegades havíem tractat de «texà ignorant».

Per què ara sí, doncs? ¿Són la inherent impresentabilitat del personatge i la seva ideologia fastigosa el que explica que ens sentim amb el dret de recomanar públicament al senyor Trump unes quantes lectures des del nostre presumpte altar d’exquisit hàbit lector? ¿O més aviat ho explicaria el fet que –probablement, per primer cop en la història dels Estats Units– un president escollit a través de les mateixes regles de joc electorals sigui públicament i sistemàtica menystingut, si no ridiculitzat? ¿I no ho deu explicar també que darrerament els ciutadans ens hàgim avesat a què, amb absoluta normalitat, determinats exercicis de la nostra voluntat siguin qualificats –en cap cas, de manera innocent– d’«error inadmissible»?

Ningú millor per respondre aquests interrogants que Antonio Caño, director de El País, a través de l’editorial amb què va saludar amb el fervor esperable el triomf sense pal·liatius de Pedro Sánchez a les primàries socialistes. El titular ja ho diu pràcticament tot: El Brexit del PSOE. Però amb el següent paràgraf (en negreta, les paraules clau), el rotatiu de Caño remata a gol:

La propuesta de Sánchez ha recogido con suma eficacia otras experiencias de nuestro entorno, desde el Brexit hasta el referéndum colombiano o la victoria de Trump, donde la emoción y la indignación ciega se han contrapuesto exitosamente a la razón, los argumentos y el contraste de los hechos

Traduït: creiem en la sobirania del poble sempre i quan el poble exerceixi la seva sobirania de manera correcta. És a dir, creiem en la sobirania del poble sempre i quan NO voti Brexit, NO voti contra els acords de pau de Colòmbia, NO voti Trump, NO voti Pedro Sánchez a les primàries del PSOE… O, com també es diu en la resta del text editorial d’El País (negreta entre cometes), sempre i quan NO es deixi seduir pel «radical» Benoît Hamon (triomfador de les primàries del Partit Socialista francès), pel «populista» Jeremy Corbyn (actual líder del Partit Laborista britànic) o per la «demagogia conocida en Podemos o Trump», o per formacions com el PSOE que, amb Pedro Sánchez al capdavant, pateixen «confusión ideológica» i es recolzen en un «modelo de partido asambleario».

Ras i curt, no creiem en la sobirania del poble.

Que què hi tenen a veure El País i Pedro Sánchez amb el fet que no ens semblés fora de lloc enviar-li llibres a Mr. Trump? Aparentment, res. I, en realitat, tot.

Segons El País –i segons la immensa major part de la indústria de la comunicació massiva–, Trump, Le Pen, el Brexit o, en una altra escala, Melenchon, Iglesias, o el propi Sánchez, representen el triomf de la incultura, el triomf del poble illetrat que no és capaç d’atendre als arguments racionals i al contrast dels fets, el triomf del poble que es deixa portar per la rauxa i pels impulsos purament emocionals. Les mateixes actituds viscerals i irracionals que, curiosament, la pròpia indústria de la comunicació no només tolera sinó que explota fins a la nàusea quan del que parlem no és de comportament electoral sinó d’hàbits de consum.

Tot el que no visqui dins els marges d’allò que els Caño i companyia anomenen «moderació» tot i que no ho sigui (l’«extrem centrisme» de què parla Tariq Ali), rep el nom de «populisme». I, com a tal, el populisme no ha de ser tan sols objecte de rebuig i mofa sinó també, i sobretot, objecte de reeducació i reconducció pública.

Pescava a Facebook l’altre dia, precisament, una acurada definició del concepte, en especial de la intencionalitat que s’amaga rere el reiterat ús d’aquest mantra del populisme com a ésser diabòlic:

El concepte ‘populisme’ és imprecís però còmode i funcional. S’utilitza expressament per atacar la seva arrel terminològica: el populus. La demonització del populisme és, doncs, una excusa per tal de demonitzar al poble que, en un sistema realment democràtic, ostenta la sobirania i l’exerceix

El caldo de cultiu que gairebé ha permès que una barrabassada prepotent i arrogant com aconsellar lectures a un líder mundial democràticament escollit hagi estat a punt de consumar-se, s’ha estat llaurant des de fa anys i segueix llaurant-se a consciència, dia rere dia, en els altaveus mediàtics i, com a conseqüència, en l’opinió pública. El TINA (there is no alternative) thatcherià, la tecnocràcia presumptament neutra ideològicament (ara en podríem dir macronització) i fins i tot un cert despotisme il·lustrat, ja han estat completament assumits per la ciutadania de principis de segle XXI. Malauradament, és la certificació que hem integrat i fet nostre el discurs interessat que sosté que existeixen àrees de la vida que no poden deixar-se en mans de la voluntat popular. I aquesta és, en definitiva, la certificació de la renúncia del poble a ser allò que és, a ser allò que no pot deixar de ser mai i en cap cas: subjecte polític.

Anuncis

Transcendir la política… quina por!

(article publicat originalment a Media.cat)

Ja el tenim aquí. El multimilionari populista, racista i misogin que de cap de les maneres podia guanyar les eleccions el primer dimarts després del primer dilluns de novembre de l’any passat és ja el 45è president d’Amèrica (com els agrada anomenar el seu país als estatunidencs… i, incomprensiblement també, a periodistes de casa nostra).

I tal i com va passar aquell dia, amb l’Inauguration Day han tornat a la palestra les manifestacions de col·lectius ben diversos als Estats Units, i també a d’altres indrets del món, en contra d’aquesta realitat. Una realitat que, per incòmoda, dolorosa o fastigosa que sigui, és producte d’exactament les mateixes regles de joc que van entronitzar Barack Obama fa 4 i 8 anys o George W. Bush en fa 12 i 16.

Ha tornat la indignació i, amb ella, certa superioritat moral d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres que prefereix llençar un paorós crit el cel davant l’adveniment del diable –o la diablessa, potser aviat, pocs quilòmetres al nord– enlloc de com a mínim autoflagelar-se per la seva col·laboració, per activa o per passiva, en la globalització del capital i de la pobresa i en el desemparament de les cada cop més voluminoses classes subalternes.

Si hi ha res que sorprenents fenòmens com el de Trump posen de manifest de manera crua és la urgent necessitat de fer política. En majúscules! De la política entesa, no com a tasca exercida –i/o calculada– per uns quants il·lustrats en qualsevol dels escenaris institucionals i guinyols mediàtics, sinó entesa com el que realment és, com a quelcom consubstancial a tot individu –ésser social de mena–, com a activitat constant no delegada de deliberació, confrontació, decisió i generació de nova realitat en comunitat i per a la comunitat.

És per això que em va semblar particularment aberrant l’editorial de Vicent Partal del passat divendres, en què el protagonista no era pas Donald Trump sinó el nostre tema del moment (un altre déjà-vu, sí, què hi farem!): el nou pimpampum entre els dos grups parlamentaris independentistes al voltant d’aquest posicionament polític fet sil·logisme que supedita la celebració d’aquell “referèndum o referèndum” a l’aprovació dels pressupostos. I deia això el director de Vilaweb:

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera. (…) Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política.

Resumint-ho, que en la història dels països hi ha moments en què simplement cal fer política, i d’altres, en canvi, en què la transcendència del moment concret del país exigeix –vet aquí un curiós joc de paraules– que la política sigui transcendida.

Vàries coses em neguitegen d’aquest text. La primera és aquest subjecte «país» que sembla posseir entitat i història pròpies (tot i que ja imagino que l’autor es refereix al territori i la seva gent) i que, per tant, de la seva etapa vital concreta en dependria si al seu interior toca desenvolupar-hi o no activitat política. L’altra, és aquesta oposició tàcita entre l’exercici de la política per a la gestió més rutinària del dia a dia –recordem el «simplement» i el «molt poc important en comparació a…»– i l’absència de política per a qualsevol «pas de gegant» que hagi d’afrontar aquesta entitat superior. I la darrera és el còctel de les dues anteriors i l’exposo amb un parell o tres d’interrogants:

Com podem mai plantejar anar més enllà de la política tenint en compte que som, en essència, animals polítics? Com podem, especialment, plantejar-nos fer «passos de gegant» com a col·lectivitat sense que hi intervingui la política? Com podem acceptar, ni que sigui inconscientment, que existeix cap entitat, diguem-ne, suprahumana, que posseeix una mena de ritme biològic, o destí, que la duu a construir realitat nova, present nou sense intervenció de la comunitat, per tant, de la política?

