Gairebé anònim (per força)

(article publicat originalment a Media.cat)

Després d’uns anys de Procés i quan falten pocs dies per al transcendental 27S, el país viu embardissat en un colossal pimpampum militant. Són moltes les àrees de la intel·lectualitat que n’estan afectades. La que em preocupa –i una de les més preocupants, diria– és la de la professió periodística.

Periodisme és intencionalitat, ho sabem. I, cert també, el periodisme de partit és vell. Crec, però, que en l’exercici professional més fonamentat en la fita que s’anhela que no pas en els fets, estem assolint cotes inigualables. En l’escenari polaritzat que patim sovint s’imposa la ceguesa davant les misèries i contradiccions dels “nostres”, la categorització de les anècdotes negatives d’aquells a qui considerem adversaris i, per sobre de tot, el periodisme del zasca. Per a un moment excepcional, intel·lectualitat quasi castrense.

En un diari de referència el nom del qual és avui indiferent, un historiador que també farem anònim es queixava fa ben poc que “posar la història al servei d’alguna cosa no deixa de ser una prostitució de la professió que acaba sent la gran perjudicada”. Transportat a la tonalitat periodística, de la deriva, bé cap a la disciplina esportiva del rem, bé cap a la més popular d’estirar la corda, en resulta entre d’altres coses el fenomen que descrivia fa un cert temps un articulista a qui també vull mantenir en l’anonimat: “El que passa en gran part del periodisme no està, doncs, passant. O no passa si no mires la finestreta i sí els punts de referència.”

Els que en són conscients ho justifiquen amb el fet que és l’excepcionalitat del moment el que exigeix un posicionament nítid i que res ni ningú no en pot quedar al marge. D’altres, em temo, han superat fins i tot la fase reflexiva. Sigui com sigui, els periodistes que per escrit, a les tertúlies de tele i ràdio, a les xarxes, remen o frenen des de fa temps amb fervor, deliberadament o de manera autòmata, seran els mateixos que el dia que tot això es resolgui –com es resolgui– veurem com s’ho faran per rescatar els mínims essencials de la professió de dins l’empolsinat i enteranyinat bagul deontològic (el rigor, en primera instància).

De tant en tant, però, algun incaut té encara prou esma per provar de fer arribar el matís, plantar la bandera del dubte i atrapar l’audiència –tant la remera com la que frena– fins al punt i final o als darrers segons d’intervenció. L’èxit de l’empresa dependrà del fet que hagi estat convenientment boirós en l’expressió d’anàlisis i opinions, fet que pot semblar paradoxal en l’ambient de primitius blancs i negres que ens envolta. La tribuna des d’on s’emet ja sol ser, d’inici, el primer obstacle. Defugir mots i idees instantàniament encasellables és imprescindible. I potser és poc professional, però cal evitar enllaçar cites amb les fonts originals (ni parlar-ne d’esmentar l’autor!). En la vessant escrita, i a risc de ferir l’ego, gairebé millor no signar les peces o recórrer a un bonic pseudònim. Sense tot això, el missatge serà ovacionat/compartit o bandejat/impugnat, respectivament, per militants o enemics del compartiment estanc en què uns i altres l’hauran introduït, abans i tot de ser escoltat o llegit.

Qui avui us parla té ben assumit que, hores d’ara, duu al front l’enganxina de domèstic –per tant, innocu– torracollons. I enmig d’un panorama mediàtic dominat per retweets i likes marcials aquest torracollons sol combinar l’esperonament –cada dia més rar, ho reconec– amb un creixent desencís.

Després, per sort, passa el que passa. Que desconnectes, surts allà fora i et sorprenen agradablement els grisos que a voltes emanen d’alguna tertúlia improvisada a la feina o al cafè. Ves per on, encara n’haurem de fer una valoració positiva, tant del nostre pobre nivell de lectura (i d’escolta) com de l’idèntic grau de credibilitat dels nostres mitjans de comunicació.

“No es cregui res. Ni aquest article”, concloïa en relació al puixant periodisme d’empresa un altre periodista sense nom en la seva columna d’un altre dels nostres rotatius.

Doncs això. Ara i aquí, especialment.

Excepcionalitat o eines caduques?

Aquell que estigui més o menys avesat a llegir les “petites” reflexions que vaig penjant aquí, sabrà que, en menor o major mesura, són sempre els mitjans de comunicació -en qualitat de principals generadors de l’opinió general- el motiu central d’observació del blog. O, essent més precisos, els mitjans de comunicació massius, aquells que configuren -de moment, com a mínim- l’agenda de la controvèrsia ciutadana.

Faig aquest advertiment perquè arrel del post Ara sí que toca previ a la massiva manifestació de l’11 de setembre, el debat tant virtual com presencial que se’n va generar va centrar-se molt més en el “què” (sí o no al dret a decidir, sí o no al camí sobiranista) que no pas en el “com” -el que en realitat m’interessava-, és a dir, en la manera com un debat essencialment marginal com l’independentisme havia irromput en l’arena del neguit general de la ciutadania.

Argumentava en aquell article que, per bé que el sentiment de trencar lligams amb Espanya anava prenent força en la societat catalana, tal i com demostraven els diversos baròmetres d’opinió des que Mas va arribar el poder, era també cert que l’extrema i sobtada popularització del debat era desproporcionada. I hi afegia, per lògica, que hagués estat impossible la penetració de la discussió sobiranista com a centre de les tertúlies de cafè sense la voluntat expressa -i també sobtada- de la central Convergència i Unió i el seu aparell mediàtic nacional, tan públic com privat.

Des d’aleshores fins al 25N, ja ho hem vist, hi ha hagut només un únic i repetit plat de degustació possible en el menú dels mitjans de comunicació del país, també en els “del costat” (si és que ja els podem anomenar així) i ben salpebrat amb el sorprenent interès de les principals capçaleres i cadenes de tele i ràdio internacionals. I mentrestant, just en el moment de la història recent del país amb major índex de pobresa i agudització de les diferències de classe, just en el moment més àlgid del qüestionament de l’actual sistema de representació de la veu popular, diverses formacions polítiques i col·lectius de ciutadans amb profund neguit social han constatat com se’ls cloïa irremeiablement les portes de l’espai de debat.

És el que tenen els rutinaris plats únics: si no hi ha per triar, menges sense escarafalls el que dia rere dia t’ofereixen. I el que t’ofereixen ha estat, en aquest cas, ben senzill: o estàs en el bloc dels qui creuen en el dret per a l’autodeterminació de Catalunya o estàs en el bloc oposat; o bé pertanys al bàndol sobiranista o bé a l’unionista, una terminologia amb reminiscències de l’Úlster que en qüestió de setmanes s’ha instal·lat amb tota naturalitat en moltes de les anàlisis polítiques del nostre país.

El menú circumscrit amb exclusivitat en un dels dos clàssics eixos de la política catalana -el nacional- ha presentat fins a la jornada electoral, però, una particularitat que no pot ser en cap cas omesa: ha estat el president del Govern de la Generalitat en persona qui n’ha pres el timó en el viratge d’un vaixell tradicionalment censurat per la manca de definició. Tot i les travetes del líder d’Unió Democràtica i de distingits capitosts empresarials, la novedosa i nítida determinació d’Artur Mas en l’aposta sobiranista ha estat àmpliament lloada des de moltes i ben diverses tribunes.

Campanya intel·ligent…

Des de la gran manifestació de la Diada, l’estratègia de la coalició governant ha estat presentar el camí cap la consulta secessionista, primer, i l’estat propi, després, com un procés que, u, esdevenia excepcional, i dos, que descansava sobre les sofertes espatlles d’un líder vigorós i valent que requeria, però, del màxim suport de la ciutadania per poder presentar batalla. L’aposta personalista en la qüestió identitària i el caràcter d’excepcionalitat històrica han esdevingut el lietmotiv de Convergència i Unió -ja força abans de començar la campanya-, aposta amb què estava en disposició d’invertir el previsible i lògic cost electoral després de dos anys de contundent gestió retalladora.

Amb aquest objectiu, els aparells de comunicació de Convergència i Unió i del Govern de la Generalitat -gens fàcil, en alguns casos, de distingir- van posar-se a treballar a tota màquina. Amb un objectiu assolible de manera immediata: sobreexplotació del vaixell sobiranista -especialment, del seu timoner- en els mitjans clarament afins (els públics de la CCMA que controlen amb mà ferma i els privats del Grupo Godó). I un d’altre de no tan senzilla consecució: combatre els lògics dubtes dels mitjans de comunicació més obertament sobiranistes en relació al grau de sinceritat de la proposta i atraure’ls a la causa amb la poc rebutjable cirereta del “tren que probablement només passa una vegada”.

Així, dos editorials de La Vanguardia amb dues setmanes de diferència evidenciaven que el gir sobiranista de la coalició conservadora i la consegüent naturalesa de procés insòlit en la història de Catalunya començaven a donar els seus fruits.

A partir d’un primer sondeig encarregat pel rotatiu, el 30 de setembre (5 dies després de la convocatòria d’eleccions anticipades) un primer editorial sintetitzava els sorprenentment excel·lents resultats per a CiU amb el poderós titular “Sacudida electoral” i empraven el llenguatge sense matisos propi dels fenòmens irremeiables per destacar la situació novedosa de la política catalana i, sobretot, el ferm pilotatge i la salut de ferro amb què Artur Mas es plantava a les portes electorals. Així, un diari habitualment moderat en els articles editorials:

-qualificava la manifestació de la Diada de “tsunami

-destacava l’astúcia política del president que “ha sabido interpretar la voluntad de los manifestantes y ha tomado la iniciativa convocando anticipadamente las elecciones, que tendrán, quiérase o no, un carácter plebiscitario

-per conclure, finalment que: “Artur Mas se erige, sin sombra, en el líder que mejor representa la voluntad de los catalanes

Quinze dies després, en un segon editorial, La Vanguardia justificava l’encàrrec d’un nou sondeig altre cop en l’excepcionalitat històrica, no només pel procés en sí, sinó també -i sobretot- pel seu inusual caràcter personalista:

La relevancia que ha adquirido esta cita con las urnas después de la manifestación del Onze de Setembre y del proceso soberanista emprendido por el presidente de la Generalitat, que le ha llevado a convocarlas, justifica la frecuencia con la que este diario pretende tomarle el pulso a la sociedad catalana a través de sondeos

En aquella segona enquesta encomanada pel principal rotatiu del principal grup de comunicació del país, CiU ja aconseguia la majoria absoluta. Per si no havia quedat clar, la causa del sorprenent tomb d’una formació que en condicions normals hauria de veure’s desgastada per la gestió política tenia nom i cognom:

Esta nueva encuesta refleja que CiU, pero sobre todo Artur Mas, continúan teniendo un respaldo muy amplio de los electores. De hecho, sus expectativas aumentan y ya dispondría de mayoría absoluta

Dos dies abans de la publicació d’aquell sondeig i de l’editorial corresponent, el festiu 12 d’octubre, La Vanguardia entrevistava al president Mas, interviu que anava a càrrec del periodista Jordi Barbeta, que ja havia fet el seguiment de la seva estada a Massachusetts del passat mes de juny i el qual, en el preàmbul de l’entrevista, qualificava el procés engegat per Mas com a “terrabastall en la política catalana, espanyola i europea“. En el cos de la conversa, ben nítids, s’exposaven els pilars del missatge de la coalició:

-Personalisme justificat en la necessitat de país: “Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument

-Cap ombra d’ambició personal: “Em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat”

-Valentia inevitable com a sinònim de triomf:Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut

Ja entrant en els mitjans audiovisuals, com destacava en aquesta notícia El Punt Avui, la presència televisiva del president de la Generalitat durant la precampanya electoral ha estat, no només freqüent, sinó sobretot molt productiva.

La primera cadena en entrevistar Artur Mas en profunditat va ser TV3. Va produir-se l’1 d’octubre en un especial del programa Àgora que va assolir una quota mitjana de 24,5% i va arribar a superar en algun moment de l’emissió el milió de telespectadors. En aquelles primeres jornades de precampanya (Mas havia convocat eleccions sis dies abans) ja arribava a l’audiència amb claredat meridiana qui agafava les regnes del procés i què necessitava per tal que aquest triomfés:

No la busco explícitament [la majoria absoluta] però vull fer entendre que necessitem una majoria molt rotunda. I per això he fet una cosa: la meva manera de demanar una majoria molt rotunda és dir: “si la tenim per encarar aquest procés, no pot durar sempre”. Per tant, que ningú es pensi que el vot que jo reclamo en aquest moment és per a una carrera política meva o per a una hegemonia de Convergència i Unió per sempre ad calendas graecas, per entendre’ns. Per això, jo vaig dir: “escolteu, jo, una vegada aquest procés estigui endegat, estigui perfilat, estigui plantejat i, si pot ser, obtingut, jo em retiro de la primera línia i no torno a presentar-me a unes eleccions de la Generalitat”.

I hi afegia el perquè d’aquest “què” que necessitava amb rotunditat:

Jo només puc dir una cosa. A Madrid hi ha una majoria absoluta del Partit Popular. Nosaltres ens enfrontem al procés més complicat, més complexe i més apassionant dels últims 300 anys de la nostra histròria. La gent ha de pensar bé com fem front a aquest procés, amb quines cartes juguem, amb quines legitimitats, amb quines majories, amb quin poder, etc. I això jo crec que la gent ho haurà de decidir, precisament el dia 25 de novembre.

El 23 d’octubre, a dues setmanes de l’inici de la campanya electoral, Mas tornava a ser entrevistat, aquest cop per Josep Cuní i a 8tv, la televisió nacional del Grupo Godó. L’emissió va aconseguir una mitjana de gairebé mig milió d’espectadors i va fer que el programa en què anava inclosa (8aldia) aconseguís el seu rècord d’audiència. Algunes de les respostes del president en funcions d’aquell dia mostraven la mateixa línia personalista i de lideratge indiscutible ja exposada poc després de la convocatòria d’eleccions:

M’hi he jugat tota la carrera política en aquest procés

El primer que faré serà seure els partits que estiguin en la línia de la consulta sobiranista per acordar la manera d’actuar en aquell moment

Jo el primer que posaré sobre la taula és acordar amb el govern espanyol fer el mateix que el Regne Unit

Si em demanen parlar jo sempre parlaré; treballaré perquè Rajoy faci de Cameron

Entremig d’aquestes dues entrevistes a mitjans afins i potents de Catalunya, Artur Mas va gosar sotmetre’s a l’interrogatori de Jordi Évole al Salvados d’una cadena com La Sexta, diguem-ne, enemiga. Aquella edició del diumenge 21 d’octubre no només va assolir una audiència de quasi 3 milions d’espectadors a nivell estatal, sinó que va aconseguir captar l’atenció de més de 850.000 catalans (200.000 més que qualsevol de les edicions més populars del programa a casa nostra). Per bé que la majoria de missatges anaven principalment dirigits a l’audiència global espanyola, les nul·les dissonàncies en relació al discurs pronunciat a Catalunya i el seu igualment rotund posicionament van enfortir amb claredat el president, com bé apuntava aquí Vilaweb.

El missatge d’inevitable personalització del procés sobiranista en la figura del president, doncs, anava arrelant a través de  les reiterades aparicions d’Artur Mas en els mitjans nacionals i les continuades referències de la premsa internacional als seus lideratge i ferm desafiament a l’Estat espanyol (prova inequívoca, aquesta darrera, d’exhaustiu treball comunicacional des del Govern català). A la xarxa, mentrestant, es popularitzava el hashtag #totsambelpresident.

És impossible no interpretar les molt favorables dades que desprenien els sondejos previs que hem vist abans com a clara evidència d’un suport explícit al líder d’un procés engrescador. La majoria absoluta que tornava a aparèixer poques hores abans de l’inici de la campanya en el baròmetre electoral del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) encarregat pel Govern encara deixava menys lloc al dubte.

Recordem, però, que el personalisme de la contesa electoral anava de la mà d’un context d’excepcionalitat que semblava que alhora l’explicava i el justificava. Tanmateix, a mesura que ens allunyàvem de la batzegada de l’enorme manifestació de la Diada, l’excepcionalitat del moment corria el risc de desdibuixar-se en excés tot afavorint que l’atenció -fins aleshores monopolitzada pel debat sobiranista- es desviés cap a d’altres possibles controvèrsies amb efectes electorals.

La resposta immediata -hem de suposar, del Govern de la Generalitat– va arribar en forma d’una campanya institucional tan grollera que de seguida va ser reanomenada a la xarxa com a “campanya instituCiUnal”. Com ja sabem, la campanya va ser posteriorment anul·lada per la Junta Electoral Central, això sí, per motius formals.

La fermesa i aparent sinceritat del president Mas en el període que s’inicià amb la manifestació de la Diada -fins i tot abans- i que ha finalitzat amb la celebració de les eleccions del passat diumenge, ha estat tan destacable que no només els mitjans de comunicació més afins li han fet costat. Com dèiem a l’inici, convèncer la premsa sobiranista que la seva no era una actitud partidista sinó de país era condició indispensable per a l’èxit del procés que s’engegava. I el comportament d’aquesta premsa ha estat, finalment, favorable: Mas ha pogut comptar, si no amb un suport actiu, sí amb actituds indiscutiblement facilitadores.

A Vilaweb, per exemple, el seu director, Vicent Partal, rebia l’anunci d’avançament de les eleccions amb la naturalitat de qui creu que l’oportunitat és massa llaminera com per cercar tres peus al gat:

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Sense ocultar els efectes positius per a la coalició que havia governat en la legislatura que finalitzava, tampoc El Punt Avui creia adient posar traves a una convocatòria que estimaven coherent en el camí encetat per la ciutadania catalana. Així, afirmava en aquest editorial que:

(…) en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.

Finalment, el propi Carles Capdevila, director del diari Ara, escrivia el passat 15 d’octubre un emotiu article, I recorda que jo sempre et vaig defensar, on es planyia per les poques veus democràtiques que s’alçaven a l’Estat espanyol en defensa del nostre dret a decidir. Amb evidents referències autobiogràfiques sobre l’inici de l’aventura del jove rotatiu, l’escrit de Capdevila traspuava admiració per l’inusual valor del president de la Generalitat de Catalunya:

Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien “Ja t’ho faràs, a mi no m’hi emboliquis”. A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te “Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar” el dia que fracassis.

… però no suficient

I arriba el 25 de novembre. 50 diputats. Fracàs.

Fracàs suavitzat, però, pels mateixos mitjans obertament sobiranistes que havien exercit de facilitadors de l’empresa personalíssima d’Artur Mas. Seguint la lògica no torpedinadora d’un procés que no pot ser aturat, aquests mitjans presentaven el dia següent una mirada en positiu cap al següent pas a executar. El Punt Avui ens regalava un No ens falleu amb la suma dels diputats pro-dret a decidir i l’Ara un acrític Mas no ho podrà fer sol. Curiosament -o no tant- el mitjà que, tot i haver-se situat en la seva centenària història a les antípodes del sentiment independentista, havia donat un xec en blanc a l’empenta sobiranista del president, no només presentava la portada més severa -d’entre els mitjans afins, s’entén- sinó que regalava a Artur Mas de propina un magnífic -i “traïdor”– semàfor vermell.

La trompada de CiU –però sobretot d’Artur Mas– ha estat tan descomunal i inesperada que, des del dia després, aquells que s’allunyen del treball -intencionat o no- del tipus “qui dia passa any empeny”, semblaria que han començat a reflexionar seriosament.

El blanc de totes les crítiques han estat, com sabem, els responsables de les diverses empreses que realitzen estudis i enquestes d’opinió. Jordi Argelaguet, el director del CEO, el baròmetre del qual va donar majoria absoluta a CiU quinze dies abans de les eleccions, ha arribat fins i tot a posar el seu càrrec a disposició del Govern.

En una cita electoral tan excepcional com la del passat diumenge és evident que hi concorrien variables que, a la fi, han estat insospitadament decisives. El propi Argelaguet atribuïa les errònies prediccions a l’elevat nombre d’indecisos que encara hi havia en el moment de realitzar-se l’enquesta. Mentre que el director de l’Institut Feedback, Jordi Sauret, empresa responsable dels diversos sondejos publicats per La Vanguardia, apuntava en el programa Àgora la conjunció de dos factors que, a parer seu, havien influït en els sorprenents resultats de les dues primeres forces:

Primer, un 6% més de població que les enquestes ens deien que no aniria a votar i al final va anar a votar -i ens ho crèiem que no anés a votar perquè normalment no hi va mai- excepte que, al final, van tenir tanta pressió que van anar a votar per dir “no a la separació entre Catalunya-Espanya”, per exemple. (…) I l’altre punt de l’última setmana, és la campanya d’El Mundo, la presumpta corrupció ha fet que tota la setmana s’hagués estat parlant d’això, i quan miraves les enquestes veies que se’ls anava afeblint [a CiU] la fidelització, és a dir, feia menys atractiu aquell partit i, en paral·lel, ERC anava pujant

Ens queda clar. L’excepcionalitat del procés engegat a Catalunya després de la Diada ha conduït a una excepcional cita amb les urnes en què inevitablement han concorregut excepcionals circumstàncies que han propiciat, a la fi, un excepcional desenllaç.

Però potser seria hora que ens centréssim a analitzar si aquestes excepcionals eleccions al Parlament de Catalunya -les més participatives de tota la democràcia i, presumiblement, les més decisives- no són en realitat res més que un nou exemple -en portaríem uns quants- d’alguna cosa més profunda que s’estaria produint entre bastidors, fora dels focus de l’atenció de l'”ara i aquí” tant de la política com de la comunicació massiva.

Llegint entre línies, en les justificacions dels càlculs erronis per part dels responsables dels estudis d’opinió podríem endevinar on pot raure aquest misteriós dimoniet que, de tant en tant, sembla proporcionar-nos conclusions no detectades. I no crec equivocar-me massa afirmant que no rau gaire lluny aquest dimoniet. Diria que, en essència, el trobem en els instruments que fem servir a diari per explicar el món a la ciutadania, per recollir el parer de la ciutadania i per donar resposta política a les demandes de la ciutadania.

No serà potser que estem perseguint la natural velocitat del llebrer amb l’esforçat però feixuc caminar de l’elefant? No serà potser que l’agenda informativa dels grans i massius mitjans de comunicació ja no estan en disposició de marcar amb ferro roent els marges estrictes del debat ciutadà? No serà potser que en el moment de compil·lar el dictamen de la ciutadania la interpretació que se’n deriva ja és obsoleta? No serà potser que la majoria de regulacions de la nostra Llei electoral són ja velles andròmines sense utilitat?

Arribats a aquest punt, potser us preguntareu per què m’he allargat tant en el detall -en teoria, introductori- de la personalització en la figura d’Artur Mas d’un procés únic, realment excepcional en la història de Catalunya, com és el de plantejar-se obertament si volem seguir essent o no ciutadans espanyols. Ho he fet a consciència. I ho he fet a consciència perquè el veloç apogeu i declivi del president de la Generalitat en poc més de dos mesos ens serveix d’immillorable exemple per a una reflexió que crec que ja urgeix abordar.

En la meva opinió, no es pot afirmar que la campanya (i precampanya) de Convergència i Unió no hagi estat ben executada. No ha reeixit, ja ho hem vist, però la campanya -i així ho recollien la nit electoral totes les cares de les figures que envoltaven el discurs de Mas al Majestic- ha estat molt rumiada i ben duta a la pràctica. Perquè eren cares de derrota, sí. Però pitjor encara, eren cares desencaixades, d’absolut desconcert.

I per què? Què havien fet malament? Potser, com han dit alguns després -però no durant-, ha estat una campanya massa personalista. Potser sí, però no hi estic d’acord. A parer meu, l’única possibilitat d’aconseguir la majoria “rotunda” passava per una campanya centrada en el captivant caminar de Mas i no en una Convergència i Unió a qui no costaria massa d’afeblir pels seus excessos retalladors.

Què és el que haurien fet malament, doncs? Bàsicament, utilitzar el programari de sempre; amb les actualitzacions preceptives, sí, però a la fi, les mateixes aplicacions i la mateixa lògica de sempre.

Han utilitzat tots els instruments mediàtics al seu abast, els d’una CCMA pública controlada i els de la propietat del grup de comunicació més generosament subvencionat del país. Han sabut comunicar amb precisió el caràcter excepcional del moment històric, de tal manera que no hi ha hagut mitjà ni entitat ni col·lectiu que cregués fermament i des de fa temps en el #tenimpressa que hagi posat traves al lideratge absolut del president. Han dut a terme un intensíssim treball de sensibilització sobre una premsa internacional caracteritzada per una visió de Catalunya sovint massa empeltada de la llunyana mirada de les corresponsalies de Madrid. Fins i tot, han intentat colar una campanya en teoria institucional que, tot presentant les eleccions com a històriques, només buscava afavorir-ne el protagonista. I sí, també, han inundat la xarxa amb suports individuals i col·lectius sota l’etiqueta esmentada abans de #totsambelpresident.

I aleshores?

Recupero una cita sobre participació ciutadana del post que vaig escriure fa any i mig Vies d’aigua en el control de la informació en què Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la UPF, afirmava que:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

I en el paradigma de l’eixam desapareixen les estructures físiques i jeràrquiques. Desapareix el concepte d’emissor-receptor. Desapareix la comunicació vertical. Desapareixen les nocions temporals: què és origen i què, final? Tots som generadors, nous coneixedors, compartidors… Tots som tot i tot és immediat. I si tots som tot i tot és immediat, com podem esperar que el mateix programari de les ciències socials i polítiques que hem utilitzat durant el segle XX ens serveixi en l’actualitat?

El desacreditat fenomen del 15M va aportar-nos l’any passat elements summaments interessants per posar sobre la taula. Molts analistes van menystenir el moviment pel que tenia d’inconcreció política; se’n reien obertament de l’infructuós caràcter assambleari i de la impossibilitat d’incidir en la política real (entenent per real, aquella que s’esdevé en el sí de les institucions).

Se’n reien, però no van ser capaços de detectar la magnitud del problema ni la velocitat gràcies a les quals deu “penjats” podien arribar a convertir-se en milers a les places de tot l’Estat. Se’n reien, però havien estat incapaços d’imaginar que els símptomes evidents -i no atesos- de desafecció ciutadana vers la política institucional podien acabar tenint plasmació física més enllà dels coneguts cercles d’activistes “antisistema”.

Com se’n reien -i se’n riuen encara- algunes grans vedettes de la comunicació massiva mentre les agències de notícies començaven a informar sobre la càrrega dels Mossos a la plaça Catalunya quan els vídeos de la brutal violència excercida ja feia estona que circulaven per la xarxa i mobilitzaven d’altres ciutadans.

I això que, tot i que amb comptagotes, els vells programaris donen de tant en tant senyals de vida intel·ligent. No fa massa dies, l’11 de novembre, un editorial del centenari La Vanguardia es referia de resquitllada a un dels aspectes que presentava el novedós paradigma de l’eixam a les portes d’una clàssica contesa electoral:

(…) vivacidad y plena libertad para la circulación de las ideas, como corresponde a una sociedad del siglo XXI en la que internet y las redes sociales han corregido el viejo carácter vertical de la comunicación de masas. Se habla de todo a todas horas y los medios de comunicación de calidad se hallan ante la responsabilidad de saber interpretar correctamente las corrientes de fondo y el signo de los tiempos

Un paradigma de l’eixam que, a més, i des d’un altre dels seus aspectes, hauria aconseguit visibilitat en la composició del nou Parlament sorgit del 25N, si és que considerem -com ho feia fa unes setmanes el catedràtic de Ciència Política, Joan Subirats, en aquest article– que una formació com la CUP respon a l’aparició d’un tercer eix en la política actual:

En els darrers temps, coincidint amb factors com la creixent desafecció envers els polítics, la manca de respostes a la situació de crisi, i el fort impacte del canvi que suposa Internet en la vida en general i en la política en particular, podríem parlar d’un nou eix en la política catalana. Un eix que podríem caracteritzar com el que oposa la vella o tradicional forma de fer política, i les noves formes d’informació, mobilització i connexió social.

Ens trobem ja en el post-25N. Anirem comprovant -més lentament del que ens pensàvem, em temo- si el procés engegat fa un parell de mesos és o no realment excepcional. En les properes setmanes, el protagonisme recaurà en exclusiva en les manifestes dificultats de crear govern en un Parlament tan fragmentat i, sobretot, en com podran afectar les negociacions i els acords resultants a l’apassionant possibilitat d’exercir el dret a decidir.

Fora dels focus mediàtics, menstrestant, imagino que els spin doctors de la coalició amargament vencedora i del govern es preguntaran inútilment com no han aconseguit tapar les vies d’aigua per on s’esmuny el control informatiu.

La resposta rau també fora de camp, allà on es van acumulant inequívocs signes d’una societat que es mou en xarxa i a ritme vertiginós, d’una societat que, telenotícies rere telenotícies, enquesta rere enquesta, eleccions rere eleccions, ens xiuxiueja a cau d’orella que cada cop són menys vàlides les velles eines de sempre.

El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.

Passem-hi de puntetes i ràpid

Explicava en el post anterior que el ritme frenètic que imposa l’actualitat informativa ens priva d’aturar-nos en aspectes que, per la seva transcendència, mereixerien un anàlisi més reposat. Enmig d’un estat de coses que més aviat exigiria una pausada reflexió individual i col·lectiva sobre com hi hem arribat i una curosa planificació del futur full de ruta, l’implacable bombardeig de dades i d’actes consumats ho fa del tot impossible.

Una peça periodística del passat dilluns exemplifica a la perfecció aquest permanent estat d’injusta caducitat informativa a la que estem sovint sotmesos gairebé sense adonar-nos-en. Es tracta de l’anàlisi que Media.cat va dur a terme sobre quina havia estat la cobertura de les eleccions gregues en els rotatius dels Països Catalans.

Segons aquest observatori dels mitjans de comunicació, tres van ser les trampes comeses pels diaris analitzats. D’una banda, el fet que de manera majoritària el mandat informatiu fos significativament substituït per missatges voluntàriament interpretatius -qualificant l’escenari post-electoral grec com a clarament negatiu-; de l’altra, la sobredimensió informativa de l’auge del partit neonazi tenint en compte que, malgrat tot, ha estat només la sisena força del país; i per últim el majoritari silenci sobre la primera aplicació de la disposició de la recent llei electoral per la qual s’atorga 50 escons extra a la primera força electoral del país:

(…) i que es va implementar, precisament, per garantir la majoria parlamentària de les forces que defensen la política de retallades, objectiu que ni tan sols amb aquests canvi de les regles de joc s’ha aconseguit, ja que aquests partits a penes han aconseguit un terç dels sufragis.

Aturem-nos un instant en aquest punt.

Segons preveu la llei grega, dels 300 escons del parlament a repartir, 50 -una sisena part- es reserven per a la llista més votada, sumant-los als escons que per aritmètica electoral li correspondrien. Així s’entén, com veiem en aquest infogràfic del The Guardian, que el partit Nova Democràcia hagi obtingut 56 escons més que la segona força, Syriza, tot i separar-los poc més d’un 2% de sufragis.

És cert que l’anterior llei electoral del país hel·lènic ja preveia aquest premi a la força més votada, tot i que aleshores no n’eren 50 sinó 40 el nombre d’escons gratuïts que aquesta aconseguia. L’augment d’escons extra per al partit vencedor de la contesa electoral és, com apuntava encertadament Media.cat, una prova de la voluntat de minimitzar els efectes de la previsible fragmentació de l’escenari polític grec i d’evitar, sobretot, la ingovernabilitat d’un país que, sí o sí, ha de seguir aplicant les receptes de la Dra. Merkel.

Tot i amb això, com ja hem pogut comprovar, la unió dels dos partits tradicionalment potents del país i que havia de garantir la represa de les polítiques d’austeritat marcades per Brussel·les, no ha aconseguit ser majoritària en el parlament grec.

La contesa electoral grega coincidia amb la segona volta de les presidencials franceses. Grècia no és França, ho sabem del cert. A banda de mancar-li el pes polític i econòmic dels nostres veïns en el sí de la Unió Europea és, a més, des de la nostra perspectiva, una realitat més llunyana geogràficament parlant. El tractament mediàtic notablement més exhaustiu dels nostres mitjans de comunicació en el cas dels comicis francesos seria, doncs, del tot comprensible.

L’actual Grècia, però, presenta molts punts de contacte amb la realitat de l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, volgudament llunyana i superficial.

Censures

Les anomenades democràcies occidentals, que ara per ara són percebudes com el model de societat més lliure que podem trobar al planeta, comparteixen amb sistemes de govern amb menor sobirania popular o directament totalitaris la mateixa imperiosa necessitat de controlar el fluxe, el tempo i el contingut de la informació. Si no tenim ben present aquest punt abans de prémer el disparador de la càmera, la imatge resultant en sortirà inevitablement desenfocada.

Tots sabem què significa el mot censura. Els ciutadans de la pell de brau ens hi hauríem de sentir especialment propers, tenint en compte que la seva era una pràctica habitual i indispensable per al sosteniment d’un règim dictatorial no precisament remot i del qual encara perduren gestos i organismes amb destacable bona salut.

Per als ciutadans de les esmentades democràcies occidentals, que ens sentim -i ho som- lliures per pensar i per expressar-nos, la censura informativa mereix la màxima reprovació. La reprovem amb la mateixa contundència amb què condemnem els tirans que esclavitzen els seus súbdits o els líders espirituals que coarten els drets de les dones.

Més enllà dels records que alguns encara tenen de l’època franquista, de la tasca de popularitzar el coneixement sobre la censura se n’encarreguen en essència els mitjans de comunicació massius. En la gran majoria dels casos, els exemples d’aquesta deplorable pràctica aplicada sobre la tasca periodística ens arriben de països declaradament dictatorials o amb formes de democràcia que, per dir-ho suaument, o bé no fan tot l’esforç que seria desitjable en la garantia de les llibertats individuals i col·lectives o bé estan corrompudes per sistemes d’organització paral·lels.

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació d’aquest país -i de tot el món occidental- es feien ressò fa un parell de dies de l’expulsió per part de la Xina d’una periodista de la cadena Al Jazzera després que aquesta hagués emès un documental sobre els camps de reeducació xinesos. Recomano una ullada atenta al tractament que TV3 va dedicar-li a aquesta notícia en el Telenotícies Migdia del 8 de maig (minut 26:25 al 28:01). Gairebé un minut quaranta segons d’informació elaborada des de la corresponsalia a Pequin (aquesta no ha patit l’embat de la tisora) i que era presentada pel conductor de l’espai amb unes paraules que, com veurem, eren molt més interpretatives que informatives:

La Xina no vol testimonis incòmodes que donin veu als moviments dissidents. Pequin no renovarà el visat de la corresponsal de la cadena de televisió Al Jazzera en anglès, que haurà de tancar la seva delegació en aquesta llengua. És una manera diplomàtica, podríem dir, d’expulsar una periodista d’un país on la llibertat de premsa està sempre sota sospita

En la mateixa jornada, el portal Periodismo Humano ens relatava una forma encara més abjecta de censura, l’assassinat de quatre professionals de la informació durant la darrera setmana a l’estat mexicà de Veracruz víctimes d’unes lluites del narcotràfic que, tal i com explica en el seu blog la ja excorresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina, Isabel Galí, comporten a més d’altres enormes penoses conseqüències:

El pitjor d’aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l’autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d’expressió en queda greument mermada

Precisament fa tan sols sis dies de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Aprofitant-ne l’avinentesa, Amnistia Internacional va fer públic un comunicat titulat Represión en la era digital amb què radiografiava els punts del globus amb més impediments -violència, en molts casos- per a l’exercici de la tasca periodística. Qualificant Àfrica com un dels continents més perillosos per a la professió, AI apuntava també els noms de Pakistan i la Xina, destacava els efectes devastadors que causa el narcotràfic mexicà, i a Europa, els evidents dèficits de la llibertat de premsa a Rússia i a vàries de les repúbliques de l’antiga URSS.

La censura informativa, la més descarada -i en alguns casos, la més vil- se situa, com veiem, ben lluny de les nostres fronteres. En una llista farcida de palpables crims contra la llibertat de premsa, les conductes que podrien atemptar-hi d’una manera més light -les desenvolupades en societats obertament democràtiques com la nostra- no hi tenen, lògicament, cabuda.

Dit d’altra manera, si veiem que en àrees molt concretes del globus conflueixen la manca de llibertat de premsa amb reconeguts dèficits en lliure expressió i manifestació, en lliure concurrència a unes eleccions o directament amb clars signes d’atemptats contra la humanitat, acceptem de manera implícita que tenim la sort de créixer en el millor dels móns possibles.

Vist així, la sentència no admet discussió possible.

Recalcar o passar de puntetes

Tornem, però, a l’exemple de inici. Érem a Grècia. I parlàvem d’una llei electoral que ja preveia en eleccions anteriors aquest augment significatiu i automàtic de la representació parlamentària de la força més votada pel simple fet de ser la força més votada. El que en anteriors comicis aquest bonus track es quantificava en 40 escons, s’augmentava fins a la cinquantena per als del passat diumenge.

Diu la teoria periodística que la funció bàsica del professional de la informació és aportar tots els elements indispensables d’una notícia per tal que el ciutadà pugui crear-se la seva pròpia, fonamentada i lliure opinió del que li han explicat. És obvi que aquesta màxima s’incompleix -i de la manera més barroera- en les plataformes comunicatives de qualsevol règim totalitari, on el missatge oficial arriba immaculat a l’opinió pública a través d’uns mitjans que exerceixen de mers transmissors.

En entorns amb esperit indiscutiblement democràtic com el nostre, en canvi, és de suposar que els mitjans de comunicació compleixen al peu de la lletra aquest essencial precepte de la tasca periodística. I cal suposar-ho, per una elemental qüestió de lògica. Si en un estat democràtic els mitjans de comunicació social no exerceixen amb pulcritud el seu mandat facilitador dels elements de judici indispensables per a la lliure configuració d’una opinió pública raonada, ras i curt, potser aquell estat no en deu ser tant de democràtic.

En una entrevista de l’agost passat, la fins fa quatre dies directora de TV3, Mònica Terribas, abordava aquest essencial punt de la deontologia professional periodística:

(…) la nostra funció és donar claus perquè la gent opini, no donar-los fetes les opinions

¿Tenim, però, els ciutadans totes les claus que ens permeten configurar aquell parer individual i sòlid, indispensable, per exemple, per escollir els nostres representants polítics, vigilar la seva acció en la vida pública, i demanar-los si cal l’assumpció de responsabilitats?

El mateix cap de setmana de febrer en què Whitney Houston traspassava a Los Angeles, el parlament grec votava unes noves mesures d’austeritat després de dos dies consecutius de vaga general i de greus disturbis al carrer. Com ja vaig apuntar en el post a què m’he referit anteriorment, el focus informatiu va situar-se aleshores prou lluny com perquè els ciutadans del nostre país no en sortíssim esquitxats.

Vam comprovar l’absència d’enviats especials per part de la televisió pública catalana; vam comprovar com gairebé no es va esmentar la dissidència contra les retallades d’un 15% dels diputats de la cambra grega; i vam comprovar com, lluny d’aportar-nos les claus per a la generació raonada d’opinió –Terribas dixit-, en la redacció de la informació hi trobàvem en essència dirigisme ideològic.

Recordem aquell redactat. En ell se’ns deixava clar que, u, la sobirania grega no es trobava en perill (mesures pactades amb -no dictades per– Brussel·les); dos, que les mesures eren clarament positives (permeten sortir de la fallida); tres, que el caos era la única alternativa a les retallades.

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos.

Deia Media.cat en el seu anàlisi que en les reaccions mediàtiques que es van produir a casa nostra a partir dels resultats de les eleccions gregues del passat diumenge van predominar titulars clarament interpretatius i qualificatius del panorama polític resultant. Titulars que parlaven d’ingovernabilitat, d’incertesa, d’embolic, quan la primera reacció de qualsevol mitjà de comunicació d’un estat nítidament democràtic com el nostre hauria d’haver estat fer veure a la seva lliure ciutadania quin era el principal significat del vot del poble grec.

I aquest significat era clar, claríssim, per a qualsevol analista mínimament rigorós: els grecs havien castigat amb duresa no només els dos partits que els havia dut a la terrible situació actual sinó sobretot als dos partits que pretenien seguir apostant per la continuació d’unes mesures ofegadores que no es decidien a Atenes sinó a Brussel·les.

Que el panorama polític extremadament fragmentat n’impossibilitava una ràpida i estable governabilitat era evident i ho estem comprovant aquesta setmana amb la incapacitat -de moment de les dues primeres forces- de crear govern. Però insistim, el primer anàlisi polític de tot mitjà de comunicació lliure no ha de ser afirmar que Grècia és ingovernable sinó que, en tot cas, el poble grec ha decidit ara mateix optar per una Grècia ingovernable, és a dir, per una Grècia que precisament s’aturi a reflexionar, a debatre sobre el seu -no oblidem la importància del posessiu ‘seu’- futur.

Parlant de possessius, a tall d’exemple, fem una ullada tan sols als titulars del TN Migdia del dia després dels comicis (minut 00:34 al 00:51). Fixem-nos en la primera frase i en qui semblaria ser el subjecte de les eleccions gregues, -repeteixo, gregues- i qui aparenta haver exercit el diumenge el dret sobirà del poble d’un estat democràtic d’elegir aquells que han decidir el seu futur:

Alemanya també avisa a Grècia que cal continuar amb les reformes. Però a Grècia les eleccions han deixat tocadíssims els dos grans partits que han negociat amb Brussel·les i s’han quedat sense la majoria per governar. Les formacions alternatives creixen en força en un parlament molt dividit i on els neonazis tindran 21 diputats

I quant al creixement de les formacions alternatives, cap esment a Syriza, la sorprenent segona força, tot i que s’il·lustra amb unes imatges del rostre feliç del seu candidat durant 5 segons, i sí, en canvi, sobre l’entrada dels neonazis en el parlament grec. Dels nazis, això sí, veiem durant 11 segons (més del doble del temps dedicat a Syriza) el recorregut desafiant del seu líder i de les seves amenaçadores paraules:

“Illegal immigration out of my country, out of my home!”

En síntesí, doncs, què queda en la ment de qualsevol consumidor d’informació? Primer, que Grècia no podrà, ara per ara, ser governada. Segon, que de moment no podran ser aplicades mesures d’aquelles que es negocien amb Brussel·les (recordem?, del tipus de les que fa tres mesos ja van assegurar que permetrien Grècia sortir de la fallida). Tercer, que el nazisme, el veritable flagell de la democràcia, ha irromput ja amb totes les de la llei en el parlament d’un país de la Unió Europea. Resumint-ho en una paraula: caos.

En certa manera, l’actitud informativa dels mitjans del nostre país davant de les transcendentals eleccions gregues ha estat ben similar a la que van mostrar en la transcendental votació del parlament grec de fa tres mesos després de diversos dies de no menys transcendental conflicte al carrer. Si aleshores van passar-nos pràcticament desaparcebudes les vagues generals massives o el trencament de la disciplina de partit de gairebé 50 diputats, ara el que ha quedat soterrat és el missatge contundent que el poble grec -torno a recordar, l’única veu sobirana en unes eleccions democràtiques al seu país- ha volgut llençar a l’opinió pública no només de Grècia, sinó de tota la Unió Europea.

Però perquè el públic d’aquí i d’allà pugui crear-se una opinió amb total coneixement de causa és primordial que els mitjans de comunicació aportin les claus, totes les claus, necessàries. I com dèiem, el poble grec n’ha llençat una de ben clara: cal aturar les màquines, cal reflexionar i debatre, i sobretot cal no donar per bo ni per inevitable el destí que uns estrangers (no precisament aquells a qui el líder neonazi feia referència) han marcat per al seu país.

Aquest és, al cap i a la fi, el principal deure de servei públic, de servei a la ciutadania, de servei als interessos del conjunt de la societat que té contret tot mitjà de comunicació social que desenvolupa la seva tasca en un estat nítidament democràtic.

A casa nostra, fa tres mesos hauríem d’haver estat informats com calia sobre la realitat grega. Ni ho vam ser aleshores ni ho estem essent en aquests instants.

Dèiem a l’inici que, d’acord, Grècia no és França, que no té el seu pes i que no ens és tan propera geogràficament ni, com a mínim en l’actualitat, culturalment. I diu un dels principis bàsics del periodisme que tota notícia serà més destacable quan més propera sigui a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. Recalco: propera a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. En això, a dia d’avui, Grècia guanya França per golejada.

I és que incidir en els perquès del vot de càstig dels grecs podria haver significat proporcionar de manera irresponsable un material delicat per a una ciutadania -la de l’Estat espanyol- que, més enllà de la qüestió geogràfica, manté indubtables punts de contacte amb l’actual realitat del poble hel·lènic. O recalcar que el sistema electoral grec preveu una veritable anomalia a Europa -regalar 50 escons a la força més votada- podria fer-nos rumiar en excés sobre si, per bé que legal, la mesura no resulta, en termes d’ètica democràtica, molt més que discutible.

Censures, deia en un dels titolets d’aquest post. Parlava de censures i no de censura. I ho deia en plural perquè la censura, en singular, ja la coneix tothom. A la censura, en singular, li atribuïm unes cares molt concretes, la situem en uns indrets molt definits del nostre planeta; a la censura en singular la imaginem vestida amb estrafolàries indumentàries militars o amb túniques i grans barbes de perilloses sectes religioses.

Però n’hi ha més de censures. I no les tenim tan identificades. Perquè no són tan evidents ni tan matusseres. Són subtils, quasi imperceptibles, pràcticament vaporoses. I les tenim aquí, i les tenim ara, en plena era del suposadament il·limitat accés a tota font d’informació. Les tenim aquí, i les tenim ara, especialment ara, just en l’instant en què més s’evidencia la fragilitat dels aparentment robustos i eficients sistemes democràtics, just en el moment en què més trontolla aquest suposat model de societat lliure.

Censura, tot i que difícilment palpable, és la difusió del missatge que, sota aparença informativa, amaga pura propaganda: aquell que és generat per una font implicada en la informació i que posteriorment és directament calcat, així com aquell que es deriva de rodes de premsa on el protagonista no admet l’interrogatori -per tant, el control- periodístic.

Censura és el silenci d’allò que seguint criteris estrictament periodístics hauria de ser difós. I quan el silenci no és possible d’altres censures n’agafen el relleu: l’atenuació o l’exageració, la difuminació o la reiteració, l’embarbussament o l’aclariment.

Atenuar, difuminar o embolicar són sinònims de passar de puntetes. Exagerar, reiterar o aclarir són sinònims de recalcar.

A partir del coneixement d’aquestes accions, l’exemple de Grècia convidaria a estudiar quines formes de subtils censures s’estan produint en uns mitjans de comunicació percebuts encara -tot i que menys- com a fiables i en el sí d’unes societats democràtiques que, per bé que imperfectes, serien també percebudes com l’indiscutible millor model possible.

D’aquest imprescindible anàlisi en resultaria una opinió pública fonamentada i, ara sí, veritablement lliure.

La patata calenta de Rajoy

Mai una victòria tan abassegadora com la del Partit Popular el 20N haurà estat celebrada amb tanta moderació. Més enllà de l’onejar furiós de les banderes blaves i rojigualdas i els crits d’uns quants hooligans davant de Génova, el to del futur president del Govern espanyol ha estat anormalment contingut.

Cert és que el moment i l’estat del país no permeten gaires mostres d’eufòria. Els principals indicadors de la salut de l’economia domèstica -l’atur, al capdavant- dibuixen un averany més aviat galdós i l’actual estat de total estancament va més de la mà amb la desesperança i la contenció que amb la confiança i l’emprenedoria. Les primeres paraules de Mariano Rajoy en són ben exemplificadores:

Estamos ante una hora decisiva de España, ante uno de esos cruces de caminos que van a determinar el futuro de nuestro gran país, no ya en los próximos años sino en las próximas décadas

També els mitjans d’abast estatal -fins i tot els més propers al partit vencedor- advoquen més per la crida a una acció de govern immediata i responsable i no per aquella tradicional sagnant mofa del vençut tan i tan ibèrica. El País, per exemple, editorialitza avui la seva edició amb un El futuro de España no admite demoras, mentre que el director d’El Mundo, Fernando Baeta, titula el seu article amb un rotund ¡Gobierno, ya!.

Les crides unànimes cap a una acció de govern contundent i urgent no és res nou. Aquest país n’ha patit d’altres de cojuntures econòmiques desastroses que exigien mesures governamentals dràstiques i immediates. Però que tot un aclaparadorament legitimat Rajoy engegui el seu primer discurs com a futur president deixant pal·lès que Espanya es troba en la seva hora decisiva, no ve provocat pels quasi 5 milions d’aturats dels quals quasi la meitat són de llarga durada, ni pels nombrosos petits i mitjans negocis que fan figa, ni pels centenars de milers de ciutadans que han hipotecat no només la seva vida sinó també la de la seva descendència.

La moderació i el posat seriós de Mariano Rajoy ahir a la nit són especialment producte d’una inapel·lable presa de consciència sobre l’extrema fragilitat del teòric poder sobirà de l’Estat espanyol. Enrere queden les fanfarronades de José María Aznar postulant-se com a lluminós embaixador d’un país que semblava trucar a les portes del G8 i el sincer però infructuós intent de José Luís Rodríguez Zapatero d’abanderar una nova època basada en l’aliança de les civilitzacions.

El futur president Rajoy sap que l’electorat espanyol (per activa, el que ha votat, i per omissió, el que no ho ha fet) ha dipositat en ell de manera incontestable la responsabilitat d’exercir el mandat popular en els propers quatre anys. Alhora, però, Rajoy és ben conscient que el seu abrumador triomf en la festa de la democràcia val, ara més que mai, exactament menys que mai.

Fins ara es considerava acceptable la -de facto- nul·la sobirania d’aquells estats que sabíem llunyans i paupèrrims, els governs titelles dels quals eren nomenats o deposats més o menys obertament per les interessades potències exteriors. Fins i tot, des de la mateixa errònia expressió del sentiment de superioritat, podria ser vist com a comprensible la recent aniquilació de la sobirania popular grega per part d’una Unió Europea collada per uns espectrals mercats.

Però el futur president de l’Estat espanyol ha comprovat en plena campanya electoral el que cotitza hores d’ara la legítima representativitat del mandat popular. Com bé analitzava Ernest Folch a Cop d’estat tècnicament perfecte, la dimissió de Berlusconi i el nomenament del nou -i no escollit- govern italià dels anomenats tecnòcrates mostra de la manera més punyent i trista l’absoluta degradació de la professió política i, alhora, els límits que també subjecten les teòricament lliures i sobiranes democràcies occidentals.

A Sílvio Berlusconi no l’havien fet fora ni les corrupteles ni les aventures sexuals ni els seus tics eminentment dictatorials. A il cavaliere l’han deposat unes institucions ignotes, amorfes, que no tenen pàtria ni passen comptes a ningú, i que no li han deixat ni la possibilitat d’acomiadar-se amb el glamour que el invencible il cavaliere segur creia que mereixia.

Rajoy sap que seu en un tron de potes corcades i sobre un llefiscós fangar.

Més patates calentes, però menys urgents

L’extrema debilitat, ja no de l’economia sinó de la democràcia espanyola, es manifesta de manera tan evident que fins i tot minimitza una altra realitat descoratjadora que també hauria de ser atesa per el conjunt de forces polítiques de l’estat i particularment pel qui ha sortit vencedor de la contesa: l’increment de la desafecció ciutadana vers la buidor i insubstancialitat del discurs polític. Com podem comprovar en l’anàlisi del diari Ara, el conjunt de vots que han anat a parar a Escons en Blanc, Partit Pirata i Partit Anticapitalista, representatius de la crisi de l’actual sistema polític espanyol, sumen gairebé 150.000 vots arreu de l’Estat i:

Si un partit hipotètic sumés aquest percentatge amb l’1,85% dels vots en blanc, hi hauria un 2,45% del total dels vots que defensarien aquesta opció de desencantament polític. És a dir, que seria la sisena força política de l’Estat espanyol per davant de ‘partits reals’ com Amaiur, PNB o ERC.

He parlat moltes vegades en aquest blog de les causes de la desafecció política de la ciutadania. I he repetit constantment que aquella “profunda reflexió” que els partits polítics diuen que han de fer (i no fan mai) quan analitzen les que ells anomenen “preocupants dades d’abstenció”, s’ha de fer extensible al col·lectiu professional de la informació. És el meu convenciment -també de molts altres- que cal un canvi radical en les rutines explicatives del quefer diari dels nostres representants en les institucions democràtiques.

I aquest canvi radical ha de consistir en la tossuda cerca de la substància de la gestió política, i no pas de la simple taquigrafia de la vacuïtat dels seus discursos i declaracions. I els mitjans de comunicació, més enllà de les seves simpaties ideològiques o interessos d’empresa, han d’adonar-se que també ells tenen per davant un repte enormement apassionant i, tot i que arriscat, més beneficiós del que a priori els podria semblar: aconseguir el respecte i la fidelitat d’una audiència per mitjà d’una tasca periodística basada en l’ús constant de la barrina, per fer forat en la superficial correcció política i poder exposar-ne les misèries.

Ras i curt, posar traves a l’habitual, rutinària i buida manifestació massiva dels dictats dels gabinets de comunicació no només dels partits, institucions i d’altres agents polítics, sinó també i sobretot, de les grans corporacions empresarials i financeres, que són les que al cap i a la fi ens han conduït a la catastròfica cojuntura actual i les que no pensen dedicar-se a desangoixar l’ofegada ciutadania fins que no vegin brillar unes xifres immaculades en els seus comptes.

L’humil enquesta engegada en el post anterior pretenia precisament fer un sondeig de la utilitat real de la informació de la campanya electoral llençada en els mitjans de comunicació. Amb tota la fiabilitat que li podem atorgar a una enquesta no científica i molt menys participada del que seria desitjable, les dades mostren de manera provisional que més d’un 40% no ha seguit la campanya amb atenció a través dels mitjans de comunicació, i que del 60% que sí ho ha fet, a quasi tres quartes parts no li ha aportat res de nou, un quart ha trobat alguna novetat però no li ha fet canviar la seva actitud electoral, i ningú no ha afirmat que la informació electoral li ha fet variar el seu comportament el 20 de novembre.

Repeteixo, sense donar-li més importància de la que té, l’enquesta dibuixaria el que sembla que és un sentir força general tant en la ciutadania catalana com en la de la resta de l’Estat: que, en campanya electoral, però també en èpoques sense comicis, el tedi i l’excessiva repetició i previsibilitat de la informació política entren per una orella i surten per l’altra.

De la resta de patates que cremen n’hi ha una que sens dubte fa butllofes a les mans, no només del PP sinó també del PSOE: la potent irrupció d’Amaiur al Congrés de Diputats. I és que, per molt que intentis ignorar-la i minimitzar-la, la perstinaç realitat sempre acaba per exhibir-se, sovint -probablement com ara- amb més potència de la que tindria en condicions normals.

I la darrera patata calenta és la nostrada, la cèlebre i pesada patata catalana, que jo -perdoneu-me- qualifico de simple patatona. Que sí, que la nostra és una trumfa que conserva una certa escalfor, que no només no s’extingeix sinó que sembla n’augmenta poc a poc les seves dimensions, però que, francament, és ja a bastament coneguda a la resta de l’Estat per la seva innocuïtat i les seves gairebé gens amenaçadores propietats. Al cap i a la fi, és la nostra una patata calentona que té el segell de la tradicional Denominació d’Origen on es desenvolupa el molt honorable joc de la puta i la ramoneta, aquell joc que ens ha fet tan diferents com inevitablement dependents.

Però Mariano Rajoy no pot cruspir-se de moment ni el tubercle de la desafecció ni l’abertzale ni, per suposat, el del “temible” pacte fiscal. Des d’avui mateix, té cita ineludible amb la més calenta de les patates, Angela Merkel, hores d’ara la cara més visible dels indescernibles, intocables i inabastables mercats, aquells que, decidint el grau de fiabilitat del deute dels estats sobirans sota uns criteris només per ells coneguts, fan desfilar amb profunda marcialitat l’exèrcit d’analfabets més poderós que ha habitat mai la faç de la Terra.

Enquesta: la campanya electoral als mitjans

A poques hores de la finalització de la campanya per a les eleccions generals del 20 de novembre, és bo saber quin efecte ha tingut el tractament informatiu dels mitjans en el vostre comportament electoral.

Veureu que parlo d’actitud i no de sentit del vot perquè interessa incloure-hi també els que opten activament per l’abstenció.

Evidentment, qualsevol comentari que pugui afinar l’enquesta serà benvingut.

La festassa de la democràcia

L’agenda mediàtica tradicionalment poc avesada a canvis durant una campanya electoral va patir la irrupció -o millor dit, l’erupció, ara que les cendres volcàniques ho taparan tot- d’un fenomen inesperat i espontani que va començar a la madrilenya Plaza del Sol i es va acabar extenent per tot l’estat.

De cop i volta, i per sorpresa dels protagonistes indiscutibles de la quinzena prèvia a uns comicis, uns joves i no tan joves sense assessors de campanya, sense gabinets de comunicació ni de màrqueting i sense veu en els grans mitjans de comunicació, copaven totes les portades de diaris i els minuts d’or dels informatius radiofònics i televisius.



		
		

(cliqueu la imatge per ampliar-la)

La pèrdua de protagonisme dels alcaldables i els candidats a la presidència d’alguns parlaments autonòmics va ser tal que es van veure obligats a introduir en els seus estudiadíssims discursos referències a la protesta popular que s’estava produint al carrer. Als mitjans de comunicació l’esdeveniment els va agafar també amb el pas canviat. Com bé deia el periodista Joan Canela a La impotència dels mitjans, tant la classe política com els grans mèdia es van veure superats per una protesta que, com va passar en les revoltes àrabs de principis d’any, s’iniciaven i creixien a través de les xarxes socials:

(…) els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat

No ens ha de ser difícil d’imaginar la descol·locació absoluta de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país durant aquells dies. Més enllà dels aparentment immutables rostres dels candidats i els seus supòrters en el quadre mediàtic, les celles arrufades, les camises suades al voltant de les eixelles i les corredisses dels directors i assessors de campanya devien ser tot un poema.

Però a peu de plaça Catalunya tot eren somriures. No només d’uns protagonistes que traslladaven a l’asfalt de la ciutat el seu ideari d’autogestió i assemblearisme, sinó també d’uns reporters i càmeres que trencaven la insípida i hermètica rutina de la informació diària participant d’una festa que, entre d’altres coses, cridava contra la precarietat d’un sistema que aquests professionals de la comunicació exemplifiquen a la perfecció.

Però va arribar el diumenge, el dia 22, i amb el Dia del Senyor va arribar la veritable festa de la democràcia. Assolint dimensió gegantina, per a la festa del dia 22 s’havien enviat invitacions a trenta-quatre milions sis-cents vuitanta-dos mil cent-dotze súbdits espanyols, dels quals cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set eren catalans. El seu desenllaç és ja hores d’ara prou conegut: a grans trets, panorama blau, molt blau en el global espanyol i a casa nostra un tomb històric a Girona i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona.

I amb els globus desinflats o petats, i les serpentines i el confeti a punt de ser escombrats, ja se sap, arriba el necessari període de reflexió, especialment adient venint d’una darrera setmana on han passat moltes coses -algunes d’elles amb molt de contingut- dins d’un context no només de terrible crisi econòmica sinó de profund trasbals social. Però, ai aquests arbitraris focus de la informació! Hi ha festes i festes. O millor dit, hi ha festetes i festasses. I la festeta de la setmana passada va estar bé, va ser un apetitós aperitiu que ens va ajudar a entomar l’habitualment feixuc primer i segon plats de qualsevol període electoral.

La gran festa, la festassa, es la que es va produir diumenge passat. I és el desenllaç d’aquesta, i no de cap altra, el que mereix ser seguit amb miniciosa atenció pels nostres capriciosos grans mitjans de comunicació. Ara toca tornar a parlar de què hagués passat si s’haguessin celebrat eleccions generals, de la sensació d’interinitat en què queda el govern Zapatero, o de quins seran els possibles pactes a la ciutat de Barcelona.

De cop i volta, a la plaça de Catalunya ja no hi passa res. Probablement, hores d’ara, els coloms i els seus engreixadors estaran potser reocupant el territori perdut, del tot aliens al possible adveniment d’una nova festa -aquest cop de caire molt diferent- el proper dissabte a la nit. Els focus mediàtics han desaparegut, doncs, de Sol o de Catalunya de la mateixa manera que fa uns quants mesos van desaparèixer de Tahrir (qui se’n recorda ja?).

I de la mateixa manera que un Tahrir fora de quadre implica l’inexistent seguiment de les polítiques de canvi que teòricament havia de dur a terme la cúpula militar que va fer-se càrrec -provisionalment, segons van dir- del buit deixat per Mubàrak (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit), doncs una plaza del Sol o una plaça Catalunya sense focus porta tant a un refredament inevitable de la movilització popular -llevat de la gent habitualment implicada- com a la preparació per a un proper i tranquil·litzador desallotjament.

El que en cas d’haver-se produït durant el cap de setmana hagués esdevingut un veritable desastre per les conseqüències imprevisibles (paraula odiada pel sistema) que hagués pogut comportar, en aquests moments el desallotjament no retransmès no oferirà més inconvenient que els que apareixen en tota reunió de gestors durant l’usual traçat de línies mestres d’actuació. La Junta Electoral va ordenar desallotjar les places durant tot el cap de setmana i els governs simplement se’n van rentar les mans. Triomf dels concentrats? Sí. Però sobretot victòria aclapadora del propi sistema, molt bregat en les arts de la inflamació i posterior desinflament que els seus imprescindibles còmplices -els mitjans de comunicació dominants- ajuden a perpetuar.

La festeta de l’assemblearisme indignat es difumina i la veritable festassa de la democràcia s’imposa. S’imposen els seus resultats; s’imposen les possibles derivades; s’imposen els pactes futurs entre partits. Tot -gràcies, Nostre Senyor!- torna a la normalitat. Però en aquesta normalitat no podem obviar un fet que, per poc explicat, no hauria de deixar de merèixer atenció preeminent per part dels encarregats de generar opinió pública.

I és que, malgrat els globus de coloraines, malgrat les serpentines i el confeti, en aquesta gran festa popular a què cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set catalans estàvem convidats el passat diumenge, dos milions tres-cents vuitanta-vuit mil vuitanta-nou no van sentir-se cridats per l’excel·lència del saborós càtering que s’oferia, quatre-cents vuitanta-set mil cent vuitanta-dos van decantar-se pels platillos menys habituals -algun força indigest-, cent dinou mil set-cents dos van assistir-hi però es van abstenir de tastar-ne cap i cinquanta mil tres-cents un van comportar-se de manera poc apropiada i en van ser finalment exclosos.

La veritable festassa de la democràcia té uns únics protagonistes, i aquests són els dos milions tres-cents seixanta-dos mil cinc-cents vint-i-tres assistents que van devorar els canapès a què més avesat està el nostre aparell digestiu. A partir d’ara, el menú temàtic de sobretaula tornarà a girar -Champions a banda- al voltant dels efectes directes i secundaris que el consum d’aquestes viandes comportarà en les nostres vides. De la resta, dels assistents en cos o esperit a les festetes de les places i dels no assistents (o queixosos) a la festassa de la democràcia, no en piularà ningú.

És clar que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Ho sabem. En el meu cas, però, amb prou memòria de festes electorals, segueixo trobant a faltar -i molt- que aquest Bernat es pregunti seriosament i d’una vegada per totes perquè a la seva taula, a una taula on precisament en aquest cas s’havien de decidir els propers quatre anys de l’administració més propera al ciutadà, perquè a una taula d’on n’havien de sortir els noms d’aquells que trobarem en els consells de barri, de districte o en els plens dels consistoris, perquè pràcticament la meitat dels plats oferts en aquesta atractiva taula han quedat intactes.

El dia de reflexió previ a la jornada d’en Bernat ha esdevingut, ho hem vist, obsolet. Però també la reflexió posterior s’autodestrueix quasi immediatament. I en Bernat no tan sols és polític; també és excel·lent comunicador. I actua bé, amb diligència, i es dirigeix de manera apropiada al que se li apareix en els panoràmics 180 graus de visió frontal. Però que no tingui ulls a l’esquena no vol dir que no hi hagi vida intel·ligent darrere seu.

En Bernat va tremolar lleugerament la passada setmana amb l’erupció -sempre inesperada- d’un volcà que semblava adormit. Aquest volcà seguia, a més, els passos d’altres erupcions que havien esclatat al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient i a una petita illa nòrdica europea. És curiós, fins i tot els grans mèdia semblaven momentàniament abduïts per les cendres revolucionàries. Encara ahir mateix, tot i que en el seu canal subsidiari, TV3 entrevistava a Eduardo Galeano en el programa Singulars dirigit per Jaume Barberà, on el veterà escriptor uruguaià feia una veritable apologia de la pacífica revolta que està protagonitzant el poble d’Islàndia des de l’any passat. I encara avui mateix, altre cop el periodista Manel Fuentes protagonitzava una nova portada exaltada d’El matí de Catalunya Ràdio on també destacava l’exemple islàndes com a camí oposat de lluita contra la crisi.

Però en el seu moment, de la celebració dels dos referèndums amb què el poble islandès s’ha negat a pagar pels deutes dels seus bancs i de les posteriors conseqüències polítiques n’hem estat informats poc, poquíssim i, en alguns mitjans, gens. Quan era l’hora que se’ns mostressin altres possibles maneres d’afrontar la crisi, quan l’opinió pública hagués pogut tenir una visió més completa del fenomen i de les possibles i variades ressolucions, els nostres mitjans es van dedicar a esbombar exclusivament aquella que els responsables de les nostres entitats financeres -en boca dels nostres representants polítics- van considerar que era l’única viable: el rescat financer.

I el rescat financer ha estat, és i serà leitmotiv dels nostres mèdia. I cal que ho sigui per a la culminació exitosa d’un procés que ha de comptar amb la complicitat social. I no hi ha culminació exitosa d’un acte tèrbol com aquest sense la necessària aplicació d’una disfressa reparadora: perquè l’ús del mot rescat no és gens innocent; ens transporta a heroiques operacions de salvament en tràgics accidents, en terratrèmols o en innundacions, és a dir, a força de repetir-lo no ens permet de desviar-nos de la seva positiva connotació. I d’aquest tan heroic com anestesiant rescat financer que estem protagonitzant els ciutadans d’aquest país n’ha estat altaveu imprescindible l’irreflexiu i dòcil col·lectiu periodístic, tot i que probablement no era tan difícil deixar veure la realitat que veritablement amaga aquest peculiar mot: que mentre que l’impagament de la hipoteca per part d’un individuu comporta el posterior desnonament i la continuació dels pagament fins a la total extinció del deute, el deute acumulat per les entitats financeres l’hem d’afrontar sense queixa cadascun dels ciutadans.

I mentrestant, en Bernat ja ha desparat la taula. Ho ha fet de pressa i corrent, no fos cas que algun despistat se li acudís de fotografiar-la. Les cadires buides han estat recollides, com ho han estat també les que ocupaven els afamats comensals. I els plats intactes, cap a l’armari raconer fins a una propera festa. L’èxit de la festassa del passat diumenge torna a posar les coses al seu lloc, ens asserena l’esperit convuls i ens insufla nous ànims per a la preparació de la que es preveu serà la festa de les festes, la veritable farra general, prevista per a la primavera -qui sap si no abans- del 2012.