L’inici del curs 2011-2012 a Catalunya no exposa novetats significatives. Les vacances d’estiu no han estat obstacle perquè juny i setembre es puguin donar la mà tot seguint una armoniosa línia continuista. I això, venint d’on venim, d’una primavera carregada i, en molts moments, exaltada, sempre és d’agrair. Llàstima que la no existència de cap so estrident en aquesta armonia signifiqui que l’horitzó de la recuperació econòmica, social i anímica continua estan igual de lluny, si no més.
Com ja vam dir en el post-resum que posava la pausa momentània en l’activitat d’aquest blog, les empreses de comunicació es veien empeses a conjugar el mateix verb que la resta de societats públiques i privades d’aquest país nostre -retallar-, tot i l’aparent dissonància que provoca la seva pronúncia en boca dels encarregats de donar vida al verb emprendre, que vol dir “començar a fer”. En tornar de vacances, el panorama global català segueix estan essencialment farcit de tisorades, retallades i més plantilles reduïdes.
Tanmateix, sí que trobem algun signe de canvi: si mirem les darreres dades de l’atur, en poc més d’un any i mig (del novembre de 2009 al juliol de 2011) s’ha duplicat el nombre d’aturats que no cobren cap mena de prestació, 161.000 ciutadans. Traduït, quasi el 30% del conjunt de desocupats catalans no reben ni un miserable euro, cosa que fa fàcil imaginar una perspectiva de consum encara més a la baixa que comportarà per força reducció de la producció en gran part de les empreses que les abocarà a la trista i -sembla que indefugible- decisió de deixar més treballadors/consumidors al carrer.
El retorn a l’activitat post-vacacional tampoc no ha patit grans sotracs en el món de l’empresa de comunicació. Si ja hi havia periodistes picant pedra fora de les redaccions, ara n’hi ha uns quants més. Però més enllà de fer més bast el de per sí ja enorme drama social, la crisi no afecta de manera significativa a unes empreses segrestades per la dictadura de la immediatesa i la de l’espectacle. Al cap i a la fi, el consum d’informació digital i d’entreteniment televisiu no deixa de créixer tot i l’evident difuminació (quan no total desaparició) de l’essència periodística en la majoria dels mitjans. I és que ¿qui apostarà per assalariar filtradors, interpretadors i reflectidors reflexius de la realitat quan s’està demostrant suficient l’emissió d’uns pocs contractes-escombraria a taquígrafs i eficients calcadors de teletips d’agència o de notes de premsa?
Totes les empreses de comunicació estan, però, de rebaixa? Totes? No! Com a mínim una segueix resistint l’embat de la crisi econòmica. Lluny de practicar la molt extesa política de contenció, el Grupo Godó sembla haver “llençat la casa per la finestra”. La vedette entre les vedettes de la comunicació de casa nostra, Josep Cuní, ha fitxat per 8tv per dirigir i conduir un nou programa, 8 al dia, i fer-se càrrec també de la direcció dels serveis informatius de la cadena, en un valent intent de la nissaga d’empresaris barcelonins de rellançar la cadena privada i arribar a competir amb les grans cadenes de televisió del nostre país.
El que pot semblar en aparença una juguesca força arriscada potser no ho és tant si mirem l’historial d’apostes exitoses d’aquest grup de comunicació, en especial la que va fer en el seu dia per una emissora de ràdio, RAC1, que hores d’ara parla de tu a tu, en català i amb capital privat a les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
“El persistente”
Recordant els inicis de la relació de la seva família amb el món de la comunicació, amb el naixement de La Vanguardia el 1881, l’actual Conde de Godó, Javier Godó, destaca en la carta de l’editor del web del seu grup que:
Esta pertenencia a una misma familia es garantía de un modo de entender el periodismo basado en la independencia, el rigor y la calidad, pero también a unos valores que han permanecido inmutables a lo largo del tiempo.
Sens dubte, un dels grans valors que en cap cas podem negar-li al Grupo Godó és la capacitat que ha tingut per perdurar de manera sòlida en el temps, facultat ben representada pel seu vaixell insígnia, La Vanguardia, al qual amb un company de facultat anovenàvem ara fa uns quants anys “El persistente” amb el naïf afegitó de “sea cual sea el gobierno que se presente”.
