(article publicat originalment a Media.cat)
Per bé que amb molta més moderació, he heretat de la meva mare la rutina d’encendre la tele prement el número 3 del comandament. Aquesta herència d’irreflexiva fidelització televisiva que no recolliran cap dels meus fills –suposo que els pensadors/reflexionadors sobre mitjans de comunicació ja n’estan ben bé al cas– facilita aquell fenomen tan radiofònic de la “ràdio-companyia” traslladat, però, a la televisió. No us ha d’estranyar, doncs, que amb major o menor atenció, aquest qui us parla s’empassi moltes de les promos de les novetats que cada any presenta TV3.
La darrera “bullimenta d’olla” que m’he cruspit ha estat, és clar, la de la flamant sèrie ‘Nit i dia’. Confesso que aquest cop, però, m’he descobert apujant el nivell d’atenció en cadascun dels seus reclams televisius. L’“antítesi de CSI” –com la qualificava un dels seus creadors, en Jordi Galcerán– m’encuriosia. Fins al punt de dur-me a ser un dels no molt nombrosos televidents que van caure en la temptació de tastar-ne un making of que, sorprenentment, es va programar amb prèvia intenció publicitària i no com a típica darrera estirada del xiclet (audímetre) en sèries d’èxit.
I arriba l’estrena. 10:35 PM. Dilluns primer de febrer… en any de traspàs (gratuït apunt d’atmosfera inquietant). Sóc al sofà, com un clau. Arrenca. Ciclista solitari en ascensió per la carretera, acompanyat de fons per un arquetípic Fa La♭ Do Mi♭ Re Do La♭ en la cinquena octava del piano. Cadàver a l’asfalt, cotxe cremat. Colpidora i elaborada careta inicial… prou arquetípica també. Bones interpretacions (pertorbadors, sí, els enormes ulls de la Segura). I, cert, un parell de bons flaixos negres, com el de les escenes concatenades de l’home carbonitzat i la torrada expulsada de la torradora.
Primer capítol a la butxaca i lideratge del prime time amb 544.000 espectadors. I, per a mi, un bon “psè”, amb una innegable sensació de déjà vu. “Quan un escolta aquesta música només pot dir… Salieri!”, li responia amb subtil mala bava el personatge de Mozart al del compositor italià a la pel·lícula ‘Amadeus’. Doncs una mica això: prou bon producte amb reconeixible segell “ficció televisiva nacional”.
Però, i les crítiques? Tomàs Delclòs parlava a El País de “qualitat tècnica inhabitual, amb una imatge cuidada però sense barroquismes estetitzants. Hi ha una nòmina d’actors excepcional i una versemblança notable”. A La Vanguardia, Pere Solà en destacava que “resulta incòmoda perquè mostra escenaris tan macabres (el pis de la víctima amb síndrome de Diògenes) com els aspectes més desagradables de cada personatge”. I, finalment, Mònica Planas n’era la més exultant al diari Ara: “sensacional estrena”, “impecable des dels crèdits fins als plans detall que accentuen l’atmosfera torbadora i pausada de la narració”.
Si la digestió del primer capítol de ‘Nit i dia’ va ser prou lleugera i va transitar sense sorpreses, la unanimitat de les elogioses crítiques dels professionals, en canvi, sí que m’ha sobtat poderosament. No perquè estigui totalment en desacord amb els aspectes que en destaquen –amb algun sí, sens dubte– sinó per l’absència absoluta d’un sol “però”. És clar, és tot just la primera entrega i, a banda d’un clima que sembla ja ben definit, la trama acaba de treure el nas i els personatges han estat sols esbossats. Cert. Però quan cap dels crítics independents no hi troben ni un mínim “però” a un producte que no és pas excepcional –digueu-me malpensat–,… ai!
Admeto que una història de ficció no pot ser ni més ni menys creïble sinó semblar-te’n més o menys, dins d’uns marges, és clar. És ben compatible, per tant, que allà on Delclòs veu una “versemblança notable” jo n’hi vegi una de més justeta. Que el carbonitzat del cotxe que s’ha trobat el ciclista i a qui la forense protagonista practica l’autòpsia pugui ser l’home amb qui un mes enrere va mantenir un afer puntual després d’una intensa jornada examinant un cadàver d’un presumpte assassí en sèrie, costa de creure en una ciutat de les dimensions de Barcelona, però vaja, ho inscriurem dins els dilatats marges de la ficció. I que la pròpia forense d’aquesta “antítesi de CSI” visqui en una barraqueta de 724 metres quadrats, 6 habitacions, 5 banys i una piscina interior, per molt casada que estigui amb un tauró d’una multinacional, també (em) resulta francament difícil d’empassar, però, bé, com dèiem, ficció…
El que no és ficció, però, és el flashback central d’aquest primer capítol de ‘Nit i dia’, aquell en què la protagonista precisament explica a un altre company forense la trobada sexual que havia mantingut amb l’home a qui acabava de practicar l’autòpsia. El salt enrere és molt llarg, llarguíssim: quasi vint minuts en un episodi de poc més de cinquanta. S’hi expliquen massa circumstàncies prèvies al fet primordial que ha motivat el salt al passat i s’entreté en detalls visuals i sonors en primeríssim primer pla, com la lloadíssima escena de la “dissecció” del llenguado al restaurant. Potser sí que, com explicaven els seus creadors, són apunts imprescindibles per “introduir l’espectador en el món forense” i alhora induir en la seva ment la intencionada atmosfera pertorbadora. Però una cadira principalment ha de servir per al que ha de servir: per seure i per seure bé. I quan, com passa en aquest primer episodi, en retornar del flashback te n’adones que havies oblidat que allò havia estat un salt enrere des del present de l’acció, és que, directament, l’han espifiada amb el disseny de la cadira.
Estem parlant d’una bona pífia, sobretot perquè, repeteixo, és la part nuclear del primer capítol de la sèrie. Sorprèn, doncs, que cap dels crítics experts de l’Ara, La Vanguardia i El País no l’hagin percebuda. Han vist i valorat l’”autòpsia” del llenguado, han vist i valorat el binomi torrat-torrada, però no han estat capaços de percebre que el flashback central del primer episodi de ‘Nit i dia’ feia aigües.
Diria que aquesta sensació de déjà vu que em provoquen nostrades ficcions televisives de l’estil d’aquesta sèrie ve motivada, precisament, per aquest excessiu culte a l’estètica que solen compartir aquests productes –i pel que percebo, també la pròpia crítica especialitzada–. Un culte a l’estètica tant pels escenaris escollits –no podia faltar la Torre Agbar il·luminada– com per una especial cura i perfeccionisme en la posada en escena quan sovint, en canvi, es deixen orfes d’atenció les necessitats més bàsiques de la pròpia narrativa.
I aquest culte excessiu a l’estètica em provoca molta llunyania, més encara quan la ciutat representada és la que trepitges cada dia des que vas néixer. Tanta llunyania com la que em susciten crítiques unànimement positives que fan molta més olor d’escrit promocional que no pas d’orientatiu judici de valor (ai!, si debatéssim sobre el periodisme que explica/esbomba determinada escena musical catalana…).
En la majoria de produccions televisives nacionals de ficció m’hi segueix sobrant profilaxi i mancant molt i molt de risc. I sembla que ‘Nit i dia’, per molt que siguem testimonis d’un pis que habitava una persona amb síndrome de Diògenes, no en serà pas l’excepció. Sempre Barcelona. I massa ciutat aparador, massa –diguem-ne– Barcelona-Mediapro, amb massa neguits de classe mitja-alta. I nul·la baixada a les clavegueres, a les clavegueres estructurals i vives de la ciutat, no (només) a les psicològiques.
Deia fa un temps en Sergi Pàmies que “la ficció [televisiva] pot explicar-nos la realitat amb més llibertat que el periodisme, alarmament intervingut”. I d’aquelles dues veritats, la primera reconfortava el mal penetrant que, com a periodista, em produïa la segona. Ara per ara, tanmateix, no m’arriscaria a assegurar quina de les dues tasques narradores es troba a casa nostra més intervinguda.
Per sort, com deia, sóc de la generació que encara encén la tele prement per defecte un número concret del comandament. Això em permetrà, entre d’altres coses, corregir o refermar-me en la meva superficial però torbadora dissecció de la flamant ‘Nit i dia’.
Blog de Roger Vilalta 