Contra el dia de la marmota

Tornant ahir de la plaça de Catalunya després de conviure unes quantes hores amb la munió de concentrats, en la seva majoria joves, evidentment, però també amb molts que passaven de la seixantena, vaig intentar de buscar una idea, una imatge, un concepte que pogués resumir de manera concisa l’amalgama de desencís, indignació, ràbia, frustració que s’hi detectava. Volia avançar una miqueta més, superar el crit llençat contra els lladres, contra els que no només no els engarjolen sinó que els subvencionen i contra unes regles de joc que animen a la participació paradoxalment sense permetre-la.

La queixa ciutadana va dirigida contra les entitats financeres, principals culpables de l’actual crisi, sí. La queixa ciutadana va dirigida, és clar, contra els nostres governants, aquells que no han dubtat a dir “amén” a les exigències dels veritables culpables de la crisi. I la queixa ciutadana apunta també contra un sistema de representació política que, després de 36 anys de democràcia, ha esdevingut del tot obsolet perquè trontolla precisament en el que és la seva escència: el mot ‘representació’.

I de cop i volta, la imatge que volia: la marmota. No només la marmota, també Bill Murray, aquell Murray que en el paper d’home del temps era condemnat a reviure dia sí dia també el famós Dia de la Marmota a la localitat de Punxsutawney en la pel·lícula Atrapat en el temps. Perquè és ben bé això, ens sentim aclaparats per la constant fatiga, la perpètua somnolència que ens provoca la sensació de viure cada dia immersos en una realitat política i econòmica cada volta més allunyada de nosaltres però de la qual no trobem la manera d’escapar.

I en aquesta hibernació que compartim els ciutadans i la marmota hi juga un paper, no secundari, sinó del tot preeminent un altre agent que és igualment culpable d’aquesta reacció popular: els mitjans de comunicació. I es dirà, tot emulant aquella cèlebre sentència del periodisme més corporativista: “sí, home, ja estan volent matar el missatger”. I jo em permetré de respondre: “no, és que el missatger ja fa molts i molts anys que és mort!”.

Avui feia mandres al llit quan he escoltat la contundent portada de Manel Fuentes d’El Matí de Catalunya Ràdio, on es posava les mans al cap per la decisió de la Junta Electoral de prohibir a partir de les 00:00 d’aquesta propera nit i fins que s’acabin els comicis totes i cadascuna de les concentracions pacífiques que hi ha a l’Estat.  I he pensat que sí, que és molt vàlid i molt útil comptar amb el suport i la petita gran lluita d’un gran generador d’opinió com ell, però alhora no he pogut evitar de considerar inòqua la seva eloqüent crida democràtica.

I és que, amb l’excepció dels més implicats en l’activisme social, a banda d’aquells ciutadans que des de les diverses formes d’associacionisme coneixen i negocien dia a dia amb els regidors dels nostres barris o dels nostres pobles, la gran majoria de la població, aquella gran massa informe que configurem tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta nostra democràcia, depenem exclusivament -o, si més no, en depeníem fins l’esclat de les xarxes socials- de la mediació dels encarregats de fer-nos arribar les accions, inaccions, triomfs i malifetes dels nostres gestors polítics i financers.

Però què han fet malament els mitjans de comunicació?- ens preguntarem-. El que han fet malament els mitjans és exercir de manera majoritària -i, el que és més important, de manera constant- de simples transmissors del discurs que els poders polítics i econòmics han volgut transmetre. Ho deia en el darrer post: la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació ha arribat a pervertir-se de tal manera que ja s’ha arribat a entendre com a normal donar per bones (i sense contrast) les notes de premsa enviades per les potents oficines de comunicació dels nostres representants, és a dir, per una sola font informativa; la perversa normalitat de l’exercici periodístic en els nostres mitjans ha estat i és la persecució constant dels líders polítics en busca de simples titulars escopits des de les respectives seus, de la cerca de rèpliques i contrarèpliques, acceptant fins i tot de participar submissos en la més perversa de les perversions de la nostra professió: exercir de simples taquífrafs en rodes de premsa on no s’accepten les preguntes.

Perquè cal que pensem amb deteniment la transcendència de tot plegat. Una conferència de premsa on no s’és permès l’interrogant del professional de la informació vol dir, ras i curt, que nosaltres, la ciutadania, rebrem sense filtres ni tallafocs el missatge precís i concret que pretén comunicar qui la convoca. El periodista d’un mitjà de comunicació social no té la missió de divulgar el discurs del conferenciant (d’això ja se n’encarrega el seu particular gabinet de comunicació, o de relacions públiques, com el volguem anomenar). El periodista d’un mitjà de comunicació social té el deure de preguntar-se les intencions que s’amaguen rere del simple anunci, té l’obligació d’intentar esbrinar precisament allò que ha deixat de divulgar el que els ha convocat a la roda de premsa. Aquesta, i no una altra, és la missió del professional de la informació: la de treballar única i exclusivament per a nosaltres.

Cal lloar les veus com les del propi Fuentes que posen en dubte la legitimitat democràtica de les deslegitimacions que des de la ‘legalitat democràtica’ s’han llençat contra les concentracions populars. Lloem també les veus, com les del mateix comunicador, que demanen que paguin els que són justos culpables de l’actual crisi. Però trobo a faltar encara dins del col·lectiu periodístic en el sí dels grans mitjans de comunicació la necessària dosi d’autocrítica, la necessària i profunda reflexió que els hauria de portar -a ells els primers- a rebel·lar-se contra les estructures rígides i impermeables que governen els seus mitjans, contra unes redaccions dòcils i submisses encarregades de difondre avui el discurs ja difós ahir i que ens tornaran a difondre demà.

Aquest és el nostre particular Dia de la Marmota. Un dia curull de lladres no inculpats, de gestors emmanillats pels lladres no inculpats, i de mecànics transmissors de la veu dels gestors emmanillats pels lladres no inculpats.

I contra aquest fatigosament repetitiu Dia de la Marmota és contra el que bull la Plaça Catalunya i m’imagino que totes les altres places d’aquest nostre estat democràtic.

I des d’aquest humil blog, avui, ho sento, vomito -i ho faig també sense rubor- aquest article gens imparcial d’un periodista sense feina però amb la mirada cada dia una miqueta més lúcida.