I és que el diari centenari, com a punta de llança del Grupo Godó no ha perdurat en uns temps qualsevol. La nissaga de comunicació ha estat testimoni privilegiat a través de La Vanguardia dels determinants fets històrics que s’han produït des de finals del segle XIX. Ha radiografiat la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, dues guerres mundials i la guerra freda, la guerra civil espanyola i una dictadura franquista a la qual s’ha sotmès sense rubor; i més recentment, la caiguda del bloc comunista i el sobtat relleu de l’islamisme radical com a aparent nou enemic de la humanitat. Però no només ha perdurat dins de diversos contextos socials, econòmics i sobretot polítics. També ha estat capaç d’adaptar-se amb aparent facilitat als espectaculars i -aquest sí, radicals- canvis que s’han produït en el camp de les tecnologies de la informació.
I aquesta capacitat d’adaptació als temps i als aires que corren li ha comportat partidaris i detractors a parts iguals. Mentre que els primers en destaquen la solidesa i la tenacitat d’una línia periodística longeva, els darrers en critiquen les diverses mudes d’una pell tan camaleònica com la inalterable defensa dels interessos de la burgesia catalana li ha permès vestir.
Sigui com sigui, el Grupo Godó segueix jugant fort. Amb un diari generalista i un d’esportiu -ambdós centenaris- totalment consolidats, una ràdio privada que es juga les garrofes amb la Catalunya Ràdio que tot ho pot, ja només li mancava fer créixer un canal de televisió de pa sucat amb oli amb la intenció d’arribar a disputar-li la lliga a Televisió de Catalunya.
Però tenint en compte l’estat general de rebaixes i un clima poc o gens propici per a les aventures empresarials, per què precisament ara decideix el Grupo Godó emprendre un viatge d’aquesta magnitud? La periodista Silvia Cobo ens aporta a 8tv, a la tercera va la vençuda? el que és, en la seva opinió, el motiu principal :
La cadena de Godó porta 10 anys amb una estratègia erràtica, buscant un model rendible per a una televisió capaç de fer front a la totpoderosa TV3. El repte no és senzill i sortim d’un període amb importants descensos d’ingressos per publicitat des de 2008. Perquè Godó dóna ara el pas? És precisament ara quan el Govern es planteja reduir la grandària i poder de la Corporació.
Dit d’altra manera, o ara o mai. O intenta el Grupo Godó fer forat en un moment de vaques magres del diner públic per tal de trobar-se en una situació de privilegi en el moment en què aquest torni a rajar (si és que mai ho torna a fer) o probablement no tindrà cap altra oportunitat real.
I com que l’aposta del Grupo Godó és convertir-se -ara sí, amb tots els ets i uts- en la televisió privada de Catalunya, i com que òbviament una empresa privada necessita la publicitat per subsistir, una maliciosa i no il·lusa pregunta surt de la ploma de Ferran Monegal en el seu article Cuní ‘la nuit’ d’El Periódico de Catalunya:
(…) ¿haurà de fer la Generalitat a TV3 el que va haver de fer el Govern central amb la publicitat de TVE perquè les cadenes privades poguessin subsistir?
Potser fins i tot l’aparentment maliciosa pregunta de Monegal ja té resposta i la coneix, a més, l’actual Conde de Godó. No tant, probablement, respecte a la possible supressió de la publicitat en les cadenes catalanes de titularitat pública com a la tendència de l’actual Govern de la Generalitat a anar afeblint poc a poc però sense pausa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En aquest sentit, alguns ja hi veien a principis de juny una intencionalitat política i econòmica per tal d’arrodonir un grup de comunicació poderós al servei de la federació que governa el país. Segons Tribuna.cat (veure Cuní i Rahola, a 8tv dels Godó) l’estratègia consisteix en:
(…) limitar la influència de la premsa catalanista i sobretot, de la CCMA*, que ja que no la poden controlar totalment. Faran el possible, sense que es noti massa, debilitar-la aprimant-la amb l’excusa de crear una ràdio i televisió privades, cosa que han fet amb èxit amb Rac1
*Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
És clar que no tothom ho veu de la mateixa manera. Un dia després que els de Tribuna.cat ens parlessin dels suposats estrategues a l’ombra de CiU, el sempre polèmic Salvador Sostres titulava així una entrada en el seu blog: Cuní, a destruir 8tv on, a banda de repassar-nos la -segons ell- dilatada experiència del popular periodista en ensorrar empreses privades de comunicació, s’estranyava per l’aposta del Grupo Godó per algú que:
(…) si per alguna cosa s’ha caracteritzat [Josep Cuní] d’ençà que va marxar de Catalunya Ràdio és per la contumaç propaganda socialista, més encoberta o menys, que s’ha dedicat a fer.
A les antípodes del discurs de Sostres, un altre Salvador, el professor de matemàtiques de la UNED López Arnal, es preguntava la setmana passada a les pàgines de Rebelión si els catalans hem d’agrair aquesta nova proposta televisiva. La pregunta de López Arnal a ¿Debemos agradecer la apuesta televisiva del Grupo Godó? feia referència a la sentència que va llençar Josep Cuní en l’estrena de 8 al dia en què el periodista afirmava que el programa era:
Una aposta del Grupo Godó que els catalans, tots els catalans, haurien d’agrair. No només perquè s’impulsa una televisió en temps de crisi -que no és poca cosa- sinó perquè representa també una ampliació de la normalització del país just en el moment en què alguns semblen voler evitar-la
López Arnal no entenia la obligatorietat d’agrair ni l’esforç econòmic…:
¿Apuesta televisiva, plagada de publicidad, para alcanzar la máxima hegemonía mediática, que los catalanes tendríamos que agradecer? ¿Es un deber moral, un detalle de cortesía? ¿De dónde ese “tendría”? ¿Televisión en tiempos de crisis para dar una imagen distorsionada e interesada de la crisis económico-civilizatoria made in CiU, PP y las clases hegemónicas catalanas?
…ni el suposat esforç de normalització de Catalunya d’un grup de comunicació que arrossega la càrrega històrica que arrossega:
¿Parte de la estrategia del proceso de transición nacional del que está hablando estos días el president Artur Mas? ¿Los Godó, los herederos de los que publicaron aquella sumisa y fanática Vanguardia franquista durante décadas y décadas, a favor de la normalización del país?
El camí cap a la normalització
Però més enllà dels interessos més o menys soterrats que poden dibuixar-se en aquest intent de canvi d’escala de 8tv, és bo de fixar-se en el mètode que el Grupo Godó està seguint per tal que la cadena privada guanyi audiència de manera progressiva. En l’interessant post que inseria en el seu blog el 12 de juliol (dos mesos abans de l’estrena del programa) l’estudiant de periodisme Nil Sanmartí, hi veia un calc de l’estratègia que el grup de comunicació ja havia fet servir anteriorment per rellançar l’emissora de ràdio RAC1, és a dir, avançar l’emissió de programes informatius i esportius respecte a Catalunya Ràdio, potenciar franges on l’emissora pública no dominava clarament i fitxar grans noms de la comunicació per atraure audiència:
D’entrada, el fitxatge de Cuní és per a una franja horària curiosa, perquè no es tracta del prime time televisiu més destacat (que és a partir de dos quarts de nou del vespre). El programa s’iniciarà a les set de la tarda, una hora i mitja abans del començament de l’horari de màxima audiència i de l’inici dels espais informatius, per tant, amb l’ànim d’agafar audiència que està esperant aquests programes. A més a més, l’inici del programa coincideix amb una franja on flaqueja especialment la programació de TV3, ja que ja ha finalitzat el magazine de tarda del canal (…) i encara no han començat els espais informatius del vespre
8 al dia comença a la tarda com un programa lleuger, més tipus magazine, per convertir-se en un informatiu al punt de les nou del vespre, coincidint amb l’inici del Telenotícies Vespre de Tv3, amb els titulars de les les vuit notícies que a parer dels serveis informatius de 8tv configuren l’actualitat de la jornada, que passen a ser desenvolupades en profunditat. Tal i com recorda Ferran Monegal en l’entrevista que li va fer al propi Cuní en el Telemonegal del passat dimars (del minut 01:13:30 al minut 01:14:35), els titulars de les principals notícies del primer programa van ser exactament i cronològica els següents:
– No hi ha risc de fuita radiactiva (això és el que diu el govern francès després de l’explosió en un cementiri nuclear aquest migdia…)
– No poden pagar ni les nòmines (aquesta és la situació que ha descrit el Govern grec en relació als funcionaris)
– Guerra de l’aigua a Salt (els immigrants exigeixen que es reobrin les fonts)
– Massatges a cinc euros (aquest és un dels serveis que fan grups de xineses a les platges de Barcelona)
– La revenja haurà d’esperar (perquè Ibrahimovic no ha baixat a Barcelona per lesió)
– Per una escola en català (aquest és el lema del centenar de concentracions d’aquesta tarda a favor de la immersió lingüística)
– Front contra Albiol (però només per defensar la llengua; CiU a Badalona ja ha fet saber que de moment no presentarà cap moció de censura a l’alcalde)
– Ja tenen candidata però no líder (el PSC designa Carme Chacón candidata a les eleccions generals)
Tot i que haurem d’anar seguint el programa en el futur, aquesta primera presentació de titulars de l’actualitat ja és tota una declaracio de principis del que sembla serà a partir d’ara l’informatiu made in Cuní a la cadena del Grupo Godó: sis notícies d’actualitat indubtable (que van configurar també el TN Vespre de TV3 d’aquell dia) presentades, això sí, en un to sensacionalista reconeixible en qualsevol de les televisions privades generalistes de l’estat espanyol, i dues notícies de proximitat no estrictament d’actualitat però que enganxen fàcilment l’audiència perquè tracten temes -per dir-ho suaument- ben populars: en aquest cas, un nou link entre immigrants i conflicte i una dosi de massatges de xineses (i la inevitable imatge mental que genera, poc propera, sens dubte, al tractament terapèutic del cos humà).
