MúltipleX sospites

Dilluns, 19 de maig. Compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs. Anuncia la propera aprovació per part del Govern espanyol d’un reial decret de reordenació de l’espai radioelèctric que preveu un únic múltiplex per a cada comunitat autònoma. En el cas de Catalunya, com que de manera excepcional la Generalitat gestiona tres múltiplex, dos per als canals públics i un per a canals privats -concessió al Grupo Godó-, la mesura es traduiria en la pèrdua d’un dels dos de què disposa en l’actualitat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ben escortat per dues figures del Govern amb responsabilitats en la matèria, Josep Puigneró, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, i Josep Martí, secretari de Comunicació, Homs explica els detalls de la mesura que, segons el Govern de la Generalitat, està preparant i vol aprovar en breu el Gobierno. De seguida, en fa una concloent interpretació:

“(…) és una decisió política presentada sota l’aparença d’una decisió tècnica”

Cal dir, d’inici, que el conseller Homs, en la seva tasca de portaveu del Govern de la Generalitat, presenta un currículum força extens de declaracions en què manifesta públicament sospites d’actuacions “tapadores” o d’interessos soterrats en disposicions del Govern espanyol o en actuacions judicials. Repassem-ne algunes:

Sobre la Llei d’unitat de mercat presentada pel Govern espanyol, gener del 2013:

Hi ha el perill que sota un gran titular hi hagi una gran trampa

Sobre l’actuació judicial en el cas Palau, juliol del 2013:

Crida l’atenció que allò que veu el jutge, que no demostra ni prova, entra en contradicció amb allò que aquells que serien els perjudicats principals no veuen

Sobre l’informe per evitar duplicitats en l’administració emès pel Govern espanyol, desembre del 2013 (entre cometes les paraules textuals del conseller):

Les mesures que inclou l’informe són un “atac furibund” a l’autogovern de Catalunya “sota el paraigua” de la supressió de duplicitats, amb l’objectiu de “desmantellar” l’estat de les autonomies

Sobre l’obligació d’apagar emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià, gener de 2014:

(…) vinguin amb l’argument de la legalitat, que fan servir per a la seva estricta conveniència

A l’esmorzar informatiu de Fòrum Europa Tribuna Andalucía, març 2014 (de nou, entre cometes les paraules textuals del conseller):

“(…) reforma encubierta de la Constitución” con la implantación de leyes como la de Mejora de la Educación (Lomce) o la de la unidad de mercado, algo que “no se está contando” a los ciudadanos de forma “transparente”

Declaracions, que tot sovint vénen farcides d’expressions singulars i de caire metafòric com “ofec amb guant de seda”, “els catalans no canviarem democràcia per quatre duros”, “si aquest és el contingut de diàleg jo dec ser marcià”, “ens volen treure de l’autopista quan hi ha espai per a tots”, “cada cop que ens trepitgin, cridarem”, que confereixen a la cara més visible del Govern català un estil proper, casolà i amb aquell punt d’afable paternalisme tan característic de la seva formació política.

Això va ser el passat dilluns, dèiem; al migdia. I en una conferència de premsa extraordinària, dèiem també. El portaveu del Govern va tocar a sometent pel perill de desaparició de TV3 i per la davallada de la presència del català en l’espai audiovisual que, a parer seu, implicaria la mesura. I els sometents van respondre a la crida amb la diligència esperada.

Un dels més potents generadors d’opinió del magma mediàtic català se sumava de seguida a la crida pública per defensar TV3. En un article a Vilaweb força sincrònic a la compareixença del conseller portaveu -i definitivament convergent amb el contingut-, tot un comissari de la Generalitat per a l’organització dels actes commemoratius del Tricentenari, el periodista i empresari Miquel Calçada (ex Calzada) proclamava que:

El conseller Homs ho ha dit perfectament: aprofiten un condicionant tècnic que no sabem fins a quin punt és absolutament polític. Hi ha un rerefons polític evident. Volen limitar la capacitat que té Televisió de Catalunya.

Resulta sorprenent la participació de Miquel Calçada en aquest terreny per ser del tot inusual. No se li recorda un posicionament públic favorable a cap dels moviments de protesta anteriors contra l’aprimament de la televisió pública nacional de Catalunya ni, per suposat, contra les contínues retallades salarials i propostes d’ERO als seus treballadors o contra la finalment descartada externalització de l’àrea comercial de la cadena, mesures del Govern català que sens dubte limiten -o haguessin limitat- aquesta capacitat real de Televisió de Catalunya que tan sobtadament i simultània amoïnaven el portaveu del Govern i el comissari del Tricentenari.

El matí següent, dimarts 20, l’avenç sometent prosseguia. Josep Martí, l’esmentat secretari de Comunicació del Govern -habitualment poc visible en els mitjans de comunicació- recorria els mitjans de la Corporació per refermar el missatge clau difós el dia anterior, introduït amb tota la pompa institucional pel portaveu del Govern, primer, i ratificat després per una de les icones de la comunicació catalana. A ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, Mònica Terribas preguntava a Martí si hi veia una voluntat desafiadora per part de l’Estat:

El que veiem és que, amb l’excusa tècnica i amb l’excusa de la Unió Europea i amb l’excusa de que s’ha de donar espai o freqüències als operadors mòbils, (…) s’està a punt de prendre una decisió que té una clara intencionalitat política, que és fer petita la televisió pública i nacional de Catalunya

També des del plató d”Els Matins’ de TV3 i compartint “taula” amb els tertulians del dia, Martí repetia la idea base en tres o quatre ocasions. El titular de l’entrevista, doncs, no podia ser cap altre que aquest:

Amb una excusa tècnica, s’està prenent una decisió política

La casualitat -o no- va fer que Eliseu Climent, personatge històric de la lluita per la comunicació en català al País Valencià, visités el programa aquell mateix matí per ser entrevistat amb profunditat per Lídia Heredia amb motiu de la celebració dels 30 anys de vida del setmanari El Temps. Des d’una figura clau de la defensa de les emissions de TV3 a València, es llençava un seriós advertiment:

Van per vostès. En tot. És una qüestió política

Mentrestant, a la “vorera d’enfront” de la Corporació, només un dels mitjans de Godó va cedir el micro a un dels principals sometents del país en la qüestió. Eugeni Sallent, actual director de TV3 i vell conegut al principal grup de comunicació privat de Catalunya (fou director general de l’empresa que gestiona Rac1 i Rac105) visitava l’estudi del programa líder de les ones catalanes per reiterar el leitmotiv:

TV3, darrerament, s’està convertint en un objectiu polític, encara que la situació es vulgui vestir amb ajustos tècnics.

Per entendre el poc entusiasme dels mitjans de Godó a l’hora de col·laborar en la difusió de les sospites d’intencionalitat política soterrada en l’eliminació d’un dels dos múltiplex per als mitjans públics, és bo recordar el que apuntava Media.cat fa pocs dies: que des del darrer any de l’etapa presidencial de Jordi Pujol el Grupo Godó compta amb la concessió d’un múltiplex sencer amb quatre canals i que, en realitat, CiU sempre havia imaginat un panorama televisiu a Catalunya amb dos MUX:

(…) un de públic –CCMA– i l’altre privat –Grupo Godó– igual que a la resta de comunitats autònomes. Va ser el Tripartit qui va negociar amb Zapatero la concessió d’un segon múltiplex per a la CCMA de forma extraordinària

I que aquest segon múltiplex extraordinari per a la televisió autonòmica catalana que perilla des de fa ja dos anys (igual que perilla el segon múltiplex de cadascuna de les autonomies), aquest segon MUX l’amenaça sobre el qual ha esdevingut de sobte abominable i que, segons Homs, Calçada, Martí, Climent i Sallent amaga una invisible però inqüestionable voluntat política capadora del Govern espanyol vers Catalunya, és el mateix MUX, exactament el mateix MUX que protagonitza el següent tuit de l’investigador en comunicació de la UAB, Josep Àngel Guimerà:

Recordo el Conseller Homs en roda de premsa dient que el Govern volia deixar "en suspens" el 2n MUX de la Corpo per estalviar. #TV3NoEsToca

— Josep Àngel Guimerà (@jaguimera) May 20, 2014

El verb ‘passar’

Fa un parell de setmanes, Víctor Lapuente examinava la qualitat del treball periodístic a l’Estat espanyol en un article a El País que subscric en gran part tot i que no en la seva totalitat. La següent és una de les, per a mi, inqüestionables derivades d’aquest escorcoll a la professió:

(…) el leitmotiv de muchas noticias —en televisión, radio o prensa escrita— no es tanto un acontecimiento como las declaraciones de turno de un político. La importancia de quien habla cuenta más que qué pasa. Las ruedas de prensa de los portavoces o de los sacrosantos secretarios generales de los partidos mayoritarios se convierten automáticamente en noticia

A dreta llei, la compareixença extraordinària de Francesc Homs del passat dilluns, més la desfilada posterior pels mitjans de la ‘Corpo’ i per algun de la competència dels primeres espases de les àrees de comunicació i de telecomunicacions de la Generalitat, exemplifiquen amb precisió la diagnosi de Lapuente. Passar, el que es diu passar, francament, no ha passat res de nou en relació a la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol. L’únic que ha passat és el que va afirmar el Govern que (presumptament) estava passant: que havien rebut una carta de Madrid el passat 7 de maig en què es parlava de tancament del múltiplex, que fa dos anys que intenten reunir-se amb Indústria infructuosament i, això sí, que la seva denúncia pública tenia un objectiu molt clar, que era exercir:

(…) pressió per intentar torçar el decret que des de la Generalitat calculen s’aprovarà al Consell de Ministres d’aquest divendres i que “serà perjudicial per al país

Doncs, per no passar no ha acabat passant ni el que havia de passar el passat divendres. Un dia abans del Consell de Ministres sí que hi va haver reacció pública per part del ministre d’Indústria, José Manuel Soria en què, entre altres coses, rebatia Homs tot afirmant que les relacions entre els dos Governs i, en particular, entre les respectives àrees de telecomunicacions, eren fluïdes. Tenint en compte la interpretació sui generis del que significa “realitat informativa” a què ens han acostumat els mitjans de comunicació, aquesta declaració del ministre s’encabiria, sens dubte, dins la carpeta de l'”allò que està passant” amb tota comoditat:

Segons ha explicat durant la celebració dels premis Esade, la primera reacció del Govern es va produir per ”un error d’interpretació” i que en tot cas aquest malentès “ja s’ha aclarit”

Amb la mateixa comoditat amb què s’hi encabiria la posterior contrareacció a través de comunicat oficial per part de qui ha estat, no ho oblidem, el generador primer de la “notícia”, el conseller Homs:

(…) no ha aclarit res ni tampoc ha desmentit res. (…) Demanem al govern espanyol que no confongui l’opinió pública presentant com una reordenació el que, en realitat, se’ns ha comunicat com un tancament”

Tot plegat, podríem explicar-ho amb les ratlles finals d’un recomanable article de Guillem Martínez a El País sobre la part de realitat que podem trobar en les informacions d’actualitat:

Lo que pasa en gran parte del periodismo no está, pues, pasando. O no pasa si no miras la ventanilla y sí los puntos de referencia

Sotmesos a una actualitat política en què domina l’encavalcament sense aturador d’informacions que, en un percentatge elevadíssim, s’originen en les oficines de comunicació dels propis agents o institucions oficials, la nostra atenció informativa es veu coaccionada per un material que caduca gairebé a l’instant, que no té ni passat ni tampoc és passat pel necessari filtre del context i del contrast. Davant d’aquest panorama informatiu veloç, fugaç i, generalment, interessat, Martínez explica que ell disposa de:

(…) un par de puntos fijos de referencia, (…) variables fijas que viajan conmigo para evaluar la realidad desde que los políticos locales, tan dados al inmovilismo, les ha dado por la aerodinámica

Uns punts de referència immòbils per poder interpretar la (presumpta) realitat, per destriar el gra de la palla enmig del soroll mediàtic, en definitiva, per:

(…) discernir verosimilitud y propaganda

Homilia i fidels

Els periodistes que en algun moment han (hem) treballat fent tasques d’oficina de premsa per a entitats amb poca o nul·la visibilització mediàtica, sovint del tercer sector social, coneixem a bastament com d’àrdua -aquí és eufemisme d’inútil- pot arribar a ser la nostra feina.

És indiferent que el comunicat de premsa hagi estat elaborat amb tanta professionalitat com la de qualsevol potent gabinet de comunicació d’una institució, un agent social o una corporació empresarial igualment potents. Indiferent que el contingut de la nota s’enviï als mitjans de comunicació de manera mastegada, és a dir, amb una redacció i estructura formal immaculadament periodístiques que faciliti/esperoni el sempre anhelat copia+enganxa del redactor del mitjà. Indiferent que truquis i retruquis els periodistes per confirmar que (no) vindran a la roda de premsa a què els has convocat. Indiferent que els facilitis material escrit, gràfic o audiovisual de la conferència de premsa a què no han assistit.

Comunicat elaborat a consciència, convocatòria de roda de premsa en hora i lloc adients per no entorpir les rutines de treball dels mitjans, múltiples converses telefòniques i creuades de mails amb els professionals, conclusions o principals titulars de l’activitat, presentació o conferència celebrada… Tot aquest impagable treball desembocarà amb tota seguretat en el particularment pudent contenidor de rebuig.

A “Palau” -de la Generalitat, de la Moncloa, del PSC o de CiU, del Camp Nou, tant se val- les coses funcionen radicalment diferent. A “Palau” el “qui” mana molt més que el “què”; per ser precisos, el “qui” ho mana tot. I el logo d’aquell “qui” que apareix a les redaccions dels mitjans massius per convocar els periodistes a una compareixença (extra)ordinària és del tot suficient per mobilitzar el capital humà i material necessaris. Què ens volen comunicar? No ho sabem, ho sabem una miqueta, o ho sabem del tot. El que sí que sabem amb absoluta certesa són dues coses: la primera, que assistirem al lloc i a l’hora en què el “qui” ens ha convocat, fins i tot encara que ens comuniquin que no hi haurà dret a preguntes; i la segona, que allò que ens comuniqui el “qui” apareixerà immediatament a digitals i a les xarxes, als canals 24 hores i butlletins informatius de ràdio i televisió, com a l’agonitzant premsa escrita, l’endemà.

I hi apareixerà independentment de la transcendència objectiva d’aquest “què”. Hi apareixerà independentment del fet que el “què” comunicat sigui cert o versemblant o, directament, una fal·làcia. Hi apareixerà independentment que la cosa comunicada afecti més, menys o gens la ciutadania a qui en teoria serveixen els mitjans. Com hi apareixerà encara que intuïm que el “què” és un mer globus sonda o que, en essència, és fum, fum i una miqueta més de fum. De manera més literal o de manera més crítica segons si concorda o no amb la respectiva línia editorial, aquest “què” serà unànimement comunicat, sigui veraç o fal·laç, consistent o vaporós.

Encara més. És tan enorme la potència d’aquest “qui” que comunica -com dèbil i submís, el comunicador- que fins i tot en el cas que a “Palau” passi quelcom d’interès objectiu per a la ciutadania però que el “qui” no té cap interès en què es faci públic, com a molt serà esmentat per aquells mitjans no afins amb el “qui” o crítics amb la seva gestió. Són circumstàncies en què abunden les trucades dels gabinets de premsa oficials -aquestes sí, exitoses- als caps de secció corresponents o als equips directius dels mitjans; trucades del tipus: “això ara no convindria que se sapigués”, “cal actuar amb responsabilitat i ser conscients del moment que estem passant” o “a la roda de premsa no està previst que parlem d’això”… Per bé que la majoria de vegades, i això és força més trist, no calen ni avisos ni subtils recomanacions; el cul pelat en autocensura responsable del propi professional de la informació ja els fa la feina del tot gratis.

