Per què podem enviar llibres a Trump?

(article publicat originalment a Media.cat)

Fa uns dies es va filtrar a la premsa una d’aquelles campanyes institucionals de foment de la lectura que, de tant en tant, plouen en aquest país. La campanya sorgia, en aquest cas, de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i, de seguida, va rebre a les xarxes l’«amable benvinguda» de professionals del món dels llibres i les lletres.

Les crítiques se centraven en tres punts: en el típic concurs públic que, oh sorpresa!, va a parar a mans de l’empresa de l’amiguet; en els 108.000 € de diners públics que costava la campanya; i en l’acció més «singular i atrevida», lògicament descartada a la fi: l’enviament al president dels Estats Units, Donald Trump, de llibres escollits per llibreters i bibliotecaris de la ciutat sota el lluminós lema open your mind.

Deixarem de banda la vessant de gestió i administració dels recursos públics així com els noms propis locals que n’han estat protagonistes i focalitzarem l’atenció, precisament, en el que havia d’esdevenir l’acció estrella i més mediàtica de la campanya, aquest lot de llibres que s’havia de dirigir a la Casa Blanca. Més en concret, en el context que afavoreix tant la gestació d’una idea d’aquest calibre com la sorprenent posterior absència de tallafocs mínimament crítics en les altes instàncies professionals.

I és que per tal que una acció objectivament prepotent i irrespectuosa amb tot un representant de la voluntat popular de l’encara primera potència mundial sigui plantejada seriosament per un equip de creatius publicitaris, acceptada i promoguda per l’àrea de cultura del consistori d’una de les ciutats de moda del planeta, i assumida –en primera instància– pel gremi de llibreters i gairebé per l’organisme que gestiona les biblioteques de la ciutat, vol dir que el camp de l’opinió pública està òptimament abonat en aquest sentit.

A ningú se li hagués passat pel cap enviar bibliografia a un líder com Barak Obama, per motius que ens resulten obvis. Però és que tampoc ningú s’hagués plantejat fer res semblant amb George W. Bush, un president dels EUA enormement criticat en el seu moment i a qui no poques vegades havíem tractat de «texà ignorant».

Per què ara sí, doncs? ¿Són la inherent impresentabilitat del personatge i la seva ideologia fastigosa el que explica que ens sentim amb el dret de recomanar públicament al senyor Trump unes quantes lectures des del nostre presumpte altar d’exquisit hàbit lector? ¿O més aviat ho explicaria el fet que –probablement, per primer cop en la història dels Estats Units– un president escollit a través de les mateixes regles de joc electorals sigui públicament i sistemàtica menystingut, si no ridiculitzat? ¿I no ho deu explicar també que darrerament els ciutadans ens hàgim avesat a què, amb absoluta normalitat, determinats exercicis de la nostra voluntat siguin qualificats –en cap cas, de manera innocent– d’«error inadmissible»?

Ningú millor per respondre aquests interrogants que Antonio Caño, director de El País, a través de l’editorial amb què va saludar amb el fervor esperable el triomf sense pal·liatius de Pedro Sánchez a les primàries socialistes. El titular ja ho diu pràcticament tot: El Brexit del PSOE. Però amb el següent paràgraf (en negreta, les paraules clau), el rotatiu de Caño remata a gol:

La propuesta de Sánchez ha recogido con suma eficacia otras experiencias de nuestro entorno, desde el Brexit hasta el referéndum colombiano o la victoria de Trump, donde la emoción y la indignación ciega se han contrapuesto exitosamente a la razón, los argumentos y el contraste de los hechos

Traduït: creiem en la sobirania del poble sempre i quan el poble exerceixi la seva sobirania de manera correcta. És a dir, creiem en la sobirania del poble sempre i quan NO voti Brexit, NO voti contra els acords de pau de Colòmbia, NO voti Trump, NO voti Pedro Sánchez a les primàries del PSOE… O, com també es diu en la resta del text editorial d’El País (negreta entre cometes), sempre i quan NO es deixi seduir pel «radical» Benoît Hamon (triomfador de les primàries del Partit Socialista francès), pel «populista» Jeremy Corbyn (actual líder del Partit Laborista britànic) o per la «demagogia conocida en Podemos o Trump», o per formacions com el PSOE que, amb Pedro Sánchez al capdavant, pateixen «confusión ideológica» i es recolzen en un «modelo de partido asambleario».

Ras i curt, no creiem en la sobirania del poble.

Que què hi tenen a veure El País i Pedro Sánchez amb el fet que no ens semblés fora de lloc enviar-li llibres a Mr. Trump? Aparentment, res. I, en realitat, tot.

Segons El País –i segons la immensa major part de la indústria de la comunicació massiva–, Trump, Le Pen, el Brexit o, en una altra escala, Melenchon, Iglesias, o el propi Sánchez, representen el triomf de la incultura, el triomf del poble illetrat que no és capaç d’atendre als arguments racionals i al contrast dels fets, el triomf del poble que es deixa portar per la rauxa i pels impulsos purament emocionals. Les mateixes actituds viscerals i irracionals que, curiosament, la pròpia indústria de la comunicació no només tolera sinó que explota fins a la nàusea quan del que parlem no és de comportament electoral sinó d’hàbits de consum.

Tot el que no visqui dins els marges d’allò que els Caño i companyia anomenen «moderació» tot i que no ho sigui (l’«extrem centrisme» de què parla Tariq Ali), rep el nom de «populisme». I, com a tal, el populisme no ha de ser tan sols objecte de rebuig i mofa sinó també, i sobretot, objecte de reeducació i reconducció pública.

Pescava a Facebook l’altre dia, precisament, una acurada definició del concepte, en especial de la intencionalitat que s’amaga rere el reiterat ús d’aquest mantra del populisme com a ésser diabòlic:

El concepte ‘populisme’ és imprecís però còmode i funcional. S’utilitza expressament per atacar la seva arrel terminològica: el populus. La demonització del populisme és, doncs, una excusa per tal de demonitzar al poble que, en un sistema realment democràtic, ostenta la sobirania i l’exerceix

El caldo de cultiu que gairebé ha permès que una barrabassada prepotent i arrogant com aconsellar lectures a un líder mundial democràticament escollit hagi estat a punt de consumar-se, s’ha estat llaurant des de fa anys i segueix llaurant-se a consciència, dia rere dia, en els altaveus mediàtics i, com a conseqüència, en l’opinió pública. El TINA (there is no alternative) thatcherià, la tecnocràcia presumptament neutra ideològicament (ara en podríem dir macronització) i fins i tot un cert despotisme il·lustrat, ja han estat completament assumits per la ciutadania de principis de segle XXI. Malauradament, és la certificació que hem integrat i fet nostre el discurs interessat que sosté que existeixen àrees de la vida que no poden deixar-se en mans de la voluntat popular. I aquesta és, en definitiva, la certificació de la renúncia del poble a ser allò que és, a ser allò que no pot deixar de ser mai i en cap cas: subjecte polític.

El coratge de liquidar la tertúlia

(article publicat originalment a Media.cat)

Puc afirmar amb joia que el meu consum de tertúlia mediàtica s’ha reduït dràsticament en els darrers temps. Hores d’ara, es limita a uns vint o vint-i-cinc minutets setmanals. En concret, a una part de la taula final d’Els Matins de TV3 del dimarts, dia que el meu horari laboral m’obliga a dinar molt més d’hora i molt més de pressa del que m’agrada.

Així que, amb l’excepció d’un analista convidat, que sol participar-hi de manera més irregular, les mateixes quatre cares acompanyen el meu dinar arrauxat del segon dia de la setmana: la Núria Solé i l’Empar Moliner com a moderadora i col·laboradora diàries, respectivament, i en Josep Lluís Carod-Rovira i el Nacho Martín Blanco com a tertulians fixos de la darrera taula del dia.

És encendre el televisor cada dimarts al migdia i que t’envaeixi una poderosa sensació de déjà vu.

Cares, experiència familiar 1

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. És que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debaten pràcticament sobre els mateixos temes.

Prenent com a exemple el global de sis dimarts consecutius (de mitjans de febrer a finals de març), en la darrera taula d’anàlisi d’Els Matins s’ha abordat amb escreix l’actualitat judicial (sentència del cas Nóos, cas Pretòria i cas Palau), encara amb més escreix la relacionada amb el Procés (“operació diàleg”, renovació del Tribunal Constitucional, reforma del reglament del Parlament, pressupostos de la Generalitat) i un parell de qüestions més puntuals, l’una també amb inevitables connexions amb el viatge a Ítaca (mort del líder del Sinn Féin, Martin MacGuiness, i desarmament d’ETA), i una altra, més de caire social, com l’autopercepció de noies i nois sobre les seves pròpies capacitats. Punt i final.

Repeteixo, aquest ha estat el menú ofert pels xefs d’Els Matins exclusivament en la part final de sis dimarts consecutius i el que, per tant, m’ha tocat degustar. No és impossible, és clar, però sí ben poc probable, que en els vint-i-quatre dies laborables dins d’aquest interval que he faltat a taula, la carta de plats hagi patit una sacsejada temàtica… ni tan sols mínima.

Temes, experiència familiar 2

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. I no és només que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debatin pràcticament sobre els mateixos temes, que també. És que, a més a més, aquelles cares repetides que aborden temes reiterats empunyen les mateixes armes i se situen en les mateixes coordenades ideològiques dins del camp de batalla.

Imaginem Nacho Martín Blanco donant el seu parer sobre l’«operació diàleg». El veieu? Doncs ara, poseu-hi la cara d’en Carod i, passats uns segonets –poquets, de debò, no en calen més– la de la Moliner. Seguim el joc i anem incitant cadascuna de les cares a participar de la resta del frugal menú temàtic: la reforma del Tribunal Constitucional, el cas Palau, la reforma del reglament del Parlament, els pressupostos de la Gene i va, fotem-hi tota la carn a la graella, el senyor MacGuiness i, és clar, la fi definitiva d’ETA.

Són faves comptades.

Trinxeres, experiència familiar 3

És una evidència que el «gènere” de la tertúlia copa des de fa anys gran part de la programació televisiva i radiofònica tant als mitjans de titularitat pública com als de la privada. El tertulià professional Joan López Alegre en parla precisament en el seu recent llibre Hablar de todo y no saber de nada. Per a López Alegre les raons del seu creixement, primer, i de la continuïtat en la seva hegemonia, després, les trobem sobretot en el fet que per a uns mitjans de comunicació en crisi –en una època de clar retrocés del pastís publicitari–, i davant la sempre complicada tasca d’omplir hores i hores de programació:

las tertulias son un chollo: un producto económico y (…) que garantiza audiencias altas e interacción en las redes

I aquesta ganga ha conquerit de manera abassegadora les graelles de ràdio i tele ibèriques promovent precisament entre la seva audiència l’experiència familiar, el déjà vu a què em referia a l’inici: la presència reiterada d’unes mateixes cares i unes mateixes veus, una oferta temàtica extremadament limitada i centrada fins a l’abús en la política institucional i, com a colofó, un debat basat en la confrontació –més educada, en uns casos, més barroera, en la majoria– ideològica.

La irrupció de noves formacions polítiques amb representació parlamentària, en aquella més que incompleta interpretació del concepte de pluralitat, ha afavorit l’ampliació del ventall ideològic de les tertúlies fins a nivells més concordants amb la realitat social. I això és, en si mateix, positiu. Però no només la «radicalitat» ideològica –fa quatre dies, inexistent en l’arena mediàtica– s’ha apuntat al carro de la tertúlia. Hores d’ara, fins i tot veiem veritables crítics del gènere i dels totòlegs professionals exercint de tertulians amb certa regularitat. Al cap i a la fi, ja se sap, si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi, intenta fer sentir la teva veu i influir l’audiència des d’aquella tribuna on es parla de tot allò que toca parlar encara que no se’n tingui ni la més remota idea.

L’error garrafal, però, és creure que més enllà de fer sentir la teva veu (ideologia) particular, exerciràs una influència notable en l’opinió pública. En un panorama mediàtic darrerament atrinxerat fins a la nàusea, ja no és que el gènere de la tertúlia no aporti res al necessari camp del contrast públic de parers de tota societat democràtica; és que, encara pitjor, cronifica l’estigmatització i el prejudici i desdenya l’únic element que hauria de tenir valor en qualsevol debat argumentat: l’argumentació.

Sí, per als mitjans la tertúlia resulta una magnífica ganga: entreteniment pur i dur disfressat de neguit informatiu i de cost ridícul.

Per als seus consumidors, però, és un veritable càncer. Ens fa més i més petits i més i més selectivament sords. Més ridículs. I, definitivament, més perillosos.

La pregunta és òbvia. Qui serà el primer amb coratge per exercir la seva responsabilitat (social) i assumir el risc (empresarial) de liquidar les tertúlies d’una santíssima vegada?

Transcendir la política… quina por!

(article publicat originalment a Media.cat)

Ja el tenim aquí. El multimilionari populista, racista i misogin que de cap de les maneres podia guanyar les eleccions el primer dimarts després del primer dilluns de novembre de l’any passat és ja el 45è president d’Amèrica (com els agrada anomenar el seu país als estatunidencs… i, incomprensiblement també, a periodistes de casa nostra).

I tal i com va passar aquell dia, amb l’Inauguration Day han tornat a la palestra les manifestacions de col·lectius ben diversos als Estats Units, i també a d’altres indrets del món, en contra d’aquesta realitat. Una realitat que, per incòmoda, dolorosa o fastigosa que sigui, és producte d’exactament les mateixes regles de joc que van entronitzar Barack Obama fa 4 i 8 anys o George W. Bush en fa 12 i 16.

Ha tornat la indignació i, amb ella, certa superioritat moral d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres que prefereix llençar un paorós crit el cel davant l’adveniment del diable –o la diablessa, potser aviat, pocs quilòmetres al nord– enlloc de com a mínim autoflagelar-se per la seva col·laboració, per activa o per passiva, en la globalització del capital i de la pobresa i en el desemparament de les cada cop més voluminoses classes subalternes.

Si hi ha res que sorprenents fenòmens com el de Trump posen de manifest de manera crua és la urgent necessitat de fer política. En majúscules! De la política entesa, no com a tasca exercida –i/o calculada– per uns quants il·lustrats en qualsevol dels escenaris institucionals i guinyols mediàtics, sinó entesa com el que realment és, com a quelcom consubstancial a tot individu –ésser social de mena–, com a activitat constant no delegada de deliberació, confrontació, decisió i generació de nova realitat en comunitat i per a la comunitat.

És per això que em va semblar particularment aberrant l’editorial de Vicent Partal del passat divendres, en què el protagonista no era pas Donald Trump sinó el nostre tema del moment (un altre déjà-vu, sí, què hi farem!): el nou pimpampum entre els dos grups parlamentaris independentistes al voltant d’aquest posicionament polític fet sil·logisme que supedita la celebració d’aquell “referèndum o referèndum” a l’aprovació dels pressupostos. I deia això el director de Vilaweb:

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera. (…) Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política.

Resumint-ho, que en la història dels països hi ha moments en què simplement cal fer política, i d’altres, en canvi, en què la transcendència del moment concret del país exigeix –vet aquí un curiós joc de paraules– que la política sigui transcendida.

Vàries coses em neguitegen d’aquest text. La primera és aquest subjecte «país» que sembla posseir entitat i història pròpies (tot i que ja imagino que l’autor es refereix al territori i la seva gent) i que, per tant, de la seva etapa vital concreta en dependria si al seu interior toca desenvolupar-hi o no activitat política. L’altra, és aquesta oposició tàcita entre l’exercici de la política per a la gestió més rutinària del dia a dia –recordem el «simplement» i el «molt poc important en comparació a…»– i l’absència de política per a qualsevol «pas de gegant» que hagi d’afrontar aquesta entitat superior. I la darrera és el còctel de les dues anteriors i l’exposo amb un parell o tres d’interrogants:

Com podem mai plantejar anar més enllà de la política tenint en compte que som, en essència, animals polítics? Com podem, especialment, plantejar-nos fer «passos de gegant» com a col·lectivitat sense que hi intervingui la política? Com podem acceptar, ni que sigui inconscientment, que existeix cap entitat, diguem-ne, suprahumana, que posseeix una mena de ritme biològic, o destí, que la duu a construir realitat nova, present nou sense intervenció de la comunitat, per tant, de la política?

Sí, ja ho sé, tot plegat són qüestions molt filosòfiques que transcendeixen –aquí sí– l’objectiu veritable de l’article d’en Partal, molt més mundà, que era condemnar la batalla egoista particular de cada formació, referint-s’hi amb el terme «política» per comptes d’aquell que popularment coneixem com a «politiqueig». Paradoxalment, però, tot i l’interès per al bé superior que sembla que tenim al tombant i que ara i aquí ens imposaria anar més enllà de la política, en Partal des de la seva tribuna d’opinió no fa altra cosa que política pura i dura i, seguint el seu propi raonament, poc elevada: pressionar bàsicament una de les parts perquè cedeixi en la seva legítima pretensió política (ideològica) tot acceptant la legítima línia roja política (també, ideològica) de l’altre contendent.

Doncs sí, ja tenim el multimilionari populista, racista i misogin convertit en «cap del món lliure». I tots ens estirem dels cabells. Efectivament, a la Casa Blanca ja regna el populisme, aquest terme de naturalesa poc precisa que, malgrat això, potser no erraríem massa si el descrivíssim com el màxim exponent d’aquella tendència a la política que transcendeix la política, que sobrepassa aquella tasca contínua de fer i crear nova realitat en comunitat, que fins i tot va més enllà –ara ens ho diuen tothora i n’encunyen fins i tot un nou terme– de la veritat. O què passa? Què és una falsedat afirmar que portem anys sent víctimes precisament d’unes polítiques, oficialment no populistes, implementades per unes quantes entitats suprahumanes –d’aquestes que semblen tenir ànima pròpia i destí gravat sobre papirs– sense que hàgim tingut la possibilitat de discutir-les i decidir-les?

El llenguatge, especialment el que s’empra i es repeteix amb regularitat als mitjans de comunicació, no és que no sigui asexuat, és que és capaç de generar per sí sol una realitat nova que pot ser assumida de manera majoritària, fins i tot unànime, independentment de si és o no veraç. I no podem deslligar els Trumps i Le Pens nauseabunds d’una realitat que hem anat i seguim acceptant dolorosament: la renúncia, conscient o inconscient, d’aquests animals socials que som, a discutir, posar en dubte i crear en comunitat; la renúncia, en definitiva, a fer política col·lectiva absolutament de tot, a tot arreu i en tot moment; i, per contrast, l’acatament de la gran política –sempre transcendida– que emana dels ritmes biològics d’un fons monetari, d’un banc central, d’una unió de nacions dominada per una nació (o per uns quants creditors)… o d’un país.

Res no ha de ser forçosament d’una manera determinada. Cap model d’economia ni cap unitat monetària són indiscutibles. No hi ha res que toqui o que no toqui (per molt que vint-i-tres anys ens ho hagin fet integrar en el subconscient). Res no és neutre ni mancat d’intenció. La realitat humana, però, sí que és transcendent. Està sempre per decidir i l’anem creant nosaltres. Se’n diu política.

I la política no es pot transcendir. Mai dels mais. Tampoc –per no dir, encara menys– quan, com diu Vicent Partal, presumptament ens plantegem fer el «pas de gegant» de proclamar la independència –com era allò de la postveritat?– «a tot estirar el setembre de 2017».

Nosaltres, la veritat

(article publicat originalment a Media.cat)

Ciutadans, ciutadanes!

Sapigueu que, des de fa pocs mesos, viviu sotmesos al règim de la postveritat.

Segurament ja ho haureu notat (i si no, no patiu, que ja us ho fem notar nosaltres): des del 23 de juny d’enguany, data en què la ignorància mudada de sufragi va optar per una il·legítima resposta a una temerària consulta amb pregunta binària a les Illes Britàniques, sou malaurades víctimes de la dictadura de la postveritat.

Però per si aleshores no n’estàveu massa convençuts, segur que la lamentable elecció del nou president dels Estats Units –que no pot ser el nostre president, com us vam mostrar a través de sorolloses manis a la tele i us seguim mostrant en reiterats semàfors vermells a la premsa hegemònica– us ha ajudat a foragitar la darrera ombra de dubte. Definitivament, sí, aquella estranya coïssor que el vostre cos experimenta enguany per primer cop (i si no, no patiu, que ja us la fem experimentar nosaltres) disposa com a representació gràfica d’un concepte enganxós com el de “postveritat” i d’una diàfana definició:

“Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”.

L’elecció de “postveritat” com a terme de l’any pel diccionari Oxford de la llengua anglesa i, amb ella, la seva popularitat, ha arribat ben oportunament per revelar-vos de manera clara, desorientats ciutadans, els factors que expliquen que una absoluta impossibilitat a banda i banda de l’Atlàntic hagi estat a la fi, i sorprenentment, possible. I sobretot, per recordar-vos que, de cara a un nou futur diabòlic –poseu-li vosaltres mateixos la fesomia–, el prefix que converteix qualsevol fenomen en impossible no pot desaparèixer en cap dels casos, ni tan sols en el d’un procés d’elecció nítidament democràtic.

Els que hi entenem de tot plegat us fem saber que la postveritat que ha causat els shocks del Brexit i de Trump és un terme que aglutina la mentida i la propaganda, el populisme que cerca atraure les masses desafavorides amb receptes simples, conceptes enganxosos i definicions diàfanes, i unes potents xarxes socials que recullen aquest explosiu còctel i el converteixen en viral.

Que el contingut de la flamant postveritat que us expliquem us resulta estranyament familiar? Per si de cas, fugiu de la temptació de recordar el vostre comportament electoral previ al Brexit, a l’adveniment de Trump (o a la victòria del “no” als acords de pau de Colòmbia). No us tortureu rememorant aquella exemplar actitud basada en el contrast de les diverses línies editorials dels mitjans de masses, en l’examen minuciós de tots els programes dels partits polítics o dels plantejaments plebiscitaris, en el modèlic arraconament de l’emotivitat i dels propis prejudicis, en definitiva, en la incansable i tossuda cerca de la realitat objectiva abans d’emetre el vostre vot.

Infligir-vos una tortura comparativa d’aquest calibre podria dur-vos a dubtar, en primer lloc, sobre l’autenticitat d’un enganxós concepte que, curiosament, no ha aparegut fins aquest fatídic any que ja s’acaba, no pas abans. I, en darrera instància, i això seria més seriós, a dubtar que la democràcia sigui sempre i en qualsevol circumstància, com no ens cansem de dir-vos, un fi en si mateixa.

Ciutadans, ciutadanes!

Podeu ignorar de manera incauta aquesta postveritat amablement amenaçadora i insistir en estressar la democràcia amb més decisions errònies. Però segur que recordeu el que deia Groucho (i si no, no patiu, que ja us ho fem recordar nosaltres):

Aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc d’altres.

Que no sigui que a la màniga hi ocultem d’altres formes d’organització social per proposar-vos, encara més restrictives i tutelades que la que porteu gaudint d’un temps ençà, però igual de vàlides i beneficioses –si no més– per als que posseïm –per als que som, de fet– la veritat.

 

Posem que parlem del Born

(article publicat originalment a Media.cat)

Un parell de dècades enrere, en temps analògics, una estudiant universitària va proposar-se com a experiment viure tot un any exercint vaga activa de consum de mitjans de comunicació. La idea, copsar en acabar l’assaig el grau real de desconnexió respecte la matèria informativa i publicitària que havia aconseguit. Diria que la noia vivia en una ciutat del Canadà o dels Estats Units, però no recordo si la seva motivació tenia res a veure amb la carrera que cursava ni com s’ho va fer, a la pràctica, per viure del tot desendollada, especialment davant d’una publicitat exterior tan summament invasora de l’espai públic. Malauradament, en desconec també el desenllaç i les conclusions que en va treure, si és que a la fi en va poder treure cap de valuosa.

El que és evident és que plantejar-se un experiment similar en un hàbitat mínimament social seria un sense sentit en l’actualitat. Si ja devia resultar impossible en un entorn urbà abstraure’s completament de la càrrega informativa, publicitària i de relacions públiques dels missatge massius i unidireccionals de l’època, imaginem-nos ara la voluntariosa vaguista de consum mediàtic envoltada d’individus vint-i-quatre hores activament connectats.

Al cap i a la fi, tots acabem sentint campanes. Tant en temps de preeminència d’aquell missatge massiu vertical sobre audiències passives i també massives, com en l’actual panorama multimèdia, multi-veus i multi-audiències. Amb major o menor distorsió, l’essència d’allò que passa o d’allò que diuen que passa t’acaba arribant d’una manera o altra. És per això que errem absolutament el tret quan, per exemple, mesurem el nivell de censura als estats anomenats democràtics tot comparant-lo amb els dels règims dictatorials, és a dir, seguint el patró binari i simplista: llibertat de premsa = no censura / no llibertat de premsa = censura. Perquè és la major o menor exposició mediàtica de la realitat i la seva anàlisi qualitativa l’únic que pot determinar si el fenomen descrit ho ha estat de manera prou ajustada –ens movem pel tram de la informació– o si en canvi resulta, bé ofegat –caminem aleshores pel tram de la censura– o bé amplificat –ara transitem pel de la propaganda–.

No ho sembla, però això va del Born. Però no va ni de censura ni de propaganda… ni, llastimosament, d’informació. Això va d’una altra cosa. Va del Born com a exemple del que des de fa força temps és, per a mi, una trista deriva en l’esfera del debat públic. Això va de reduccions a l’anècdota i també, sí, d’escaramusses entre compols de divers signe en aquest camp de batalla virtual en què sembla que s’ha de dirimir la cosa aquesta de l’“hegemonia cultural”. Però per sobre de tot, va de desconnexions, de desconnectats, per ser més precisos; de desconnectats estructurals més els que aniria ocasionant, sovint per fatiga, la presumpta deriva a què faig referència.

Intentaré no enfangar-me en els fets per tal de no soterrar els dos interrogants nets i simples que llenço al final del text.

Aquests darrers dies ha pres gran protagonisme mediàtic la controvertida exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” oberta a la ciutadania el passat 18 d’octubre al Born Centre Cultural. El motiu principal de la polèmica: la instal·lació a l’exterior de l’antic mercat de l’estàtua decapitada de Franco i la de la Victòria, intenció que ja es va conèixer a principis d’agost quan La Vanguardia la va fer saltar a la llum pública. Per a uns, promotors inclosos, un primer pas i una positiva sacsejada en el necessari camí de la recuperació de la memòria. Per a d’altres, una provocació i una ofensa als qui van lluitar contra el franquisme així com una clara voluntat de desvirtuar una altra memòria, la de la desfeta de 1714. I des del primer dia i fins a la descavalcada i trasllat final de Caudillo i Victòria, capes i capes d’expressiu art efímer ciutadà sobre les escultures de la discòrdia que han conmogut de manera especial la Fundación Francisco Franco.

Com sabem, les tribulacions d’un Generalísimo de bronze i sense cap han rebut especial atenció mediàtica: articles i editorials a la premsa convencional i digital, enquestes, tertúlies i portades dels líders de la comunicació als principals magazines radiofònics i televisius i, sobretot, una encesa dialèctica, per dir-ho de manera immerescudament amable, a twitter, aquesta eina de debat públic, posicionament i “postureig” cada cop més anècdotica –per endogàmica–, paradoxalment elevada de manera creixent a categoria.

En definitiva, unes quantes jornades d’intercanvi d’hòsties quasi unànimement mediàtiques, si parlem sense embuts. Jornades d’ús discrecional del concepte “memòria”, de tant en tant defensat fins i tot amb sòlida argumentació però sempre amb vehemència. Jornades plenes de conceptes i missatges ratificadors, reafirmadors, revalidadors, confirmadors i tots els sinònims que vulguem afegir per descriure la intensa activitat masturbadora de raons i prejudicis de cada claca militant.

Però posem que, efectivament, existeix la següent deriva.

Posem que la fugaç ressuscitació de Francisco Franco al Born és un bona mostra de la mena de debat de què en essència es nodreixen les xarxes socials i, per contagi, els mitjans de comunicació convencionals.

Posem que xarxes i mitjans tendeixen a esdevenir quasi en règim de monopoli l’espai per a la confrontació política diària o, millor dit, per a l’exhibició o teatralització non stop de la confrontació política.

Posem que, com que les grans línies directrius sobre el futur real dels meridionals que s’han traçat una mica més al nord són del tot irrevocables, l’única batalla possible entre ideòlegs es juga en el vaporós terreny de la “supremacia cultural”.

Posem que, passada la primera onada de renovació en el debat públic que les xarxes han possibilitat, ens trobem de nou en una flamant cambra estanca, resultat de la irrupció per substitució i/o superposició d’una nova classe d’influencer, potser més acadèmica però tan corporativista i militant com sempre, si no més.

Posem que, en paral·lel a l’imparable creixement de les desigualtats, el fum que desprenen núvol, estudis i platós s’allunya sense fre de les caques canines de les voreres que trepitgem o esquivem, si tenim sort, dia rere dia.

Posem que el percentatge de desconnectats, bé de manera inconscient, bé de manera activa com l’estudiant universitària de l’experiment, resulta en realitat abassegadorament superior al dels sorollosos –narcisistes?– endollats.

Posem, per acabar, que aquests “posem que” són versemblants. Doncs, ara sí, ara venen –així, sense diacrític– els interrogants. El preocupant, en primer lloc:

Per a qui parlem?

I per cloure, l’inquietant:

Qui ens escolta?