Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.

Anuncis

Amb peus de plom

Iniciava la seva conferència l’historiador jueu israelià Ilan Pappe amb l’advertiment que totes les ciutats del món que acollien les ponències de la campanya per al Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’apartheid israelià presentaven un trist denominador comú: nul·la cobertura per part de periodistes de mitjans de comunicació massius, nul contacte amb les figures polítiques (indiferent la ideologia) i nul ressò en els principals cercles acadèmics de la zona.

Fa dos caps de setmana, Barcelona va acollir la I Conferència Estatal per al BDS contra l’apartheid israelià una campanya promoguda des de 2005 per 170 organitzacions tant de la Palestina històrica com de l’exili amb la qual volen sensibilitzar el món en la necessitat, no tan sols d’ajudar la població palestina, sinó d’ajudar-la en els termes concrets que interessen per tal d’exercir una efectiva i pacífica pressió sobre l’Estat d’Israel. A través del boicot, no només a empreses, sinó també a productes culturals, institucions acadèmiques i esportives, de la pressió a entitats o organismes financers perquè deixin d’invertir en empreses israelianes o de països que hi tinguin relació i de la demanda internacional de sancions, el moviment cerca despullar davant del món (però també davant la pròpia ciutadania israeliana) l’aparent normalitat i civilitat d’un país en l’interior del qual s’hi estaria practicant una formal i informal segregació de la població àrab.

Abans de la celebració d’aquesta primera conferència estatal a Barcelona, la campanya, d’abast global i amb set anys d’experiència a l’esquena, restava totalment desconeguda per a la immensa majoria de la societat catalana, un fet si més no curiós, tenint en compte la tradicional virulència amb què es viu a casa nostra el “diàleg” israeliano-palestí. Encabada una conferència que, ara sí, ha apropat el moviment a casa nostra i comprovat el posterior ressò mediàtic, podem aventurar-nos a afirmar que el grau de desconeixement de la nostra opinió pública respecte la campanya ha millorat un significatiu zero per cent.

Però no és la meva intenció fer-vos una síntesi del desenvolupament de les jornades (en trobareu les conclusions, ponències i el full de ruta aprovat a BDS Catalunya). Essent objecte del blog l’anàlisi de la creació i manteniment de massius estats d’opinió, crec adient fer una ullada a com la focalització mediàtica en uns aspectes i el silenci en molts d’altres permet que, mica en mica, arreli un prou notable sentiment d’identificació de la Catalunya amb aspiracions nacionals amb la realitat del tot consolidada que representa l’estat d’Israel.

Breus antecedents

Cal dir, d’inici, que l’enamoriscament d’una bona part de la societat catalana amb la realitat israeliana ve de lluny. La creació de l’estat d’Israel, el 1948, i la seva supervivència enmig d’un entorn indiscutiblement hostil, va esdevenir de seguida model a imitar per una intel·lectualitat catalana oprimida sota el jou franquista que, sobretot, en va admirar la sorprenent capacitat per fer revifar l’hebreu, un idioma que, com destacava l’escriptor i periodista Joan Tudela en el llunyà 1992, es trobava pràcticament en desús social.

Impossible de deslligar del sionisme -perquè en són un símbol-, les experiències comunals i de col·lectivització agrària que en els inicis van implementar els kibbutzim van ser també un referent per a les corrents marxistes internacionals -molt especialment trotskistes- que les va dur, no tan sols a estar-hi en permanent contacte, sinó a enaltir l’estat d’Israel com a plasmació pràctica de la seva idea de societat. Recorda Marc Font en aquest interessant post quina era l’essència dels primers kibbutz:

No hi havia salaris, sinó que cadascú aportava en funció de les seves capacitats i rebia en funció de les necessitats. L’educació era col·lectiva, és a dir, els nens no creixien a casa amb els seus pares, sinó al costat de la resta d’infants de la comunitat, que s’encarregava de l’educació de tots. La propietat privada estava prohibida, els àpats eren col·lectius i al treball s’hi havia de sumar les hores i hores dedicades a l’adoctrinament polític.

La posterior decadència, als anys setanta, d’aquesta concepció social i la progressiva privatització de la vida comunal en els kibbutzim, no va ser impediment perquè nombrosos adolescents i joves catalans fossin enviats a participar en els camps de treball estivals que s’hi organitzaven.

El mateix expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, no ha ocultat mai el paper fonamental que el sionisme va jugar en la formació del seu ideari polític tot i reconèixer la impossibilitat d’aplicar l’experiència israeliana al nostre país. En donava fe, ara fa any i mig, la periodista Anna Figuera en la presentació del seu llibre ‘Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa’ d’aquesta estreta relació de l’expresident amb la construcció de l’estat d’Israel:

En aquelles dècades hi havia els marxistes, els mecanicistes, etc. que s’emmirallaven també amb Israel (…) i el que els deia Jordi Pujol era que els jueus no van anar a Israel a fer kibbutz, no van anar a Israel només a fer socialisme; els jueus van anar allà a quedar-se, a crear una terra, a construir una llar. I per això, el que considera Jordi Pujol és que en el “voler ser” o el “voler ser un poble” hi ha d’haver aquest afegitó: el nacionalisme

En aquest força extès emmirallament en el sí de les societats democràtiques occidentals durant els primers anys d’existència de l’estat d’Israel hi va jugar un rol decisiu, és obvi, un intens sentiment de culpa per la inacció davant l’extermini de milions de jueus que va perpetrar el nazisme. I del sentiment de culpa col·lectiva, al deure de recompensar amb una definitiva llar nacional el poble perseguit i aniquil·lat, objectiu pretès ja des del darrer quart del segle XIX per una part del judaisme com a manera d’escapar de les històriques -i futures- persecucions del poble en eterna diàspora.