Fins que un dia, de manera inesperada… glaçada de sang general a la sala de premsa de “Palau”! Un periodista que assisteix a una d’aquestes rodes de premsa obligades va i es desmarca de l’agenda gravada amb ferro roent pel gabinet de comunicació palatí o dels temes d’estricta actualitat mediàtica. Periodista que aixeca el dit, que interroga sobre una qüestió imprevista; comunicant que es desconcerta, que respon amb evasives (i que enviarà posteriorment els soldats del seu gabinet de comunicació a reprendre el temerari professional); i pitjor, periodista de debò que és percebut com a quelcom estrafolari per a la resta de presents a la sala.

El periodista Bertran Cazorla radiografiava un d’aquests episodis insòlits que es va viure fa poques setmanes, precisament, al Palau de la Generalitat i, precisament, amb el portaveu Francesc Homs com a protagonista. El seu retrat de les rutines i convergents línies d’actuació entre comunicants i comunicadors de “Palau” és, simplement, deliciós:

El conseller sol oficiar l’homilia sense massa destorb per part d’un periodisme a voltes massa sacerdotal (…) I així Homs va desfilant pels temes de la roda de premsa entre gràcia i gràcia. Li demanen alguna inflamada declaració en defensa d’El Procés, alguna reacció superba a la darrera ocurrència ridícula de Pere Navarro, alguna opinió sobre el més recent estudi sobre si una Catalunya independent entraria o no i com i quan a la UE… i així anar fent. I de sobte, una pregunta. Una pregunta de veritat. “Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”.

La droga informativa

Fa avui una setmana de la compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs, per explicar a la ciutadania els darrers plans malèvols i ocults del Gobierno de la Nación. Algun dolentot va voler veure oportunisme electoral en aquella explosió de #TV3NoEsToca que, per primer cop, i a diferència de les anteriors campanyes, sorgia de dalt, exactament des de la institució governamental que des del 2010 ha anat tocant i retocant a la baixa els mitjans públics nacionals de Catalunya mentre amanyagava i fornia de recursos el grup privat de comunicació amb qui té contret més d’un deute. Dit això, i malgrat tot el que diem aquí, dubtar de la intencionalitat política del Govern de l’Estat en aquest tema és poc més que difícil, tenint en compte que, amb diversa intensitat, TOTS els Governs -estatals i autonòmics- han volgut controlar sempre les telecomunicacions i els mitjans de comunicació públics.

Però tornem al que ens interessa. Dilluns 19 i dimarts 20 els sometents van sacsejar el país i van omplir minuts d’informatius i de tertúlies de “decisions polítiques que es disfressen”, de “paraigües tècnics que tapen intencionalitats polítiques”, d'”objectius polítics vestits d’ajustos tècnics”, d'”excuses tècniques per a decisions polítiques”… Tot un potent argumentari contra les arts d’un Govern que s’originava en les mateixes entranyes d’un altre Govern. Ras i curt, legitimació absoluta per part de la primera institució política del país de la generació i vigorització del dubte, de la suspicàcia i de la malfiança entre la ciutadania vers qualsevol dels seus governants, inclosos els promotors d’aquesta mateixa sospita. Chapeau!

Ha passat una setmana, dèiem. Som ja en la ressaca de les eleccions europees. I del terratrèmol de la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol, de la pèrdua d’aquell maleït múltiplex que fins el dilluns passat ni Déu sabia què dimonis era, d’allò que significava un altre greuge contra Catalunya -un més!- i que si a la fi podia ser que no fos cap greuge, doncs mira, què hi farem, si non è vero è ben trovato…; de tot allò sobre què ens van alertar Francesc Homs, Josep Martí, Eugeni Sallent, Eliseu Climent i, és clar, Miquel Calçada…; tot allò ja s’ho ha endut el vent.

Fins quan torni a convenir, és clar.

Perquè quan a qualsevol noble de qualsevol “Palau” li torni a convenir que s’aixequin sospites o es promoguin perplexitats públiques sobre el que sigui o sobre qui sigui, no patiu!, que a primera fila de la seva sala de premsa comptarà amb la presència puntual i amb el treball aplicat d’un periodista -què dic, d’un periodista; d’un veritable taquígraf, d’un immillorable portaveu!- per conduir el missatge desitjat fins al lloc exacte i en el timing precís desitjat. I és que no caldrà patir tampoc per una possible febre d’estirada del fil periodístic encetat; tan sols cal que cessin els comunicats i les compareixences oficials perquè l’olla deixi de fer xup-xup. No ho oblidem, a més, que els informadors i els informats viatgem tots amuntegats dins del mateix vehicle i que, com deia Guillem Martínez, observem l’exterior des de la finestra, a través de la qual s’evaporen muntanyes, arbres, persones, notícies.

I no serà perquè ocultin als periodistes la intenció final d’una compareixença com la del passat dilluns. No serà perquè els periodistes hagin de fer l’esforç d’imaginar -o de témer, ja que parlàvem d’això- que potser en l’aixecament de la sospita pública sobre la veritable intencionalitat política d’una mesura s’oculta una altra intencionalitat política. No. És que la relació poder-comunicació massiva ha assolit un nivell tan extrem de rutinària i íntima activitat, que ja no som capaços ni de detectar el trist significat del que el propi poder confessa obertament a les càmeres de la mateixa televisió que, aquesta vegada sí, diuen que #NoEsToca. Ho explicava el secretari de comunicació Josep Martí a Lídia Heredia en el programa ‘Els Matins’ abans referit. I ho feia amb tota la naturalitat del món (minut 4:55):

(…) el Govern tenia l’obligació de fer-ne la denúncia, de posar-ho en coneixement de la ciutadania perquè a través d’aquesta pressió, aprofitant que encara estem en el temps de la política, doncs es pugui produir aquesta trobada

Pressió mediàtica per aconseguir que es faci política. Doncs això; exactament, això. Aquest és el trist significat no detectat per la pròpia professió. Que els mitjancers de la comunicació entre “Palau” i ciutadania, i la pròpia ciutadania, són (som) mers instruments al servei d’uns interessos concrets -“de país”, en el menys dolent dels casos; particulars, en el pitjor- en un moment determinat. És a dir, la comunicació massiva com a eina de promoció de la declaració despullada de fets, de la rèplica i la contrarèplica, com a eina de sacralització de la foto, del que diuen que passa o del que sembla que passa; la comunicació massiva com a palanca de pressió política a través de la instrumentalització de l’opinió pública; la comunicació massiva com a olla gegant dins la qual bull allò que ha de bullir i durant el temps estrictament necessari d’ebullició.

Aquesta és la droga informativa a què estem més directa o més indirectament enganxats. I com ja he explicat en alguna altra ocasió, la immensa major part de les dosis diàries que consumim les manufacturen i les empaqueten a “Palau”. I mentre estic a l’espera, a aquesta hora del vespre, que TV3 es digni -ara sí- a informar la ciutadania en el seu Telenotícies sobre el desallotjament del Centre Social Autogestionat més emblemàtic de Catalunya, ‘Can Vies’, ocupat des de fa 17 anys, i que està paralitzant i col·lapsant la part més cèntrica de Sants des de fa 8 hores, em permetreu que no faci cap més reflexió al voltant de la nostra selecta droga informativa ni dels nostres particulars camells… Em temo que avui ja he estat suficientment sever.

Excepcionalitat o eines caduques?

