Villatoro mossega un gos

(article publicat originalment a Media.cat)

Que una cadena d’atemptats a Bagdad s’emporti la vida d’un centenar de mesopotàmics és molt menys noticiable que una acció terrorista a casa nostra, amb o sense víctimes. La mort d’un bon rapsoda local és menys notícia que el decés d’un personatge mediàtic o d’una estrella del pop mundial. I si un rottweiler mossega el periodista, escriptor i actual director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Vicenç Villatoro rebrà, segur, cobertura informativa, però sens dubte en tindrà força més si és l’actual director general del CCCB qui, en un atac de ràbia incontrolable, decideix clavar-li els seus ullals al gos.

Totes les generacions de flamants llicenciats en periodisme, tant els que l’han exercit –els menys– com els que hem acabat treballant en les més heterogènies ocupacions –la gran majoria– hem mamat les lleis de la jerarquització de la informació. I aquestes lleis, com explicava en aquest article el periodista i escriptor presumptament queixalat o queixalador, no jerarquitzen els fets segons la seva importància objectiva sinó segons “la proximitat, la fama, la transcendència social, l’empatia, el dramatisme, la sensació d’entendre-ho, la sorpresa, la repetició, l’excepcionalitat…”.

La successió de diversos esdeveniments luctuosos com el de l’aparell de Germanwings, l’agressió mortal a un professor de l’institut Joan Fuster de Barcelona o les macabres odissees de milers d’immigrants per les aigües del Mediterrani, va dur Vicenç Villatoro a recordar els lectors del diari Ara les injustes lleis que regeixen el periodisme i per les quals esdeveniments transcendents són, en uns casos, explotats (els dos primers, per exemple), i en d’altres, empetitits (el darrer).

“Les lleis del periodisme no són justes”, deia Villatoro. “No és una dèria estranya dels periodistes, sinó que la mirada de tots prima el més pròxim, el més excepcional, el més insòlit”, hi afegia. Té raó. El problema amb la lliçó de Villatoro és que en essència tira la pedra i amaga la mà o, per seguir la línia més sensacionalista d’aquest text que llegiu, que ens ensenya la profunda ferida que ha deixat la queixalada però no ens explica qui n’és de debò l’autor.

L’autoria que ens oculta a consciència Villatoro traspua en l’únic apunt aparentment crític del text. Reconeix que les morts dramàtiques dels immigrants al Mediterrani “haurien de pujar uns quants graons en la nostra escala d’interessos”, sí, però no per raons “humanitàries o de suposada justícia” sinó “per raons periodístiques (volum, repetició crònica, dramatisme i, també, simple proximitat)”.

Perquè el punt cabdal de tot plegat, cosa que una figura del nivell de l’actual director general del CCCB coneix sobradament, és que els immigrants que s’ofeguen al nostre mar no poden pujar cap graó en la nostra escala d’interessos periodístics. No poden ni podran fer-ho mai, en realitat. I no per cap llei de jerarquització informativa que així ho estableixi sinó, precisament, per les raons que el propi Villatoro nega que s’hagin de tenir en compte a l’hora de jutjar cap cobertura o descobertura periodística: les (in)humanitàries i les d’(in)justícia inherents al context en què es desenvolupa i a què se sotmet el (aquest) periodisme.

El periodisme predominant, el que s’ensenya a les facultats, el que es transmet i es perpetua a les “grans” redaccions no deixa de ser un producte de la Il·lustració, eina consubstancial a les democràcies liberals i a “aquesta idea centrista i central” del món occidental que Vicenç Villatoro defensa sempre amb tanta intensitat. Perquè aquest periodisme, de bracet de la publicitat, és per sobre de cap altra cosa un instrument imprescindible per fixar i promoure justament aquesta idea centrista i central del nostre món, la nostra centralitat de les coses, els nostres codis, el nostre punt de vista, els debats i els interessos possibles en el nostre entorn i, inevitablement, per tant, una confrontació tàcita entre un sobreexposat “nosaltres” –o “com nosaltres”– i un poc o gens visible “altres” o “ells”.

I si hi ha uns éssers humans que han excel·lit i segueixen excel·lint en invisibilitat, tant en el periodisme de la incipient comunicació de masses com en el d’ara, tant en les societats il·lustrades com en la nostra, aquests són els originaris d’aquell continent tan espoliat com oblidat que duu per nom Àfrica. Ni referir-nos-hi tan sols com a “altres”, podem. Eren i són, ras i curt, els no ningú.

És per això –dit amb tota cruesa– que és ben indiferent si aquests desheredats s’ofeguen en major o menor nombre, més o menys sovint i més o menys a prop de les nostres costes, de la manera més insòlita o de la manera més dramàtica (si és que n’hi podem afegir més, de drama). I a l’altra cara de la moneda, és també per això que és tan atractiu qualsevol contratemps en un dels ‘Queen Mary’ o dels ‘Costa Concordia’ que solquen mars i oceans del nostre bell planeta. No és ni tan sols la nacionalitat dels viatgers el que en determina la major o menor proximitat, empatia, o transcendència social, sinó el tipus d’embarcació en què viatgen uns i altres. Tots nosaltres –i el nostre periodisme– naveguem en el ‘Queen Mary’ puguem o no pagar-ne un bitllet, mentre que cap de nosaltres –tampoc el nostre periodisme– s’imagina sent part d’una pastera, encara que visquem en la més absoluta misèria.

A dreta llei, doncs, no són pas les lleis del periodisme les que hi intervenen, sinó les lleis del sistema –negoci al capdavant, per suposat– dins el qual el periodisme predominant no pot alliberar-se prou d’un etnocentrisme latent, com no ho poden fer tampoc els seus neguits informatius dels interessos d’Estat i dels interessos privats tant del propi grup de comunicació com dels més poderosos gabinets de relacions públiques. Ni l’interessant 30 minuts “Al rescat del naufragi” del passat diumenge va poder escapar d’una lògica que centra la mirada en els efectes d’aquesta dramàtica immigració sobre els països receptors i que no en fa, per tant, protagonistes a aquells que la pateixen sinó, en aquest cas, als seus rescatadors.

Al cap i a la fi, que siguem automàticament empàtics amb víctimes i familiars del vol de Germanwings no significa que no puguem ser-ho també amb els de les llanxes pneumàtiques que es desinflen al nostre mar. Només cal que ens els apropin, que ens personalitzin la massa informe de no ningús, que ens n’expliquin la seva història, el perquè de la seva desesperada i ben improbable cerca de supervivència.

¿O és que no vam sentir empatia per aquell nano de les rastes quan un dia de gener vam emmudir davant del testimoni sobre les tortures que hauria patit en un calabós de Barcelona? Ni ell ni la resta de ningús que l’acompanyaven havien viatjat en cap pastera però la seva història havia estat sistemàticament ignorada durant nou anys pel mateix periodisme que diu prioritzar la proximitat o la transcendència social. I no va ser fins que TV3 va acabar emetent de molt mala gana pel seu segon canal un documental “de part”, com el va qualificar un exdirector de diari català copartícep del perllongat silenci –també “de part”–, que aquells ningús van fer-se visibles massivament, és a dir, van existir.

No, el director general del Centre de Cultura Contemporània no s’ha vist implicat ni en qualitat de víctima ni en la d’agressor en cap altercat caní. Arribat el cas, però, no hi ha dubte que, per notorietat del protagonista, per sorpresa i excepcionalitat, també per proximitat, en tindrem puntual informació en els nostres mitjans. No en tots, però. Aliens a la mossegada, d’altres seguiran provant d’omplir el buit que eixampla dia rere dia un periodisme predominant que, com va dir Mercè Ibarz en la xerrada del 9è aniversari de La Directa, ha abandonat –ves, quina paradoxa!– el carrer i la proximitat.

Em temo que això no va de lleis del periodisme. Això va, en tot cas, de periodismes en plural. Va de deixar-se endur pel corrent o d’oposar-hi un xic de resistència. Això va, en tots els casos, de prendre partit –implícit, en uns; explícit, en d’altres– per aquells bocins de realitat on (se’ns diu o creiem que) bateguen més genuïnament les cultures contemporànies de qualsevol societat.

El valor de la capçalera

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirmava fa uns dies l’Antoni Maria Piqué en un article al diari Ara que un dels trets característics d’internet “és que tot, tot, es pot mesurar” i que, en conseqüència, l’habitual allunyament de l’exercici periodístic de “la contaminant responsabilitat de fer diners” podria perillar.

En efecte, el coneixement constant del nombre de visites que assoleix un treball periodístic podria conduir a la retribució del professional segons el rendiment que n’acaba traient l’empresa. El propi Piqué recorda com d’habitual és aquesta pràctica, per exemple, en la remuneració dels agents comercials, el “tant vens, tant vals”, si em disculpeu la manipulació de la clàssica dita del refranyer.      

Aquesta és una realitat ja coneguda per a aquells valents que en els seus blogs i portals d’informació –habitualment especialitzada– depenen en exclusiva del finançament a través de la publicitat. Sense un rellevant nombre de visites i una sostinguda influència en les xarxes socials simplement no hi ha anunciants ni, per tant, calers. El periodista-editor-gestor del mitjà –ben sovint, són aventures força solitàries– ha de tenir tothora ben present, doncs, que el seu “sou” ve determinat per l’interès del públic.

Essent conscient que deixo molts factors crucials de banda, això pretén ser tan sols un mer exercici especulador sobre aquesta possibilitat en un impossible escenari de follia publicitària i en el cas concret de les tradicionals capçaleres del periodisme escrit, especialment d’informació generalista, en el benentès que els diaris, fins que la disrupció d’internet els ha dut a convertir-se en instruments de difusió de (diversos) continguts, han estat en certa forma els guardians de les essències del treball periodístic.

La pregunta és, doncs, si en aquesta conjuntura concreta seria realment imaginable una generalització de la retribució dels periodistes de plantilla o col·laboradors fixes o esporàdics segons el seu rendiment particular. I la resposta, en la meva opinió, és que no. No ho seria fins i tot en un (imaginari?) futur amb total absència de premsa impresa de periodicitat diària i havent-se consolidat l’hàbit consumidor segons l’atractivitat de la peça o l’afinitat amb la trajectòria, la credibilitat o el perfil del professional que la signa.

I aquest ‘no’ rotund i arriscat se sustenta en el convenciment que, en cas de resposta afirmativa, ens encaminaríem cap al suïcidi de la pròpia capçalera per mitjà de dues i complementàries eines executores: l’homogenització del producte i l’esvaniment del projecte col·lectiu.

És poc dubtós que, d’una banda, la remuneració del periodista segons el trànsit de visites que genera condueix a una competició pel click que excita la general immediatesa i la cerca del contingut cridaner, elements que afavoreixen la construcció de peces periodístiques eminentment pobres. I davant d’un producte la rellevància del qual recau molt més –per no dir, en exclusiva– en el propi contingut que en la profunditat i qualitat de la tasca elaboradora, la generalització d’una obra homogènia –homogèniament pobra– comporta a la fi la dissipació dels trets distintius de cadascuna de les capçaleres.    

De l’altra, fer recaure la responsabilitat de l’èxit empresarial en la peça individualitzada o en la suma de peces individualitzades esperona, de portes enfora, un tipus de consum infidel de mena, indiferent a la “marca” que l’oferta, mentre que potencia, de dins estant, la desvinculació i el desarrelament del propi professional respecte de l’obra col·lectiva.

En aquest mateix sentit, afirmava Piqué que “un mèdia és una empresa col·lectiva en què és molt difícil destriar qui hi contribueix més”. No només això, també és el continent per a molt diversos ritmes de treball que, complementats, coordinats i mantinguts en el temps, donen com a resultat un tarannà específic al projecte, reconegut i acceptat internament i externa.

Permeteu-me que ho personalitzi en La Vanguardia. Deixant de banda la seva simbiosi amb les estructures de poder i la capacitat d’influència en l’alçament o descavalcament de les dues presidències més importants del país (una, de generalista, l’altra, d’esportiva), aquest més que centenari rotatiu és sens dubte reconegut, per exemple, per una trajectòria periodística en què hi destaca la potència i qualitat de la seva secció d’internacional així com una àrea d’opinió amb múscul i tradicionalment prou diversa.

Precisament, durant aquestes setmanes d’informació generosament atrinxerada sobre la crisi d’Ucraïna i de Crimea, han sobresortit les anàlisis contextualitzades i allunyades de la descripció del món en termes bons-dolents del seu corresponsal a Berlín i enviat especial a la zona de conflicte, Rafael Poch, producte de la dilatada experiència i el vast coneixement sobre aquesta àrea del globus de qui prèviament va ser durant anys corresponsal a Moscú.

Malgrat comptar amb milers de fidels lectors, és evident que el ritme i la profunditat dels treballs d’un Poch, com els d’un Alcoverro o d’un Juliana, entre d’altres, no tindrien res a fer en el mercat de l’estricte “valor per click”. En canvi, com a part indestriable i alhora potenciadora d’un projecte col·lectiu anomenat La Vanguardia, tots ells –emprant una fastigosa terminologia borsària– cotitzen, i molt, en el mercat del “valor de la capçalera” i, el que és més important, fan cotitzar la pròpia capçalera.     

Internet permet conèixer la quantitat i fins i tot la qualitat de les visites, com diu Piqué, i per tant, podria obrir les portes a la remuneració de cada periodista segons el rendiment empresarial que genera. Pel que he exposat abans, però, no imagino aquesta mena de retribució laboral sense una profunda desnaturalització del propi treball periodístic i, per tant, del propi sentit del projecte col·lectiu. Per això, fins i tot en l’actual transformació del tradicional diari en plataforma per a continguts no només periodístics em resulta inconcebible la generalització d’aquesta pràctica. I vull veure en aquesta idea d’especificitat i de projecte en comú, i no només en la forçosa adaptació a un panorama publicitari i de subvencions públiques (en general) molt a la baixa, el motiu de la cerca de fórmules de finançament que no tan sols cerquen la sostenibilitat econòmica sinó també, o sobretot, la creació i manteniment de comunitat i fidelitat, dins i fora.

Altrament, potser sí, seguiria havent-hi empresa. El que no hi hauria, segur, és capçalera.

 

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpa. A més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc Álvaro i Enric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’Unió– Enric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

Acceptem pop com animal de companyia

M’ha cridat l’atenció una de les informacions que el diari Ara va penjar el passat dijous 20 d’octubre en la seva edició digital. Es tracta del suposat plagi d’un tema del primer disc dels Manel en què hauria incorregut la banda musical Beirut. Segons ens informa aquest rotatiu, el popular crític musical Nando Cruz hauria descobert una “extraordinària semblança” entre la cançó Vagabond inclosa en del darrer àlbum de Beirut -llençat l’agost d’enguany- i el tema del grup català En la que el Bernat se’t troba.

Segons el diari Ara, la rellevància de la informació rau en què:

Moltes vegades s’ha parlat de la influència de grups folk internacionals, com ara Beirut, en la música dels Manel, però ara sembla que s’ha girat la truita.

Vegem-ho, doncs:

Escoltats els dos temes, no és cap bestiesa afirmar que existeixen similituds. Ara bé, tenint en compte que estem parlant de música folk i d’estructures basades en rodes repetitives d’acords i amb crescendos d’intensitat i  incorporació progressiva de diversos instruments com a úniques variacions, la pretesa “extraordinària semblança” de Nando Cruz quedaria reduïda a una certa -i lògica, d’altra banda- semblança.

Reconec que la meva primera lectura del text ha estat només en diagonal i que ràpidament he dirigit la mirada a l’apartat de comentaris, on m’han sobtat un parell d’opinions de lectors que atribuïen l’origen de la notícia a la bona feina del management del grup Manel. No puc negar una prèvia i persistent “pujada de mosca al nas” quan encaro productes d’informació cultural (ja ho sabeu, si vau llegir 30 minuts de promoció). A més, 24 hores després de ser publicada, la singular notícia de l’Ara figurava com a tercera informació més llegida i la més comentada del portal en la jornada posterior a la fi d’ETA i de Gaddafi. Calia buscar, doncs, més ressò a la xarxa. El resultat?: pobre, molt pobre.

El fracàs de la cerca m’ha fet retornar al text de la notícia de l’Ara que, aquest cop sí, ha estat llegit com toca, de dalt a baix. I en el text, l’obvietat més òbvia:

El periodista [Nando Cruz] parla d’aquesta coincidència en la secció La cançó de la setmana del Time Out Barcelona 191, que surt al quiosc el dimecres 26 d’octubre.

L’obvietat que no havia vist en un primer moment no és res greu, ni molt menys il·lícit. És simplement la representació de la normalitat, bon exemple d’un exercici que ja és vist i copsat per tothom com quelcom habitual i acceptable en els mitjans de comunicació actuals, sobretot els digitals: fer bullir l’olla (“l’auto olla”) al voltant d’un tema -més, menys o gens noticiable- amb l’únic objectiu d’aconseguir més audiència. Però atès que sembla que ja no tenim a l’abast cap eina que ens permeti no considerar el pop com animal de companyia (recordeu l’anunci?), com a mínim seria bo que la mascota semblés millorar en l’aprenentatge dels hàbits domèstics més bàsics.

En aquest cas, doncs, què podem dir de l’animaló? La tonalitat i el ritme són diferents…; però sí, d’acord, els dos temes són un quatre per quatre; d’acord també, hi ha una base harmònica similar amb rodes de cinc acords en què el primer i el quart es repeteixen, i val, potser ambdues melodies semblarien presentar llunyanament alguns punts coincidents que podrien indicar que…

Res. Fum. Fum i més fum originat en la llar de foc del diari Ara, que s’anirà retroalimentant amb el caliu que lectors i comentadors crèduls, escèptics o directament crítics anirem insuflant durant alguns dies fins que vegi la llum l’exemplar del Time Out Barcelona -de la mateixa editora que l’Ara– i més d’hora que tard comprovem que la llenya primera era resinosa i s’hagués consumit a l’instant.

I com que avui en dia els consumidors dels mèdia ens hem avesat a no trobar la finíssima línia que separa informació de publicitat, a ser informats de successos que si no han passat han fet que passin, o a entomar globus-sonda disfressats de notícia, la generació del dubte és del tot inevitable, a banda de saludable.

El dubte que segur no podrem resoldre ni en llegir l’exemplar del proper dimecres és, però, si la notícia del pressumpte plagi prové de font pròpia, és a dir, de les conclusions a que arribat el propi Nando Cruz després de dur a terme un minuciós anàlisi musical comparatiu o consultar diversos experts en la matèria, o si l'”espectacular semblança” entre els dos temes ha estat filtrada -subtilment o no- des d’alguna oficina de management ja bregada en l’art de fer passar salvatges pops per amorosos petaners.

Pay-per-read

Fa poques setmanes rebíem la notícia que un dels diaris emblemàtics a nivell internacional, The New York Times, havia decidit seguir els passos del Times britànic i apostar per una política de subscripcions en la seva edició digital. El lliure accés a tots els continguts digitals d’aquestes dues importants capçaleres d’informació generalista ha estat suprimit, doncs, de manera definitiva. Amb diferències, però. Mentre que el Times permet l’opció d’un passi de 24 hores per 1 lliura o la subscripció fixa per 2 lliures la setmana, el diari nord-americà permet 20 visualitzacions gratuïtes cada mes.

Durant la dècada dels 90 tots els rotatius tradicionals van anar donant sortida a unes incipients edicions digitals gairebé de manera irreflexiva, sense saber massa bé cap a on portaria tot plegat. El tren d’internet arribava d’aquesta forma a les redaccions d’aquest clàssic mitjà del treball periodístic. I aquest era un tren que no es podia deixar passar, tot i les moltes incògnites que obria tant des del punt de vista empresarial com en relació a les modificacions que podria comportar en les pròpies rutines de treball. Des d’aleshores, i en format majoritàriament gratuït, la informació que hem anat rebent en pantalla ha anat augmentant en quantitat i en complexitat alhora que s’incrementava de manera exponencial el nombre de visites, fins al punt que, hores d’ara, podem parlar ja d’audiències milionàries en qualsevol de les edicions digitals de les principals capçaleres mentre que es generalitza la davallada (o com a molt, el manteniment) en la quantitat de lectors de les respectives edicions impreses.

En aquests moments, els diaris, que -amb més o menys seriositat i rigor- centren els seus esforços exclusivament en el món de la informació, es troben que els ingressos tant per venda de l’edició impresa com per publicitat han anat baixant en els darrers anys fins al punt de veure’s insostenible l’actual model. Com diu la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, a Alguien paga por el acceso gratuito:

(…) a día de hoy las ediciones digitales de los grandes diarios se financian en su mayor parte gracias a los ingresos procedentes de la edición impresa, es decir, de la venta en quiosco y de la publicidad. Aunque crecientes, los ingresos por publicidad en las ediciones digitales están lejos de poder sostener un modelo que garantice el nivel de calidad alcanzado.

Alguns mitjans, com deia al començament, ja han optat per diferents mesures de pagar per llegir. No hauria de ser una mesura extranya per a la premsa escrita; al capdavall, des dels seus temps d’expansió durant el segle XIX, el diari ha necessitat sempre de la complicitat econòmica d’un lector que o bé ha hagut de pagar per l’exemplar que volia llegir o bé s’hi ha subscrit per tal de rebre’l de manera periòdica al seu domicili.

En el segle d’internet, però, limitar la lliure lectura de les informacions en pantalla no és una opció tan senzilla. ¿Com podria ser-ho quan l’empresari de premsa és conscient que amb el tancament de l’aixeta guanyarà uns quants milers de subscriptors, sí, però perdrà a l’instant milions de lectors i, per tant, capacitat d’influir massivament en l’opinió pública mundial? Pérez Oliva ho sintetitza a la perfecció:

El problema es que establecer barreras de pago en la edición digital comporta la pérdida automática de audiencia a través de Internet. Y en el mundo que viene, no estar en Internet puede significar simplemente dejar de ser. O al menos, dejar de ser relevante.

Podria donar la sensació que l’exemple iniciat pels influents diaris The Times i The New York Times serà l’espurna de la generalització immediata d’un o altre model de pagament en la resta dels grans mitjans de comunicació escrits. És probable que així sigui a mitjà termini. De moment, però, m’inclino més a creure en la generalització d’una mirada atenta a l’evolució de la rendibilitat d’ambdues experiències abans d’adoptar una decisió definitiva. No hi ha dubte que les dues capçaleres anglosaxones han avantposat la possibilitat de situar-se de manera privilegiada en una cursa que d’una o altra manera tots els diaris hauran de córrer per sobre del risc imminent de pèrdua de lectors que la mesura els haurà comportat.

I és que el risc és realment molt evident. La xarxa ha permès la instauració d’uns hàbits massius de consum del producte informatiu que no havien existit mai en el passat. Això ho sabem aquells que hem crescut en l’era pre-internet: els que afirmaven ser lectors asiduus d’algun diari no eren una gran majoria aleshores, i encara n’eren molts menys els que deien fullejar diversos rotatius amb l’objectiu de cercar la “veritat” en la diversitat. L’existència d’un preu en un producte no essencial en limitava òbviament el consum. Ara, però, tota la informació -ja no la d’aquell mitjà amb el qual et pots sentir més identificat sinó la que emana de les més diverses tendències- és a l’abast de pràcticament tothom en el món occidental. La immediatesa i la gratuïtat de cada clic han conduït a les milionàries xifres de lectors de què gaudeixen les edicions digitals dels grans mitjans de comunicació escrits.

Perquè parlem de lectors, és així? O més aviat, hauríem de parlar de visitadors? Potser és aquí finalment on trobem la mare dels ous, és a dir, no tant en la quantitat com en la qualitat d’aquells que accedeixen als continguts del teu mitjà. Mesurar la influència real que tenen els textos treballats a les redaccions en un bast magma d’accesos gratuïts executats no és tasca senzilla. En canvi, deixant de banda els evidents beneficis econòmics, la subscripció genèrica a un mitjà de comunicació o, millor encara, la subscripció a un article concret de qualsevol mèdia t’assegura interès allà on abans podia haver-hi només un fortuït clic de caducitat instantània.

La combinació d’aquests dos elements és probablement el que les edicions digitals dels principals mitjans de comunicació escrits d’arreu assajaran en un futur proper; és a dir, la cerca de la sostenibilitat econòmica del propi portal digital per una banda i, de l’altra, l’expansió de la seva influència en una opinió pública de qualitat també a la xarxa.

De fet, d’aquí a pocs dies sembla que tindrem a Europa l’establiment d’un model de pagament diferenciat del que han seguit els dos diaris a què he fet referència a l’inici del post. Segons escribia Albert Cuesta al diria Ara, a partir del proper dilluns 2 de maig, les nou principals edicions digitals d’Eslovàquia adoptaran una plataforma comuna de cobrament amb la qual per menys de 3 euros al mes el lector podrà consultar-les sense límit (veure A Eslovàquia totes les notícies es paguen). El 70% de la quantitat recaptada se la  repartiran els diferents editors segons el temps de visita que hagin aconseguit els respectius portals. Segons Cuesta, l’èxit d’aquesta fòrmula d’assumpció comuna de riscos podria ser adoptada en d’altres indrets del continent:

Tres dels diaris ja havien intentat, sense èxit, cobrar pel seu compte. Ara ho tornen a provar amb aquest nou teló d’acer digital, el primer del món que amagarà la majoria de les grans publicacions en un mateix idioma. Per poc que els funcioni, volen exportar el model de negoci a la resta d’Europa.

Haurem d’estar atents a l’adveniment -sembla que, tard o d’hora, imparable- d’una o altra fòrmula de pagament dels continguts informatius de les principals edicions digitals d’aquí i d’arreu. Però estarem els consumidors preparats pel canvi? Perdrem l’hàbit de la consulta compulsiva de notícies a Internet? Prioritzarem la gratuïtat a la qualitat en la nostra cerca d’informació a la xarxa? O pagarem pel que els mitjans tradicionals segueixen anomenant informació rigorosa i veraç? I si és així, exigirem amb la nostra subscripció la realització d’un producte de veritat rigorós i de qualitat?

D’aquestes incògnites, així com de l’apropament a d’altres maneres més o menys rentables de fer periodisme de qualitat a la xarxa, en parlaré en una propera entrada d’aquest blog.