Villatoro mossega un gos

(article publicat originalment a Media.cat)

Que una cadena d’atemptats a Bagdad s’emporti la vida d’un centenar de mesopotàmics és molt menys noticiable que una acció terrorista a casa nostra, amb o sense víctimes. La mort d’un bon rapsoda local és menys notícia que el decés d’un personatge mediàtic o d’una estrella del pop mundial. I si un rottweiler mossega el periodista, escriptor i actual director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Vicenç Villatoro rebrà, segur, cobertura informativa, però sens dubte en tindrà força més si és l’actual director general del CCCB qui, en un atac de ràbia incontrolable, decideix clavar-li els seus ullals al gos.

Totes les generacions de flamants llicenciats en periodisme, tant els que l’han exercit –els menys– com els que hem acabat treballant en les més heterogènies ocupacions –la gran majoria– hem mamat les lleis de la jerarquització de la informació. I aquestes lleis, com explicava en aquest article el periodista i escriptor presumptament queixalat o queixalador, no jerarquitzen els fets segons la seva importància objectiva sinó segons “la proximitat, la fama, la transcendència social, l’empatia, el dramatisme, la sensació d’entendre-ho, la sorpresa, la repetició, l’excepcionalitat…”.

La successió de diversos esdeveniments luctuosos com el de l’aparell de Germanwings, l’agressió mortal a un professor de l’institut Joan Fuster de Barcelona o les macabres odissees de milers d’immigrants per les aigües del Mediterrani, va dur Vicenç Villatoro a recordar els lectors del diari Ara les injustes lleis que regeixen el periodisme i per les quals esdeveniments transcendents són, en uns casos, explotats (els dos primers, per exemple), i en d’altres, empetitits (el darrer).

“Les lleis del periodisme no són justes”, deia Villatoro. “No és una dèria estranya dels periodistes, sinó que la mirada de tots prima el més pròxim, el més excepcional, el més insòlit”, hi afegia. Té raó. El problema amb la lliçó de Villatoro és que en essència tira la pedra i amaga la mà o, per seguir la línia més sensacionalista d’aquest text que llegiu, que ens ensenya la profunda ferida que ha deixat la queixalada però no ens explica qui n’és de debò l’autor.

L’autoria que ens oculta a consciència Villatoro traspua en l’únic apunt aparentment crític del text. Reconeix que les morts dramàtiques dels immigrants al Mediterrani “haurien de pujar uns quants graons en la nostra escala d’interessos”, sí, però no per raons “humanitàries o de suposada justícia” sinó “per raons periodístiques (volum, repetició crònica, dramatisme i, també, simple proximitat)”.

Perquè el punt cabdal de tot plegat, cosa que una figura del nivell de l’actual director general del CCCB coneix sobradament, és que els immigrants que s’ofeguen al nostre mar no poden pujar cap graó en la nostra escala d’interessos periodístics. No poden ni podran fer-ho mai, en realitat. I no per cap llei de jerarquització informativa que així ho estableixi sinó, precisament, per les raons que el propi Villatoro nega que s’hagin de tenir en compte a l’hora de jutjar cap cobertura o descobertura periodística: les (in)humanitàries i les d’(in)justícia inherents al context en què es desenvolupa i a què se sotmet el (aquest) periodisme.

El periodisme predominant, el que s’ensenya a les facultats, el que es transmet i es perpetua a les “grans” redaccions no deixa de ser un producte de la Il·lustració, eina consubstancial a les democràcies liberals i a “aquesta idea centrista i central” del món occidental que Vicenç Villatoro defensa sempre amb tanta intensitat. Perquè aquest periodisme, de bracet de la publicitat, és per sobre de cap altra cosa un instrument imprescindible per fixar i promoure justament aquesta idea centrista i central del nostre món, la nostra centralitat de les coses, els nostres codis, el nostre punt de vista, els debats i els interessos possibles en el nostre entorn i, inevitablement, per tant, una confrontació tàcita entre un sobreexposat “nosaltres” –o “com nosaltres”– i un poc o gens visible “altres” o “ells”.

I si hi ha uns éssers humans que han excel·lit i segueixen excel·lint en invisibilitat, tant en el periodisme de la incipient comunicació de masses com en el d’ara, tant en les societats il·lustrades com en la nostra, aquests són els originaris d’aquell continent tan espoliat com oblidat que duu per nom Àfrica. Ni referir-nos-hi tan sols com a “altres”, podem. Eren i són, ras i curt, els no ningú.

És per això –dit amb tota cruesa– que és ben indiferent si aquests desheredats s’ofeguen en major o menor nombre, més o menys sovint i més o menys a prop de les nostres costes, de la manera més insòlita o de la manera més dramàtica (si és que n’hi podem afegir més, de drama). I a l’altra cara de la moneda, és també per això que és tan atractiu qualsevol contratemps en un dels ‘Queen Mary’ o dels ‘Costa Concordia’ que solquen mars i oceans del nostre bell planeta. No és ni tan sols la nacionalitat dels viatgers el que en determina la major o menor proximitat, empatia, o transcendència social, sinó el tipus d’embarcació en què viatgen uns i altres. Tots nosaltres –i el nostre periodisme– naveguem en el ‘Queen Mary’ puguem o no pagar-ne un bitllet, mentre que cap de nosaltres –tampoc el nostre periodisme– s’imagina sent part d’una pastera, encara que visquem en la més absoluta misèria.

A dreta llei, doncs, no són pas les lleis del periodisme les que hi intervenen, sinó les lleis del sistema –negoci al capdavant, per suposat– dins el qual el periodisme predominant no pot alliberar-se prou d’un etnocentrisme latent, com no ho poden fer tampoc els seus neguits informatius dels interessos d’Estat i dels interessos privats tant del propi grup de comunicació com dels més poderosos gabinets de relacions públiques. Ni l’interessant 30 minuts “Al rescat del naufragi” del passat diumenge va poder escapar d’una lògica que centra la mirada en els efectes d’aquesta dramàtica immigració sobre els països receptors i que no en fa, per tant, protagonistes a aquells que la pateixen sinó, en aquest cas, als seus rescatadors.

Al cap i a la fi, que siguem automàticament empàtics amb víctimes i familiars del vol de Germanwings no significa que no puguem ser-ho també amb els de les llanxes pneumàtiques que es desinflen al nostre mar. Només cal que ens els apropin, que ens personalitzin la massa informe de no ningús, que ens n’expliquin la seva història, el perquè de la seva desesperada i ben improbable cerca de supervivència.

¿O és que no vam sentir empatia per aquell nano de les rastes quan un dia de gener vam emmudir davant del testimoni sobre les tortures que hauria patit en un calabós de Barcelona? Ni ell ni la resta de ningús que l’acompanyaven havien viatjat en cap pastera però la seva història havia estat sistemàticament ignorada durant nou anys pel mateix periodisme que diu prioritzar la proximitat o la transcendència social. I no va ser fins que TV3 va acabar emetent de molt mala gana pel seu segon canal un documental “de part”, com el va qualificar un exdirector de diari català copartícep del perllongat silenci –també “de part”–, que aquells ningús van fer-se visibles massivament, és a dir, van existir.

No, el director general del Centre de Cultura Contemporània no s’ha vist implicat ni en qualitat de víctima ni en la d’agressor en cap altercat caní. Arribat el cas, però, no hi ha dubte que, per notorietat del protagonista, per sorpresa i excepcionalitat, també per proximitat, en tindrem puntual informació en els nostres mitjans. No en tots, però. Aliens a la mossegada, d’altres seguiran provant d’omplir el buit que eixampla dia rere dia un periodisme predominant que, com va dir Mercè Ibarz en la xerrada del 9è aniversari de La Directa, ha abandonat –ves, quina paradoxa!– el carrer i la proximitat.

Em temo que això no va de lleis del periodisme. Això va, en tot cas, de periodismes en plural. Va de deixar-se endur pel corrent o d’oposar-hi un xic de resistència. Això va, en tots els casos, de prendre partit –implícit, en uns; explícit, en d’altres– per aquells bocins de realitat on (se’ns diu o creiem que) bateguen més genuïnament les cultures contemporànies de qualsevol societat.

El valor de la capçalera

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirmava fa uns dies l’Antoni Maria Piqué en un article al diari Ara que un dels trets característics d’internet “és que tot, tot, es pot mesurar” i que, en conseqüència, l’habitual allunyament de l’exercici periodístic de “la contaminant responsabilitat de fer diners” podria perillar.

En efecte, el coneixement constant del nombre de visites que assoleix un treball periodístic podria conduir a la retribució del professional segons el rendiment que n’acaba traient l’empresa. El propi Piqué recorda com d’habitual és aquesta pràctica, per exemple, en la remuneració dels agents comercials, el “tant vens, tant vals”, si em disculpeu la manipulació de la clàssica dita del refranyer.      

Aquesta és una realitat ja coneguda per a aquells valents que en els seus blogs i portals d’informació –habitualment especialitzada– depenen en exclusiva del finançament a través de la publicitat. Sense un rellevant nombre de visites i una sostinguda influència en les xarxes socials simplement no hi ha anunciants ni, per tant, calers. El periodista-editor-gestor del mitjà –ben sovint, són aventures força solitàries– ha de tenir tothora ben present, doncs, que el seu “sou” ve determinat per l’interès del públic.

Essent conscient que deixo molts factors crucials de banda, això pretén ser tan sols un mer exercici especulador sobre aquesta possibilitat en un impossible escenari de follia publicitària i en el cas concret de les tradicionals capçaleres del periodisme escrit, especialment d’informació generalista, en el benentès que els diaris, fins que la disrupció d’internet els ha dut a convertir-se en instruments de difusió de (diversos) continguts, han estat en certa forma els guardians de les essències del treball periodístic.

La pregunta és, doncs, si en aquesta conjuntura concreta seria realment imaginable una generalització de la retribució dels periodistes de plantilla o col·laboradors fixes o esporàdics segons el seu rendiment particular. I la resposta, en la meva opinió, és que no. No ho seria fins i tot en un (imaginari?) futur amb total absència de premsa impresa de periodicitat diària i havent-se consolidat l’hàbit consumidor segons l’atractivitat de la peça o l’afinitat amb la trajectòria, la credibilitat o el perfil del professional que la signa.

I aquest ‘no’ rotund i arriscat se sustenta en el convenciment que, en cas de resposta afirmativa, ens encaminaríem cap al suïcidi de la pròpia capçalera per mitjà de dues i complementàries eines executores: l’homogenització del producte i l’esvaniment del projecte col·lectiu.

És poc dubtós que, d’una banda, la remuneració del periodista segons el trànsit de visites que genera condueix a una competició pel click que excita la general immediatesa i la cerca del contingut cridaner, elements que afavoreixen la construcció de peces periodístiques eminentment pobres. I davant d’un producte la rellevància del qual recau molt més –per no dir, en exclusiva– en el propi contingut que en la profunditat i qualitat de la tasca elaboradora, la generalització d’una obra homogènia –homogèniament pobra– comporta a la fi la dissipació dels trets distintius de cadascuna de les capçaleres.    

De l’altra, fer recaure la responsabilitat de l’èxit empresarial en la peça individualitzada o en la suma de peces individualitzades esperona, de portes enfora, un tipus de consum infidel de mena, indiferent a la “marca” que l’oferta, mentre que potencia, de dins estant, la desvinculació i el desarrelament del propi professional respecte de l’obra col·lectiva.

En aquest mateix sentit, afirmava Piqué que “un mèdia és una empresa col·lectiva en què és molt difícil destriar qui hi contribueix més”. No només això, també és el continent per a molt diversos ritmes de treball que, complementats, coordinats i mantinguts en el temps, donen com a resultat un tarannà específic al projecte, reconegut i acceptat internament i externa.

Permeteu-me que ho personalitzi en La Vanguardia. Deixant de banda la seva simbiosi amb les estructures de poder i la capacitat d’influència en l’alçament o descavalcament de les dues presidències més importants del país (una, de generalista, l’altra, d’esportiva), aquest més que centenari rotatiu és sens dubte reconegut, per exemple, per una trajectòria periodística en què hi destaca la potència i qualitat de la seva secció d’internacional així com una àrea d’opinió amb múscul i tradicionalment prou diversa.

Precisament, durant aquestes setmanes d’informació generosament atrinxerada sobre la crisi d’Ucraïna i de Crimea, han sobresortit les anàlisis contextualitzades i allunyades de la descripció del món en termes bons-dolents del seu corresponsal a Berlín i enviat especial a la zona de conflicte, Rafael Poch, producte de la dilatada experiència i el vast coneixement sobre aquesta àrea del globus de qui prèviament va ser durant anys corresponsal a Moscú.

Malgrat comptar amb milers de fidels lectors, és evident que el ritme i la profunditat dels treballs d’un Poch, com els d’un Alcoverro o d’un Juliana, entre d’altres, no tindrien res a fer en el mercat de l’estricte “valor per click”. En canvi, com a part indestriable i alhora potenciadora d’un projecte col·lectiu anomenat La Vanguardia, tots ells –emprant una fastigosa terminologia borsària– cotitzen, i molt, en el mercat del “valor de la capçalera” i, el que és més important, fan cotitzar la pròpia capçalera.     

Internet permet conèixer la quantitat i fins i tot la qualitat de les visites, com diu Piqué, i per tant, podria obrir les portes a la remuneració de cada periodista segons el rendiment empresarial que genera. Pel que he exposat abans, però, no imagino aquesta mena de retribució laboral sense una profunda desnaturalització del propi treball periodístic i, per tant, del propi sentit del projecte col·lectiu. Per això, fins i tot en l’actual transformació del tradicional diari en plataforma per a continguts no només periodístics em resulta inconcebible la generalització d’aquesta pràctica. I vull veure en aquesta idea d’especificitat i de projecte en comú, i no només en la forçosa adaptació a un panorama publicitari i de subvencions públiques (en general) molt a la baixa, el motiu de la cerca de fórmules de finançament que no tan sols cerquen la sostenibilitat econòmica sinó també, o sobretot, la creació i manteniment de comunitat i fidelitat, dins i fora.

Altrament, potser sí, seguiria havent-hi empresa. El que no hi hauria, segur, és capçalera.

 

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

Acceptem pop com animal de companyia

M’ha cridat l’atenció una de les informacions que el diari Ara va penjar el passat dijous 20 d’octubre en la seva edició digital. Es tracta del suposat plagi d’un tema del primer disc dels Manel en què hauria incorregut la banda musical Beirut. Segons ens informa aquest rotatiu, el popular crític musical Nando Cruz hauria descobert una “extraordinària semblança” entre la cançó Vagabond inclosa en del darrer àlbum de Beirut -llençat l’agost d’enguany- i el tema del grup català En la que el Bernat se’t troba.

Segons el diari Ara, la rellevància de la informació rau en què:

Moltes vegades s’ha parlat de la influència de grups folk internacionals, com ara Beirut, en la música dels Manel, però ara sembla que s’ha girat la truita.

Vegem-ho, doncs:

Escoltats els dos temes, no és cap bestiesa afirmar que existeixen similituds. Ara bé, tenint en compte que estem parlant de música folk i d’estructures basades en rodes repetitives d’acords i amb crescendos d’intensitat i  incorporació progressiva de diversos instruments com a úniques variacions, la pretesa “extraordinària semblança” de Nando Cruz quedaria reduïda a una certa -i lògica, d’altra banda- semblança.

Reconec que la meva primera lectura del text ha estat només en diagonal i que ràpidament he dirigit la mirada a l’apartat de comentaris, on m’han sobtat un parell d’opinions de lectors que atribuïen l’origen de la notícia a la bona feina del management del grup Manel. No puc negar una prèvia i persistent “pujada de mosca al nas” quan encaro productes d’informació cultural (ja ho sabeu, si vau llegir 30 minuts de promoció). A més, 24 hores després de ser publicada, la singular notícia de l’Ara figurava com a tercera informació més llegida i la més comentada del portal en la jornada posterior a la fi d’ETA i de Gaddafi. Calia buscar, doncs, més ressò a la xarxa. El resultat?: pobre, molt pobre.

El fracàs de la cerca m’ha fet retornar al text de la notícia de l’Ara que, aquest cop sí, ha estat llegit com toca, de dalt a baix. I en el text, l’obvietat més òbvia:

El periodista [Nando Cruz] parla d’aquesta coincidència en la secció La cançó de la setmana del Time Out Barcelona 191, que surt al quiosc el dimecres 26 d’octubre.

L’obvietat que no havia vist en un primer moment no és res greu, ni molt menys il·lícit. És simplement la representació de la normalitat, bon exemple d’un exercici que ja és vist i copsat per tothom com quelcom habitual i acceptable en els mitjans de comunicació actuals, sobretot els digitals: fer bullir l’olla (“l’auto olla”) al voltant d’un tema -més, menys o gens noticiable- amb l’únic objectiu d’aconseguir més audiència. Però atès que sembla que ja no tenim a l’abast cap eina que ens permeti no considerar el pop com animal de companyia (recordeu l’anunci?), com a mínim seria bo que la mascota semblés millorar en l’aprenentatge dels hàbits domèstics més bàsics.

En aquest cas, doncs, què podem dir de l’animaló? La tonalitat i el ritme són diferents…; però sí, d’acord, els dos temes són un quatre per quatre; d’acord també, hi ha una base harmònica similar amb rodes de cinc acords en què el primer i el quart es repeteixen, i val, potser ambdues melodies semblarien presentar llunyanament alguns punts coincidents que podrien indicar que…

Res. Fum. Fum i més fum originat en la llar de foc del diari Ara, que s’anirà retroalimentant amb el caliu que lectors i comentadors crèduls, escèptics o directament crítics anirem insuflant durant alguns dies fins que vegi la llum l’exemplar del Time Out Barcelona -de la mateixa editora que l’Ara– i més d’hora que tard comprovem que la llenya primera era resinosa i s’hagués consumit a l’instant.

I com que avui en dia els consumidors dels mèdia ens hem avesat a no trobar la finíssima línia que separa informació de publicitat, a ser informats de successos que si no han passat han fet que passin, o a entomar globus-sonda disfressats de notícia, la generació del dubte és del tot inevitable, a banda de saludable.

El dubte que segur no podrem resoldre ni en llegir l’exemplar del proper dimecres és, però, si la notícia del pressumpte plagi prové de font pròpia, és a dir, de les conclusions a que arribat el propi Nando Cruz després de dur a terme un minuciós anàlisi musical comparatiu o consultar diversos experts en la matèria, o si l'”espectacular semblança” entre els dos temes ha estat filtrada -subtilment o no- des d’alguna oficina de management ja bregada en l’art de fer passar salvatges pops per amorosos petaners.

Pay-per-read

Fa poques setmanes rebíem la notícia que un dels diaris emblemàtics a nivell internacional, The New York Times, havia decidit seguir els passos del Times britànic i apostar per una política de subscripcions en la seva edició digital. El lliure accés a tots els continguts digitals d’aquestes dues importants capçaleres d’informació generalista ha estat suprimit, doncs, de manera definitiva. Amb diferències, però. Mentre que el Times permet l’opció d’un passi de 24 hores per 1 lliura o la subscripció fixa per 2 lliures la setmana, el diari nord-americà permet 20 visualitzacions gratuïtes cada mes.

Durant la dècada dels 90 tots els rotatius tradicionals van anar donant sortida a unes incipients edicions digitals gairebé de manera irreflexiva, sense saber massa bé cap a on portaria tot plegat. El tren d’internet arribava d’aquesta forma a les redaccions d’aquest clàssic mitjà del treball periodístic. I aquest era un tren que no es podia deixar passar, tot i les moltes incògnites que obria tant des del punt de vista empresarial com en relació a les modificacions que podria comportar en les pròpies rutines de treball. Des d’aleshores, i en format majoritàriament gratuït, la informació que hem anat rebent en pantalla ha anat augmentant en quantitat i en complexitat alhora que s’incrementava de manera exponencial el nombre de visites, fins al punt que, hores d’ara, podem parlar ja d’audiències milionàries en qualsevol de les edicions digitals de les principals capçaleres mentre que es generalitza la davallada (o com a molt, el manteniment) en la quantitat de lectors de les respectives edicions impreses.

En aquests moments, els diaris, que -amb més o menys seriositat i rigor- centren els seus esforços exclusivament en el món de la informació, es troben que els ingressos tant per venda de l’edició impresa com per publicitat han anat baixant en els darrers anys fins al punt de veure’s insostenible l’actual model. Com diu la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, a Alguien paga por el acceso gratuito:

(…) a día de hoy las ediciones digitales de los grandes diarios se financian en su mayor parte gracias a los ingresos procedentes de la edición impresa, es decir, de la venta en quiosco y de la publicidad. Aunque crecientes, los ingresos por publicidad en las ediciones digitales están lejos de poder sostener un modelo que garantice el nivel de calidad alcanzado.

Alguns mitjans, com deia al començament, ja han optat per diferents mesures de pagar per llegir. No hauria de ser una mesura extranya per a la premsa escrita; al capdavall, des dels seus temps d’expansió durant el segle XIX, el diari ha necessitat sempre de la complicitat econòmica d’un lector que o bé ha hagut de pagar per l’exemplar que volia llegir o bé s’hi ha subscrit per tal de rebre’l de manera periòdica al seu domicili.

En el segle d’internet, però, limitar la lliure lectura de les informacions en pantalla no és una opció tan senzilla. ¿Com podria ser-ho quan l’empresari de premsa és conscient que amb el tancament de l’aixeta guanyarà uns quants milers de subscriptors, sí, però perdrà a l’instant milions de lectors i, per tant, capacitat d’influir massivament en l’opinió pública mundial? Pérez Oliva ho sintetitza a la perfecció:

El problema es que establecer barreras de pago en la edición digital comporta la pérdida automática de audiencia a través de Internet. Y en el mundo que viene, no estar en Internet puede significar simplemente dejar de ser. O al menos, dejar de ser relevante.

Podria donar la sensació que l’exemple iniciat pels influents diaris The Times i The New York Times serà l’espurna de la generalització immediata d’un o altre model de pagament en la resta dels grans mitjans de comunicació escrits. És probable que així sigui a mitjà termini. De moment, però, m’inclino més a creure en la generalització d’una mirada atenta a l’evolució de la rendibilitat d’ambdues experiències abans d’adoptar una decisió definitiva. No hi ha dubte que les dues capçaleres anglosaxones han avantposat la possibilitat de situar-se de manera privilegiada en una cursa que d’una o altra manera tots els diaris hauran de córrer per sobre del risc imminent de pèrdua de lectors que la mesura els haurà comportat.

I és que el risc és realment molt evident. La xarxa ha permès la instauració d’uns hàbits massius de consum del producte informatiu que no havien existit mai en el passat. Això ho sabem aquells que hem crescut en l’era pre-internet: els que afirmaven ser lectors asiduus d’algun diari no eren una gran majoria aleshores, i encara n’eren molts menys els que deien fullejar diversos rotatius amb l’objectiu de cercar la “veritat” en la diversitat. L’existència d’un preu en un producte no essencial en limitava òbviament el consum. Ara, però, tota la informació -ja no la d’aquell mitjà amb el qual et pots sentir més identificat sinó la que emana de les més diverses tendències- és a l’abast de pràcticament tothom en el món occidental. La immediatesa i la gratuïtat de cada clic han conduït a les milionàries xifres de lectors de què gaudeixen les edicions digitals dels grans mitjans de comunicació escrits.

Perquè parlem de lectors, és així? O més aviat, hauríem de parlar de visitadors? Potser és aquí finalment on trobem la mare dels ous, és a dir, no tant en la quantitat com en la qualitat d’aquells que accedeixen als continguts del teu mitjà. Mesurar la influència real que tenen els textos treballats a les redaccions en un bast magma d’accesos gratuïts executats no és tasca senzilla. En canvi, deixant de banda els evidents beneficis econòmics, la subscripció genèrica a un mitjà de comunicació o, millor encara, la subscripció a un article concret de qualsevol mèdia t’assegura interès allà on abans podia haver-hi només un fortuït clic de caducitat instantània.

La combinació d’aquests dos elements és probablement el que les edicions digitals dels principals mitjans de comunicació escrits d’arreu assajaran en un futur proper; és a dir, la cerca de la sostenibilitat econòmica del propi portal digital per una banda i, de l’altra, l’expansió de la seva influència en una opinió pública de qualitat també a la xarxa.

De fet, d’aquí a pocs dies sembla que tindrem a Europa l’establiment d’un model de pagament diferenciat del que han seguit els dos diaris a què he fet referència a l’inici del post. Segons escribia Albert Cuesta al diria Ara, a partir del proper dilluns 2 de maig, les nou principals edicions digitals d’Eslovàquia adoptaran una plataforma comuna de cobrament amb la qual per menys de 3 euros al mes el lector podrà consultar-les sense límit (veure A Eslovàquia totes les notícies es paguen). El 70% de la quantitat recaptada se la  repartiran els diferents editors segons el temps de visita que hagin aconseguit els respectius portals. Segons Cuesta, l’èxit d’aquesta fòrmula d’assumpció comuna de riscos podria ser adoptada en d’altres indrets del continent:

Tres dels diaris ja havien intentat, sense èxit, cobrar pel seu compte. Ara ho tornen a provar amb aquest nou teló d’acer digital, el primer del món que amagarà la majoria de les grans publicacions en un mateix idioma. Per poc que els funcioni, volen exportar el model de negoci a la resta d’Europa.

Haurem d’estar atents a l’adveniment -sembla que, tard o d’hora, imparable- d’una o altra fòrmula de pagament dels continguts informatius de les principals edicions digitals d’aquí i d’arreu. Però estarem els consumidors preparats pel canvi? Perdrem l’hàbit de la consulta compulsiva de notícies a Internet? Prioritzarem la gratuïtat a la qualitat en la nostra cerca d’informació a la xarxa? O pagarem pel que els mitjans tradicionals segueixen anomenant informació rigorosa i veraç? I si és així, exigirem amb la nostra subscripció la realització d’un producte de veritat rigorós i de qualitat?

D’aquestes incògnites, així com de l’apropament a d’altres maneres més o menys rentables de fer periodisme de qualitat a la xarxa, en parlaré en una propera entrada d’aquest blog.

I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.

Diumenge de reflexió

Els hàbits de consum han anat variant molt en els darrers anys. De la mateixa manera, el temps que la ciutadania dedica a l’oci ha augmentat de forma molt significativa. Això no obstant, diria que un fet quotidià s’ha mantingut força inalterable i semblaria gaudir encara de molt bona salut. Tot i el ritme vertiginós que ens envolta i del que participem activament, és curiós veure com el matí de diumenge seguiria conformant, com a mínim en bona part de la població més madura, l’instant setmanal de necessària pausa i reflexió.

En l’imaginari d’aquest matí dominical no hi pot faltar un esmorzar més complet, un cafè que primer fumeja però que se’ns sol refredar de tan relaxat que és l’àpat i, per suposat, el diari, el diari de diumenge, farcit de suplements i publicitat, però també d’informació que no deglutirem com sovint fem la resta de la setmana sinó que mastegarem, gens apressats, tot passant full rere full.

Potser per aquest motiu, resulta el moment ideal per llegir articles de fons que, fugint del ritme ferotge que imposa la immediatesa i l’espectacularitat en el món de la informació, aborden de manera pausada i amb la sempre necessària -i tan sovint oblidada- contextualització, els esdeveniments que han configurat l’agenda recent dels mitjans de comunicació.

Ahir, com a bon diumenge, vam tenir dos exemples interessants. Dos articles elaborats per dos periodistes i que feien precisament una mirada crítica a la manera com els mitjans de comunicació occidentals -molt especialment, els espanyols- han abordat aquests darrers dies la crisi japonesa.

El diari Ara, d’una banda, va publicar l’article d’opinió d’Iu Forn, Després del desastre res torna a ser mai més igual (per veure pdf cliqueu aquí), on el periodista afirma quelcom que no ha de ser sorprenent per gairebé ningú però que és bo de recordar:

Cada cop que hi ha una catàstrofe diferent a les anteriors es trenca definitivament la barrera que prèviament ja s’havia anat esquerdant amb les petites batzegades del dia a dia. El gran succés és un espectacle que dóna audiència, i per tant és un bon moment per aprofitar la confusió, saltar-nos un límit i situar-nos ja davant del següent, que caurà quan hi hagi un altre succés que sigui novetat.

Segons el periodista, cadascun dels precedents que han renovat la manera d’informar sobre successos tràgics o catàstrofes naturals han obert la porta a continues innovacions per a futures i novedoses catàstrofes. Per exemple, sosté Forn, en aquests moments els nostres ulls estarien tan avesats a rebre imatges de terratrèmols i tsunamis gravades en directe per videoaficionats  que cada vegada en demanaríem (i ens en donarien) més:

Un nou tipus de catàstrofe provoca interès, l’interès dóna audiència, l’audiència reclama material informatiu i els mitjans audiovisuals es veuen abocats a informar hores i hores perquè la competència també informa hores i hores. Al final tot plegat es converteix en una cursa de sensacionalisme buida de contingut.

Iu Forn ens explica que en la crisi japonesa -encara inacabada- ha existit, per un costat, una cursa contrarellotge per aportar noves dades (sovint especulatives) abans que la competència i, per un altre, un ball de xifres inflades que tindrien la seva base:

(…) en suposicions sense fonament perquè avui, dues setmanes després, encara és impossible donar xifres exactes. Per què van fer-ho? D’una banda, engrandir el succés sembla que justifiqui l’allau d’informació. De l’altra, hi ha por de no actualitzar la informació prou de pressa. Cada minut has de dir una cosa nova i si quan ha passat un minut no tens cap novetat, especules.

I finalment en tota difusió d’esdeveniments impactants com el que ens ocupa no hi pot faltar l’ús dels anomenats i mai prou ben definits “experts”. Forn ens posa l’exemple d’un catedràtic de física a qui l’informatiu del migdia d’Antena 3 va entrevistar el 17 de març -recordem, en plena efervescència de “lluites agòniques” i “èxodes a Tòquio”-, expert que va deixar anar perles com aquesta: “l’urani està en fissió”, o com aquesta altra: “el més probable és que en un termini d’un dia o dos, els reactors entrin en fusió i surti una enorme quantitat de radiació que probablement converteixi 100 quilòmetres a la rodona en una zona inhàbil per a la vida durant molts segles”. A parer del periodista:

Després hem descobert que aquest senyor, el que estava fent no era explicar, sinó aprofitar el moment per fer propaganda de les seves idees. Estàvem assistint al naixement d’un nou format: l’expert al gust del periodista. Vostè com el vol, a favor o en contra? Més apocalíptic o menys? Vol informar o vol fer pujar l’audiència?

L’altre exemple d’ahir diumenge és la crònica de l’enviat especial d’El Periódico al Japó i corresponsal a la Xina Adrián Foncillas, Entre la timidesa i el fragor, on ens aporta la complentària visió dels especialistes i mitjans de comunicació japonesos sobre el tractament de l’accident a la central nuclear de Fukushima 1 per part dels mèdia occidentals. Foncillas afirma que:

Al Japó indigna la cobertura internacional del desastre, per catastrofista i sensacionalista.

Però també que la indignació ha arribat a sectors occidentals:

La web Japan Quake Facts promet informar només sobre «fets» i demana ajuda per finalitzar «l’innecessari caos i por». Bona part de la comunitat espanyola al Japó s’ha organitzat al Facebook per denunciar els excessos de la premsa espanyola. Altres webs llisten errors i hipèrboles.

El periodista insereix en el seu article unes paraules de l’editor del The Japan Times que, com ja esmentava en el meu anterior post, exemplifiquen molt clarament la manera com un succés impactant com aquest pot deixar sorprenentment de ser titular principal en el moment en què la situació (encara que sigui crítica) no s’aguditza:

«Sí, molts mitjans han sigut irresponsables -opina Chris Betros, l’editor-. Alguns ni tan sols van arribar a les zones afectades. Els han interessat menys els milers de morts que la radiació i, cada vegada que aquesta baixa, es tornen a fixar en Líbia. Ni Fukushima és Txernòbil ni l’amenaça a Tòquio és real. Però parlar d’apocalipsi augmenta les vendes».

De totes maneres, tot i que Adrián Foncillas reconeix que la premsa japonesa es va concentrar en intentar difondre el que estava succeint a la planta nuclear de Fukushima sense caure en alarmismes gratuïts i que:

Amb la perspectiva que dóna el temps, el seu enfocament més assossegat no era erroni

no ha deixat de justificar els hiperbolismes que han sovintejat en els mitjans occidentals aquests darreres dies:

La central nuclear havia registrat dos incendis i una explosió. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El primer ministre, Naoto Kan, reconeixia el risc d’«una filtració més important» i estenia el radi d’exclusió. (…). Günter Öttinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts espanyols defensaven que la catàstrofe era imminent i inevitable. Corresponsals aguerrits en mil guerres feien les maletes, multinacionals llogaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, s’hi assemblava molt.

Llegit així, tot seguit, doncs potser sí que hi havia lloc per a l’alarmisme, com semblaria acceptar el periodista d’El Periódico. Ara bé, precisament avui, 28 de març, que se’ns està parlant de nivells de radiació (en xifres, que impacta més) 10.000.000 de vegades o -finalment- 100.000 vegades els nivells normals, cap dels principals mitjans escrits del país ho recull en portada ni en un trist racó. I tornant als dies de clímax de la crisi, mentre la premsa occidental devorava els titulars que emanaven de la seva particular lectura dels fets o que sortosament per a ells els proporcionava les declaracions d’algun gestor de la Unió Europea, la premsa japonesa evitava per tots els mitjans de no provocar el caos. Com explica en l’article de Foncillas un periodista de l’Asahi Shimbun:

«(…) Ens veieu molt tranquils, però l’amenaça nuclear ens terroritza i no seria gaire difícil que arribessin els desordres socials. Per aquest motiu, davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada»

Aquesta hagués estat una bona sentència final per arrodonir el necessari article d’autoreflexió d’Adrián Foncillas: “davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada”. Perquè la transcendència d’aquesta frase rau en el fet que atorga també als agents mediadors (en aquest cas, els mitjans de comunicació) una part important de responsabilitat vers la ciutadania. Llàstima, però, que Foncillas prefereixi sentenciar la seva crònica amb un paràgraf final -aquell que amaga sempre les línies que deixen especial petja en el lector- del tot diferent, fent recaure totes les culpes de l’actuació desmesurada dels mèdia occidentals sobre les espatlles de l’empresa Tepco, del Govern i dels ciutadans japonesos:

Va ser Tòquio qui va parlar de la crisi més important des de la segona guerra mundial. El Govern i l’empresa que gestiona la planta de Fukushima no són aliens a la falta d’informació i a la confusió. Els toquiotes que es van tancar a casa seva durant uns quants dies o que han buidat d’aigua embotellada les botigues malgrat els missatges de calma del Govern japonès no llegeixen premsa estrangera.

No sé pas, doncs, si en aquest article pressumptament reflexiu i ben òptim per a un diumenge de reflexió li haurà mancat finalment al periodista la distància i independència necessària per abordar sense peròs les “hecatombes”, “lluites desesperades” i “ofensives totals” amb què els gestors del seu propi diari van optar per obrir edició de manera absolutament lliure, sense més pressió que la que pot exercir la seva competència i, per tant, en l’exercici d’un acte sobirà de pròpia responsabilitat.