Aquell que estigui més o menys avesat a llegir les “petites” reflexions que vaig penjant aquí, sabrà que, en menor o major mesura, són sempre els mitjans de comunicació -en qualitat de principals generadors de l’opinió general- el motiu central d’observació del blog. O, essent més precisos, els mitjans de comunicació massius, aquells que configuren -de moment, com a mínim- l’agenda de la controvèrsia ciutadana.

Faig aquest advertiment perquè arrel del post Ara sí que toca previ a la massiva manifestació de l’11 de setembre, el debat tant virtual com presencial que se’n va generar va centrar-se molt més en el “què” (sí o no al dret a decidir, sí o no al camí sobiranista) que no pas en el “com” -el que en realitat m’interessava-, és a dir, en la manera com un debat essencialment marginal com l’independentisme havia irromput en l’arena del neguit general de la ciutadania.

Argumentava en aquell article que, per bé que el sentiment de trencar lligams amb Espanya anava prenent força en la societat catalana, tal i com demostraven els diversos baròmetres d’opinió des que Mas va arribar el poder, era també cert que l’extrema i sobtada popularització del debat era desproporcionada. I hi afegia, per lògica, que hagués estat impossible la penetració de la discussió sobiranista com a centre de les tertúlies de cafè sense la voluntat expressa -i també sobtada- de la central Convergència i Unió i el seu aparell mediàtic nacional, tan públic com privat.

Des d’aleshores fins al 25N, ja ho hem vist, hi ha hagut només un únic i repetit plat de degustació possible en el menú dels mitjans de comunicació del país, també en els “del costat” (si és que ja els podem anomenar així) i ben salpebrat amb el sorprenent interès de les principals capçaleres i cadenes de tele i ràdio internacionals. I mentrestant, just en el moment de la història recent del país amb major índex de pobresa i agudització de les diferències de classe, just en el moment més àlgid del qüestionament de l’actual sistema de representació de la veu popular, diverses formacions polítiques i col·lectius de ciutadans amb profund neguit social han constatat com se’ls cloïa irremeiablement les portes de l’espai de debat.

És el que tenen els rutinaris plats únics: si no hi ha per triar, menges sense escarafalls el que dia rere dia t’ofereixen. I el que t’ofereixen ha estat, en aquest cas, ben senzill: o estàs en el bloc dels qui creuen en el dret per a l’autodeterminació de Catalunya o estàs en el bloc oposat; o bé pertanys al bàndol sobiranista o bé a l’unionista, una terminologia amb reminiscències de l’Úlster que en qüestió de setmanes s’ha instal·lat amb tota naturalitat en moltes de les anàlisis polítiques del nostre país.

El menú circumscrit amb exclusivitat en un dels dos clàssics eixos de la política catalana -el nacional- ha presentat fins a la jornada electoral, però, una particularitat que no pot ser en cap cas omesa: ha estat el president del Govern de la Generalitat en persona qui n’ha pres el timó en el viratge d’un vaixell tradicionalment censurat per la manca de definició. Tot i les travetes del líder d’Unió Democràtica i de distingits capitosts empresarials, la novedosa i nítida determinació d’Artur Mas en l’aposta sobiranista ha estat àmpliament lloada des de moltes i ben diverses tribunes.

Campanya intel·ligent…

Des de la gran manifestació de la Diada, l’estratègia de la coalició governant ha estat presentar el camí cap la consulta secessionista, primer, i l’estat propi, després, com un procés que, u, esdevenia excepcional, i dos, que descansava sobre les sofertes espatlles d’un líder vigorós i valent que requeria, però, del màxim suport de la ciutadania per poder presentar batalla. L’aposta personalista en la qüestió identitària i el caràcter d’excepcionalitat històrica han esdevingut el lietmotiv de Convergència i Unió -ja força abans de començar la campanya-, aposta amb què estava en disposició d’invertir el previsible i lògic cost electoral després de dos anys de contundent gestió retalladora.

Amb aquest objectiu, els aparells de comunicació de Convergència i Unió i del Govern de la Generalitat -gens fàcil, en alguns casos, de distingir- van posar-se a treballar a tota màquina. Amb un objectiu assolible de manera immediata: sobreexplotació del vaixell sobiranista -especialment, del seu timoner- en els mitjans clarament afins (els públics de la CCMA que controlen amb mà ferma i els privats del Grupo Godó). I un d’altre de no tan senzilla consecució: combatre els lògics dubtes dels mitjans de comunicació més obertament sobiranistes en relació al grau de sinceritat de la proposta i atraure’ls a la causa amb la poc rebutjable cirereta del “tren que probablement només passa una vegada”.

Així, dos editorials de La Vanguardia amb dues setmanes de diferència evidenciaven que el gir sobiranista de la coalició conservadora i la consegüent naturalesa de procés insòlit en la història de Catalunya començaven a donar els seus fruits.

A partir d’un primer sondeig encarregat pel rotatiu, el 30 de setembre (5 dies després de la convocatòria d’eleccions anticipades) un primer editorial sintetitzava els sorprenentment excel·lents resultats per a CiU amb el poderós titular “Sacudida electoral” i empraven el llenguatge sense matisos propi dels fenòmens irremeiables per destacar la situació novedosa de la política catalana i, sobretot, el ferm pilotatge i la salut de ferro amb què Artur Mas es plantava a les portes electorals. Així, un diari habitualment moderat en els articles editorials:

-qualificava la manifestació de la Diada de “tsunami”

-destacava l’astúcia política del president que “ha sabido interpretar la voluntad de los manifestantes y ha tomado la iniciativa convocando anticipadamente las elecciones, que tendrán, quiérase o no, un carácter plebiscitario”

-per conclure, finalment que: “Artur Mas se erige, sin sombra, en el líder que mejor representa la voluntad de los catalanes“

Quinze dies després, en un segon editorial, La Vanguardia justificava l’encàrrec d’un nou sondeig altre cop en l’excepcionalitat històrica, no només pel procés en sí, sinó també -i sobretot- pel seu inusual caràcter personalista:

La relevancia que ha adquirido esta cita con las urnas después de la manifestación del Onze de Setembre y del proceso soberanista emprendido por el presidente de la Generalitat, que le ha llevado a convocarlas, justifica la frecuencia con la que este diario pretende tomarle el pulso a la sociedad catalana a través de sondeos

En aquella segona enquesta encomanada pel principal rotatiu del principal grup de comunicació del país, CiU ja aconseguia la majoria absoluta. Per si no havia quedat clar, la causa del sorprenent tomb d’una formació que en condicions normals hauria de veure’s desgastada per la gestió política tenia nom i cognom:

Esta nueva encuesta refleja que CiU, pero sobre todo Artur Mas, continúan teniendo un respaldo muy amplio de los electores. De hecho, sus expectativas aumentan y ya dispondría de mayoría absoluta

Dos dies abans de la publicació d’aquell sondeig i de l’editorial corresponent, el festiu 12 d’octubre, La Vanguardia entrevistava al president Mas, interviu que anava a càrrec del periodista Jordi Barbeta, que ja havia fet el seguiment de la seva estada a Massachusetts del passat mes de juny i el qual, en el preàmbul de l’entrevista, qualificava el procés engegat per Mas com a “terrabastall en la política catalana, espanyola i europea“. En el cos de la conversa, ben nítids, s’exposaven els pilars del missatge de la coalició:

-Personalisme justificat en la necessitat de país: “Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument”

-Cap ombra d’ambició personal: “Em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat”

-Valentia inevitable com a sinònim de triomf: “Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut“

Ja entrant en els mitjans audiovisuals, com destacava en aquesta notícia El Punt Avui, la presència televisiva del president de la Generalitat durant la precampanya electoral ha estat, no només freqüent, sinó sobretot molt productiva.

La primera cadena en entrevistar Artur Mas en profunditat va ser TV3. Va produir-se l’1 d’octubre en un especial del programa Àgora que va assolir una quota mitjana de 24,5% i va arribar a superar en algun moment de l’emissió el milió de telespectadors. En aquelles primeres jornades de precampanya (Mas havia convocat eleccions sis dies abans) ja arribava a l’audiència amb claredat meridiana qui agafava les regnes del procés i què necessitava per tal que aquest triomfés:

No la busco explícitament [la majoria absoluta] però vull fer entendre que necessitem una majoria molt rotunda. I per això he fet una cosa: la meva manera de demanar una majoria molt rotunda és dir: “si la tenim per encarar aquest procés, no pot durar sempre”. Per tant, que ningú es pensi que el vot que jo reclamo en aquest moment és per a una carrera política meva o per a una hegemonia de Convergència i Unió per sempre ad calendas graecas, per entendre’ns. Per això, jo vaig dir: “escolteu, jo, una vegada aquest procés estigui endegat, estigui perfilat, estigui plantejat i, si pot ser, obtingut, jo em retiro de la primera línia i no torno a presentar-me a unes eleccions de la Generalitat”.

I hi afegia el perquè d’aquest “què” que necessitava amb rotunditat:

Jo només puc dir una cosa. A Madrid hi ha una majoria absoluta del Partit Popular. Nosaltres ens enfrontem al procés més complicat, més complexe i més apassionant dels últims 300 anys de la nostra histròria. La gent ha de pensar bé com fem front a aquest procés, amb quines cartes juguem, amb quines legitimitats, amb quines majories, amb quin poder, etc. I això jo crec que la gent ho haurà de decidir, precisament el dia 25 de novembre.

El 23 d’octubre, a dues setmanes de l’inici de la campanya electoral, Mas tornava a ser entrevistat, aquest cop per Josep Cuní i a 8tv, la televisió nacional del Grupo Godó. L’emissió va aconseguir una mitjana de gairebé mig milió d’espectadors i va fer que el programa en què anava inclosa (8aldia) aconseguís el seu rècord d’audiència. Algunes de les respostes del president en funcions d’aquell dia mostraven la mateixa línia personalista i de lideratge indiscutible ja exposada poc després de la convocatòria d’eleccions:

M’hi he jugat tota la carrera política en aquest procés

El primer que faré serà seure els partits que estiguin en la línia de la consulta sobiranista per acordar la manera d’actuar en aquell moment

Jo el primer que posaré sobre la taula és acordar amb el govern espanyol fer el mateix que el Regne Unit

Si em demanen parlar jo sempre parlaré; treballaré perquè Rajoy faci de Cameron

Entremig d’aquestes dues entrevistes a mitjans afins i potents de Catalunya, Artur Mas va gosar sotmetre’s a l’interrogatori de Jordi Évole al Salvados d’una cadena com La Sexta, diguem-ne, enemiga. Aquella edició del diumenge 21 d’octubre no només va assolir una audiència de quasi 3 milions d’espectadors a nivell estatal, sinó que va aconseguir captar l’atenció de més de 850.000 catalans (200.000 més que qualsevol de les edicions més populars del programa a casa nostra). Per bé que la majoria de missatges anaven principalment dirigits a l’audiència global espanyola, les nul·les dissonàncies en relació al discurs pronunciat a Catalunya i el seu igualment rotund posicionament van enfortir amb claredat el president, com bé apuntava aquí Vilaweb.

El missatge d’inevitable personalització del procés sobiranista en la figura del president, doncs, anava arrelant a través de  les reiterades aparicions d’Artur Mas en els mitjans nacionals i les continuades referències de la premsa internacional als seus lideratge i ferm desafiament a l’Estat espanyol (prova inequívoca, aquesta darrera, d’exhaustiu treball comunicacional des del Govern català). A la xarxa, mentrestant, es popularitzava el hashtag #totsambelpresident.

És impossible no interpretar les molt favorables dades que desprenien els sondejos previs que hem vist abans com a clara evidència d’un suport explícit al líder d’un procés engrescador. La majoria absoluta que tornava a aparèixer poques hores abans de l’inici de la campanya en el baròmetre electoral del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) encarregat pel Govern encara deixava menys lloc al dubte.

Recordem, però, que el personalisme de la contesa electoral anava de la mà d’un context d’excepcionalitat que semblava que alhora l’explicava i el justificava. Tanmateix, a mesura que ens allunyàvem de la batzegada de l’enorme manifestació de la Diada, l’excepcionalitat del moment corria el risc de desdibuixar-se en excés tot afavorint que l’atenció -fins aleshores monopolitzada pel debat sobiranista- es desviés cap a d’altres possibles controvèrsies amb efectes electorals.

La resposta immediata -hem de suposar, del Govern de la Generalitat– va arribar en forma d’una campanya institucional tan grollera que de seguida va ser reanomenada a la xarxa com a “campanya instituCiUnal”. Com ja sabem, la campanya va ser posteriorment anul·lada per la Junta Electoral Central, això sí, per motius formals.

La fermesa i aparent sinceritat del president Mas en el període que s’inicià amb la manifestació de la Diada -fins i tot abans- i que ha finalitzat amb la celebració de les eleccions del passat diumenge, ha estat tan destacable que no només els mitjans de comunicació més afins li han fet costat. Com dèiem a l’inici, convèncer la premsa sobiranista que la seva no era una actitud partidista sinó de país era condició indispensable per a l’èxit del procés que s’engegava. I el comportament d’aquesta premsa ha estat, finalment, favorable: Mas ha pogut comptar, si no amb un suport actiu, sí amb actituds indiscutiblement facilitadores.

A Vilaweb, per exemple, el seu director, Vicent Partal, rebia l’anunci d’avançament de les eleccions amb la naturalitat de qui creu que l’oportunitat és massa llaminera com per cercar tres peus al gat:

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Sense ocultar els efectes positius per a la coalició que havia governat en la legislatura que finalitzava, tampoc El Punt Avui creia adient posar traves a una convocatòria que estimaven coherent en el camí encetat per la ciutadania catalana. Així, afirmava en aquest editorial que:

(…) en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.

Finalment, el propi Carles Capdevila, director del diari Ara, escrivia el passat 15 d’octubre un emotiu article, I recorda que jo sempre et vaig defensar, on es planyia per les poques veus democràtiques que s’alçaven a l’Estat espanyol en defensa del nostre dret a decidir. Amb evidents referències autobiogràfiques sobre l’inici de l’aventura del jove rotatiu, l’escrit de Capdevila traspuava admiració per l’inusual valor del president de la Generalitat de Catalunya:

Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien “Ja t’ho faràs, a mi no m’hi emboliquis”. A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te “Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar” el dia que fracassis.

… però no suficient

I arriba el 25 de novembre. 50 diputats. Fracàs.

Fracàs suavitzat, però, pels mateixos mitjans obertament sobiranistes que havien exercit de facilitadors de l’empresa personalíssima d’Artur Mas. Seguint la lògica no torpedinadora d’un procés que no pot ser aturat, aquests mitjans presentaven el dia següent una mirada en positiu cap al següent pas a executar. El Punt Avui ens regalava un No ens falleu amb la suma dels diputats pro-dret a decidir i l’Ara un acrític Mas no ho podrà fer sol. Curiosament -o no tant- el mitjà que, tot i haver-se situat en la seva centenària història a les antípodes del sentiment independentista, havia donat un xec en blanc a l’empenta sobiranista del president, no només presentava la portada més severa -d’entre els mitjans afins, s’entén- sinó que regalava a Artur Mas de propina un magnífic -i “traïdor”– semàfor vermell.

La trompada de CiU –però sobretot d’Artur Mas– ha estat tan descomunal i inesperada que, des del dia després, aquells que s’allunyen del treball -intencionat o no- del tipus “qui dia passa any empeny”, semblaria que han començat a reflexionar seriosament.

El blanc de totes les crítiques han estat, com sabem, els responsables de les diverses empreses que realitzen estudis i enquestes d’opinió. Jordi Argelaguet, el director del CEO, el baròmetre del qual va donar majoria absoluta a CiU quinze dies abans de les eleccions, ha arribat fins i tot a posar el seu càrrec a disposició del Govern.

En una cita electoral tan excepcional com la del passat diumenge és evident que hi concorrien variables que, a la fi, han estat insospitadament decisives. El propi Argelaguet atribuïa les errònies prediccions a l’elevat nombre d’indecisos que encara hi havia en el moment de realitzar-se l’enquesta. Mentre que el director de l’Institut Feedback, Jordi Sauret, empresa responsable dels diversos sondejos publicats per La Vanguardia, apuntava en el programa Àgora la conjunció de dos factors que, a parer seu, havien influït en els sorprenents resultats de les dues primeres forces:

Primer, un 6% més de població que les enquestes ens deien que no aniria a votar i al final va anar a votar -i ens ho crèiem que no anés a votar perquè normalment no hi va mai- excepte que, al final, van tenir tanta pressió que van anar a votar per dir “no a la separació entre Catalunya-Espanya”, per exemple. (…) I l’altre punt de l’última setmana, és la campanya d’El Mundo, la presumpta corrupció ha fet que tota la setmana s’hagués estat parlant d’això, i quan miraves les enquestes veies que se’ls anava afeblint [a CiU] la fidelització, és a dir, feia menys atractiu aquell partit i, en paral·lel, ERC anava pujant

Ens queda clar. L’excepcionalitat del procés engegat a Catalunya després de la Diada ha conduït a una excepcional cita amb les urnes en què inevitablement han concorregut excepcionals circumstàncies que han propiciat, a la fi, un excepcional desenllaç.

Però potser seria hora que ens centréssim a analitzar si aquestes excepcionals eleccions al Parlament de Catalunya -les més participatives de tota la democràcia i, presumiblement, les més decisives- no són en realitat res més que un nou exemple -en portaríem uns quants- d’alguna cosa més profunda que s’estaria produint entre bastidors, fora dels focus de l’atenció de l'”ara i aquí” tant de la política com de la comunicació massiva.

Llegint entre línies, en les justificacions dels càlculs erronis per part dels responsables dels estudis d’opinió podríem endevinar on pot raure aquest misteriós dimoniet que, de tant en tant, sembla proporcionar-nos conclusions no detectades. I no crec equivocar-me massa afirmant que no rau gaire lluny aquest dimoniet. Diria que, en essència, el trobem en els instruments que fem servir a diari per explicar el món a la ciutadania, per recollir el parer de la ciutadania i per donar resposta política a les demandes de la ciutadania.

No serà potser que estem perseguint la natural velocitat del llebrer amb l’esforçat però feixuc caminar de l’elefant? No serà potser que l’agenda informativa dels grans i massius mitjans de comunicació ja no estan en disposició de marcar amb ferro roent els marges estrictes del debat ciutadà? No serà potser que en el moment de compil·lar el dictamen de la ciutadania la interpretació que se’n deriva ja és obsoleta? No serà potser que la majoria de regulacions de la nostra Llei electoral són ja velles andròmines sense utilitat?

Arribats a aquest punt, potser us preguntareu per què m’he allargat tant en el detall -en teoria, introductori- de la personalització en la figura d’Artur Mas d’un procés únic, realment excepcional en la història de Catalunya, com és el de plantejar-se obertament si volem seguir essent o no ciutadans espanyols. Ho he fet a consciència. I ho he fet a consciència perquè el veloç apogeu i declivi del president de la Generalitat en poc més de dos mesos ens serveix d’immillorable exemple per a una reflexió que crec que ja urgeix abordar.

En la meva opinió, no es pot afirmar que la campanya (i precampanya) de Convergència i Unió no hagi estat ben executada. No ha reeixit, ja ho hem vist, però la campanya -i així ho recollien la nit electoral totes les cares de les figures que envoltaven el discurs de Mas al Majestic- ha estat molt rumiada i ben duta a la pràctica. Perquè eren cares de derrota, sí. Però pitjor encara, eren cares desencaixades, d’absolut desconcert.

I per què? Què havien fet malament? Potser, com han dit alguns després -però no durant-, ha estat una campanya massa personalista. Potser sí, però no hi estic d’acord. A parer meu, l’única possibilitat d’aconseguir la majoria “rotunda” passava per una campanya centrada en el captivant caminar de Mas i no en una Convergència i Unió a qui no costaria massa d’afeblir pels seus excessos retalladors.

Què és el que haurien fet malament, doncs? Bàsicament, utilitzar el programari de sempre; amb les actualitzacions preceptives, sí, però a la fi, les mateixes aplicacions i la mateixa lògica de sempre.

Han utilitzat tots els instruments mediàtics al seu abast, els d’una CCMA pública controlada i els de la propietat del grup de comunicació més generosament subvencionat del país. Han sabut comunicar amb precisió el caràcter excepcional del moment històric, de tal manera que no hi ha hagut mitjà ni entitat ni col·lectiu que cregués fermament i des de fa temps en el #tenimpressa que hagi posat traves al lideratge absolut del president. Han dut a terme un intensíssim treball de sensibilització sobre una premsa internacional caracteritzada per una visió de Catalunya sovint massa empeltada de la llunyana mirada de les corresponsalies de Madrid. Fins i tot, han intentat colar una campanya en teoria institucional que, tot presentant les eleccions com a històriques, només buscava afavorir-ne el protagonista. I sí, també, han inundat la xarxa amb suports individuals i col·lectius sota l’etiqueta esmentada abans de #totsambelpresident.

I aleshores?

Recupero una cita sobre participació ciutadana del post que vaig escriure fa any i mig Vies d’aigua en el control de la informació en què Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la UPF, afirmava que:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

I en el paradigma de l’eixam desapareixen les estructures físiques i jeràrquiques. Desapareix el concepte d’emissor-receptor. Desapareix la comunicació vertical. Desapareixen les nocions temporals: què és origen i què, final? Tots som generadors, nous coneixedors, compartidors… Tots som tot i tot és immediat. I si tots som tot i tot és immediat, com podem esperar que el mateix programari de les ciències socials i polítiques que hem utilitzat durant el segle XX ens serveixi en l’actualitat?

El desacreditat fenomen del 15M va aportar-nos l’any passat elements summaments interessants per posar sobre la taula. Molts analistes van menystenir el moviment pel que tenia d’inconcreció política; se’n reien obertament de l’infructuós caràcter assambleari i de la impossibilitat d’incidir en la política real (entenent per real, aquella que s’esdevé en el sí de les institucions).

Se’n reien, però no van ser capaços de detectar la magnitud del problema ni la velocitat gràcies a les quals deu “penjats” podien arribar a convertir-se en milers a les places de tot l’Estat. Se’n reien, però havien estat incapaços d’imaginar que els símptomes evidents -i no atesos- de desafecció ciutadana vers la política institucional podien acabar tenint plasmació física més enllà dels coneguts cercles d’activistes “antisistema”.

Com se’n reien -i se’n riuen encara- algunes grans vedettes de la comunicació massiva mentre les agències de notícies començaven a informar sobre la càrrega dels Mossos a la plaça Catalunya quan els vídeos de la brutal violència excercida ja feia estona que circulaven per la xarxa i mobilitzaven d’altres ciutadans.

I això que, tot i que amb comptagotes, els vells programaris donen de tant en tant senyals de vida intel·ligent. No fa massa dies, l’11 de novembre, un editorial del centenari La Vanguardia es referia de resquitllada a un dels aspectes que presentava el novedós paradigma de l’eixam a les portes d’una clàssica contesa electoral:

(…) vivacidad y plena libertad para la circulación de las ideas, como corresponde a una sociedad del siglo XXI en la que internet y las redes sociales han corregido el viejo carácter vertical de la comunicación de masas. Se habla de todo a todas horas y los medios de comunicación de calidad se hallan ante la responsabilidad de saber interpretar correctamente las corrientes de fondo y el signo de los tiempos

Un paradigma de l’eixam que, a més, i des d’un altre dels seus aspectes, hauria aconseguit visibilitat en la composició del nou Parlament sorgit del 25N, si és que considerem -com ho feia fa unes setmanes el catedràtic de Ciència Política, Joan Subirats, en aquest article– que una formació com la CUP respon a l’aparició d’un tercer eix en la política actual:

En els darrers temps, coincidint amb factors com la creixent desafecció envers els polítics, la manca de respostes a la situació de crisi, i el fort impacte del canvi que suposa Internet en la vida en general i en la política en particular, podríem parlar d’un nou eix en la política catalana. Un eix que podríem caracteritzar com el que oposa la vella o tradicional forma de fer política, i les noves formes d’informació, mobilització i connexió social.

Ens trobem ja en el post-25N. Anirem comprovant -més lentament del que ens pensàvem, em temo- si el procés engegat fa un parell de mesos és o no realment excepcional. En les properes setmanes, el protagonisme recaurà en exclusiva en les manifestes dificultats de crear govern en un Parlament tan fragmentat i, sobretot, en com podran afectar les negociacions i els acords resultants a l’apassionant possibilitat d’exercir el dret a decidir.

Fora dels focus mediàtics, menstrestant, imagino que els spin doctors de la coalició amargament vencedora i del govern es preguntaran inútilment com no han aconseguit tapar les vies d’aigua per on s’esmuny el control informatiu.

La resposta rau també fora de camp, allà on es van acumulant inequívocs signes d’una societat que es mou en xarxa i a ritme vertiginós, d’una societat que, telenotícies rere telenotícies, enquesta rere enquesta, eleccions rere eleccions, ens xiuxiueja a cau d’orella que cada cop són menys vàlides les velles eines de sempre.

Telapidació nacional de Catalunya

El passat divendres es consumava el que des de fa força temps se sabia sobradament en els cercles de comunicació del país: un nou aprimament dels mitjans públics nacionals de Catalunya. Així ho anunciava al Parlament de Catalunya el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qual entenia que la mesura era arriscada però necessària en el context actual de retallades -o com ells anomenen, ajustos pressupostaris- en el global del sector públic.

Com bé apunten diversos opinadors, es faria certament difícil d’entendre que amb àrees tan sensibles del nostre entramat social com la sanitat o l’educació severament esprimatxades, el sector de la comunicació pública no en sortís també esquitxat de manera substancial. Així ho fa notar el periodista Iu Forn en el seu article d’ahir al diari Ara:

Al país de les retallades i les congelacions, semblava lògic pensar que la podadora també havia d’arribar a la televisió i a la ràdio públiques. ¿O és que algú pensa que n’han de quedar totalment al marge? Si és així que ens ho expliqui amb arguments periodístics i de país

També en l’editorial d’El Punt Avui del diumenge 27 de novembre es destacava que les mesures estalviadores que el Govern aplicarà sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’han de circumscriure:

  (…) en la lògica d’ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d’un pla d’austeritat draconià que toca tots els sectors de l’administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d’estructures

Per a d’altres articulistes, l’anunci del portaveu del Govern no ha fet més que fer surar un debat latent -el de la sostenibilitat econòmica de la CCMA i, especialment, de TV3– que havia de ser abordat de manera valenta un dia o altre. Salvador Cot, antic treballador de TV3 i actual director de Nació Digital, afirmava en el seu article de fa dos dies que sens dubte hi ha marge de maniobra per una cadena pública que el 2012 rebrà 40 milions menys de subvenció pública:

(…) és obvi que la plantilla està sobredimensionada. I que les productores que treballen més a TVC tenen marge per reduir una part del benefici empresarial. És aquí on es pot aplicar una política d’austeritat que, per ara, ha estat més simbòlica que estructural

Però en aquest debat que en endavant anirà pujant progressivament de temperatura no només intervé l’actual context d’austeritat que -inevitablement, sembla- hem d’afrontar les malmeses societats de la perifèria europea. També hi juguen un paper fonamental aspectes com la rendibilitat econòmica de la televisió nacional de Catalunya versus la seva vocació de servei públic i de vertebració de la societat catalana, així com els pressumptes interessos particulars que podrien amagar-se rere la reducció del potencial de la cadena.

TV3 dilapida

En aquesta polèmica més o menys soterrada que gira des de fa molt temps al voltant dels comptes de la televisió pública catalana, esdevé central la qüestió del pressumpte malbaratament dels sucosos recursos públics en l’externalització de bona part del servei ofert, del qual semblarien viure unes quantes productores privades. Carles Ribera, subdirector d’El Punt Avui, tirava d’ironia en el seu article d’ahir per destacar-ne aquest punt:

Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys)

D’una altra mena de “vividors”, parlava Jordi Basté en el seu Davantal d’ahir: “Què en penso de les retallades a TV3?”. Aquí sense ironia, el popular presentador de RAC1 que havia estat més de vint anys a la ràdio i a la televisió pública catalanes, ens oferia una visió poc amable d’una part de la plantilla de l’ens públic:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer. Tenen nom i cognoms i els saben les diferents redaccions i ja n’hi havia quan jo hi era. Però com passa a la pública, tenen sou i lloc per a la resta de la vida, no com acostuma a passar a la privada. Aquí, que fem coses mal fetes també, qui no val, com que som pocs, es veu molt i, per tant, se l’acaba convidant a marxar

I és que des de la compareixença parlamentària del portaveu del Govern i la reacció de la directora de TV3, Mònica Terribas, -titllada, per alguns, de ploramiques-, no han deixat d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació veus que critiquen obertament la sobredimensió de la plantilla de treballadors o la presència constant de voltors externs que viuen o volen viure d’aquell apetitós pastís i que, per tant, avalen la reducció -en diuen regulació o reestructuració- de la subvenció pública.

Trobem referències a la “ridícula” queixa de la directora de TV3 fins i tot en articles que plantegen qüestions, en teoria, ben allunyades de la que ens ocupa. És el cas, per exemple, de l’article La crisis y el fútbol que va signar ahir a La Vanguardia el periodista esportiu Dagoberto Escorcia. Tot i que l’interessant escrit d’Escorcia girava al voltant dels diners que li està costant al Barça la renovació de molts dels joves que han sorgit de la Masia, el veterà professional de la informació esportiva acabava abordant l’anunci de Terribas sobre la impossibilitat de seguir donant el futbol de primera per TV3, llençant-li una sentència tan poc treballada com força demagògica:

(…) ¿Y qué?, diría Cruyff, y miles de parados, y de funcionarios que llevan el sueldo congelado desde hace un par de años, y de médicos o de educadores. ¿Y qué si TV3 no da los partidos del Barça? Prefiero eso a encontrarme hospitales cerrados o a los jóvenes sin estudios. Esta situación es la que tienen que tener en cuenta los futbolistas. La vaca ya no da para tanto

I ja que ens trobem en territori esportiu i que sembla que un dels dos canals de televisió de la CCMA que seran liquidats és el d’Esports3, avui ens hem llevat amb la sempre oportunista golejadora Pilar Rahola qui, amagant un dribiling amb una defensa a ultrança del model de TV3, ha afusellat des de l’àrea petita i amb la seva cama bona -la dreta- una porteria sovint ben protegida:

(…) En TV3 todo resulta caro, desde montar un plató nuevo –¿existe Ikea?–, hasta mover cualquier hilo que toque la tecla del convenio colectivo. Si además, en plena crisis, mantenemos canales que no ve nadie, y añadimos otras cuestiones de peso, es evidente que algo debía pasar. No es aceptable decir a los ciudadanos que será necesario cerrar quirófanos, y no tocar ni un pelo de la televisión pública

TV3 lapidada

No són les demandes de racionalització de la subvenció pública en els mitjans de comunicació -com en qualsevol altra àrea- arguments sense sentit. Vetllar per un ús curós i eficient dels nostres diners ha de ser, ara i sempre, matèria d’obligat compliment en la gestió dels serveis públics. Que hi ha malbaratament dels recursos de TV3?; que dins i fora pul·lulen “galtes” i “xucladors” de la mamella de la comunicació nacional catalana? Sens dubte. I ho podríem fer extensible a d’altres manifestacions culturals nacionals.