Sí, ja ho sé, tot plegat són qüestions molt filosòfiques que transcendeixen –aquí sí– l’objectiu veritable de l’article d’en Partal, molt més mundà, que era condemnar la batalla egoista particular de cada formació, referint-s’hi amb el terme «política» per comptes d’aquell que popularment coneixem com a «politiqueig». Paradoxalment, però, tot i l’interès per al bé superior que sembla que tenim al tombant i que ara i aquí ens imposaria anar més enllà de la política, en Partal des de la seva tribuna d’opinió no fa altra cosa que política pura i dura i, seguint el seu propi raonament, poc elevada: pressionar bàsicament una de les parts perquè cedeixi en la seva legítima pretensió política (ideològica) tot acceptant la legítima línia roja política (també, ideològica) de l’altre contendent.

Doncs sí, ja tenim el multimilionari populista, racista i misogin convertit en «cap del món lliure». I tots ens estirem dels cabells. Efectivament, a la Casa Blanca ja regna el populisme, aquest terme de naturalesa poc precisa que, malgrat això, potser no erraríem massa si el descrivíssim com el màxim exponent d’aquella tendència a la política que transcendeix la política, que sobrepassa aquella tasca contínua de fer i crear nova realitat en comunitat, que fins i tot va més enllà –ara ens ho diuen tothora i n’encunyen fins i tot un nou terme– de la veritat. O què passa? Què és una falsedat afirmar que portem anys sent víctimes precisament d’unes polítiques, oficialment no populistes, implementades per unes quantes entitats suprahumanes –d’aquestes que semblen tenir ànima pròpia i destí gravat sobre papirs– sense que hàgim tingut la possibilitat de discutir-les i decidir-les?

El llenguatge, especialment el que s’empra i es repeteix amb regularitat als mitjans de comunicació, no és que no sigui asexuat, és que és capaç de generar per sí sol una realitat nova que pot ser assumida de manera majoritària, fins i tot unànime, independentment de si és o no veraç. I no podem deslligar els Trumps i Le Pens nauseabunds d’una realitat que hem anat i seguim acceptant dolorosament: la renúncia, conscient o inconscient, d’aquests animals socials que som, a discutir, posar en dubte i crear en comunitat; la renúncia, en definitiva, a fer política col·lectiva absolutament de tot, a tot arreu i en tot moment; i, per contrast, l’acatament de la gran política –sempre transcendida– que emana dels ritmes biològics d’un fons monetari, d’un banc central, d’una unió de nacions dominada per una nació (o per uns quants creditors)… o d’un país.

Res no ha de ser forçosament d’una manera determinada. Cap model d’economia ni cap unitat monetària són indiscutibles. No hi ha res que toqui o que no toqui (per molt que vint-i-tres anys ens ho hagin fet integrar en el subconscient). Res no és neutre ni mancat d’intenció. La realitat humana, però, sí que és transcendent. Està sempre per decidir i l’anem creant nosaltres. Se’n diu política.

I la política no es pot transcendir. Mai dels mais. Tampoc –per no dir, encara menys– quan, com diu Vicent Partal, presumptament ens plantegem fer el «pas de gegant» de proclamar la independència –com era allò de la postveritat?– «a tot estirar el setembre de 2017».

I els mitjans… poden ser d’esquerres?

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirma en el seu darrer llibre Santiago Alba Rico que un programa veritablement d’esquerres ha de comprendre una voluntat revolucionària en el terreny econòmic, una de reformista en l’institucional i una altra de conservadora en l’antropològic. Des que a inicis d’any el filòsof madrileny va desglossar la seva provocadora recepta en la presentació del seu pamflet (sic) al Koitton Club de Sants, confesso que no he deixat de donar-li voltes al paper que en aquesta tríada d’elements crucials juguen els mitjans de comunicació social.

Cert, aquest recurrent neguit per analitzar els elements responsables de la generació i institucionalització de l’opinió pública des d’un punt de vista, diguem-ne, filosòfic és segurament una obsessiva i tediosa pèrdua de temps. Tanmateix, per treballar en la consecució d’una societat eminentment crítica no n’hi ha prou amb flamants i interessants propostes comunicatives que ens apropen a realitats informatives silenciades o tractades habitualment de manera superficial, amb o sense intencionalitat. No hi pot haver ciutadania crítica sense una profunda i constant revisió dels òrgans que esdevenen decisius en el disseny, generalització i manteniment de la norma social en cada moment històric. I amb la pèrdua de pes evident com a institucions socialitzadores d’Església, família i escola, ara per ara és obvi que els mitjans de comunicació massius en són encara els protagonistes –veurem per quant de temps– i que han o haurien de ser, per tant, objecte principal d’examen.

Una primera aproximació a la tesi d’Alba Rico és suficient per adonar-nos que, com a agents essencialment intermediaris que són, els mitjans de comunicació incideixen tant en el sistema econòmic com en l’arquitectura institucional i el comportament social i cultural de l’espècie humana. I ho fan o ho poden fer afavorint la preservació, alteració o transformació de qualsevol d’aquests camps. Acceptat això, el que simplement esbosso tot seguit és el caire que pren, en la meva opinió, la seva influència en cadascun dels tres terrenys.

D’inici, si alguna cosa resulta especialment sorprenent d’una crisi econòmica que ni els presumptes brots verds amaguen que és indefinida és que, tot i la massiva percepció ciutadana d’estafa generalitzada i tot i l’evidència de l’incessant increment de les desigualtats socials en el món anomenat desenvolupat, el model econòmic imperant en cap moment ha estat qüestionat en els nostres mitjans. I això no ho afirmo com a persona nítidament d’esquerres –que ho sóc i no me n’amago– sinó com a simple observador astorat de la realitat: quan és palès que les coses no funcionen, a la llar, a l’empresa, a la colla castellera, la reflexió oberta i sense límits, fins i tot sobre el model d’organització, és o hauria de ser obligada. Que a punt d’acabar 2014, més de sis anys després de l’esclat de la crisi, tot un tòtem de l’ultraliberalisme com Xavier Sala i Martín sigui l’economista de referència al programa líder de la ràdio pública nacional de Catalunya –recalco els mots “públic” i “nacional”– crec que pot ser un bon indicador sobre la mena de paper que juguen els mitjans en aquest terreny: amb sort potser haurem escoltat imprecises receptes reformadores (mesures de control sobre la rauxa especuladora), però en cap cas reflexions ni debat al voltant de la possible existència d’elements inherentment nocius en el propi sistema econòmic.

Els mitjans de comunicació són, en segon lloc, especialment rellevants en l’entramat institucional. No és només que en visquin i en beguin; és que els mitjans, en si mateixos, són institució. No obstant això, el seu tradicional rol mitjancer, aquest rol de transmissió de dalt a baix d’informació, entreteniment i propaganda generada en essència en els centres de poder, els permet jugar un paper ambigu en un moment de profunda desintegració de tot l’edifici institucional. D’una banda, és cert, poden reflectir en major o menor grau els símptomes externs d’aquesta descomposició: la intensa desafecció envers els òrgans tradicionals de representació de la veu ciutadana i la consegüent demanda de mesures regeneradores o transformadores, l’ocàs força generalitzat del bipartidisme en democràcies com la nostra, o la colonització del poder financer sobre la política institucional, l’Estat i, fins i tot, les organitzacions supraestatals. De l’altra, però, com l’orquestra del Titanic, segueixen interpretant una partitura periodística “alarmantment intervinguda” –com reconeixia amb resignació Sergi Pàmies fa un parell de mesos– com si el seu paper mitjancer i transmissor i el seu creixent allunyament de la realitat ciutadana no viatgessin en el mateix gran transatlàntic i cap al conegut fatal destí.

Per últim, els mitjans massius són transmissors de continguts rabiosament actuals i caducs que, bé en el camp de la informació bé en el de la publicitat, tendeixen a negar-nos la història, el recorregut i el context. Els mitjans són també insaciables esperonadors del no mirar enrere, de la competició, de la superació dels reptes i les conjuntures negatives sense laments ni reclamacions a través de la voluntat i l’esforç individuals, i en què els conceptes de solidaritat i col·laboració han quedat definitivament segrestats per exemples puntuals d’una tan benintencionada com autocomplaent almoina massiva. En aquest sentit, els mitjans de comunicació harmonitzen amb el permanent progrés i el creixement cec, sense límits ni aturador del capitalisme, amb aquesta aparentment innòcua revolució non-stop que, entre moltes altres coses, despulla l’ésser humà del seu intrínsec i vital tarannà social i cooperador.

Es preguntava en el seu treball Santiago Alba Rico si encara avui podem ser d’esquerres. I jo em pregunto si els mitjans de comunicació massius, una institució tan lligada en origen al pensament il·lustrat i evolutivament a les democràcies liberals, que és manifestament conservadora en el terreny econòmic, poc o gens reformista en l’entramat institucional de què forma part, i inalterablement revolucionària en el camp antropològic, pot haver-ho estat o arribar a ser-ho mai.

Potser no poden ni podran ser mai d’esquerres… ni cal que ho siguin, puntualitzaran alguns. El que caldria veure és, però, si de debò es pot garantir la total validesa d’aquella màxima extensament acceptada, la de que els mitjans de comunicació són indispensables per a la configuració d’una ciutadania crítica i amb lliure capacitat de decisió i per a la incentivació de la participació activa. Un parell de segles enrere la veu discordant de Kierkegaard ho posava decididament en dubte, tal i com recorda César Rendueles en el seu ‘Sociofobia’ (pàg.149-150):

Mientras la mayoría de pensadores del momento celebraba la expansión de la prensa y las revistas como una vía de democratización, Kierkegaard pensaba que iba en detrimento de la vida política. Los periódicos estaban al margen de las estructuras de poder, pero facilitaban que sus lectores mantuvieran opiniones muy vivas sobre casi cualquier tema de interés público. En cambio, no desarrollaban en igual grado el impulso de actuar en consecuencia. Al contrario, la saturación de opiniones e informaciones contrapuestas llevaba a aplazar indefinidamente cualquier decisión importante. La prensa, en definitiva, destruía la actividad política genuina, que para Kierkegaard tenía que ver con los compromisos intensos y las elecciones arriesgadas

Per bé que llunyana, la reflexió del filòsof danès podria ser un xic descoratjadora. No tant per les conseqüències que detectava en aquella incipient comunicació massiva, la mateixa comunicació massiva que, tot i ser encara hegemònica, es troba ja en manifest declivi. Sinó sobretot per la manera com podria ser llegida i interpretada amb ulls del ciutadà ciberconnectat del segle XXI i en un entorn de múltiples i acceleradament canviants relacions socials i comunicatives.

 

 

 

 

El mur és la vostra esquena

A partir de l’àmpliament criticada darrera aparició pública del president Rajoy a través d’una pantalla de plasma, Enric Juliana repassava en un interessant article l’evolució del “secret” en el sí de les formacions polítiques des de la transició fins l’actualitat.

Recordava el veterà periodista de La Vanguardia que, des que el PSUC va permetre el 1978 que per primera vegada la premsa fos testimoni de les seves reunions internes, totes les juntes nacionals dels partits polítics han autoritzat la cobertura dels mitjans de comunicació però no l’interrogatori periodístic:

(…) Rajoy va parlar en format televisat davant la junta nacional del PP i la xarxa li va recriminar que no acceptés preguntes. En realitat mai no n’hi ha hagut en aquests actes. A cap partit

Trenta-cinc anys separen el que, de fet, no deixa de ser un gest similar. El que aleshores va ser rebut com a gratificant signe d’obertura, però, ara és percebut com a anacrònic hermetisme.

I és que, com diu Juliana, entremig d’aquestes contraposades percepcions hem viscut, d’una banda, la transformació de la política exercida des del partit polític en missatge construït per i per a la televisió:

Sota el signe de la concepció berlusconiana de la política -tot és televisió-, els partits han convertit les seves principals activitats en espots per al telenotícies. Actuen a la pràctica com a productores de televisió

Una “professionalització” de la comunicació política que ha acabat per consolidar un model d’informació basat en una mena d’intercanvi de favors: nosaltres (partits) proporcionem titular, lead i talls de veu pràcticament mastegats, i vosaltres (mitjans massius) en essència exerciu de mers transmissors d’aquest missatge. Claredat i agilitat que aplanen la feina canalitzadora dels darrers i fan més efectiu el missatge dels primers.

I, d’altra banda, hem estat testimonis també de la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Així, l’engranatge d’aquest comerç informatiu és manté ben greixat mentre l’esquema tradicional “activitat emissora → passivitat receptora” no pateix fisures. Però en l’instant que el receptor abandona el seu habitual estat d’inacció en aquesta relació comunicacional, s’esquerda el monopoli de la canalització de la informació política en mans dels mitjans massius i s’afebleix de manera inexorable l’efectivitat del missatge que el partit polític pretén fer arrelar en l’opinió pública:

Avui el secret viu i llisca d’una altra manera.

… sentencia Juliana.

A qui era que servíem, doncs?

El diari The Guardian publicava a finals de març la conferència que va oferir Tien Tzuo, director executiu de Zuora (companyia dedicada al disseny i comercialització d’aplicacions per a empreses amb model de negoci basat en la subscripció) en el marc del Changing Media Summit 2013 organitzat pel propi mitjà britànic.

La ponència girava al voltant de la manera com les tradicionals capçaleres de premsa han d’adaptar el seu model de negoci en un món on-line que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos originats en la publicitat. Tzuo ve a dir que, com ho certifiquen diverses experiències fallides, l’establiment d’un mur de pagament -o paywall– per a les seves edicions digitals sense un replantejament en fons i forma del contingut ofert no en fa viable el projecte.

Per al directiu de Zuora, el punt clau del futur del negoci del tradicional diari imprès en el seu salt al món digital no és pas el fet d’implantar un mur de pagament ni que aquest sigui més o menys estricte, sinó passar d’una concepció de negoci basat en el producte (o productes) en venda a la del negoci basat en la relació amb el veritable client, que no és cap altre sinó el propi consumidor o lector del contingut:

Els anunciants són una part important de l’equació però no són els teus clients. (…) I quan ho observes a través d’aquest prisma el que realment veus és molta esperança, perquè en el canvi cap al món digital, els consumidors, els lectors de continguts de fet estan més afamats d’informació del que mai ho han estat abans.

I en un món digital que fa inevitable en el consumidor el tast de contingut informatiu de molt diversos mitjans, resulta més indispensable que mai -remarca el propi Tzuo en aquesta entrevista– establir una relació de confiança, una relació de marca amb el teu consumidor/lector i saber què espera trobar en el “seu” diari de referència:

Aquesta és la lliçó: hem de pensar en els nostres clients, saber qui són, mantenir-hi un diàleg, crear-hi una relació i aprendre d’aquesta relació recíproca

En el benentès que en la reconversió dels mitjans impresos massius la publicitat no deixarà de tenir un paper significatiu, per bé que substancialment menor, aquest retorn a la visió del lector com a veritable client va en la línia d’aquesta idea de comunitat de consumidors sustentadors de projectes que la conjunció noves tecnologies + crisi està fent aflorar.

És evident que, tant en la seva concepció empresarial com en el seu ideari -per tant, també en el seu contingut-, la realitat d’aquests grans mitjans impresos en procés de reconversió dista molt de la de joves iniciatives informatives amb exclusiu finançament a través de subscripcions, com el diari Mediapart francès, o de tipus cooperatiu, com La Marea de MasPúblico, o com d’altres de més puntuals i finançades col·lectivament a través de plataformes de micromecenatge, com l’Anuari Media.cat.

El que és significatiu -amb l’obligada esmena dels milions d’afectats per la fractura digital- és que aquest món sense barreres facilita i alhora imposa l’aproximació i coneixença de l’individu així com la presa en consideració del seu particular parer. Diu Gumersindo Lafuente en aquest article sobre periodisme i murs de pagament al Huffington Post que:

Hoy, más que nunca, el periodismo tiene que estar al servicio de la gente, tiene que usar todo el poder de la tecnología para mejorar su compromiso de calidad, pero también para comunicar de manera directa con unas audiencias que son más activas y más exigentes que nunca y que poseen herramientas igual de poderosas y sofisticadas que las que usan los profesionales.

Sigui com sigui que s’hagin de finançar, les reconvertides propostes de relació amb els consumidors d’informació no poden ser un simple trasllat del contingut de sempre al format web o el seu mer revestiment amb d’altres llenguatges. I sobretot, com sostenia en aquest text sobre riscs i oportunitats per al periodisme del segle XXI la doctora en Ciències de la Informació Maricarmen F. Chapou, cap tendència pot considerar-se novedosa ni, per tant, aspirar a ser viable sense tenir ben present un consumidor que ja no concep costejar productes informatius que inherentment no incloguin:

(…) relación con el lector (interactiva, coparticipativa y donde el receptor puede llegar a ser coproductor de información al mismo tiempo que consumidor), retroalimentación (directa e inmediata gracias a la incorporación de foros o redes sociales), entre otras

Fracàs de la missió d’intermediació

Perquè no és que l’eina o el suport tradicional de la informació -que el diari imprès exemplifica a la perfecció- hagi esdevingut en sí difícilment sostenible en un món digital i d’obligada optimització de recursos com el nostre; que ho és realment. És també -o sobretot- el fet que aquest vehicle ideat, en principi, per a la transmissió d’informació a la ciutadania hagi acabat traint la seva vocació de servei al ciutadà.

De vegades ha resultat ben complicat saber si el que tenies a les mans era un periòdic d’informació amb incrustacions publicitàries o més aviat publicitat amb incrustacions informatives (recordo, en aquest sentit, una relació 40/60 favorable a la publicitat en un estudi personal sobre La Vanguardia en els llunyans temps de facultat). Però més significatiu encara: tal i com afirma el periodista Pere Rusiñol en aquest reportatge de Jordi Garriga per a L’Econòmic, la ferotge cacera de l’anunciant a què va llençar-se la premsa catalana i espanyola va arribar a generar una veritable bombolla publicitària:

Tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d’exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d’augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries

De tal manera que, és clar, arriba internet, arriba el 2.0, la informació circula amb llibertat i gratuïtament per la xarxa, i la premsa, immersa en una perenne “trencada de banyes” sobre com seguir fent sostenible el seu negoci, poc a poc va sospitant que potser la pel·lícula no tractava tant de l’ocàs d’una eina com de la indetectada pèrdua de confiança del teòric destinatari del servei cap al seu prestador. O, com explica el vicesecretari de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Nemesio Rodríguez, en el reportatge d’Aurora Muñoz per a ZoomNews, d’una deserció d’aquells a qui se’ls ha girat constantment l’esquena:

Los lectores siguen ahí. Seguramente ya no quieren leer en el papel, pero quieren seguir leyendo. Sus necesidades no han desaparecido. Unos emigran a la web porque el contenido es gratis, pero la mayoría se van porque el periódico en papel ha dejado de investigar, de controlar a los poderes. Ha perdido su misión de intermediación y ya no le sirve al ciudadano

Perquè quan els ciutadans perceben que la premsa ha deixat d’exercir la tasca mitjancera per a la que va ser creada i que ja no els és útil -i això concordaria amb el pèssim reconeixement social de la tasca periodística en aquell baròmetre del CIS-, ¿què els pot empènyer, en aquest nou paradigma comunicacional, a sufragar un producte que no aporta valor afegit, i què els ha d’impedir, en canvi, de cercar per al seu compte el buit que la missió incomplerta de la premsa els ha llegat?

I si canviem de subjecte d’anàlisi…:

La desafección o distanciamiento entre la política y la sociedad civil existente hoy en España es una lamentable y triste realidad que tiene su origen, a mi juicio, en la incapacidad de los partidos políticos (básicamente, los dos principales) para hacer útil y efectiva la intermediación entre ciudadanos e instituciones públicas.

…ens adonem que les causes de la desafecció política que identifica Xaquín Álvarez Corbacho en aquest article a La Voz de Galicia són, altre cop, la inutilitat i inefectivitat de la tasca intermediadora entre ciutadans i institucions per part de les formacions polítiques; és a dir, fracàs, també, de la seva particular missió d’intermediació.

Girant l’esquena a l’esquena

Fa poc més d’una setmana el president Rajoy repetia la fórmula emprada dos mesos abans: comparèixer davant la cada cop més angoixada opinió pública en format 2D i sense permetre que les angoixes de la ciutadania li poguessin ser traslladades -per a ser confirmades o rebatudes- per mitjà dels no menys angoixats periodistes, l’instrument concebut a aquest efecte.

Fa poc més d’una setmana els mitjans de comunicació -amb honroses excepcions com ElDiario.es i 20 Minutos– enviaven els angoixats periodistes a omplir a vessar una sala de premsa per seguir -sense possibilitat de traslladar angoixes col·lectives- les paraules que escupia en format 2D el president dels angoixats espanyols, el mateix innocu seguiment que podíem fer molts d’altres des de casa, des de la feina, des del metro.

Però, com deia Juliana, tot i l’enèrgica protesta de les “xarxes” pel vet a les preguntes i per la submissa obediència dels professionals de la informació:

En realitat mai no n’hi ha hagut [de preguntes] en aquests actes. A cap partit

És a dir, això sempre s’ha fet així.

Joan Subirats titulava el passat diumenge un article a El País amb un aclaridor Ya no se puede ir tirando. La peça no aborda en cap cas el tema d’aquest post i els subjectes d’anàlisi no són ni partits o líders polítics ni mitjans de comunicació, sinó la gestió interna de les administracions públiques. La “manipulació” del títol i del següent subtítol crec, però, que pot justificar-se per la possibilitat de transposar-ne els elements:

Tenemos que discutir cómo replanteamos funciones y formatos de funcionamiento de las administraciones públicas

¿Que fa 35 anys que aquestes reunions privades dels partits polítics s’obren a la premsa però no pas al seu interrogatori? Tan cert com insignificant. La qüestió és reflexionar, primer, sobre si aquest i d’altres formats d’ús habitual compleixen, stricto sensu, la funció de servei a la ciutadania; i segon, en tot cas, si la seva perpetuació pot ser encara admissible, no en el món digital, sinó en el món de les relacions comunicatives en constant modificació que aquest món digital propicia.

La sala de premsa a vessar de periodistes seguint amb atenció un president enllaunat il·lustra amb exactitud el que ha succeït durant tants anys i que, pel que sembla, es resisteix encara a deixar de succeir: polítics i premsa, premsa i polítics, dos servidors públics que han oblidat que els ciutadans som en realitat els seus servits, els seus consumidors, els seus clients.

S’hi resisteixin o no, que pensin que amb clients cada cop més alliberats, que ja no construeixen únicament el seu parer a partir dels missatges verticals que els adrecen els teòrics servidors; que connecten, expressen i deliberen amb d’altres clients i a esquenes d’aquells; que se senten refermats com per emetre o compartir opinió pròpia o col·lectiva, per abordar personatges mediàtics, contradir-los i, fins i tot, despullar-los de manera pública; amb clients d’aquesta mena, aquella esquena única, aquella esquena de sempre, aquella esquena amb què “sempre s’ha anat tirant” , ja no resulta -si és que ho va ser alguna vegada- gens atractiva.

Dos més dos, cinc

S’ha apuntat diverses vegades en aquest mateix blog: les eines de què disposem per ser conscients del que comporta el crític procés de transformació que patim fomenten paradoxalment la inconsciència. En canvi, il·lustrant-ho amb un exemple ben galdós, un ciutadà mig del nostre país que en aquests instants despertés d’un coma profund de quatre o cinc anys probablement es posaria a promoure com un foll solitari la revolta.

La realitat actual no seria objectivament pitjor per al sobtat retornat a la vida que per aquells que n’hem viscut la dolorosa transformació pas a pas i en plenes facultats mentals. És tan sols la percepció de la pèrdua la que provocaria el divergent comportament entre els tothora conscients i l’inconscient de llarga duració. Una actitud oposada que seria el resultat de l’esmentada paradoxa, no essent pas el temporal son perllongat, sinó la permanent consciència de la rabiosa actualitat, el que conduiria a un cert estat de narcosi.

Ho definia fa uns dies al diari Ara la sociòloga Sara Moreno com la Ceguesa d’actualitat, una altra paradoxa, perquè precisament serien els observadors assidus d’aquest rabiós present els qui en patirien l’afecció:

Tal com explica Norbert Elias a Humana conditio, una anàlisi sociològica sobre el període de la Guerra Freda, “aquells que queden absorbits per les qüestions d’actualitat sense mai mirar més enllà, es pot considerar que són pràcticament cecs”

Hi ha qui fins i tot fa extensible aquesta “ceguesa d’actualitat” a aquells que, a través de les noves tecnologies de la informació, acaparen dades i referències amb gran voracitat. De la saturació informativa entesa com a antònim de claredat ens en parlava l’il·lustrador satíric Andrés Rabago, ‘El Roto’, en una entrevista d’elDiario.es:

(…) estamos justamente en el momento de mayor gravedad porque no tenemos una visión clara de las cosas. Para clarificar la visión necesitamos de una mayor austeridad de los medios y de nosotros mismos. Hay una especie como de necesidad de estar continuamente acaparando datos o informaciones que no nos llevan a una mayor comprensión. La comprensión no parte del hecho de que haya una mayor cantidad sino de la calidad de la información.

Dit de manera planera, hi veuríem i estaríem al corrent, però no assimilaríem ni entendríem.

No és que aquesta màxima sigui una característica del període decadent que les societats -dites- occidentals estan patint en el present. Els efectes alienants que el bombardeig informatiu i la cultura de l’entreteniment provoquen en la massa social fa dècades que estan detectats i analitzats.

Però en temps d’eufòria econòmica la ceguesa i la nul·la comprensió no esdevindrien, aparentment, tan nocius. Al cap i a la fi, si el benestar que la majoria experimentem a la llar, al treball i al cafè coincideix amb el que percebem a la tele, tot sembla remar en una mateixa direcció (encara que la barca posi proa al desastre). Són temps -segur que els recordarem- en què treballadors per compte d’altri, autònoms, petits comerciants, mitjans o grans empresaris visualitzen el present i el futur immediat amb la mateixa satisfacció que transmeten govern de torn i líders d’opinió.

En paral·lel a la massiva línia eufòrica, però, se situa una altra línia, minoritària i refractària a l’agenda, ritmes i percepció generals. És la línia formada tant per les alertes raonades sobre l’erroni rumb emprès com per les formes d’organització social, política i econòmica alternatives. Per bé que tan tangible com la ufanosa i predominant, es tracta d’una línia aïllada, marginal, per tant, invisible i sense capacitat de penetració en el sentir majoritari.

Tornant al llenguatge planer, doncs, també en moments de confort general hi veuríem sense veure-hi i sabríem sense entendre, però en coincidir realitat viscuda i realitat comunicada no hi hauria espai per al desconcert.

La cosa canvia en moments de depressió. No significa això que els mitjans de comunicació de masses reportin verd a una societat majoritàriament ofegada pel vermell; al contrari, tan minuciosament difosa va ser l’eufòria consumista com ara el rutinari desesper i els seus presumptes antídots. El que significa és que, tant en temps de vaques grosses com en temps de vaques magres, les receptes pertinents sempre són prescrites pels mateixos facultatius, aquells que en èpoques d’engreix guanyen molt i en les d’aprimament, encara més.

I aquí és on s’esdevé la dissociació.

Desafecció que no minva

Parlaríem d’una mena de dissociació social per referir-nos a la persistent percepció de llunyania entre la realitat que podem viure de manera majoritària a la llar, al treball -si n’hi ha- o al cafè i la que comuniquen els nostres representants polítics, i els experts, analistes i opinadors de capçalera a través dels seus altaveus, els mitjans massius.

L’allunyament social vers l’opac diàleg entre els principals agents polítics i els principals agents de comunicació ve, com sabem, de lluny. No només per la preeminència de discussions, rèpliques i contrarèpliques sovint buides de contingut i explicables únicament en termes d’interès de confrontació partidista, sinó també -i sobretot- per la impossibilitat fàctica per a la ciutadania de participar i incidir en el dia a dia dels debats que els esmentats agents duen a terme -segons diuen- a l’encalç del benestar de tots. El “tot per al poble però sense el poble” il·lustradament despòtic no distaria massa d’un sistema que només ens escolta cada quatre anys.

El periodista Albert Sàez recordava en aquest post que “No ens representen, no diuen la veritat”, el lema del moviment 15M que es va fer famós l’any passat, evidenciava que:

(…) la democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància.

L’actual depressió, sens dubte, n’ha fet més virulents els símptomes. De l’aplicació de solucions que recruen la crisi per part de qui diu treballar per al nostre benestar sense ni un bri de fiscalització per part de qui afirma ser el poder número quatre, en resulta un cada cop més arrelat i extès sentiment de no representativitat entre la ciutadania. Un divorci latent que, tanmateix, en veure’s en contacte amb el conformisme poruc i gairebé místic que la suposada inevitabilitat de les mesures anticrisi propicia, no acaba traduint-se en l’esperable esclat de rebel·lia col·lectiva sinó en general perplexitat; de retruc, per tant, en obediència.

Titubejos que derivarien -i per això se’n lliuraria l’imaginari excomatós de llarga durada- de la no completa consciència per part del constant observador de l’actualitat. Sí, existeix desafecció, esgotament, sensació d’engany, però l’actualitat no ens exposa davant dels nassos de manera tossuda i reiterada on érem i on som, de què disposàvem aleshores i de què no ara mateix i, més important, per què no han estat possibles altres solucions que no conduissin al desastre. I contra la roda de la inconsciència que gira -i ens fa girar- sense pausa, esdevé àrdua l’articulació d’una consciència col·lectiva manifestament opositora.

Aquesta és, però, la línia predominant. En tant que constituïda per una majoria de consciències inconscients guiades per climes no subjectes a escrutini ni interpel·lació pública, la línia predominant fluctua com en el trastorn bipolar entre l’eufòria i la depressió. La mateixa onada emocional que fa uns anys ens privava de rebutjar col·lectivament l’irrestitible “si vols, pots” de les entitats financeres, ara no ens permet de rebel·lar-nos contra unes mesures anticrisi no només inútils sinó palpablement agreujadores de la situació.

Prenem d’exemple aquest article del diari irlandès Independent del passat diumenge on es comparava la situació catastròfica de l’economia de l’obedient Irlanda amb la de la Islàndia non grata que està sortint del pou:

El tresor d’Islàndia va col·locar amb èxit 1.000 milions de dòlars en bons a 10 anys el passat mes de maig. Aquests bons havien estat valorats inicialment per produir un diferencial de 407 punts bàsics (4,07 %) sobre els bons del Tresor dels Estats Units, un marge que posteriorment s’ha reduït a 296 punts bàsics.

No és qüestió d’inexistència d’alternatives polítiques i informatives sinó de constant focalització de l’atenció ciutadana dels països submissos en l’únic camí possible. Si dia rere dia et permeten triar entre meló i meló, acabaràs menjant meló; però més important encara, al final ja no et preguntaràs per quins set sous no t’ofereixen cap altra fruita per postres.

Però havíem deixat arraconada l’altra línia, la paral·lela, aquella tan estable com minoritària i -tradicionalment- invisible.

Dèiem que es tracta de la línia formada tant per aquells que ens proporcionen alternatives a la visió “experta” comunment difosa i acceptada, com per aquells que experimenten en el seu dia a dia formes de participació col·lectiva i d’organització econòmica allunyades de l’oficial. Parlàvem de línia invisible, sí; com haureu vist, ara hi hem afegit l’atenuador “tradicionalment”.

La societat complexa

En un molt interessant article, Catalonia: the case for glocal rethink, el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova pren l’imprevist resultat de les darreres eleccions catalanes com a exemple de la creixent dificultat que troben, a l’hora d’abordar les societats contemporànies, uns sistemes polítics que empren en essència els mateixos instruments formals de dècades passades.

La disparitat entre els “processos econòmics” (…) i els nostres sistemes polítics basats en mecanismes institucionals d’un altre segle, genera un gran nombre de reaccions en les nostres societats. Això és la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política, la difusa cultura de l’abisme entre “nosaltres” (els ciutadans) i “ells” (els polítics), amb additius del tipus “tots són iguals” basats en arguments ben fonamentats que deriven de la proliferació de casos de corrupció, clientelisme, polítiques de porta giratòria entre les elits, etc.

Segons Vilanova, el president Mas va cometre un greu error focalitzant la campanya electoral en un únic tema (el sobiranisme) i, en conseqüència, va rebre com a resposta de la societat catalana un definitiu i contundent bany de realitat:

Com a conclusió: la versió catalana de sistema bipartidista se n’ha anat en orris, i ens hem vist arrossegats cap a una cambra més del tipus “belga” o “israeliana”. Bones o males notícies? El temps ho dirà. En teoria és bo perquè millora la diversitat de la representació social i política en el Parlament. Però és dolent per a la governança, ja que el resultat propicia un executiu molt menys estable

Aquesta anècdota catalana que el professor Vilanova converteix en categoria vindria a ser corroborada pels indicis de progressiva pèrdua de confiança, en especial a Europa, cap als partits polítics predominants tradicionals, vistos com a principals responsables de la perpetuació d’un sistema de representativitat democràtica que no dóna veu a la ciutadania ni aporta veritables solucions a les seves greus problemàtiques.

La desafecció vers la política tradicional i la seva submissió als poders no elegits exercits per les elits financeres no seria l’única línia divisòria -més de tipus vertical- que afectaria les democràcies occidentals europees. A parer de Michael McTiernan, editor i investigador a Policy Network, començaria a visualitzar-se a Europa una altra fractura; aquesta, però, de caire transversal.

A The coming conflict between generations, McTiernan sosté que la joventut europea percep de manera creixent que el cada cop menys esplèndid estat del benestar focalitza la seva acció especialment en la tercera edat (sanitat i pensions) i desatén el propi futur del continent, és a dir, la formació i l’educació dels joves. L’incipient conflicte intergeneracional s’estaria fent palpable amb la gradual pèrdua de suport electoral de la primera franja d’edat amb dret a vot cap als partits històrics i preponderants de la vella Europa; en particular, resultaria:

(…) un malson polític pels partits de centre-esquerra, l’oferta electoral dels quals es fonamenta en promeses de progrés social i en el principi de justícia. També s’alimenta de l'”anti-política” i de la minvant confiança en les capacitats de l’estat del benestar, govern i polítiques democràtiques

Tant el progressiu rebuig social global “de la superficialitat de la narrativa dels partits polítics” (i, de retruc, dels mitjans que ens la retransmeten), com el també creixent conflicte intergeneracional evidenciarien el que el professor Vilanova qualifica de fallida estructural del tradicional contracte social que cohesiona la ciutadania, qüestió que el duu a preguntar-se finalment:

Com combatrem la desaparició d’alguns drets comuns (valors i interessos col·lectius) que la ciutadania tradicionalment ha vist reflectits en les institucions públiques (els poders legislatiu, executiu i judicial)?

Si a la desafecció vers la rigidesa d’unes estructures jeràrquiques i al discurs frívol del nostre sistema polític li afegim la constatació que, com diu Manuel Castells en aquesta entrevista de la BBC, vivim ja hores d’ara en una societat en xarxa:

(…) una societat on les activitats principals en què la gent s’involucra s’organitzen fonamentalment en xarxes, més que no pas en organitzacions verticals

… la derivada final no pot ser altra cosa que una ciutadania en essència menys previsible; una societat, per tant, irreversiblement més complexa.

La suma, fins ara, impossible

Recopilem conceptes.

Tenim, d’una banda, una línia majoritària formada per la ciutadania enganxada a l’actualitat, conscient de totes i cadascuna de les pèrdues de drets socials que s’han anat produint, i alhora prou inconscient de l’abast dramàtic del conjunt de pèrdues com per no desenganxar-se de la roda d’un sistema que, per bé que feixugament, segueix girant sense pausa.

De l’altra, tenim la línia minoritària paral·lela que, com la seva pròpia naturalesa indica, no ha tingut mai cap punt de contacte amb la roda que gira. Allà dins, consciències especialment polititzades experimenten una vida individual i col·lectiva al marge dels instruments de la democràcia representativa i dels dictats de la societat de consum.

El tercer concepte seria la progressiva desafecció del global de la ciutadania vers una concepció de la democràcia que es percep ineficaç perquè ha sublimat un cercle de poder partito-mediàtic autocomplaent que no exerceix el seu únic deure de servei públic. Una desafecció que es traduiria en un creixent càstig a les formacions polítiques clàssiques i en la cerca de nous discursos i mètodes de participació que responguin als mecanismes propis d’una societat connectada en xarxa, per tant, eminentment complexa.

És aquest darrer concepte, el de la complexitat social, el que estaria fent trontollar el marc simple -per previsible- en el que ens hem mogut fins fa ben poc. Un marc que ha estat tant temps simple i previsible perquè en el seu interior -com explicava en el darrer punt d’aquest post– es dibuixaven carpetes i estigmatitzacions absolutament estanques i enfrontades entre sí. Una carpeta central, la de la correcció política, la del marge permès de debat ciutadà, en front d’una altra, la marginal, la del discurs anti-tot, carpeta que només abandonava el seu permanent estat d’invisibilitat per -a través de la condemna de la seva inherent radicalitat- vigoritzar la carpeta central o institucional.

En el present article no hem parlat de carpetes estanques i enfrontades, sinó de línies, de línies paral·leles. Perquè el que interessava no era tant subratllar els seus límits rígids i la seva opacitat com el seu caràcter evolucionador, d’elements tangibles que avancen en el temps amb agendes i ritmes diferents, l’un al costat de l’altre i, en principi, sense connexió.

Però la complexitat social s’ha carregat aquest “en principi”. Ara les línies tradicionalment paral·leles comencen a confluir, de la mateixa manera que els sòlids i opacs murs que delimitaven les carpetes mostren evidents signes de porositat. I quan es desdibuixen les fronteres, s’esdevé la interacció. Amb la interacció es coneixen noves realitats. Amb el coneixement de noves realitats, emergeixen dubtes i, amb ells, els grisos. I dubtes i grisos fan possible l’aparició de sorprenents convergències ciutadanes, i les noves convergències possibiliten instantànies no fa pas tant inimaginables:

FelipPuig_DavidFernàndez_parlament

foto: Albert Bertran El Periódico de Catalunya

Pere Vilanova exposava els resultats de les darreres eleccions catalanes com a experiment de glocalització, és a dir, la barreja d’una concepció global i sense barreres del món amb una acció focalitzada en allò local i particular. Atesa la convivència harmònica d’ideologia internacionalista amb un marc nacional concret desitjat (Països Catalans federats), la CUP sembla, en sí mateix, un bon exemple d’aquesta glocalització.

És, però, la irrupció d’aquesta trencadora formació en la principal institució democràtica del país que tan bé plasma la fotografia la que proporciona elements propis de la glocalització realment significatius i extrapolables. Al cap i a la fi, una formació de caràcter assembleari, amb anys de singulars experiències de gestió exclusivament local, que viu a -i beu de- la xarxa, i que ha aconseguit conjuminar gran part del tradicional polititzat que no votava amb un bon pessic del clàssic votant desencantat, ha “assaltat” el Parlament de Catalunya.

Més enllà de les moltes altres reflexions que d’aquest concret exemple se’n podrien derivar, començaria a dibuixar-se un panorama que sembla exigir la introducció de novedoses eines i regles de joc. Tenim carpetes antigament estanques que es permeabilitzen, límits de grans traços que es difuminen, línies paral·leles que conflueixen, invisibilitats que es visibilitzen, inconsciències que es consciencien… Tenim més complexitat i menys previsibilitat.

De moment també, però, tenim encara la calculadora que, tossuda, segueix retornant-nos quatre quan li sumem un parell a dos.

El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.

Ara sí que toca

Després d’un parell de mesos de paràlisi -atribuïble a les vacances només en una petita part- aquest blog enceta nova temporada. I ho fa amb una reflexió derivada de la lectura d’un interessantíssim reportatge que a mitjans d’agost va publicar el setmanari Presència al voltant d’una de les qüestions cabdals -si no la que més- que afecta el món de la comunicació massiva: les seves relacions amb el poder.

En ‘La seducció del poder’, el veterà periodista d’El Punt Avui, Quim Aranda, repassa alguns dels episodis més destacats d’aquesta interrelació premsa-poder o, com el propi cronista descriu:

(…) xoc de trens entre el poder, en abstracte i en majúscula (polític, financer, etcètera), i el quart poder

Sense defugir la nostra realitat més propera, el reportatge se centra -lògic, d’altra banda- en els lligams que aquests dos agents han anat desenvolupant en els indrets del globus amb més llarga trajectòria democràtica, el Regne Unit i, molt especialment, els Estats Units. Una convivència descrita pel propi Aranda com a intercanvi:

(…) de vegades entre iguals, i en aquest cas és el més desitjable per a la societat; de vegades en obert desavantatge per a qui hauria de fiscalitzar l’acció dels governants

Des d’un John F. Kennedy que entenia aquesta interrelació més en termes d’aliança fins a un Richard Nixon que qualificava directament la premsa com “l’enemic”, passant per l’escàndol de les escoltes del News of the World de l’imperi Murdoch, el periodisme de trinxera desenvolupat a l’Estat espanyol o el famós “això no toca” de l’expresident Pujol, el reportatge ens aporta diverses cares d’una interacció que, segons Aranda, i com ja hem esmentat vàries vegades en aquest espai, no pot ser analitzada separadament de la següent difícilment qüestionable veritat:

En termes generals el poder, també el democràtic, vol perpetuar-s’hi. Per això necessita orientar el pensament dels ciutadans

Important recalcar-ho: qualsevol poder, del tarannà que sigui, necessita incidir en la opinió pública, modelar-la de tal manera que aquesta esdevingui favorable als seus interessos. Mentre que en un règim totalitari excel·leixen mètodes barroers de control de la informació com la censura prèvia, en sistemes democràtics, teixir aliances amb els diversos grups mediàtics, aproximar-se a determinats professionals o líders d’opinió i construir poderosos gabinets de comunicació que proporcionin la més elaborada i mastegada de les informacions, són algunes de les subtils -o no tan subtils- eines d’edificació de l’idoni parer col·lectiu.

Pensar molt, dubtar més

Ens trobem al bell mig d’un moment cabdal en la història, com a mínim de les nostres societats democràtiques; un moment en què semblen haver-se esgotat no només els instruments de què ens hem anat servint de manera rutinària i quasi inconscient des de fa anys sinó també de les nostres pròpies expectatives col·lectives.  Són temps d’alteracions en aquelles realitats aparentment més immutables, de centenàries soques que s’esberlen tot d’una; temps de governs que no governen, de sobiranies populars ignorades, de drets socials conculcats amb traïdoria i, sovint, amb nocturnitat (s’escau incloure el mes d’agost en questa categoria).

Fragilitat. És potser el terme que millor descriu l’estat actual del nostre tradicional marc convivencial. I ja ho sabem, el marc d’acció que mostra evidents signes de feblesa esperona aquella mena de forces, potser somortes però no extintes, que de sobte es troben abandonant la letàrgia i adquirint protagonisme.

A casa nostra, l’exemple més notori d’aquest fet és la rellevància pública que està adquirint un moviment independentista que, al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana i amb la propera celebració de la Diada com a primera data clau, prova d’arraconar les passades lluites sectàries per construir una força transversal i unitària que sigui capaç de dur Catalunya a constituir-se com a realitat política pròpia.

No és quelcom estrany. La història n’és plena de nous estats sobirans nascuts a partir del desmembrament de realitats polítiques més o menys artificials o d’imperis massa vasts i insostenibles. No s’hagués explicat l’aparent calma del batibull balcànic sense la batuta enèrgica de Tito com tampoc la de les diverses nacionalitats de l’imperi rus sense el zarisme, primer, i el règim soviètic, després.

Dèiem que l’existència de marcs convivencials fràgils o inestables -encara més, en contextos econòmics molt crítics- afavoreix l’emergència, per exemple, d’aquelles nacionalitats que estan -o se senten- subjugades. El procés de canvi -repeteixo- dóna oxigen a discursos adormits però existents i, per tant, ja meditats. En el cas de Catalunya, l’objectiu en aquests moments semblaria clar: construïm primer l’estat i després ja discutirem com el volem, tot i que alguns (la CUP) ja se n’han desmarcat públicament d’aquesta visió.

Els catalans ens preparem per una -sembla- massiva mostra de múscul sobiranista el proper Onze de setembre. Un clam independentista sorgit de la societat civil, sí, però animat (sense vuvuzeles ni bufandes, és clar) per la coalició que governa el país, una coalició bregada en l’art de la giragonsa, del subterfugi, de l'”ara sí que sembla que potser tocaria”, i en aquell nostrat joc de “la puta i la Ramoneta” del qual qui n’ha estat màxim exponent n’abdica, tot just ara, en la seva senectut.

Però és possible qualsevol procés de canvi sense una profunda reflexió? Podem deixar-nos arrossegar per la riuada -en aquest cas sobiranista- sense dedicar-hi ni un segon al context en el qual aquesta rauxa se situa? O, de fet, tant se val, perquè finalment bé està el que bé acaba (o el que bé pot acabar)?

Les reposicions estivals de TV3 m’han permès de visionar el darrer Singulars de la passada temporada, protagonitzat per Teresa Forcades, i en el qual, la monja i doctora en Salut Pública animava l’audiència a revisar -sempre, però sobretot ara- el marc d’acció dins del qual ens movem, aquell que, de tan rutinari que és, se’ns apareix com a veritat absoluta i inalterable, i no com el que és en realitat: un producte de la voluntat humana i, per tant, modificable.

Per a Forcades el marc general que necessitem analitzar és, com ja sabeu, el propi sistema capitalista, del qual reclama que siguem capaços d’allunyar-nos-en un instant, comprovar des de la distància si realment aporta solucions a les problemàtiques ciutadanes i, en cas negatiu, procedir a substituir-lo:

(…) És aquesta confiança bàsica en què podem dotar-nos d’un sistema de funcionament social, econòmic i polític que sigui més adequat a les necessitats de la població… Qui ens ho ha fet creure que no podem?

Objectiu de revisió concret a banda, és sobretot la crida al dubte i al constant qüestionament el que és veritablement remarcable del seu discurs. I la realitat catalana, per bé que esquizofrènica, tampoc no hauria d’escapar-se’n.

El joc de la política i de la premsa

Sovint se’ns recorda que, quan requereixen un enfortiment significatiu de les seves expectatives electorals, els dos grans partits polítics estatals atien el foc de l’anticatalanisme de budell més gros, operació que duen a terme amb la col·laboració imprescindible de l’exèrcit de piròmans professionals que escriuen, radien o debaten des de les diferents plataformes mediàtiques. No només és cert; és que ho fan sense cap mena de rubor, cosa que demostra el seu convenciment que la reacció d’indignació no passarà, com a màxim, de la tradicionalment indolora queixa formal catalana.

Seguint el modus operandi reclamat per la Forcades, però, per què no fem una ullada al que passa a casa nostra? Per què no focalitzem l’atenció en on érem fa poc més d’un any, en què hagués pogut passar i no va passar i en el que ha de passar -o sembla que ha de passar- d’ara endavant? És clar que, per dur-ho a terme, és necessari apartar els arbres que no ens deixen veure el bosc o, desmetaforitzant, evitar l’anàlisi de la veloçment caduca rabiosa actualitat.

Ho hem dit repetides vegades en aquest blog: el context de crisi econòmica, venut quasi amb exclusivitat com una gravíssima problemàtica de deute públic, ha estat i està essent aprofitat per dur a terme inequívoques polítiques de progressiu debilitament de l’estat del benestar. Res a dir-hi, quan l’opció que les defensa s’imposa a partir d’aquell legítim debat polític que, malgrat el pas dels anys, i extreta la palla, segueix fonamentant-se en la tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social.

A Catalunya, però, -com si fóssim, no ja independents, sinó habitants d’un ignot planeta- aquesta dialèctica se’ns nega repetidament. Indiferents les xifres alarmants de catalans a l’atur, cap menció a la inevitable pèrdua de qualitat de l’educació pública en el curs que s’inicia, aparentment consolidat -per ja desaparegut del debat mediàtic- l’euro per recepta…

A Catalunya, parlis en termes macroeconòmics, parlis de cosa pública retallada, parlis de l’injust repartiment dels peatges i fins i tot de les maleses de les nostres entitats financeres, tot acaba passant per l’embut del debat nacional. L’altre debat, aquell que, no per clàssic, és menys existent, simplement ha estat volatilitzat.

El següent pas seria preguntar-se per què. I no voldria que se m’interpretés erròniament: l’existència d’un arrelat debat en clau nacional en la ciutadania és innegable; el neguit hi va ser, hi ha estat i hi és. Però el més important aquí és que, en la meva opinió, per poc que les nostres elits facin bé la seva feina, aquest debat seguirà existint durant uns quants anys més.  

