Nosaltres, la veritat

(article publicat originalment a Media.cat)

Ciutadans, ciutadanes!

Sapigueu que, des de fa pocs mesos, viviu sotmesos al règim de la postveritat.

Segurament ja ho haureu notat (i si no, no patiu, que ja us ho fem notar nosaltres): des del 23 de juny d’enguany, data en què la ignorància mudada de sufragi va optar per una il·legítima resposta a una temerària consulta amb pregunta binària a les Illes Britàniques, sou malaurades víctimes de la dictadura de la postveritat.

Però per si aleshores no n’estàveu massa convençuts, segur que la lamentable elecció del nou president dels Estats Units –que no pot ser el nostre president, com us vam mostrar a través de sorolloses manis a la tele i us seguim mostrant en reiterats semàfors vermells a la premsa hegemònica– us ha ajudat a foragitar la darrera ombra de dubte. Definitivament, sí, aquella estranya coïssor que el vostre cos experimenta enguany per primer cop (i si no, no patiu, que ja us la fem experimentar nosaltres) disposa com a representació gràfica d’un concepte enganxós com el de “postveritat” i d’una diàfana definició:

“Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”.

L’elecció de “postveritat” com a terme de l’any pel diccionari Oxford de la llengua anglesa i, amb ella, la seva popularitat, ha arribat ben oportunament per revelar-vos de manera clara, desorientats ciutadans, els factors que expliquen que una absoluta impossibilitat a banda i banda de l’Atlàntic hagi estat a la fi, i sorprenentment, possible. I sobretot, per recordar-vos que, de cara a un nou futur diabòlic –poseu-li vosaltres mateixos la fesomia–, el prefix que converteix qualsevol fenomen en impossible no pot desaparèixer en cap dels casos, ni tan sols en el d’un procés d’elecció nítidament democràtic.

Els que hi entenem de tot plegat us fem saber que la postveritat que ha causat els shocks del Brexit i de Trump és un terme que aglutina la mentida i la propaganda, el populisme que cerca atraure les masses desafavorides amb receptes simples, conceptes enganxosos i definicions diàfanes, i unes potents xarxes socials que recullen aquest explosiu còctel i el converteixen en viral.

Que el contingut de la flamant postveritat que us expliquem us resulta estranyament familiar? Per si de cas, fugiu de la temptació de recordar el vostre comportament electoral previ al Brexit, a l’adveniment de Trump (o a la victòria del “no” als acords de pau de Colòmbia). No us tortureu rememorant aquella exemplar actitud basada en el contrast de les diverses línies editorials dels mitjans de masses, en l’examen minuciós de tots els programes dels partits polítics o dels plantejaments plebiscitaris, en el modèlic arraconament de l’emotivitat i dels propis prejudicis, en definitiva, en la incansable i tossuda cerca de la realitat objectiva abans d’emetre el vostre vot.

Infligir-vos una tortura comparativa d’aquest calibre podria dur-vos a dubtar, en primer lloc, sobre l’autenticitat d’un enganxós concepte que, curiosament, no ha aparegut fins aquest fatídic any que ja s’acaba, no pas abans. I, en darrera instància, i això seria més seriós, a dubtar que la democràcia sigui sempre i en qualsevol circumstància, com no ens cansem de dir-vos, un fi en si mateixa.

Ciutadans, ciutadanes!

Podeu ignorar de manera incauta aquesta postveritat amablement amenaçadora i insistir en estressar la democràcia amb més decisions errònies. Però segur que recordeu el que deia Groucho (i si no, no patiu, que ja us ho fem recordar nosaltres):

Aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc d’altres.

Que no sigui que a la màniga hi ocultem d’altres formes d’organització social per proposar-vos, encara més restrictives i tutelades que la que porteu gaudint d’un temps ençà, però igual de vàlides i beneficioses –si no més– per als que posseïm –per als que som, de fet– la veritat.

 

Anuncis

Posem que parlem del Born

(article publicat originalment a Media.cat)

Un parell de dècades enrere, en temps analògics, una estudiant universitària va proposar-se com a experiment viure tot un any exercint vaga activa de consum de mitjans de comunicació. La idea, copsar en acabar l’assaig el grau real de desconnexió respecte la matèria informativa i publicitària que havia aconseguit. Diria que la noia vivia en una ciutat del Canadà o dels Estats Units, però no recordo si la seva motivació tenia res a veure amb la carrera que cursava ni com s’ho va fer, a la pràctica, per viure del tot desendollada, especialment davant d’una publicitat exterior tan summament invasora de l’espai públic. Malauradament, en desconec també el desenllaç i les conclusions que en va treure, si és que a la fi en va poder treure cap de valuosa.

El que és evident és que plantejar-se un experiment similar en un hàbitat mínimament social seria un sense sentit en l’actualitat. Si ja devia resultar impossible en un entorn urbà abstraure’s completament de la càrrega informativa, publicitària i de relacions públiques dels missatge massius i unidireccionals de l’època, imaginem-nos ara la voluntariosa vaguista de consum mediàtic envoltada d’individus vint-i-quatre hores activament connectats.

Al cap i a la fi, tots acabem sentint campanes. Tant en temps de preeminència d’aquell missatge massiu vertical sobre audiències passives i també massives, com en l’actual panorama multimèdia, multi-veus i multi-audiències. Amb major o menor distorsió, l’essència d’allò que passa o d’allò que diuen que passa t’acaba arribant d’una manera o altra. És per això que errem absolutament el tret quan, per exemple, mesurem el nivell de censura als estats anomenats democràtics tot comparant-lo amb els dels règims dictatorials, és a dir, seguint el patró binari i simplista: llibertat de premsa = no censura / no llibertat de premsa = censura. Perquè és la major o menor exposició mediàtica de la realitat i la seva anàlisi qualitativa l’únic que pot determinar si el fenomen descrit ho ha estat de manera prou ajustada –ens movem pel tram de la informació– o si en canvi resulta, bé ofegat –caminem aleshores pel tram de la censura– o bé amplificat –ara transitem pel de la propaganda–.

No ho sembla, però això va del Born. Però no va ni de censura ni de propaganda… ni, llastimosament, d’informació. Això va d’una altra cosa. Va del Born com a exemple del que des de fa força temps és, per a mi, una trista deriva en l’esfera del debat públic. Això va de reduccions a l’anècdota i també, sí, d’escaramusses entre compols de divers signe en aquest camp de batalla virtual en què sembla que s’ha de dirimir la cosa aquesta de l’“hegemonia cultural”. Però per sobre de tot, va de desconnexions, de desconnectats, per ser més precisos; de desconnectats estructurals més els que aniria ocasionant, sovint per fatiga, la presumpta deriva a què faig referència.

Intentaré no enfangar-me en els fets per tal de no soterrar els dos interrogants nets i simples que llenço al final del text.

Aquests darrers dies ha pres gran protagonisme mediàtic la controvertida exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” oberta a la ciutadania el passat 18 d’octubre al Born Centre Cultural. El motiu principal de la polèmica: la instal·lació a l’exterior de l’antic mercat de l’estàtua decapitada de Franco i la de la Victòria, intenció que ja es va conèixer a principis d’agost quan La Vanguardia la va fer saltar a la llum pública. Per a uns, promotors inclosos, un primer pas i una positiva sacsejada en el necessari camí de la recuperació de la memòria. Per a d’altres, una provocació i una ofensa als qui van lluitar contra el franquisme així com una clara voluntat de desvirtuar una altra memòria, la de la desfeta de 1714. I des del primer dia i fins a la descavalcada i trasllat final de Caudillo i Victòria, capes i capes d’expressiu art efímer ciutadà sobre les escultures de la discòrdia que han conmogut de manera especial la Fundación Francisco Franco.

Com sabem, les tribulacions d’un Generalísimo de bronze i sense cap han rebut especial atenció mediàtica: articles i editorials a la premsa convencional i digital, enquestes, tertúlies i portades dels líders de la comunicació als principals magazines radiofònics i televisius i, sobretot, una encesa dialèctica, per dir-ho de manera immerescudament amable, a twitter, aquesta eina de debat públic, posicionament i “postureig” cada cop més anècdotica –per endogàmica–, paradoxalment elevada de manera creixent a categoria.

En definitiva, unes quantes jornades d’intercanvi d’hòsties quasi unànimement mediàtiques, si parlem sense embuts. Jornades d’ús discrecional del concepte “memòria”, de tant en tant defensat fins i tot amb sòlida argumentació però sempre amb vehemència. Jornades plenes de conceptes i missatges ratificadors, reafirmadors, revalidadors, confirmadors i tots els sinònims que vulguem afegir per descriure la intensa activitat masturbadora de raons i prejudicis de cada claca militant.

Però posem que, efectivament, existeix la següent deriva.

Posem que la fugaç ressuscitació de Francisco Franco al Born és un bona mostra de la mena de debat de què en essència es nodreixen les xarxes socials i, per contagi, els mitjans de comunicació convencionals.

Posem que xarxes i mitjans tendeixen a esdevenir quasi en règim de monopoli l’espai per a la confrontació política diària o, millor dit, per a l’exhibició o teatralització non stop de la confrontació política.

Posem que, com que les grans línies directrius sobre el futur real dels meridionals que s’han traçat una mica més al nord són del tot irrevocables, l’única batalla possible entre ideòlegs es juga en el vaporós terreny de la “supremacia cultural”.