Tot i contemplar-se dèbilment alguna altra opció, i donat el potent significat de reconnexió amb la seva pàtria bíblica, el sionisme -aquesta ideologia nacionalista nascuda a finals del XIX- no concebia cap millor indret per acollir la llar dels jueus que Palestina, en aquell moment part de l’imperi otomà i, després de la Primera Guerra Mundial i fins a la creació del nou estat, sota mandat britànic. Així, entre el 1897 i el 1905 van celebrar-se set congressos sionistes, en el cinquè dels quals va engendrar-se el Keren Kayemet Leisrael (Fons Nacional Jueu), l’organisme encarregat de comprar terres, primer, i de gestionar-les, després, de manera que terra, treball i beneficis revertissin amb exclusivitat en els jueus que habitaven Palestina i en els que l’havien d’habitar. O, com millor sintetitza la missió/visió de l’organisme:

Ser fideïcomissari del Poble Jueu, actuant per tal que la Terra d’Israel romangui a perpetuïtat a les seves mans

Amb la popularització de l’ideal sionista i de l’efectivitat dels instruments econòmics instaurats en la persecució d’aquest ideal, des dels darrers anys del segle XIX fins al 1948, el degoteix d’emigrants jueus cap a Palestina va ser imparable, tot i la contundent reducció en l’emissió de visats en els darrers anys del mandat britànic. Algunes de les diverses onades migratòries jueves -no només cap a Palestina- tenien l’origen en els diversos episodis antisemites de finals del XIX i principis del XX a Europa; d’altres derivaven dels efectes de la Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic a Rússia (d’on van sortir joves sionistes i socialistes que crearien els primers kibbutzim); i d’altres van ser protagonitzades pels que fugien dels règims totalitaris instaurats i pels supervivents del posterior genocidi nazi.

De resultes de les diverses onades migratòries, en el moment de formalitzar-se l’estat d’Israel, Palestina era ja habitada per uns 630.000 jueus, pràcticament una tercera part de la població de l’època.

El país normal

Explicaven els ponents en la conferència per al BDS de Barcelona que per al poble palestí és una necessitat que Israel deixi d’aparèixer als ulls del món com un estat normal, entenent per normalitat una entitat política plenament democràtica i garant sense fisures de les llibertats individuals i col·lectives de tots els seus ciutadans. En el seu pensament, una radiografia pública més ajustada a la realitat interna d’aquest complex bocí de terra faria perdre la immunitat de què gosa, segons ells, l’estat hebreu arreu del món.

Per bé que l’opinió pública occidental ha percebut tradicionalment aquest “voler ser” -emprant terminologia pujoliana- del poble palestí com a part inseparable d’un conflicte irremeiablement enquistat i protagonitzat en essència pel tràgic intercanvi de sang de dos pobles cabuts i l’estèril intercanvi de promeses dels seus respectius líders, no és una percepció menys extesa la del conflicte que enfronta l’única democràcia occidental i moderna de la zona (nosaltres) amb una part del retrassat i fanàtic món àrab (ells).

De cop i volta, però, amb un interval de dos o tres dies, coincidien en l’esfera pública de casa nostra dos fets que podien obrir una escletxa en aquestes uniformes percepcions.

D’una banda, l’esmentada arribada a Barcelona d’una potent campanya que presentava com a significativa novetat un discurs no monopolitzat per l’agenda política dictada per l’Autoritat Nacional Palestina o per la que es deriva de la lluita intestina entre les faccions polítiques dominants a Gaza i Cisjordània, sinó per una nombrosa i heterogènia representació de la seva societat civil.

De l’altra, la publicació el passat dimarts 23 d’un sondeig encarregat pel diari israelià Haaretz sobre la percepció que tenen els jueus israelians dels drets que amparen als palestins. Un sondeig realitzat a un total de 503 ciutadans, distingint-los segons les diverses comunitats de la ciutadania jueva israeliana (seculars, practicants, religiosos, ultra-ortodoxos i immigrants de l’antiga URSS), i que va deixar dades certament significatives:

-Gairebé 6 de cada 10 consideren que, en menor o major grau, ja hores d’ara existeix un règim d’apartheid a Israel -3 de cada 4 consideren bona o necessària la separació de palestins i israelians en els sistemes de carreteres de Cisjordània -En el cas hipotètic d’una annexió de la Cisjordània ocupada a l’estat d’Israel, el 75% s’oposaria a que els 2,5 milions de palestins que hi viuen tinguessin dret de vot.

I d’altres que revelarien l’existència d’un obert racisme en una part important de la societat jueva israeliana:

-Gairebé el 60% exigeix preferència pels jueus davant dels àrabs en l’admissió en llocs de treball a l’administració -Gairebé la meitat vol que el tracte de l’Estat sigui millor cap als jueus que cap als àrabs -Un 42% no vol viure en el mateix edifici on hi ha àrabs i un altre 42% no vol que hi hagi alumnes àrabs a la classe dels seus fills

Signes d’anormalitat en el sí de la “normal” Israel que transcendeixen, per bé que amb comptagotes. I és que ja fa força anys que des de l’interior del país sorgeixen veus que alerten del perill social que suposa la progressiva radicalització de la ciutadania jueva i l’augment de les actituds racistes vers la població àrab d’Israel. Són les mateixes veus que han anat advertint del risc d’extrema polarització en la societat israeliana a cada pas que l’estat donava en una direcció percebuda com a segregacionista: el mur de separació amb Cisjordània, els criteris oposats en el dret de retorn i ciutadania, les divergents polítiques d’habitatge, la permissivitat o directament impuls de colonització jueva a Cisjordània enfront la nul·la possibilitat per als pobles palestins de créixer urbanísticament…

Són veus com les de Gideon Levy, el periodista que signa la informació sobre l’enquesta a Haaretz-, com les de l’historiador que obria el post (Ilan Pappe) o com Meir Margalit, regidor a l’ajuntament de Jerusalem i co-fundador de l’ICAHD (Comitè Israelià Contra la Demolició de Cases), sovint titllades d’esquerranoses antisionistes recalcitrants, amb què els posicionaments contraris pretenen acabar el debat.

Tanmateix, les veus blasmades provenen de ciutadans precisament amoïnats per la futura supervivència d’Israel, supervivència que, tant en un format d’estat binacional com de costat amb un d’altre de palestí, es trobaria a parer d’aquestes veus en seriós perill en cas de continuar-se eixamplant a l’interior la distància entre pols. Escrivia Margalit en aquest post sobre els darrers atacs -desconeguts a casa nostra- de jueus ultradretans a esglésies de Jerusalem que:

El Estado de Israel sucumbirá no a causa de sus enemigos externos, sino a raíz de la falta de valores humanos, morales y éticos que está afectando a este país en la ultima época. Estas actitudes para con el prójimo, ya sean palestinos o instituciones cristianas, nos llevan a una pendiente que termina en un precipicio.

Però no n’hi ha prou amb l’existència de taques d’anormalitat per obrir escletxes en el paisatge uniforme. Cal també que algú ens les faci notar.

I el ressò de l’enquesta al nostre país va ser, com era d’esperar, ben magre: a Catalunya, només El Periódico, a partir de teletip d’agència, i l’edició digital de La Vanguardia, bevent directament de l’article original a Haaretz, en van informar. A la resta de l’estat, l’ABC se’n va erigir com a únic protagonista de rellevància, amb una crònica completa de la seva corresponsal a Jerusalem, recollint-ne fins i tot les reaccions de la portaveu d’una de les vàries ONGs que treballen a Israel en favor dels drets de la minoria àrab. És clar que aquest major aprofundiment en la informació de l’ABC s’explica per una línia editorial nacional-catòlica que l’ha portat tradicionalment a posicionar-se en contra de l’estat hebreu.

De per sí, algunes de les dades que desprèn l’enquesta -especialment aquest quasi 60% de jueus israelians que creu que Israel practica hores d’ara l’apartheid en més o menys àrees- són d’evident interès periodístic. Però encara ho són més contextualitzades amb els indicis de progressiva dretització i radicalització que ens van arribant de la societat hebrea.

Són més visibles -perquè això sí ho recullen tots els mitjans sense excepció- els senyals que ens arriben des de la pròpia esfera política juevo-israeliana: el més recent, l’anunci d’una única coalició de cara a les eleccions del proper gener entre el Likud (el partit de dreta del primer ministre Benjamin Netanyahu) i la formació d’extrema dreta i ultra-nacionalista de l’actual ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman.

D’altres indicis, però, romanen invisibles als ulls de la comunicació massiva i, per tant, de l’opinió pública. Són invisibles, per exemple, informes com aquest de febrer del 2011 emesos per organismes pro-drets humans. Invisible, també, el treball fosc que exerceixen sobre el terreny entitats israelianes que destapen els constants actes de conculcació dels drets de la minoria àrab a Israel o dels palestins a la Cisjordània ocupada (Yesh Din, B’tselem, Adalah, ICAHD, Alternative Information Center…). I definitivament invisible també, la crida internacional a exercir el boicot contra Israel precisament per un apartheid que, en major o menor mesura, sembla que reconeixeria hores d’ara el 60% de jueus israelians.

Tanmateix, per als configuradors de l’agenda informativa, l’aterrada a casa nostra de la campanya del BDS no havia de merèixer ni un instant d’atenció mediàtica, malgrat que els criteris de selecció d’esdeveniments noticiables prescrivien el contrari. Va ser ignorat el criteri de novetat (ha estat la primera conferència sobre el BDS que se celebra a l’estat espanyol); va ser ignorat el criteri de proximitat (se celebrava a Barcelona); va ser ignorat el criteri de rellevància (la campanya té set anys d’història i més de 170 organitzacions rere seu) i van ser ignorats advertiments sobre la potència que ha anat adquirint la campanya arreu del món com el que va emetre l’any passat l’actual ministre de defensa israelià (i exprimer ministre), Ehud Barak:

Barak creu que la declaració de l’estat palestí a les Nacions Unides, sense venir precedit d’una iniciativa diplomàtica israeliana, arrossegarà Israel al lloc que va ocupar Sudàfrica en els anys de l’apartheid.

“Hi ha elements molt poderosos en el món ben actius en la matèria -a l’interior dels països, fins i tot en els més cordials [amb Israel], en diverses organitzacions de treballadors, acadèmics, consumidors, partits verds”, va dir. “I tot això es redueix a un gran moviment anomenat BDS [Boicot, Desinversions i Sancions], que és el mateix que van fer amb Sudàfrica. No passarà res de cop. Com un iceberg, començarà a avançar cap a nosaltres des de tots costats”

Com a les altres ciutats del món prèviament acollidores, però, a Barcelona no va haver-hi gravadores ni micros ni càmeres dels massius mitjans de comunicació. Tampoc no hi va haver presència de figures del nostre domini públic, ni del polític ni del cultural. I sense càmeres, gravadores i micros massius, com sense personatges d’envergadura, no hi ha possibilitat de provocar esquerdes en l’opinió general.

I mentrestant…

Doncs mentrestant, l’opinió general catalana dibuixa un Israel nítidament democràtic, religiosament laic, econòmicament i social emprenedor, culturalment actiu i tecnològicament avançat. Si a això li sumem que Catalunya i Israel són oest i est del Mediterrani, territoris amb superfície similar, pràcticament idèntic nombre d’habitants i problemàtiques lingüístiques relativament equiparables, la comparació sembla inevitable.

En la seva visita a Massachusetts del passat mes de juny, el president Mas feia una ràpida síntesi de les idees sobre les que s’havia de sustentar l’emmirallament vers l’estat hebreu:

Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial

Dit d’altra manera, nacionalitat i innovació. Però quan des de Catalunya se l’enarbora com a model per a la nacionalitat catalana -o catalanitat-, implícitament es destaca el caràcter jueu de l’estat d’Israel: l’un -entitat política- i l’altre -judeïtat- són inseparables. És en aquest poble en eterna diàspora que ha aconseguit superar tots els entrebancs i consolidar una realitat política pròpia on hem de cercar la sinonímia per a la nació catalana. Des d’aquest punt de vista -i això entronca amb la voluntat pujoliana d’adaptar la “lírica, devoció i mística” del sionisme al discurs catalanista-, el nacionalisme pren una evident tonalitat ètnica.

Corroborava aquesta visió en una entrevista recent per al diari israelià Haaretz el candidat per Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions del 25 de novembre, Alfons López Tena:

Igual que Catalunya aviat serà l’estat del poble català, Israel és sobretot l’Estat del poble jueu. No hi ha futur per a un estat binacional.

Per “no futur per a un estat binacional” s’entén a la riba est del Mediterrani la impossibilitat que pugui subsistir un Israel amb dues nacions (dos pobles, dues ètnies) diferents a l’interior. L’exambaixador del país hebreu a Espanya, Raphael Schutz, en donava fe en una visita a Girona de fa dos anys:

Posant com a exemple el conflicte dels Balcans o les divergències entre Turquia i Grècia, Schutz va concloure que l’única opció d’un Estat binacional passa perquè “cada un d’aquests Estats sigui el més homogeni possible” sense que les seves poblacions es barregin.

Traduint les paraules de l’exambaixador, només la solució dels dos estats tindria futur a Palestina: un estat d’Israel amb amplíssima majoria de població jueva i un estat palestí amb amplíssima majoria de població àrab i sense mescles ètniques en l’interior de cap dels dos. Potser la pregunta idònia per formular a López Tena seria: “com s’hauria de concretar aquesta no-binacionalitat a l’interior de les dues properes realitats independents, Espanya i Catalunya?”

Com veiem, aquest paralel·lisme de caire ètnic entre jueus i catalans està força arrelat en una part del discurs sobiranista català. Tindria el seu origen, segons es desprèn de les paraules de Sara Melià, directora del Fons Nacional Jueu a Catalunya, en un tarannà similar i unes circumstàncies històriques de sotmetiment també equiparables:

Quan una persona forma part d’un poble que és minoritari, com succeeix a Catalunya, té un tarannà diferent a l’hora de fer les coses. Has d’estar informant-te, preparant-te, fent lobby… I això és una cosa que tenim en comú, perquè sempre hem estat en minoria. Tant els catalans com els jueus tenen un esperit de superació, ambdós són gent molt sacrificada i estalviadora… i durant el franquisme, els espanyols es referien als catalans com als jueus d’Espanya…

Però en el paralel·lisme entre els dos pobles, és la qüestió lingüística la que esdevé fonamental. Parlàvem a l’inici que una de les causes de l’emmirallament català per Israel havia estat la capacitat dels líders sionistes de recuperar socialment un idioma que pràcticament només romania viu en els cercles religiosos, fins al punt que, en l’actualitat, l’hebreu és parlat també pel 20% d’àrabs del país.

D’una situació percebuda com ideal per aquell catalanisme sotmès sota el franquisme hem passat, tanmateix, a una altra que, en el nou context que l’empenta independentista dibuixa, podria ser problemàtica. Recordem que el president d’ERC, Oriol Junqueras, va plantejar en un article a El Periódico la cooficialitat del castellà en la futura Catalunya independent. Entre les crítiques respostes al plantejament del líder republicà en destaco aquest extens treball comparatiu d’Higini Hernández al web de la formació independentista Reagrupament on, en aquest segon capítol, apunta el que a parer seu ha estat el gran error de la política lingüística oficialitzada des del naixement d’Israel: una cooficialitat de la llengua àrab -amb preeminència per l’hebreu- que ha acabat portant l’estat a a haver-ne de fer un ús públic extensiu per ordre del Tribunal Suprem d’aquell país (al cap i a la fi, quelcom cooficial és igual d’oficial):

Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que li correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives (…)

S’esgrimeixen aquí raons de caire sociolingüístic. Però tot i reconeixent la inutilitat de pensar en un nacionalisme ètnic a Catalunya (“hem assolit la unió en un sol poble”), es torna a condicionar la supervivència de la nació catalana -entenent la llengua com a tret diferencial i fonamental d’aquesta nació- a la implementació d’unes estructures polítiques que responguin a la lògica “un estat-un poble”.

I és en aquest sentit que aquest nacionalisme -diguem-ne, pujolià- no concep que una societat multicultural pugui no ser un obstacle per a la supervivència de la nació. La visió “bonista” -segons titllen sovint- del que ha de conformar una realitat nacional la cedeixen a les ideologies progressistes, aquelles que, en el seu fantasiós imaginari, no perceben l’heterogeneïtat social com a perill per al futur d’un poble, com no imaginen cap marc polític que no contempli la justícia i equitat social com a obligats limitadors de les llibertats individuals.

Amb el nacionalisme lligat a una concepció no capitalista de la societat que simbolitzaven els primers kibbutzim demostrat irrealitzable (cosa que allunya definitivament les esquerres del sionisme), la construcció nacional de Catalunya -amb l’estat propi a l’horitzó- sembla que ha de quedar majoritàriament en mans de l’ideari central i centrista que caracteritza les democràcies occidentals (i capitalistes). Deia Vicenç Villatoro al web de la Fundació Catalunya Oberta en aquest recordatori de la figura de Roger Garaudy, que el que combatia aquest filòsof francès mort enguany:

(…) és el que denominaríem amb Popper les societats obertes, les democràcies occidentals, els Estats Units i Israel, la judeïtat laica, els valors occidentals. Políticament i intel·lectualment, podríem dir metafòricament que Garaudy va disparar al llarg de la seva vida des de moltes trinxeres, fins i tot trinxeres contraposades. Però de fet sempre va disparar contra el mateix. Contra el que hi ha al mig. Contra aquesta idea centrista i central en el món occidental.

En aquest paràgraf es condensen, en la meva opinió, els elements essencials que delimiten el marge real de debat ideològic que se’ns permet en les nostres societats occidentals, delimitació -o centralitat- que no hagués estat possible de construir sense l’explosió durant el segle XX de la comunicació massiva: els mitjans marquen allò que és essencial de la nostra societat, marquen quins n’han de ser els referents (i evidentment quins no ho han de ser).

Dins la centralitat hi trobem l’essencialitat i els referents de la nostra societat, per tant, el debat possible; fora, trobem la carpeta reservada a les marginalitats on s’hi entafora allò que no convé, per tant, el no-debat.

Obro un parèntesi comunicacional.

És bo recordar que l’interès per la comunicació de masses als Estats Units es va produir en el moment en què van adonar-se que una indústria de comunicació massiva (cinema i mitjans) afavoriria l’educació política de la ciutadania -integrant-la en el sistema liberal- i crearia una idea de cultura i una identitat nacional pròpies dels Estats Units.

Potser ens sona tot plegat. I és que, per bé que les noves tecnologies estan afavorint l’accés a fonts de coneixement no modelades per les tradicionals institucions mediadores (realitat que no deixa ni deixarà de créixer), l’opinió pública es genera encara ara essencialment a partir de la centralitat delimitada en el discurs de la comunicació i l’educació massives.

Tanco parèntesi.

La nostra centralitat

I on la tenim situada la centralitat a Catalunya en aquests instants? El centre, com hem comprovat darrerament, s’ha desplaçat de manera evident en l’eix nacional. Però n’hi ha un altre, de desplaçament; el que d’un temps ençà pateix la vella Europa en el seu eix ideològic i que, òbviament, també afecta el nostre país. És un desplaçament menys visible i conseqüència, en bona part, de la pèrdua de discurs -i força electoral- de la socialdemocràcia europea (amb alguna excepció) en aquests temps de crisi, fet que facilita enormement la preponderància de les tesis més obertament liberals en el debat present en el sí de la centralitat.

Malgrat la crisi, malgrat les retallades, malgrat l’atur en constant alça, malgrat un futur més que incert, en l’actual centralitat catalana hi conflueixen i predominen conceptes percebuts àmpliament com a positius: la inventiva, l’emprenedoria, el sacrifici, la constància, la nació… I poc a poc, sense gairebé adonar-nos-en, en van essent expulsats d’altres que comencen a semblar extemporanis i que més aviat recorden la cançó de l’enfadós: el benestar social, el subsidi, el funcionariat, la vaga, el multiculturalisme, el federalisme…

La Catalunya que vol trencar cadenes ha de ser percebuda com una Catalunya que conjuga tradició i modernor, com una Catalunya profundament democràtica, com una Catalunya amb empenta i no queixosa (algun dia caldrà parlar del mal que ha fet el “si ens aixequem ben d’hora” de Josep Guardiola), com una Catalunya que, a partir de la suma de les esforçades individualitats que caracteritzen el seu poble, superarà les dificultats que se li presentin; en definitiva, com aquell país “normal” de la riba est mediterrània. El plantejament del dubte o l’exposició de realitats poc beneficioses són, per tant, si no directament obviats, sí col·locats fora dels límits de la centralitat, és a dir, fora del debat públic; a la pràctica, doncs, inexistents.

Així, a manca d’aquells retalls de realitat no exposats i entaforats dins la carpeta de les radicalitats, el clixé rebut de la societat israeliana presenta moltes analogies amb el clixé darrerament esbombat de la societat catalana:

-Existeixen similituds de tarannà i circumstàncies històriques entre ambdós pobles (sovint es parla de “jueus” però d’altres vegades s’utilitza el gentilici “israelià”). He esmentat abans les paraules de la directora del Fons Nacional Jueu a Catalunya i també podríem destacar les de Toni Florido, president de l’Associació Catalana Amics d’Israel, en aquesta entrevista on reafirma les afinitats en actitud emprenedora i creadora.

-Israel és referent per a Catalunya -perquè comparteixen neguit- en el terreny de l’economia, la innovació i la tecnologia. Ho manifestava obertament el president Mas en la visita a Massachussets; ens ho apuntava Nació Digital en aquesta entrevista del mes de maig a l’embaixador israelià per Espanya i Andorra, Alon Bar, on parlava de similituds en empenta i inquietud empresarial; i ens en posava la pastanaga tecnològica el corresponsal de La Vanguardia, Henrique Cymerman, en l’extens reportatge del passat cap de setmana El país de la osadía innovadora:

El Global Innovation Index define a Israel –un país con una población similar a la de Catalunya– como el segundo Estado del mundo por la calidad de sus científicos y su producción tecnológica

-Israel és referent per a Catalunya quant al procés de construcció nacional i lingüístic. Hem vist que ho defensava Jordi Pujol, també López Tena i ho assegurava en aquesta crònica el professor de Ciència Política de la UB, Xavier Torrents, on qualificava el país hebreu d’inqüestionable democràcia i d’exemple a seguir per l’assoliment d’un estat propi prèvia construcció de les institucions i de la societat civil.

-Israel veu amb interès el procés sobiranista català (ho destacaven aquí com a conseqüència de l’entrevista de Haaretz a López Tena, i aquí a partir d’un apunt del diputat per CiU, Jordi Xuclà, al seu bloc). I que, en contraposició, s’hi resisteix l’Autoritat Nacional Palestina, segons es desprèn de les paraules pronunciades per l’embaixador palestí a Espanya, Musa Amer, en la darrera resposta de l’entrevista concedida a ABC:

Una España unida apoya mejor la causa palestina. Además, ¡ya nos gustaría a nosotros disfrutar de los derechos de los españoles que viven en Cataluña o en el País Vasco!

Unes declaracions que, no cal dir, van suscitar un notable impacte en l’entorn digital català, tant en mitjans de comunicació com en fòrums independentistes. Se’n van fer ressò immediat Vilaweb, evidentment El Singular Digital, la Fundació CatDem a través d’aquest editorial i van ser destacades pel periodista Francesc Canosa en un article amb aquell to burleta que tan bé empren destacats opinadors i columnistes del nostre guinyol mediàtic:

Els solidaris primaris. Tant recolzar la causa Palestina i que si Palestina i Catalunya pobles germans i cantimplora i dàtils i el negoci-del-mocador-aquell-que-s’han-forrat-a-Catalunya-sense-mocar-cap-moc i l’ambaixador palestí a Espanya diu que no, que es moca damunt Catalunya i Euskadi i que prefereix una Espanya unida…. perquè així recolza millor la causa palestina. Toma Moreno! D’això se’n diu encular. Au, tranquils, que teniu mocador.

Això sí, del gran interès que pogués tenir ABC en fer anar de bracet dos dels seus tradicionals enemics (Catalunya i Israel), mutisme absolut. I no mutisme, però gairebé, sobre l’oposició frontal de la Comunitat Palestina a Catalunya a les presumptes -ells sí que hi veuen tergiversació interessada d’ABC– paraules de l’embaixador.

A la nostra centralitat no hi caben retalls del racisme existent en la societat hebrea vers la seva ciutadania àrab. Tampoc no hi cabrien retalls del racisme existent en el sí de la pròpia comunitat jueva, vers els sefardites asiàtics o vers els etíops. Com tampoc no hi té lloc el relat dels efectes humans i econòmics de la colonització ultranacionalista i d’extrema-dreta a Cisjordània. Tot això, ben empaquetat i reservat en les carpetes no saludables. Altrament, com podria seguir essent Israel el nostre mirall?

Hem iniciat aquest llarg post amb Ilan Pappe i l’acabarem també amb ell, amb una cita d’una xerrada que va fer a la Sydney Peace Foundation per parlar de la minoria àrab d’Israel -“the forgotten” (els oblidats), com ell anomena-. En un moment de la conferència (minut 32:18 del vídeo), Pappe recorda com, des de l’abolició, el 1967, del domini militar que havia regit la minoria àrab de l’interior d’Israel (com a conseqüencia de la necessitat de controlar militarment les ocupades Gaza i Cisjordània), la societat i els polítics israelians no han cessat de moure’s en la més absoluta esquizofrènia:

Com controles un quart de la teva població la qual no consideres part integral o orgànica de la teva nació i a la qual realment voldries fer desaparèixer? I tanmateix -i això és el que és fabulós- alhora vols ser una democràcia, tractar humanitàriament i, en cas que no puguis ser-ho (ni demòcrata ni humanitari), vols ser percebut com a tal per tenir l’ajuda americana i el suport diplomàtic des d’Austràlia a Washington (…)

Una cosa és clara: l’actitud bàsica de l’estat i la societat d’Israel respecte la minoria palestina desafortunadament no ha canviat: per una gran majoria dels jueus d’Israel i per una gran majoria d’aquells que estan en el centre de la presa de decisions al país, els palestins a Israel són un problema existencial; i la millor solució hagués estat que no hi haguessin estat mai, però això, per descomptat, és un impossible. Aquesta classe de tensió entre el que vols i el que pots fer és ben significativa.

En les carpetes disposades per a les marginalitats malviuen tota mena de realitats, escapçalls de vides i grisos de diverses tonalitats que ens ajudarien a completar debats oberts en la centralitat o que directament n’obririen de nous. També ens faria més complicada l’existència als ciutadans, certament (veure el món com un diàleg entre bons i dolents no requereix excessiu esforç mental). Però sobretot complicaria l’existència d’aquesta pròpia centralitat perquè un eixamplament dels marges que la delimiten permetria la penetració de les històriques presumptes radicalitats. I tot d’una, amb la profusió de nous detalls, comprendríem millor l’entorn i el relativitzaríem i, ves per on!, anirien caient les etiquetes, les estigmatitzacions, el rebuig… i, amb tots ells, també el control.

He titulat aquest post “Amb peus de plom” perquè és la primera idea que em va venir al cap quan vaig gosar ficar cullerada a un tema tan espinós, que m’apassiona des que vaig tastar el gust amarg de Terra Santa i que, com a bon catalanet, m’entronca familiarment amb l’admiració pel “miracle hebreu”. Alguns dels valents que haureu arribat fins aquí ja m’haureu etiquetat, classificat i estigmatitzat, com ho farien alguns dels més cèlebres modeladors de consciències que opinen des de tota mena de tribunes.

I jo només us diré una cosa: erreu.

Mort o assassinat

Dia sí dia també, som testimonis de com la crisi estructural que afecta els mitjans de comunicació està acabant amb la vida, en especial, de rotatius i d’altres mitjans impresos i, de retruc, amb la feina de nombrosos professionals. Vivim un moment crucial en la història de la comunicació massiva i, tot i les moltes neurones gastades en la cerca de com rendibilitzar el negoci en la nova era tecnològica, ara per ara els pals de céc dominen la partida.

Però sobre el futur de la informació -millor dit, sobre el consum d’informació- sí que sabem del cert una cosa (perquè, de fet, ja l’estem vivint en l’actualitat): la paciència i la calma en el consumidor simplement han deixat d’existir. L’adaptació forçosa del diari tradicional a les regles de joc que marcava internet els va fer entrar en una progressiva i irreflexiva espiral de difusió de la informació sobre la base de la lluita contra el rellotge. El resultat?: notícies fast food de contingut pobre que provoquen l’habituació de l’audiència, u, a viure en un món de titulars, i dos, a enganxar-se a conèixer a l’instant la novetat.

Paral·lelament, la irreflexiva batalla dels gestors de la premsa tradicional per guanyar la cursa d’internet està comportant, no tant, la desintoxicació de l’audiència avesada al consum d’informació contextualitzada que proporciona el diari tradicional (d’altra banda, poc nombrosa al nostre país), com sobretot la irreparable desconnexió de les noves generacions respecte als guanys -en termes de comprensió de la notícia- que es poden obtenir amb l’assossegada lectura del que va passar ahir.

Però a banda dels directament afectats per aquesta reestructuració del panorama mediàtic -periodistes, d’una banda, i grups de comunicació, de l’altra- no sembla que la ciutadania sigui conscient de la gravetat del moment en què ens trobem. Perquè, independentment de com s’ho acabin manegant els pocs grups mediàtics que sobrevisquin a la crisi per fer seguir rajant la mamella de la comunicació, de perseverar en aquesta dinàmica de producció industrial de notícies escarides, simples i farcides de blancs o negres, el procés d’infantilització i idiotització social serà -si no ho és ja- irreversible.

El titular-notícia

Acceptem d’inici que el nostre futur és viure en un món no cromàtic i conèixer-lo a través d’un titular. Fem-nos-en ara a la idea, per no decebre’ns més endavant. Si ha de ser així, si el coneixement del que ens envolta més i del que ens envolta menys s’ha de basar en la captació visual o auditiva d’un missatge comprimit de vida curta, caldrà que excel·lim en la tasca de precisa condensació del contingut vital de la informació. Tota escola de periodisme t’explica la importància de redactar un bon titular; d’ara endavant, però, aquest fet esdevindrà transcendental.

Ahir mateix ens assabentàvem del nou assassinat d’un científic nuclear iranià per mitjà d’una bomba adosada al seu vehicle (el quart en dos anys). La notícia no aterrava en terreny erm. Fa poc més de trenta dies, les autoritats iranianes exhibien l’avió espia dels Estats Units derribat en el seu territori; el passat 5 de gener sabíem de l’augment de la tensió al Golf Pèrsic entre els dos països; i fa tan sols tres dies, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica assegurava que Pèrsia ja enriquia urani al 20% de puresa.

Amb tot aquest context que recorda els temps de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, aquests que segueixen van ser els titulars de la notícia de l’assassinat del científic en els principals diaris digitals, exposat per ordre cronològic segons l’hora de publicació:

La Vanguardia: Explota un coche bomba frente una universidad en Teherán (Agència EFE, 8:04)

El Mundo: Muere en un atentado un científico iraní que trabajaba en una instalación nuclear (Agència EFE, 8:12)

Público: Una bomba lapa mata a un científico nuclear iraní (Redacció, actualitzada a 21:41 però publicada originalment a les 8:32 amb un altre titular i font: “Muere un científico nuclear iraní en un atentado en Teherán” (Agència EFE)

Ara: Un científic nuclear mor en explotar una bomba adossada al seu cotxe, a Teheran (Agència EFE, 9:27)

El País: Un científico nuclear iraní muere en un atentado con bomba en Teherán (crònica de la corresponsal, 9:40)

El Periódico de Catalunya: Un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran (Agències, actualitzada a 19:09 però publicada abans de les 10:00)

El Punt Avui: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear (Agències, 20:08)

Com podem comprovar, amb l’excepció de la informació proporcionada pel diari El País, la resta de peces periodístiques provenen d’agència, bàsicament d’EFE, la principal agència de notícies espanyola. Observem també que tots els mitjans esmentats publiquen la notícia a primeres hores del matí, és a dir, poc després de conèixer la informació a través d’agència, excepte El Punt Avui, que ho fa amb dotze hores de retard respecte de La Vanguardia, el primer digital dels analitzats en publicar-la.

Entrant en el detall de les informacions ens adonarem que, llevat de les publicades per La VanguardiaEl Punt Avui, tota la resta comparteixen titulars molt similars. En destaquen els termes “científic”, “nuclear”, “iranià”, “morir” i “Teheran” i, en menor grau, “atemptat” i “bomba” (cal que ens fixem en el titular original de Público, no en l’actualitzat posteriorment).

En aquest context d’unanimitat resulta desconcertant la informació publicada pel mitjà més matiner, La Vanguardia. En el titular emprat pel centenari rotatiu destaca l’absència total de bona part dels elements veritablement noticiables, és a dir, del resultat de l’explosió del cotxe bomba (l’assassinat) i la descripció imprescindible de la víctima (científic nuclear), ambdós fets coneguts per La Vanguardia, tal com s’evidencia en la lectura de la notícia.

Es podria argüir que la pressa en publicar la informació recent sortida del forn de l’Agència EFE hauria comportat una menor reflexió en l’elaboració de la notícia i, conseqüentment, un oblit dels més bàsics principis de la redacció periodística. Però tenint en compte que tant La Vanguardia, com El Mundo i el diari ARA fan un magnífic copy+paste del teletip d’agència (feu-ne la comprovació amb la lectura de les tres), és lògic pensar que el titular també coincidiria en els tres casos, per tant, que també es reproduiria més o menys literalment el titular provinent d’EFE.