I és que prenent els dos diàlegs polítics que en teoria configuren el nostre debat públic, la potencial perillositat de l’un es mesura per la rellevància mediàtica de l’altre. Al cap i a la fi, tot i que l’aparentment irreversible camí cap a una Catalunya independent -amb totes les cometes que el món globalitzat imposa- anirà tenyit de nombrosos Alamán Castro, la conflictivitat que en realitat més temor provoca és aquella de la qual, per lògica, tan sols marginalment es parla: la de caire social.

Un tweet d’en Roger Palà m’ha fet recordar un encertat article que Joan Canela va signar el passat mes de març on apuntava a l’odi visceral que el moviment del 15M -i posteriors plataformes reivindicatives i fenòmens com el dels ‘iaioflautas’- ha provocat en l’àmbit sobiranista. En destacava la manipulació dins el magma mediàtic català:

(…) l’aversió d’aquesta esfera sobiranista cap als indignats no sols no s’ha reduït  sinó que en certa manera s’ha ampliat a qualsevol lluita contra les retallades, incloent l’adjectiu “espanyols” rere les notícies de mobilitzacions sindicals però no en les  informacions en les que aquests mateixos sindicats defensen la immersió lingüística.

Confirma aquesta percepció la peça de Jaume Clotet d’ahir a El Singular Digital al voltant del debat públic encetat abans de l’estiu -diria que pel propi periodista Roger Palà– sobre la possibilitat que a Catalunya arrelés una coalició d’esquerres a l’estil de la Syriza grega. Per a Clotet, aquesta opció és simplement impossible i la contraposa amb el model autòcton de fer política que representa l’Assemblea  Nacional Catalana:

No ens cal buscar models estrangers ni forans que només ens faran pedre el temps. Cada poble té les seves caractarístiques i la seva manera de veure el món, per això necessita eines polítiques pròpies i inimitables

Resulta curiós aquest darrer anàlisi. Especialment curiós tenint en compte el moment històric que, com dèiem a l’inici, estan vivint les nostres societats democràtiques occidentals (la petita Catalunya enmig), caracteritzades per la submissió del poder polític al poder financer, de la pèrdua flagrant de sobirania de la veu ciutadana i de la indubtable escapçada de l’estat del benestar. Tres grans temàtiques que han constituït en menor o major grau el tradicional cos reivindicatiu de les formacions d’esquerres, aquelles que tot sovint són anomenades -no innocentment- com a progres o pijoprogres per part de populars i -emulant el seu estil- benestants o burgesets líders d’opinió.

Tot i la suma de dades cada cop més dramàtiques i d'”ajustos” cada cop més injustos, la indignació social a Catalunya no s’ha traduït, però, en cap esclat de revolta. Hi va haver un moment, la primavera de l’any passat, que aquesta possibilitat no va semblar tan quimèrica. La pèrdua inicial de control -també de l’informatiu- per part d’un Govern sorprès i aclaparat per la situació, va requerir d’un potent cop de timó que va comptar -i segueix comptant- amb l’inestimable ajut de les principals plataformes mediàtiques públiques i privades del país. D’altra manera, com hagués pogut el Govern Mas implantar les polítiques privatitzadores que tenia en ment amb la relativa facilitat amb què ho ha fet?

Tenint en compte que aquest post naixia de la lectura de l’especial sobre la premsa i el poder del setmanari Presència podria semblar que ben bé hem perdut el focus. Només ho sembla, però. Com s’explica encertadament en el reportatge, a l’estat espanyol -i també a Catalunya- el grau d’independència dels mitjans de comunicació respecte del poder es troba en un estadi primigeni, equiparable a la salut que gasta el nostre jove sistema democràtic. Dit d’altra manera, que el pujolià “això no toca” -hi explica Quim Aranda– mai no hagués estat acceptat pel periodisme exercit en zones més avesades a la fiscalització del poder públic:

(…) De vegades, durant els dies previs a la guerra de l”Iraq, Tony Blair, aleshores primers ministre, i Jack Straw, ministre d’Afers Estrangers, eren sotmesos a duríssims interrogatoris, tant a la ràdio com a la televisió pública. Ho havien de fer, els anava amb el sou, no defugien res. No podien.

L’Onze de Setembre del 2012, aquest més que presumiblement històric 11-S català, ja és a tocar. I arribarà sense que s’hagi aprofundit en moltes de les contradiccions que a nivell polític genera. Un Onze de setembre que s’emmarca en un context de fallida de les finances catalanes atribuïble, segons l’actual Govern de la Generalitat, a l’absència d’un concert econòmic (o pacte fiscal o clau de la caixa o la nomenclatura que vosaltres volgueu), a la demanda del qual l’executiu espanyol fa absolut cas omís.

En aquest sentit, l’esperonament sense hooliganismes de la multitudinària manifestació per part del Govern Mas s’explica, d’entrada, com a mesura de força de cara a la propera negociació fiscal. I no cal dir-ho, també ajuda a marginar l’anunci de les més que probables noves retallades econòmiques i socials per al 2013, horitzó a què va referir-se el conseller d’economia Mas-Colell però que va quedar soterrat pel seu potent titular sobre l’altra mena d’horitzó:

 (…) Em semblarà magnífic si la història porta Catalunya a ser un nou estat d’Europa

No vol posar aquest post en qüestió la honestedat de la lluita engegada per l’Assemblea Nacional Catalana ni el seu caràcter eminentment popular i transversal. El que és indubtable és que les seves reivindicacions -la propera manifestació de l’Onze de setembre així ho provarà- estan essent recolzades al més alt nivell polític i mediàtic del país. No hem de perdre de vista que, per molt que TV3 sigui la televisió pública nacional de Catalunya, la retransmissió en directe de la marxa i la benedicció d’aquest fet des de cercles mediàtics de signe nacional-conservador com El Singular Digital, demostren que sense una voluntat governamental de pressió política al Govern central, la repercussió mediàtica seria significativament més modesta.

Dèiem abans, però, que tot va bé si acaba bé, no? Doncs això. Veurem com acaba i, sobretot, quan ho fa. Sembla ser que ara no és moment de discussions ni de debats sinó d’unitat i acció, que ara és l’hora de demostrar la dignitat del poble de Catalunya amb fe cega i sense lluites ideològiques, que ara ens ha caigut del cel una oportunitat que no podem desaprofitar. Temps de demostracions populars inqüestionables, potents, inequívoques. Temps de creure i revindicar que amb una Catalunya independent -o, en el seu defecte (Déu no ho vulgui), amb la clau de la caixa- els catalans i catalanes viurem millor i gaudirem, per fi, d’unes saludables expectatives de futur.

En l’excel·lent reportatge que va reemetre ahir al vespre el 60 minuts del Canal 33 sobre el que hi haurà després de la crisi (el podeu veure sencer en anglès a Youtube), la professora de comunicació del London School of Economics Terhi Rantanen obria el focus de la veritable problemàtica de les societats democràtiques europees fins al necessari màxim pla general (minut 36:14 a 37:25):

Sostinc que la globalització econòmica ha progressat amb tremenda velocitat però la política i els mitjans de comunicació segueixen essent en essència nacionals. D’aquesta manera, tenim el capital global i després tenim organitzacions nacionals i internacionals que proven de respondre a la crisi causada pel moviment global del capital (…). I la gent desconfia d’aquestes organitzacions; veuen clarament que aquestes organitzacions són incapaces de solucionar la crisi. I els polítics i els governs ofereixen solucions nacionals a problemes globals, i això la gent ho pot veure. Però el que la gent reté és quelcom relacionat amb el nacionalisme, malgrat que ells mateixos desconfien de les organitzacions nacionals; ells sí que reconeixen el que és el nacionalisme. I els polítics són molt intel·ligents: juguen amb el concepte de nacionalisme, i també ho fan els periodistes

A un servidor sempre li ha costat entomar les crides massives a sometent sense sometre-les a un anàlisi previ. Molt especialment, quan la prescripció de Viagra a la incipient col·lectiva trempera sobiranista prové dels mateixos que als inicis dels 80 van aconseguir tapar l’afer Banca Catalana amb les oportunes mostres de rebuig col·lectiu a la LOAPA i dels mateixos que, des de la tardor passada, han sabut i saben aplicar les dosis de bromur idònies per atemperar les mostres -també col·lectives- d’indignació social.

Però ara sí que toca! Ho diu el poder. I ho diu la premsa.