Posem que, passada la primera onada de renovació en el debat públic que les xarxes han possibilitat, ens trobem de nou en una flamant cambra estanca, resultat de la irrupció per substitució i/o superposició d’una nova classe d’influencer, potser més acadèmica però tan corporativista i militant com sempre, si no més.

Posem que, en paral·lel a l’imparable creixement de les desigualtats, el fum que desprenen núvol, estudis i platós s’allunya sense fre de les caques canines de les voreres que trepitgem o esquivem, si tenim sort, dia rere dia.

Posem que el percentatge de desconnectats, bé de manera inconscient, bé de manera activa com l’estudiant universitària de l’experiment, resulta en realitat abassegadorament superior al dels sorollosos –narcisistes?– endollats.

Posem, per acabar, que aquests “posem que” són versemblants. Doncs, ara sí, ara venen –així, sense diacrític– els interrogants. El preocupant, en primer lloc:

Per a qui parlem?

I per cloure, l’inquietant:

Qui ens escolta?

 

Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!

 

Dejuni actiu

(article publicat originalment a Media.cat)

A primera hora del 22 de març els mitjans informaven d’urgència d’unes explosions a l’aeroport de Brussel·les, a Zaventem. En aquell moment no se’n sabia res més, ni si es tractava d’un accident o bé d’un atemptat, ni si havia provocat cap víctima… Amb el record del recents atemptats a París, pocs minuts després de les vuit del matí mancaven totes les respostes a les 5W (o 6) clàssiques del periodisme.

Però ja va ser en un instant informativament tan germinal que vaig decidir que, per si de cas la notícia derivava cap on al final va derivar, faria abstinència activa d’actualitat durant tota la jornada: ni parlar-ne de connectar-me a canals d’informació non-stop, cap llambregada a magazins de ràdio i tele ni a les seves “expertes” tertúlies i encara més decreixement en un consum de xarxes socials, de per si, ben frugal els darrers temps.

Al capdavall, als esdeveniments tràgics d’altíssima exposició mediàtica no els cal la nostra atenció permanent. Pots evitar-los, pots donar-los l’esquena, però si vius enmig d’un mínim entorn social, la informació essencial t’acabarà atrapant de totes formes. A no ser, és clar, que l’horror niï a Bagdad; qui diu Bagdad diu Ankara, o diu Istambul, o diu Universitat de Garissa, o diu fins i tot escola rural d’Ayotzinapa (Lahore sembla que ha merescut un xic més d’atenció mediàtica. Una mica de vergonya? Cert acte de contrició?).

L’Abu Sufian havia estat un revolucionari durant la primavera siriana de 2011. Abans d’acabar l’any ja havia perdut cinc membres de la seva família. Mesos més tard, la devastació i el drama humà que l’envoltava convertirien aquell il·lusionat revolucionari en demacrat expert enterrador de cadàvers:

Antes de enterrarlas, amortajaban a las víctimas en el salón de la casa de Abu Sufían, que se había transformado en una sombría morgue custodiada por sus hijos, de ocho, seis, cuatro y un año de edad. La muerte se había instalado en aquella casa donde los críos convivían con la anormalidad del conflicto, donde la visión más desgarradora, aquello que parece insuperable, termina convirtiéndose en una mera anécdota entre tanto horror. (1)

L’any 1920, a Xile, es va fundar un club de futbol ben peculiar que encara és en actiu: el Deportivo Palestino. Es tracta de l’únic equip de futbol que llueix els colors de la bandera palestina en tot el món i l’únic que ha guanyat títols amb el nom d’aquell país. En el tombant de segle uns quants descendents dels milers de palestins que van emigrar al país sudamericà entre 1885 i 1940 jugaven en aquell equip. Tito Bishara n’era un d’ells. El 2002 Bishara va rebre la proposta de jugar amb la jove selecció palestina, de la qual n’acabaria sent el capità. Va debutar-hi un any més tard. I quan el 2008, després d’anys de celebrar amistosos en estadis considerats neutrals, la selecció va rebre el permís per debutar a casa, Bishara i d’altres xilens d’origen palestí seleccionats van trepitjar per primer cop la terra que els seus pares i avis havien hagut d’abandonar:

“No hablamos árabe y cuando llegamos era difícil entablar conversación, aunque en el fútbol encontramos una lengua universal”, defiende Bishara. En ocasiones se hacía evidente que vivían en universos dispares. “Una vez un compañero de Gaza se sentó en la mesa y dijo que había perdido familiares en un bombardeo. Lloró un poco y siguió entrenando», recuerda”. (2)

5 anys i 7 mesos. És el període de temps que l’advocat britànic d’origen libi Omar Deghayes va passar reclòs en cel·les de 2 metres quadrats a Guantánamo. Un vídeo que va arribar a mans de la policia espanyola –provat fals posteriorment– i els intents del jutge Garzón per relacionar-lo amb l’11M el van condemnar. Va abandonar el penal de la base estatunidenca a Cuba a finals de 2007. Llibertat sense càrrecs, cap judici previ, com si mai res no hagués passat. Com explica la pròpia víctima, però, sí que en van passar, de coses:

“Lo más denigrante es estar atados con cadenas, como animales, y con argollas que nos sujetaban al suelo. Se te dormían las piernas, los brazos, no podías moverte. Y había humillaciones de todo tipo, incluso sexuales. A menudo nos colocaban en posiciones obscenas, ridículas o en tensión. Nos tocaban. También nos lanzaban compresas, impregnadas con la menstruación de las militares de la base, y nos restregaban con ellas. Y nos orinaban encima. O cosas incluso peores”. (3)

Sufian, Bishara, Deghayes, o les mares coratge dels campaments de refugiats (4), o l’estigma que pateix la tribu dels Buduma amb l’arribada de Boko Haram (5), o la nena que va perdre onze germans abans de néixer, que no va aprendre a llegir fins als 14 anys i que ara es postula per a presidenta de Somàlia (6), o els que desenterren les mines antipersona que cobreixen el 60% del territori de Colòmbia (7)… tots ells –i d’altres– són fa dies protagonistes del meu coneixement contemporani. Viatgen amb mi al metro, m’acompanyen en algun dels cafès diaris. Són persones amb cara i ulls, petites grans històries humanes que comparteixen el fet de viure i desenvolupar-se en indrets del món ocults al nostre etnocentrisme informatiu; indrets, fets, vides de què en el millor dels casos n’haurem arribat a conèixer els grans trets, les grans xifres. Els ha donat vida el col·lectiu de la nova revista digital 5W, fundada per vuit periodistes amants d’allò que tenim més lluny, entre ells Xavier Aldekoa, Igor G. Barbero, Mabel Izcue o Pablo R. Suances, en un excepcional primer número en paper ple de reportatges i fotoperiodisme que han dedicat a allò que s’esdevé després de la guerra, a allò que succeeix quan ja no queden focus ni càmeres (en el cas que n’hi hagi hagut en algun moment): els desapareguts, la reconstrucció, els refugiats, la prosperitat i la reconciliació.

Solament són píndoles, sí. Fragments escapçats d’allò que passa, sí, també. I són insuficients, és clar, per conèixer l’abast dels fenòmens concrets en què s’emmarca cadascuna d’elles, i sobretot per respondre amb exactitud l’interrogant més complicat i transcendent de tots, el perquè. Però són píndoles d’actualitat diferents a les que consumim 24 hores al dia i, per això mateix, ben valuoses. Perquè són d’una actualitat no fonamentada en la rabiosa actualitat, en aquella immediatesa que caduca amb la mateixa immediatesa, d’una actualitat que no és producte de l’agenda homogènia que sorgeix de les entranyes jeràrquiques dels mitjans de comunicació, d’una actualitat que no brolla de fonts oficials o fonts interessades o d’alguna d’aquelles agències d’informació a les quals atorguem el qualificatiu de “fiable” –que són, casualment, les nostres–. Són resultat de la cerca activa, de l’observació, l’escolta i la conversa i, a la fi, de l’exposició d’uns “què”, “qui”, “on”, “quan” i “perquè” habitualment invisibles.

Deia Kapuściński que “el ciutadà mitjà, que treballa, torna a casa a cansat i només té ganes de ser una estona amb la família, rep tan sols [d’informació] el que li arriba en aquests cinc minuts de telenotícies. Els temes principals que donen vida a les «notícies del dia» decideixen què pensem del món i com el pensem”. En la mateixa línia, en un pla més informal, un amic em va fer notar fa un temps la meva particular contradicció: “no puc entendre com et mires els telenotícies agradant-te com t’agrada el periodisme”.

En aquest punt em trobo, en definitiva: en un progressiu fos encadenat del coneixement de l’entorn. S’esvaeix el consum d’informació homogènia i de pura actualitat alhora que pren protagonisme el gaudi per una de més pausada, més de fons i, definitivament, més original. Remet l’atenció a un periodisme de cadena de muntatge i n’emergeix la que es fixa en un periodisme proactiu i més artesanal.

I, com deia a l’inici, per a esdeveniments com el de Zaventem, dejuni voluntari d’informació. Perquè sabent que les 5W o 6W essencials del periodisme triguen molt a trobar resposta –alguna no la troba mai–, la immensa part del que mengem en rigorós directe en aquests casos és parafernàlia mediàtica (desplegament de recursos tan efectius en autopromoció com innecessaris informativament parlant), molta especulació i, sobretot, pur entreteniment i excitació de l’emoció…, de la por, si parlem clar (no deu ser, potser, casualitat).

———

  1. Abu Sufían, el enterrador de Homs (Mónica García Prieto)
  2. El chileno que fue capitán de la selección palestina (Toni Padilla)
  3. Omar Deghayes: “El infierno está muy bien iluminado” (Daniel Burgui)
  4. Madres coraje en el limbo de los refugiados (Alberto Rojas)
  5. La tribu maldita del lago (Xavier Aldekoa)
  6. Fadumo Dayib quiere ser presidenta de Somalia (Eduardo S. Molano)
  7. Los desenterradores de la paz (Majo Siscar)

Nit i dia… precisament

(article publicat originalment a Media.cat)

Per bé que amb molta més moderació, he heretat de la meva mare la rutina d’encendre la tele prement el número 3 del comandament. Aquesta herència d’irreflexiva fidelització televisiva que no recolliran cap dels meus fills –suposo que els pensadors/reflexionadors sobre mitjans de comunicació ja n’estan ben bé al cas– facilita aquell fenomen tan radiofònic de la “ràdio-companyia” traslladat, però, a la televisió. No us ha d’estranyar, doncs, que amb major o menor atenció, aquest qui us parla s’empassi moltes de les promos de les novetats que cada any presenta TV3.

La darrera “bullimenta d’olla” que m’he cruspit ha estat, és clar, la de la flamant sèrie ‘Nit i dia’. Confesso que aquest cop, però, m’he descobert apujant el nivell d’atenció en cadascun dels seus reclams televisius. L’“antítesi de CSI” –com la qualificava un dels seus creadors, en Jordi Galcerán– m’encuriosia. Fins al punt de dur-me a ser un dels no molt nombrosos televidents que van caure en la temptació de tastar-ne un making of que, sorprenentment, es va programar amb prèvia intenció publicitària i no com a típica darrera estirada del xiclet (audímetre) en sèries d’èxit.

I arriba l’estrena. 10:35 PM. Dilluns primer de febrer… en any de traspàs (gratuït apunt d’atmosfera inquietant). Sóc al sofà, com un clau. Arrenca. Ciclista solitari en ascensió per la carretera, acompanyat de fons per un arquetípic Fa LaDo Mi Re Do La en la cinquena octava del piano. Cadàver a l’asfalt, cotxe cremat. Colpidora i elaborada careta inicial… prou arquetípica també. Bones interpretacions (pertorbadors, sí, els enormes ulls de la Segura). I, cert, un parell de bons flaixos negres, com el de les escenes concatenades de l’home carbonitzat i la torrada expulsada de la torradora.

Primer capítol a la butxaca i lideratge del prime time amb 544.000 espectadors. I, per a mi, un bon “psè”, amb una innegable sensació de déjà vu. “Quan un escolta aquesta música només pot dir… Salieri!”, li responia amb subtil mala bava el personatge de Mozart al del compositor italià a la pel·lícula ‘Amadeus’. Doncs una mica això: prou bon producte amb reconeixible segell “ficció televisiva nacional”.

Però, i les crítiques? Tomàs Delclòs parlava a El País de “qualitat tècnica inhabitual, amb una imatge cuidada però sense barroquismes estetitzants. Hi ha una nòmina d’actors excepcional i una versemblança notable”. A La Vanguardia, Pere Solà en destacava que “resulta incòmoda perquè mostra escenaris tan macabres (el pis de la víctima amb síndrome de Diògenes) com els aspectes més desagradables de cada personatge”. I, finalment, Mònica Planas n’era la més exultant al diari Ara: “sensacional estrena”, “impecable des dels crèdits fins als plans detall que accentuen l’atmosfera torbadora i pausada de la narració”.

Si la digestió del primer capítol de ‘Nit i dia’ va ser prou lleugera i va transitar sense sorpreses, la unanimitat de les elogioses crítiques dels professionals, en canvi, sí que m’ha sobtat poderosament. No perquè estigui totalment en desacord amb els aspectes que en destaquen –amb algun sí, sens dubte– sinó per l’absència absoluta d’un sol “però”. És clar, és tot just la primera entrega i, a banda d’un clima que sembla ja ben definit, la trama acaba de treure el nas i els personatges han estat sols esbossats. Cert. Però quan cap dels crítics independents no hi troben ni un mínim “però” a un producte que no és pas excepcional –digueu-me malpensat–,… ai!

Admeto que una història de ficció no pot ser ni més ni menys creïble sinó semblar-te’n més o menys, dins d’uns marges, és clar. És ben compatible, per tant, que allà on Delclòs veu una “versemblança notable” jo n’hi vegi una de més justeta. Que el carbonitzat del cotxe que s’ha trobat el ciclista i a qui la forense protagonista practica l’autòpsia pugui ser l’home amb qui un mes enrere va mantenir un afer puntual després d’una intensa jornada examinant un cadàver d’un presumpte assassí en sèrie, costa de creure en una ciutat de les dimensions de Barcelona, però vaja, ho inscriurem dins els dilatats marges de la ficció. I que la pròpia forense d’aquesta “antítesi de CSI” visqui en una barraqueta de 724 metres quadrats, 6 habitacions, 5 banys i una piscina interior, per molt casada que estigui amb un tauró d’una multinacional, també (em) resulta francament difícil d’empassar, però, bé, com dèiem, ficció…

El que no és ficció, però, és el flashback central d’aquest primer capítol de ‘Nit i dia’, aquell en què la protagonista precisament explica a un altre company forense la trobada sexual que havia mantingut amb l’home a qui acabava de practicar l’autòpsia. El salt enrere és molt llarg, llarguíssim: quasi vint minuts en un episodi de poc més de cinquanta. S’hi expliquen massa circumstàncies prèvies al fet primordial que ha motivat el salt al passat i s’entreté en detalls visuals i sonors en primeríssim primer pla, com la lloadíssima escena de la “dissecció” del llenguado al restaurant. Potser sí que, com explicaven els seus creadors, són apunts imprescindibles per “introduir l’espectador en el món forense” i alhora induir en la seva ment la intencionada atmosfera pertorbadora. Però una cadira principalment ha de servir per al que ha de servir: per seure i per seure bé. I quan, com passa en aquest primer episodi, en retornar del flashback te n’adones que havies oblidat que allò havia estat un salt enrere des del present de l’acció, és que, directament, l’han espifiada amb el disseny de la cadira.

Estem parlant d’una bona pífia, sobretot perquè, repeteixo, és la part nuclear del primer capítol de la sèrie. Sorprèn, doncs, que cap dels crítics experts de l’Ara, La Vanguardia i El País no l’hagin percebuda. Han vist i valorat l’”autòpsia” del llenguado, han vist i valorat el binomi torrat-torrada, però no han estat capaços de percebre que el flashback central del primer episodi de ‘Nit i dia’ feia aigües.

Diria que aquesta sensació de déjà vu que em provoquen nostrades ficcions televisives de l’estil d’aquesta sèrie ve motivada, precisament, per aquest excessiu culte a l’estètica que solen compartir aquests productes –i pel que percebo, també la pròpia crítica especialitzada–. Un culte a l’estètica tant pels escenaris escollits –no podia faltar la Torre Agbar il·luminada– com per una especial cura i perfeccionisme en la posada en escena quan sovint, en canvi, es deixen orfes d’atenció les necessitats més bàsiques de la pròpia narrativa.

I aquest culte excessiu a l’estètica em provoca molta llunyania, més encara quan la ciutat representada és la que trepitges cada dia des que vas néixer. Tanta llunyania com la que em susciten crítiques unànimement positives que fan molta més olor d’escrit promocional que no pas d’orientatiu judici de valor (ai!, si debatéssim sobre el periodisme que explica/esbomba determinada escena musical catalana…).

En la majoria de produccions televisives nacionals de ficció m’hi segueix sobrant profilaxi i mancant molt i molt de risc. I sembla que ‘Nit i dia’, per molt que siguem testimonis d’un pis que habitava una persona amb síndrome de Diògenes, no en serà pas l’excepció. Sempre Barcelona. I massa ciutat aparador, massa –diguem-ne– Barcelona-Mediapro, amb massa neguits de classe mitja-alta. I nul·la baixada a les clavegueres, a les clavegueres estructurals i vives de la ciutat, no (només) a les psicològiques.

Deia fa un temps en Sergi Pàmies que “la ficció [televisiva] pot explicar-nos la realitat amb més llibertat que el periodisme, alarmament intervingut”. I d’aquelles dues veritats, la primera reconfortava el mal penetrant que, com a periodista, em produïa la segona. Ara per ara, tanmateix, no m’arriscaria a assegurar quina de les dues tasques narradores es troba a casa nostra més intervinguda.

Per sort, com deia, sóc de la generació que encara encén la tele prement per defecte un número concret del comandament. Això em permetrà, entre d’altres coses, corregir o refermar-me en la meva superficial però torbadora dissecció de la flamant ‘Nit i dia’.

Black Friday… l’última oportunitat?

(article publicat originalment a Media.cat)

Hem establert un sistema de vida que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure, tant l’aire com l’aigua com la terra que ens alimenta.

Era Mònica Terribas en la portada d’El Matí de Catalunya Ràdio del 10 de desembre. La periodista dedicava bona part de l’editorial a la XXI Conferència del Canvi Climàtic que s’ha celebrat a París i que ha estat preeminent matèria informativa durant dues setmanes, per l’especial rellevància del tema que s’hi tractava i la gran quantitat d’agents implicats, és clar, però també pel mer fet de ser el que era: una cimera, una trobada al més alt nivell, d’aquelles que parlen exactament el mateix idioma que els mitjans de comunicació.

Tocava profund neguit mediambiental: escalfament del planeta, gasos amb efecte hivernacle, canvi climàtic…, que és un cíclic blablabla informatiu que ens acompanya en cada celebració de conferències mundials sobre la matèria, per bé que aquest cop, és cert, l’interrogant “l’última oportunitat?” li conferia singular gravetat. Però l’anècdota, diguem-ne, col·lateral de la cita d’enguany ha estat que la prèvia informativa de la crucial trobada sobre el futur del planeta ha coincidit amb la ressaca de la mediàtica bacanal consumista del Black Friday i la pròpia inauguració de la conferència, amb el Cyber Monday. I com en tantes altres ocasions en el magma comunicatiu, la pràctica coexistència de dos fenòmens especialment antagònics ha passat desapercebuda.

I és que l’actualitat mana. I no té aturador. L’actualitat no coneix la pausa i sí, en canvi, la concatenació o l’encavalcament. Més important encara: l’actualitat té el fabulós poder d’uniformitzar el valor dels fets que la protagonitzen, fins al punt de pràcticament enretirar-ne el significat i igualar-los per la façana tot impedint-ne la reflexió i el traç de cap lligam. És per això que entra en el camp de la més absoluta i lògica de les normalitats que el Divendres Negre ens llencéssim a la rauxa devora-ofertes sobre la qual els mitjans constantment ens informaven –llegiu, promovien– com que a partir de l’endemà ens sentíssim cridats a participar de la creixent inquietud informativa per l’urgent acord universal sobre el futur del planeta que no s’acabava d’assolir. Sí, podem fer aquestes dues coses sense recança, fins i tot, simultàniament. Amb el mateix fervor. I, el més important, sabent-nos en tot moment coherents elements socials.

Paradoxes viscudes amb total naturalitat. Vint-i-quatre hores al dia, els mitjans massius estandarditzen, fan indiscutible i fomenten el concepte de riquesa lligat al consum i a l’augment del PIB. Després, de tant en tant, i paral·lelament, donen veu a una Naomi Klein que recorda que “frenar el canvi climàtic xoca amb la lògica del creixement capitalista, o a aquell Zygmunt Bauman que no es cansa de recalcar en cadascuna de les seves visites que entossudir-nos a solucionar els problemes a partir d’un “creixement econòmic que se’ns diu que és la solució i que és il·limitat” no pot fer res més que agreujar-los.

Són píndoles, al cap i a la fi. Píndoles rere píndoles. O píndoles sobre píndoles. En el mateix sentit o en sentit del tot contrari. Deglutides de cop o l’una darrera l’altra, però sempre a tempo, al tempo que exigeix la pròpia actualitat. Una actualitat en què cada dia més són més difusos els límits de la informació, l’entreteniment o, directament, la publicitat, i que disposa de la facultat de promocionar amb meravellosa sincronia l’activitat més vital i la irreflexió més paralitzadora, resultat en ambdós casos de la ingesta d’aliments que no han sofert masticació.

Explica Bauman que “ens han fet esclaus del consum, les botigues, les grans superfícies”, i que “la cerca de la felicitat equival a anar de compres”. Em permetria afegir-hi que, de manera directa o indirecta, som també esclaus de la rabiosa actualitat, agent indispensable en aquest múltiple esclavatge. Al capdavall, els mitjans són alhora símptoma i eina de promoció necessària d’aquest “sistema de vida que hem establert que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure” que deia amb intencionada difuminació la Terribas en el seu editorial. Un “sistema de vida que hem establert…” que, passat per la traductora dels Minoristes del seu propi programa, se’ns apareixeria, lluminós, sota la forma original de l’hegemònic capitalisme, concepte pràcticament tabú en els mitjans massius i en el qual el filòsof Santiago Alba hi distingeix de manera nítida aquesta paradoxal naturalesa híbrida a què ens hem estat referint tota l’estona:

(…) Basta ver los criterios con los que se elabora el PIB de un país o la alarma que genera el descenso de las tasas de “crecimiento”. O –en términos más banales y periodísticos– la angustia con que se anuncia, con igual horror y al mismo tiempo, el aumento de la contaminación y el descenso en la venta de automóviles.

El que lamento de debò –em perdonareu la frivolitat– és que les solemnes connexions informatives d’una cimera viscuda com a ultimàtum i que ens ha tingut amoïnats durant 15 dies –i que ha conclòs amb l’esperable històric acord de “paraules buides– no hagin convergit amb les setmanals lliçons a TV3 de l’economia de colors llampants del gurú de les americanes. Vés a saber, potser en aquesta tessitura sí que ens hagués xocat consumir el futur de coloraines i confeti de la seva competitiva economia amb el del gris tirant a molt negre del planeta que va consumint-se amb tanta –i tan cega– competició. Potser sí. Tot i que…, ben mirat…, potser tampoc.

I ja que hi som, un apunt final. Em resulta simplement desconcertant que la mateixa Terribas que dies després mostraria certa inquietud mediambiental en l’editorial que obria aquest text, no dediqués ni un dels gairebé trenta minuts del quinzenal informe Sala i Martín per, en ple desenvolupament de la cimera del clima de “l’última oportunitat?”, interpel·lar al nostrat economista de capçalera sobre la més que probable insostenibilitat de la seva economia de gamma cromàtica.

Gairebé anònim (per força)

(article publicat originalment a Media.cat)

Després d’uns anys de Procés i quan falten pocs dies per al transcendental 27S, el país viu embardissat en un colossal pimpampum militant. Són moltes les àrees de la intel·lectualitat que n’estan afectades. La que em preocupa –i una de les més preocupants, diria– és la de la professió periodística.

Periodisme és intencionalitat, ho sabem. I, cert també, el periodisme de partit és vell. Crec, però, que en l’exercici professional més fonamentat en la fita que s’anhela que no pas en els fets, estem assolint cotes inigualables. En l’escenari polaritzat que patim sovint s’imposa la ceguesa davant les misèries i contradiccions dels “nostres”, la categorització de les anècdotes negatives d’aquells a qui considerem adversaris i, per sobre de tot, el periodisme del zasca. Per a un moment excepcional, intel·lectualitat quasi castrense.

En un diari de referència el nom del qual és avui indiferent, un historiador que també farem anònim es queixava fa ben poc que “posar la història al servei d’alguna cosa no deixa de ser una prostitució de la professió que acaba sent la gran perjudicada”. Transportat a la tonalitat periodística, de la deriva, bé cap a la disciplina esportiva del rem, bé cap a la més popular d’estirar la corda, en resulta entre d’altres coses el fenomen que descrivia fa un cert temps un articulista a qui també vull mantenir en l’anonimat: “El que passa en gran part del periodisme no està, doncs, passant. O no passa si no mires la finestreta i sí els punts de referència.”

Els que en són conscients ho justifiquen amb el fet que és l’excepcionalitat del moment el que exigeix un posicionament nítid i que res ni ningú no en pot quedar al marge. D’altres, em temo, han superat fins i tot la fase reflexiva. Sigui com sigui, els periodistes que per escrit, a les tertúlies de tele i ràdio, a les xarxes, remen o frenen des de fa temps amb fervor, deliberadament o de manera autòmata, seran els mateixos que el dia que tot això es resolgui –com es resolgui– veurem com s’ho faran per rescatar els mínims essencials de la professió de dins l’empolsinat i enteranyinat bagul deontològic (el rigor, en primera instància).

De tant en tant, però, algun incaut té encara prou esma per provar de fer arribar el matís, plantar la bandera del dubte i atrapar l’audiència –tant la remera com la que frena– fins al punt i final o als darrers segons d’intervenció. L’èxit de l’empresa dependrà del fet que hagi estat convenientment boirós en l’expressió d’anàlisis i opinions, fet que pot semblar paradoxal en l’ambient de primitius blancs i negres que ens envolta. La tribuna des d’on s’emet ja sol ser, d’inici, el primer obstacle. Defugir mots i idees instantàniament encasellables és imprescindible. I potser és poc professional, però cal evitar enllaçar cites amb les fonts originals (ni parlar-ne d’esmentar l’autor!). En la vessant escrita, i a risc de ferir l’ego, gairebé millor no signar les peces o recórrer a un bonic pseudònim. Sense tot això, el missatge serà ovacionat/compartit o bandejat/impugnat, respectivament, per militants o enemics del compartiment estanc en què uns i altres l’hauran introduït, abans i tot de ser escoltat o llegit.

Qui avui us parla té ben assumit que, hores d’ara, duu al front l’enganxina de domèstic –per tant, innocu– torracollons. I enmig d’un panorama mediàtic dominat per retweets i likes marcials aquest torracollons sol combinar l’esperonament –cada dia més rar, ho reconec– amb un creixent desencís.

Després, per sort, passa el que passa. Que desconnectes, surts allà fora i et sorprenen agradablement els grisos que a voltes emanen d’alguna tertúlia improvisada a la feina o al cafè. Ves per on, encara n’haurem de fer una valoració positiva, tant del nostre pobre nivell de lectura (i d’escolta) com de l’idèntic grau de credibilitat dels nostres mitjans de comunicació.

“No es cregui res. Ni aquest article”, concloïa en relació al puixant periodisme d’empresa un altre periodista sense nom en la seva columna d’un altre dels nostres rotatius.

Doncs això. Ara i aquí, especialment.