Tot i la urgència en la publicació de la informació, però, La Vanguardia no només modifica el titular d’agència (pràctica habitual per dotar la peça d’aparent originalitat) sinó que el desanaturalitza de tal manera que no permet adonar-nos de la seva magnitud fins que no anem al detall de la notícia, que és on:

  • se’ns informa que la bomba ha provocat la mort d’un iranià (subtítol)
  • se’ns explica que el mort resulta ser un científic nuclear (primer paràgraf del cos de la notícia)

Les estranyes raons que poden ocultar-se en l’elaboració d’un titular tan poc informatiu com aquest no les abordaré en aquest post. Quedi constància, però, que és obvi que el seu redactat o bé és el resultat d’una inepta tasca professional -de ben segur que no- o precisament tot el contrari, una intel·ligent forma de construir un missatge neutre i poc clar, per tant, voluntàriament desinformatiu.

La intenció d’aquesta primera entrada del blog del 2012 era una altra. Era la d’endinsar-nos en els actuals -i amb tota seguretat futurs- trets característics del consum massiu de la informació, en especial, la immediatesa, la impaciència i la hiperactivitat que facilita la xarxa. I en conseqüència, tal com dèiem a l’inici, en la necessitat de construir des de les diverses plataformes comunicatives missatges cada cop més sintètics i atractius però alhora carregats com mai de contingut informatiu. Dit de manera barroera, de bastir una mena de titular-notícia.

Titular ambiguu i neutre, desinformació

L’assassinat de Mustafa Ahmadi Roshan -així es deia el científic nuclear iranià- serveix al propòsit d’aquest post. Més enllà de l’exemple exagerat de La Vanguardia ja esmentat, les notícies de primera hora penjades en els respectius portals dels mitjans analitzats tampoc s’aproximarien a aquesta idea de condensar tota la informació essencial en un titular breu però potent.

I és que tots els titulars sense excepció -repeteixo, basats de manera més o menys directa en notes d’agència- opten per inserir un verb (“morir”) que proporciona no només un sentit més passiu al resultat fatal de l’atemptat sinó també -i sobretot- certa confusió. Afirmar que “un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran” pot fer emergir el dubte de si la víctima era o no l’objectiu de l’acció assessina. Per contra, un titular del tipus “assassinat un científic nuclear iranià (en un atemptat) a Teheran” ja evita tota possible ambigüitat. El primer titular no és precís; el darrer, és categòric. Traduït: en un món de consum veloç de l’actualitat, el segon titular és l’únic que veritablement informa.

D’altra banda, tenint en compte el terreny a bastament abonat de les tensions en augment del triangle crític Estats Units-Iran-Israel, no és en cap cas de rebut que tots aquests titulars matiners no facin cap referència a la pressumpta autoria dels serveis secrets israelians. Repeteixo, no era un tema nou; ja hi havia hagut tres assassinats i ja se n’havia parlat d’aquestes sospites i acusacions directes del govern iranià.

Sense anar més lluny, Antonio Caño ens oferia el passat 7 de desembre una interessant peça a El País, La guerra secreta contra Irán, on s’abordaven els diversos moviments en territori persa tant de la CIA com del Mossad. Ricardo Mir, d’El Periódico, afirmava dos dies més tard a L’espionatge d’EUA i Israel assetja el règim iranià que “assassinats i sabotatges formen part d’una estudiada guerra encoberta”. I també des de La Vanguardia, el 13 de desembre signava Marina Meseguer un altre interessant reportatge sobre el tema: La guerra contra el programa nuclear iraní ya ha empezado.

En els esmentats titulars, en canvi, cap mínima referència a aquest context de conflicte encobert, d’espionatge a gran escala, de guerra “freda”. Se’ns dirà, potser, que l’acusació de l’autoria israeliana de l’atemptat prové de les fonts informatives oficials del govern iranià i que, per tant, en un exercici de rigor periodístic, no s’ha de fer constar en l’element més impactant de la notícia. Potser sí, potser no. En tot cas, no està de més recordar que mai no s’ha filat tan prim a l’hora de difondre les “veritats” informatives oficials de la Casa Blanca o del govern hebreu, tampoc en titulars de grans caràcters.

Com dèiem abans, per tant, en el món del consum d’informació a alta velocitat, també l’excessiva neutralitat i descontextualització en el titular de la notícia equivaldria a desinformació. Voluntària? Involuntària? Deixem treballar el dubte.

De tots els titulars analitzats, el que millor passaria la prova de la qualitat d’informació és el que ens va proporcionar El Punt Avui, l’únic de tots els digitals que (qui sap, si per manca de mitjans*), no va córrer en la difusió de la notícia: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear. Aquí no ha mort ningú com a conseqüència d’un atemptat; aquí la víctima ha estat assassinada. I aquí no se’n desconeix la possible autoria; aquí se’ns parla d’un responsable concret: que és pressumpte?, sí; acusat injustament?, potser també; però conegut al cap i a la fi.

És cert que alguns d’aquests mitjans ja ens han ofert hores després una crònica molt més contextualitzada i pausada de l’assassinat d’ahir. És el cas, per exemple, del reportatge Una ristra de asesinatos con un objetivo bien definido, de la corresponsal d’El País a l’Iran, Ángeles Espinosa, o Guerra bruta contra el programa nuclear iranià de la periodista del diari Ara, Cristina Mas.

Amb tot, en un panorama mediàtic futur que difícilment deixarà de caracteritzar-se pel constant bombardeig de bits d’informació de vida efímera, i on les peces periodístiques de fons seran matèria d’estudi només pels consumidors molt interessats, caldrà que les rutines periodístiques incloguin el treball de construir, especialment en la notícia pura i dura, un titular, per sí sol, poderosament informatiu.

Sempre, és clar, que l’objectiu segueixi essent el d’informar.

* el meu suport als treballadors del grup en crisi Hermes

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”