Gamonal, TV3 i el (des)control

Després de quatre jornades de protestes als carrers del barri del Gamonal, dimarts al vespre vam saber que l’alcalde de Burgos paralitza les obres del bulevard que s’hi projectava i anuncia que en els propers dies crearà una comissió amb participació del veïnat per cercar-hi consens.

Que la sostinguda crisi econòmica, política i social que pateix Europa i especialment l’Estat espanyol, susciti esclats aïllats de potent indignació popular de tant en tant no és res que pugui estranyar ningú hores d’ara. El que sí sorprèn -gairebé tant com la Revolució russa als qui sempre la van imaginar a les industrials Alemanya o Anglaterra- és que aquest episodi s’hagi produït en un d’aquells indrets de l’Espanya profunda sempre allunyats dels focus mediàtics i eternament conservadores.

Efectivament, la capital del primer Govern de Franco (gener del 38), una d’aquelles ciutats on sembla que mai no hi ha passat ni hi passarà res de nou “més enllà -com diu Ignacio Escolar en un excel·lent article contextualitzador- d’aquesta aparent maledicció que obliga la majoria dels joves a escapar-ne”, de sobte es veu sacsejada per una perseverant mobilització popular amb gran repercussió -i suport- a nivell estatal i que acaba obligant l’executiu local a modificar, si més no, la seva inicial i unilateral acció urbanitzadora.

“Tot per un bulevard?”, es preguntaven els de La Marea en una crònica de fa un parell de dies. Sí i no. Els veïns protesten contra la construcció d’una obra que costarà uns 8 milions d’euros en un barri obrer i molt castigat per l’atur on l’Ajuntament ha tancat una de les principals escoles bressol, reduït els horaris dels centres cívics i on no hi ha diners ni per encendre tot l’enllumenat públic. I també:

(…) por la asignación del proyecto al empresario Antonio Miguel Méndez Pozo, muy afín al PP y con antecedentes por corrupción vinculada al ladrillo. Méndez es, además, dueño del principal diario local de Burgos, con cuyo tratamiento de las protestas los vecinos no están nada de acuerdo

Méndez Pozo ‘Michel’, empresari de la construcció condemnat a set anys i tres mesos de presó el 1992 (va sortir-ne als nou mesos amb el tercer grau penitenciari), com explica Escolar, va fer i desfer en les requalificacions urbanístiques de l’Ajuntament d’una ciutat que sorprenentment es trobava, ja abans de la bombolla immobiliària, dalt de tot de la llista d’urbs amb la vivenda més cara d’Espanya:

Su población es estable desde hace años y, comparada con otras, apenas ha recibido inmigración. No tiene tampoco ninguna barrera natural para su expansión: está en mitad de un llano, sin esos límites que en otras ciudades pone la montaña o el mar. No tuvo tampoco un desarrollo económico excepcional: ni es un Silicon Valley, ni ha vivido ningún repunte industrial.

El retorn del “rehabilitat” Méndez Pozo a les mateixes teranyines d’intercanvi de favors i corrupció local de sempre explica l’explosió de ràbia veïnal en temps de persistent ofec i, sobretot, prova de manera nítida com de poderosos i indestructibles arriben a ser els vincles d’il·legalitat -i amoralitat- del caciquisme de tota la vida, aquell que no ensopegava amb límits durant el franquisme, i que en democràcia… sembla que tampoc.

Rutina institucional

Com els passa a les interessades i promisqües relacions entre poder polític i empresarial -i comunicatiu- d’aquest país, algunes rutines de casa meva també tenen especial dificultat per evolucionar (llegiu, extingir-se). Una d’aquestes rutines és l’encesa de l’aparell televisor cap a les nou del vespre pel seu canal “predeterminat”, just al moment en què la sintonia anuncia l’inici del Telenotícies Vespre.

I ja sabem que les rutines, tant les personals i innòcues com les delictives perpètuament impunes, són precisament això: accions que s’han fet des de ja ni recordes quan i on en la seva execució no intervé anàlisi racional ni reflexió ètica de cap mena; tant sols, un mer automatisme.

Però un dels efectes de la rutina és també la manca gairebé absoluta d’elements sorprenents. Així com en els casos de corrupció que arriben a la llum pública (podem imaginar-ne l’irrisori percentatge) la sorpresa és, ja no la condemna, sinó la simple imputació d’un polític, un banquer o un membre de la reialesa, en el consum del menú d’un telenotícies ho seria, per exemple, que la informació generada fora de les institucions polítiques, econòmico-financeres o socials assolís el paper preponderant que la nova societat digital comença a exigir.

Gamonal constitueix una d’aquestes sorpreses, sens dubte. I per partida doble. És, d’una banda, una bona pedra a la sabata en l’habitualment plàcid camí d’adjudicació d’obra pública d’esquena a les necessitats del ciutadà i de la mà dels individus concrets que se’n lucren. De l’altra, ha aconseguit convertir en notícia destacada en els mitjans de comunicació unes -poc presumptes- presumptes irregularitats (o, com a mínim, un evident tuf de socarrim) que, sense la tenaç indignació del veïnat, hagués seguit l’invisible recorregut en què confien -i que sol blindar- els seus avesats emprenedors.

9 del vespre, dèiem. 14 de gener. Telenotícies de TV3. I passa això:

Bloc nacional:

  • Info 1: “sorprenent” abstenció de la CUP en la petició de traspàs de competències per a la consulta a Madrid: 2 minuts i 15 segons
  • Info 2: discrepàncies a l’interior del grup parlamentari del PSC en relació a aquesta petició: 2 minuts i 10 segons
  • Info 3: immobilisme del PP espanyol sobre el seu model territorial: 43 segons
  • Info 4: viatge de Rajoy i alts empresaris i financers als EUA: 2 minuts i 17 segons
  • Info 5: reaccions del portaveu Homs a referències de Rajoy i silencis d’Obama respecte al sobiranisme català: 50 segons
  • Info 6: Enquesta Social Europea sobre els polítics i les institucions democràtiques: 1 minut i 35 segons
  • Info 7: evolució dels sous de directius, càrrecs intermitjos i empleats segons Escola de Negocis EADA i la consultora ICSA: 2 minuts i 39 segons
  • Info 8: no recurs del fiscal anticorrupció a la imputació de la Infanta: 32 segons
  • Info 9: presentació del pla estratègic sobre seguretat viària del Departament d’Interior: 1 minut i 38 segons
  • Info 10: recomanació al Govern espanyol per part de la Comissió Nacional Mercats i Competència de revisar el monopoli dels estancs: 42 segons

CORTINETA i bloc internacional:

  • Info 11: conferència de premsa de François Hollande (infidelitats i gir al centre): 2 minuts i 5 segons
  • Info 12: comissió d’investigació sobre la Troika al Parlament Europeu: 1 minut i 46 segons
  • Info 13: 4a Constitució a Egipte des de la caiguda de Mubàrak: 1 minut i 51 segons

CORTINETA i bloc… “calaix de sastre”?:

  • Info 14: decisió de l’alcalde de Burgos de paralitzar les obres del bulevard al barri del Gamonal: 22 segons
  • Info 15: preparació de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat del paisatge del Priorat i de la cuina catalana: 33 segons
  • Info 16: decisió de la UE de denominació de “Sangria” a la beguda produïda exclusivament a Espanya o Portugal: 33 segons
  • Info 17: inici de la remodelació del Passeig de Gràcia de Barcelona: 35 segons

CORTINETA i bloc d’esports.

I parlant d’esports… minut i resultat a Gamonal?:

14ena notícia del dia, minut 23 de programa, 22 segons.

D’inici, el fet. Els caps de redacció del Telenotícies van considerar que la decisió de l’alcalde d’una capital de província espanyola de paralitzar un projecte urbanístic davant la continuada protesta veïnal era, clarament, la notícia menys transcendent de les 17 emeses aquell vespre. Ho certifiquen la durada (la més curta de totes), la inclusió en el vagó de cua d’aquella edició, i el recurs audiovisual emprat (el més pobre possible en televisió): imatges gravades del veïnat ocupant el carrer i locució en off des de plató; ni enviats especials ni unitats mòbils i, per tant, cap declaració dels participants en les protestes ni de cap responsable de l’Ajuntament. Resumint, informació de farcit; perquè ens entenguem, del tipus “ep, tranquil, que si te la saltes no et perds res d’important!”.

Després, la probable justificació oficial. Segur que la llunyania geogràfica física i subjectiva (o de lligam, diguem-ne, emocional) respecte del lloc dels fets seria l’argument emprat per explicar aquesta categorització informativa: si això de Burgos hagués passat a qualsevol capital catalana el tractament hagués estat diferent. Sí… o potser no tant; depèn de si en la decisió final intervenen d’altres consideracions més de contingut informatiu o d’organització interna (i aquí ja entrem en el terreny interpretatiu).

Doncs, som-hi: interpretacions personals. Les agruparé només en dues, alhora independents i interdependents.

La primera, el tractament condicionat per la matèria abordada. És el que li ve de seguida al cap a qualsevol que no consumeixi informació provinent de mitjans de comunicació tradicionals (qualificats sovint encara de “seriosos”) o, si més no, que no ho fa amb exclusivitat: que els fets de Gamonal, com qualsevol altre moviment social de protesta, forma part d’aquell grup d’informacions considerades altament perilloses i que, per tant, han de ser preferiblement silenciades o, de no ser això possible, clarament atenuades. En aquest cas parlem, doncs, de tractament informatiu condicionat per una evident intencionalitat política (o, millor, sistèmica).

La segona interpretació, el tractament condicionat per la pròpia organització o gestió interna del mitjà. En la premsa i en les agències de notícies tradicionals, com en les àrees informatives dels mitjans radiofònics o televisius, l’estructura organitzativa s’orienta gairebé en la seva totalitat a focalitzar l’atenció en els centres de decisió o en els agents d’intermediació i a nodrir-se de tot allò que prové de fonts institucionals i/o institucionalitzades. Parlem, doncs, d’una estructura rígida, jeràrquica, avesada a la comunicació de dalt a baix, vertical i unidireccional, que només permet flexibilitzar-se davant d’esdeveniments o successos imprevistos, però que naufraga estrepitosament en la radiografia i comprensió del moviment en xarxa, horitzontal, mancat de portaveus, oficines de premsa o gabinets de relacions públiques.

Control i descontrol

Parlava abans d’interpretacions independents i interdependents alhora.

Ara som independents. Ho hem explicat en nombroses ocasions en aquest mateix blog: el 15M marca en el món de la comunicació massiva un abans i un després. I el marca perquè durant un període breu però significatiu (especialment, el maig del 2011) l’agenda informativa va estar essencialment marcada per les sorprenents invasions de places a les ciutats d’arreu de l’Estat. Probablement, la mateixa atracció dels propis periodistes davant la novetat d’un fenomen de mobilització ciutadana sense precedents i que, precisament, es revoltava contra unes estructures democràtiques corrompudes i inútils davant la crisi, va ser la que va acabar momentàniament produint la inèdita sensació de descontrol polític i informatiu.

Des d’aleshores, com hem comprovat a casa nostra amb la deriva dels Telenotícies de TV3, una de les prioritats governamentals ha estat recuperar el timó d’aquest control de l’agenda informativa: traduït, tornar a fixar el moment, el lloc i la manera de les “informacions” considerades essencials per a la ciutadania i, és clar, atenuar la visibilització de totes i cadascuna de les mostres de protesta o mobilització ciutadana (amb l’excepció de les que són del seu grat, és clar). L’èxit, ho hem vist, no admet discussió.

Però ara som interdependents. Aquella primavera del 2011 no hi havien portaveus ni responsables entre els indignats, però hi havia places concretes ocupades. De manera que, després de la inicial desatenció, els mitjans tradicionals van acabar instal·lant-hi unitats mòbils i càmeres fixes. El fenomen que s’havia originat en organitzacions en xarxa i a la xarxa va multiplicar-se, lògicament, per l’efecte crida i la potència difusora dels mitjans massius. Però les seves estructures informatives “dinosàuriques” només han estat capaces de captar el “sorprenent” fenomen en el moment en què aquest s’ha materialitzat i visibilitzat. Les seves rutines informatives no estaven dissenyades per percebre el que es coïa abans que les places fossin ocupades com no ho estan encara ara per percebre el que es cou després que s’hagin buidat definitivament.

En els mitjans massius hi trobem, doncs, control i descontrol alhora. Hi ha control intencionat sobre la matèria informativa difosa, això és ben evident. Però també, un profund descontrol estructural que no els permet accedir, arreplegar i aprehendre dades que, malgrat tot, malgrat ells mateixos, hores d’ara ja són matèria informativa en d’altres plataformes.

En el TN Vespre del passat dimarts, com a mínim, 15 de les 17 informacions generalistes eren de caire estrictament institucional o provenien de fonts institucionals: partits polítics, governs o caps d’Estat, parlaments, institucions judicials, organismes oficials, centres d’estudis. Rere d’aquesta estructura s’hi amaga una focalització permanent en els centres de decisió i mediació, la materia informativa generada dels quals es considera d’obligat coneixement per a l’opinió pública en les democràcies representatives (una tasca, doncs, molt més transcriptiva que no pas escrutadora). Rere d’aquesta mateixa estructura s’hi amaga també un nivell de receptivitat directament proporcional a la potència del gabinet de comunicació de la font de torn.

La desatenció de l’èxit (reitero, momentani) dels veïns de Gamonal per part de TV3 no s’explica, sens dubte, per la pròpia rigidesa informativa del mitjà (bé que es cobreixen manifestacions i concentracions quan interessa). Cert, aquesta desatenció és una clara mostra de control informatiu i d’evident intencionalitat política de mitigar qualsevol signe de mobilització ciutadana pel terror al contagi, especialment en temps de crisi i quan aquestes demandes dutes a terme a través de canals poc “ortodoxes” acaben reeixint. Serveixi d’exemple del contagi temut el sorprenent allunyament d’aquesta notícia de la de l’inici de les obres del luxós Passeig de Gràcia de Barcelona, que costaran 7,5 milions d’euros i de les quals s’ha eliminat la controvèrsia suscitada, sí mínimament visibilitzada al TN Migdia d’aquell mateix dia (minut 41:24). Tot i amb això, no n’hi ha prou.

La foto global de l’escaleta d’un Telenotícies actual segueix presentant, per voluntat i incapacitat alhora, per rutina, la mateixa absència d’elements informatius no originats en fonts institucionals que la que et podies trobar abans de l’esclat del 15M. I no es tracta exclusivament de mobilitzacions o mostres d’indignació col·lectiva. Hi segueixen ocultes -o pràcticament ocultes- formes d’organització econòmica, social i política allunyades de les corrents i convencions dominants. Segueixen ocultes, sí. Tanmateix, ara es veuen més i, per tant, incideixen.

Resulta curiós que en la mateixa edició del TN aquí referida, una notícia “oficial” certifica, de retruc, aquest dual estat de control i descontrol en els propis mitjans massius. L’Enquesta Social Europea constata que segueix creixent la desafecció vers els polítics i les institucions democràtiques a Espanya alhora que no para de créixer l’interès per la política i la participació en les protestes. Alguna reflexió hauria de suscitar en el magma mediàtic massiu la consolidació d’aquesta mena de tendències socials, tenint en compte que, com veiem en els Telenotícies, la immensa major part del minutatge dels informatius es dedica a la informació institucional, especialment política, mentre que es despatxen amb enorme alegria treballats èxits de l’anònima col·lectivitat, com el viscut al barri popular de Gamonal.

Ahir mateix es van presentar els nous Telenotícies. I Toni Cruanyes, l’encarregat de presentar el TN Vespre a partir de dilluns vinent, va assegurar que un dels objectius és tornar a fer més i millor carrer. Imprescindible, diria jo. La invisibilitat (per voluntat i/o incompetència) en informatius massius dels Gamonals de torn és un factor important de cara al coneixement de la ciutadania però no tan decisiu com ho havia estat temps enrere.

El ferm control sobre la matèria informativa institucional i jeràrquica junt amb el gradual increment del descontrol sobre la matèria informativa horitzontal només fa que augmentar l’esquizofrènia ciutadana: la realitat mediàtica “oficial” i l’equivalència entre invisibilitat i inexistència prevalen sense problemes en un entorn monopolitzat per la comunicació massiva, però trontolla perillosament en el moment que canals nadius del moviment en xarxa, per tant, propers ideològica i estructuralment, comencen a visibilitzar aquelles presumptes inexistències.

Veurem cap on caminen els flamants informatius de TV3. De moment, però, en el mateix TN en què es presentaven els renovats Telenotícies, Gamonal ja havia desaparegut de l’agenda.

“That’s entertainment”

Ja ha passat el 15M.

Aquell que imaginés una massiva reocupació de l’espai públic i una nova focalització del debat ciutadà al voltant de les reivindicacions d’aquest sorprenent agent social ha ben errat. El 15M no només ha passat. Ha estat definitivament institucionalitzat. En quedarà la marca, que és la data, a partir de la qual gaudirem plegats dels diversos aniversaris que s’aniran celebrant en els propers anys.

El 15 de maig és ja un dia senyalat en el calendari dels mitjans de comunicació. Tan senyalat com el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, jornada en què els ciutadans som bombardejats amb tones de dades que exemplifiquen la invariable situació de discriminació per raó de sexe o les sempre dramàtiques xifres de la violència de gènere. I més senyalat que el 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que permet que homes i dones del món lliure ens aboquem durant vint-i-quatre hores a una moderada disbauxa onanista en creure que els actes silenciadors de la realitat ocorren ben lluny de les nostres fronteres.

Per aquestes dates ara fa un any les places bullien. Bullien les places i bullien les càmeres, els micros i les gravadores. Una explosió d’indignació popular, tan diversa que en feia gairebé impossible l’estigmatització, saltava de l’arena del debat virtual a l’arena del massiu i visible debat públic.

I tot els actors participants en gaudien. Tant aquells que acampaven i formaven part de les diverses comissions organitzatives i de debat com aquells que s’acostaven amb la família atrets per un esclat primaveral que creien només factible en indrets amb evidents dèficits democràtics. Com també els periodistes, embriagats per la consumació d’aquell meravellós somni estudiantil de retratar professionalment els fets que deixen petja.

Les dades objectives a Catalunya i a la resta de l’Estat eren ja preocupants. Crisi amb clars símptomes d’agudització, xifres d’atur cada cop més monstruoses i signes inequívocs que les receptes mèdiques impopulars no serien prescrites ni pels facultatius del Palau de la Generalitat ni pels de la Moncloa sinó pels desconeguts especialistes dels amorfs mercats.

Tanmateix, en l’explosió de ràbia popular se superaven les referències reflectides en qualsevol enquesta sociològica sobre l’estat d’opinió general. Més enllà de queixes i demandes concretes, més enllà d’indignació vers als considerats culpables de la crisi, el que realment mostraven les places -també la majoritària simpatia silenciosa- era un profunda fatiga causada per una perpètua sensació de déjà-vu en la vida democràtica.

I els polítics eren sens dubte els principals protagonistes d’aquest déjà-vu, sí, però no pas els únics. N’eren ells, però també els seus discursos buits. N’eren les formes d’una participació ciutadana en la vida política limitada a la fugaç introducció d’un vot -sovint apàtic- en l’urna quatrianal o a les periòdiques manifestacions segrestades per uns sindicats excessivament amansits. I n’eren també protagonistes uns mitjans de comunicació social que, en la cega i rutinària cobertura del quefer polític, havien deixat de complir el seu deure de retratar el que fan els gestors del nostre vot per convertir-se en acrítics transmissors del que diuen que fan o volen fer els gestors del nostre vot.

Pitjor ara que fa un any

Reconec que Al filo del rescate, el Salvados del passat diumenge, va deixar una clara empremta de negativitat a casa meva, per bé que, és cert, cal no oblidar que el valuós programa d’en Jordi Évole és emès per una cadena amb un clar posicionament ideològic en el marc de la fraticida lluita bipartidista estatal.

Si deixem de banda l’evident voluntat debilitadora de l’actual govern espanyol, però, moltes de les dades proporcionades són objectives i refotudament més negatives que les d’ara fa un any. I aquestes dades i les conseqüents prediccions apocalíptiques van aconseguir una audiència de més de mig milió d’espectadors, només a Catalunya.

El procés de negativitat inacabable ja havia estat confirmat pel propi president Mas quan, el mateix dia de celebració del 15M, va sortir a la palestra per anunciar que una tercera -dolorosa però inevitable- onada retalladora tornaria a encruelir-se amb la població ja prèviament castigada.

Tot i amb això -dèiem ahir a casa- el 15M ha passat. I ha passat -com ho podríem dir?- sense pena ni glòria.

Però com és això possible? Com és possible que una ciutadania notablement més pobra i menys esperançada que fa un any no hagi reocupat les places? Com s’explica que, tot i circular pel mateix tram d’autopista -aquest sí que és de peatge- pel qual han circulat prèviament els grecs, aquells homes i dones fatigats d’ara fa un any participem del viatge amb aparent resignació cristiana? Com pot ser que, sabent que no podrem eixugar el deute sobirà i que el diner públic que deixa de revertir en la població està omplint la injecció revitalitzadora d’unes privadíssimes empreses financeres, estiguem refrenant els nostres impulsos més primaris?

Sí, és cert, ahir hi va haver vaga de l’ensenyament públic, que se suma al degoteix implacable de protestes sectorials a què estem assistint darrerament. I el periodista de l’Avui, Sergi Picazo, piulava el següent:

Símptoma inequívoc del profund i general malestar social. Símptoma inequívoc de la profusió d’informacions que aguditzen aquest desassossec, que si l’augment fins als 2,2 milions de nanos pobres a l’Estat espanyol, que si la llardosa taca de Bankia requerirà 7.500 milions extra de neteja pública, que si l’OCDE afirma que també el 2013 tindrem recessió

Però el 15M, com a mínim el 15M més visible, el de les places farcides de gent de tota mena i condició, de gent jove però també de ben gran, de gent habitualment compromesa però també d’aquells menys polititzats, aquell 15M ha desaparegut del lloc on es gesten encara a dia d’avui els estats anímics massius de la població: el menjador de casa.

Igual que a la plaça Tahrir d’El Caire -se’n recorda algú?-, a la plaça Catalunya de Barcelona o a la del Sol a Madrid s’hi van instal·lar unitats mòbils que gairebé van fer-hi arrels. Eren focus permanents d’atenció mediàtica i les seves imatges envaien la nostra intimitat dia sí dia també. Com dèiem abans, en certa manera eren focus atrapats per la joia de la novetat, pel trencament amb una tediosa agenda mediàtica dictada pels principals gabinets de comunicació de les institucions polítiques i les grans corporacions empresarials de la qual també n’eren esclaus els propis periodistes.

Van ser uns quants dies, en síntesi, en què va regnar el no control de la informació, el màxim exponent del qual va ser el nyap d’intent de desallotjament de la plaça Catalunya per part d’un poder executiu que va pretendre sortir vencedor de la batalla menystenint -per desconeixença- el veritable abast del nou panorama comunicatiu.

Què ha canviat d’aleshores ençà? Doncs precisament això, la informació massiva, el contingut, la forma, i la cadència de publicació d’aquesta massiva informació ha tornat a ser controlada.

Els grans mitjans de comunicació han estat cridats a capítol i els periodistes, comminats més o menys obertament a exercir amb “responsabilitat” la seva tasca informadora. La pluralitat dels organismes que gestionen els mitjans públics -la Corporación de RTVE i la CCMA– ha estat notablement retallada i les seves decisions votades mitjançant regles de joc menys democràtiques.

Com a conseqüència, el tractament de les diverses manifestacions de malestar social ha estat des d’aleshores voluntàriament escàs i, sobretot, tènue. I si ha estat així en el cas de la vaga general o en cadascuna de les queixes dels col·lectius professionals o usuaris de les diverses àrees retallades de la xarxa pública, què més podíem esperar en el cas d’un moviment reivindicatiu que trasbalsa els sòlids fonaments de la nostra democràcia i que, a banda de les xarxes socials, ha seguit fent camí en les invisibles assemblees de barri.

Però, com dèiem a l’inici, el dimarts de la setmana passada, 15 de maig, tocava celebrar de manera “festiva” el seu primer aniversari. Al TN Vespre de TV3 d’aquell dia, per exemple, es va fer un repàs de dos minuts i mig (minut 24:17 al 26:52) d’algunes de les accions reivindicatives celebrades a les principals ciutats catalanes i a Madrid, això sí, informació ben allunyada de l’ampli seguiment de la tercera onada de retallades anunciada pel president Mas (tractada a l’inici de l’espai), no fos cas que algú se li acudís de relacionar-les.

La notícia de l’aniversari del 15M de TV3 també posava l’accent en la protesta que va tenir lloc davant mateix de la seu de La Caixa a Barcelona, una protesta que, tot i haver continuat els dies posteriors i provocat el sorollós vol d’un helicòpter de la policia durant 48 hores seguides, ha desaparegut misteriosament de l’agenda mediàtica.

De sobtada i misteriosa desaparició pot ser també qualificada la no emissió en el Sense Ficció del passat 16 de maig de l’ampli reportatge que la cadena pública nacional de Catalunya estava preparant des de fa un any al voltant del moviment del 15M. Segons informava El Periódico, el nou director de TV3, Eugeni Sallent, va adduir raons purament tècniques (muntatge no finalitzat).

També 8TV va llençar-se a la commemoració de l’efemèride. I ho va fer dedicant-li un especial en el programa 8aldia el mateix 15 de maig. L’especial va consistir en un debat en què, amb la inestimable ajuda del seu moderador i director del programa, Josep Cuní, els tres tertulians habituals de la casa, els periodistes Rafel Nadal i Jordi Barbeta i l’economista Gonzalo Bernardos van oferir una aproximació més que superficial al moviment i una veritable lliçó de castració del debat a partir de postures que, sota un vestit d’immaculada democràcia, desprenien el més cru dels tufs immobilistes.

Però passem pàgina. Ja han passat vuit dies del 15 de maig. Ja l’hem celebrat quan tocava. Ja l’hem recordat com tocava.

Entreteniment a la catalana

Caducat el 15M, ahir, 22 de maig, era el dia en què es feia visible l’emprenyamenta de la ciutadania per la nova tisorada en l’educació pública, des de les edats de preescolar fins a la universitat.

Diuen sovint els governants que l’educació i la sanitat públiques són matèries especialment sensibles i que s’ha de anar amb molta cura de no traspassar línies vermelles. La percepció del grau total de vermellor de la línia traspassada necessita, però, de la suma de les rogenques línies prèviament travessades.

La memòria és fràgil, i més encara en una societat sotmesa al poder de la immediatesa i a la veloç caducitat dels temes de debat públic. És per això que confiem als mitjans de comunicació social la tasca de triar de què constarà el nostre menú informatiu, de focalitzar la nostra atenció en les veritables prioritats, i d’ampliar-nos i contextualitzar-nos les informacions especialment preeminents.

Dit d’altra manera, difícilment percebrem el color vermellós o directament granat d’algunes de les línies traspassades si no hi ha algú que ens el faci notar i ens l’adreci directament al menjador de casa nostra.

No hi ha dubte que ahir al migdia, al menjador de casa, vam ser testimonis de l’aturada de l’educació pública, dels 150.000 (o 25.000) participants de les manifestacions a Barcelona “enmig d’un ambient festiu i reivindicatiu“, del també habitual ball de xifres de seguiment de la vaga, de les declaracions dels sindicats i de la conselleria del ram així com dels missatges que ens alerten del progressiu desmantellament del model públic d’ensenyament. Al vespre, en vam tenir una dosi més. I avui, liquidat.

Però per a nosaltres, els catalans, el context informatiu dels ajustos en la cosa pública i de l’avenç privatitzador és ben bé un altre. I és el que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, va destacar durant el -dolorós però inevitable- anunci de noves retallades del 15 de maig:

Hi haurà pacte fiscal? Amb pacte fiscal, és l’últim ajustament. El tindrem, el pacte fiscal? Com el tindrem? Hi ha moltes incògnites

Mesures obligades per Madrid i Brussel·les i fetes, per tant, a desgrat de l’executiu català. Mesures que serien evitables si gaudíssim de concert econòmic o, com ara es diu, pacte fiscal o, millor encara, la clau de la caixa. No hi ha millor forma de fer endrapar a la ciutadania totes i cadascuna de les tisorades que es produeixen a Catalunya que situar-les sempre dins del context de l’espoli -cert, d’altra banda- de l’Estat espanyol. Bona dosi de bromur per frenar la general excitació.

De vegades, el bromur administrat per d’altres actors és oportunament esbombat a l’arena de l’entertainment mediàtic pels mateixos interessats en situar la principal problemàtica de la ciutadania catalana en les relacions Catalunya-Espanya. És el cas, per exemple, d’unes declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro, que es van escampar ràpidament per la xarxa i en què assegurava que:

Catalunya sola seria un país més petit i més pobre

Però si no n’hi ha prou amb la gota malaia de “la clau de la caixa” que tot ho tapa o les picabaralles partidistes, sempre podem entretenir-nos amb d’altres  representacions d’aquest tan convenient debat nacional. Com ara el neguit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, al voltant de la celebració el proper divendres de la final de la Copa del Rei de futbol, neguit que hores d’ara ja s’ha convertit en alguns mitjans en top del top del menú informatiu.

O com ara l’altre intens debat del dia d’ahir: la problemàtica segona equipació que teòricament havia de lluir el Futbol Club Barcelona la temporada vinent, les franges i colors de la qual recordaven la bandera espanyola.

Dèiem que són els mitjans de comunicació els qui s’encarreguen de filtrar els temes que, pel bé de la ciutadans -aquells a qui serveixen, recordem-ho-, han de formar part del debat públic. És a dir, que els nostres administradors proposen un menú de polítiques, els mitjans prioritzen les que són d’essencial interès social i ens les proporcionen, nosaltres les degustem, les debatem i finalment s’acaba configurant la famosa opinió pública que retorna als nostres administradors a través dels periòdics estudis d’opinió.

Si precisament fem una ullada als darrers Baròmetres d’Opinió encarregats per la Generalitat de Catalunya des de la primavera de l’any passat veurem que, a banda d’incrementar-se el percentatge de catalans que considera, per motius obvis, l’atur i la precarietat laboral com a principal problema del país, ha disminuït el d’aquells que creuen que ho és tant el funcionament de l’economia com la insatisfacció política (que es mantenen estables en el segon i el tercer lloc de la llista des de ja fa temps).

La variació en aquests dos temes no és molt significativa si comparem la 1ª onada de 2012 amb la 1ª onada de 2011. En canvi, sí que ho és si la confrontem amb la darrera de l’any passat. Així, si després del calent any 2011 un 28,4% de catalans considerava el funcionament de l’economia com la primordial problemàtica del país, ara només ho expressa un 17,9% dels ciutadans. I si aleshores un 9,3% situava la insatisfacció política com el punt clau del dèbit del país, ara tan sols ho creu un 6,3%.

Per contra, el sistema de finançament de Catalunya, que en la darrera onada del Baròmetre d’Opinió de l’any passat era considerat com el principal problema del país per un 2,6% dels ciutadans (setena posició en la llista) en aquests moments ha ascendit a la quarta posició amb un 5,4% dels catalans que el veu com el neguit dels neguits.

Aquestes dades expliquen força coses i un parell de molt importants: d’una banda que, malgrat les dades cada cop més negatives, la disbauxa general va de baixa, i de l’altra que, com dèiem anteriorment, el centre del debat públic ha tornat a situar-se dins dels paràmetres fixats per l’actual Govern de la Generalitat o, dit d’altra forma, que la recuperació del control informatiu per part dels nostres gestors és ja total.

Ha estat un treball de formiga. Un treball que ha exigit, en la seva vessant pública, la construcció d’un discurs sense fisures, ben empacat i millor venut a la ciutadania. I un treball que ha necessitat d’una intel·ligent política a l’ombra, amb la filtració de consells que advoquen per la prudència i la responsabilitat durant aquells sopars periòdics i invisibles que comparteixen amb els directors dels principals mitjans; filtracions subtils, quasi imperceptibles, en el cas dels mèdia menys afins, i innecessàries en els que aquests consells ja formen part del seu adn editorial.

José Antich, director de La Vanguardia, publicava ahir un article sublim. El pulso de los lectores aparentment pretenia ser un termòmetre de l’estat anímic de la població d’aquest país a partir de les cartes al director, secció de rellevància en el centenari rotatiu. Com tan sovint en el cas dels seus articles, en les primeres línies trobarem l’exposició ben sòbria d’aquells temes veritablement essencials i susceptibles d’escalfar el clima social (excessos dels bancs, malbaratament dels diners públics, retallades…), i en les darreres, en canvi, hi trobarem la matèria que n’ha motivat la redacció.

Fixeu-vos en el desenllaç. Recordem el context: el president Mas va anunciar la setmana passada una tercera onada de retallades que torna a a afectar el mateix gruix de població catalana i que deixa en standby d’altres possibles formes d’ingressar calerons. Però per a Antich:

Si algo despierta revuelo en la sección Cartas de los Lectores es cada vez que se habla de reinstaurar el impuesto de sucesiones. Amplio consenso en la injusticia y el incumplimiento que supondría.

Sensacional. Ampli consens en la injustícia i l’incompliment que suposaria reinstaurar l’impost de successions. Heu llegit bé, sí: injustícia.

És curiós, perquè en aquest circ mediàtic en el que estem immersos tots els catalans, dominat pel debat perpetuu Catalunya-Espanya -a voltes seriós i necessari, però en molts d’altres simple cortina de fum- sempre hi ha un sector molt concret de la ciutadania que surt indemne de qualsevol de les problemàtiques que en deriven. L’article del director de La Vanguardia ja apunta on se situen realment les línies vermelles intraspassables de l’acció política. Però aquestes línies les trobem -això sí, ben amagades- en d’altres fenomens d’interès mediàtic.

Des de fa uns quants dies som testimonis d’una movilització popular que, tot i el tractament escadusser inicial, ha acabat mereixent l’atenció preeminent de la majoria dels grans mitjans de comunicació. No parlem del 15M -us n’havíeu oblidat, oi?- sinó del fenomen ‘No vull pagar’, que posa sobre la taula la no equitativa política d’imposició de peatges en les autopistes de tot l’Estat. El caire obertament sobiranista ha caracteritzat el moviment des de la primera iniciativa individual fins a la posterior fagocitació per part dels dos principals partits independentistes i de l’Assemblea Nacional Catalana.

‘No vull pagar’ ha llençat els dards contra una única diana: Madrid. Hem vist un munt d’estel·lades i crits per la independència en els peatges més representatius de les nostres autopistes. Però de l’altra diana, la fonamental, l’única diana possible, la d’aquells que s’enriqueixen amb la política discriminatòria dels peatges -curiosament, els mateixos per als qui seria una veritable injustícia la reinstauració de l’impost de successions-, d’aquesta diana, simplement no se’n parla.

Recomano una lectura atenta d’Autopistes, el gran negoci de la burgesia catalana, un reportatge de L’Accent -publicació gens sospitosa d’espanyolisme- i que ens resitua encertadament la diana de la indignació.

“That’s entertainment”, en resum. En aquest cas, entreteniment a la catalana. Focalitzo l’atenció en el nostrat entremès perquè aquest és el context en el que es mou en essència aquest blog. Però d’entreteniment en tenim aquí i n’hi ha a tot arreu. En tot cas, és necessari no oblidar que les diverses formes d’entreteniments mediàtics permeten que les abominables injeccions de cada dia penetrin en la carn sense causar dolor.

Deia fa un parell de dies Josep Ramoneda en aquest article del diari Ara que semblem haver superat els models socialdemòcrata i liberal per endinsar-nos en un model conservador que evoluciona cap a un autoritarisme postdemocràtic en el qual s’atorga a la ciutadania un paper de mer comparsa (introductor de vot a l’urna cada quatre anys):

La sobirania no l’exerceix la ciutadania sinó poders externs al sistema polític com els inefables organismes independents o contramajoritaris. A l’hora de validar les seves responsabilitats, els governs no miren cap a baix, a la ciutadania que els ha votat, miren cap a dalt. Com veiem a Grècia, el vot no val si no dóna el resultat que des de dalt s’ha decidit que havia de donar.

Afirmava també que si es confirma que aquest autoritarisme postdemocràtic pretén alliberar el capitalisme de la feixuga càrrega de les millores socials conquerides durant el segle XX serà totalment comprensible la reacció ciutadana i la contrareacció de la classe benestant:

Però si els governants no defensen la democràcia algú ho ha de fer. I com deia Lévi-Strauss, la societat que no és capaç de transgressió, de generar la seva pròpia crítica, està condemnada a la inanició

Però per a la generació de la pròpia crítica com per a la transgressió cal primer prendre consciència individual i col·lectiva. I per a prendre consciència cal primer que algú faci la seva feina; cal que algú ens faci notar que la notícia sobre si s’ha de suspendre o no la final de Copa en cas d’ofensa als “símbolos nacionales” és pur fum, pur teatre; cal que algú ens ajudi a focalitzar l’atenció en els temes transcendentals, que no són pas els que caduquen avui sinó aquells les conseqüències dels quals perduraran en el temps i patirem -qui sap si de manera definitiva- col·lectivament.

Per començar, fóra bo que aquest algú -il·lustre servidor públic i poder independent- ens reveli quines de les intraspassables línies vermelles han estat, ja hores d’ara, irremeiablement traspassades.

Whitney Houston com a símptoma

12 de febrer de 2012. Fa unes hores que la veu de Whitney Houston s’ha apagat definitivament als 48 anys. I el corresponsal de TV3 als Estats Units, Antoni Bassas, apareix davant les pantalles del televisor amb un posat compungit i seriós per relatar-nos els detalls del fatal decés de la cèlebre intèrpret afroamericana.

Són les tres de la tarda del diumenge, hora de màxima audiència familiar, i el TN Migdia connecta en directe amb el popular periodista català en “exili” nordamericà. Hora de Washington?: les 9 del matí. Preguntat sobre la investigació policial que s’està duent a terme a l’hotel on ha mort la cantant, Bassas ens informa:

Whitney Houston estava allotjada a l’hotel Beverly Hilton de Los Angeles per assistir aquest nit a la festa dels Grammy. Fins i tot, dijous a la nit havia actuat improvisadament en els assajos d’una festa prèvia a la gala d’aquesta nit, però aquesta nit algú del seu entorn ha picat a l’habitació, ha vist que no contestava, ha cridat a emergències, un metge l’ha trobat morta a la banyera, ha certificat la seva mort, la mateixa ambulància s’ha endut el seu cos per a l’autòpsia pertinent enmig d’un eixam de càmeres perquè la notícia de la mort de Whitney Houston ja donava la volta al món. Un portaveu de la policia de Los Angeles estava essent molt cautelós preguntat pels periodistes, materialment assetjat, sobre les circumstàncies que havien rodejat la desaparició de la cantant.

Portaveu de la policia de L.A.: la vam trobar sense vida, es va intentar fer maniobres de reanimació -desafortunadament sense èxit- i cap a les 3.55 de la tarda Whitney Houston va ser declarada morta a l’hotel Beverly Hilton. Tenim detectius a dalt que estan començant ara mateix la investigació per determinar la causa de la mort.

A. Bassas: El web TMZ publica que no han trobat droges il·legals a l’habitació, sí medicines amb recepta i que no hi havia senyals que hagués estat prenent alcohol. I és que als 48 anys d’aquesta cantant -una mort, per tant, prematura- obliguen a recordar que havia patit diverses addiccions. El mateix any 2002 havia declarat: “Sóc la meva millor amiga i el meu pitjor enemic”. Adéu a una veu, una veuassa, descoberta com tantes altres quan era una nena al cor de l’església on cantava gòspel, una veu que ja ha passat a la història del pop.

La informació es completa amb un vídeo repàs de la vida de la cantant de quasi dos minuts de durada.

Minutatge total de la notícia de la mort de Whitney Houston al TN Migdia d’ahir?: 4 minuts i 15 segons (del 32:52 al 37:07). I el que és més important, se li atorga un tractament formal de notícia preeminent (s’emet en la segona part del Telenotícies tot just després de la pausa publicitària i just abans del bloc d’esports), i se la dota d’una càrrega emotiva en el relat -tant verbal com visual- dirigida a penetrar amb força en el telespectador.

El fet luctuós -i indubtablement mediàtic- s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 quilòmetres de la seu de la corresponsalia que TV3 regenta als Estats Units d’Amèrica. La distància, però, no va ser obstacle perquè totes les llars catalanes poguéssim compartir els nostres plats d’arròs de diumenge amb la sentida emoció per tan preuada pèrdua i, sobretot, amb la serenor que produeix saber que la mort no semblaria haver-se originat en el consum -il·legal i poc educatiu en horari familiar- de cap menyspreable estupefaent.

De l’emotivitat a la desgana

Mentrestant, a 1.880 quilòmetres de Barcelona, a 2 hores i 40 minuts de viatge, la capital de Grècia era a punt de viure una altra d’aquelles jornades històriques en l’esdevenir d’un estat i, molt més important, en el de la seva ciutadania. Després dels -aparentment poc rellevants- dos dies consecutius de vaga general, el país hel·lènic es preparava per donar o no via lliure als nous ajustos socials, unes retallades que, no ens confonguéssim, no han estat pactades amb -sinó dictades per- Brussel·les i el Fons Monetari Internacional.

El TN Migdia -potser per evitar possibles indigestions en el sagrat àpat dominical- va dedicar-li al destí dels grecs uns valuosos 33 segons (minut 11:51 a a 12:24). Uns remarcables 33 segons de periodisme -diguem-ne- d’obligat compliment i de quasi instantània caducitat. Ho provaria el fet que, u, s’opta per aquell tractament televisivament pobre a què hem fet referència en diverses ocasions (veu en off des de plató sobre vídeo amb imatges del discurs a la nació ofert pel primer ministre grec la nit anterior i els preparatius policials per a la previsible jornada de protesta davant del parlament grec); dos, la notícia s’aborda aproximadament a la meitat de la primera part de l’informatiu, allunyada, per tant, dels extrems, sempre més potents en capacitat d’influència mediàtica; i tres, la notícia malviu enmig d’altres informacions televisivament pobres: s’enllaça sense cap mena de tall ni retorn a plató amb les manifestacions contra les retallades protagonitzades el dissabte en un altre país ben allunyat de les nostres llars (Portugal).

Fem una ullada, però, al redactat de la notícia en boca de la seva conductora, Agnès Marquès:

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos. Des de primera hora del matí s’han reforçat les mesures de seguretat al voltant del parlament en previsió d’enfrontaments després de dos dies de vaga general. Es preveu que a primera hora del vespre el primer ministre s’adreci als 300 diputats del parlament per demanar el ‘sí’ al pla d’ajustament.

Dèiem que aquests eren 33 segons d’un periodisme sense ànima destinat a provocar un àgil trànsit intestinal en els telespectadors. Alerta, però! No només el format triat n’afavoreix la veloç digestió; l’ús de mots i idees positives que hem anat escoltant repetidament i sistemàtica en d’altres informacions del mateix caire actua d’immillorable digestiu:

  • Se’ns recorda que la sobirania grega no està en dubte: les mesures han estat PACTADES AMB Brussel·les i l’FMI
  • Les mesures són sens dubte positives: PERMETEN que el país surti de la VIRTUAL FALLIDA
  • Per boca del primer ministre se’ns ofereix, és cert, una alternativa al sacrifici social. Quina?: el CAOS

A les 14:41 minuts del diumenge 12 de febrer l’informatiu televisiu català de referència ens actualitzava des de Barcelona el que succeïa i succeiria durant tota la jornada al bell mig de la capital de Grècia. Després de dos dies seguits de vaga general al país, davant d’una jornada que es preveia transcendental per als seus ciutadans, davant del temor al possible contagi en la zona euro de les conseqüències d’un eventual refús del parlament grec a les mesures proposades, davant de tot això la nostra televisió pública no hi tenia destinat cap enviat especial.

En conseqüència, no ha existit cap aproximació a la veritable naturalesa, a la gravetat de la votació que tindria lloc en el parlament hel·lènic, cap explicació de què significaria una Grècia sobirana abocant-se a la fallida, cap micròfon per escoltar la veu del queixós ciutadà ni cap càmera per emmarcar-lo en un merescut primer pla.

Tuitaires contra el tractament informatiu

Al vespre es van reproduir les mateixes actituds. Quan les xarxes socials feia hores que bullien amb el relat minuciós de la batalla campal que s’estava produint al centre d’Atenes, de manera inexplicable el Telenotícies Vespre de TV3 va decidir obrir l’informatiu amb l’atropellament mortal de dos ciclistes a una carretera de Balaguer, al qual va dedicar poc menys de 3 minuts de programa (minut 1:36 a 4:26).

En canvi, la jornada d’enfrontaments entre manifestants i la policia als voltants de la plaça Sintagma d’Atenes (que continuaven aleshores) va merèixer un total de 2 minuts 8 segons d’informació (minut 4:27 a 6:35). Va consistir, en primer terme, en una imatge fixa en directe del Parlament grec locutada des de plató per la conductora del TN, Agnès Marquès, la qual va tornar a recordar-nos la naturalesa pactista -no d’imposició externa- del paquet de mesures portades a votació:

(…) són imatges en directe, d’un espai que ara per ara la policia controla fa tot just uns minuts després que durant tota la tarda hi hagi hagut concentració de protesta, moments de forts aldarulls, enfrontaments amb la policia contra les retallades socials pactades amb Brussel·les que s’estan debatent just aquesta hora a l’interior del Parlament

Tot seguit, de retorn a plató, l’altre conductor de l’espai, Joan Carles Peris, va també tornar a recordar a la -potser excessivament oblidadissa- audiència el caràcter eminentment positiu del paquet de mesures pactat:

El debat és viu, mentrestant a l’interior del Parlament. L’aprovació de les mesures d’austeritat permetrien a Grècia rebre 130.000 milions d’euros, no fer suspensió de pagaments i seguir a l’Eurozona

I un darrer vídeo final amb imatges proporcionades per agència tant dels disturbis com de l’interior del Parlament grec i amb la locució -no ‘in situ’ sinó des de Barcelona- del redactor d’internacional, Josep Noguer, de la qual en destaquem la frase que va concloure el redactat i que ens proporciona una càrrega informativa brutal:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

La frase de Noguer no permet el sorgiment del dubte. Davant un ‘no’ que significa el caos, el ‘sí’ a les noves i doloroses retallades socials significa per a la ciutadania de Grècia una hipoteca de quatre dècades de no res. Això sí, la pandèmia -pressumptament- s’atura aquí, a 1.800 quilòmetres de la nostra riba del Mediterrani.

Per contrast, i sense tornar-hi a entrar en profunditat, el mateix TN Vespre d’ahir va reeditar la categoria preeminent de la notícia de la defunció de la cantant Whitney Houston que ja havia mostrat en l’edició del migdia. Un total de 3 minuts 43 segons d’informació sensiblera (minut 13:17 a 17:00), altre cop obrint i tancant bloc informatiu -que sempre en reforça l’atenció- i fent treballar de valent altra vegada -i en diumenge- el corresponsal Antoni Bassas, el qual va tornar a connectar en directe des de Washington per actualitzar-nos la situació de la investigació de la mort que s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 de la capital dels EUA.

Va ser, doncs, aquest tractament diferenciat de les dues grans notícies del diumenge, però també la minsa -o nul·la- actualització de la informació provinent d’Atenes per part dels dos canals d’informació ininterrompuda de TV3 i TVE (canal 324 i el Canal 24 horas, respectivament), el que va encendre des del vespre fins a la matinada els ànims de molts tuitaires que havien anat seguint les informacions proporcionades ‘in situ’ via twitter per periodistes com ara David Bou, corresponsal del Setmanari Directa a la capital hel·lènica.

La indignació de bona part de la xarxa requeia sobre el col·lectiu periodístic dels grans mitjans de comunicació del país a qui acusaven de sotmetre’s, no a la rabiosa actualitat que proporcionava des de fa dies Grècia, sinó a les directrius dels organismes econòmics supranacionals i als seus portaveus polítics de Brussel·les.

Al cap i a la fi, poc després de la mitjanit d’ahir es va fer evident que no es tractava tan sols de potents protestes al carrer sinó d’una veritable dissidència en el sí del Parlament, com ho demostra el fet que 46 dels 300 diputats del Parlament grec (un 15% de la cambra) van trencar la disciplina de vot oposant-se a les mesures imposades, cosa que els ha comportat l’expulsió de les respectives formacions. Ens imaginem una situació similar al Congrés dels Diputats?

La no innocència de l’assentament del focus

Diuen que tota comparació és odiosa. Ho és. Sovint, però, és també ben significativa. El tractament -a TV3, però també als informatius de TVE– de les dues notícies destacades del diumenge d’ahir fan pal·lès la transcendental importància de tenir o no focus mediàtics permanents en diversos indrets del globus i, alhora, la no innocència en la tria d’on situar-los.

Suprimides les dues corresponsalies que TV3 tenia a l’Amèrica Llatina i al Marroc, la televisió pública catalana manté amb vida en l’actualitat les de Washington, Londres, Brussel·les, París, Jerusalem i Pequin. Dit d’altra manera, manté la seu a casa del gendarme global i a la de qui el rellevarà en un futur, manté la que se situa en el punt més calent del planeta, més la de la capital financera i les de dos dels principals centres de decisió de la política econòmica europea.

A Grècia no hi tenim focus permanents. No n’hem tingut ni n’hi tindrem mai. Però tampoc no hi hem desplaçat cap reporter de la casa, cap especialista en política econòmica, cap redactor d’internacional per cobrir una setmana que ja es preveia que seria densa i especialment interessant des del punt de vista informatiu. 1.800 quilòmetres separen Barcelona d’Atenes. Poc més de 1.200 separen la capital grega de la corresponsalia de Jerusalem, regentada per un Albert Elfa que se’n va fer un tip d’anar i venir d’El Caire o Tunísia durant l’esclat de la primavera àrab. Però no, Sintagma no és ni ha estat Tahrir. O potser sí i, per això, ha estat millor obrir i tancar l’objectiu de pressa i corrents.

La mort de Whitney Houston ha estat un símptoma més d’on se situen els centres de poder del globus, d’on sorgeixen les directrius dels titellaires globals que, transformades en informació, han d’arribar convenientment i puntual a les passives audiències d’arreu. La mort de Whitney Houston haurà aconseguit un pic alt de potència mediàtica en el dia d’ahir però amb el temps s’anirà esvaint fins a restar el que d’essencial trobem en la vida de tot artista: la seva herència creadora.

Per contrast, l’aprovació de les mesures d’austeritat aprovades ahir al Parlament grec sota la mirada justiciera dels mercats no haurà merescut més que un parell d’informacions desganades; però en canvi, la inevitable validació del nou rescat significarà, no per a un ens sobirà d’Europa sinó per a uns quants milions de ciutadans europeus, una condemna a quaranta anys més d’esclavatge.

En la sentència final de Josep Noguer en el petit bloc dedicat a la crisi grega hi subjau, doncs, el perquè del tractament voluntàriament esbiaixat de la informació i voluntàriament mancat de proximitat emotiva entre notícia i telespectador. Recordem-lo:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

No és el contagi de la fallida el que els fa més por als països susceptibles de seguir el camí hel·lènic. El veritable temor és que el tòrrid clima social, el descontrol als carrers i la pluja de còctels molotov, saltin fronteres i s’encomanin a societats que superen amb escreix el percentatge de desocupació de Grècia, societats que entomen dures i incessants retallades, societats que són a les albors de patir reformes laborals “extremadament agressives”.

Els cadàvers de Gaddafi

Els darrers dies hem estat testimonis de les cruentes imatges de la captura i mort de Moammar al-Gaddafi que ens han arribat a través de diversos canals, des de la premsa escrita o digital fins a la televisió. Hem visualitzat el seu linxament i la posterior exposició del cadàver com a trofeu de guerra dins d’una càmara frigorífica per a gaudi visual d’adults, ancians i criatures. Hem estat testimonis d’uns fets que, no per repetitius, deixen d’esgarrifar-nos: l’eufòria venjativa i la -sembla- inevitable atracció de l’espècie humana per la morbositat.

I d’això precisament ens parlava aquest matí José Antich, director de La Vanguardia, en el seu article El cadáver de Gadafi. Antich considera, amb raó, que l’exhibició del cadàver de Gaddafi davant de milers de ciutadans de Misrata:

(…) constituyen una macabra imagen que difícilmente puede ser compartida por los países occidentales que han dado apoyo militar y económico a los combatientes rebeldes para acabar con el régimen autocrático del coronel

Però el director del rotatiu barceloní no només ha volgut alertar-nos sobre aquests trets llastimosament característics de l’ésser humà sinó també sobre el tractament televisiu que se n’ha fet aquests dies del final del dictador libi, tractament informatiu que ha estat amanit amb la recuperació d’antigues imatges d’execucions d’altres cèlebres dèspotes. Segons Antich, escenes com les del cadàver de Mussolini penjat pels peus (i d’altres que no esmenta: l’afusellament de Ceausescu o la forca de Saddam) junt amb les de la mort de Gaddafi:

(…) nos revelan hasta qué punto la exageración de la violencia emitida reiteradamente por algunas televisiones acaba convirtiéndonos en meros espectadores de los asesinatos

I com que aquesta encertada i pertinent opinió de José Antich ens arriba des d’una potent i massiva plataforma comunicativa com La Vanguardia, he pensat que era bo contrastar-la amb el tractament informatiu que la mort del dictador libi ha merescut precisament a l’edició digital del diari que ell mateix dirigeix.

Mort o moribund en 31 ocasions

Des que va arribar la primera notícia de la captura de Gaddafi (el dijous 20 d’octubre cap a la una del migdia) fins a les 2 del migdia d’avui, 25 d’octubre, el resultat de la cerca és el següent (només es fan constar les entrades, amb text o sense, que inclouen imatges fotogràfiques o de vídeo de la captura o del cadàver de Gaddafi o similars):

  • 20 d’octubre: 12 entrades (4 de fotos, 2 de vídeos i 6 cròniques)
  • 21 d’octubre: 8 entrades (2 de fotos, 1 de vídeo i 5 cròniques)
  • 22 d’octubre: 3 entrades (cròniques)
  • 23 d’octubre: 2 entrades (cròniques)
  • 24 d’octubre: 4 entrades (1 de foto i 3 cròniques)
  • 25 d’octubre: 2 entrades (cròniques)

En total, 31 entrades a l’edició digital de La Vanguardia on hem pogut gaudir durant sis dies -de moment- dels darrers instants de vida de Gaddafi i de la posterior exhibició del seu cos a Misrata.

Es pot argüir que totes les edicions digitals basen la seva tasca en l’actualització sistemàtica de les notícies per tal de satisfer les necessitats d’informació immediata del lector. És cert. També ho és que la inclusió d’imatges en totes les cròniques difoses el dia 20 tenen raó de ser seguint criteris d’estricta novetat i per la necessitat de confirmar la captura, primer, i la mort, després, del dictador libi.

Difícilment trobarem justificació, però, en les incorporacions en les cròniques de dies posteriors d’imatges ja visualitzades vàries vegades. El dia 21, per exemple, aquestes escenes no només acompanyen textos que tracten el fet concret de la seva execució, sinó que també il·lustren dos escrits que tracten en profunditat la nova realitat líbia, l’un que prové de l’agència EFE (La muerte de Muamar el Gadafi deja paso a una nueva Libia) i una altra de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia (La muerte de Gadafi abre la puerta a una transición incierta). Ambdues cròniques podrien haver-se acompanyat de fotos de celebració dels rebels, per exemple.

I per si l’impacte visual no és suficientment fort, aquell mateix dia el portal ens regala un petit reportatge fet a la casa amb el recull d’altres cèlebres morts de dictadors davant les càmeres, òbviament amb les corresponents i sucoses instantànies.

Dos dies després de la captura i execució del dictador i un dia després de fer-nos saber que el cadàver està essent custodiat per les autoritats dins d’una càmara frigorífica, ens tornen a fer empassar exactament les mateixes fotos i els mateixos vídeos. Tot i que una de les cròniques del dia 22 es titula Todos quieren ver el cuerpo de Gadafi no trobem en primer terme la pertinent foto dels “todos” (que és la número 3 d’una seqüència on les dues primeres corresponen a les imatges del cadàver que ja ens havien passat el dia anterior).

Cinc hores més tard, publiquen la crònica titulada El Consejo Nacional de Transición no realizará una autopsia a Gadafi i, probablement per no avorrir el personal, aquest cop la  il·lustren amb el vídeo de la mort de Gaddafi, el mateix que ja havíem vist en quatre ocasions entre el 20 i el 21 d’octubre. I per arrodonir la jornada, no troben cap inconvenient en publicar una sisena vegada el mateix vídeo al costat d’aquesta notícia provinent de l’agència EFE: El espionaje alemán informó sobre el escondite de Gadafi.

Poques hores després, ja a la matinada del 23 d’octubre, Mas de Xaxàs torna a enviar una crònica a La Vanguardia per informar amb detall de l’entusiasme de la població per veure el cadàver de Gaddafi, tot i que d’això ja ens n’havien parlat a bastament el dia anterior (altre cop, la imatge del cos exposat a la càmara frigorífica). I la mateixa foto serveix per il·lustrar la crònica següent sobre el resultat de l’autòpsia.

Per fi, ahir dilluns, després d’una greu escassetat de novetats gràfiques, arriba a la redacció una foto més actualitzada de l’estat en descomposició del cadàver de Gaddafi després de dies seguits d’exhibició en una càmara frigorífica no segellada. Òbviament, aquesta nova imatge és l’encarregada d’acompanyar la notícia on se’ns informa del tancament definitiu de les visites a la càmara.

I com que la novetat necessita ser explotada al màxim, fins i tot en absència de veritables notícies, avui mateix, 25 d’octubre, precisament el dia en què el director de La Vanguardia, José Antich, ens alertava sobre la mala praxi en alguns tractaments televisius -no diu en quins- de les imatges de la mort del dictador, l’edició digital del seu propi diari ens ha obsequiat amb dues darreres cròniques: l’una sobre l’enterrament secret de Gaddafi, amb un fantàstic recull de totes les fotos (inclosa la darrera) i vídeos que han anat recollint i publicant durant sis dies, i l’altra amb les que serien les darreres voluntats del dictador, il·lustrada també amb la foto més recent -i la més putrefacta- de què ha disposat el mitjà.

No ha tingut, doncs, el do de l’oportunitat José Antich amb el seu article d’avui (tampoc en Miquel Molina, que també avui signava Gaddafi y el morbo al mateix rotatiu). El portal del diari que dirigeix el Sr. Antich ha estat bon exemple -però no, l’únic- d’una manera de fer tristament habitual tant als canals de televisió com a la premsa digital, preocupats especialment per l’augment dels índex d’audiència, els primers, i del nombre de lectures, els darrers.

Per cert, dèiem que el director de La Vanguardia no donava exemples del tractament televisiu de la mort de Gaddafi. I això que a casa seva, a la tele filla de Godó, també podem trobar-ne un de singular amb un titular que no admet cap mena d’equívoc: El vídeo que mostra amb més claredat el linxament a Gaddafi (aparegut en l’apartat vídeos del web del programa de Josep Cuní, 8 al dia).

A sota podeu veure el detall de totes les entrades
sobre la mort de Gaddafi a l'edició digital de La Vanguardia

——————————————-

Les entrades a l’edició digital de La Vanguardia, en detall:

20 d’octubre 

4 entrades de foto: la captura de Gaddafi (segons diuen, viu), el trasllat al camió (pràcticament la mateixa foto, però ara, diuen, que ja cadàver), la cara sense vida de Gaddafi i el cos fotografiat per mòbils de rebels.

2 entrades de vídeo: una de la captura d’un Gaddafi viu i l’altra del maltractament del cadàver.

6 entrades de cròniques:

21 d’octubre 

2 entrades de foto: exhibició del cos (1) i exhibició del cos (2) a la càmara frigorífica

1 entrada de vídeo de la seva mort

5 entrades amb cròniques:

22 d’octubre

3 entrades amb cròniques:

23 d’octubre

2 entrades amb cròniques:

24 d’octubre

1 entrada de fotos: el cadàver exposat a la càmara frigorífica

3 entrades amb cròniques:

25 d’octubre

2 entrades amb cròniques:


Els tres fronts crítics dels mitjans

Han arribat les vacances d’estiu per a la gran majoria, cosa que, transportant-ho al circ mediàtic, significa aprimament general de continguts, preeminència de les temàtiques més lúdiques -quan no frívoles- i tendència més o menys inconscient en les audiències a rebre l’embat d’informacions objectivament negatives amb menor empatia respecte als períodes de clímax laboral. Tanquem curs, doncs. Moment idoni per a una entrada reflexiva en aquest blog sobre algunes de les interessant qüestions que ens ha deixat el món de la comunicació des de l’inici de l’any 2011.

La crisi que tot ho pot

Afirmar hores d’ara que som al bell mig d’una fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc, és de totes totes una obvietat. Aquesta és la definició que el diccionari fa de la paraula probablement més escoltada i llegida en qualsevol mitjà de comunicació en els darrers temps. Efectivament, el mot crisi. Diuen els experts -especialment del món econòmic- que aquests períodes de desacceleració cojuntural (no està escrit, però, el límit temporal d’una cojuntura) són moments perfectes per al replantejament, la reflexió profunda, per a la fabricació i desenvolupament d’aquella idea nova i original que ens situarà en la pole position quan les vaques deixin de magrejar (de tirar a magre, s’entén).

Persones, empreses, indústries, governs… Tots ells en crisi evident, sens dubte. Però si hi ha un món on els efectes d’aquest terme es plasmen de manera encara més contundent és en el terreny comunicatiu. Sí, d’acord, els mèdia són simples transmissors, missatgers, intermediaris, mers canals de difusió del que passa al món. És cert. Tanmateix, no podem negar l’especial i potent relació existent entre els actuals mitjans de comunicació de masses i una crisi amb qui mantenen un conflicte obert i simultani en tres fronts diferents.

D’una banda, convivint amb l’exercici rutinari de testimoniatge de la realitat social, política i econòmica que els envolta. De l’altra, com a empreses -públiques o privades- que són, patint també el fatídic embat de la tisora. I per últim, però no menys important, trobant-se en un moment d’especial trasbals dels seus més tradicionals fonaments, que els imposa la cerca de vies de reconversió davant del panorama radicalment nou que ha provocat la irrupció i generalització de les xarxes socials de comunicació.

Quant a la vessant estrictament professional de la tasca comunicativa, la meva reflexió apuntaria a la transcendència del propi missatge mediàtic. Per bé que els mitjans de comunicació actuen de taquígrafs -més o menys fidels- de la realitat, és del tot indubtable que un missatge inequívoc llençat de manera constant al magma social aconsegueix de modelar significativament l’opinió pública. Com sempre, es podrà argüir que el responsable exercici de canalització de la informació eximeix el mitjà de comunicació de qualsevol efecte que pugui provocar en la seva audiència. Sí, a mitges. I aquesta meitat de “culpabilitat” imputable als mèdia la protagonitza, com tantes vegades hem dit, la manca de matís.

En aquest país nostre sabem molt bé què vol dir la manca de matís en el precís moment en què aquest seria no només recomanable, sinó exigible. El matís és exactament el que va brillar per la seva absència en els moments de vaques grosses. És clar, el creixement econòmic ho fagocitava tot; tot eren xifres a l’alça, índexs favorables, optimisme a doll en els experts consultats. De la mateixa manera que en aquests moments és tot el contrari. Com sempre en aquells anys daurats -i també ara- l’opinió oposada a la línia imperant simplement no es va fer constar o es va fer massa escadusserament com per causar efectes perceptibles. Al cap i a la fi, el matís, la cerca de contrast, la relativització del missatge, són tots ells elements que ens apropen a una difusió més fidel de tot el que ens envolta, objectiu ineludible per a la professió periodística.

Però és clar -i aquí arribem a la vessant dels efectes de la crisi en l’empresa de comunicació-, el desenvolupament d’un exercici periodístic rigorós requereix per sobre de tot la presència d’inquiets professionals de la informació, de propietaris o gestors que afavoreixin aquesta inquietud i, més important, d’anunciants que la subvencionin. Traduït, voluntat, però sobretot diners i més diners. I de diners no n’hi ha. Els anunciants deixen d’anunciar, els empresaris acomiaden periodistes, i els periodistes que romanen a la redacció han de tocar més -i més variades- tecles, reduint-se, en conseqüència, el temps per a la profunditat. I a menys profunditat menys treball de transformació del missatge que arriba a les redaccions, és a dir, menys cerca de segones opinions, menys contrast, en definitiva més calc de les notícies provinents d’agència i de gabinets de comunicació.

I això ens porta al darrer front de conflicte entre mitjans i crisi: el nou panorama comunicatiu. Les revoltes als països àrabs, primer, i l’esclat del moviment 15-M o dels indignats, després, han servit, entre altres coses, per deixar constància que en l’actualitat els mitjans de comunicació tradicionals han deixat de ser imprescindibles per a la propagació massiva d’informació i, per tant, per a la generació i generalització d’estats d’ànim socials. No es pot parlar de superació del panorama mediàtic clàssic, perquè tant la Primavera àrab com el moviment dels indignats ha comptat en moments de més èxtasi amb el potent altaveu dels mèdia tradicionals, però sí de notable pèrdua d’influència en el global de l’opinió pública.

No és una nimietat. En moments àlgids del desenvolupament de l’acampada a la Plaça Catalunya les agències d’informació van arribar a proprocionar als seus clients -els mitjans- notícies cabdals amb notable endarreriment respecte a xarxes socials com Twitter o Facebook. I si les agències d’informació -per essència, les primeres en arribar als llocs dels fets- no poden garantir la novetat en la transmissió dels seus teletips, qui pot deixar de posar en dubte la seva indispensabilitat?

Les xarxes socials han esdevingut claus en l’esbombament de les guspires inicials fins aconseguir una ampliació del nombre de seguidors dels respectius moviments, i una fidelitat i constància notables que han provocat l’interès i seguiment continuu dels mitjans de comunicació clàssics. El paradigma és nou. Fins fa ben poc, cap neguit ciutadà, cap moviment social, cap plataforma reivindicativa hagués pogut plantejar-se assolir massiva visualització social sense trucar primer a la porta -per a ells, sovint tancada i barrada- dels mèdia tradicionals. Ras i curt, ha estat una manera de dir-los: “seguiu essent necessaris, però no imprescindibles”.

Apostar per la qualitat

¿Com s’adaptaran les grans empreses de comunicació als nous aires que es respiren essencialment en el sector de la informació, és a dir, en el treball purament periodístic? No ho sabem, però de ben segur que hi estan treballant. ¿Es potenciarà encara més la vessant lúdica, és a dir, l’entreteniment? Això ja succeeix en l’actualitat en ràdio, però molt especialment en televisió, també en les empreses de titularitat pública. Però i les agències d’informació? I la premsa? Amb l’excepció del diari digital, que és un format on cada cop hi trobem elements més allunyats del món de la informació, ¿com s’adaptaran uns canals de comunicació que disposen d’escassísims marges de modificació d’unes línies d’exercici professional essencialment periodístiques?

Les rutines tradicionals del treball periodístic han patit un sotrac definitiu: han estat -ara sí- superades en immediatesa per unes xarxes de no professionals de la informació. Davant d’això, què es pot fer? El poder de la immediatesa es pot contrarestar de dues maneres: o bé baixant a l’arena de la velocitat i la novetat competint-hi de tu a tu (batalla definitivament perduda) o bé potenciant el treball eminentment periodístic: la intel·ligibilitat del missatge, l’acurada contextualització, el matís i el contrast de la informació, en definitiva, l’exercici que ens allunya del panflet, del missatge purament propagandístic per esdevenir veritable generació d’informació, és a dir, coneixement necessari.

El camí és, doncs, aquest: apostar de manera rotunda per la via que ens duu a l’excel·lència del treball periodístic, una excel·lència que permetrà els mitjans de comunicació que la cerquin situar-se en aquella posició privilegiada de la cursa que dèiem al principi i que ens lliga perfectament amb la connotació positiva que economistes -però també psicòlegs i sociòlegs- sovint insuflen al terme crisi, ententent-lo com a immillorable oportunitat de canvi i d’innovació.

Hi ha un hàndicap, però -i aquesta és la darrera reflexió abans de vacances-; un gran i terrible hàndicap. Sense anunciants que paguin, diners insuficients; sense diners suficients, empresaris que aposten per redaccions esprimatxades; amb plantilles esprimatxades, periodistes que toquen de tot i malament; i amb continguts pobres, només ens queda competir en velocitat; i en la velocitat… ja ho sabem.

Bon estiu!

Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.

Contrareforma

Res no fa més sòlida la pertinença a un majoritari grup de correcció en fons i forma que l’existència d’un desqualificable grupúscul d’outsiders. Res no fa més indiscutiblement positiva una discutible realitat majoritària que l’existència d’una realitat minoritària discutidora que empra mètodes discutibles.

Quan es donen aquestes circumstàncies, els grisos desapareixen. D’una banda, el gran grup, el del seny, el de l’ordre, el dels rectes i centrats, en definitiva, els “tots”. De l’altra, el grupúscul, el de la rauxa, el de l’extrema radicalitat, en resum, els “ningú”. I entremig, no res, cap atenuant, cap matís, cap vas conductor entre ambdues indiscutibles realitats.

Quan es donen aquestes circumstàncies, quan de sobte se’ns fa visible la presència d’una “línia roja” perquè algú l’ha traspassada, es posa en marxa tota la maquinària necessària per tornar a cimentar els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària ressituant, de retruc, el grupúscul discutidor en aquella àrea del mapa social que referma la idoneïtat de la línia predominant de manera doble: primer, atribuint buidor, és a dir, contingut zero a l’existència vital del grupúscul i, en segon lloc, per contrast, atribuint no només contingut sinó veritat absoluta als plantejaments de la realitat majoritària.

Per això, quan es donen aquestes circumstàncies, és del tot apassionant ser testimoni privilegiat del comportament de tots els actors que intervenen en el magma de la generació d’opinió pública del nostre país. La maquinària es posa en marxa i ho fa sense pal·liatius i sense rubor, perquè és ben coneixedora que, en sí, és tranmissora de veritat inqüestionable, de veritat no profanable.

El contraatac mediàtic

El 15 de juny de 2011 és, ja, una jornada gloriosa de recol·locació de les peces desendreçades, de ratificació del model dominant. Després d’un mes clavat de tremolor social que ha desfigurat els aparentment indestructibles blocs de formigó armat sobre els que s’aixeca aquest model, avui assistim a un veritable acte de contrareforma.

Mediàticament, això es tradueix amb portades amb titulars escrits en grans caràcters tipogràfics, de contingut no informatiu sinó qualificador, amb la presència d’editorials en portada -que referma la transcendència de l’esdeveniment- i amb profusió de columnistes als diaris, de tertulians a les ones, d’opinadors de tota mena i condició, d’on es desprèn una sola idea, un únic i indubtable missatge: que aquest sistema parlamentari que tenim, tot i que imperfecte, és inqüestionable i que els fets d’ahir deslegitimen les reivindicacions del grupúscul reformador.

Primer, una ullada a algunes portades ben clarificadores:

Tot seguit, un passeig pels titulars d’alguns dels articles d’opinió que avui han vist la llum pública:

Avui. Editorial: Els ‘Indignats’ que insulten la democràcia

Avui. Manuel Cuyàs: Tejero amb rastes

Avui. Vicent Sanchís: Sense interrupcions, sisplau, on sota un titular moderat el periodista hi fa aparèixer tres fets històrics d’interrupció parlamentària: la del general Pavía entrant al Congrés a cavall, la de la derogació de la vida parlamentària catalana per part de Franco i la del més recent 23-F.

El Periódico. Editorial: En defensa de la democràcia

La Vanguardia. Editorial: Ataque a la democracia en Catalunya

La Vanguardia. Artur Mas: De la indignació a la indignidad

La Vanguardia. José Antich: Aquel 15-J

La Vanguardia. Pilar Rahola: Indignados indignos

La Vanguardia. Lluís Foix: Una jornada inquietante

El País. Editorial. Cerco violento. Los grupos radicales del 15-M ejercen una coacción inadmisible sobre el Parlamento catalán

La línia de condemna al setge del Parlament i les agressions que van patir alguns parlamentaris és tan unànime en els mitjans de comunicació que ha obligat diversos intel·lectuals favorables a les peticions dels ‘indignats’ a posicionar-se contra les formes exhibides per una part dels revoltats. És el cas, en primer lloc, d’Stéphanne Hessel, que ha estat l’ideòleg indirecte del moviment. Això afirmava en la carta adreçada als seus editors espanyols:

Considero intolerable cualquier intento de paralización de las instituciones de representación democrática, así como la coacción de todo tipo ejercida contra los representantes de la voluntad popular. Eso nada tiene que ver con la resistencia pacífica ni con la legítima disidencia democrática

També el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ha hagut de donar explicacions públiques sobre la defensa d’un moviment que, de cop i volta, és ja minimitzat, quan no despreciat.

Des de les pàgines de Público, el diari d’abast estatal amb més simpaties pel moviment del 15-M, també els seus columnistes més combatents s’han vist obligats a inserir una condemna als actes de violència en articles que segueixen, però, essent crítics. És el cas de Violencia en el Parlament (en el exterior), on Isaac Rosa l’amaga enmig d’un discurs eminentment sarcàstic:

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia

Després dels successos d’ahir no hi ha “peròs”, no hi ha “tinguem en compte que”, no hi ha “minories no representatives”. El que des d’ahir existeix és un únic missatge possible, que és el que ha de’arrelar de manera rotunda en l’opinió pública del país: que aquest moviment que ha gaudit fins ara de gran simpatia i recolzament social és en realitat tan sols un moviment antisistema que utilitza la violència urbana com a mitjà d’expressió.

Trobem aquest missatge únic en les declaracions institucionals posteriors als incidents. Primer, de part del conseller d’interior, Felip Puig, una figura política que necessitava amb urgència una neteja completa de la seva imatge pública:

Estem davant de nous mètodes de violència urbana que sota una falsa resistència pacífica i passiva posen en dificultat la intervenció policial

I després, per part de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, la qual ha redirigit un moviment perillosament trasbalsador cap a aquella àrea del mapa social a què abans feia referència on només hi té cabuda el no-discurs, els no-valors i la radicalitat més execrable:

(…) Y yo creo que ayer marcó un antes y un después. Ayer hubo un punto de inflexión porque lo que ocurrió fue excepcionalmente grave y yo creo que muchísima gente que, de buena fe, hubieran apoyado o apoyaron, en su día, unos manifestantes del 15 de mayo, ayer, si quedaba alguno de ellos en esos grupos, perdieron su legitimidad y la gente, por suerte, ha respondido a la democracia y a los valores democráticos

Doncs això. Ni rastre del clàssic discurs que es repeteix quan es produeixen aldarulls en els estadis de futbol o en les celebracions a Caneletes: “aquests violents no representen al conjunt”. Aquí no. Dels milers de manifestants d’ahir potser n’hi haurà hagut ben pocs de violents -entre ells potser alguns infiltrats– però en aquest cas no només representen al conjunt dels concentrats sinó que fins i tot semblen ser l’essència del moviment en global. En el missatge únic que institucions i partits polítics i grans mitjans de comunicació estan transmetent des d’ahir queda ben clar que la democràcia (institucional) n’ha sortit vencedora i que la intolerància (el moviment 15-M) ha perdut per golejada. Punt i final.

Càlcul erroni

Així com en l’entrada anterior d’aquest blog, Vies d’aigua en el control de la informació, qualificava d’estratègicament desastrosa l’operació policial engegada pel conseller d’Interior contra els acampats de la plaça Catalunya, en aquest cas considero que la decisió dels acampats de traslladar la seva veu a les portes del Parlament de Catalunya ha estat també una errada del mateix calibre.

I no pel fet en sí. És obvi que una mostra reivindicativa pacífica com la que havien dut fins aleshores hagués estat altre cop una expressió del tot legítima i una demostració de força col·lectiva. El problema -i això ho haurien d’haver tingut en compte els acampats- és que no hi havia ni una sola possibilitat que l’acte reivindicatiu d’ahir acabés amb el triomf públic i mediàtic de les seves demandes. Ahir era simplement impossible que això succeís. Venint de l’error de càlcul majúscul dels responsables d’interior en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya, la repetició d’aquell desenllaç no era una eventualitat plantejable. I com que era indubtable que d’una o altra manera els diputats acabarien entrant a la cambra i que no era acceptable un nou retrat demolidor de les forces d’ordre públic, era del tot imprescindible que es cometessin -i que fossin evidents- actes de violència per part dels revoltats. No afegirem res més per no entrar en terreny pantanós.

Va haver-hi un càlcul erroni -i certa mostra de supèrbia- en el dispositiu policial ordenat el 27 de maig a la plaça Catalunya. El 15 de juny es va cometre també un evident error estratègic, aquest cop per part dels manifestants. A més, al de per sí impossible desenllaç victoriós se li ha de sumar un element que, de tan potentment simbòlic, se’ls ha tornat en contra amb una potència encara més brutal: la violència emprada ahir es va exercir als voltants de l’edifici que representa el diàleg democràtic i contra els representants -millors o pitjors- de la voluntat del poble.

Ignacio Escolar ho sintetitza perfectament a les pàgines de Público en el seu article No me representan:

(…) ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas

I és que els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària -com deia a l’inici- no tremolen davant l’empenta d’uns quants revoltats que sovint són etiquetats d’antisistema, de radicals, de violents. Aquests pilars han patit -i han patit més del que creiem- en el moment que per cada acampat poc etiquetable que hem vist a les places de tot arreu hi ha hagut milers de simpatitzants fora d’aquests espais de via pública autogestionats.

El futur immediat serà implacable. Implacable amb els detinguts, que pagaran pel que no s’ha pogut fer pagar al moviment durant el mes de revoltes. Implacable amb la dissidència fora dels espais de debat institucionalitzat. Igual d’implacable que una realitat que ningú no pot oblidar ni menystenir en l’actualitat: no és tan important el que ets o el que vols transmetre sinó el que sembles a ulls de la majoria.

La imatge dirigeix conductes i mou passions. Fa pocs dies pensàvem en els ‘indignats’ i se’ns apareixien assemblees multitudinàries ben conduïdes a les places i cassolades espontànies de veïns; aleshores hi vèiem aparences físiques ben diverses, rostres joves però també adults i gent d’edat avançada, i famílies senceres que col·laboraven amb l’organització de les acampades. Avui, 16 de juny, per un enorme error de càlcul, on hi vèiem diversitat i discurs ara ja només hi veiem crestes, cadenes i gossos fastigosos.

Felip Puig va menysprear fa unes setmanes el poder de les xarxes socials i el tarannà veritablement pacífic de les acampades. Ahir, els acampats van també menystenir unes eines de control que el poder domina de sempre a la perfecció. I la diferència la trobem en la desproporció de forces. Una errada descomunal pot ser rescabalada només per aquells que disposen dels instruments de correció necessaris. Les noves eines de comunicació són sens dubte unes grans aliades dels moviments socials que s’originen fora de l’espectre polític i mediàtic institucionalitzat. Alhora, però, la seva llunyania del circuit de generació d’opinió massiva els fa molt més fràgils davant de qualsevol errada comesa.

La feina ara serà ben dura per al moviment dels 15-M o dels ‘indignats’. Perquè el que han aconseguit amb suor, especialment la simpatia majoritària d’una societat igualment fatigada i ensopida, pot haver-se fet miques per un simple menysteniment d’unes conseqüències que semblaven òbvies. Netejar la imatge tacada que massivament ha arribat a totes les llars del país serà en la meva opinió una tasca ingent per als integrants d’un moviment no només interessant, sinó absolutament lògic i necessari.