Com es construeix un casino

A les 8 del matí del 22 de febrer, mentre alguns encara ens trèiem les lleganyes dels ulls, Jordi Basté, en el seu davantal “EuroVegas? M’ho pensaria” asserenava aquells esperits escessivament convulsos pels sis o vuit casinos que, d’entrada, havien de ser el plat fort del macro complex lúdic i d’oci que pretén instal·lar el magnat Sheldon Adelson en territori espanyol:

Fals. Avancem: Sheldon Adelson va parlar ahir de només 2 casinos en tot el complex. Dos. I a més en Sala Martín ahir afegia: “jo no vull aquest complex si es demana poder fumar, perquè això el que faria és que els restaurants de la ciutat de Barcelona o de les rodalies on es faci aquest macro complex la gent aniria en massa a fumar en aquests restaurants i deixaria buits els restaurants de la resta del país; per tant, jo no vull aquestes obres si a més es demanen prevendes fiscals”. Tant el president Mas com el conseller Mas-Colell ho van deixar clar la setmana passada: “es complirà la llei”. I també avanço: res de fumar

Són sens dubte unes paraules tranquil·litzadores per aquella part dels seus aproximadament 400.000 oients que des de l’inici poden haver mostrat reticències, bé de caire ètic, davant la instal·lació a casa nostra d’una multinacional del joc i la perversió, bé de caire legalista, per la possible instauració d’un règim laboral i fiscal que semblaria apropar-nos més a les ciutats sense llei del far west que a les repetidament esmentades ciutats del coneixement.

Objectiu primer de l’editorial d’El Món a RAC1, doncs, assolit. Atenuació de les postures contràries a partir d’arguments esgrimits pels màxims responsables polítics de Catalunya, per la primera -o única- autoritat en ciència econòmica de Catalunya i per un dels dos principals líders d’opinió de les ones catalanes.

Però com diria en Basté, avancem. Vejam què més deia el popular periodista en el seu davantal d’ahir:

Ahir Catalunya, en una reunió llarga, posava el seu granet de sorra -ara, de seguida, us donaré més dades- però, tot i que serà molt complicat i que ara Madrid encara té uns quants metres d’avantage, Catalunya ahir va fer un pas important. És un projecte faraònic, amb una inversió bilionària, amb milers de llocs de treball -ahir Esperanza Aguirre deia que la meitat dels madrilenys deixarien d’estar a l’atur-. Segur que molta gent s’hi posicionarà en contra, i caldrà explicar-ho bé quan toqui i a qui li toqui, però en època de crisi ja hi ha xifra de creació de treball directe, no indirecte, treballs directes: 120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte. És perquè com a mínim els escèptics inicials -aquí un present- ens ho comencem a pensar

En tot canal de comunicació -i la ràdio no n’és una excepció- és important el contingut del missatge. En aquest cas, la simple lectura de la transcripció de la segona part de l’editorial de Jordi Basté és suficient per adonar-nos que la voluntat asserenadora de l’inici ha estat substituïda per una clara determinació persuasora al voltant dels beneficis del complex. Hi ajuda, a més, i no poc, la introducció de la sempre efectiva dialèctica Madrid-Catalunya.

Però per la pròpia naturalesa del mitjà, per l’absència de components visuals i, sobretot, per la ràpida caducitat del missatge emès en la memòria del oient, en ràdio encara és més transcendent la manera com dius el que dius que no pas el que dius en sí mateix. Ràdio és sinònim de ritme no monòton de locució, de silencis expressius, de mots i conceptes accentuats i repetits o, a la inversa, atenuats i difuminats en el discurs. Si escolteu amb atenció el text us n’adonareu que, per a l’emfatització d’aquella part del missatge que ha de romandre sí o sí en el cervell de l’oïdor, el conductor del programa realça els conceptes apropiats per mitjà de:

• l’augment de la intensitat de la veu: “faraònic” (el projecte), “bilionària” (la inversió), “milers” (llocs de treball)
• la repetició (“treball directe“) i la seva confrontació amb el concepte oposat (“no indirecte“)
• la masticació gairebé sil·làbica: “120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte“

I si a la pròpia essència del missatge i a les esmentades tècniques radiofòniques dirigides a potenciar-lo li afegim el clàssic recurs de situar-se (aquell que parla) en el posicionament contrari al sentit previ de les seves paraules, el concepte de per sí destacat adquireix ja una força persuasora colossal:

És perquè com a mínim els escèptics inicials -aquí un present- ens ho comencem a pensar

Aquest és el posicionament de Jordi Basté en El Món a RAC1 del 22 de febrer. Més endavant, en la mateixa edició de l’espai, Basté ens actualitza la situació de les negociacions entre la Generalitat i el magnat nordamericà en aquest sentit:

• comunica que s’han trobat els terrenys ideals per a la instal·lació d’Eurovegas (bàsicament a Viladecans), terrenys que compleixen el requisit de l’empresa inversora de trobar una ubicació allunyada de l’aeroport en no més de 24 minuts
• informa sobre el fet que el propi Barça podria també sortir-ne beneficiat de l’operació perquè podria desempallegar-se de les 40 hectàrees que té inutilitzades a la zona des de l’època de Josep Lluís Núñez
• repeteix les dades d’inversió (entre 15 i 18 bilions -amb ‘b’- de dòlars i 120.000 llocs de treball directe)
• reitera que la Comunitat de Madrid d’una -Basté dixit- “Esperanza Aguirre que va de sobrada” se situa encara per davant de Catalunya
• destaca altra vegada que “només” hi hauria 2 casinos. Ens parla també de diversos resorts, alguns hotels, molts cinemes, alguns teatres, el centre d’operació logística del Cirque du Soleil a Europa i el centre de convencions més gran i amb més capacitat del sud d’Europa. Més amagadet entre tota la pompa inversora, també ens esmenta que hi haurà “alguns” camps de golf, probablement dos de grans

És cert que Basté no silencia alguns dels problemes legals que pot comportar la possible instal·lació d’Eurovegas a Catalunya, concretament, en matèria de salut (Adelson vol que s’hi permeti fumar), de menors (Adelson vol que la canalla pugui passejar pel recinte però sense entrar als casinos) i mediambientals (els terrenys “ideals” que s’han ofert a Adelson formen part de la zona d’influència del Parc Agrari del Delta del Llobregat).

Altre cop, però, reapareix a escena l’art de la difuminació d’allò sobre el que no cal distreure’s en excés. Amb la prèvia inclusió d’un -sempre efectiu captador d’atenció- “per cert”, Basté ens parla sobtadament de dates de decisió de la ubicació per part del magnat (abans de l’estiu), de treball immediat, i d’inici de l’operativitat del complex (any 2015). Dit d’altra manera, que el projecte, amb o sense reticències, va fent camí.

També és cert que el popular presentador no defuig el debat de fons entre partidaris i opositors al complex. Dues opinions contraposades sobre els beneficis de la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ens dibuixen la dimensió de la qüestió, arguments que Basté recull i sintetitza tot defensant la conveniència del debat social:

Es un tema molt recurrent aquest, i de gran debat, i està molt bé que hi hagi debats, clarament. Un debat on es mesclen molts conceptes, és a dir, el model de país, un, evidentment; un altre, la crisi i les possibles solucions laborals que pot tenir un macroprojecte com aquest; el tema de les excepcions siguin fiscals siguin laborals; i evidentment, també, el tema mediambiental perquè hi ha una part d’aquesta zona que seria clarament de conflicte amb l’ecologisme

Llàstima, però, que aquest necessari debat de fons sigui immediatament bandejat per la mateixa veu que l’acaba de promoure. I és que, després de la llarga presentació del macro projecte, de l’anàlisi de la problemàtica que suscita i de l’aparent crida a debatre’n la qüestió, El Món a RAC1 decideix que la perdiu ja ha estat convenientment marejada i que només hi ha temps per anar de cara a barraca. La prova?: la pregunta sobre la qual el programa pretén finalment encetar una profunda controvèrsia en els seus milers d’oients:

L’Eurovegas: a Catalunya o a Madrid?

Això és així i punt

És de sobres conegut que els mitjans de comunicació de masses estableixen quin ha de ser el nostre menú de conversa o de discussió. Ells són els qui marquen els temes d’actualitat sobre els quals giraran gran part de les tertúlies improvisades en l’aturada laboral a l’hora d’esmorzar o durant el sopar familiar. Altrament dit, com que tot allò que no configura l’agenda informativa de la gran majoria de mitjans no existeix, simplement no formarà part de cap debat social.

Sense deixar d’atribuir a aquest fet la importància que es mereix, el tractament a El Món a RAC1 sobre Eurovegas del qual us he parlat és un bon exemple d’un altre dels trets característics dels mèdia massius. Els mitjans corporatius determinen sobre què hem de parlar els ciutadans, sí, però encara més important, vehiculen la manera com hem de pensar sobre el que parlem.

Com hem comentat tantes vegades, el manejament -diguem-ne- poc honest de l’actualitat informativa no es caracteritza en les dites societats occidentals democràtiques per aquell tractament groller i directament fals que distingeix els règims dictatorials. En el nostre món hem de parlar de subtil, de fina, de gairebé imperceptible manipulació.

Per aquest motiu -i ho podem veure molt clarament en l’exemple d’avui- és sempre necessari que, en aparença, no se’ns hagi alliçonat. El missatge no pot desprendre un evident tuf d’adoctrinament. El missatge massiu ha de semblar recollir tots els fils que deriven de la informació, ha de semblar que ens proporciona tots i cadascun dels angles necessaris per construir el nostre lliure posicionament, ha d’aconseguir que l’audiència percebem de manera inconscient que la pluralitat ha estat radiografiada, que no se’ns ha amagat res, en definitiva, que hem estat tractats com a adults.

En el tractament d’algunes informacions molt específiques, com en el cas que ens ocupa, de manera més o menys grollera ha d’acabar aplicant-se la màxima d’”això és així i punt”. Eurovegas estava destinat des de l’inici a formar part d’aquest menú mediàtic sobre el qual calia no només parlar-ne sinó sobretot parlar-ne amb esperit positiu.

Hi ha hagut i segueixen havent-hi, sens dubte, articles d’opinió i posicionaments editorials contraris a l’establiment d’un macro complex com aquest. El diari Ara, per exemple, parlava en la seva edició d’ahir d’Eurovegas, un model equivocat. El passat 31 de gener, l’historiador Andreu Mayayo escribia en el seu blog de Público Las Vegas a Catalunya: proposta indecent i carregava contra el projecte d’aquesta manera:

En aquesta olimpíada de ludòpates, ja no cal disfressar els negocis amb l’esport, la pau o la fraternitat universal, a Las Vegas els diners s’injecten directament a les venes i sovint hom queda penjat (endeutat) per a tota la vida.

O també al diari Ara en la seva edició d’ahir, 23 de febrer, l’escriptor Sebastià Alzamora destacava a Congratulations, Mr. Adelson la manera com es vendrà a la ciutadania catalana una proposta d’evident caire lúdic i que a Madrid s’esbombaria:

Sin complejos , com diuen per allà. En canvi, si pel que sigui s’acaba construint a Catalunya, es tractarà d’un pulquèrrim negoci de “places hoteleres de qualitat” que encaixaran d’allò més bé amb el nostre immaculat model turístic

Però ni el diari ‘progre’ Público ni el jove -i encara no prou massiu- diari Ara marquen tendència a casa nostra en aquests moments. El color que domina el panorama polític a nivell estatal és rotundament blau, de la mateixa manera que de blavós podem titllar el que predomina en les nostrades institucions. Per tant, aquesta subtil instrucció de la ciutadania cal cercar-la en els mèdia més propers a la línia ideològica o als interessos econòmics i estratègics que regnen en l’actualitat.

D’una banda, tenim la maquinària sòlida i la constància inesgotable dels mitjans propietat del Grupo Godó, bàsicament de La Vanguardia i de RAC1. De l’altra, els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, com he apuntat en posts anteriors, han patit en els darrers mesos una clara derivada cap a un tractament informatiu “responsable”, és a dir, simpàtic a ulls de les actuals autoritats.

A banda de l’exemple ja introduït d’El Món a RAC1 cal fer notar que el principal mitjà radiofònic privat de Catalunya ha anat fent un seguiment força minuciós de les evolucions del projecte Eurovegas a Catalunya. De fet, el passat 31 de gener, aprofitant que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, acudia als estudis de la cadena per donar detalls de l’afer d’Spanair, Jordi Basté li preguntava al final de l’entrevista per l’interès que tenia la Generalitat en el projecte proposat pel magnat nordamericà. La resposta literal del conseller va ser aquesta:

Li diré que nosaltres no tenim cap interès específic en el projecte. El que sí que tenim és l’interès d’estudiar una proposta que es posa damunt la taula que sabem que existeix i que ajudaria a crear molta ocupació. I això és el que estem estudiant. Res més, eh? Però a partir d’aquí no hi ha cap altra concreció, ni per part nostra, per descomptat, ni per part de qui hauria de fer la inversió

En canvi, per als encarregats de la cadena de fer una síntesi -que no una transcripció literal- de les paraules del conseller, sembla que era necessari vestir millor les seves declaracions. Aquest que exposo a continuació és, sens dubte, un missatge més ben empaquetat, més políticament correcte i que el signaria, de ben segur, el propi Lluís Recoder. La llàstima és que algunes de les següents asseveracions no sortissin en cap moment de la boca del conseller:

“No tenim cap interès específic. És una proposta que ajudaria a crear ocupació. Apostem per una economia industrial que es doni suport al talent. Aquest país té un notable PIB pel sector serveis, i el turisme. Estem en l’obligació d’estudiar-ho. Això no vol dir que faci aposta pel coneixement en la indústria tradicional.”

I és que de vegades és convenient clavar una petita empenteta -sempre a fi de bé- per assolir aquesta veritat immutable de l’”això és així i punt”.

Pel que fa al diari bandera del mateix grup de comunicació, l’interès per Eurovegas ha estat màxim des de bon començament. Ho proven les -a dia d’avui- 77 entrades que es comptabilitzen en la seva edició digital, així com el fet que quan d’altres mitjans encara parlaven escadusserament del projecte, La Vanguardia ja hi destinava redactors concrets a fer-ne el pertinent seguiment.

A partir dels següents titulars de l’esmentat diari podem fer-nos una mica la idea de la importància cabdal de la “gota malaia” en la informació massiva, és a dir, del continuu, del constant bombardeig en la difusió d’aquelles informacions que han d’acabar figurant sigui com sigui en el menú del debat social a què fèiem referència a l’inici. Tot comença amb unes primeres peces que beuen -lògic, d’altra banda- d’agència, però això sí, envernissades amb uns impactants titulars que ajudaran a fer bullir l’olla:

Catalunya también quiere ‘su’ Las Vegas (25 de gener, Europa Press)

Catalunya recalca su interés en el proyecto EuroVegas y pide no caricaturizar el asunto (31 de gener, Europa Press)

La Generalitat busca terrenos de 200 hectáreas para construir un Las Vegas (31 de gener, ACN)

El Gobierno quiere el macrocomplejo de ocio pero respectando la legalidad (31 de gener, EFE)

Tot seguit, s’introdueix un treball més especialitzat de la redacció del mitjà, amb nous i interessants complements, amb els quals s’incideix d’una manera més enèrgica en l’objecte de la informació. El primer enllaç que veureu és un article d’opinió que signa Ramon Suñé, un dels redactors que participen en l’elaboració de la tercera peça que us exposo:

¿Qué son 200 hectáreas? (11 de febrer, Opinió de Ramon Suñé)

El proyecto de Eurovegas reabre el debate sobre la creación de un puerto franco (16 de febrer, Jaume V. Aroca)

Mas-Colell vincula la ubicación de la base europea del Cirque du Soleil a la del proyecto EuroVegas (16 de febrer, Ramon Suñé / Justo Barranco)

El Govern y el magnate Sheldon Adelson se reúnen para hablar del EuroVegas (21 de febrer, Redacció)

El Govern ofrece unos terrenos en Viladecans para instalar el Eurovegas (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Los terrenos que ayer visitó Adelson están casi íntegramente en Viladecans y alcanzan el mar, justo entre el aeropuerto y el mar (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Aguirre confía en atraer Eurovegas a Madrid (22 de febrer, Luis Izquierdo)

I finalment, arriba la bateria imprescindible dels més potents i mediàtics articulistes, això sí, sempre amb la presència d’alguna veu díscola, indispensable per a una eficient pàtina de pluralitat. Fixeu-vos bé en els quatre articles d’opinió. En el primer, Las Vegas del Llobregat, publicat ahir 23 de febrer, la veu díscola és la de Susana Cuadrado, la qual aborda de manera seriosa una de les qüestions centrals en tot aquest assumpte, el model econòmic de país que volem a Catalunya. Hi veureu exposició de pros i contres i, és veritat, un cert escepticisme en l’acceptació d’aquest projecte:

Sería lamentable comprobar que si se acepta Eurovegas es por falta de alternativas o de objetivos económicos ambiciosos, productivos y perdurables.

Per contrast, comprovem l’evident to d’alliçonament que desprenia un altre article publicat en la mateixa jornada. El debate sobre Eurovegas el signa el director del diari centenari, José Antich:

Desconozco, como casi todos, qué acabará haciendo Sheldon Adelson con su dinero y su inversión de 15.000 millones de euros, pero si es cierto –como señalaron ayer miembros del Gobierno catalán– que la partida está abierta y no hay una decisión definitiva entre Catalunya y Madrid, juguémosla sin complejos, dispuestos a ganar, y exijamos al Gobierno español unas normas legislativas comunes para que no se acabe convirtiendo en una subasta sobre quién se salta más leyes. Y dejemos de lado el modelo de país, que no depende del señor Adelson.

I per finalitzar, atenció als dos articles d’avui, on ja sense cap mirament, es desautoritza qualsevol debat de fons al voltant de la instal·lació d’una mena de Las Vegas a Catalunya. Francesc-Marc Álvaro parla directament de trastorns mentals dels catalans a Delirio catalán, ya tocaba:

Los catalanes somos especialistas en abrir debates dispersos que tienden al delirio y que acaban por convertirnos en una sociedad incapaz de hablar sin perder los papeles. El proyecto de Eurovegas provoca una discusión pública digna de ser atendida por los psiquiatras.

I per part de la mediàtica Pilar Rahola, a Eurovegas y la longaniza qualifica els catalans de “sobrats” per negar el debat sobre la qüestió i titlla les opinions contràries (senyal que hi ha debat?) de “bajanades”:

Tenemos 700.000 parados, una ingente recesión y unas expectativas complicadas, y ya estamos echando a patadas a uno que plantea la inversión del siglo. ¿No deberíamos estudiarlo seriamente antes de decir algunas tonterías? Deberíamos, pero este país es así de estupendo, cuanta más hambre tiene, más ata los perros con longanizas.

Grupo Godó a banda, també des de la tele pública el debat sobre la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ha estat abordat des d’una òptica eminentment positiva. En teniu un gran exemple, en la classe d’economia que el nostrat gurú en la matèria, Xavier Sala Martín, va impartir el passat 16 de febrer en el programa Divendres d’en Xavi Coral o bé en l’espectacular “publireportatge” de gairebé 7 minuts de durada (minut 5:04 al 11:57) que també TV3 va dedicar al projecte en el Telenotícies Migdia del passat 22 de febrer.

La primera pedra

No sabem finalment què passarà amb Eurovegas. No sabem quina serà la decisió de Sheldon Adelson. El que sí que sabem és que, des de l’inici, els mitjans propers a la línia político-estratègica de l’actual govern de la Generalitat han apostat fort per no deixar passar -i que sobretot no ho fem l’audiència- aquest tren carregat de milions i d’immillorables expectatives laborals i vitals que encarna Mr. Adelson, de qui Antoni Bassas ens explicava en el TN que és un:

(…) jueu que ha donat molts milions a la defensa i promoció de l’estat d’Israel. Ara, a més a més, ha adquirit notorietat perquè està essent gran finançador de la campanya republicana, sobretot del candidat Newt Gingrich. Diu que financia un conservador perquè està -cito textualment- “espantat” per la política socialista que diu que practica el president Obama

De res serveixen advertències poc sospitoses de provenir -com diria Francesc-Marc Álvaro- de deliris que han de ser tractats pels psiquiatres, com les que ahir mateix llençava el webpolicial a la llum pública:

Les estadístiques policials de la capital del Joc i l’oci a Las Vegas mostren l’altra cara d’una de les ciutat més conegudes dels Estats Units, i ara model per la possible Eurovegas a instal·lar en alguna zona de l’Estat Espanyol. Les dades policials mostren una tendència de creixement exponencial dels delictes contra les persones i contra les propietats, així com les circumstàncies idònies per cometre delictes de coll blanc i blanqueig de capitals.

De poc serveixen les paraules de l’alcalde d’El Prat, Lluís Tejedor, a qui, tot i ser d’ICV, difícilment se’l podria acusar d’arrauxat o de “sobrat” -Rahola dixit-, i que en aquest àudio publicat en el web de l’Ajuntament afirmava amb contundència que:

Nosaltres no hi juguem. La nostra ciutat està compromesa amb valors i tenim un model i el nou model ni la crisi ens ha d’enlluernar ni baixarem la guàrdia. Per tant, això no ho permetríem mai

I d’encara menys les declaracions d’un -il·luminat?- Roberto Saviano, autor de l’impactant ‘Gomorra’ i perseguit per la Camorra napolitana i a qui, molt probablement, se li hauria de concedir un cert crèdit quan ens adverteix en aquest twitt llençat ahir:

@robertosaviano Si aprueban el Eurovegas (Las Vegas de la UE), Cataluña se convertiría oficialmente en el centro de reciclaje mafioso de Occidente

Vet aquí, doncs, com es posen els primers fonaments d’un casino. No són pas de ciment ni formigó. Però en són tant o més sòlids i, sobretot, tremendament necessaris.

Tot per un clic a La Vanguardia.com

De vegades hi ha circumstàncies que t’obliguen a actuar d’urgència. Els que heu navegat amb anterioritat per aquest blog haureu comprovat que habitualment els meus posts no vénen marcats estrictament pels ritmes que imposa l’actualitat de l’agenda mediàtica ni són causats per un sobtat i arrauxat impuls. Avui, però, en faré una excepció.

Aproximadament a les 11 d’aquest matí, l’edició digital de La Vanguardia adreçava als gairebé 67.000 seguidors del twitter la següent piulada:

Muere abatido en Siria el prestigioso periodista del @nytimes Anthony Sahid bit.ly/zBCQuR

Quan passant el ratolí per sobre de l’enllaç insertat per La Vanguardia en veieu l’URL comprovareu que la notícia ha estat arxivada a la secció d’internacional i amb un titular que, tot i ser diferent, conserva la seva essència: el fet que un prestigiós periodista ha estat abatut a Síria (és de suposar que en els combats que hi tenen lloc):

 http://www.lavanguardia.com/internacional/20120217/54255978298/muere-abatido-en-siria-un-premiado-periodista-de-estados-unidos.html

Tot canvia, però, quan decideixes clicar l’enllaç proporcionat. Aquests que us exposo són el títol i el subtítol de la informació inserida per La Vanguardia.com:

ANTHONY SAHID

Muere en Siria un premiado periodista de Estados Unidos

Las tropas del régimen del presidente Asad desoyen la resolución de condena de la ONU y siguen con las masacres en diversas ciudades

Com veiem, la paraula clau de la notícia de La Vanguardia pateix aquí una misteriosa desaparició. Ni rastre del més que descriptiu participi “abatut” ni rastre tampoc de l’especificació de la causa del decés ni en el titular ni el subtítol. L’interrogant irresolt obliga a cercar la resposta en el cos de la informació. La solució, en el segon paràgraf:

Al parecer Shaid se encontraba viajando de regreso a Turquía cuando sufrió un ataque de asma.

Dit d’altra manera, informació maliciosament falsa la proporcionada per La Vanguardia via twitter.

Però fem una ullada a tot el cos de la notícia. Aquest és el text sencer (sense títol ni subtítol) de la informació que prové de l’agència alemanya de notícies DPA i que ens proporciona La Vanguardia:

Internacional | 17/02/2012 – 10:47h

Damasco/Estambul, 17 feb (dpa) - El periodista estadounidense Anthony Sahid, de 43 años y varias veces premiado por su información sobre Cercano Oriente, murió en Siria, donde preparaba un reportaje para el “The New York Times”, diario para el que trabajaba desde 2009, informa la agencia de noticias DPA.

Al parecer Shaid se encontraba viajando de regreso a Turquía cuando sufrió un ataque de asma.

El fotógrafo Tyler Hicks, que le acompañaba, llevó el cadáver de su colega hasta la frontera con Turquía. Shahid y Hicks entraron sin premiso del gobierno de Damasco en el país y viajaron desde Turquía, para informar de las actividades de los desertores.

En ocasiones viajaban a pie, a veces a caballo por las montañas fronterizas. Shahid, un estadounidense de raíces libanesas, estaba considerado uno de los mejores periodistas especializados en Cercano Oriente en lengua inglesa. Por sus informaciones sobre Irak tras la invasión de Estados Unidos fue distinguido en dos ocasiones con el premio Pulitzer.

El año pasado, él y tres de sus colegas cayeron en manos de la tropas leales a Muamar al Gadafi en Libia y tras varios días capturados y sufriendo maltrato fueron liberados.

El régimen desoye la resolución de la ONU y sigue la represión

Indiferentes a la condena al régimen por parte de la Asamblea General de la ONU, las tropas sirias prosiguieron hoy su ataque contra los bastiones de protestas y, según los activistas, atacaron la ciudad de Homs con fuego de artillería, informa DPA.

En la provincia de Deir as Sour se han registrado combates entre el Ejército y dos grupos de desertores. Un miembro de las fuerzas de seguridad fue abatido, según la fuentes.

Un joven civil murió en un control de carreteras por disparos. Para el hoy por la tarde (local) está previsto que de nuevo se realicen protestas masivas bajo el lema “resistencia del pueblo”.

El lema de la convocatoria da la idea de que el movimiento de protestas, en vista de la falta de apoyo por parte de la comunidad internacional, quiere ser más fuerte que la resistencia armada.

La Asamblea General de la ONU condenó el jueves la violencia continua por parte del régimen desde marzo de 2011. No se trata más que de un acto simbólico, pues las medidas de presión sólo pueden ser adoptadas por el Consejo de Seguridad, donde hasta la fecha China y Rusia han ejercido su derecho a veto en este asunto.

Vista la primera estafa als milers de seguidors de @LaVanguardia és obvi que creix l’interès en furgar una mica més en la notícia. Primer de tot, una qüestió fonamental: la identitat del periodista mort. Segons La Vanguardia, el prestigiós professional del The New York Times es diu Anthony Sahid, però com podrem comprovar en un veloç accés al seu propi web aquest resulta no ser el seu veritable nom.

Desemmascarada la complicada incògnita i acordat definitivament que el periodista mort a Síria s’anomenava Anthony Shadid, comprovarem que el qui per a La Vanguardia era Sahid tant en el tweet com en el primer paràgraf de la notícia, passa a anomenar-se Shaid en el segon i Shahid a partir del tercer paràgraf. Tot i que no devien quedar massa més combinacions possibles, cap de les formes que adopta el cognom del malaurat periodista en l’edició digital del centenari diari del Grupo Godó no es correspon amb la realitat.

Estafa i error per triplicat a banda, abordem la darrera qüestió de la sucosa informació (si és que, hores d’ara, podem seguir anomenant-la informació): què hauria empès als responsables de l’edició digital de La Vanguardia a convertir dues notícies inconnexes en una de sola?

D’acord, segons sembla, Anthony Shadid estava preparant un reportatge per al The New York Times sobre tot el que darrerament està succeint a Síria, però de la simple lectura de la peça deduïm que, primer, la mort no només no hauria estat violenta sinó que semblaria haver-se ocasionat per un brot agut d’una malaltia crònica i, segon, aquesta es produeix en un desplaçament i succeeix a Síria com podia haver-ho fet a Turquia, destí final -semblaria- del viatge.

Imagino, però, que per als responsables del portal de La Vanguardia aquesta mort no era prou glamurosa per a un doble premi Pulitzer. O potser la notícia en sí no era prou atractiva com perquè se li concedís el premi de la repercurssió mediàtica en solitari i creguessin que mereixia ser inclosa en un paquet informatiu d’extrema actualitat com són els esdeveniments de Síria. O potser, qui sap?, potser la fi justifica els mitjans i de vegades ja està bé que pugui planar el dubte de si un règim mediàticament abjecte ha comès un altre crim horripilant. O potser…

Massa ‘potsers’, massa errors provocats per la immediatesa, massa males arts, massa ‘masses’ a La Vanguardia.com.

El que sí que no admet cap mena de dubte és la total intencionalitat de La Vanguardia en la cerca imperiosa d’aquell clic automàtic i irreflexiu dels seus 67.000 followers a partir d’un redactat voluntàriament fals en un tweet que, ara, després de conèixer a fons la notícia, tinc el gust de recordar:

Muere abatido en Siria el prestigioso periodista del @nytimes Anthony Sahid bit.ly/zBCQuR

Tant de bo pogués afirmar amb rotunditat que aquesta particular visió de l’exercici periodístic és una excepció en aquest diari digital.

————————————————————————————–

NOTA: insereixo a sota l’enllaç a la mateixa notícia proporcionada per altres tres rotatius de renom i que no han caigut en les males pràctiques del diari del Grupo Godó. Els tres, amb més o menys intensitat, parlen exclusivament del personatge, de la seva biografia, i en cap cas no ens hi actualitzen les darreres maldats del règim d’Assad. També és interessant tenir en compte que El País publica la informació en l’apartat ‘Cultura’ i que El Mundo ho fa en la secció de comunicació ‘Medios’. Quant al tercer mitjà, The Guardian, veureu que s’hi explica amb més detall la malaltia crònica que patia el periodista:

El País: Muere Anthony Shadid, periodista dos veces ganador del premio Pulitzer

El Mundo: Fallece el galardonado periodista estadounidense Anthony Shadid

The Guardian: Anthony Shadid, New York Times reporter, dies in Syria

Whitney Houston com a símptoma

12 de febrer de 2012. Fa unes hores que la veu de Whitney Houston s’ha apagat definitivament als 48 anys. I el corresponsal de TV3 als Estats Units, Antoni Bassas, apareix davant les pantalles del televisor amb un posat compungit i seriós per relatar-nos els detalls del fatal decés de la cèlebre intèrpret afroamericana.

Són les tres de la tarda del diumenge, hora de màxima audiència familiar, i el TN Migdia connecta en directe amb el popular periodista català en “exili” nordamericà. Hora de Washington?: les 9 del matí. Preguntat sobre la investigació policial que s’està duent a terme a l’hotel on ha mort la cantant, Bassas ens informa:

Whitney Houston estava allotjada a l’hotel Beverly Hilton de Los Angeles per assistir aquest nit a la festa dels Grammy. Fins i tot, dijous a la nit havia actuat improvisadament en els assajos d’una festa prèvia a la gala d’aquesta nit, però aquesta nit algú del seu entorn ha picat a l’habitació, ha vist que no contestava, ha cridat a emergències, un metge l’ha trobat morta a la banyera, ha certificat la seva mort, la mateixa ambulància s’ha endut el seu cos per a l’autòpsia pertinent enmig d’un eixam de càmeres perquè la notícia de la mort de Whitney Houston ja donava la volta al món. Un portaveu de la policia de Los Angeles estava essent molt cautelós preguntat pels periodistes, materialment assetjat, sobre les circumstàncies que havien rodejat la desaparició de la cantant.

Portaveu de la policia de L.A.: la vam trobar sense vida, es va intentar fer maniobres de reanimació -desafortunadament sense èxit- i cap a les 3.55 de la tarda Whitney Houston va ser declarada morta a l’hotel Beverly Hilton. Tenim detectius a dalt que estan començant ara mateix la investigació per determinar la causa de la mort.

A. Bassas: El web TMZ publica que no han trobat droges il·legals a l’habitació, sí medicines amb recepta i que no hi havia senyals que hagués estat prenent alcohol. I és que als 48 anys d’aquesta cantant -una mort, per tant, prematura- obliguen a recordar que havia patit diverses addiccions. El mateix any 2002 havia declarat: “Sóc la meva millor amiga i el meu pitjor enemic”. Adéu a una veu, una veuassa, descoberta com tantes altres quan era una nena al cor de l’església on cantava gòspel, una veu que ja ha passat a la història del pop.

La informació es completa amb un vídeo repàs de la vida de la cantant de quasi dos minuts de durada.

Minutatge total de la notícia de la mort de Whitney Houston al TN Migdia d’ahir?: 4 minuts i 15 segons (del 32:52 al 37:07). I el que és més important, se li atorga un tractament formal de notícia preeminent (s’emet en la segona part del Telenotícies tot just després de la pausa publicitària i just abans del bloc d’esports), i se la dota d’una càrrega emotiva en el relat -tant verbal com visual- dirigida a penetrar amb força en el telespectador.

El fet luctuós -i indubtablement mediàtic- s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 quilòmetres de la seu de la corresponsalia que TV3 regenta als Estats Units d’Amèrica. La distància, però, no va ser obstacle perquè totes les llars catalanes poguéssim compartir els nostres plats d’arròs de diumenge amb la sentida emoció per tan preuada pèrdua i, sobretot, amb la serenor que produeix saber que la mort no semblaria haver-se originat en el consum -il·legal i poc educatiu en horari familiar- de cap menyspreable estupefaent.

De l’emotivitat a la desgana

Mentrestant, a 1.880 quilòmetres de Barcelona, a 2 hores i 40 minuts de viatge, la capital de Grècia era a punt de viure una altra d’aquelles jornades històriques en l’esdevenir d’un estat i, molt més important, en el de la seva ciutadania. Després dels -aparentment poc rellevants- dos dies consecutius de vaga general, el país hel·lènic es preparava per donar o no via lliure als nous ajustos socials, unes retallades que, no ens confonguéssim, no han estat pactades amb -sinó dictades per- Brussel·les i el Fons Monetari Internacional.

El TN Migdia -potser per evitar possibles indigestions en el sagrat àpat dominical- va dedicar-li al destí dels grecs uns valuosos 33 segons (minut 11:51 a a 12:24). Uns remarcables 33 segons de periodisme -diguem-ne- d’obligat compliment i de quasi instantània caducitat. Ho provaria el fet que, u, s’opta per aquell tractament televisivament pobre a què hem fet referència en diverses ocasions (veu en off des de plató sobre vídeo amb imatges del discurs a la nació ofert pel primer ministre grec la nit anterior i els preparatius policials per a la previsible jornada de protesta davant del parlament grec); dos, la notícia s’aborda aproximadament a la meitat de la primera part de l’informatiu, allunyada, per tant, dels extrems, sempre més potents en capacitat d’influència mediàtica; i tres, la notícia malviu enmig d’altres informacions televisivament pobres: s’enllaça sense cap mena de tall ni retorn a plató amb les manifestacions contra les retallades protagonitzades el dissabte en un altre país ben allunyat de les nostres llars (Portugal).

Fem una ullada, però, al redactat de la notícia en boca de la seva conductora, Agnès Marquès:

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos. Des de primera hora del matí s’han reforçat les mesures de seguretat al voltant del parlament en previsió d’enfrontaments després de dos dies de vaga general. Es preveu que a primera hora del vespre el primer ministre s’adreci als 300 diputats del parlament per demanar el ‘sí’ al pla d’ajustament.

Dèiem que aquests eren 33 segons d’un periodisme sense ànima destinat a provocar un àgil trànsit intestinal en els telespectadors. Alerta, però! No només el format triat n’afavoreix la veloç digestió; l’ús de mots i idees positives que hem anat escoltant repetidament i sistemàtica en d’altres informacions del mateix caire actua d’immillorable digestiu:

• Se’ns recorda que la sobirania grega no està en dubte: les mesures han estat PACTADES AMB Brussel·les i l’FMI
• Les mesures són sens dubte positives: PERMETEN que el país surti de la VIRTUAL FALLIDA
• Per boca del primer ministre se’ns ofereix, és cert, una alternativa al sacrifici social. Quina?: el CAOS

A les 14:41 minuts del diumenge 12 de febrer l’informatiu televisiu català de referència ens actualitzava des de Barcelona el que succeïa i succeiria durant tota la jornada al bell mig de la capital de Grècia. Després de dos dies seguits de vaga general al país, davant d’una jornada que es preveia transcendental per als seus ciutadans, davant del temor al possible contagi en la zona euro de les conseqüències d’un eventual refús del parlament grec a les mesures proposades, davant de tot això la nostra televisió pública no hi tenia destinat cap enviat especial.

En conseqüència, no ha existit cap aproximació a la veritable naturalesa, a la gravetat de la votació que tindria lloc en el parlament hel·lènic, cap explicació de què significaria una Grècia sobirana abocant-se a la fallida, cap micròfon per escoltar la veu del queixós ciutadà ni cap càmera per emmarcar-lo en un merescut primer pla.

Tuitaires contra el tractament informatiu

Al vespre es van reproduir les mateixes actituds. Quan les xarxes socials feia hores que bullien amb el relat minuciós de la batalla campal que s’estava produint al centre d’Atenes, de manera inexplicable el Telenotícies Vespre de TV3 va decidir obrir l’informatiu amb l’atropellament mortal de dos ciclistes a una carretera de Balaguer, al qual va dedicar poc menys de 3 minuts de programa (minut 1:36 a 4:26).

En canvi, la jornada d’enfrontaments entre manifestants i la policia als voltants de la plaça Sintagma d’Atenes (que continuaven aleshores) va merèixer un total de 2 minuts 8 segons d’informació (minut 4:27 a 6:35). Va consistir, en primer terme, en una imatge fixa en directe del Parlament grec locutada des de plató per la conductora del TN, Agnès Marquès, la qual va tornar a recordar-nos la naturalesa pactista -no d’imposició externa- del paquet de mesures portades a votació:

(…) són imatges en directe, d’un espai que ara per ara la policia controla fa tot just uns minuts després que durant tota la tarda hi hagi hagut concentració de protesta, moments de forts aldarulls, enfrontaments amb la policia contra les retallades socials pactades amb Brussel·les que s’estan debatent just aquesta hora a l’interior del Parlament

Tot seguit, de retorn a plató, l’altre conductor de l’espai, Joan Carles Peris, va també tornar a recordar a la -potser excessivament oblidadissa- audiència el caràcter eminentment positiu del paquet de mesures pactat:

El debat és viu, mentrestant a l’interior del Parlament. L’aprovació de les mesures d’austeritat permetrien a Grècia rebre 130.000 milions d’euros, no fer suspensió de pagaments i seguir a l’Eurozona

I un darrer vídeo final amb imatges proporcionades per agència tant dels disturbis com de l’interior del Parlament grec i amb la locució -no ‘in situ’ sinó des de Barcelona- del redactor d’internacional, Josep Noguer, de la qual en destaquem la frase que va concloure el redactat i que ens proporciona una càrrega informativa brutal:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

La frase de Noguer no permet el sorgiment del dubte. Davant un ‘no’ que significa el caos, el ‘sí’ a les noves i doloroses retallades socials significa per a la ciutadania de Grècia una hipoteca de quatre dècades de no res. Això sí, la pandèmia -pressumptament- s’atura aquí, a 1.800 quilòmetres de la nostra riba del Mediterrani.

Per contrast, i sense tornar-hi a entrar en profunditat, el mateix TN Vespre d’ahir va reeditar la categoria preeminent de la notícia de la defunció de la cantant Whitney Houston que ja havia mostrat en l’edició del migdia. Un total de 3 minuts 43 segons d’informació sensiblera (minut 13:17 a 17:00), altre cop obrint i tancant bloc informatiu -que sempre en reforça l’atenció- i fent treballar de valent altra vegada -i en diumenge- el corresponsal Antoni Bassas, el qual va tornar a connectar en directe des de Washington per actualitzar-nos la situació de la investigació de la mort que s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 de la capital dels EUA.

Va ser, doncs, aquest tractament diferenciat de les dues grans notícies del diumenge, però també la minsa -o nul·la- actualització de la informació provinent d’Atenes per part dels dos canals d’informació ininterrompuda de TV3 i TVE (canal 324 i el Canal 24 horas, respectivament), el que va encendre des del vespre fins a la matinada els ànims de molts tuitaires que havien anat seguint les informacions proporcionades ‘in situ’ via twitter per periodistes com ara David Bou, corresponsal del Setmanari Directa a la capital hel·lènica.

La indignació de bona part de la xarxa requeia sobre el col·lectiu periodístic dels grans mitjans de comunicació del país a qui acusaven de sotmetre’s, no a la rabiosa actualitat que proporcionava des de fa dies Grècia, sinó a les directrius dels organismes econòmics supranacionals i als seus portaveus polítics de Brussel·les.

Al cap i a la fi, poc després de la mitjanit d’ahir es va fer evident que no es tractava tan sols de potents protestes al carrer sinó d’una veritable dissidència en el sí del Parlament, com ho demostra el fet que 46 dels 300 diputats del Parlament grec (un 15% de la cambra) van trencar la disciplina de vot oposant-se a les mesures imposades, cosa que els ha comportat l’expulsió de les respectives formacions. Ens imaginem una situació similar al Congrés dels Diputats?

La no innocència de l’assentament del focus

Diuen que tota comparació és odiosa. Ho és. Sovint, però, és també ben significativa. El tractament -a TV3, però també als informatius de TVE- de les dues notícies destacades del diumenge d’ahir fan pal·lès la transcendental importància de tenir o no focus mediàtics permanents en diversos indrets del globus i, alhora, la no innocència en la tria d’on situar-los.

Suprimides les dues corresponsalies que TV3 tenia a l’Amèrica Llatina i al Marroc, la televisió pública catalana manté amb vida en l’actualitat les de Washington, Londres, Brussel·les, París, Jerusalem i Pequin. Dit d’altra manera, manté la seu a casa del gendarme global i a la de qui el rellevarà en un futur, manté la que se situa en el punt més calent del planeta, més la de la capital financera i les de dos dels principals centres de decisió de la política econòmica europea.

A Grècia no hi tenim focus permanents. No n’hem tingut ni n’hi tindrem mai. Però tampoc no hi hem desplaçat cap reporter de la casa, cap especialista en política econòmica, cap redactor d’internacional per cobrir una setmana que ja es preveia que seria densa i especialment interessant des del punt de vista informatiu. 1.800 quilòmetres separen Barcelona d’Atenes. Poc més de 1.200 separen la capital grega de la corresponsalia de Jerusalem, regentada per un Albert Elfa que se’n va fer un tip d’anar i venir d’El Caire o Tunísia durant l’esclat de la primavera àrab. Però no, Sintagma no és ni ha estat Tahrir. O potser sí i, per això, ha estat millor obrir i tancar l’objectiu de pressa i corrents.

La mort de Whitney Houston ha estat un símptoma més d’on se situen els centres de poder del globus, d’on sorgeixen les directrius dels titellaires globals que, transformades en informació, han d’arribar convenientment i puntual a les passives audiències d’arreu. La mort de Whitney Houston haurà aconseguit un pic alt de potència mediàtica en el dia d’ahir però amb el temps s’anirà esvaint fins a restar el que d’essencial trobem en la vida de tot artista: la seva herència creadora.

Per contrast, l’aprovació de les mesures d’austeritat aprovades ahir al Parlament grec sota la mirada justiciera dels mercats no haurà merescut més que un parell d’informacions desganades; però en canvi, la inevitable validació del nou rescat significarà, no per a un ens sobirà d’Europa sinó per a uns quants milions de ciutadans europeus, una condemna a quaranta anys més d’esclavatge.

En la sentència final de Josep Noguer en el petit bloc dedicat a la crisi grega hi subjau, doncs, el perquè del tractament voluntàriament esbiaixat de la informació i voluntàriament mancat de proximitat emotiva entre notícia i telespectador. Recordem-lo:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

No és el contagi de la fallida el que els fa més por als països susceptibles de seguir el camí hel·lènic. El veritable temor és que el tòrrid clima social, el descontrol als carrers i la pluja de còctels molotov, saltin fronteres i s’encomanin a societats que superen amb escreix el percentatge de desocupació de Grècia, societats que entomen dures i incessants retallades, societats que són a les albors de patir reformes laborals “extremadament agressives”.

Fred siberià en els informatius

Per a la matinada de dijous es preveu l’arribada a Catalunya d’una glopada de fred siberià que podria allargar-se tot el cap de setmana. Les previsions d’homes i dones del temps apunten fins i tot a una situació excepcional i al possible assoliment de registres mai vistos. Metereològicament parlant, doncs, s’albira una pausa en aquesta mena de perpetuu estiuet de Sant Martí en què semblem instal·lats.

A la tebior -a voltes, caloreta- del termòmetre atmosfèric durant la tardor i el que portem d’hivern, però, no li han correspost valors equivalents en el clima social. En aquest apartat, la temperatura a casa nostra no ha deixat de caure de manera imperceptible però sense interrupció des de finals de la passada primavera. El resultat?: evidents símptomes d’hivernació en una ciutadania que ha anat entomant com un veritable autòmata tots i cadascun dels anuncis de “dolorosos però inevitables ajustos pressupostaris” i el reguitzell de dades poc tranquil·litzadores que arriben sobre la nostra economia (les darreres, més recessió i nou sostre del nivell d’atur). En aquest sentit, el #siberiana2012 que ha triomfat a twitter harmonitzarà per uns dies temperatura ambiental amb la cerebral.

En el Salvados del passat diumenge, Jordi Évole preguntava a José Luis Sampedro com era possible que, segons revelaven les darreres enquestes, la ciutadania no només acceptés les retallades que l’afecten sinó que a més les cregués necessàries. Per al veterà escriptor i economista la resposta és ben senzilla:

Se debe a una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre, que es el miedo. Se debe al miedo. El gobernar a base de miedo es eficacísimo: si usted amenaza a la gente con que los va a degollar, luego no los degüella pero los explota, los engancha a un carro, les azota… y se dice eso que es tan grave: “virgencita, que me quede como estoy”. El miedo hace que no se reaccione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es mucho más fuerte casi desgraciadamente que el altruismo, que el amor, que la bondad… Y el miedo nos lo están dando todos los días los periódicos y la televisión.

No seré pas jo qui contradigui Sampedro. La por ha estat i és, sens dubte, l’instrument essencial que ha permès dominar l’administrat (digui’s “súbdit”, “feligrès” o “ciutadà”) en qualsevol de les etapes de la història i en qualsevol indret del globus. El mateix temor a un destí incert i ingovernable que niava entre les protectores muralles d’alcàssers i castells o entre els imponents i apocalíptics murs de les catedrals habita ara en quelcom molt menys tangible però igualment poderós: en els canals de difusió del missatge oficial.

La por paralitza, diu Sampedro. I és cert. Però no només la por enrigideix els membres i n’impedeix el moviment. També ho fa -i molt- l’ús interessat i constant d’exageracions, d’atenuacions i de silencis al voltant dels fets objectivament susceptibles de ser comunicats a la ciutadania.

Ja ho explicàvem a Telenotícies antitèrmics: quan, arrel de l’intent fallit de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya i dels fets del Parlament, va anar-se extenent entre la ciutadania la percepció que existia un permanent conflicte social i un dèbil control de la situació per part del Govern, el president de la Generalitat, Artur Mas, va impulsar una política informativa restrictiva destinada a refredar l’agitat clima social. En aquell post, exemplificava el triomf de l’acció governamental amb l’esbiaixat tractament del Telenotícies Vespre del 3 d’octubre de dues notícies susceptibles de generar rebuig o malestar ciutadà: l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques en la sanitat pública i la detenció dels pressumptes bloquejadors del Parlament de Catalunya.

D’aleshores ençà, i malgrat la nova retallada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no es pot negar que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya ha trobat en els serveis informatius de TV3 un poderós aliat en la seva lluita contra l’escalfament global… del termòmetre social.

Però ja no només en la televisió nacional de Catalunya.

Gebrada unànime

El fred siberià -dèiem a l’inici- arriba a Catalunya la propera matinada. Aquest passat dilluns, però, ja vam tenir en els informatius dels nostres canals de televisió una altra bona mostra del glaç que cobreix tota informació potencialment perillosa. Tornaven al protagonisme les derivades judicials d’aquells ja llunyans successos del 27 de maig i 15 de juny a la plaça Catalunya i al Parlament, respectivament. En concret, dues eren les novetats sobre les quals l’opinió pública havia d’estar puntualment informada el 30 de gener: el rebuig de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament amb el conseqüent retorn del cas a Catalunya, i una nova imputació d’un altre alt càrrec dels Mossos d’Esquadra (el comissari de l’àrea de Barcelona, Joan Carles Molinero) en relació a l’intent de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya.

En l’esmentat post “Telenotícies antitèrmics” els informatius de TVE Catalunya i sobretot els de BTV s’allunyaven de la gelor mostrada per TV3 a l’hora de abordar les notícies poc favorables a les tesis governamentals del país o aquelles que podien suscitar malestar en bona part de l’audiència. En aquesta ocasió, però, la unanimitat és absoluta, probablement perquè els actuals regents en els respectius executius -ara sí- comparteixen la idea que algunes qüestions són massa empipadores i que, per tant, més val no aturar-s’hi en excés.

De les tres principals cadenes de televisió públiques del país, l’única que no fa referència a la nova imputació d’un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra per l’afer de la plaça Catalunya és BTV. Els altres dos canals, TV3 i TVE Catalunya, tracten en els seus informatius del vespre les dues notícies alhora.

Com ja ve essent habitual, en el Telenotícies Vespre de TV3 (minut 19:59 a 20:36) s’opta per un tractament televisivament pobre, és a dir, amb imatges amb veu en off des de plató, amb una durada d’emissió de 37 segons -repeteixo, per a les dues notícies- i amb una locució del veterà Ramon Pellicer farcida de noms propis, un xic accelerada i definitivament avorridota, amb clara voluntat de complir l’expedient i poca cosa més.

Però a més a més, les imatges del vídeo despisten: se’ns parla del nou imputat, Joan Carles Molinero, però visualitzem les imatges recollides la setmana anterior en l’arribada als jutjats de l’intendent Antoni Antolín (acompanyat, això sí, de Molinero), de manera que en cap moment queda clar qui dels dos és el subjecte principal de la notícia, i tot seguit, les del director general de la Policia, Manel Prat, també en la seva arribada a la Ciutat de la Justícia de la setmana anterior. I sense cap mena de tall ni en el vídeo ni en la locució del cèlebre periodista, s’escomet la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, notícia que s’il·lustra amb el document visual d’arxiu que sempre fan servir en qualsevol informació que tracta aquesta qüestió: les televisivament potents imatges de l’actitud agressiva d’alguns dels ‘indignats’ vers els diputats catalans el 15 de juny de l’any passat.

Quant a les altres també potentíssimes imatges que recollien l’actitud violenta d’alguns policies vers manifestants pacíficament asseguts a la plaça Catalunya, aquelles imatges ja fa molts i molts mesos que reposen en el departament de Documentació de TV3.

Pel que fa als informatius territorials catalans de TVE el tractament de les dues notícies va ser, fins i tot, més tendenciós que el de TV3. Si en el cas de la cadena nacional de Catalunya es jugava més a desorientar en la difusió de les dades imprescindibles de les dues informacions (dades certament recollides), en el tractament de TVE Catalunya directament s’opta per donar categoria a la notícia sobre els fets del Parlament i a minimitzar la imputació del cap dels Mossos a Barcelona.

En L’informatiu vespre del 30 de gener es dediquen tan sols 28 segons a les dues notícies (minut 17:32 a 18:00) i, com en el cas de TV3, també es considera adient la fórmula televisivament pobre d’emetre un vídeo locutat des de plató. També aquí la primera de les dues notícies que s’aborda és la del cinquè imputat pel desallotjament de la plaça Catalunya, amb la diferència que en aquesta ocasió hi dediquen 10 tristos segons de locució sense cap imatge de Joan Carles Molinero (que no ha de declarar fins al 10 de febrer) ni d’anteriors compareixences d’altres alts càrrecs policials o polítics imputats també en la causa. Que no tenien imatges escaients per il·lustrar la notícia?: podien haver tirat d’arxiu i rescatar les ja oblidades imatges dels poc ambiguus cops de porra contra els manifestants, emprant exactament el mateix criteri que segueixen a l’hora d’abordar els fets del Parlament.

Perquè, evidentment, aquí sí, aquí la notícia sobre el retorn a Barcelona de la causa pels afers del Parlament sí que mereix la incrustació de 18 segons de vídeo amb les ja unàniment comdemnades accions dels bloquejadors del Parlament de Catalunya, qui sap?, potser per difuminar una locució des de plató que aclareix que la decisió de l’Audiència Nacional afavoreix la posició de la defensa dels ‘indignats’ imputats fins al punt de donar-los més arguments per tornar a reclamar l’arxiu definitiu de la causa.

I per últim, com dèiem a l’inici, per a BTV la imputació del cap dels Mossos en el desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya no mereix cap esment en l’edició del vespre del seu informatiu. Respecte a la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, la notícia és abordada en l’edició de BTV Notícies migdia (minut 17:25 a 18:05). També aquí s’opta per un tractament amb imatges d’arxiu (les que ja us imagineu) i amb locució des de plató, això sí, amb un redactat molt més complert i rigorós durant els 40 segons que dura la notícia.

Gelarà sobre gelat

Hem apuntat en aquest blog que el Govern de la Generalitat ha recomanat en diverses ocasions als periodistes del nostre país que adoptessin la seva part de responsabilitat en el seu exercici diari d’informar. Aquests consells -aparentment no vinculants- han provingut del conseller d’Interior, Felip Puig, darrerament -i no per casualitat- allunyat dels focus mediàtics. El 30 de setembre de 2011, Puig dirigia aquestes paraules als professionals de la informació:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

Però també s’han originat en la pròpia sala de màquines de Presidència. Com ja vam dir a Bon any 1220 el propi president de la Generalitat, Artur Mas, va proferir durant l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació unes més tènues directrius per aquells que, entre altres coses, i en compliment de l’ineludible mandat de servei públic, haurien d’encarregar-se també d’escrutar l’acció del poder executiu:

En aquest moment, la vostra feina no és només fer preguntes incòmodes, sinó ser també part de la solució. I això vol dir ajudar a què hi hagi un canvi de mentalitat al nostre país

Les recomanacions hauran estat subtils, tènues o, en alguns casos, vaporoses. Però, vista l’amabilitat amb què els nostres principals mitjans de comunicació (especialment els televisius, líders encara quant a capacitat d’influència social) han anat i van abordant els temes més foscos dels nostres representants, i vist el líquid congelant amb que han anat i van envernissant les notícies potencialment “calentes”, no hi ha pas cap dubte que les volves de neu han agafat just allà on havien d’agafar.

Com a mínim podem estar tranquils. Quan la propera matinada tregui el nas la #siberiana2012 no caldrà patir per cap efecte perniciós. El proper fred siberià ens trobarà a tots convenientment congelats.

Els valors de tenir valor

L’atzar ha decidit que el nou spot d’Estrella Damm on s’exprimeixen de nou les virtuts de l’estil de vida de casa nostra personificades -sembla- en el Futbol Club Barcelona i en l’esmentada cervesa, hagi coincidit amb la ressaca mediàtica de la defunció de Manuel Fraga Iribarne. No sembla que els dos temes tinguin massa punts en comú. I és cert; no en comparteixen cap ni un.

El primer equip del Barça va sortir a celebrar la tercera lliga consecutiva amb una samarreta del patrocinador que vesteix el club i que lluïa dos esplendorosos pebrots blaugranes al pit i, a l’esquena, el missatge “El valor de tenir valors”. Era la síntesi de tot el treball que la Masia ha dut a terme des de fa trenta anys no només per construir talent esportiu sinó també -i sobretot- persones humils, treballadores, respectuoses amb el rival i fermes defensores de l’esforç col·lectiu. En definitiva, l’orgull d’assolir l’èxit a través de la determinació (valor) de creure que, en la cerca de l’èxit, no tot s’hi val (valors).

Més enllà de considerar que el tema dels valors i del Barça ha assolit el màxim nivell d’explotació mediàtica possible, la nova entrega de la nissaga “mediterràniament” de la Damm (ara caracteritzada -atenció educadors!- per la pressumpta inimitabilitat dels valors) m’ha dut a fer una ullada a la mena de reaccions públiques que a Catalunya ha merescut el traspàs -no parlem de fitxatges- de l’exministre de Francisco Franco Bahamonde.

Sense dubtar de les connotacions eminentment positives del valor de tenir valors, també és possible de trobar virtuts en un ben entès exercici de bravura, coratge o valentia. No us vull confondre, però. No és aquest un al·legat a favor de la insensata gallardia o la intrepidesa irreflexiva. Però sí a favor d’un recorregut vital caracteritzat pel públic posicionament de fermesa i nul·la ambigüitat respecte d’aquelles qüestions cabdals, aquelles que no admeten paleta de grisos. D’això en resulta un pòsit indestructible de credibilitat i, al contrari del que pugui semblar, també d’incitació al diàleg i a la negociació, perquè l’interlocutor sap en tot moment de quin peu calces.

En la -envejable o no- llista del patrimoni virtuós de Catalunya i els catalans figurarien valors com l’emprenedoria, l’esforç i el treball, l’estalvi, el seny (seni, si ho llegim en castellà). Però si en prosseguíssim la relació -amb l’honrosa excepció dels milers de practicants del fet casteller- difícilment trauria el nas entre el Top 30 el valor compendiat en la fastuosa instantània dels dos pebrots.

Hi ha una imatge en blanc i negre que recordo com si fos ahir: la de la pesada llosa abatent-se sobre el Caudillo en la seva darrera residència del Valle de los Caídos. Va ser un 23 de novembre de 1975. Trenta-sis anys i escaig després, en segueixo rememorant aquells obscurs detalls. Però per molt vívida que sigui la casposa evocació, la distància que em separa d’aquell fet no admet cap discussió: gairebé quatre dècades, poc més de set lustres, tretze mil cent noranta-cinc dies. Tot i que llegit el que hem llegit i escoltat el que hem escoltat aquests darrers dies, de veritat que no ho sembla pas.

És cert que el temps transcorre inexorablement. I ho fa per a tothom. Transcorre per a les bones persones i, tot que en dubtem ben sovint, també per a les ànimes més abominables. El temps, doncs, esdevé un enorme aliat. Un aliat per a tots aquells que pretenen equiparar l’extinció de la vida humana amb l’extinció de la memòria, tots aquells que confien obertament en la infalibilitat del “passar pàgina” o del “qui dia passa any empeny”. Amb un avantatge afegit: l’aposta temporal permet l’elaboració d’un discurs ambiguu, diametralment oposat a la imatge dels dos valerosos vegetals blaugranes, i que a casa nostra coneixem com el joc “de la puta i la Ramoneta”.

L’ambigüitat, els extractes parcials i incomplets o, directament, els silencis han caracteritzat de manera majoritària les reaccions tant de les màximes autoritats com dels més populars generadors d’opinió pública del nostre país en relació a l’òbit del mai renegat falangista Manuel Fraga Iribarne.

D’inici, el Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer públic un comunicat en nom seu i del Govern on va definir Fraga com:

(…) un personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX. (…) un dels polítics actius més destacats de la història recent espanyola

En un altre comunicat públic, el també Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va sintetitzar la vida de Fraga Iribarne amb aquestes paraules:

(…) el impulso de Fraga posibilitó dotar al sistema político español de una fuerza política sólida que garantiza la alternancia y facilita la participación política propia de cualquier sistema democrático (…) Tuvo un papel clave en la definición de las nuevas reglas de juego de nuestra sociedad como ponente de la Constitución (…) La dilatada, intensa y polifacética carrera política hace imposible un balance sencillo y simplista de su trayectoria

Aquestes van ser les dues reaccions dels, respectivament, 129è i 128è presidents de la màxima institució política de tots els catalans, la mateixa institució que va presidir un altre home, el 123è, un tal Lluís Companys, afusellat pel mateix règim dins del qual Fraga va exercir càrrecs destacats des de mitjans dels anys 50 i del qual mai no en va abjurar.

Per al president del grup parlamentari de CiU al Congrés, el demòcrata-cristià Josep Antoni Duran i Lleida:

A banda de les diferències ideològiques, Manuel Fraga va ser una persona clau perquè la transició fos un èxit, més enllà del seu passat polític

I per a un dels “pares” de la Constitució Espanyola, Miquel Roca i Junyent, és millor quedar-se amb el record d’un Fraga:

(…) capaç d’arrossegar cap a la democràcia persones que s’haurien mostrat contràries a acceptar la fi de l’antic règim

Totes aquestes intervencions ens han parlat, doncs, d’”història recent espanyola”, de “més enllà del seu passat polític”, de “polifacètica carrera política”, o “d’antic règim”. No hem llegit ni sentit d’altres mots escaients: com Franco, franquisme o dictadura.

D’altres personalitats destacades del nostre panorama polític han optat pel silenci. Aquesta ha estat, per exemple, l’actitud de qui més va tenir l’oportunitat de relacionar-se institucionalment amb el Fraga “transicional” i “democràtic”: el 126è president de la Generalitat i víctima personal de la repressió franquista, Jordi Pujol i Soley. És clar que, ¿com hagués compaginat el també Molt Honorable expresident el seu -darrerament arrauxat- discurs sobiranista amb l’”obligat” retrat bonista de la figura d’un franquista autoconfés?

Però no només des del món de l’alta política i institucional del país s’ha optat per obviar el dilatat passat feixista de Fraga o pel mutis absolut. Altres veritables líders d’opinió, els que editorialitzen des de potents plataformes mediàtiques públiques i privades, aquells que haguessin pogut explicar a les seves nombroses audiències la cara de Fraga que els màxims líders polítics havien ocultat voluntàriament i maliciosa, aquells precisament també han escollit la discreció del “passar pàgina”.

Silenci en les -en altres temps- valentes portades de Manel Fuentes en la “nostra” ràdio pública. I silenci a Cal Basté en la “nostra ” (i jove) ràdio privada. Sí, silenci absolut de Jordi Basté, el mateix Basté que va considerar que el seu conegut, exesportista d’èlit i (ex?) membre de la Casa Reial, Iñaki Urdangarín, mereixia dues sentides i consecutives defenses en el seu Davantal d’El Món a RAC1.

I quan no han estat silencis han estat editorials tovetes, com la d’El Periódico, molt més que toves, com la de La Vanguardia, o articles directament lamentables com el del director d’aquest darrer rotatiu, José Antich, El papel de Fraga, on, per si algú encara en tenia dubtes, deixa ben clar quin ha estat el gran peatge de la transició espanyola, la desmemòria, cosa que ell evidentment considera un encert:

(…) muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.

Sort que alguns articles i posicionaments editorials que ens ha arribat de mitjans molt joves, com l’Ara, o de plataformes digitals, com Vilaweb, han ajudat a treure la sorra d’aquells aspectes malèvolament soterrats pels grans mèdia. Vicent Partal destacava en el seu editorial, per exemple, que la covardia de la nostra societat ha estat la que ha permès que Fraga no hagués de passar comptes pels seus crims; també l’historiador Josep Fontana recorda que l’exministre franquista tenia “les mans tacades de sang” en la condemna a mort de Julián Grimau. D’altres, com Xavier Montanyà, destaquen a Fraga, la mort que la impunitat va ser el gran triomf dels franquistes i que va ser acceptada submissament pels polítics de la transició, algun dels quals va protagonitzar l’escena aquí detallada:

En la primera visita oficial a Catalunya com a president de la Junta de Galícia, ell i Jordi Pujol, president de la Generalitat, van fer una ofrena floral a la tomba de Lluís Companys. Cobrien de flors els cadàvers de les víctimes per passar pàgina. Cinisme

D’altres peces que han rememorat el passat silenciat de Fraga Iribarne han estat, per exemple, la signada per David Fernández a la Directa, o la que repassa els punts foscos de la seva vida a través de cinc cançons, article de Roger Palà, la que desmitifica la llei Fraga (la llei de premsa i impremta de 1966), de Teresa Ferré, o l’anàlisi de la sociòloga Marta Rovira-Martínez on conclou que, amb els homenatges -també institucionals- concedits a la figura de Fraga:

(…) El franquisme ha estat legitimat, definitivament, en la memòria oficial d’Espanya.

La xarxa ha estat, doncs, el reducte de la memòria, el reducte dels pebrots mostrats per l’exitosa samarreta blaugrana de l’any passat. Se’ns dirà que no té cap mèrit el valor exercit des de posicions poc comprometedores; se’ns dirà també que tant les màximes autoritats polítiques i institucionals com les potents plataformes mediàtiques han d’actuar amb responsabilitat, moderació, tot afavorint la convivència ciutadana. Evidentment no és el mateix ni el to no podrà mai ser el mateix.

Però aquells que s’omplen la boca de ser els legítims representants de la sobirana popular, aquells que es diuen garants de l’actual sistema democràtic i en lloen tothora les bondats i les virtuts, són els primers que haurien d’explicar a la ciutadania -en gran part oblidadissa o directament desconeixedora- el sistema que va imperar a l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys i del qual el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne en va ser digna i insigne figura.