Mitjans de comunicació: el quart poder?

És sabut que tot Estat de Dret modern es basa en la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial i en l’aplicació de tot un sistema de controls i de contrapesos entre ells que n’eviten la concentració en poques mans. En la teoria clàssica de Montesquieu la separació entre els que fan les lleis, els que les duen a terme i els que n’administren justícia és el que garantitza la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans.

Quan a la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke va idear el terme quart poder per a referir-se a la influència que exercia la premsa com a potent reflectora de la opinió pública i del que es coïa en la societat (no oblidem que som a les albors de la Revolució Francesa), el veritable potencial que els diversos mitjans de comunicació adquiririen en un futur no molt llunyà encara estava per descobrir.

Si Burke va atribuir a la premsa la categoria de nou poder és perquè hi veia una força independent dels tres poders clàssics que exercia també una important funció de contrapès i de control de cadascuna de les atribucions dels altres tres. Paradoxalment, quan els mitjans de comunicació han arribat a un nivell tal d’influència que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, és quan més podem posar precisament en dubte el terme quart poder.

I és que en l’instant en què, més que un potent reflector de l’opinió pública, el mitjà de comunicació esdevé un creador d’opinió pública, passa a ser la presa preferida de la resta de poders, en especial de l’executiu entre els tres clàssics, però molt significativament de l’econòmic (cinquè poder, com l’anomenen alguns, o potser millor poder de poders).

Família, escola, Església, totes elles institucions socialitzadores tradicionalment fortes, han vist minvar la seva potestat social enfront del domini vast, massiu dels mitjans de comunicació. És en aquest sentit de principal força transmissora de valors, creences i de normes de dalt cap a baix (molt més que a l’inrevés) que el mitjà de comunicació en les societats dites democràtiques cal que sigui analitzat de manera constant i especialment el seu missatge –com anteriorment ho ha estat el dels altres instruments socialitzadors– relativitzat.

Aquest serà, doncs, l’objecte d’estudi principal d’aquest blog. Si els missatges dels mitjans de comunicació de masses no permeten els ciutadans allunyar-nos massa de les veritats majoritàriament acceptades, l’endinsament en la seva estructura, mètodes de treball i objectius principals ens atorgarà, si més no en la intimitat, la categoria d’individuus una miqueta més lliures.