No cal dir que l’aterratge de la vedette entre les vedettes de la comunicació catalana ha comptat amb el suport de tota una maquinària publicitària que el Grupo Godó ha posat en funcionament en els espais d’informació dels seus mitjans. Tant a RAC1 com a les pàgines de La Vanguardia tot han estat, aquests sí, veritables massatges a la figura i obra de Josep Cuní i també, és clar, a l’empresa del Conde de Godó.
Centrant-nos en el ressò a la premsa, tot s’inicia amb la prèvia de Francesc Bracero a les pàgines de La Vanguardia el dia 11 de setembre. En una jornada tan senyalada, que cau a més en diumenge (per excel·lència, dia de grans vendes per al rotatiu), el periodista ja ens avança els noms d’alguns dels prestigiosos col·laboradors que participaran en l’espai que s’estrena l’endemà. En Una tertulia de primera línea Bracero ens anuncia que pel programa desfilaran Pilar Rahola, Sergi Pàmies, Enric Juliana, Rafael Nadal (no el tenista) i el notari Juan José López-Burniol, és a dir, amb l’excepció del darrer (que ja col·laborava, però, en Els Matins de TV3), la plana major dels articulistes de La Vanguardia.
El dia de l’estrena, el 12 de setembre, Josep Cuní és el protagonista de l’entrevista del propi Francesc Bracero a La Vanguardia així com de la famosa contra del mateix diari -conduïda, en aquest cas, per Víctor Amela-. El dia següent, és el director del diari centenari, José Antich, en la columna diària que dedica a la rabiosa actualitat, qui ens fa cinc cèntims sobre El debut del popular periodista a la cadena privada, tot explicant-nos amb orgull que:
Desde que Josep Cuní anunció su marcha de TV3 y su fichaje por 8tv, no ha pasado un día en que no recibiera una felicitación, una muestra de ánimo o, incluso, un comentario de sorpresa por la incorporación del periodista al proyecto de televisión del Grupo Godó
Dos dies després, un altre il·lustre de l’històric rotatiu, Jaime Arias, dedica en el seu article La hora de Europa una nova ensabonada tant al popular periodista com a tot el reguitzell de col·laboradors que hi apareixen que, com ja hem dit abans, són majoritàriament habituals facturadors al Grupo Godó.
Especialment significativa, però, és la crítica que Víctor Amela -aquest cop en funcions d’analista de televisió- dedica al nou programa de 8tv. El títol, més propi d’una carta d’amor (Cuní puede dármelo todo), ja denota de manera subtil que el programa, de moment, no li fa gaire el pes però que n’espera (o li toca esperar) grans coses en el futur. Segons Amela, habitualment interessant entrevistador en les contres de La Vanguardia, les mancances que hores d’ara presenta el programa són les pròpies d’una estrena (amb un Cuní excessivament rígid i una manca de dinamisme al plató). Tots tranquils, doncs, perquè segons Amela, quant a la vessant informativa, el rigor periodístic de 8 al dia ja és del tot palpable i ara toca millorar tan sols en entertainment:
El 8 al dia de Cuní acopia ya todo el rigor que podamos exigir, y le toca el turno ahora a la soltura, la alegría, la chispa, la desenvoltura. Necesito más brío y dinamismo en plató, que pasen más cosas, que se abran más ventanas en pantalla, que corran rótulos y titulares por debajo, para entretenerme además de enterarme
Que no pateixi l’Amela; com a bona tele privada, tot indica que d’entreteniment a 8 al dia n’hi haurà per donar i per vendre, i no només en els moments més frívols. Vistos els titulars de portada del dia de l’estrena, no tinc cap dubte que podrem gaudir d’entreteniment a doll en la particular selecció de les notícies d’actualitat de Catalunya i en el seu posterior desenvolupament.
Estarem atents a les evolucions del nou programa de 8tv, la cadena de capital privat que aspira a competir amb la televisió pública catalana, això sí, cercant sobretot el propi bé del panorama audivisual de Catalunya, un país que, segons sentenciava el propi Cuní:
(…) serà més normal el día que tingui de tot i no hi hagi monopolis
Doncs això. Catalans, benvinguts a l’inici de la normalitat!
Blog de Roger Vilalta 