La qüestió central d’aquest crit racionalitzador, però, no és el què, sinó el qui i el perquè. Com ja explicàvem a Prims i controlats, aquesta polèmica té el seu origen en els fils que es van anar movent en el sí de les elits econòmiques, polítiques, comunicatives i -també, sí- esportives durant la darrera etapa del tripartit per tal d’atènyer els principals òrgans de govern de la catalanitat: la Generalitat, el Barça i la televisió nacional. Aquestes són les plataformes essencials per a la restauració del malmès discurs assenyat i moderat, hàbitat imprescindible per a que les grans corporacions empresarials del país puguin créixer en el fons i en la forma que desitgen.

Deia Basté en el seu Davantal d’ahir que, després de la seva dilatada presència als mitjans de la “Corpo“*, des de fa set anys desenvolupa la seva feina a:

(…) una ràdio privada [RAC1], propietat -sembla- del “papu”, que és Godó

(*) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El popular presentador de la principal emissora de ràdio privada de Catalunya feia referència a les sospites que recauen sobre el Grupo Godó com a pressumpte beneficiat de l’aprimament dels recursos de la CCMA. Deia Basté que Godó sembla el “papu”. I potser no ho serà, però definitivament ho sembla.

A l’esmentat post Prims i controlats ja vaig inserir la foto -o com diria Mr. Proper, la prova del cotó- que immortalitzava alguns dels principals titellaires del país, entre ells José Antich, director de La Vanguardia. També en aquella entrada recordava la valenta -i no precisament econòmica- aposta de Godó per potenciar 8TV amb el fitxatge estrella de Josep Cuní. I li sumava el fet que La Vanguardia, principal diari del grup de comunicació, havia estat l’únic dels dotze rotatius a qui la directora de TV3 havia adreçat el seu visionari article TV3: volem un mirall trencat? que no l’havia publicat.

Des d’aleshores, les novetats s’han anat succeint. Els moviments -lícits, d’altra banda- a 8TV no deixen de produir-se. A l’octubre va sumar-se a la graella de la cadena el popular programa de RAC1 La competència i el passat dilluns 28 de novembre, l’altre exitós espai esportiu de l’emissora: Tu diràs. L’aposta de Godó, doncs, per convertir la poc més que  projectadora de sèries en tota una cadena de televisió amb aspiracions a competir amb TV3 és ja una realitat.

I quin mal hi ha en l’aposta del grup de comunicació del Conde de Godó? Cap ni una. L’experiència de RAC1, una emissora jove que en pocs anys ha passat a compartir amb Catalunya Ràdio el lideratge de l’espai radiofònic català, demostraria que al nostre país l’audiència potencial de comunicació en llengua catalana és més àmplia del que podria semblar i que no forçosament l’èxit d’un mitjà ha de comportar el fracàs de l’altre.

El problema és que la ràdio no és la tele. Ràdio la poden fer -utilitzant terminologia made in La Vanguardia– fins i tot uns pocs -i menys nets- perroflautas. I més ara, en plena era digital. La tele és una altra cosa. No és suficient la cerca en l’audiència d’un target adequat i diferenciador com van saber fer al seu dia en el llançament de RAC1, amb un públic jove, amb estudis i de classe mitjana. Per fer tele cal més, molt més. Calen recursos, molt recursos. Calen diners, molts diners.

Però ens trobem en un moment d’especial moviment a la baixa dels ingressos dels grups de comunicació, tant pel que fa a les subscripcions i venda directa com, sobretot, a la publicitat. Per tant, un grup mediàtic que es planteja convertir una cadena de tele de pa sucat amb oli en tota una tele privada nacional de Catalunya, requereix poder lluitar, no només en la mateixa divisió que la competència, sinó com a mínim en els llocs que donen pas a l’Europa League.

Assumint, doncs, que TV3 és la “plantilla més cara del futbol” -com deia Dagoberto Escorcia, en referència al Barça-, si no és possible invertir molts milions més en nous i mediàtics fitxatges a 8TV, sí que resulta imprescindible que el potencial inversor de la locomotora audivisual catalana vagi minvant any rere any.

O sigui que, sí, Basté, Godó sembla veritablement el “papu”. Als mitjans de comunicació propietat de Godó va ser silenciada en el seu moment l’alerta de Mònica Terribas sobre el perill que amenaçava els mitjans de comunicació públics nacionals. I en els mitjans de Godó, la figura de Mònica Terribas ha estat ara -i no només en pàgines d’opinió- blasmada, fins i tot ridiculitzada.

I plou sobre mullat. Les evidències d’exercici maliciosament silenciador de realitats contràries als interessos del grup han estat i són el pa nostre de cada dia, especialment a La Vanguardia. Tots hem vist l’actitud dels periodistes i mitjans del grup envers la gestió de Joan Laporta al Futbol Club Barcelona i la que han mantingut abans i ara amb l’actual president de l’entitat, Sandro Rosell. Tots hem vist com les opinions del personatge aglutinador dels més excels valors com Pep Guardiola han estat ovacionades en el fosquíssim afer de Qatar Foundation però absolutament afusellades quan ha gosat aixecar la veu en defensa de l’expresident blaugrana. I tots hem vist fins i tot la poc manipulable Pilar Rahola abaixar els braços i retirar un article on criticava el vist-i-plau de l’entrenador del Barça als diners provinents de l’emirat.

Motius per criticar, no tan sols la gestió econòmica, sinó també la propagació amb diner públic d’un estereotip de catalanitat que sovint enllaça massa clarament amb la realitat que viu la part menys angoixada -per dir-ho suaument- de la societat catalana n’hi ha de sobres a TV3. En aquest blog he destacat algun exemple de flagrant allunyament de la nostra tele pública respecte a la nostra realitat majoritària i de grollers lligams amb determinats interessos particulars (vegeu 30 minuts de promoció).

Però això no significa que ara tots plegats haguem de combregar amb rodes de molí. I és que no és simplement una qüestió que afecta al panorama comunicatiu del nostre país. Les sospites que el deplorable context econòmic està essent aprofitat per l’actual Govern de la Generalitat per reduir la cosa pública en favor de l’interès privat no paren de créixer. Ho facilita la successió de notícies on se’ns equipara funcionariat amb malbaratament i on no se’ns parla de drets sinó de privilegis dels treballadors públics (com bé destaca Roger Palà en el seu article d’avui a Nació Digital). Ho permeten informacions d’altres àmbits com aquesta també d’avui, on se’ns informa de la nova brillant idea del conseller de Sanitat per reformar el sistema sanitari del país.

Que crisi significa canvi, és evident. Que aquest canvi ho serà de model, també resulta indubtable. I que el canvi de model tendeix cap a la progressiva privatització de les nostres vides -també en comunicació- ja no ho pot negar ningú.

Per cert, parlant d’interessos privats, he trobat a faltar una de les -en altres moments, combatives- portades de Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans públics nacionals de Catalunya. No voldria pensar que aquest oblit s’ha degut a una possible rancúnia vers la directora de TV3 per les infructuoses negociacions per conduir un programa a la cadena.

Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa