Diumenge de reflexió

Els hàbits de consum han anat variant molt en els darrers anys. De la mateixa manera, el temps que la ciutadania dedica a l’oci ha augmentat de forma molt significativa. Això no obstant, diria que un fet quotidià s’ha mantingut força inalterable i semblaria gaudir encara de molt bona salut. Tot i el ritme vertiginós que ens envolta i del que participem activament, és curiós veure com el matí de diumenge seguiria conformant, com a mínim en bona part de la població més madura, l’instant setmanal de necessària pausa i reflexió.

En l’imaginari d’aquest matí dominical no hi pot faltar un esmorzar més complet, un cafè que primer fumeja però que se’ns sol refredar de tan relaxat que és l’àpat i, per suposat, el diari, el diari de diumenge, farcit de suplements i publicitat, però també d’informació que no deglutirem com sovint fem la resta de la setmana sinó que mastegarem, gens apressats, tot passant full rere full.

Potser per aquest motiu, resulta el moment ideal per llegir articles de fons que, fugint del ritme ferotge que imposa la immediatesa i l’espectacularitat en el món de la informació, aborden de manera pausada i amb la sempre necessària -i tan sovint oblidada- contextualització, els esdeveniments que han configurat l’agenda recent dels mitjans de comunicació.

Ahir, com a bon diumenge, vam tenir dos exemples interessants. Dos articles elaborats per dos periodistes i que feien precisament una mirada crítica a la manera com els mitjans de comunicació occidentals -molt especialment, els espanyols- han abordat aquests darrers dies la crisi japonesa.

El diari Ara, d’una banda, va publicar l’article d’opinió d’Iu Forn, Després del desastre res torna a ser mai més igual (per veure pdf cliqueu aquí), on el periodista afirma quelcom que no ha de ser sorprenent per gairebé ningú però que és bo de recordar:

Cada cop que hi ha una catàstrofe diferent a les anteriors es trenca definitivament la barrera que prèviament ja s’havia anat esquerdant amb les petites batzegades del dia a dia. El gran succés és un espectacle que dóna audiència, i per tant és un bon moment per aprofitar la confusió, saltar-nos un límit i situar-nos ja davant del següent, que caurà quan hi hagi un altre succés que sigui novetat.

Segons el periodista, cadascun dels precedents que han renovat la manera d’informar sobre successos tràgics o catàstrofes naturals han obert la porta a continues innovacions per a futures i novedoses catàstrofes. Per exemple, sosté Forn, en aquests moments els nostres ulls estarien tan avesats a rebre imatges de terratrèmols i tsunamis gravades en directe per videoaficionats  que cada vegada en demanaríem (i ens en donarien) més:

Un nou tipus de catàstrofe provoca interès, l’interès dóna audiència, l’audiència reclama material informatiu i els mitjans audiovisuals es veuen abocats a informar hores i hores perquè la competència també informa hores i hores. Al final tot plegat es converteix en una cursa de sensacionalisme buida de contingut.

Iu Forn ens explica que en la crisi japonesa -encara inacabada- ha existit, per un costat, una cursa contrarellotge per aportar noves dades (sovint especulatives) abans que la competència i, per un altre, un ball de xifres inflades que tindrien la seva base:

(…) en suposicions sense fonament perquè avui, dues setmanes després, encara és impossible donar xifres exactes. Per què van fer-ho? D’una banda, engrandir el succés sembla que justifiqui l’allau d’informació. De l’altra, hi ha por de no actualitzar la informació prou de pressa. Cada minut has de dir una cosa nova i si quan ha passat un minut no tens cap novetat, especules.

I finalment en tota difusió d’esdeveniments impactants com el que ens ocupa no hi pot faltar l’ús dels anomenats i mai prou ben definits “experts”. Forn ens posa l’exemple d’un catedràtic de física a qui l’informatiu del migdia d’Antena 3 va entrevistar el 17 de març -recordem, en plena efervescència de “lluites agòniques” i “èxodes a Tòquio”-, expert que va deixar anar perles com aquesta: “l’urani està en fissió”, o com aquesta altra: “el més probable és que en un termini d’un dia o dos, els reactors entrin en fusió i surti una enorme quantitat de radiació que probablement converteixi 100 quilòmetres a la rodona en una zona inhàbil per a la vida durant molts segles”. A parer del periodista:

Després hem descobert que aquest senyor, el que estava fent no era explicar, sinó aprofitar el moment per fer propaganda de les seves idees. Estàvem assistint al naixement d’un nou format: l’expert al gust del periodista. Vostè com el vol, a favor o en contra? Més apocalíptic o menys? Vol informar o vol fer pujar l’audiència?

L’altre exemple d’ahir diumenge és la crònica de l’enviat especial d’El Periódico al Japó i corresponsal a la Xina Adrián Foncillas, Entre la timidesa i el fragor, on ens aporta la complentària visió dels especialistes i mitjans de comunicació japonesos sobre el tractament de l’accident a la central nuclear de Fukushima 1 per part dels mèdia occidentals. Foncillas afirma que:

Al Japó indigna la cobertura internacional del desastre, per catastrofista i sensacionalista.

Però també que la indignació ha arribat a sectors occidentals:

La web Japan Quake Facts promet informar només sobre «fets» i demana ajuda per finalitzar «l’innecessari caos i por». Bona part de la comunitat espanyola al Japó s’ha organitzat al Facebook per denunciar els excessos de la premsa espanyola. Altres webs llisten errors i hipèrboles.

El periodista insereix en el seu article unes paraules de l’editor del The Japan Times que, com ja esmentava en el meu anterior post, exemplifiquen molt clarament la manera com un succés impactant com aquest pot deixar sorprenentment de ser titular principal en el moment en què la situació (encara que sigui crítica) no s’aguditza:

«Sí, molts mitjans han sigut irresponsables -opina Chris Betros, l’editor-. Alguns ni tan sols van arribar a les zones afectades. Els han interessat menys els milers de morts que la radiació i, cada vegada que aquesta baixa, es tornen a fixar en Líbia. Ni Fukushima és Txernòbil ni l’amenaça a Tòquio és real. Però parlar d’apocalipsi augmenta les vendes».

De totes maneres, tot i que Adrián Foncillas reconeix que la premsa japonesa es va concentrar en intentar difondre el que estava succeint a la planta nuclear de Fukushima sense caure en alarmismes gratuïts i que:

Amb la perspectiva que dóna el temps, el seu enfocament més assossegat no era erroni

no ha deixat de justificar els hiperbolismes que han sovintejat en els mitjans occidentals aquests darreres dies:

La central nuclear havia registrat dos incendis i una explosió. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El primer ministre, Naoto Kan, reconeixia el risc d’«una filtració més important» i estenia el radi d’exclusió. (…). Günter Öttinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts espanyols defensaven que la catàstrofe era imminent i inevitable. Corresponsals aguerrits en mil guerres feien les maletes, multinacionals llogaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, s’hi assemblava molt.

Llegit així, tot seguit, doncs potser sí que hi havia lloc per a l’alarmisme, com semblaria acceptar el periodista d’El Periódico. Ara bé, precisament avui, 28 de març, que se’ns està parlant de nivells de radiació (en xifres, que impacta més) 10.000.000 de vegades o -finalment- 100.000 vegades els nivells normals, cap dels principals mitjans escrits del país ho recull en portada ni en un trist racó. I tornant als dies de clímax de la crisi, mentre la premsa occidental devorava els titulars que emanaven de la seva particular lectura dels fets o que sortosament per a ells els proporcionava les declaracions d’algun gestor de la Unió Europea, la premsa japonesa evitava per tots els mitjans de no provocar el caos. Com explica en l’article de Foncillas un periodista de l’Asahi Shimbun:

«(…) Ens veieu molt tranquils, però l’amenaça nuclear ens terroritza i no seria gaire difícil que arribessin els desordres socials. Per aquest motiu, davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada»

Aquesta hagués estat una bona sentència final per arrodonir el necessari article d’autoreflexió d’Adrián Foncillas: “davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada”. Perquè la transcendència d’aquesta frase rau en el fet que atorga també als agents mediadors (en aquest cas, els mitjans de comunicació) una part important de responsabilitat vers la ciutadania. Llàstima, però, que Foncillas prefereixi sentenciar la seva crònica amb un paràgraf final -aquell que amaga sempre les línies que deixen especial petja en el lector- del tot diferent, fent recaure totes les culpes de l’actuació desmesurada dels mèdia occidentals sobre les espatlles de l’empresa Tepco, del Govern i dels ciutadans japonesos:

Va ser Tòquio qui va parlar de la crisi més important des de la segona guerra mundial. El Govern i l’empresa que gestiona la planta de Fukushima no són aliens a la falta d’informació i a la confusió. Els toquiotes que es van tancar a casa seva durant uns quants dies o que han buidat d’aigua embotellada les botigues malgrat els missatges de calma del Govern japonès no llegeixen premsa estrangera.

No sé pas, doncs, si en aquest article pressumptament reflexiu i ben òptim per a un diumenge de reflexió li haurà mancat finalment al periodista la distància i independència necessària per abordar sense peròs les “hecatombes”, “lluites desesperades” i “ofensives totals” amb què els gestors del seu propi diari van optar per obrir edició de manera absolutament lliure, sense més pressió que la que pot exercir la seva competència i, per tant, en l’exercici d’un acte sobirà de pròpia responsabilitat.

El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

La Vanguardia, 16 de març

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun